Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA FALLIDA FINANCERA I LES MESURES PER A COMBATRE-LA
El problema de la pujada dels preus fixos del blat presenta, a més, un altre aspecte. Ocasiona un nou augment caòtic de l’emissió de paper moneda, un pas més en el procés d’agreujament de la carestia, un increment de la desorganització de la Hisenda i l’aproximació de la fallida financera. Tot el món reconeix que l’emissió de paper moneda és un emprèstit forçós de la pitjor espècie, que empitjora, sobretot, la situació dels obrers, la part més pobre de la població, i és el mal principal del caos financer.
I aqueixa és precisament la mesura a què recorre el govern Kerenski, recolzat pels eseristes i els menxevics!
Per a combatre seriosament la desorganització de la Hisenda i la seua fallida inevitable no hi ha més camí que trencar per via revolucionària amb els interessos del capital i implantar un control vertaderament democràtic, és a dir, “per baix”: el control dels obrers i els camperols pobres sobre els capitalistes. És el camí que hem propugnat al llarg de la nostra exposició.
L’emissió il·limitada de paper moneda estimula l’especulació, permet als capitalistes amassar amb ella milions i crea dificultats immenses al tan necessari increment de la producció, perquè la carestia dels materials, la maquinària, etc., continua augmentant i progressant a salts. ¿Com posar remei a la situació quan s’oculten les fortunes adquirides pels rics mitjançant l’especulació?
Pot establir hom un impost d’utilitats, amb taxes progressives i molt elevades per als ingressos grans i grandíssims. El nostre govern, seguint les empremtes dels altres governs imperialistes, l’ha implantat. Però, en gran part, no és més que una ficció, lletra morta: primer, perquè la moneda es deprecia amb rapidesa creixent, i segon, perquè l’ocultació dels ingressos augmenta en proporció directa a l’especulació, com a font dels mateixos, i a la protecció del secret comercial.
Perquè aquest impost siga real i no fictici és imprescindible un control efectiu i no simplement en el paper. Però el control sobre els capitalistes és impossible mentre conserve el seu caràcter burocràtic, ja que la burocràcia mateixa està vinculada i entrellaçada amb la burgesia per milers de fils. Per això, en els Estats imperialistes d’Europa Occidental, siguen monarquies o repúbliques, el sanejament de la Hisenda s’aconsegueix únicament implantant un “treball obligatori” que representa per als obrers un presidi militar o una esclavitud militar.
El control burocràtic reaccionari és l’únic mitjà que coneixen els Estats imperialistes, sense exceptuar les repúbliques democràtiques de França i els Estats Units, per a fer recaure les càrregues de la guerra sobre el proletariat i les masses treballadores.
La contradicció fonamental de la política del nostre govern consisteix precisament que (per a no divorciar-se de la burgesia, per a no desfer la “coalició” amb ella) es veu forçat a practicar un control burocràtic reaccionari, donant-li el nom de “ democràtic revolucionari”, enganyant a cada pas el poble, exasperant i irritant les masses, que acaben de derrocar el tsarisme.
En canvi, precisament l’aplicació de mesures democràtiques i revolucionàries, en agrupar en associacions les classes oprimides, els obrers i camperols, justament a les masses, permetria establir el control més efectiu sobre els rics i combatre amb la major eficàcia l’ocultació dels ingressos.
Es vol fomentar la circulació de xecs a fi de combatre l’emissió excessiva de paper moneda. Per als pobres, aquesta mesura no té importància perquè, de totes maneres, viuen al dia i el seu “cicle econòmic” es realitza en una setmana, restituint als capitalistes els comptats copecs que han aconseguit guanyar. Per als rics, la circulació de xecs podria tenir una importància extraordinària, perquè permetria a l’Estat (principalment conjugada amb mesures com la nacionalització dels bancs i l’abolició del secret comercial) establir un control real sobre els ingressos dels capitalistes, imposarlos tributs efectius i “democratitzar” (i, al mateix temps, ordenar) de veritat el sistema financer.
Però l’obstacle amb què hom entropessa és precisament la por d’atemptar contra els privilegis de la burgesia i trencar la “coalició” amb ella. Perquè sense mesures autènticament revolucionàries, sense la més seriosa coerció, els capitalistes no se sotmetran a cap control, no descobriran els seus pressuposts ni posaran les seues reserves de paper moneda “davall la fiscalització” de l’Estat democràtic.
Nacionalitzar els bancs, promulgar una llei que faça obligatòria per a tots els rics la circulació de xecs, suprimir el secret comercial, castigar amb la confiscació dels béns l’ocultació dels ingressos, etc.: tals són les mesures que permetrien als obrers i camperols, agrupats en les seues associacions, aconseguir amb extraordinària facilitat que el control fos eficaç i universal, establir el control precisament sobre els rics, un control que reintegraria al Tresor públic el paper moneda, per ell emès, prenent-lo dels qui el tenen en el seu poder, dels qui l’oculten.
Però per a això és necessària la dictadura revolucionària de la democràcia, dirigida pel proletariat revolucionari; és a dir, per a això la democràcia ha de ser revolucionària de veritat. Ací està el quid de la qüestió. Però això és el que no volen els nostres eseristes i menxevics, que s’encobreixen amb la bandera de la “democràcia revolucionària” per a enganyar el poble i, de fet, recolzen la política burocràtica reaccionària de la burgesia, la divisa de la qual és sempre la mateixa: Aprés nous le déluge (Després de mi, el diluvi!).
Generalment, no ens adonem ni tan sols de fins a quin punt han arrelat en nosaltres els costums i els prejudicis antidemocràtics relatius a la “santedat” de la propietat burgesa. Es considera just i arxilegal que un enginyer o un banquer facen públics els ingressos i les despeses d’un obrer, les dades referents al que guanya i al que rendeix amb el seu treball. A ningú se li ocorre veure en això un atemptat contra la “vida privada” de l’obrer ni “un acte d’espionatge o una delació” de l’enginyer. La societat burgesa considera que el treball i els ingressos dels obrers assalariats són un llibre obert que li pertany, que qualsevol burgès té el dret de consultar en tot moment per a denunciar l’un o l’altre “luxe”, una o altra manifestació de “ganduleria” de l’obrer, etc.
Però i el control invers? ¿Què ocorreria si l’Estat democràtic invités els sindicats d’empleats, del personal d’oficines, de la servitud domèstica a controlar els ingressos i les despeses dels capitalistes, a publicar les dades corresponents, a ajudar el govern en la seua campanya contra l’ocultació dels ingressos?
Que salvatges udols llançaria el camp burgès contra l’“espionatge” i les “delacions”! Es considera natural que els “senyors” controlen als seus criats i que els capitalistes controlen els obrers, perquè la vida privada dels treballadors, dels explotats, no es considera intangible, i la burgesia té el dret de demanar comptes a tot “esclau assalariat”, de fer pública en qualsevol moment la quantia dels seus ingressos i de les seues despeses. Però que els oprimits intenten controlar els opressors, traure a la llum els seus ingressos i les seues despeses, denunciar el seu luxe, fins i tot en temps de guerra, quan aqueix luxe és la causa directa de la fam i de la mort dels exèrcits al front!... Oh, no! La burgesia no tolerarà ni l’“espionatge” ni la “delació”!
El problema es redueix sempre al mateix: el domini de la burgesia és incompatible amb una vertadera democràcia autènticament revolucionària. En el segle XX, en un país capitalista, és impossible ser demòcrata revolucionari si hom té por de marxar vers el socialisme.