(28 de novembre del 1934)
Font: Tenth
Annual Norman Lockyer Lecture, llegida el 28 de novembre del
1934, a dos quarts de cinc de la tarda, en el Hall of the Goldsmiths'
Company, Londres.
Publicació: The British Science
Guild, 193?
Transcripció: for marxists.org el maig
del 2002
Sir Norman Lockyer, el nom del qual es commemora en aquesta lliçó, fou afortunat en determinats aspectes. El seu treball en la química i la física del sol, revolucionari com era des del punt de vista de la ciència bàsica, no l'enfrontà amb els interessos establerts ni religiosos ni polítics. Eren, en certa mesura, accidentals. Les escriptures bé podien contindre alguns passatges erronis sobre la composició del sol, de la mateixa forma que en tenen sobre el seu moviment. I si les persones revestides d'un interès en els mètodes decimonònics d'il·luminació haguessen sigut prou previsores, s'haurien adonat que un estudi de línies espectrals probablement faria obsolets tots els mètodes d'il·luminació basat en l'emissió d'un espectre continu, i haurien fet el possible per evitar aquest estudi.
L'estudiós de la biologia humana difícilment pot esperar aquesta immunitat amb els contactes mundans. Pot descobrir fets que arriben a refutar les teories en les quals es basen les actuals política, economia, higiene, religió i moral. I fins i tot no tindrà la satisfacció de participar en una controvèrsia. En un moment pot trobar-se que ataca un dogma religiós, i en el següent que dóna suport al Papa contra gent que es defineixen com a progressistes. Si defensa la professió mèdica contra alguns dels seus contraris, haurà de també admetre que la Farmacopea inclou moltes pràctiques que no tenen absolutament cap fonament científic. En moltes controvèrsies humanes la veritat s'assembla al deu mexicà Yaotl, familiar als lectors de «The Silver Stallion» de Cabell. És enemic pels dos bàndols.
Tractaré naturalment amb aspectes de la biologia humana que són avui dia controvertits. Paga la pena recordar que un aspecte que avui dia sigui de sentit comú a Gran Bretanya fou una vegada una hipòtesi nova i revolucionària, i encara ho és en algunes comunitats primitivas. Es diu que certs pobles no reconeixen cap relació entre les relacions sexuals i el neixement de criatures, que consideren la concepció deguda solament a l'entrada d'un esperit dins de la mare. Altres refusen d'admetre qualsevol causa de mort que no impliqui una actuació humana, i adscriuren el que anomenem mort natural a un encanteri. En tots dos casos acceptem actualment l'explicació materialista sense dubtar-ho. (Potser hauria d'exceptuar els «científics cristians» que atribueixen la malaltia a un error per part del malalt o un magnetisme animal roïn emprat per altres!). De totes formes el fet que rarament donem els nens un relat perfectament directe ja sobre el neixement, ja sobre la mort, mostra que encara existeixen a la nostra societat profundes resistències psicològiques a una concepció clara sobre qualsevol d'aquests temes.
Aquests fets fonamentals de la biologia humana fan part en gran mesura del bagatge comú d'idees sobre les quals actuem, de la mateixa forma que ho fan determinats fets fonamentals de la química o la física. Per exemple, tothom sap que l'oxidació ràpida de la cel·lulosa és un procés autocatalític, en altre paraules, que hom pot encendre un tros de fusta d'un altre que cremi, una descoberta fonamental i revolucionària en el seu temps. Altres fets químics i físics, no tan coneguts generalment, s'apliquen en la indústria, i altres esperen llur aplicació. Quins són els fets de la biologia humana que són anàlegs a aquestes dues darreres classes?
El grup més important de dades que apliquen els especialistes són les que constitueixen les ciències mèdiques. Aquelles que no són aplicades en la medicina no s'apliquen, la majoria, en cap altra situació. O bé no tenen cap aplicació òbvia, o bé formen part de la base d'arts com la eugenèsia, que, com la navegació interplanetària, no s'han practicat encara, com a mínim en aquest país, si bé llurs principis són entesos en part.
Abans d'arribar al meu tema principal, he de demanar-vos la vostra indulgència si dic algunes poques paraules sobre la professió mèdica. L'aplicació de la ciència a altres branques de la vida ha conduït a incrementar-ne l'organització. Algunes d'aquestes organitzacions són capitalistes com el ferrocarril o els grans consorcis industrials, altres són socialistes com l'Oficina de Posta o l'Arsenal de Woolwich. Però tot i que no anem a un artesà individual per tindre un cotxe o a un aiguader individual per tindre aigua, encara anem a un metge individual pel nostre sanament. Les organitzacions més grans pel tractament mèdic i quirúrgic són els hospitals, que ni són capitalistes ni, en aquest país, socialistes, sinó relíquies o imitacions de fundacions mitjavals. Uns poques grans clíniques i llars de salut són gestionades com a negoci.
