(1905)
En els moments revolucionaris, és molt difícil seguir els esdeveniments, que subministren una quantitat prodigiosa de nou material per a apreciar les consignes tàctiques dels partits revolucionaris. Aquest fullet va ser escrit abans dels esdeveniments d’Odessa. Hem indicat ja en Proletari (número 9, “La revolució ensenya”) que aqueixos esdeveniments han obligat, fins i tot a aquells socialdemòcrates que van crear la teoria de la insurrecció com procés i negaven la propaganda a favor del govern provisional revolucionari, a passar o començar a passar de fet al costat dels seus contrincants. La revolució ensenya, indubtablement, amb tal rapidesa i tal profunditat, que semblen increïbles en els períodes pacífics de desenrotllament polític. I, allò que és particularment important, ensenya no sols els dirigents, sinó també les masses.
No cap el menor dubte que la revolució inculcarà l’esperit socialdemòcrata a les masses obreres de Rússia. La revolució confirmarà en la pràctica el programa i la tàctica de la socialdemocràcia, mostrant la vertadera naturalesa de les distintes classes socials, mostrant el caràcter burgès de la nostra democràcia i les aspiracions vertaderes dels camperols, revolucionaris en el sentit democràtic burgès, però que porten latent en si mateixa no la idea de la “socialització”, sinó una nova lluita de classes entre la burgesia camperola i el proletariat rural. Les velles il·lusions del vell populisme, que es transparenten d’una manera tan clara, per exemple, en el projecte de programa del “partit dels socialistes revolucionaris”, en la qüestió del desenrotllament del capitalisme a Rússia, en la qüestió del democratisme de la nostra “societat”, en la qüestió de la significació de la victòria completa de la insurrecció camperola, totes aquestes il·lusions seran dissipades implacablement i definitivament per la revolució. Aquesta donarà per primera vegada el baptisme polític autèntic a les distintes classes. Aquestes classes sortiran de la revolució amb una fisonomia política definida, mostrant-se tal com són no sols en els programes i en les consignes tàctiques dels seus ideòlegs, sinó també en l’acció política oberta de les masses.
És indubtable que la revolució ens alliçonarà, que alliçonarà les masses populars. Però la qüestió, per al partit polític en lluita, consisteix ara en el següent: ¿sabrem ensenyar quelcom a la revolució, sabrem aprofitar-nos d’allò de més just que hi ha en la nostra doctrina socialdemòcrata, del nostre lligam amb el proletariat, l’única classe conseqüentment revolucionària, per a imprimir a la revolució un segell proletari, per a portar la revolució fins a la vertadera victòria, decisiva, efectiva, i no verbal, per a paralitzar la inconsistència, l’ambigüitat i la traïció de la burgesia democràtica?
Cap aquest fi hem de dirigir tots els nostres esforços. Aconseguir-ho depèn, d’una banda, de l’encert amb què valorem la situació política, que siguen justes les nostres consignes tàctiques, i, d’altra banda, que aqueixes consignes estiguen sostingudes per la força combativa real de les masses obreres Tota la tasca habitual, regular, corrent de totes les organitzacions i grups del nostre Partit, la tasca de propaganda, agitació i organització està orientada per a enfortir i eixamplar el lligam amb la massa. Aquesta tasca és sempre necessària, però en els moments revolucionaris menys que mai pot ser considerada com suficient. En els aqueixos moments, la classe obrera se sent instintivament impulsada cap a l’acció revolucionària oberta, i nosaltres hem de saber plantejar encertadament les tasques d’aqueixa acció, a fi de difondre-les després del mode més vast possible i de fer que siguen compreses. No cal oblidar que el pessimisme corrent sobre el nostre contacte amb la massa encobreix ara amb una freqüència particular les idees burgeses relatives al paper del proletariat en la revolució. És indubtable que hem de treballar encara moltíssim en l’educació i organització de la classe obrera, però, actualment, tota la qüestió consisteix en saber on ha de residir el centre de gravetat polític principal d’aqueixa educació i d’aqueixa organització: ¿als sindicats i en les associacions legals o en la insurrecció armada, en l’obra de creació d’un exèrcit revolucionari i d’un govern revolucionari? La classe obrera s’educa i s’organitza tant en una cosa com en l’altra. Naturalment, ambdós aspectes són necessaris. Tota la qüestió ara, en la revolució actual, es redueix, no obstant això, a saber on residirà el centre de gravetat de l’educació i de l’organització de la classe obrera: si en la primera o en la segona cosa.
