(1905)
Estaven ja escrites les línies precedents, quan hem rebut les resolucions de la conferència caucasiana dels neoiskristes publicades en Iskra. Pour la bonne bouche (per a postres), no podíem imaginar una millor documentació.
La redacció d’Iskra observa amb raó: “En la qüestió fonamental de la tàctica, la conferència caucasiana ha adoptat així mateix una decisió anàloga [és veritat!] a la presa per la conferència de tota Rússia” [és a dir, la neoiskrista]. “La qüestió de l’actitud de la socialdemocràcia envers el govern provisional revolucionari ha sigut resolta pels camarades caucasians en el sentit de l’actitud més negativa davant el nou mètode preconitzat pel grup Vperiod i pels delegats a l’anomenat Congrés que es van adherir a aqueix grup”. “Cal reconèixer com molt afortunada la formulació que la conferència ha fet de la tàctica del partit proletari en la revolució burgesa”.
Allò que és veritat, és veritat. Ningú hauria pogut fer una formulació més “afortunada” de l’error capital dels neoiskristes. Citarem aquesta formulació completa, destacant primerament entre parèntesis les flors i després els fruits presentats al final.
Resolució de la conferència caucasiana dels neoiskristes sobre el govern provisional:
“Considerant que la nostra tasca consisteix en utilitzar el moment revolucionari per a aprofundir [sí, naturalment, encara que hom hauria d’agregar-hi: a la manera de Martinov!] la consciència socialdemòcrata del proletariat [¿únicament per a aprofundir la consciència i no per a conquerir la república? “Profunda” comprensió de la revolució!], la conferència, a fi de garantir al partit la més completa llibertat de crítica amb relació al règim estatal burgès naixent [la nostra missió no és garantir la república! La nostra missió és únicament garantir la llibertat de crítica. Les idees anarquistes engendren el llenguatge anarquista: el règim “estatal burgès”!], es declara contra la formació d’un govern provisional socialdemòcrata i contra l’entrada en el mateix [acordeu-vos de la resolució dels bakuninistes que cita Engels adoptada deu mesos abans de la revolució espanyola; vegeu: Proletari, núm. 3] i jutja que el més convenient és exercir des de fora [des de baix i no des de dalt] una pressió sobre el govern provisional burgès per a democratitzar tant com siga possible [?!] el règim estatal La conferència estima que la formació d’un govern provisional pels socialdemòcrates, o la seua entrada en aquest govern, d’un costat, allunyaria del Partit Socialdemòcrata les grans masses del proletariat, a qui el partit hauria decebut, perquè la socialdemocràcia, tot i la presa del poder, no podria satisfer les necessitats vitals de la classe obrera, compresa la realització del socialisme [la república no és una necessitat vital! Els autors no s’adonen, en la seua innocència, que empren un llenguatge purament anarquista, com si es negassen a prendre part en les revolucions burgeses!] i, d’un altre costat, OBLIGARIA LES CLASSES BURGESES A GIRAR L’ESQUENA A LA REVOLUCIÓ I, AIXÍ, DISMINUIR LA SEUA IMPORTÀNCIA”.
Heus aquí el nus de la qüestió. Heus aquí on les idees anarquistes s’entreteixeixen (com els ocorre contínuament també als bernsteinians d’Europa occidental) amb el més pur oportunisme. Figureu-vos: no entrar en el govern provisional perquè açò obligaria la burgesia a girar l’esquena a la revolució i disminuiria així l’abast de la revolució! Tenim ja, doncs, ací, davant nosaltres, completament, en el seu aspecte pur i conseqüent, aqueixa filosofia neoiskrista segons la qual, ja que la revolució és burgesa, hem d’inclinar-nos davant la vulgaritat burgesa i cedir-li el pas. Si ens deixem guiar, tan sols parcialment, tan sols un minut, per aquesta consideració que la nostra participació pot obligar la burgesia a girar l’esquena a la revolució, cedim, a conseqüència d’això, totalment l’hegemonia en la revolució a les classes burgeses. Així lliurem enterament el proletariat a la tutela de la burgesia (reservant-nos la plena “llibertat de crítica”!!), obligant el proletariat a ser moderat i dolç per a evitar que la burgesia gire l’esquena. Castrem les necessitats més vitals del proletariat, precisament les seues necessitats polítiques, que mai han comprès bé els economistes i els seus epígons, les castrem perquè la burgesia no gire l’esquena. Passem totalment del terreny de la lluita revolucionària per la realització de la democràcia en els límits necessaris al proletariat, al terreny del regateig amb la burgesia, comprant, mitjançant la nostra traïció als principis, mitjançant la traïció a la revolució, el consentiment benèvol de la burgesia (“perquè no gire l’esquena”).
