Publicat originalment com a «Is the class
contracting?», Socialist Review, No.48
(1982:10), pp.25-27, amb l’encapçalament següent:
«Tant The Guardian com Marxism Today han publicat
recentment un article pel famós historiador i militant del PC,
Eric Hobsbawm, on es defensa que ja no és ‘plausible’
veure la classe obrera com l’agent del socialisme. Duncan
Hallas n’examina els arguments»
Transcrit i indexat
per Einde O’Callaghan
for the Marxists’ Internet Archive. Traducció
de la Secció Catalana del MIA.
‘Podem començar amb el fet obvi que el capitalisme mundial es troba en la seua crisi més profunda des dels anys 1930... Siga quin siga el futur a curt o llarg termini del capitalisme, l’era dels miracles econòmics dels anys 1950 i 1960 ha passat. La desocupació massiva és present de nou a una escala inimaginada per més d’una generació.
‘De mentres tornen temps durs per gent de països que els havia oblidat, i temps més durs pels qui mai no tingueren l’oportunitat de fer-ho. Econòmicament el sistema monetari i de crèdit internacional camina pel precipici d’un col·lapse enorme.
‘No hauríem d’esperar per tant un desplaçament massiu cap a l’esquerra, i especialment cap als socialistes, l’afirmació dels quals quant a la incapacitat del capitalisme de gestionar les seues contradiccions, sona ara molt més convincent que no ho havia fet durant molt de temps?... Però no hi ha hagut cap desplaçament massiu’.
Això deia Eric Hobsbawm a Marxism Today. Els únics ‘avenços evidents’ de l’esquerra a Europa en el període recent són els dels ‘moviments pacifistes i ecologistes’ que ‘no reflecteixen, tret que molt indirectament, cap resposta massiva als fracassos econòmics i als problemes socials del capitalisme en el seu temps de crisi’.
És, a primera vista, força sorprenent donada la seua posició política general, que Hobsbawm no afirme que les victòries electorals de Mitterrand i de Papandreou com ‘avenços d’esquerres’. De fet la seua atitud en relació amb elles és freda fins al punt de realisme! Amb tot, no hi ha cap bri d’aberració. Li cal per la seua tesi central –el traspàs de la classe obrera com a agent de la reconstrucció socialista de la societat.
Hobsbawm és un escriptor destre. El seu cas no es podria expressar millor que amb els seus propis mots, i com que és important d’enfrontar-se a l’argumentació de la forma més forta, en cit tot el nucli.
‘Aquesta situació decebedora de l’esquerra en mig d’una gran oportunitat cal veure-la en el rerefons de dificultats que s’han desenvolupat en un període molt més llarg. El nucli de l’esquerra, des del declivi del liberalisme decimonònic, consistia, i encara consisteix en gran mesura, en partits de classe treballadora i moviments obrers que es desenvoluparen en una escala massiva a la major part d’Europa abans de la primera guerra mundial, escindits en partits socialdemòcrates i comunistes després de la revolució d’octubre.
‘Cresqueren essencialment com a partits proletaris, una tendència intensificada en el partits comunistes després del 1917. És a dir, si bé també atreien –i s’esforçaven a fer-ho– el suport d’altres estrats i grups (per exemple, intel·lectuals), es basaven principalment en assalariats manuals, fonamentalment preocupats amb les reivindicacions específiques d’aquesta classe, i esperaven assolir el triomf damunt del capitalisme essencialment per l’acció de la classe obrera.
‘Veien aquesta classe com inevitablement creixent en nombre i en consciència socialista de classe, com inevitablement destinada per la història a alçar-se i triomfar, arrossegant la resta del poble, tret d’un nombre contínuament encongit d’explotadors capitalistes.
‘I, de fet, aquests partits cresqueren i esdevingueren forces de masses, i atregueren el suport de no-treballadors, en la mesura que eren vistos com a representants de tot allò que era progressiu, i no hi havien d’altres partits importants al voltant dels quals es pogués aplegar l’aliança de treballadors i d’altres forces progressives. Fins a aquest punt la llur confiança història no semblava fora de lloc.
