(Una crisi en el nostre partit)
1904
r) Quelcom sobre la dialèctica. Dues revolucions
En llançar una mirada general al desenrotllament de la crisi del nostre partit, hi veurem sense dificultat que, excepte rares excepcions, la composició fonamental dels dos bàndols en pugna ha sigut sempre la mateixa. Era la lluita entre l’ala revolucionària del nostre partit i l’ala oportunista. Però aquesta lluita va passar per les fases més diverses, i tot aquell que vullga veure clar en l’enorme farda de publicacions ja acumulada, en una immensitat d’indicacions aïllades, cites truncades, diverses acusacions, etc., etc., ha de tenir un coneixement exacte de les particularitats de cada una d’aquestes fases.
Enumerem les principals fases, que difereixen manifestament entre elles: 1) Discussió sobre l’article primer dels estatuts. Lluita purament ideològica sobre els fonamentals principis d’organització. Plekhanov i jo estem en minoria. Martov i Axelrod proposen una formulació oportunista i cauen en braços dels oportunistes. 2) Escissió de l’organització d’Iskra amb motiu de les llistes de candidats al CC: Fomin o Vasiliev en una llista de cinc, Trotski o Travinski en un grup de tres. Plekhanov i jo conquerim la majoria (nou contra set), en part justament perquè havíem sigut minoria en l’article primer. La coalició de Martov amb els oportunistes confirma en la pràctica tots els meus temors, deguts a l’incident amb el Comitè d’Organització. 3) Continuen les discussions sobre detalls dels estatuts. El oportunistes tornen a salvar Martov. Nosaltres estem novament en minoria i defensem els drets de la minoria en els organismes centrals. 4) Els set oportunistes extrems es retiren del Congrés. Nosaltres quedem en majoria i vencem en les eleccions a la coalició (minoria iskrista, “tolla” i antiiskristes). Martov i Popov renuncien als seus llocs en els nostres trios. 5) Després del Congrés, querelles per la cooptació. Orgia d’actes anarquistes i fraseologia anarquista. En la “minoria” s’imposen els elements menys ferms i inestables. 6) Per a evitar l’escissió, Plekhanov passa a la política de kill with kindness. La “minoria” ocupa la redacció de l’òrgan central i el Consell i ataca amb totes les seues forces al Comitè Central. La querella continua omplint-ho tot. 7) El primer atac contra el CC és rebutjat. La querella sembla començar a calmar-se. Resulta possible examinar amb relativa tranquil·litat dos problemes que, al terreny purament ideològic, preocupen profundament el partit: a) què significa políticament i com s’explica la divisió del nostre partit en “majoria” i “minoria” que s’ha plasmat en el II Congrés, venint a substituir totes les divisions anteriors; b) quin valor de principis té la nova posició de la nova Iskra en el problema d’organització.
Cada una d’aquestes fases es caracteritza per una conjuntura de lluita essencialment distinta i un objectiu immediat d’atac; cada fase representa, per dir-ho així, un combat aïllat en una campanya general. Res podrà entendre’s en la nostra lluita sense estudiar les condicions concretes de cada batalla. I, en estudiar-les, hi veurem ben clar que, en efecte, el seu desenrotllament segueix la via dialèctica, la via de les contradiccions: la minoria es converteix en majoria, la majoria en minoria; cada bel·ligerant passa de la defensiva a l’ofensiva, i al revés; “es nega” el punt de partida de la lluita ideològica (article primer), cedint el lloc a les querelles, que ho omplin tot72, però després comença “la negació de la negació”, i “congeniant” mal que bé, en els diversos organismes centrals, amb la dona que Déu li ha donat a hom, tornem al punt de partida de la lluita purament ideològica. Però la “tesi” està ja enriquida per tots els resultats de l’“antítesi” i s’ha elevat a síntesi superior, quan l’error aïllat i casual de l’article primer s’ha convertit en un quasi-sistema de concepcions oportunistes sobre el problema d’organització, quan per a tothom és cada vegada més evident la relació que té aquest fenomen amb la divisió fonamental del nostre partit en ala revolucionària i ala oportunista. En una paraula, no sols creix l’ordi a l’estil Hegel, sinó que, també a l’estil Hegel, lluiten els socialdemòcrates russos entre ells.
