La revolució mundial 1937-1936
LA TERCERA INTERNACIONAL, PROPOSADA PER ENGELS MÉS D'UN quart de segle abans de formar-se, rebé el seu impuls immediat per la destrucció provocada en les formes i organització de la societat existents per la Gran Guerra. Amb el record d'aquella guerra encara en la nostra ment, ens movem ràpidament i inevitable cap a una altra, més ampla en el seu abast, infinitament més mortífera en el seu potencial de destrucció, no només de la seguretat i de les vides dels éssers humans, sinó (una cosa molt més seriosa pels que fan les guerres) de la societat de la que depenen el seu poder i autoritat. El comunisme ja no és un espectre. Allà, després de gairebé vint anys, amb tots els seus defectes i limitacions, hi ha la Unió Soviètica, que fa concreta en la ment de milions de treballadors i treballadores la fins llavors concepció teòrica d'un estat obrer. No és sols una conquesta sinó una inspiració. Les classes treballadores d'Alemanya, d'Àustria, d'Itàlia i d'Hongria, no sostindran les cadenes de la pròxima guerra com sostingueren les cadenes de l'anterior. Rússia el 1917 mostrà com deslliurar-se'n, i el capitalisme en aquells països sap que ha de guanyar i guanyar ràpid. La guerra començarà com un conflicte entre nació i nació. La fi d'ella sera el començament d'una era de conflicte entre dominadors i dominats, en la qual totes les crueltats i decepcions patides pels obrers de l'Europa Central, l'amargor i el despit acumulat durant els darrers vint-i-cinc anys, trobarà la seva expressió decisiva en la lluita de la classe treballadora pel poder. Els obrers d'Europa cometran nous errors, però no els errors del 1919.
Però no sols és a l'Europa Central on el feixisme regna, on el capitalisme s'adona dels riscs mortals que corre en la pròxima guerra. El capitalisme a Gran Bretanya, superficialment la més orgullosa i estable de les democràcies supervivents, està tant atemorida com la resta. J. L. Garvin, el més capaç i el més experimentat dels seus publicistes, sap que la pròxima guerra anuncia la fi de l'Imperi Britànic. Baldwin, el primer ministre britànic, un home de temperament molt diferent, hàbil en l'engany, que diu poc en poques paraules, en la Cambra dels Comuns i en la plataforma pública diàriament proclama un temor cada cop més profund. La inevitable revolució l'asetja. Mentre els plans de guerra de Mussolini inundaven de gas el poble abisini, Baldwin aixecava hipòcritament les mans horroritzat. Si les nacions utilitzen gas, informava al públic britànic, llavors al final de la pròxima guerra la gent comuna s'aixecaria irada contra la malícia dels alts càrrec i derrocaria els seus governs. L'advertència era sonada, i tot i així al mateix temps el govern de Baldwin, i tots els altres governs d'Europa, s'aprovisionen de milions de màscares de gas per la destrucció que cadascú prepara.
I hi ha coses que Baldwin sap però que prefereix no dir. La darrera guerra portà la llibertat parcial d'Irlanda, un afluixament de les cadenes d'Egipte, i un aixecament a la Índia que com a poc ha amenaçat l'explotació implacable de segle. Per quan de temps podrà sobreviure el domini britànic sobre la Índia a una altra guerra? Una simple amenaça de guerra la tardor del 1935, i Egipte i Palestina bullien en revolta. A la Xina i a l'Orient Llunyà, on Gran Bretanya s'hi juga molt, el capitalisme és més inestable que en cap lloc més del món.
