SI JUTJAM per ço que es fa al Golf, i per ço que se'ns diu pels mitjans, tothom hi hauria d'agrair el fet que aquest siga un món d'hipocresia, de moral selectiva i de dobles patrons. Simplement, imaginau-vos el caos que es produiria si totes les resolucions de Nacions Unides haguessen d'aplicar-se amb un rigor i decisió iguals. Simplement imaginau-vos quants milers de bombes s'haurien d'haver llençat, per començar, damunt Israel per la seua ocupació de la terra palestina i el seu tracte enver els poble palestí, damunt Sud-àfrica per denegat l'estatut d'humans a la majoria dels seus habitants, i als EUA pel maltractament ininterromput de la humanitat durant dècades. Iimaginau-vos el nombre de caces i 'dispensadors' de bombes i de míssils creuers que caldria per neutralitzar les armes de destrucció massiva emmagatzemades als EUA, l'URSS, Xina, Gran Bretanya, França, Israel i tots els altres estats amb prou diner per permetre-se-les. Imaginau-vos la mena de guerra que caldria hagut de realitzar si haviém d'evitar el control monopolístic no tan sols del petroli, sinó també del gra, de la tecnologia, de les vacunes, de la informació, etc. Pensau tan sols en el nombre de vaixells necessaris per bloquejar totes les dictadures; el nombre de jutges i tribunals necessaris per processar tots els criminals de guerra amb independència de la raça, creences, nacionalitat i maneres a la taula; la despesa ambiental de provar de domar totes les superpotències mundials i regionals de disparador fàcil. I pensau tan sols en la despesa de tot plegat—ni Japó ni l'Aràbia Saudí podrien poessiblement reunir tants diners. Seria un malson. Deixam-ho còrrer. És més segur tal com és ara. Unim-nos a la desfilada de d'autoengany i de jingoïsme euro-americà. Compartim l'excitació juvenil dels nostres 'periodistes objectius' sobrepagats i els 'experts' de panel televisiu davant els llurs jocs de guerra informàtics de vida real.

O potser no. Per comptes d'això, alliberam-nos de les llurs assumpcions i justificacions. Hem de mirar les qüestions reals implicades. Aquesta guerra no és per la democràcia o la dictadura. Assassinar i mutilar iraquians a milers i destruir les llurs cases, escoles i fàbriques és de fet una forma dolenta d'alliberar-los de l'opressió política. La guerra no té res a veure amb la prevenció de la fam de petroli d'Occident. No té cap sentit de posseir més petroli si no el proves de vendre. Aquesta guerra no és per defensar el dret internacional. A la llur del registre passat dels propis executors de la llei, d'Hiroshima i Vietnam fins a Grenada i Nicaragua, aitals suggeriments no es poden prendre seriosament.

Aquestes no són les qüestions reals. Aquestes són justament això: propaganda bèl·lica. Les principals pistes per entendre les causes reals d'aquest conflicte cal trobar-les en les aparentment inofensives al·lusions de Bush al 'nou ordre mundial' i amb la demanda refusa de Saddam Hussein per un 'lligam' (entre el futur de Kuwait i la resolució de la qüestió palestina).

El nou ordre mundial

El conflicte en el Golf és simplement una manifestació de les contradiccions i incerteses en les relacions internacional de la post-guerra freda. Amb l'ensulsiada del bloc soviètic, l'antiga estructura de poder intenracional, basada en l'oposició militar, política i, en meno grau, econòmica dels dos blocs de poder de l'Est i de l'Oest, també es desintegrà. Aleshores que els mitjans de masses i els comentaristes polítics de l'Oest disfrutaven amb l'anomenada 'caiguda del comunisme' i prometien un futur de pau i harmonia sota el domini intocable del gloriós mercat, era evident per qualsevol ment sòbria que el món de la post-guerra freda patiria serioses tensions i confrontacions econòmiques, polítiques i ideològiques. El comentarisme polític occidental se centra habitualment en la situació volàtil de la Unió Soviètica i de l'Europa oriental, l'anomenada divisió nord-sud, els conflictes ambientals i regionals, etc.—és a dir, problemes que suposadament s'originen fora dels límits de l'Occident 'democràtic' i 'civilitzat'. Aquests són de fet part dels problemes que encaren els 90, però, la principal amenaça, i la qüestió central per conformar un 'nou ordre', rau en el propi occident. L'ensulsiada de l'Est suposa també la desaparició de l'Oest com el seu pol oposat, com a entitat econòmica, política, militar i ideològica definida forjada per contindre i derrotar el bloc soviètic després de la segona guerra mundial. L'antic Oest, tant com a concepte, com a realitat política-econòmica, fou eregida en base a l'hegemonia, o l'anomenat 'paper dirigent' dels Estats Units. La preservació d'aquest paper, o fins i tot la seua extensió, en el món radicalment transformat de la post-guerra freda, és l'essència de la visió americana del 'nou ordre mundial'.