El resultat és molt desafortunat. El pacient consulta un metge que se suposa que entén tota la gama d'indisposicions humanes, d'ossos trencats fins a la bogeria. Si és pobre, ell o ella haurà de ser ingressat finalment a un hospital, però massa sovint després d'una considerable espera. El pacient de classe mitjana és tractat en la seva pròpia llar o en una llar de salut, on les condicions són generalment força pitjors que en un hospital. Hi ha generalment menys especialistes disponibles, menys aparells adequats i disponibilitats de laboratori, i una atenció menys constant d'infermeres. Sols els molt rics s'asseguren un tractament tan satisfactori com el del pacient d'hospital. Parlo per experiència dels dos. He estat en una llar de salut realment bona. He estat també en una on les condicions eren inferiors a les dels millors hospitals de la Mesopotàmia del 1917.
El sistema és òbviament insatisfactori. Si bé preferiria veure un servei mèdic estatal, estic segur que el pacient de classe mitjana seria molt més bé atès amb una organització mèdica de tipus capitalista que no pas amb l'actual. Podria anar a una institució on trobaria especialistes competents, inclosos un radiòleg i un bacteriòleg, i seria molt probablement capaç d'evitar els feixucs costos ocasionals de la malaltia mitjançant el pagament d'una taxa fixa anual.
A mesura que la medicina es fa com més va més una matèria de prevenció que no de cura, els defectes del sistema actual es faran com més vagi més clars. L'aspecte preventiu i profilàctic de la medicina és representat pels funcionaris mèdics de la sanitat, els funcionaris mèdics de l'escola, unes poques institucions voluntàries com el centre de salut de Peckham, que són models del que hauria d'ésser; però sota un sistema d'atenció mèdica individual la prevenció de les malalties és gairebé impossible, ni que fos perquè és més difícil de detectar una malaltia latent una persona aparentment sana, que no determinar la natura d'una malaltia ja en curs.
Si el coneixement actual de la biologia humana i sense el que és probable que s'adquireixi en un futur proper s'apliquessin adequadament, hi hauria, tal i com veurem, una enorme demanda d'experts. És una qüestió molt seriosa si aquests haurien d'ésser membres de la professió mèdica. De nou s'ha suggerit que els que pateixen de certes malalties incurables haurien d'ésser morts, que les persones amb defectes hereditaris haurien d'ésser esterilizades i que l'avortament hauria d'ésser permès en certs casos on la vida de la mare no estigui en perill. Si qualsevol d'aquestes pràctiques fos legalitzada espero sincerament que no sigui confiada a la professó mèdica. La relació del metge amb el pacient hauria d'ésser sempre la d'un guaridor, mai la de matar, i tota la psicologia d'aquesta relació quedaria profundament alterada cap a pitjor si aquest deixés d'ésser el cas. Aquest fet fou copsat per l'home o homes savis que composaren el Jurament Hipocràtic. Si l'opinió pública demana l'aplicació de la tècnica mèdica a aquests fins que he suggerit, la professió seria ben sàvia si les deixés a un altre gelós guardià d'aquesta tècnica, millor que no pas que estengués llurs funcions sense pensar-hi.
Per la mateixa raó crec que és desitjable que els experts que en el futur s'ocuparan, com espero que ho facin, amb l'establiment de patrons alimentaris, de vivenda, de reproducció i d'altres, no siguin metges, si bé hauran d'aprendre molt de la ciència que actualment s'ensenya sols en la professió mèdica. L'alternativa seria una hipertròfia de la professió mèdica tal i com passava en l'edat mitjana quan l'esglèsia s'ocupava no tan sols dels afers espirituals sinó del govern, l'educació i la producció artesanal. Aquesta hipertròfia sols podria dur al desastre. Un expert en biologia humana no necessita ésser un metge, i en molts casos no ho hauria d'ésser, de la mateixa forma que no tot sagristà ha d'haver rebut les ordres sagrades.
Ja que tan bon punt la biologia humana deixa d'ocupar-se de l'individu, es barreja inevitablement amb la política. En aquesta lliçó proposo d'examinar algunes d'aquestes repercussions. Tractaré principalment les qüestions connectades amb la reproducció humana, les qüestions quantitatives i qualitatives de la nostra futura població. Hi tinc l'avantatge que aquest tema ja ha estat tractat per Dean Inge, que em precedí en aquesta lliçó. És sempre interessant estudiar les reaccions d'algú intel·ligent situat fora del pensament científic. Però aquest sempre tendeix a considerar com a científiques, idees que magrament poden aspirar a aquest títol.
Comencem amb la qüestió del nombre. Dean Inge creu que una feliç i sana Anglaterra seria poblada menys densament que en l'actualitat, per una població principalment dedicada a l'agricultura. Això és cert únicament si fos impossible mantindre sana i feliç una població industrial. Tindrem temps de concloure que això és impossible quan s'hagi provat de fer en línies científiques, i no abans. Una població urbana que viu en cases no planificades, i que menja una dieta no planificada, tendeix a ésser més sana que una població rural. Una població urbana que s'alimenti adequadament, i tingui oportunitat de fer esport i de viatjar pel camp seria prou sana. Quan pujo a Snowdon, com ho he fet almenys un cop, sense trobar-me ningú més, no puc resistir-me a la conclusió que la nostra població està més mal distribuïda que no pas que sigui excessiva.
