Per descomptat, Robócheie Dielo invoca en va el nom de Liebknecht. En 24 hores es pot modificar la tàctica d’agitació en algun problema especial, es pot modificar la tàctica de desenvolupar algun detall de l’organització del partit, però canviar, no diguem en 24 hores, sinó fins i tot en 24 mesos, el punt de vista que es tingui sobre  el problema de si en general, sempre i absolutament, fa falta l’organització de combat i l’agitació política entre les masses, és una cosa que només poden fer persones sense principis. És ridícul parlar d’una situació diferent, d’una alternança de períodes: treballar per crear una organització de combat i portar a terme una agitació política és obligatori en qualsevol circumstància “grisa i pacífica”, en qualsevol període de “defalliment de l’esperit revolucionari”. Encara més: precisament en aquestes circumstàncies i en aquests períodes és especialment necessari el treball indicat, perquè en els moments d’explosions i esclats ja és tard per crear una organització; l’organització ja ha d’estar preparada per desenvolupar immediatament la seva activitat. “Canviar de tàctica en 24 hores!”. Però per canviar de tàctica s’ha de començar per tenir-ne una, i si no existeix una organització forta, iniciada en la lluita política en qualsevol circumstància i qualsevol període, no es pot ni parlar d’un pla d’activitat sistemàtica, basat en principis ferms i aplicat rigorosament, un únic pla si que es mereixeria el nom de tàctica. Només ens hi hem de fixar; ja se’ns diu que “el moment històric” ha plantejat al nostre partit un problema “absolutament nou”: el problema del terror. Fa poc era “absolutament nou” el problema de l’agitació i de l’organització política; ara, el problema del terror. ¿No es estrany veure com persones que obliden fins a tal punt la seva genealogia parlen ara d’un canvi radical de tàctica?

Per sort, Robócheie Dielo no té raó. El problema del terror no és en absolut un problema nou i n’hi hauria prou recordant breument el punt de vista que ja ha establert la socialdemocràcia russa.

No hem renunciat mai ni podem renunciar al terror. El terror és una de les formes d’acció militar que pot ser completament útil i fins i tot fonamental en un determinat moment del combat, davant d’un determinat estat de les tropes i en determinades circumstàncies. Però el problema rau precisament en que el terror actua ara, no com una de les operacions d’un exèrcit en acció, operació íntimament lligada a tot el sistema de lluita coordinada amb la totalitat de l’exèrcit, sinó com un procediment d’agressió individual, independent i aïllada respecte tot l’exèrcit. Al faltar una organització revolucionària central, i sent dèbil la local, el terror no pot ser una altra cosa. Aquesta és la raó que ens porta a declarar categòricament que, en les circumstàncies actuals, aquest mitjà de lluita no és oportú ni adequat a la seva finalitat; que aparta els militants més actius de la seva veritable tasca, més important des del punt de vista dels interessos de tot el moviment, doncs el terror no desorganitza les forces governamentals, sinó les revolucionàries. Recordeu els últims esdeveniments: davant dels nostres ulls, grans masses d’obrers i de la “plebe” de les ciutats frisen per sortir a lluitar, mentre que als revolucionaris els falta un Estat Major de dirigents i organitzadors.  ¿La decisió dels revolucionaris més enèrgics, que es posicionen pel terror, no és, en aquestes circumstàncies, un perill de debilitar els únics destacaments de combat que podem catalogar d’esperances serioses? ¿No és un perill el fet de que es trenqui el llaç d’unió entre les organitzacions revolucionàries i les masses disperses de descontents, que es queixen i estan disposades per a la lluita, però que són dèbils precisament perquè estan disperses? Doncs no oblidem que aquest llaç comú és la nostra única garantia d’èxit. Estem molt lluny de negar tot el valor a cops aïllats heroics, però el nostre deure és prevenir amb tota l’energia contra l’excessiu entusiasme pel terror, contra considerar-lo el procediment de lluita principal i fonamental, cosa cap a la qual molts es decanten en el moment actual. El terror mai serà una acció militar de caràcter ordinari: en el millor dels casos, només es pot utilitzar com un dels mitjans a utilitzar en l’assalt decisiu. Ens hem de preguntar si avui per avui podem convocar a un assalt com aquest. Robócheie Dielo, es veu, creu que si. Com a mínim exclama: “Formeu columnes d’assalt!”. Però això també és obstinació destarotada. La massa principal de la nostra força de combat la composen voluntaris insurrectes. Com a exèrcit regular, no tenim res més que uns quants destacaments, i sense mobilitzar, sense relacions entre ells, destacaments que no saben encara formar en columnes militars en general, i encara menys en columnes d’assalt. En aquestes circumstàncies, tot el qui sigui capaç d’abordar amb la mirada les condicions generals de la nostra lluita, sense oblidar cada “viratge” del devenir històric dels esdeveniments, clarament ha de veure que la nostra consigna en el moment actual no pot ser “anar a l’assalt”, sinó “organitzar adequadament el setge contra la fortalesa enemiga”. En altres paraules: la feina immediata del nostre partit no pot ser cridar totes les forces amb les que compta per atacar ara mateix, sinó que ha d’incitar a formar una organització revolucionaria capaç d’unir totes les forces i de dirigir el moviment, no només nominalment, sinó en la realitat, és a dir, capaç d’estar sempre disposada a donar suport a tota lluita i tota explosió, aprofitant-les per a multiplicar i enfortir els efectius que s’han d’utilitzar en el combat decisiu.

