(1905)
La qüestió del govern provisional revolucionari és el punt central dels problemes tàctics de la socialdemocràcia en l’actual moment. No hi ha ni possibilitat ni necessitat de detenir-nos tan en detall en la resta de les resolucions de la conferència. Ens limitarem a indicar breument alguns punts que confirmen la diferència de principis, analitzada per nosaltres més amunt, en allò que fa l’orientació tàctica, entre les resolucions del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i les resolucions de la conferència.
Preneu la qüestió de l’actitud envers la tàctica del govern en vigílies de la revolució. Trobareu de nou una resposta completa a aquesta qüestió en la resolució del III Congrés del POSDR. Aquesta resolució té en compte totes les diverses condicions i tasques del moment peculiar: el desemmascarament de la hipocresia de les concessions del govern, la utilització de les “formes caricaturesques de la representació popular”, la realització revolucionària de les reivindicacions imperioses de la classe obrera (en primer lloc, la jornada de vuit hores) i, en fi, la resistència a les centúries negres. En les resolucions de la conferència, la qüestió està escampada en diverses seccions: “resistir les forces negres de la reacció” s’esmenta només en l’exposició de motius de la resolució sobre les relacions amb altres partits. La participació en les eleccions en les institucions representatives s’hi examina separadament dels “compromisos” del tsarisme amb la burgesia. En compte d’exhortar a la implantació per via revolucionària de la jornada de vuit hores, una resolució especial titulada pomposament “sobre la lluita econòmica” no fa més que repetir (darrere de paraules sonores i molt poc intel·ligents sobre el “lloc central que ocupa la qüestió obrera en la vida social russa”) la vella consigna de fer agitació a favor de l’“establiment legal de la jornada de vuit hores”. La insuficiència i l’endarreriment d’aquesta consigna en el moment present són massa clars perquè haguem de detenir-nos a demostrar-los.
La qüestió de l’acció política oberta. El III Congrés té en compte un pròxim canvi radical de la nostra activitat. No s’ha d’abandonar de cap manera l’activitat conspiradora i el desenrotllament de l’aparell de conspiració: açò seria fer el joc a la policia i molt convenient per al govern. Però ara ja no es pot deixar de pensar tampoc en l’acció oberta. Fa falta preparar de seguida les formes convenients d’aquesta acció i, per consegüent, aparells especials (menys conspiradors) a aquest fi. Cal aprofitar les societats legals i semilegals, per a convertir-les, en allò que siga possible, en punts de suport del futur Partit Obrer Socialdemòcrata legal de Rússia.
També en açò la conferència fragmenta la qüestió sense donar cap consigna completa. Ressalta especialment el ridícul encàrrec donat a la Comissió d’Organització, d’ocupar-se de la “col·locació” dels literats legals. És completament absurda la decisió de “sotmetre a la seua influència aquells periòdics democràtics que es proposen com a fi prestar col·laboració al moviment obrer”. Aquest fi se’l plantegen tots els nostres periòdics liberals legals, que segueixen quasi totalment l’orientació d’Osvobozhdenie. ¿Per què la redacció d’Iskra no comença ella mateixa per complir el seu consell i no ens dóna l’exemple de com cal sotmetre a Osvobozhdenie a la influència socialdemòcrata? En compte de la consigna d’aprofitar les associacions legals per a la creació de punts de suport del partit, ens donen, en primer lloc, un consell particular únicament sobre els “sindicats” (participació obligatòria dels membres del partit en ells) i, en segon lloc, el consell de dirigir “les organitzacions revolucionàries dels obrers”, és a dir, “les organitzacions no reglamentades”, o siga, “els clubs revolucionaris dels obrers”. Com aquests “clubs” han vingut a aturar entre les organitzacions no reglamentades, quina classe de “clubs” són aquests, Al·là ho sap. En compte de directives exactes i clares de l’organisme suprem del partit, tenim davant nosaltres una espècie d’esbós de pensaments i un esborrany de notes de literat. No apareix per cap part el quadre complet del començament del pas del partit a una base totalment diferent de tot el seu treball.
La “qüestió camperola” és plantejada de manera totalment distinta pel Congrés del partit i per la conferència. El Congrés ha elaborat una resolució sobre “l’actitud cap al moviment camperol”. La conferència, una altra sobre “el treball entre els camperols”. En el primer cas, són col·locades en primer pla les tasques de dirigir, en interès de la lluita general nacional contra el tsarisme, tot l’ampli moviment revolucionari democràtic. En el segon, la cosa es redueix al “treball” entre una capa social determinada. En el primer cas, es planteja, com a consigna central pràctica de l’agitació, la creació immediata de comitès revolucionaris camperols per a implantar totes les transformacions democràtiques. En el segon, la “reivindicació de l’organització dels comitès” ha de ser presentada a l’Assemblea Constituent. Per què hem d’esperar necessàriament a aquesta Assemblea Constituent? Serà, efectivament, constituent? Serà sòlida sense la constitució prèvia i simultània dels comitès camperols revolucionaris? Totes aquestes qüestions han sigut omeses per la conferència. En totes les seues resolucions es reflecteix, en efecte, la idea general observada per nosaltres que en la revolució burgesa hem de limitar-nos al nostre treball especial únicament, no plantejant-nos l’objectiu de dirigir tot el moviment democràtic i d’assumir-ne la direcció nosaltres mateixos. Així com els economistes insistien permanentment que la lluita econòmica era per als socialdemòcrates i la lluita política per als liberals, així també els neoiskristes insisteixen, en tot el procés dels seus raonaments, que nosaltres ocupem un modest racó a un costat de la revolució burgesa i que la burgesia la realitza activament.