Ja estiga en el cert o no, és veritat que la nostra població disminuirà molt en el futur proper. La predicció es basa en el mètodes estadístics introduïts per Dublin i Lotka als Estats Units, i per Kuczynski a Europe. Llur estudi ha estat divulgat recentment per Charles a "The Twilight of Parenthood" [L'ocàs de la paternitat]. Si tenim una taula de mortalitat a diferents edats i de natalitat d'acord amb l'edat de les mares, poden fàcilment fer el següent càlcul. Si 1000 nenes nascudes són exposades a aquestes taxes de mortalitat i de nataliat quantes filles produiran en el decurs de llurs vides? A l'Anglaterra d'avui aquesta xifra és de 750. La xifra 0,75 és anomenada taxa de reproducció neta. La població continua creixent ja que hi ha un gran nombre de dones en edat de tindre fills, però començarà a decaure en els següents deu anys. Arreu on la taxa de reproducció neta sigui menor d'1, la població haurà de davallar. En el nostre propi país al menys no es poden fer prou millores en la higiene que contrarestin la tendència. Si prenem 1000 nenes i suposem que cap d'elles mor abans de l'edat de 50, mentre que llur fertilitat anual resta sense modificar, tindre una xifra anomenada la taxa de reproducció bruta. Aquesta és, òbviament, superior a la de la taxa neta, però en Anglaterra i en Gal·les caigué per sota de la unitat el 1927.
Xifres similars s'obtenen per a altres països. La taxa neta cau ràpidament per sota de la unitat a l'Europa nord-occidental, incloent-hi França i Alemanya. És gairebé la unitat a l'Europa Central, i ràpidament cau cap aquesta xifra a Itàlia i els Balcans. Per exemple, la reproducció neta a Bulgària caigué d'1,9 el 1903, a 1,3 el 1929, i és probable que actualment estigui molt poc per sobre de la unitat. Als Estats Units probablement caigué per sota de la unitat el 1927. En els dominis britànics amb auto-govern és encara lleugerament per sobre de la unitat, però s'apropa a aquesta xifra. La posició de la URSS i el Japó és completament diferent. El 1926-7 la taxa de reproducció neta del primer país era 1,7; la del Japó era també molt alta, si bé manquen xifres realment acurades. Òbviament és probable que en aquests dos països la industrialització farà en darrer terme baixar la fertilitat, però encara no hi ha signes clars d'aquesta tendència.
Les conseqüències polítiques d'aquests fets són interessants. Dean Inge desaprova fortament el comunisme, i pensa que Anglaterra hauria de jugar un important paper en combatre'l. Però aprova una tendència demogràfica que converteix ràpidament Anglaterra i tot els altres països capitalistes, llevat de Japó, menys i menys capaços d'una actuació efectiva contra la Unió Soviètica, actuació que seria del desig dels que veuen la nostra civilització com superior a la dels soviets.
Per bé que no comparteixo totes les idees de Dean sobre política internacional, crec que una gran disminució de la nostra població, mentre que la d'altres països creix, intensificaria l'actual inestabilitat de l'equilibri internacional. Si la població d'Austràlia no creix molt més, mentre que la del Japó si ho fa, es farà cada vegada més difícil ja moralment o física de resistir les demandes japoneses d'immigració cap aquell continent. Crec que en general s'estarà d'acord amb que, encara que una petita disminució de la nostra població es desitjable, tindrà lloc una caiguda catastròfica i indesitjable si la fertilitat de les angleses cau encara més. Consideraré després quines passes s'haurien de prendre per evitar aquesta caiguda.
Anirem després a la qüestió de la qualitat de la població, i amb això em refereixo a la qualitat innata. Dean Inge fa l'afirmació sorprenent que "qualsevol progrés que no es basi en un avenç intrínsec de la intel·ligència humana és molt precari". Òbviament tot progrés és precari, però encara m'he de trobar una evidència qualsevol que hi hagi hagut algun avenç en els factors intrínsecs que contribueixen a la intel·ligència entre els europeus durant els darrers 50.000 anys. No tenim cap raó per suposar que un centenar de criatures obtingudes de les coves solutrianes i transportades amb una màquina del temps a l'any 1934 resultaries, en general, més estúpides que la resta de nosaltres. El progrés tal i com el puc veure s'ha degut a la substitució d'un sistema de producció per un altre, i en la mesura que la nova organització social ha sigut estable, el progrés ha estat d'un caràcter força permanent. Progrés i evolució són processos diferents amb escales de temps diferents. Ens sorprenem si podem detectar un canvi evolutiu en un segment del registre geològic que cobreixi tan sols 20.000 anys. Però tot el progrés humà des de l'antiga edat de pedra s'ha realitzat en un temps inferior a aquest període. És sens dubte desitjable que l'home evolucioni en certes direccions, però aquesta evolució és una cosa ben diferent del progrés social. Pot ésser que hi hagi un límit al progrés social possible sense una evolució, però abans que es provi aquesta conclusió calen molts experiments; i l'afirmació que el límit del progrés ja s'ha assolit no ha de ser presa seriosament llevat de com a expressió del conservadurisme de l'orador.
Pel que fa a la qualitat humana innata se sostenen tres ideals. Determinats tipus relativament rars haurien d'ésser eliminats, determinades classes d'una comunitat donada haurien d'ésse animades a perpetuar-se mentre que d'altres no ho haurien d'ésser. I s'hauria de prevenir que determinades races immigressin a determinades àrees o bé expulsar-les d'elles. És força curiós que les organitzacions eugenèsiques rarament incloguin una demana de pau en llurs programes, malgrat el fet que la guerra moderna comporta la destrucció dels membres més aptes dels dos bàndols implicats.