‘Aquesta
ja no és una perspectiva plausible. El difunt Rab Butler
registra en les seues memòries que Aneurin Bevan li digué
en els anys trenta “representau una classe en declivi:
represent una classe ascendent”. No és fàcil
imaginar molts joves militants obrers que expressen opinions similars
amb una convicció genuïna avui.
‘La classe obrera manual, nucli dels partits obrers socialistes tradicionals, s’encongeix avui, no s’expandeix. S’ha transformat, i fins a un cert punt dividit durant dècades on el nivell de vida assolí nivells mai somniats fins i tot pels millor pagats el 1939.
‘Ja no es pot assumir que tots els obrers són en camí de reconèixer que la llur situació de classe els ha d’arrenglerar darrera d’un partit socialista obrer, per bé que encara hi ha molts milions que ho creuen. A Gran Bretanya avui un gran sector dels obrers «acomodats» o qualificats, abans forts partidaris del laborisme, són avui políticament inestables, com les enquestes d’opinió i les anàlisis electorals demostren’.
Hi ha dues proposicions ací: hi ha la tesi del creixement inevitable de la classe obrera en nombres i consegüentment en consciència socialista de classe (‘inevitablement destinada per la història’, etc.) de la qual un convenientment vague ‘ells’ i per implicació la resta de nosaltres se suposa que hem depès, i hi ha la proposició que ‘la classe obrera manual s’encongeix avui’.
Ara bé aquestes són qüestions força diferents. La tesi d’avenç proletari ‘inevitable’, ‘inexorable’, com a funció del creixement del propi capitalisme és, és clar, una mena de reduccionisme econòmic, que Trockij anomenava el 1922, com a ‘la concepció mecànica, fatalista i no-marxista del desenvolupament revolucionari’.
Hi hagué de fet gent que la sostingué en el passat. Eren, bàsicament, els dirigents dels partits socialdemòcrates que encara s’anomenaven marxistes en aquella època i els llurs teòrics; el més conspicu dels quals fou Karl Kautsky!
Ja que allò que Hobsbawm hi presenta és kautskisme pur i sense dissoldre. És irònic que després de tot el que ha fet per publicitar Gramsci i promoure un culte de gramscianisme (castrat), l’ala dretana del PC britànic, en la persona del seu publicista més apte, caigue ara en el reduccionisme econòmic nu.
Totes les teories socials serveixen un objectiu. Són funcionals, amb independència del contingut científic. Quina era la funció del kautskisme, del marxisme de la Segona Internacional? Era amagar una pràctica política reformista darrera d’una pantalla de frases marxistes, promoure la passivitat política, ajornar la lluita pel poder a un futur indefinit, i, a la pràctica, donar suport a l’status quo.
Lenin la descrigué així:
‘Mitjançant una sofística patent, el marxisme és despullat del seu esperit revolucionari vivent; tot és reconegut en el marxisme, tret dels mètodes revolucionaris de lluita, la propaganda i la preparació d’aquests mètodes i l’educació de les masses en aquesta direcció’.
Hi havia, i hi ha, una altra tradició; els ‘ells’ de Hobsbawm no som ‘nosaltres’. Aquesta altra tradició emfasitza la política, la formació (o el declivi) de la consciència de classe com el producte de lluites (o de la manca), l’heterogeneïtat de la classe obrera i la indispensabilitat del partit revolucionari en la formació de la consciència socialista de classe.
És la tradició del bolxevisme, de la
Internacional Comunista (inclòs el PC britànic) abans
de sucumbir a l’estalinisme, del trotskisme en el seu millor
moment. No és una tradició voluntarista sinó que
refusa completament el ximple determinisme econòmic de
Kautsky-Hobsbawm. Reconeix que no hi ha cap connexió mecànica
entre els moviment en l’economia i la lluita de classes sinó
més aviat una interdependència dialèctica
complexa que sempre canvia. Però per aquesta mateixa raó
la segona proposició de Hobsbawm, el declivi de la classe
obrera, s’ha de considerar acuradament i objectiva.