Finalment, no podem deixar d’assenyalar la resolució sobre l’actitud cap als altres partits. La resolució del III Congrés del POSDR parla de desemmascarar tota limitació i insuficiència del moviment burgès d’alliberament sense lliurar-se a la idea ingènua d’enumerar de congrés en congrés tots els possibles casos d’aquesta limitació i traçar una línia de demarcació entre els burgesos bons i els burgesos roïns. La conferència, repetint l’error de Starovier, cerca tenaçment aquest límit i desenrotlla la famosa teoria del “paper de tornassol”. Starovier partia d’una idea molt bona: imposar a la burgesia condicions més severes. Però només oblidava que tot intent de separar per endavant els demòcrates burgesos que mereixen aprovació, que mereixen que hom arribe a un acord amb ells, etc. i els que no ho mereixen, condueix a una “fórmula” que el desenrotllament dels esdeveniments llança de seguida per la borda i que porta la confusió a la consciència de classe del proletariat. El centre de gravetat es trasllada de la unitat real en la lluita a declaracions, promeses, consignes. Starovier considerava que aquesta consigna radical era “el sufragi universal, igual, directe i secret”. No van passar dos anys quan el “paper de tornassol” va demostrar la seua ineficàcia; de la consigna del sufragi universal es van apropiar els elements d’Osvobozhdenie, no sols no aproximant-se per açò, però, a la socialdemocràcia, sinó, al contrari, precisament per mitjà d’aquesta consigna intentant portar a l’equívoc els obrers i apartar-los del socialisme.
Ara, els neoiskristes presenten “condicions” encara més “severes”, “exigeixen” dels enemics del tsarisme “recolzar d’una manera enèrgica i inequívoca (!?) tota acció decisiva del proletariat organitzat”, etc., i fins i tot “una participació activa en la causa d’armar al poble”. La línia de demarcació ha sigut portada molt més enllà, i, malgrat tot, ja ha quedat antiquada una altra vegada, ha demostrat immediatament ser inservible. Per què, per exemple, falta la consigna de la república? ¿Com és que, en interès de la “guerra revolucionària implacable contra tots els fonaments del règim monàrquic i de casta”, els socialdemòcrates “exigeixen” dels demòcrates burgesos tot allò que vullgueu, menys la lluita per la república?
Que açò no són ganes d’enredar, que l’error dels neoiskristes té la importància política més vital, ho demostra la Unió d’Emancipació de Rússia (vegeu el núm. 4 de Proletari)22. Aquests “enemics del tsarisme” cabran completament dins de les “reivindicacions” dels neoiskristes. Però nosaltres hem demostrat que l’esperit d’Osvobozhdenie regna en el programa (o en la falta de programa) d’aquesta Unió d’Emancipació de Rússia i que les gents d’Osvobozhdenie poden portar-la a remolc amb facilitat. No obstant això, la conferència declara al final de la resolució que “la socialdemocràcia continuarà actuant tant contra falsos amics del poble com contra tots aquells partits polítics que, enarborant la bandera liberal i democràtica, es neguen a ajudar efectivament la lluita revolucionària del proletariat”. La Unió d’Emancipació de Rússia no sols no rebutja, sinó que ofereix amb gelosia aquesta ajuda. ¿És açò una garantia que els seus caps no siguen “falsos amics del poble” encara que pertanyen a Osvobozhdenie?
Ja ho veieu: presentant per endavant “condicions” i plantejant “reivindicacions”, còmiques per la seua temible impotència, els neoiskristes es col·loquen en l’acte en situació ridícula. Les seues condicions i reivindicacions es demostren immediatament com insuficients per a apreciar la realitat viva. El seu afany per les fórmules és va, ja que cap fórmula és capaç de captar totes i cada una de les manifestacions de la hipocresia, la inconseqüència i la mesquinesa de la democràcia burgesa. La qüestió no consisteix en el “paper de tornassol”, ni en formes, ni en reivindicacions escrites i impreses, ni en distingir per endavant els falsos i vertaders “amics del poble”, sinó en la unitat real de la lluita, en la crítica persistent, per part dels socialdemòcrates, de tot pas “vacil·lant” de la democràcia burgesa. Per a la “cohesió autèntica de totes les forces socials interessades en la reorganització democràtica” no fan falta els “punts” sobre els quals ha treballat la conferència amb tanta tenacitat i tan inútilment, sinó el saber llançar consignes vertaderament revolucionàries. Per a açò són necessàries consignes que eleven, fins al nivell del proletariat, la burgesia revolucionària i republicana, i no que rebaixen les tasques del proletariat fins al nivell de la burgesia monàrquica. Per a açò és necessària la participació més enèrgica en la insurrecció i no oposar reserves basades en verbalisme raonador a la tasca inajornable de la insurrecció armada.
22 En el número 4 de Proletari, va aparèixer el 4 de juny de 1905, es va publicar un extens article titulat “Una nova associació obrera revolucionària”. En ell es fa conèixer el contingut de les crides d’aqueixa “Unió d’Emancipació de Rússia”, que es planteja com a objectiu convocar, amb ajuda de la insurrecció armada, una Assemblea Constituent. Més avant, l’article defineix l’actitud de la socialdemocràcia envers aqueixes associacions sense partit. No sabem en què mesura aqueixa Unió va ser viable i quina va ser la seua sort en la revolució. (Nota de Lenin a l’edició de 1907)