Considerem primer de tot els caràcter innats indesitjables que volem eliminar. Molts d'ells són deguts a la substitució d'un gen per un altre. És a dir que són heretats d'acord amb les lleis de Mendel. Per exemple la “pinsa de llagosta”, una síndrome rara en el qual la ma i el peu es redueixen a un únic par de dits, és transmesa per les persones afectades a la meitat de llur descendència, i mai no salta una generació. És deguda a la substitució per un gen anormal d'un dels gens implicats en el desenvolupament de les extremitats. Les persones afectades tenen un gen normal i un d'anormal per aquest parell, i transmeten un dels dos a la meitat de llur progènie. Un gen com aquest que produeix efectes quan es troba en heterozigosi, és a dir associat amb un al·lelomorf normal, és diu que és dominant. Si es previngués que totes les persones afectades tinguessin fills, la condició seria esborrada en una generació, llevat de casos molt rars, probablement inferior a un entre cent milions, quan el gen anormal sorgeix de nou per un procés anomenat mutació. En aquest cas sacrificaríen una criatura normal per cadascuna d'anormal de la qual previndríem el neixement.
Alguns altres caràcter dominants no s'extingirien tan fàcilment. Així una causa de deficiència mental congènita és l'epiloia o esclerosi tuberosa. Aquesta és dominant, però rarament és transmesa durant més de dues generacions, ja que causa mortalitat prematura a més de la deficiència mental. Malauradament aquesta selecció natural adversa és balancejada per la mutació. Penrose demostrà que almenys un 20% d'una sèrie de casos aparegué d'aquesta forma. Així aquí l'esterilització sols reduiria la incidència d'un 80% dels casos fins i tot si es diagnostiquessin tots els casos, la qual cosa és improbable, ja que no sempre causa deficiència mental. En sols un 22% dels casos de Penrose ja s'havia diagnosticat la malaltia en un dels pares, de forma que probablement l'esterilització sols donaria una reducció en aquest ordre.
També la corea de Huntingdon és dominant. Aquesta terrible malaltia comença amb moviments musculars involuntaris, que són els primers símptomes d'una malaltia nerviosa que culmina en demència i mort. L'edat mitjana d'aparició és al voltant dels 35. A aquesta edat la majoria de persones han tingut ja la majoria de llurs criatures. L'esterilització dels afectats per aquesta malaltia sota una recent llei alemanya, fins i tot si es du a terme molt aviat, no l'abolirà en un temps mesurable, per bé que pugui disminuir lleugerament la seva incidència. Sols es podria erradicar si es previngués que tots els fills de les persones afectades tinguessin criatures, un sacrifici de 3 nens normals per cada anormal.
Una altra grup de malalties són recessives i lligades al sexe com l'hemofília. Aquesta síndrome és deguda a un gen que es troba en el cromosoma X, del qual les dones en posseeixen dos i els homes un de sol. Una dona que porti un gen de l'hemofília és normal però transmeteix la síndrome a la meitat dels seus fills. Un home afectat no la transmet a les seves filles, però reapareix en la meitat dels seus fills. Amb tot, és tan fatal que els hemofílics rarament es cases, i Bulloch i Fildes fins i tot dubtaren si mai fou transmesa per un mascle, per bé que penso que l'evidència d'això és prou forta. Els hemofílics certament no haurien de tenir fills, per bé que rarament els tenen, prohibició que tindrian doncs un escàs valor eugènesic. No podrien ésser esterilitzats per operació, ja que això seria sovint fatal. Es podrien emprar raigs X. L'única mesura que disminuiria apreciablement la freqüència de l'hemofília seria evitar que les dones sanes que ja han tingut un fill hemofílic tinguessin més descendència, i també que tinguessin descendència les germanes dels hemofílics. L'esterilització de les mares sacrificaria tres nens normals per un d'anormal, i la de les germanes set normals per cada anormal. Aquestes mesures potser serien justificables si la població cresqués ràpidament. Dubto que ho siguin en el present.
Finalment arribam a les anormalitat recessives. Aquestes inclouen moltes formes de ceguesa i sordesa, i al menys dues formes de deficiència mental. El cas de la deficiència mental amauròtica juvenil és típic. És degut a la co-presència en un idiota de dos gens recessius anormals, cadascun d'ells aportat per cadascun del dos pares normals però heterozigots. Quan aquests pares es cases, com a promig un de cada quatre dels seus fills es veurà afectat. No s'ha registrat cap cas a Europa (si bé hi ha un cas al Japó) de cap idiota amauròtic que hagi viscut prou per tindre fills. Si dos néts del mateix portador heterozigot es casen, la probabilitat que tots dos siguin heterozigots és d'una setzena part, mentre que la probabilitat que dues persones no emparentades el portin és (en la població de Suècia) d'una entre 15.000. Així no és sorprenent que la condició sigui molt més freqüent entre els fills de cosins que en la població general. Sjogren trobà que el 15% dels casos suecs eren de fills de cosins de primer grau, i un 10% més d'altres parents. De forma similar Usher trobà que 24 de 79 casos anglesos de retinitis pigmentosia, malaltia que causa un 4% de totes les cegueses, eren els fills de cosins de primer grau, i 4 més eren de cosins de segon grau.