La caiguda del moviment de la classe treballadora el 1918-20 fou deguda principalment a la inexperiència i a la manca d'una internacional revolucionària. Seria precisament en una altra crisi com la que encarem que la Tercera Internacional seria el factor decisiu, incesantment lluitant contra el nacionalisme en totes les seves formes, pacientment assenyalant a les seccions nacionals del moviment de la classe treballadora la unitat internacional del proletariat i la follia suïcida del conflicte entre seccions. Així, en aquells rars moments en els quals la lluita nacional de classes arriba a un alt grau d'intensitat i la classe treballadora en el seu conjunt cerca instintivament els seus aliats de classe entre altres països contra els seus propis capitalistes, la base teòrica i pràctica ja estarà posada, i la Internacional estarà preparada amb política, programa i organització. Lenin i Trockij, qui, més que qualssevol altres homes, foren responsables de la formació de la Tercera Internacional, que posaren els seus principis directors i donaren forma a les polítiques dels seus primers anys, ensenyaren que fins que els treballadors del món poguessin derrocar el capitalisme en els grans països capitalistes d'Europa i Àsia les grans guerres entre imperialismes rivals serien inevitables. [1] La majoria d'obrers anirien a aquestes guerres sota la pressió de la tradició nacional, l'instint immediat de la supervivència, l'educació de tota la vida, la propaganda de la premsa, del púlpit i de la ràdio, les mentides desvergonyides dels seus dirigents, i la participació inevitable en tal engany dels dirigents sindicals i dels polítics laboristes. Mai abans del 1935 la Tercera Internacional havia encoratjat obertament qualsevol il·lusió de què es pogués aturar la guerra de cap forma que no fos la revolució. Els obrers, ensenyava Lenin, lluitarien. Però els records de la darrera guerra, els horrors ineludibles de la nova guerra quan arribés, l'extensió de les hostilitats des de les forces combatents fins a la població civil, portarien fàcilment la desil·lusió i la revolta inevitable país rere país. El nacionalisme burgès i el fervor patriòtic assolirien el seu major pic en el principi de la guerra, i l'estat burgès castigaria fortament el moviment revolucionari internacional. Però després de la primera onada d'entusiasme el moviment, amb els seus fonaments ben i certament afermats, esdevindria cada cop més fort a mesura que passés cada dia de guerra. Com més poderosament hagi resistit tots els aspectes de la preparació de la guerra abans del seu esclat, més ràpidament serà capaç de guanyar la reacció, inevitable després de la devastació de la població civil. Cada secció de la Tercera Internacional haurà de lluitar per la derrota del seu propi país. "Convertir la guerra imperialista en guerra civil". Els anys que seguiren el 1917 han demostrat les possibilitat de resposta a aquest audaç eslògan per les masses que suporten la guerra, embogides pel patiment i estimulades per la perspectiva de la pau i d'un nou ordre social. Si la teoria marxista de la lluita de classes fou la base de tota l'estructura ideològica de la Tercera Internacional, el pic del seu edifici, la consigna que oneja sobre tots els seus ensenyaments, fou el refús al primer deure imposat sobre tot ciutadà per l'estat burgès—el deure de la defensa nacional. Fou la subordinació a la doctrina de la defensa nacional el que havia arruïnat la causa de les masses popular l'agost del 1914. Fou el gran golf entre la Segona Internacional i la Tercera, el golf que mai podrà ser superat.
Una sòlida defensa de l'internacional tot just al principi de la guerra tindria un enorme significat en cada país. El coneixement i l'evidència de què la mateixa política, a partir de l'esclat de la guerra, fos heroicament seguida en tots els països donaria un major coratge a l'esperit revolucionari que desperta en les masses. Contràriament qualsevol trencament en el front internacional faria perillar l'èxit de tot el moviment, potser endarrerir-lo durant anys en un temps en el qual cada mes seria un període històric.
Fins i tot ara, amb la guerra llargament anunciada finalment imminent, amb els grans cracs de l'estructura imperialista difonent-se dia rera dia, amb el rapacer Tractat de Versalles i les seves conseqüència, el fiasco del desarmament, l'assemblea imposada i el col·lapse lamentable de la Conferència Econòmica Mundial, tot ensenya a les masses la veritat sobre el capitalisme d'una forma molt més efectiva que la propaganda de la Tercera Internacional; amb el xoc d'interessos sobre la qüestió abissínia que mostra els draps bruts de la Societat de Nacions, i que exposa a milions dels políticament més retardats a la cobdícia més horrible i a la corrupció nauseabunda per la qual seran cridats a lluitar, en aquest moment la Tercera Internacional ha renovat la doctrina de la defensa nacional, està preparada per lluita per tricolors de barres i estrelles, i clamorosa per defendre la Union Jack. A França, després de la victòria a les eleccions del Front Popular, els anomenats Comunistes de França enviaren una delegació especial al primer ministre francès per demanar-li el reforçament de l'exèrcit francès, aquell exèrcit que durant anys han ensenyat tant correctament que és per a ús no sols contra els enemics exteriors, sinó contra aquells que no es sotmetin a la llei i ordre capitalistes a l'interior. En la seva propaganda contra l'amenaça de Hitler resulten ser els llançadors d'invectives contra Alemanya més fanàticament intransigents des de 1914. A Txecoslovàquia passa el mateix.