En poques línies, els neoiskristes del Caucas han sabut expressar tota l’essència de la seua tàctica de traïció a la revolució, de conversió del proletariat en un miserable apèndix de les classes burgeses. Allò que hem deduït més amunt dels errors dels neoiskristes com una tendència s’erigeix ara davant nosaltres en un principi clar i determinat: a la cua de la burgesia monàrquica! Ja que la realització de la república obligaria (i obliga ja: exemple, el senyor Struve) la burgesia a girar l’esquena a la revolució, doncs bé, a baix la lluita per la república! Puix que tota reivindicació democràtica del proletariat sostinguda enèrgicament i portada fins al final obliga sempre i en totes parts del món la burgesia a girar l’esquena, doncs bé, oculteu-vos en els vostres forats, camarades obrers, obreu només des de fora, no penseu a utilitzar per a la revolució les armes i els procediments del règim “estatal burgès” i conserveu la vostra “llibertat de crítica”!
Aquí es palesa l’error fonamental en la comprensió mateixa del terme “revolució burgesa”. La “comprensió” martinoviana o neoiskrista del mateix porta directament a trair la causa del proletariat a favor de la burgesia.
Qui haja oblidat l’antic economicisme, qui no l’estudie i no se’n recorde, difícilment podrà comprendre tampoc l’actual reincidència en l’economicisme. Recordeu el “credo” bernsteinià. Dels punts de vista i dels programes “purament proletaris”, aqueixes gents han deduït la conclusió següent: per a nosaltres, socialdemòcrates, l’economia, la vertadera acció obrera, la llibertat de criticar tota politiqueria, el vertader aprofundiment de les tasques socialdemòcrates; per a ells, per als liberals, la política. Déu ens lliure de caure en el “revolucionarisme”; açò obligaria la burgesia a girar l’esquena. Qui torne a llegir completament el “credo”, o bé el suplement especial al número 9 de Rabótxaia Misl (setembre de 1899), veurà tot el curs d’aquest raonament.
Ara ocorre el mateix, però en gran escala, aplicat a l’enjudiciament de tota la “gran” revolució russa, envilida, ai!, per endavant i rebaixada al nivell de la seua caricatura pels teòrics del filisteisme ortodox! Per a nosaltres, socialdemòcrates, la llibertat de crítica, l’aprofundiment de la consciència, l’acció des de fora. Per a ells, per a les classes burgeses, la llibertat d’acció, el camp lliure per a la seua direcció revolucionària (llegiu: liberal), la llibertat de realització de “reformes” des de dalt.
Aquests vulgaritzadors del marxisme no han meditat mai les paraules de Marx sobre la necessitat de reemplaçar les armes de la crítica per la crítica de les armes. Invocant en va el nom de Marx, de fet elaboren resolucions tàctiques absolutament en l’esperit dels xarlatans burgesos de Frankfurt que criticaven lliurement l’absolutisme, aprofundien la consciència democràtica i no comprenien que el temps de la revolució és el temps de l’acció, de l’acció tant des de dalt com des de baix. En convertir el marxisme en verbalisme especulador, han fet de la ideologia de la classe d’avantguarda, de la classe revolucionària més decidida i enèrgica, una ideologia dels sectors menys desenrotllats d’aquesta classe, els quals esquiven les difícils tasques democràtiques revolucionàries i les confien als senyors Struve.
Si a conseqüència de l’entrada de la socialdemocràcia en el govern revolucionari, les classes burgeses giren l’esquena a la causa de la revolució, “disminuiran amb això el seu abast”.