Seria inútil esterilitzar en aquests casos l'afectat. Molt sovint no tindria fills, i quan ho fan llurs fills són generalment normals. No hi ha tampoc cap perspectiva d'eliminar els gens recessius. Gairebé l'1% dels suecs són heterozigots per la deficiència mental amauròtica, i probablement més gent normal porta algun gen recessiu deleteri.
En l'actualitat sols disposem de dues mesures eugenèsiques. Una és desaconsellar el matrimoni entre cosin. L'únic organisme que ho fa és l'esglèsia catòlica romana, que és hostil, però, a altres formes d'eugenèsia. L'altre seria permetre o obligar l'esterilització d'un dels membres d'un matrimoni que hagués produït un recessiu en determinat moment, o sancionar o fins i tot forçar la dissolució d'aquests matrimonis.
Els sord-muts presenten un problema especial. La sord-mudesa pot ésser congènita o éssr deguda a una malaltia infantil de la oïda. La sord-mudesa congènita és sobretot deguda a gens recessius, com sembla del fet que, en diferents poblacions, del 21 al 40% dels sord-muts congènits són fills de matrimonis consanguinis. Però els sord-muts es casen molt freqüentment. Si tota la sord-mudesa fou deguda a un únic gen recessiu la progènies de dos sord-muts congènits sempre se semblarien als pares. En realitat hi estan implicats diversos gens. Aixó la majoria de matrimonis de sord-muts congènits donen criatures normals. Amb tot Dahlberg troba que el 29% de les criatures de dos sord-muts congènits són sord-mudes. Crec que és un bon cas per esterilitzar el marit d'un cas així, especialment ja que és clar que les criatures nomals educades per dos pares sord-muts tindran uns inconvenients considerables.
L'objectiu de l'eugenèsia negativa, aplicada als defectes físics, sembla així fortament limitat. El mètodes possible inclouen no sols la prevenció de la procreació de les persones afectades, sinó també dels seus parents, a banda del desaconsellament de la consanguinitat i la dissolució de determinats matrimonis. Realment les possibilitats són força més brillants que això. Sabem tan poc de la genètica humana que sols disposem actualment d'aquests grollers i precipitats mètodes. Però si posseïssim el mateix coneixement de la genètica humana que el que tenim de la genètica de Drosophila o del blat de moro, seríem capaços de dir, amb una probabilitat molt alta, que tal i tal criatura d'un malalt de corea de Huntingdon ha rebut el gen corresponent i que no s'hauria de casa, quins dels germans d'un idiota amauròtic porten el gen d'aquella malaltia i quins no. Possiblemen podríem detectar el gen de la hemofília en una dona heterozigòtica, etcètera.
Aquesta mena de coses és possible a Drosophila degut a que els gens perjudicials, per exemple, per ales curtes o per la manca d'ulls, són portats en el mateix cromosoma que altres gens no perjudicials com els d'anormalitats lleugeres en els pèls o en les venes de les ales, que són força comunes en les poblacions naturals. Aquests gens estan lligats, és a dir són heretats conjuntament, i les variacions no perjudicials poden servir així com a indicis de recessius perillosos.
Un nombre prou gran de diferències humanes, per exemple les que hi ha entre els membres dels diferents grups sanguinis, i entre els que poden assaborir la feniltiourea, són degudes a substitucions genètiques força comunes. Seria perfectament realitzable la descoberta d'un gran nombre d'aquests gens. De fet eren descoberts a un ritme considerable per un treballador alemany fins que els esdeveniments polítics posaren fi a la seva recerca. Estimaria el cost d'una investigació que ens donés un rerefons suficient de gens normals pel treball sobre lligament de 3000 a 5000 £ si suposem que s'escollissin els homes adequats per fer la feina, i que es disposés d'un nombre de famílies prou gran a través de la cooperació amb alguns hospitals i autoritats.
Sense aquesta ajuda veig poques oportunitats per investigar el problema dels defectes congènits. Ja sabem que la deficiència mental és deguda a moltes causes, i prou habitual. Hi ha alguns centenars de causes de ceguesa; i el còrtex cerebral és un òrgan més complicat que l'ull, i per tant es més probable que funcioni malament degut a una major varietat de raons.
Dels casos anomenats congènits de defectes, alguns són deguts a danys en el naixement, alguns per infeccions, especialment per la sífilis. Aquí paga la pena assenyalar que sols els permet als farmacèutics de vendre antisèptics per la prevenció d'aquesta malaltia si amb ells no es venen instruccions sobre el seu ús! Aquest curiós exemple de censura sens dubte és responsable d'alguns defectes mentals. Altres tipus de defectes, particularment el "mongolisme" són causats més per l'ambient prenatal que per herència. Dels tipus veritablement innats de defectes mentals alguns són deguts a gens dominants, com ho mostra llur transmissió a la descendència, alguns a gens recessius, com ho mostra la freqüència de consanguinitat entre llurs pares. En molts casos no tenim cap informació definida, i no la tindrem fins que no poguem distingir les diferents causes gràcies a la recerca clínica o genètica. Fa ben poc Folling trobà, que 10 de 430 deficients, i no-normals, excretaven àcid fenil-pirúvic. Aquí el defecte mental era probablement degut a un error metabòlic, i aquest darrer molt possiblement a un gen recessiu.
