(1905)
Passem a la part següent de la resolució:
“ ...Tant en un com en qualsevol altre cas, aqueixa victòria serà el principi d’una nova fase de l’època revolucionària.
La tasca plantejada espontàniament per les condicions objectives del desenrotllament social a aqueixa nova fase és la liquidació definitiva de tot el règim de casta i monàrquic en el procés de la lluita recíproca entre els elements de la societat burgesa, políticament emancipada, per la realització dels seus interessos socials i per la possessió directa del poder.
Per això, el govern provisional que prengués sobre si la realització de les tasques d’aqueixa revolució burgesa pel seu caràcter històric, deuria, en regular la lluita recíproca entre les classes antagòniques de la nació emancipada, no sols impulsar el desenrotllament revolucionari, sinó també lluitar contra els factors del mateix que amenacen les bases del règim capitalista”.
Detinguem-nos en aquesta part, que representa en si un apartat independent de la resolució. La idea fonamental dels raonaments que reproduïm coincideix amb la que està exposada en el tercer punt de la resolució del Congrés. Però si es comparen les dues resolucions en aquesta part, salta immediatament als ulls la següent diferència radical entre elles: la resolució del Congrés, després de caracteritzar en dues paraules la base economicosocial de la revolució, dirigeix tota la seua atenció a la lluita de classes netament definida per conquestes determinades, i col·loca en primer pla les tasques de combat del proletariat. La resolució de la Conferència, després de descriure d’una manera extensa, nebulosa i confusa la base economicosocial de la revolució, parla d’una manera molt poc clara de la lluita per conquestes determinades i deixa absolutament en la penombra les tasques de combat del proletariat. La resolució de la Conferència parla de la liquidació de l’antic règim en el procés d’una lluita recíproca dels elements de la societat. La resolució del Congrés diu que nosaltres, partit del proletariat, hem d’efectuar aquesta liquidació, que només la instauració de la república democràtica constitueix la liquidació vertadera, que aquesta república hem de conquerir-la, que lluitarem per ella i per la llibertat completa no sols contra l’autocràcia, sinó també contra la burgesia quan aquesta intente (i ho farà sense falta) arrabassar-nos les nostres conquestes. La resolució del Congrés crida a la lluita a una classe determinada, per un objectiu immediat, definit d’una manera precisa. La resolució de la Conferència raona sobre la lluita recíproca de les distintes forces. Una resolució expressa la psicologia de la lluita activa, una altra la de la contemplació passiva; una està impregnada de crides a l’acció viva, l’altra de raonaments morts. Ambdues resolucions declaren que la revolució que s’està desenrotllant és, per a nosaltres, només un primer pas, al qual seguirà el segon, però una de les resolucions extrau d’ací la conclusió que cal efectuar
amb tanta major rapidesa aquest primer pas, liquidar-lo amb tanta major rapidesa, conquerir la república, esclafar implacablement la contrarevolució i crear el terreny per al segon pas; en canvi, l’altra resolució sobreïx, per dir-ho així, de descripcions prolixes d’aquest primer pas i (perdoneu la vulgaritat de l’expressió) mastega les seues idees respecte d’això. La resolució del Congrés pren les velles i eternament noves idees del marxisme (sobre el caràcter burgès de la revolució democràtica) com a pròleg o primera premissa per a traure conclusions sobre les tasques d’avantguarda de la classe d’avantguarda, que lluita tant per la revolució democràtica com per la revolució socialista. La resolució de la Conferència només es queda en el pròleg, rumiant-lo i subtilitzant sobre el mateix.