Ho escolteu, obrers russos? L’abast de la revolució serà major si la fan (a menys que els socialdemòcrates no els facen girar l’esquena) els senyors Struve, que volen no obtenir la victòria sobre el tsarisme, sinó pactar amb ell l’abast de la revolució serà major si, dels dos desenllaços possibles assenyalats més amunt per nosaltres, és el primer el que es realitza, és a dir, si la burgesia monàrquica arriba a entendre’s amb l’autocràcia sobre la base d’una “constitució” a l’estil Shipov!
Els socialdemòcrates, que en resolucions destinades a servir de directiva per a tot el partit, escriuen coses tan vergonyoses, o que aproven aqueixes “afortunades” resolucions, estan fins a tal punt obcecats pel verbalisme especulatiu que ha desposseït el marxisme de tota vida, que no veuen com aqueixes resolucions converteixen en frases buides totes les seues altres paraules excel·lents. Preneu qualsevol article d’Iskra, preneu fins i tot el famós fullet del nostre il·lustre Martinov i hi trobareu divagacions sobre la insurrecció popular, sobre la necessitat de portar la revolució fins al final, sobre l’aspiració a recolzar-se en les capes profundes del poble en la lluita contra la burgesia inconseqüent. Però totes aquestes coses bones es converteixen en frases miserables des del moment que adopteu o aproveu la idea que l’“abast de la revolució disminuirà” si la burgesia se’n desentén. Una de dos, senyors: o bé hem d’aspirar a fer la revolució amb el poble i obtenir una victòria completa sobre el tsarisme, malgrat la burgesia inconseqüent, egoista i covarda, o bé no admetem aquest “malgrat”, temem que la burgesia “gire l’esquena” i llavors lliurem el proletariat i el poble en mans d’aquesta mateixa burgesia inconseqüent, egoista i covarda.
No tracteu d’interpretar les meues paraules a la vostra manera. No crideu que se vos acusa de traïció conscient. No; heu tendit sempre a enfonsar-vos, i esteu ara enfonsats en la tolla, amb la mateixa inconsciència amb què els antics economistes relliscaven irresistiblement i irremeiablement pel pendent de l’“aprofundiment” del marxisme fins al “raciocini” antirevolucionari, sense ànima i sense vida.
De quines forces socials reals depèn l’“abast de la revolució”? Hi heu pensat, senyors? Fem a una banda les forces de la política exterior i de les combinacions internacionals, que es giren ara completament en el nostre favor, però de les quals tots nosaltres fem cas omís en el nostre examen, i ho fem amb tota raó, ja que del que es tracta és de les forces interiors de Rússia. Examineu aquestes forces socials interiors. Contra la revolució s’alcen l’autocràcia, la cort, la policia, els funcionaris, l’exèrcit i el petit grupet de l’alta aristocràcia. Com més profunda és la indignació al poble, menys segur és l’exèrcit, més augmenta la vacil·lació entre els funcionaris. D’altra banda, la burgesia, en el seu conjunt, està ara a favor de la revolució, i ho prova pronunciant discursos sobre la llibertat, parlant cada vegada amb major freqüència en nom del poble i fins i tot en nom de la revolució. Però tots nosaltres, marxistes, sabem per la teoria i observem cada dia i a cada hora, en l’exemple dels nostres liberals, de les gents dels “zemstvos” i d’Osvobozhdenie, que la burgesia està a favor de la revolució d’una manera inconseqüent, egoista i covarda. La burgesia en la seua immensa majoria es girarà inevitablement a la contrarevolució, del costat de l’autocràcia contra la revolució, contra el poble, en quant siguen satisfets els seus interessos estrets i egoistes, en quant “gire l’esquena” a la democràcia conseqüent (i ja ara comença a gira-li l’esquena! ). Queda “el poble”, és a dir, el proletariat i els camperols: només el proletariat és capaç de marxar segur fins al final, perquè va molt més enllà de la revolució democràtica. Per això, el proletariat lluita a l’avantguarda per la república, rebutjant amb menyspreu els consells necis i indignes d’aquells qui li diuen que tinga cura de no espantar la burgesia. Entre els camperols hi ha, al costat dels elements petitburgesos, una massa d’elements semiproletaris. Açò els fa ser també inestables, obligant el proletariat a fondre’s en un partit rigorosament de classe. Però la inestabilitat dels camperols és radicalment diferent de la inestabilitat de la burgesia; perquè, en aquest moment concret, els camperols es troben menys interessats en què es mantinga indemne la propietat privada que en arrabassar als grans terratinents les seues terres, que són una de les principals formes d’aquella propietat. Sense convertir-se per això en socialistes ni deixar de ser petit burgesos, els camperols són susceptibles d’actuar com els més perfectes i radicals partidaris de la revolució democràtica. Els camperols procediran invariablement així, sempre que la marxa dels esdeveniments revolucionaris que els alliçona no s’interrompa massa prompte per la traïció de la burgesia i la derrota del proletariat. Els camperols es convertiran invariablement, sota aqueixes condicions, en un baluard de la revolució i de la república, ja que només una revolució plenament victoriosa pot donar-li al camperolat, en matèria de reforma agrària, tot quant el camperol vol, amb què somia i allò que necessita realment (no per a destruir el capitalisme, com es figuren els “socialistes revolucionaris”, sinó) per a sortir de l’abjecció de la semiservitud, de les tenebres de l’embrutiment i del servilisme, per a millorar les seues condicions d’existència, en la mesura que açò és possible en el marc de l’economia mercantil.