Actualment un percentatge dels deficients mentals que diferents autors valoren entre un 5% i un 50%, són nascuts de pares deficients. Així es previngués que tots els deficients tinguessin criatures el nombre de deficients a la següent generació es reduiria per una proporció que personalment crec que no superaria el 20%. Els gens dominants implicats serien abolits, però els recessius hi romandrien. Aquest resultat pagaria la pena si bé no aboliria la deficiència mental, i seria poc efectiu en relació amb altres procediments igualment realitzables, com l'abolició de les malalties venèries, que també implicarien algunes restriccions de la llibertat.
Hi ha diverses objeccions a la política d'esterilització massiva que s'ha suggerit. L'operació es trivial pels homes, però per les dones és tan seriosa com la d'una apendicitis, i hi haurien inevitablement defuncions ocasionals. Qualsevol intent de fer aquesta operació obligatòria o fins i tot alternativa a la reclusió en una institució seria una violació del principi de la inviolabilitat de la vida humana, que rau sota la major part de la nostra pràctica legal. Llevat de com a càstic per assassinat o traició la llei no permet que la gent sigui morta, si bé permet una operació que arrisqui llurs vides per tal d'eliminar un risc més greu. Si un govern viola un cop aquest principi obre la porta a conseqüència molt serioses. Els nostres intel·ligents polítics s'adonaran molt bé que si el govern comença a matar gent, la gent tard o d'hora començar a matar el govern. Així és d'esperar que no legalitzaran operacions com la salpingectomia sobre dones imbècils, fins i tot si ho fan amb el seu consentiment. El consentiment d'un deficient mental no és de gran valor.
Una altra objecció és que no tenim un criteri adequat sobre la deficiència mental. El desaparegut professor Trouton no va aprendre a llegir fins l'edat de 12 anys. Si hagués estat alumne d'una escola elemental hauria estat enviat a una escola especial per deficients. Era lluny d'ésser un deficient qui a l'edat de 17 anys descobrí la llei que porta el seu nom.
L'esterilització no es duria a terme sense discriminacions de classe. La idiotesa i la imbecil·litat són igualment comunes a totes les classes. La feblesa mental certificada és més comuna entre els més pobres. Si bé la deficiència mental genuïna pot ésser més rara, és obvi que sovint no se certifica entre els rics, si bé una ullada a la premsa convenceria qualsevol que inclouen un nombre de persones que satisfan el criteri legal d'imbecil·litat que diu que "són incapaços de fer-se càrrecs d'ells mateixos o de llurs afers".
Paga la pena assenyalar que on els deficients mentals són esterilitzats això es fa per motius tan econòmics com biològics. El jutge Holden de Yakima, Washington, EUA, sentencià John Hill a una pena de 6 mesos a 15 anys de presó per robar pernills, condemna que fou suspesa més tard per bon comportament. També suggerí que Hill havia d'ésser vasectomitzat, a la qual cosa consentí. El que segueixen són les pròpies paraules del jutge:
"Hill, la seva dona, i els seus cinc fills, són tots mentalment subnormals, fins i tot d'acord amb llur posició. Durant molts mesos les criatures han passat gana i han anat mig vestits... El cas fou portat a l'atenció de les autoritats públiques després de descobrir el robatori de pernills, ja que durant un temps ell i la seva família depengueren parcialment de la caritat pública, i sense l'addició de més criatures a la família, podran continuar indubtablement més o menys a càrrec públic; amb més criatures, però, el nivell de demanda de caritat pública augmentaria."
No se li va acudir el jutge ni que hi hagués cap connexió entre la gana de les criatures i el seu endarreriment mental, o que hi hagués res de dolent en les condicions d'un treballador de la remolatxa que no podia guanyar prou per mantenir cinc criatures.
Pot ésser necessari que el país més ric del món hagi d'esterilitzar els seus ciutadans com a mesura d'economia. Però almenys és d'esperar que si Gran Bretanya segueix l'exemple de Washington que no es suggereixi que aital acció es pren en resposta a les demandes dels biòlegs. Els biòlegs poden legítimament demandar que es previngui una part dels deficients mentals tinguin criatures. La demana que haurien d'ésser esterilitzats ve dels que consideren que aquesta mesura és més barata que la segregació, i per a ells aquesta consideració és importantíssima. Però hi ha, crec, un cas real pel qual legalitzar l'esterilització dels qui ho desitgin, si porten un gen dominant suficientment perjudicial, com els d'algunes formes de cataractes, esclerosi blava amb ossos fràgils, epiloia o pinsa de llagosta. Una mesura així sembla desitjable com a una afegit a les nostres llibertats els efectes de la qual serien biològicament beneficiosos.