Però no és només en els països que tenen una entesa militar directa amb la Unió Soviètica trenquen les bases de l'edifici que els allotja. El capitalisme britànic en el moment present oscil·la entre una entesa amb Alemanya i una "reforma de la Societat", i una forta aliança amb França, la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i altres petites nacions, un bloc que podria sorgir a la llum com la Societat, pura, inadulterada i sense reformes. A Gran Bretanya la Tercera Internacional cerca els favors no només dels dirigents laboristes sinó també de liberals i d'homes d'esglèsia, pacifistes i covards, i fins i tot durant setmanes donaren suport a Eden contra Baldwin per ser campió de la pau. A Itàlia el Partit Comunista Itàlia crida als seus "germans", els feixistes a lluita per la seguretat col·lectiva i la pau internacional. A Amèrica criden a la nova croada organitzacions de "pagesos", el Partit Comunista, el Partit Socialista, els partits estatals agràrio-laboristes, les organitzacions de veterans, les organitzacions de dones treballadors, les cooperatives d'obrers i pagesos, les fraternitats obreres, les lligues de tinents, les societats contra la guerra, grups d'intel·lectuals, etc... El nou partit de les masses d'esforçats hauria de lluitar també per incloure seccions de les neixents organitzacions i tendències feixistes o parafeixistes—com les company unions, les American Legion posts, i els grups del moviments de Coughlin i Long, etc." [2]
Tot el món hauria de lluita contra Hitler i Japó. Els africans esclavitzats per l'ocupant de Kenya o el coló francès, els milions de famolencs de la Índia als quals han cridat durant gairebé vint anys a la lluita per la seva independència nacional, també són inclosos en la lluita per les democràcia amants de la pau contra el feixisme belicós. El 1914 era la guerra contra el militarisme alemany. Ara és la guerra contra el feixisme. El 1914 era la guerra per la independència de les petites nacions i el compromés món de les nacions aliades. Ara és el mateix, llevat que el compromís és sacrificar-se a l'altar de Ginebra, en la versió revisada o sense reformar.
Per fer més gran aquest engany, la Tercera Internacional no vacil·la alhora de sacrificar tot principi que es posi pel mig. Comet l'inenarrable traició i la follia d'aturar amb tot el seu poder el moviment revolucionari a França. La unitat és la consigna, i les seccions colpegen les portes de la Segona Internacional. La secció britànica fa esforçs extenuants per entrar en el Partit Laborista Britànic, i s'involucra en l'obediència a la constitució del moviment laborista més reaccionari d'Europa. Això en un temps en el qual el geni i la suspicàcia de les masses és tant gran que els dirigents de la Segona Internacional tenen por d'utilitzar fins i tot les més vaporoses de les frases de la pre-guerra de resistència, sinó que es limiten a la defensa de la lluita per la "llei internacional".
L'agost del 1914, Lenin era amb Zinov'ev en una petita vila muntanyenca de Galitzia quan sentí que la socialdemocràcia alemanya, la més poderosa i influent secció de la Segona Internacional, havia votat pels crèdits de guerra alemanys. Refusà de creure les notícies, deia que la còpia del Vorwaerts era una falsificació. Quan rebé la confirmació les seves primeres paraules foren: "la Segona Internacional és morta". Després d'aital traició ni els seus milions de militants, els seus centenars de parlamentaris, les seves nombroses i variades publicacions, podrien ser un instrument adequat per aconseguir el primer desig de les masses que els donaven suport—el desig de la pau internacional. Tots els anys següents han confirmat aquell judici instantani. Léon Blum és un dels més grans jingoïstes de França. El setembre del 1935, sense esperar els seus mestres més cautes, Herbert Morrison, Walter Citrine i la socialdemocràcia britànica cridà a la guerra contra Mussolini. Abans de què Hitler plantés la bota que desitjaven besar en la cara de la socialdemocràcia alemanya, Wels li havia promés el suport de la socialdemocràcia a la seva política exterior, és a dir, guerra contra el capitalisme estranger i la Unió Soviètica. I, seguint les passes d'aquests homes que ha condemnat durant vint anys, la Tercera Internacional ha anunciat la seva capitulació abans d'hora.