Les ensenyances dels successos de febrer i març són de tal magnitud, que ara ni tan sols s’hi poden trobar objeccions de principi contra aquesta conclusió. Però, en el moment actual, el que se’ns exigeix és que resolguem el problema en la pràctica, no pel que fa als principis. No només ens hem d’explicar quina organització necessitem i per a quina tasca, sinó que hem de traçar un pla concret per a aquesta organització, amb l’objectiu de que pugui començar a estructurar-se per totes les vessants a la vegada. Donada la urgència de la qüestió, per part nostre ens decidim a sotmetre a l’atenció dels camarades l’esbós d’un pla que desenvoluparem en una octaveta i la seva impressió s’està elaborant.

A parer nostre, el punt de partida d’aquesta actuació, el primer pas pràctic cap a la creació de l’organització desitjada i, finalment, el fil fonamental al que podríem aferrar-nos per desenvolupar, aprofundir i ampliar incansablement aquesta organització, ha de ser la creació d’un diari polític per a tot Rússia. Abans de res, necessitem un diari, un periòdic. Sense ell serà impossible desenvolupar d’una manera sistemàtica una propaganda i agitació fidels als principis, extensives a la resta d’aspectes, que constitueixi la tasca constant i fonamental de la socialdemocràcia i és una tasca particularment vital en els moments actuals, en que l’interès per la política, pels problemes del socialisme, s’han despertat en les més extenses capes de població.

Mai s’havia sentit amb tanta força com fins ara la necessitat de superar l’agitació dispersa, duta a terme a través de la influència personal, per mitjà de les fulles locals, d’octavetes, etc... per l’agitació regular i general, que només podrem oferir a través de la propaganda periòdica. No crec que sigui exagerat dir que el grau de freqüència i regularitat de la publicació (i difusió) d’un diari pot ser la mesura més exacta de la solidesa en que està organitzada aquesta branca de la nostra activitat de combat, la principal, i més urgent. A més a més, necessitem precisament un diari destinat a tot Rússia. Si no sabem, i mentre no sapiguem, coordinar la nostra influència sobre el poble i sobre el govern per mitjà de la paraula impresa, serà utòpic pensar en la coordinació d’altres formes d’influència, més complexes, més difícils, però, en canvi, més decisives.