Al costat de la demanda d'esterilització i mesures similars pels deficients, molts eugenistes sostenen una doctrina que pot exposar-se com segueix: "els homes i dones nascuts en una classe econòmica passen constantment a una de més rica si posseeixen més intel·ligència innata que la mitjana de llur classe, i a una més pobre si posseeixen menys. Però els pobres crien abans que els rics. Així l'estupidesa innata cria més ràpid que la intel·ligència innata, i la capacitat innata mitjana de la població cau”. Abans d'examinar els remeis proposats per aquesta situació hem de considerar si la proposició fonamental és correcta:
A primer cop d'ull sembla òbvia, però hi ha dues raons per dubtar-hi. En primer lloc és clarament infladora de l'autoestima dels que la sostenen, i per tant sospitosa. En segon lloc, si fos certa, un sistema que permetés un nombre plural de dones a la gent que fes diners tendiria clarament a produir una raça de gran capacitat, si més no en temes comercials. Actualment aquest sistema ha estat escollit, i és més, escollit amb un control adequat. Als països mahometans durant els darrers dotze segles els seguidors del Profeta que han adquirit riquesa han practicat la poligàmia, mentre llurs co-religionaris més pobres han tingut una sola dona o no cap. D'altra banda els cristians i els hebreus dels països mahometans han estat en general monògans, si bé els rics han tingut algunes criatures il·legítimes. Així esperaríem que els mahometans haguessin adquirit una activitat comercial major que els membres d'altres religions, de fet que turc generalment batria un hebreu o un armeni en un tracte comercial. Aquest no és cas. Així no considero que sigui cert que si a Anglaterra un ric es reproduís més que els pobres la nostra raça adquirís una capacitat innata més gran, fins i tot aquella d'un tipus particular que porta a un ascens en l'escala econòmica.
M'agradaria suggerir que la frase "capacitat innata" no vol dir res. No podem dir-ho en tots els ambients. A resultarà ésser més capaç que B en una prova particular, i llevat de casos excepcionals, com quan B és una idiota microcefàlic, no podem dir que en tots els ambients A resultarà ésser més capaç que B en qualsevol prova particular. Una analogia agrícola farà el meu exemple més clar. Poseu una vaca de Jersey i una vaca nana de Sud-Àfrica en un prat anglès. La jersey donarà de lluny més llet. Posem-les en la sabana, i la jersey donarà menys llet. De fet probablement morirà. La jersey ha estat seleccionada, no per donar un gran rendiment de llet en tots els ambients, sinó per un rendiment que varia més que el de la vaca primitiva en resposta a l'ambient.
Un cert nombre d'autor eugenèsics s'han ocupat de l'anomenat "grup socialment problemàtic", homes i dones que són petits criminals, sense feina fins i tot en temps de prosperitat, més fèrtils que la mitjana, i en general endògams. Hi ha proves que aquest comportament és degut en part a disposicions heretades, i s'assum que serien socialment inadequats en altres ambients, com ho són als baixos fons. Crec que això és lluny de la veritat. Inclouen alguns deficients reals, però la resta, pel que qualsevol sap, poden ésser com les vaques de Jersey, que a la sabana, donen ben poc en el seu ambient actual, però que possiblement són capaces de coses millors si hi sortissin que els homes i dones que gaudeixen d'unes condicions socials millors si haguessin de viure en els baixos fons. És sols quan les persones han fracassat en un ambient favorable com el que esperem veure per tot Gran Bretanya en el futur que podran ésser vistos probablement com a pares inadequats de futures generacions. Les diferències dins d'una classe social són més probables d'ésser hereditàries que no les diferències entre membres de classes diferents.
Sé que molts autors eugenèsics hi estaran en desacord amb mi, i exanimaré breument les conseqüències que s'han d'extreure de la teoria que considera les conquestes humanes com l'efecte additiu de natura i nurtura, fins i tot si no ho són tant en relació amb el rendiment del bestiar o del blat.
Si els benestants són innatament més capaços que els pobres és desitjable que es reprodueixin més ràpid. Semblen reproduir-se més lentament per diverses raons. Són més cautes, tenen major coneixement i oportunitat pel control de naixements, i porten més gens que afavoreixen una fertilitat baixa. Aquesta característica darrera és deguda al fet que la baixa fertilitat és heretada, i afavoreix el succés econòmic, com és obvi si comparem les possibilitats ja d'estalviar diners que té un home amb dos criatures comparat amb un home amb deu. En aquest país això ha estat especialment remarcat per R. A. Fisher. A la vista de la nostra taxa de naixements ja inadequada cap proposta de tendència a la reducció de la ferilitat existent de qualsevol classe que no sigui definitivament deficient s'hauria de prendre seriosament. Un nou sistema d'assistència familiar tindria segons la idea de Fisher tres avantatges diferents.
En primer lloc contrarestaria la pròxima caiguda de la nostra població. En segon lloc actuaria més fortament en la fertilitat dels qui actualment limiten llurs famílies per motius econòmics, i són vistos per molts eugenistes com posseïdors de millors qualitats innates que els que es reprodueixen més lliurement. I en tercer lloc, contrarestaria la promoció social de la fertilitat i acabaria amb l'actual esterilització dels capaços. Ja que, d'acord amb l'argument de Fisher, la infertilitat i la capacitat duen igualment a un ascens social i, per tant, com la gent es casa generalment dins llur pròpia classe social, els gens que determinen la capacitat i la infertilitat s'associen en les mateixes famílies, i així els gens que determinen la capacitat tendeixen a desaparèixer.