Encara hi ha més. Els camperols es troben vinculats a la revolució no sols per la transformació agrària radical, sinó, a més, per tots els seus interessos generals i permanents. Fins i tot en la lluita contra el proletariat, el camperol té necessitat de la democràcia, perquè només el règim democràtic és capaç d’expressar exactament els seus interessos i de donar-li la preponderància com a massa, com a majoria. Com més instruït siga el camperol (i després de la guerra amb el Japó s’instrueix amb una rapidesa que molts ni tan sols sospiten, habituats com estan a mesurar la instrucció únicament amb l’arrasador escolar), d’una manera tant més conseqüent i decidida estarà a favor de la revolució democràtica completa, perquè no té por, com la burgesia, a la sobirania del poble; al contrari, hi veu un avantatge. La república democràtica es convertirà en el seu ideal en quant comence a alliberar-se del seu monarquisme ingenu, perquè el monarquisme conscient de la burgesia regatejadora (amb la seua Cambra alta, etc.) promet al camperol la mateixa absència de drets, el mateix embrutiment, la mateixa ignorància, lleugerament tenyits d’un vernís constitucional a l’europea.
Heus aquí per què la burgesia, com a classe, tendeix naturalment i inevitablement a amagar-se davall l’ala del partit liberal monàrquic, i els camperols, com a massa, tendeixen a col·locar-se sota la direcció del partit revolucionari i republicà. Heus aquí per què la burgesia no és capaç de portar la revolució democràtica fins al final, mentre que els camperols són capaços de portar la revolució fins al final, i nosaltres hem d’ajudar-los-hi amb totes les nostres forces.
Hom m’objectarà: no hi ha necessitat de provar-ho; és l’abecé; tots els socialdemòcrates ho comprenen perfectament No; això no ho comprenen els que són capaços de parlar de la “disminució de l’abast” de la revolució en el cas que la burgesia se n’aparte. Aqueixes gents repeteixen frases del nostre programa agrari, apreses de memòria, però sense comprendre el seu sentit; perquè, d’una altra manera, no tindrien por de la idea de la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols, que es desprèn necessàriament de tota la concepció marxista i del nostre programa; d’una altra manera, no limitarien l’abast de la gran revolució russa a l’abast que pretén donar-li la burgesia. Aqueixes gents esclafen les seues frases marxistes revolucionàries abstractes amb el pes de les seues resolucions concretes, antimarxistes i antirevolucionàries.
Qui comprèn vertaderament quin és el paper dels camperols en la revolució russa victoriosa, serà incapaç de dir que l’abast de la revolució es redueix si la burgesia li gira l’esquena, perquè, en realitat, la revolució russa no començarà a adquirir el seu vertader abast, no començarà a adquirir realment la major envergadura possible en l’època de la revolució democràtica burgesa, fins que la burgesia no li gire l’esquena i l’element revolucionari actiu siga la massa camperola, en unió amb el proletariat. Per a ser portada conseqüentment fins al seu final, la nostra revolució democràtica ha de recolzar-se en forces capaces de contrarestar la inevitable inconseqüència de la burgesia (és a dir, capaços precisament d’“obligar-la a girar l’esquena”, cosa que temen, en la seua simplicitat, els partidaris caucasians d’Iskra).