El desenllaç de la revolució depèn del paper que hi exercisca la classe obrera: que es limite a ser un mer auxiliar de la burgesia, encara que siga un auxiliar poderós per la intensitat de la seua empenta contra l’autocràcia, però políticament impotent, o que assumisca el paper de dirigent de la revolució popular. Els representants conscients de la burgesia se n’adonen perfectament. Per açò és pel que Osvobozhdenie exalça els principis d’Akimov, és a dir, l’“economicisme” en la socialdemocràcia, el qual col·loca actualment en el primer pla els sindicats i les associacions legals. Per açò és que el senyor Struve celebra (Osvobozhdenie número 72) les tendències de principi d’Akimov en la nova Iskra. Per açò és pel que arremet contra l’odiada estretor revolucionària de les resolucions del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia.
Les encertades consignes tàctiques de la socialdemocràcia tenen ara una importància particular per a la direcció de les masses. No hi ha res més perillós que rebaixar en les èpoques revolucionàries la importància de les consignes tàctiques estrictament conformes als principis. Per exemple, Iskra, en el número 104, es passa de fet al costat dels seus contrincants en la socialdemocràcia, però, al mateix temps, parla amb desdeny de la significació de les consignes i resolucions tàctiques que s’avancen a la realitat, que indiquen el camí pel qual avança el moviment amb una sèrie de revessos, errors, etc. Al contrari, l’elaboració de resolucions tàctiques encertades té una importància gegantina per al partit, que vol dirigir el proletariat en l’esperit dels ferms principis del marxisme i no únicament arrossegar-se a la cua dels esdeveniments. En les resolucions del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i de la Conferència dels elements que s’han separat del partit1, tenim l’expressió més exacta, més meditada, més completa de les concepcions tàctiques, no manifestades d’una manera casual per alguns escriptors, sinó aprovades pels representants responsables del proletariat socialdemòcrata. El nostre Partit marxa al capdavant de tots els altres, amb un programa precís i acceptat per tots. El Partit ha de donar exemple als altres partits, pel que fa a la severitat de l’actitud respecte a les seues resolucions tàctiques, en oposició a l’oportunisme de la burgesia democràtica d’Osvobozhdenie i de la fraseologia revolucionària dels socialistes revolucionaris, els quals només durant la revolució s’han acordat de presentar un “projecte” de programa i d’ocupar-se per primera vegada de la qüestió de saber si la revolució que es desenrotlla davant els seus ulls és burgesa.
Heus aquí per què considerem com l’obra més urgent de la socialdemocràcia revolucionària l’estudi detingut de les resolucions tàctiques del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i de la Conferència i determinar les desviacions dels principis del marxisme que s’hi adverteixen, comprendre clarament les tasques concretes del proletariat socialdemòcrata en la revolució democràtica. A aquesta labor precisament està consagrat el present fullet. La comprovació de la nostra tàctica des del punt de vista dels principis del marxisme i dels ensenyaments de la revolució, és necessària també per a tot aquell que vullga preparar realment la unitat de tàctica com a base de la futura unificació completa de tot el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i no limitar-se únicament a dir paraules d’exhortació.
N. Lenin
Juliol de 1905.
1 En el III Congrés del POSDR (Londres, maig de 1905) únicament hi participaren els bolxevics. En la conferència (celebrada simultàniament en Ginebra) únicament hi participaren el menxevics, als que, en aquest fullet, denomine sovint “neoiskristes” perquè, en continuar publicant Iskra, manifestaren per boca de Trotski, el seu correligionari llavors, que entre la vella i la nova Iskra hi havia un abisme. (Nota de Lenin per a l’edició de 1907).