El nostre moviment, tant en el sentit ideològic com en el sentit pràctic, en matèria d’organització, sobretot es veu ressentit per la dispersió, la immensa majoria dels socialdemòcrates estan quasi totalment absorts en el treball purament local, això limita el seu horitzó, l’abast de la seva activitat i la seva aptitud i preparació per a la clandestinitat. Precisament en aquesta dispersió hem de buscar-hi les més profundes arrels de la inestabilitat, de les vacil·lacions, de les que he parlat més amunt. I el primer pas endavant per eliminar aquestes deficiències, per convertir els diversos moviments locals en un sol moviment de tot Rússia, ha de ser la publicació d’un diari per tot Rússia. Per últim necessitem sens falta un periòdic polític. Sense un òrgan polític, és inconcebible a l’Europa contemporània un moviment que mereixi el nom de moviment polític. Sense ell, és absolutament irrealitzable la nostra missió de concentrar tots els elements del descontentament polític i de protesta, de fecundar en ells el moviment revolucionari del proletariat. Hem fet el primer pas, hem despertat en la classe obrera la passió per les denúncies “econòmiques”, per les denúncies dels abusos comesos a les fàbriques. Hem de fer el següent pas: despertar en totes les capes del poble, que tinguin un mínim de consciència, la passió per les denúncies polítiques. No ens han de fer por el fet de que les veus que denunciïn políticament avui siguin tan dèbils, estranyes i tímides. La raó d’aquest fet no és, ni molt menys, una resignació general respecte l’arbitrarietat policial. La raó està en que les persones capaces per denunciar i d’estar disposades a fer-ho no tenen una tribuna des d’on parlar, no tenen un auditori que escolti àvidament i animi els oradors, no veuen en el poble una força a la qual valgui la pena dirigir-li una queixa contra el “tot poderós” govern rus. I ara tot això canvia amb un enorme rapidesa. Aquesta força existeix: és el proletariat revolucionari, que ja ha demostrat estar disposat no només a escoltar i a donar suport a la convocatòria de la lluita política, sinó també a llançar-se a la lluita amb valentia. Ara podem i hem de crear una tribuna per denunciar davant de tot el poble el govern zarista: aquesta tribuna ha de ser un diari socialdemòcrata. La classe obrera russa, a diferència de les altres classes i sectors de la societat russa, dóna mostres d’un interès constant pels coneixements polítics, i constantment (i no només en períodes de particular efervescència) la seva demanda de publicacions clandestines és enorme. Davant d’aquesta demanda de les masses, quan ja s’ha iniciat la formació de dirigents revolucionaris experimentats, quan la classe obrera ha arribat a un punt de concentració que de fet la fa dominar la situació els barris obrers de les grans ciutats, als poblats de les fàbriques, a les localitats fabrils, l’organització d’un periòdic polític està plenament a l’abast del proletariat. I, a través del proletariat, el diari penetrarà en les files de la petita burgesia urbana, dels artesans rurals i dels camperols, i serà un veritable periòdic polític popular.

Tot i així, les funcions del diari no estan limitades a difondre les idees, educar políticament i atraure aliats polítics. El periòdic no només és un propagandístic i un agitador col·lectiu, sinó que també és un organitzador col·lectiu. En aquest últim sentit se’l pot comparar amb les bastides que s’aixequen al voltant d’un edifici en construcció, que defineix la seva silueta, facilita les relacions entre els diversos sectors, els ajuda a distribuir la feina i observar els resultats generals als que condueix el treball organitzat. Mitjançant el periòdic i en relació amb aquest, s’anirà formant per si mateixa una organització permanent, que s’ocupi no només del treball local, sinó també de la tasca general regular, que habituï els seus membres per seguir atentament els esdeveniments polítics, a valorar els seu significat i influència sobre les diverses franges de la població, elaborar els mitjans més idonis perquè el partit revolucionari flueixi en aquests esdeveniments. Només la tasca tècnica d’assegurar un abastiment normal de materials al diari i la normalitat en la seva difusió ja obliga a crear una xarxa d’agents locals del partit únic, d’agents que mantinguin animades relacions entre ells, que coneguin l’estat general de les coses, que s’acostumin a acomplir sistemàticament les funcions parcials d’un treball desenvolupat per tot Rússia i que provin les seves forces en l’organització de diverses accions revolucionàries. Aquesta xarxa d’agents[2] servirà d’armadura per l’organització que precisament necessitem: que sigui suficientment gran per arribar a tot el país; suficientment vasta i diversa per establir una rigorosa i detallada divisió del treball, suficientment ferma per saber desenvolupar la seva tasca sense desfallir en totes les circumstàncies i en tots els “viratges” i situacions inesperades; suficientment flexible per saber, per una banda, refusar les batalles en camp obert contra un enemic que té una superioritat brutal de forces quan les reuneix en un sol punt, però per altra banda, sabent aprofitant-se de la dificultat de moviment d’aquest enemic i llançar-se contra ell en el lloc i moment en que menys esperi ser atacat.