Hi ha, però, un argument per l'assistència familiar que em sembla molt més raonat. En els darrers vint anys hem arribat, per primera vegada, a criteris definits sobre una dieta satisfactòria per als éssers humans. Sabem que bona part dels nostres defectes físics actuals són deguts a una malnutrició bé qualitativa bé quantitativa.
La malnutrició qualitativa no es limita als pobres, però certament és molt més comuna entre els pobres que entre els rics, i en una família amb uns ingressos massa petits és impossible d'evitar. Sorprenentment hi ha poca controvèrsia sobre el cost mínim d'una dieta adequada per les criatures que viuen en condicions urbanes angleses. El Comitè de la Associació Mèdica Britànica troba que augment amb l'edat de 2/8 a 5/5 per setmana. El patró del professor Bowley que inclou menys llet va d'1/10 a 4/8.
És del tot clar que els 2/- setmanals destinats al nen d'un home sense feina és completament inadequat des de qualsevol punt de vista, i que si aquesta suma s'elevés a 5/- el sense feina amb una família de quatre o cinc rebria un ingressos més grans que molts homes amb feina amb famílies similars.
No és tasca d'un biòleg suggerir com s'ha de remeiar aquesta situació. Però si no es remeia llavors la recerca dels darrers anys sobre dietètica haurà estat inútil en la seva major part, i sembla que no té gaire sentit continuar-la. Clarmanet l'actuació del govern en la baixada del preu de la llet pels nens en edat escolar és un exemple d'un mètode possible, que si es du a terme correctament tendirà a canalitat la demana d'aliments pels canals aprovats pels bioquímics. És un compromís entre l'ajuda i el racionament.
Però tot i que és un gran salt endavant és lluny de ser suficient. Disposem d'un patró definit de dieta, i cap biòleg hauria d'estar satisfet fins que s'hi arribi. Paga la pena assenyalar, contràriament, que cap patró similar es pot donar pel que fa a la vivenda o a la roba. Un biòleg pot demanar l'abolició dels baixos fons, però no pot dir què constitueix els baixos fons, mentre que pot dir què constitueix una dieta inadequada. En el futur es poden tindre patrons científics de vivenda, però no en l'actualitat.
He provat de mostrar que es poden exposar tres arguments diferents per defensar alguna forma de suport familiar. En primer lloc una dieta adequada fa part de la medicina preventiva tant com el subministrament adequat d'aigua. En segon lloc, la nostra població probablement davallarà ràpidament a menys que es retirin els actuals incentius econòmics per la limitació familiar. En tercer lloc, una mesura així contrarestaria l'associació de la capacitat innata i la infertilitat que molts eugenistes creuen que existeix. Per aquests dos darrers objectius les ajudes familiars haurien d'ésser a grans trets proporcionals als ingressos familiars. Fisher considera el 12% per infant com adequat; altres autors donarien una xifra més alta.
No és cosa meva dir si és compatible l'ajuda familiar amb l'actual sistema econòmic. Hi ha bones raons per dubtar-ho. Si els nostres dirigents ens diuen que és impossible sota el capitalisme, llavors hauríem de provar millor amb el socialisme. Amb tot, és pot defensar que l'assegurament efectiu de la demana d'un cert mínim tendiria a estabilizar el capitalisme, i que l'existència de fins i tot el mínim biològicament inadequat que tenim actualment a Gran Bretanya l'ha estabilitzat.
Siga quina siga d'aquestes alternatives la certa, estic segur que quan els biòlegs comencin a tractar amb els problemes humans demanaran creixentment un mínim dietètic per tota la població, i un sistema d'ajuda familiar que contraresti les tendències actuals de la nostra població.
No he tingut temps de tractar la qüestió racial. Un bon exemple pot ésser desaconsellar la immigració dels negres cap a Europa, o d'europeus cap a l'Àfrica tropicalI, ja que en tots dos casos els immigrants s'adapten malament. Malauradament com a resultat de factors polítics hi ha moltes més dificultats per migrar entre Anglaterra i Dinamarca que entre Anglaterra i Nigèria. No es pot fer la mateixa consideració entre diferents tipus genètics (dubto d'usar la paraula "races") que han viscut a Europa durant molts segles.
Hi ha, òbviament, un cas ben clar contra l'admissió de persones siguin de la raça que siguin si estan per sota de la mitjana física o mental. D'altra banda ha sorgit l'oportunitat, com a resultat dels disturbis polítics recents, d'admetre a la ciutadania britànica exiliats de provada capacitat intel·lectual. Tot eugenista hauria d'estar preparat per recomanar l'admissió a la ciutadania britànica d'aquests exiliats, ja que aporten un nivell prou alt.
Em temo que he dit poc que sigui nou, ni he oferit cap panacea particular. L'aplicació de les dades de la biologia humana a la política i l'ètica serà probablement més complexa que les dades de física a la indústria. És molt important, si no es vol desacreditar tota la ciència, que no es facin passes prematures, i que la biologia no pugi al carro de cap partit polític. Per aquesta darrera raó he callat moltes de les meves pròpies idees, per exemple l'opinió que la nostra societat actual és biològicament inestable, i he provat d'insistir en aquelles opinions que gaudeixen d'un suport prou general per fer-les valuables a consideració no sols dels biòlegs, sinó també dels polítics de qualsevol tendència.