Aquesta diferència és precisament la que des de fa molt de temps divideix els marxistes russos en dues ales: ala especulativa i ala combativa, en el temps passats del marxisme legal; ala econòmica i ala política, en l’època del moviment de masses que s’està iniciant. De la premissa certa del marxisme sobre les profundes arrels econòmiques de la lluita de classes en general i de la lluita política en particular, els economistes en treien la conclusió singular que havia que hom havia de girar l’esquena a la lluita política i contenir el seu desenrotllament, reduir el seu abast, rebaixar les seues tasques. Els polítics, al revés, extreien de les mateixes premisses una altra conclusió, a saber: que com més profundes siguen ara les arrels de la nostra lluita, d’una manera més vasta, més valerosa, més decidida, amb més iniciativa hem de sostenir aqueixa lluita. En l’actualitat, en altres circumstàncies, en una forma modificada, ens trobem en presència del mateix debat. De les premisses que la revolució democràtica no és encara, ni de bon tros, la revolució socialista, que “interessa” no sols i exclusivament als desposseïts; que les seues arrels profundíssimes es troben en les necessitats i en els requisits ineluctables de tota la societat burgesa en el seu conjunt; d’aquestes premisses traiem la conclusió que la classe avançada ha de plantejar més audaçment els seus objectius democràtics, amb més precisió ha de formular-los fins al final, propugnar la consigna directa de la república, propagar la idea de la necessitat del govern provisional revolucionari i d’esclafar implacablement la contrarevolució. Mentre que els nostres contrincants, els neoiskristes, dedueixen d’aquestes mateixes premisses la conclusió que no cal formular fins al final els postulats democràtics, que entre les consignes pràctiques es pot prescindir de la república, que és permès no propagar la idea de la necessitat del govern provisional revolucionari, que es pot qualificar de victòria decisiva fins i tot la resolució de convocar l’Assemblea Constituent, que es pot no propugnar la tasca de la lluita enfront de la contrarevolució com la nostra tasca activa, sinó ofegar-la en una al·lusió nebulosa (i formulada erròniament, com veurem de seguida) al “procés de lluita recíproca”. No és aquest un llenguatge adient a homes polítics, sinó a rates d’arxiu!
Com més atentament examineu les distintes fórmules de la resolució dels neoiskristes, amb tanta major evidència apareixeran davant vosaltres els trets fonamentals que ja hem indicat. S’hi parla, per exemple, del “procés de la lluita recíproca entre els elements de la societat burgesa, políticament emancipada”. Recordant el tema sobre el qual la resolució escrivia (govern provisional revolucionari), preguntem perplexos: si hom parla del procés de lluita reciproca, com pot hom fer silenci sobre els elements que políticament esclavitzen la societat burgesa? ¿S’imaginen els conferenciants que perquè hagen suposat la victòria de la revolució, aqueixos elements han desaparegut ja? Aquesta idea seria un absurd en general i la major ingenuïtat política, una miopia política en particular. Després de la victòria de la revolució sobre la contrarevolució, aquesta no desapareixerà, sinó que, al contrari, començarà inevitablement una nova lluita encara més desesperada. En consagrar la seua resolució a l’examen de les tasques que ens assignaria la victòria de la revolució, tenim el deure de dedicar una gran atenció a les tasques destinades a rebutjar la connexió de la contrarevolució (com es fa en la resolució del Congrés) i no ofegar aquestes tasques polítiques immediates, essencials, candents del partit combatiu, en raonaments generals a propòsit d’allò que hi haurà després de l’època revolucionària actual, d’allò que hi haurà quan ens trobem ja en presència de la “societat políticament emancipada”. De la mateixa manera que els economistes cobrien la seua incomprensió de les tasques polítiques candents amb al·lusions a les veritats generals sobre la subordinació de la política a l’economia, els neoiskristes, en remetre’s a les veritats generals sobre la lluita a l’interior de la societat políticament emancipada, cobreixen la seua incomprensió de les tasques revolucionàries candents de l’emancipació política d’aqueixa societat.
Prenguem l’expressió “liquidació definitiva de tot el règim de casta i monàrquic” En rus, la liquidació definitiva del règim monàrquic s’anomena instauració de la república democràtica. Però al bonàs de Martinov i als seus admiradors aquesta expressió els sembla massa senzilla i clara. Ells volen sense falta “aprofundir” i dir coses “més sàvies”. Així resulten, d’una part, esforços ridículs per demostrar profunditat de pensaments, i d’una altra, en compte d’una consigna en resulta una descripció, en compte d’un crida encoratjadora a anar endavant, en resulta una espècie de mirada malenconiosa cap arrere. Ens trobem exactament en presència no de gent viva que vullga lluitar ara mateix, sense més tardança, per la república, sinó d’una espècie de mòmies petrificades que sub specie aeternitatis examinen la qüestió des del punt de vista Plusquamperfectum.