Abans de la crisi recent de l'Orient Mitjà, aital visió semblava mancar de vies pràctiques per realitzar-se. L'ascens de Japó i d'Alemanya Occidental com a potències econòmiques formidables, la marxa cap a la unitat europea i la reunificació actual d'Alemanya, el desplaçament polític als països de l'Europa oriental a favor de la dreta pro-mercat i, finalment, però no en importància, l'obertura política i econòmica de la pròpia Unió Soviètica a Occident, minava tots els aspectes de l'antic Oest.. No tan sols el paper dirigent dels EUA, sinó fins i tot les institucions reals que cobrien i protegien l'hegemonia dels EUA, com l'OTAN, semblaven creixentment inútils. Tota la política exterior americana perdé l'enfoc. Fins i tot part dels més salvatges guerres de la guerra freda de l'extrema dreta política americana es convertien en defensors de l'aïllacionisme. La crisi del Golf presentà al govern dels EUA una oportunitat per provar de revertir aquestes tendències. En un discurs recent a un aplec de locutors religiosos, George Bush enumerà les intencions dels EUA en la guerra amb una claredat astoradora. L'objectiu era 'restaurar la direcció' i la 'confiança' dels Estats Units. Una vegada s'assolí això, deia Bush, els problemes internacionals com la qüestió palestina, es resoldrien amb la 'presa d'un paper dirigent' per part dels EUA.

Els Estats Units aprofitaren l'oportunitat creada per la invasió iraquiana de Kuwait per reafirmar-se com a superpotència. Amb una campanya massiva de propaganda i provocació duta amb destresa pel periodisme llepaire d'alta tecnologia d'Occident, producte de la pròpia apatia política de masses dels 80, es crea de la nit al dia un nou 'imperi del mal'. Un país del tercer món amb no pas més de 17 milions d'habitants, endeutat, completament dependent de les seues exportacions petrolieres a Occident, i esgotat després de vuit anys de guerra amb el veí Iran, fou presentat com una amenaça mundial. Una qüestió regional que en altres circumstàncies s'hauria tractat amb les pressions i gest polítics i diplomàtics fou inflat fora mides en una amenaça de mort pel 'món civilitzat'. L'Europa continent seguí la línia amb vacil·lacions. Kohl i Mitterrand, figures d'una confiada Europea burgesa i unificada, es posaren al costat de Bush i Baker, símbols de la omnipotència americana. El gegant japonès fou reduït a un caixer obedient. A Europa se li recordà l'indispensable 'paper dirigent' dels EUA en el nou ordre mundial capitalista.

Mentre Irac és el teatre de la guerra, les qüestions centrals que s'han d'aclarir amb aquesta guerra rauen principalment a Occident. La demostració de força i la 'direcció' dels EUA a Orient Mitjà ha d'assegurar-los una situació de comandament en relació als llurs aliats, i rivals, en l'Occident de la post-guerra freda; una precondició, també, per la supremacia mundial dels EUA. Però la intenció dels EUA va contra la lògica política i econòmica del capitalisme actual, que exigeix una revisió fonamental de l'antic equilibri i l'aparició d'una nova configuració econòmica i política burgesa. La natura fràgil de la 'coalició', en contrast amb la cohesió demostrades durant dècades per l'aliança occidental en la llur confrontació amb el bloc oriental, subratlla els límits històrics de la intenció americana.

El lligam

En les trinxeres oposades no hi trobam Irac, com a país o com a règim polític, sinó el nacionalisme àrab com a força regional—un altre aspirant en la lluita per donar forma al nou ordre. Aquest no és l'antic nacionalisme àrab populista i anti-colonial, sinó la bandera de la burgesia àrab post-OPEP. Deriva la seua militància no de la desesperació dels pobres àrabs o els precs del poble palestí, sinó de les possibilitats materials obertes als estats burgesos àrabs per millor la llur posició en l'estructura de poder regional i internacional i en l'economia mundial. Durant molt de temps aquestes aspiracions foren ofegades per l'antiga confrontació i equilibri Est-Oest. La influència occidental a Orient Mitjava restava en Israel i Iran com a pilars de la política de contenció de la Unió Soviètica. Fins i tot països àrabs pro-occidentals, com Jordània, Aràbia Saudita i més tard Egipte, es trobaren incapaços d'aconseguir el mateix nivell d'integració econòmica i política amb Occident que gaudien Israel i Iran sota el xa i que era essencial pel desenvolupament capitalista i l'avenç tecnològic. A més, molt abans de la seua caiguda eventual, ja s'havia evidenciat que el bloc oriental no podia oferir cap marc de creixement econòmic en els països dins la seua esfera d'influència. Però els estats àrabs, amb una població total 50 vegades la d'Israel i enormes recursos econòmics, petroli i treball, no podia trobar una veu amb la força corresponent en l'economia mundial i la política internacional, mentre consideracions mundial més i més àmplies lligaven Occident amb Israel.