Dir que la classe obrera industrial s’encongeix és, per Gran Bretanya, afirmar un fet. Així, abans de l’impacte de la present recessió, el percentatge de la força de treball emprada en la indústria (manual i no-manual) caigué d’un 47,5% el 1961 a un 42,3% el 1974 i a un 39,7% el 1978. De llavors ençà la recessió ha produït una contracció més aguda en l’ocupació industrial.
Deixam de banda això per un moment i miram la tendència anterior a la recessió. Entre el 1961 i el 1978 la proporció de la força de treball en la indústria caigué en un 7,8%, però la força de treball total cresqué de 24.436.000 el 1960 a 25.487.000. Això encara representa una caiguda absoluta en la força de treball industrial, però unida a un petit creixement en el total de treballadors.
En qualsevol cas, la tendència anterior a la recessió és internacional, per bé que n’hi ha importants excepcions. Així, els països de la CEE plegats ‘perderen 2,5 milions de llocs de treball en la indústria i en guanyaren 3 milions en serveis’ entre el 1974 i el 1978 (N. Harris De-industrialisation, IS Journal 2:7). La mateixa font dóna dades dels Estats Units que mostren un declivi relatiu però un augment absolut en els llocs de treball industrials entre el 1961 (22 milions, 32,5%) i 1973 (26,7 million, 31.6%) seguit d’un declivi tant absolut com relatiu. Al Japó, d’altra banda, la força de treball industrial augmentà tant relativament com absolutament al llarg del període fins el 1978.
El mateix és cert per les economies del boom asiàtic, que Harris considera com a ‘extensions ultramarines del Japó i, en menor grau, dels Estats Units’. A Corea del Sud la força de treball industrial cresqué d’un 8,7% del total el 1963 a un 22,8% el 1976. A Taiwan d’un 9,3% el 1952 a un 38,0% el 1977. Similarment hi hagué un creixement desigual però considerable de la classe obrera industrial en alguns països llatino-americans importants i en alguns de l’Europa oriental (notablement) entre el 1961 i el 1978.
En resum; els anys cinquanta i seixanta veieren un creixement massiu en la força de treball industrial a una escala mundial. Alhora, la productivitat laboral s’enfilava. En els anys setanta aquesta darrera tendència començà a prevaldre damunt la primera, però el nivell general d’activitat econòmica era encara prou alt com per augmentar el nombre total de llocs de treball, mentre que el percentatge d’obrers industrials declinava en les àrees d’industrialització més antiga.
Els nombres absolut tant dels propis treballadors industrials com de tots els treballadors a les vespres de l’actual recessió mundial eren, però massiu –molt i molt més grans que en els anys trenta. Fins i tot a Gran Bretanya, amb un dels pitjors registres de creixement econòmic, la força de treball cresqué de dinou milions i tres quarts el 1939 a vint-i-cinc milions i mig el 1977. Si podem considerar la força de treball en general com a majoritàriament proletària, llavors, lluny d’un declivi el període sencer d’ençà de la segona guerra mundial fins a la present recessió va veure un creixement explosiu de la classe treballadora mundial.
Però ho podem considerar així? Hi ha precedents respectables per la idea que els únics proletaris ‘reals’ són els obrers manuals de la indústria. Per exemple, Lenin:
‘El proletariat és la classe dedicada a la producció de valors materials en la gran indústria capitalista’.
Això és d’un discurs sobre la Nova Política Econòmica del 1921, i continua:
‘Com que la gran indústria capitalista ha sigut destruïda, com que les fàbriques es troben aturades, el proletariat ha desaparegut. Ha figurat de vegades en les estatístiques, però no s’ha mantingut plegat econòmicament’.
L’èmfasi es justifica completament en aquell context - la ruina de la indústria en un país aclaparadorament petit burgès (camperol), però és excessivament restrictiva, i de fet enganyós, en una economia desenvolupada. Seria, per exemple, excloure del proletariat grups com els estibadors i els ferroviaris, entre molts d’altres.