Com ha caigut tant ràpid i tant baix? Quina ceguesa és aquella que, en el moment més crític, els fa més miops i més criminals que aquells dirigents laboristes que el 1914 pensaven que podrien oblidar l'internacionalisme mentre durés la guerra i maniobrar amb la història com en un joc de cartes. És superficial dir que es deu a un error de judici, i que és una simple tàctica del moment. És ignorància o interés egoïsta que prova de negar la completa ruptura amb un passat tota la història del qual està en la memòria de tants homes vius. La Tercera Internacional no ha arribat on és per accident. L'aparent capgirament és en realitat la culminació d'un procés la primera data significant de la qual pot establir-se amb precisió: l'octubre del 1924, quan Stalin, desafiant totes les ensenyances de Marx i Lenin, produí per primer cop la seva teoria de què era possible construir el socialisme en un sol país, país que seria la Rússia Soviètica. Les polítiques actuals han resultat d'aquesta primers concessió conscient al nacionalisme. Els opositors a aquesta teoria digueren en aquell temps, que si s'adoptava, conduiria directament a la liquidació de la Tercera Internacional com a força revolucionària. Però la teoria es va imposar a la força a la Internacional que l'aprovà, amb els resultats que veiem actualment. És principalment aquest procés el que ens proposem de ressenyar. No tant una història de fets, com una història de principis, els seus orígens, quan i per què foren abandonats, la necessitats de la seva regeneració. I per nosaltres aquest estudi necessàriament es demana un relat paral·lel de la fundació i desenvolupament de la Unió Soviètica. Els homes que dirigiren la Revolució Russa i conduiren l'Estat Soviètic en aquells primers anys creuen que el destí de la Unió Soviètica depenia, en darrer terme, en l'èxit o el fracàs de la Tercera Internacional.
Fins a quin punt el destí la URSS depén actualment de la Tercera Internacional? Què s'ha aconseguit a Rússia? Quina part d'això és permanent, sigui quin sigui el curs de la història mundial en els pròxims anys? Per una banda tenim el Setè Congrés de la Internacional Comunista que celebra en una resolució, sense debat i unànimament votada "la victòria final i irrevocable del socialisme a la URSS" [3] Entre 1917 i 1923 una resolució del Partit Comunista de la Unió Soviètica o de la Internacional Comunista només es dirigia a aquella afirmació objectiva de la veritat que només pot ser la base del socialisme científic en pensament o acció. Podia assenyalar-se amb orgull de ser els únics escrits polítics del món que podien dir la veritat tal i com la coneixien en un món polític fet de mentides i enganys, una promesa de la pròxima societat socialista. Aquells dies han passat. Quant a supressions, evasions i mentides descarades els documents de la Unió Soviètica i de la Tercera Internacional formen ara, juntament amb la propaganda colonial britànica i la demagògia feixista, una trilogia que els historiadors del futur contemplaran meravellats. "La victòria final i irrevocable del socialisme" no enganya actualment ningú, ni tan sols als propis "comunistes". Però l'investigador que cau en la desesperació davant la servil aquiescència amb aquesta absurda mentida queda desconcertat pels contradictoris judicis d'aquell sector de la burgesia que, dins els límits de la seva pròpia seguretat, no és desfavorable a l'estat socialista.
En un llarg article de capçalera dedicat a la Unió Soviètica el Manchester Guardian dóna un resum de la posició actual basada en recents investigacions. "El nivell de vida és encara desesperadament baix. Les condicions de vivenda són primitives. Els interessants càlculs del professor Polanyi col·locaven el valor nutritiu de la ració alimentària per persona per sota del de 1913. El salari mensual mitjà no és superior al salari de pre-guerra (el professor el valora en 52 xílings i 6 penics al mes). [4] Aquesta funesta enumeració és, amb tot, il·luminada amb una esperança: "Però arreu hi ha progrés industrial i confiança". [5]On s'originaven? "El canvi es veu en nombrosos camps—en el creixement de la propietat privada en les granges col·lectives; en l'abolició del sistema de racionament i en la reintroducció del mercat i en un valor uniforme del ruble; en l'incentiu del treball a preu fet i la prometença del guany (que els alts preus d'un mercat més lliure estimulen); en l'increment de l'aprofitament de les plantes industrials i dels poders dels gestors, i l'afluixament de les rigideses de la planificació' ". [6] És com diuen els qui es mofen, que després de gairebé vint anys d'esforç i patiment herculis la Rússia Socialista decobreix al final el que els capitalistes saben de fa centenars d'anys? I, si és així, on acabarà tot plegat? "Però siguin quins siguin els problemes que comportin aquests canvis en el seu nivell de vida un món escèptic ha d'admetre que la propietat col·lectiva sobreviu, que ha creat una nova mena de patriotisme i nous incentius (com el moviment stajanovista) pel treball". [7] Què és aquest nou incentiu, el moviment stajanovista? Rebre el màxim (honors inclosos) pel màxim de treball possible; ni més ni menys. I coronar aquesta explicació que no explica res amb "pot no ser el socialisme dels pares o dels profetes, però funciona". [8] No és el socialisme dels profetes, no és cap mena de socialisme, i no funciona en cap sentit precís de la paraula. "Però siguin quins siguin els problemes que comportin aquests canvis en el seu nivell de vida..." [9]Aquesta era i és tota la qüestió. Què ha determinat aquests canvis en el passat? Què els determinarà en el futur? A on va la Unió Soviètica? La resposta s'ha de cercar no només dins sinó fora de Rússia, en els destins del moviment revolucionari d'Orient i Occident, en l'ascens i la caiguda de la Internacional Comunista.