Però la gran dialèctica hegeliana, que el marxisme ha adoptat després d’haver-la posat dreta, no ha de confondre’s mai amb el vulgar mètode de justificar els zig-zags dels dirigents polítics que es passen de l’ala revolucionària del partit a l’ala oportunista, amb la vulgar manera de llençar en un sol munt declaracions diverses, moments distints del desenrotllament de diverses fases d’un procés únic. La vertadera dialèctica no justifica els errors personals, sinó que estudia els viratges inevitables, i així demostra la seua inevitabilitat a base de l’estudi més detallat del desenrotllament en tots els aspectes concrets. El principi fonamental de la dialèctica és: no hi ha veritat abstracta, la veritat és sempre concreta... I tampoc hom ha de confondre aquesta gran dialèctica hegeliana amb l’acomodatícia i vulgar saviesa que expressa el proverbi italià: mettere la coda dove non va il capo (ficar la cua on no cap el cap).
El resultat del desenrotllament dialèctic de la lluita que és desenrotlla en el nostre partit, es redueix a dues revolucions. El Congrés del partit va ser una vertadera revolució, segons va observar amb raó el camarada Martov en el seu “De nou en minoria”. Raó tenen també els graciosos de la minoria que diuen: el món avança per revolucions, per això hem fet nosaltres una revolució! En efecte, han fet una revolució després del Congrés; i també és veritat que, parlant en termes generals, el món avança per revolucions. Però aquest aforisme general no determina encara la significació concreta de cadascuna de les revolucions concretes: hi ha revolucions que són com a reaccions, parafrasejant la inoblidable expressió de l’inoblidable camarada Makhov. Per a determinar si aquesta o l’altra revolució concreta ha fet avançar o retrocedir el “món” (el nostre partit), cal saber si era l’ala revolucionària del partit o l’ala oportunista la força real que produïa la revolució; cal saber si eren els principis revolucionaris o els principis oportunistes els que inspiraven els combatents.
El Congrés del nostre partit va ser un fenomen únic en el seu gènere, sense precedents en tota la història del moviment revolucionari rus. Per primera vegada, ha aconseguit un partit revolucionari clandestí sortir de les tenebres de la il·legalitat a plena llum, mostrar a tots i a cada u la trajectòria i el desenllaç de la lluita interna del nostre partit, tota la fisonomia del partit i cada una de les seues parts d’una certa importància, en les qüestions de programa, de tàctica i d’organització. Per primera vegada, aconseguim alliberar-nos de les tradicions d’indisciplina de cercle i del filisteisme revolucionari, reunir desenes dels grups més diversos, moltes vegades terriblement hostils, units exclusivament per la força de la idea i disposats (en principi) a sacrificar tot particularisme i independència de grup en honor del gran tot que per primera vegada creàvem de fet: el partit. Però, en política, aquests sacrificis no s’obtenen sense esforç, sinó que es conquereixen combatent. Per força va haver de ser terriblement aferrissat el combat per la mort de les organitzacions. El vent fresc de la lluita franca i lliure es va convertir en remolí. I aquest remolí va agranar (ben agranades estan!) totes les restes sense excepció de tots els interessos, sentiments i tradicions de cercles, creant per primera vegada organismes efectivament de partit.
Però una cosa és a dir que hom és quelcom i una altra ser-ho en realitat. Una cosa és sacrificar en principi l’esperit de cercles en honor del partit i una altra renunciar al seu propi cercle. El vent fresc ho era massa per als qui estaven habituats a l’atmosfera viciada del filisteisme. “El partit no ha suportat el seu primer Congrés”, segons va dir, amb raó (amb raó, però sense adonar-se), el camarada Martov en el seu “De nou en minoria”. Era massa fort el sentiment d’ofensa per la mort donada a les organitzacions. El remolí va alçar tot el llim que estava en el fons del corrent del nostre partit i el llim ha pres la seua revenja. El vell i anquilosat esperit de cercle ha pogut més que el jove esperit de partit. L’ala oportunista del partit, totalment derrotada, s’ha imposat (clarament que temporalment) a l’ala revolucionària, reforçada amb la conquesta casual d’Akimov.