La definició de Marx del proletariat era la d’aquella classe que no és propietària de mitjans de producció i que depèn de la venda de la seua força de treball (als qui controlen els mitjans de producció) a canvi de salaris per tal de viure. En la pròpia època de Marx l’obrer fabril era de fet el proletari típic (per bé que hi havia importants grups de proletaris no-fabrils, alguns d’importància descendent, d’altres destinats a crèixer en nombre).
Qualsevol definició és una
aproximació, que inclou una realitat complicada i desordenada
en una capsa conceptual, i que per tant cal emprar amb cautela. Dit
això, la definició de Marx resta com la millor guia. La
gran massa de treballadors de ‘serveis’ cau clarament a
dins. Igualment, les escales superiors de les jerarquies
administratives (públiques i ‘privades’, servei
civil i ICI) han d’ésser excloses - tinguen o no mitjans
independents per la venda de la llur força de treball - perquè
la llur funció social és la d’agents del capital,
controladors de la força de treball.
Però on cal dibuixar la línia? No es pot dibuixar en termes de definició formal. Aquest és en gran mesura un exercici escolàstic. Es dibuixa en termes de lluita i es desplaça així continuadament. Són les masses de treballadors hospitalaris proletaris? Sí en termes de la definició àmplia, certament no en termes de la restringida. Són capaços d’adquirir consciència de classe en la lluita? Sí, en principi; de vegades sí en la pràctica, de vegades no.
Amb tot, això és també cert pels proletaris de ‘definició restringida’. Hobsbawm ens diu que ‘un gran sector de treballadors “acomodats” o qualificats, abans forts partidaris del laborisme, són avui políticament inestables’. És perquè han deixat d’ésser proletaris?
Realment la raó és en gran part connectada amb la política, amb l’experiència recent del govern laborista, amb el rostre repulsiu de l’estalinisme a Polònia que mostren les pantalles de televisió.
Fins a cert punt Hobsbawm ho admet:
‘Ja que a diferències dels anys 1930,
l’Esquerra avui no pot ni assenyalar a una societat alternativa
immune a la crisi (com semblava el cas de l’URSS) ni a cap
policia concreta que oferesca l’oportunitat de superar-la a
curt termini (com semblaven prometre les polítiques
keinesianes o similars)’.
Amb tot distorsiona la realitat. El mite dels trenta és especialment perniciós. Fou una època ‘de derrota catastròfica pels treballadors, especialment a Europa, gràcies a la política dels partits estalinistes i socialdemòcrates. Fins i tot a Gran Bretanya, que escapà al pitjor tant de la recessió com del feixisme els conservadors guanyaren fàcilment les dues eleccions generals de la dècada - amb majories superiors a la de Thatcher - i els sindicats eren enormement més febles fins i tot que avui dia. No hi hagué cap vaga general.
El mite del ‘passat daurat’ es conjura per tal de ‘demostrar’ que la situació actual és desesperada - si no adoptam polítiques que resulten, examinades, ésser encara més esfondradores i dretanes que les que dugueren al desastre en els anys 1930. El mètode, com també la història, és falsa de cap a peus.
Res del que s’hi ha dit vol discutir la importància de la classe obrera industrial. Resta com el cor de la classe obrera, per bé que en minoria respecte tota la classe. Els canvis en les tècniques de producció i un declivi en els anys recents de la grandària mitjana de les unitats de producció (en termes de treballadors ocupats) presenten problemes pels socialistes revolucionaris. Fan el desenvolupament del partit, com a factor unificador entre els obrers avançats, més i no menys important i imposen la necessitat d’aprendre com lluitar millor en unes circumstàncies canviants.
L’impacte de la recessió ha comportat el desplaçament de l’equilibri de forces de classe a favor de la classe capitalista - de moment. Això és el que realment constitueix una davallada. Per bé que a Gran Bretanya la davallada va precedir la recessió en uns quants anys, s’ha vist enormement intensificada per la recessió.