Vejam ara uns altres comentaristes. Superficialment trobem una aproximació completament a la Rússia Soviètica a Soviet Communism de Sidney i Beatrice Webb; gairebé un centenar de pàgines, indulgents amb el passat soviètic, panegíric amb el seu present, líric amb el seu futur, i que aclamada la Tercera Internacional i aquell fenomen polític recentment descobert, la persona progressiva, una prova concloent del socialisme triomfant a la Unió Soviètica. En un examen inicial, i després d'un estudi acurat, el llibre resulta ser un monument d'investigació esmerada, amb grans errors sobre el fet històric, judicis polític infantils, i, quan les proves són massa per l'entusiament dels autors, el joc de mans menys escrupulós. [10]
Però aquests dos punts de mira tant amplament divergents s'uneixen en una base comuna. No veuen cap connexió entre la Unió Soviètica i la Tercera Internacional. Per tots dos el futur de "propietat col·lectiva" es dóna per garantit; tots dos encara gaudeixen de la bancarrota de la Tercera Internacional. Per a ella la Unió Soviètica està millor sense ella. El Guardian sempre la ridiculitza, els Webb la censuren. Tot el cos de pensament consistent que lliga la Unió Soviètica i la Tercera Internacional, i que els fa res més que parts que composen el moviment obrer internacional no té cap significat per ells. El Manchester Guardian ignora la qüestió. Els Webb, en un llibre d'un miler de pàgines, no la poden eludir, i acuden a una de les evasions més vulgars i desacreditadores que mai hagin aparegut en un llibre amb aquest enfoc i aquestes pretensions. Els profetes i pares que posaren els fonaments sobre els quals es construí la Unió Soviètica haurien abjurat d'aquests errors com a perillosos crims. Els dirigents que foren responsables de portar-ho a terme, que, considerant-ho tot, anunciaren els desenvolupament futur de la història amb una precisió astoradora, ensenyaren incesantment, i aquells que viuen encara ensenyen, la dependència de Rússia de la Internacional revolucionària, no només per la seva seguretat externa, sinó també pel seu desenvolupament intern cap al socialisme. "La I.C. no sobreviurà cinc anys més d'errors similars. Però si la Comintern s'enfonsa, la URSS tampoc la sobreviurà gaire". Aquesta era l'opinió de Trockij, escrita fa vuit anys.
Fins quin punt això és cert avui? El Manchester Guardian i els Webb no tenen cap dubte, i la seva unió davant la qüestió no és cap accident. No és més que un altre manifestació del nacionalisme, el vici comú que porta al món capitalista a la destrucció, i que uneix feixistes, conservadors, liberals, laboristes, la totalitat de la societat burgesa moderna, contra el seu enemic comú—el socialisme internacional. Nacionalisme en economia, i per tant nacionalisme en política, nacionalisme en pensament, malgrat que els de l'esquerra valentament utilitzin frases internacionalistes. La burgesia radical ja no posa tant els ulls en el socialisme internacional com cerca dividir-lo en les parts que el componen. No és cosa de la meravellar-se. Forma part de la natura de les coses. El que s'ha d'assenyalar és l'estreta relació que ara hi ha entre aquesta secció del capitalisme i la Tercera Internacional. La Internacional cerca fer de fet el que els liberals i els socialistes volen fer en teoria, diluir la seva identitat en l'estat nacionalista del capitalisme amb l'esperança de construir un socialisme nacional a Rússia; cerca separar el destí final de la Unió Soviètica de l'organització de la revolució socialista a la resta del món. Per a nosaltres els errors d'aquesta visió són fonamentals i complets. Per a nosaltres el nacionalisme burgès de qualsevol espècie és incompatible amb el socialisme. La defensa la URSS dels països capitalistes hostils no pot separar-se artificialment del seu desenvolupament social i econòmic intern. El problema és únic.