En fi de comptes, ha resultat una nova Iskra, que es veu precisada a desenrotllar i aprofundir l’error comès pels seus redactors al Congrés del partit. La vella Iskra ensenyava les veritats de la lluita revolucionària. La nova Iskra predica la saviesa filistea: la transigència i el pancisme. La vella Iskra era l’òrgan de l’ortodòxia militant. La nova Iskra ens obsequia amb un reforçament de l’oportunisme, sobretot en qüestions d’organització. La vella Iskra s’havia guanyat l’honrosa enemistat dels oportunistes de Rússia i de l’occident d’Europa. La nova Iskra s’“ha fet més prudent” i prompte deixarà d’avergonyir-se dels elogis que li prodiguen els extremistes de l’oportunisme. La vella Iskra marxava fermament cap al seu objectiu, i les seues paraules no s’apartaven dels seus fets. En la nova Iskra, la falsedat interior de la seua posició engendra de manera inevitable (fins i tot independentment de la voluntat i consciència de tal o qual persona) la hipocresia política. Crida contra la desarticulació en cercles per a encobrir la victòria d’aquesta última sobre l’esperit de partit. Censura farisaicament l’escissió, com si en un partit ni tan sols un xic organitzat pogués imaginar-se contra aquesta un mitjà que no siga la subordinació de la minoria a la majoria. Declara que és imprescindible tenir en compte l’opinió pública revolucionària i, ocultant els elogis dels Akimov, es dedica a un mesquí xafardeig contra els comitès de l’ala revolucionària del partit73. Quina vergonya! Com han cobert d’oprobi la nostra vella Iskra!
Un pas endavant, dos passos enrere... És quelcom que succeeix en la vida dels individus, en la història de les nacions i en el desenvolupament dels partits. I seria la més criminal de les covardies dubtar, encara que només fos per un moment, de l’inevitable i complet triomf dels principis de la socialdemocràcia revolucionària, de l’organització proletària i de la disciplina del partit. Hem assolit ja molt i hem de continuar lluitant, sense que el nostre ànim decaiga davant els revessos, lluitant conseqüentment, menyspreant els procediments filisteus de querelles pròpies de cercles, salvaguardant en la màxima mesura possible el nexe que enllaça en un partit únic tots els socialdemòcrates de Rússia, nexe establert a costa de tants esforços, i aconseguint, amb una tasca tenaç i sistemàtica que tots els membres del partit, i especialment els obrers, coneguen plenament i conscientment els deures de partit, la lluita que s’ha produït en el II Congrés del partit, tots els motius i peripècies de la nostra divergència, tot allò de funest de l’oportunisme, que al terreny d’organització (igual que al terreny del nostre programa i de la nostra tàctica) capitula impotent davant la psicologia burgesa, adopta sense cap crítica el punt de vista de la democràcia burgesa i atordeix l’arma de lluita de classe del proletariat.
El proletariat únicament disposa, en la seua lluita pel poder, de l’arma que l’organització. El proletariat, desunit per l’imperi de l’anàrquica concurrència dins del món burgès, esclafat pels treballs forçats al servei del capital, llançat constantment “a l’abisme” de la misèria més completa, de l’embrutiment i de la degeneració, només pot fer-se i es farà inevitablement invencible, sempre que la seua unió ideològica per mitjà dels principis del marxisme es referme mitjançant la unitat material de l’organització, que cohesiona els milions de treballadors en l’exèrcit de la classe obrera. Davant aquest exèrcit no prevaldran ni el poder senil de l’autocràcia russa ni el poder caduc del capitalisme internacional. Cada vegada s’estretiran més les files d’aquest exèrcit, malgrat tots els zig-zags i passos enrere, malgrat les frases oportunistes dels girondins de la socialdemocràcia contemporània, malgrat els fatus elogis de l’endarrerit esperit de cercles, malgrat els oripells i l’enrenou de l’anarquisme propi d’intel·lectuals.
72 El difícil problema d’establir una frontera entre la querella i la divergència de principis es resol ara per si mateix: és querella tot allò que es refereix a la cooptació, i és divergència de principis tot allò tocant l’anàlisi de la lluita al Congrés, als debats sobre l’article primer i al viratge cap a l’oportunisme i l’anarquisme.
73 Per a tan agradable ocupació s’ha establert ja una forma estereotipada: el nostre corresponsal X comunica que el comitè Y de la majoria ha tractat malament el camarada Z de la minoria.