Aquesta és una qüestió del tot diferent de les tendències a llarg termini que hem discutit. L’aparició d’una desocupació massiva en els darrers tres anys no s’explica en terme de tendències a llarg termini en la tecnologia i en canvis estructurals de la força de treball sinó per la recessió de l’economia mundial (i en part, en una part ínfima, per la política del govern britànic).
L’experiència prèvia indica que,
després d’un període més o menys llarg, la
davallada en la lluita de classes creada o intensificada per una
recessió deixa pas a lluites aguditzades. Aquestes s’associen
habitualment amb els primers signes de recuperació econòmica,
on la irritació acumulada empeny endavant. Ço que
s’esdevé depèn de moltes coses, però
primerament de les forces polítiques dins el moviment obrer.
Els reformistes, les burocràcies obreres i els llurs amics
proven d’ofegar es lluites o, si és massa difícil,
de posar-s’hi al capdavant per tal d’avortar-les.
Si reeixiren o no depèn tant de l’escala com de la força de la lluita i de la capacitat dels revolucionaris d’intervindre eficaçment. Això, alhora, depèn de si el partit revolucionari ha reeixit en desenvolupar-se en el període anterior, és a dir ara.
Hi ha és clar una rica literatura en aquest sentit, que comença amb discussions en el Tercer i Quart Congressos de la Internacional Comuinista, continua amb les experiències de les vagues massives francesa, polonesa i americana dels darrers anys trenta, l’ascens del CIO americà, etc.
Hobsbawm no n’esmenta res.
Per ell la qüestió clau no és la consciència i la confiança de la classe obrera, amb independència de com es definesca, sinó de la unitat amb ‘altres estrats i grups’. Fins i tot l’esquerranisme verbal à la Benn pot repel·lir aquestes (indefinides però en realitat de classe intermèdia) forces i cal evitar-lo. Així ‘el Partit Laborista és tan trencat i desmoralitzat i a la defensiva que la majoria dels seus membres actuen com si haguessen descartat l’oportunitat de derrotar el govern’.
Com s’ha assenyalat abans, Hobsbawm és menys entusiasta dels partits ‘neo-socialistes’ de França, Grècia, etc - ‘de vegades no és gens clar si els dirigents representen res més que un rostre agradable amb un gran potencial per les relacions públiques’.
De totes formes, ‘totes dues menes de partit socialista (nou i tradicional) pertanyen a l’esquerra com de fet ho fan la majoria de socialdemòcrates britànics’ (la cursiva és meua – DH). Així ho tenim. ‘Reconstruir l’esquerra’ significa unitat amb el SDP (i segurament també amb els liberals - ja que són a la dreta del SDP?). I això bé podria ésser possible - segons els propis termes del SDP.
‘L’esquerra en els partits socialistes, que de vegades ha aconseguit una influència decisiva a dins ha fracassat sovint en conscienciar-se de la necessitat d’una unitat àmplia’.
Això és unitat amb els partits de classe mitjana. D’ací tot l’intent elaborat d’establir la desaparició del proletariat!
No tan sols Benn sinó fins i tot el Mitterrand del 1981 és massa esquerranós pel gust de Hobsbawm. La lògica és prou clara - és idèntica a la lògica de Denis Healy i Peter Shore, malgrat que cap dels dos no seria tan obertament educat amb l’SDP. Hi ha, però, una contradicció cridanera, un forat insalvable, en aquesta posició. Ja que Hobsbawm, si no el mateix Healey, accepta - ens diu - que el ‘keinesianisme o d’altres polítiques similars’ no ofereixen ‘gaires perspectives’. Però quines altres polítiques són disposats a ni tan sols considerat l’SDP (i en particular, la dreta laborista)? Així, en la seua pròpia definició la ‘unitat àmplia’ no pot oferir un camí endavant.
Que un home de la capacitat de Hobsbawm puga servir aquesta penosa mena de brou és un testimoni colpidor de la degeneració política del PC.