I ací hi ha un lligam innegable—els importe o no als estadistes àrabs una jota els precs del poble palestí (que generalment no els importa), la qüestió palestina ha esdevingut un índex de l'atitud dels EUA i d'Occident envers el món àrab. Israel i la qüestió palestina es troba en el camí de la plena integració econòmica i política del món àrab amb Occident. Els àrabs volen trobar-se amb Occident 'no com a esclaus, sinó com a companys', diu Arafat. Egipte provà d'aconseguir aquest objectiu en allunyar-se de la causa panarabista i en provar un acord separat amb Israel. L'estratègia fracassà. El nacionalisme militant vol assolir el mateix objectiu amb una demostració de força. Lluita amb Occident per tal d'unir-s'hi en termes més favorables. L'ocupació inicial de Kuwait era un acte militar directe per part d'Irac pels seus propis interessos nacionals. Per Irac el millor escenari hauria sigut una annexió tranquil·la sense repercussions regionals immediates. Però una vegada Occident es resistí amb la força a això, precisament pel seu vincle real amb el futur d'Israel, i una vegada es féu imminent una intervenció militar nord-americana contra un estat àrab, l'acte iraquià avortat fou rebut pel nacionalisme àrab militant com una contribució a la causa regional més àmplia.

No és difícil de veure per què pel nacionalisme àrab el camp d'acció sembla haver-se ampliat i per què una guerra destructiva pot comptar encara com un avenç polític. La caiguda del bloc soviètic ha minat la importància estratègica d'Israel per Occident. Més aviat que tard, les realitats econòmiques i demogràfiques de la regió han d'imposar-se en la política occidental. L'antiga geografia política del món s'ha de revisar, com s'evidencia amb els desenvolupaments d'Europa, de la Unió Soviètica, Iemen i Corea. A més, la divisió internacional del poder entre estats burgesos s'ha de revisar per tindre present els nous pols econòmics i polítics que han sorgit fora dels límits de les zones capitalistes avançades com a resultat de l'avenç tecnològic de post-guerra i d'internacionalització del capital. L'equilibri rígid imposat i mantingut per l'antiga polarització est-oest s'ha trencat. Les forces regionals emergents poden aspirar a influir en el llur destí a través d'una acció decidida.

Part dels objectius del nacionalisme àrab militant ja s'han realitzat. Siga quin siga el resultat militar de la guerra, ja és en marxa un canvi dramàtic en la regió en detriment d'Israel. Les millores de les relacions nord-americano-israelianes, simbolitzades amb el lliurament de diners i míssils a Israel, resultaran difícil de mantindre's. La fi de la guerra també reforçarà la pressions occidentals, o si més no europees, damunt Israel. El nacionalisme àrab ja ha aconseguit de forçar a Occident un reconeixement del pes econòmic i polític del món àrab. Ja Occident s'ha compromès a concessions molt més grans a la qüestió palestina que mai abans. També hi ha hagut beneficis paral·lels. En el món àrab, el nacionalisme ha reprès la iniciativa envers el panislamisme. L'Islam ha sigut bandejat de nou a un paper secundari en la política àrab, com a eina per la mobilització de masses per una acció política essencialment nacionalista. Fins i tot a Iran, el conflicte recent ha contribuït a segellar el destí de la facció panislamista d'Hezbol·là. Per a Irac, la seua simple supervivència, després d'haver ofert una respectable resistència militar, seria una victòria política, i a llarg terme fins i tot militar. L'ocupació dels EUA d'Irac o la presència militar americana a llarg termini seria un foc per la cua i convertiria la guerra actual en un segon Vietnam pels EUA, un desenvolupament que probablement produiria una escissió en la nova aliança occidental i l'aïllament dels EUA de l'Europa continental. Lluny d'això, però, la posició d'Irac com a estat dirigent en el món àrab es consolidaria després de la guerra.

Cal aturar la guerra

Cal aturar aquesta guerra primer de tot i bàsicament per la barbaritat que representa. Ja ha produït milers de víctimes innocents. Tota el concepte de bombardeig 'quirúrgic' és un mite. Tot un país és bombardejat fins als fonaments. Adults i infants són morts per les bombes i els míssils i moren de manca d'aigua, d'electricitat, medicina i assistència sanitària. Els horrors d'aquesta guerra pels civils iraquians no pot ésser amagada pels mitjans occidental durant gaire temps. Quan els fets s'evidencien, com passa gradualment, tota la humanitat se n'avergonyirà.

Cal aturar aquesta guerra pel retrocés polític, cultural i moral que imposa en el món en general. Els senyals ja ho són. L'intervencionisme militar de les superpotències, la mentalitat colonial, el xovinisme nacional, el racisme, el patriotisme, el prejudici religiós, el terrorisme, el periodisme lacai són qualques de les forces fosques ja alliberades per la guerra a tots dos costats del conflicte. Aquests són els trets reals de l'anomenat nou ordre mundial que es prepara.