Cada derrota de la Tercera Internacional a l'Europa Occidental ha llençat la Unió Soviètica més lluny de la via socialista. Si la Tercera Internacional perd el seu darrer reducte a França i el feixisme conquereix aquell país, llavors a menys que els treballadors del món puguin crear una altra organització internacional (aquest treball ja ha començat), l'Estat Obrer de la Rússia Soviètica està acabat. Cap desenvolupament important econòmic o polític de Rússia, i alguns dels menys importants, pot entendre's, sense relacionar-lo amb la força del moviment revolucionari a l'Europa Occidental, durant tant de temps dominat per la Tercera Internacional. Però a causa de la derrota del proletariat alemany el 1933, la nova constitució no hauria mai d'haver vist la llum. Perquè no és sols un reflexe de l'arrenglerament de les forces socials de la Unió Soviètica, sinó que és una crida directa a un major suport a les democràcies d'Occident. Els russos ho admeten obertament. "Cap lluitador honest pel socialisme, ni tan sols els que honestament lluiten només pels drets democràtics elementals per les masses explotades pot trobar la menor excusa per refusar la cooperació, per refusar el treball conjunt amb el Partit Comunista. El fet que la democràcia més completa en la història mundial sigui ara conduïda pel Partit Comunista ha tallat finalment la base on s'hi sostenien els peus de tots els enemics del front unit proletari. [11]Cap ja pot gosar oposar-se a aquest front unit en nom de la democràcia sense exposar-se a ulls de les masses com un enemic real de la democràcia". [12]
El professor Harold Laski en valorar la constitució [13] no veu o no creu ncessari esmentar una dels més poderosos i obvis motius que hi ha rera el seu sobtat desenvolupament. Així el nacionalisme condueix a error rera error. La revolució russa d'octubre del 1917 començà com la primera escena de la revolució socialista internacional, i malgrat l'estranyesa i la varietat dels desenvolupaments històrics dels darrers anys les dues romanen indivisiblement lligades. Mostrarem en detall no només com el moviment de la classe treballadora revolucionària, a través de la Tercera Internacional, ha influït el desenvolupament de la Unió Soviètica, sinó també com el desenvolupament de la Unió Soviètica ha exercit al seu torn una influència constant en els destins de la Tercera Internacional i, a través d'ella, en el destí de tot el món. L'observador intel·ligent, encara més el comentador, pot o no acceptar les doctrines de Marx i Engels, de Lenin i Trockij. Però les ignora per risc seu. Sense una idea ferma d'aquestes s'enfonsa més profundament en el fang a cada pas. No hi ha cap forma d'entendre la URSS, el seu passat, present i futur, si no és a través dels principis del marxisme. Això explicar el per què els burgesos des de 1917 fins al judici de Zinov'ev i Kamenev [14] s'han equivocat sempre consistentment, i ho continuaran fent. Darrerament tantes distorsions s'han introduït en aquestes doctrines que és necessari per a nosaltres restablir-les i mantenir-les bé en el cap; d'altra forma serà possible evitar la inconsistència palpable només refugiant-se en la falsedat transparent i fàcilment demostrable.
[1] Els homes que desarmaren Alemanya, li prengueren tot el que pogueren, i llavors lligaren el Tractat de Versalles a la Convenció de la Societat de Nacions, òbviament pensaven de manera semblant.
[2] The Communist, octubre del 1935.
[3] International Press Correspondence. 17 de setembre del 1935.
[4] 12 de febrer del 1936.
[5] Ibid.
[6] Ibid.
[7] Ibid.
[8] Ibid.
[9] El procés Zinov'ev-Kamenev ha atret fortament als complaents observadors burgesos. Si la guerra es retarda en Europa podem esperar sense cap mena de dubte profunds canvis econòmics a Rússia.
[10] Veieu l'apèndix I, on donem alguns indicació dels errors més notables d'aquesta confosa compilació.
[11] En cursiva en l'original.
[12] International Press Correspondence, 20 de juny del 1936, p. 785. Veieu també p. 767. La nova constitució apareix íntegrament en aquest número.
[13] Manchester Guardian, 22 de juny del 1936.
[14] Per a moltes persones ben informades el procés i les seves revelacions d'una ampla simpatia vers Trockij a la URSS va ser un fort sotrac. De fet el marxistes havien predit aquest escenari durant anys i havien advertit específicament contra ell ja el 1929.