Prosseguim: “ ...el govern provisional... que assumisca la realització de les tasques d’aqueixa revolució burgesa [...]” En aquest punt, s’hi veu de seguida que els nostres conferenciants han descuidat una qüestió concreta que s’alça davant els dirigents polítics del proletariat. La qüestió concreta del govern provisional revolucionari ha desaparegut del seu camp visual davant la qüestió de la futura sèrie de governs que realitzaran les tasques de la revolució burgesa en general. Si desitgeu examinar la qüestió “històricament”, l’exemple de qualsevol país europeu vos mostrarà que precisament una sèrie de governs, que de cap manera eren “provisionals”, van realitzar les tasques històriques de la revolució burgesa, que fins i tot governs que havien vençut la revolució es van veure, tot i això, obligats a realitzar les tasques històriques d’aqueixa revolució vençuda. Però el que s’anomena “govern provisional revolucionari” no és, en cap manera, aqueix del que parleu: s’anomena així al govern de l’època revolucionària que reemplaça directament el govern derrocat i que es recolza en la insurrecció popular i no en unes institucions representatives sorgides del poble. El govern provisional revolucionari és l’òrgan de la lluita per la victòria immediata de la revolució, de la lluita per la repressió immediata dels intents contrarevolucionaris, i no, de cap manera, un òrgan de realització de les tasques històriques de la revolució burgesa en general. Deixem, senyors, als futurs historiadors de la futura Rússkaia Starinà determinar quines tasques de la revolució burgesa hauran sigut les realitzades per nosaltres o per tal o qual govern; açò es podrà fer encara que siga d’ací a trenta anys, però allò que ara necessitem és donar consignes i indicacions pràctiques per a la lluita per la república i per a la participació més enèrgica del proletariat en aquesta lluita.
Per les causes indicades, tampoc són satisfactòries les últimes tesis de la part de la resolució reproduïda per nosaltres. És extraordinàriament desencertada, o, almenys, inhàbil, l’expressió que el govern provisional hauria de “regular” la lluita recíproca de les classes antagòniques: els marxistes no haurien d’emprar una fórmula liberal, d’Osvobozhdenie, com aquesta, que dóna motiu a pensar que és possible un govern que servisca no d’òrgan de la lluita de classes, sinó de “regulador” de la mateixa... El govern deuria “no sols impulsar la revolució cap avant, sinó lluitar també contra els factors de la mateixa que amenacen les bases del règim capitalista”. Aquest “factor” és precisament aqueix mateix proletariat en nom del qual parla la resolució! En compte d’indicar com el proletariat precisament deu, en un moment tal, “impulsar el desenrotllament revolucionari” (empentar-lo més enllà del que volgués la burgesia constitucionalista), en compte d’aconsellar preparar-se d’una manera determinada per a la lluita contra la burgesia, quan aquesta es gire contra les conquestes de la revolució; en compte d’açò se’ns dóna una descripció general del procés, que res diu sobre les tasques concretes de la nostra actuació. El procediment de l’exposició de les seues idees pels neoiskristes recorda l’opinió de Marx (en la seua famosa “tesi” sobre Feuerbach) sobre el vell materialisme, estrany a la idea de la dialèctica. Els filòsofs només han interpretat el món de distints modes (deia Marx), però del que es tracta és de transformar-lo. De la mateixa manera, els neoiskristes poden descriure no del tot mal i explicar el procés de la lluita que es desenrotlla als seus ulls, però són absolutament incapaços de donar una consigna justa en aquesta lluita. Marxen amb molt d’afany, però dirigeixen malament, rebaixen la interpretació materialista de la història pel seu desconeixement del paper actiu, dirigent i orientador que poden i han d’exercir en la història els partits que tinguen consciència de les condicions materials de la revolució i que es posen al capdavant de les classes avançades.