El proletariat ha de portar fins al final la revolució democràtica, atraient-se la massa dels camperols, per a esclafar per la força la resistència de l’autocràcia i paralitzar la inestabilitat de la burgesia. El proletariat ha de dur a terme la revolució socialista, atraient-se la massa dels elements semiproletaris de la població, per a trencar per la força la resistència de la burgesia i paralitzar la inestabilitat dels camperols i de la petita burgesia. Tals són les tasques del proletariat, que els partidaris de la nova Iskra conceben d’una manera tan estreta en tots els seus raonaments i resolucions sobre l’amplitud de la revolució.
Encara que no cal oblidar una circumstància que hom perd sovint de vista quan hom discorre sobre aquesta “amplitud”. No cal oblidar que no parlem ací de les dificultats del problema, sinó de la via en què cal cercar i procurar la seua solució. No es tracta que siga fàcil o difícil fer que l’abast de la revolució siga potent i invencible, sinó de com cal procedir perquè el seu abast siga major. El desacord es refereix precisament al caràcter fonamental de l’activitat, de la seua mateixa orientació. Ho subratllem, perquè gents negligents o poc escrupoloses confonen amb farta freqüència dues qüestions diferents: la qüestió del camí que s’ha de seguir, és a dir, de l’elecció entre dos camins diferents, i la qüestió de la facilitat o de la proximitat del fi a assolir pel camí emprès.
No ens hem referit a aquesta última qüestió en l’exposició precedent, perquè aqueixa qüestió no ha suscitat desacords i divergències al si del nostre partit. Però, naturalment, la qüestió és en si mateixa summament important i digna de la major atenció per part de tots els socialdemòcrates. Seria d’un optimisme imperdonable oblidar les dificultats que suposa incorporar al moviment no sols la massa de la classe obrera, sinó també la massa camperola. Contra aquestes dificultats precisament s’han estavellat més d’una vegada els esforços realitzats per a portar fins al final la revolució democràtica, amb la particularitat que ha triomfat el més sovint la burgesia més inconseqüent i més egoista, que “obtenia capital” de la defensa que la monarquia li assegurava contra el poble i, alhora, “conservava la innocència” del liberalisme... O de la tendència d’Osvobozhdenie. Però dificultat no és impossibilitat de realització. Allò que importa és estar segurs d’haver escollit el bon camí, i aquesta seguretat centuplica l’energia revolucionària i l’entusiasme revolucionari, que són capaços de realitzar miracles.
El grau de profunditat del desacord existent entre els socialdemòcrates dels nostres dies, a propòsit de l’elecció del camí que s’ha de seguir, apareix de seguida amb evidència quan es compara la resolució dels neoiskristes caucasians amb la del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. La resolució del Congrés declara: la burgesia és inconseqüent, intentarà, ben segur, arrancar-nos les conquestes de la revolució. Per tant, prepareu-vos més enèrgicament a la lluita, camarades obrers, armeu-vos, atraieu al vostre costat els camperols. No cedirem sense combat a la burgesia egoista les nostres conquestes revolucionàries. La resolució dels neoiskristes caucasians diu: la burgesia és inconseqüent, pot girar l’esquena a la revolució. Per això, camarades obrers: no penseu, per favor, en participar en el govern provisional; perquè, en aquest cas, la burgesia girarà segurament l’esquena, i l’abast de la revolució, per tant, serà menor!
Els uns diuen: impulseu la revolució cap avant, fins al final, malgrat la resistència o la passivitat de la burgesia inconseqüent.
Els altres diuen: no penseu en portar la revolució fins al final d’una manera independent; perquè, llavors, la burgesia inconseqüent li girarà l’esquena.
¿És que no ens trobem en presència de dues rutes diametralment oposades? No és evident que una tàctica exclou absolutament l’altra i que la primera és l’única tàctica encertada de la socialdemocràcia revolucionària, mentre que la segona és, en els fons, una tàctica purament en l’esperit d’Osvobozhdenie?