Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
LlLa llibertat és el dret i la capacitat de la gent de determinar les seves pròpies accions, en una comunitat que és capaç d'aportar el ple desenvolupament de la potencialitat humana. La llibertat ha d'ésser gaudida pels individus, però tans sols en la comunitat i a través de la comunitat. Tan sols en la comunitat [té cada] individu els mitjans de cultiva els seus dots en totes les direccions; tan sols en la comunitat, per tant, és possible la llibertat personal. En els substituts previs de la comunitat, en l'estat, etc., la llibertat personal sols existia pels individus que es desenvolupaven en les relacions de la classe dirigent, i tan sols en la mesura que eren individus d'aquesta classe. Karl Marx
i Friedrich Engels En el capitalisme, sols qui té diners pot gaudir d'una llibertat real. Els que no tenen cap altra mitjà de vida que vendre llur força de treball poden tenir llibertats, per llurs oportunitats sempre són restringides. A la societat burgesa algunes llibertats són considerades més importants que d'altres. La llibertat de comerç és precisament llibertat de comerç i no cap altra llibertat ja que en ella la natura del comerç es desenvolupa sense obstacles d'acord amb les regles internes que li són pròpies. La llibertat dels tribunals és la llibertat dels tribunals si segueixen llurs pròpies lleis inherents del dret i no les d'alguna altra esfera, com la religió. Cada esfera particular de llibertat és la llibertat d'una esfera particular, com cada forma particular de vida i la forma de vida d'una natura particular. Karl
Marx Abans del desenvolupament de la societat burgesa en l'Europa del segle XVIII, i amb ella, la concepció de l'individualisme, la llibertat sols els plantejava en la forma de la qüestió del lliure albiri, és a dir el problema de la llibertat i la necessitat, del que tractarem més avall. L'emergència d'una societat civil ja no governaded ni pel dret feudal ni per les relacions familiars, plantejà la qüestió de al llibertat social per primera vegada. La concepció de la llibertat s'ha desenvolupat de llavors ençà en dues línies — llibertat positiva i llibertat negativa. Llibertat positiva i llibertat negativa: La llibertat negativa implica la manca de forces que evitin que un individu faci el que desitgi. La llibertat positiva és la capacitat d'una persona de determinar quina és la millor actuació possible i l'existència d'oportunitats per a realitzar tot el seu potencial. La tendència aclaparadorament dominant de la història de la societat burgesa ha estat aconseguir la llibertat negativa, en eliminar les restriccions feudals i d'altres restriccions reaccionàries sobre la llibertat d'acció. El lliure comerç i el treball assalariat són les llibertats burgeses més característiques que han resultat d'aquesta història: el lliure comerç és la llibertat d'un capitalista de treure benefici sense restriccions, i el treball assalariat és la llibertat d'un obrer respecte de qualsevol mitjà de substistència tret d'ésser capaç de vendre llur força de treball al millor postor. Així aquesta llibertat burgesa negativa és una mena de llibertat que és real tan sols pels que posseeixen els mitjans de producció. La llibertat positiva ha estat construïda gairebé exclusivament com el resultat de la lluita de la classe treballadora: inicialment la legislació que limitava les hores de treball, el treball infantil, etc., després la creació de l'educació obligatòria i gratuïta, sistemes de salut pública, dret de formar sindicats, i d'altres, llibertats que limitaven explícitament la llibertat dels capitalistes d'explotar els obrers, però que donaven al treballador l'oportunitat de desenvolupar-se com a ésser humà. La llibertat que té la gent ve determinada pel sistema ètic de la societat respectiva, que es basa fonamentalment en les relacions econòmiques que sostenen aquella societat: per exemple en la societat capitalista una persona és lliure d'explotar salarialment, però els treballadors no són lliures de rebre coses com una educació o assistència sanitària d'acord amb el que necessiten; tan sols d'acord amb el que tenen per pagar-les. A la societat socialista una persona no és lliure d'explotar treballadors (és a dir, restringir les llibertat dels treballadors) però és lliure de posseeir una proporció més o menys equitativa dels mitjans de producció d'acord amb llurs pròpies necessitat i capacitat. En els estats socialistes que han existit fins ara, com la Unió Soviètica i Xina, les “llibertats negatives” foren severament restringides, mentre les “llibertats positives” avançaven. Tothom tenia accès universal a l'assistència sanitària, a una educació universitària completa, etc., però la gent no podia utilitzar les coses que tenia d'una forma particular – amb l'ajut del govern. En els estats capitalistes més avançats, aquesta relació és justament la contrària: les “llibertats positives” són restringides o no n'hi han, mentre que les “llibertats negatives” són més avançades que mai abans. Un obrer d'una societat capitalista té llibertat de dir el que cregui, però no té la llibertat de viure si pateix una malaltia sinó té prous diners. Una societat socialista que s'hagi establert a partir d'una societat capitalista reforçarà les “llibertats negatives”, alhora que aporta “llibertats positives” i assegura un accés lliure i igual als serveis socials per a tothom. El desenvolupament més complet de la llibertat positiva és impossible a menys que hi hagi un major desenvolupament de la llibertat negativa — la gent no pot ésser forçada a ésser lliure. La lliure activitat per als comunistes és la manifestació creativa de la vida que sorgeix del lliure desenvolupament de totes les capacitat de la persona sencera. Karl Marx
and Frederick Engels La llibertat sols es pot assolir dins i a través de la comunitat. El desenvolupament de la llibertat real sempre i a tot arreu implica la restricció de la llibertat dels altres d'oprimir i d'equivocar-se. La llibertat per la gran majoria necessària implica la restricció de la llibertat d'una petita minoria d'explotar el treball d'altri, de destruir la natura, de monopolitzar els mitjans socials de producció i de comunicació. La llibertat consisteix en convertir l'estat d'un òrgan superimposat sobre la societat cap a un de completament subordinat a ella; i actualment, de fet, les formes d'estat són més o menys lliures en la mesura que restringeixen la “llibertat de l'estat”. Karl
Marx La llibertat és en tan gran part l'essència de l'home que fins i tot els seus oponents la lloen, quan combaten la seva realitat; volen apropiar-se-la com l'ornament més preciós, d'allò que han refusat com a ornament de la natura humana. Cap home combat la llibertat; com a molt combat la llibertat dels altres. Així sempre han existit totes les formes de llibertat, si bé en algunes èpoques com a privilegi especial, i d'altres com a dret universal. Karl
Marx Veieu també: la censura Llibertat i necessitat: Hegel fou el primer d'afirmar correctament la relació entre la llibertat i la necessitat. Per a ell la llibertat és una visió profunda de la necessitat. “La necessitat sols és cega en la mesura que no és compresa.” La llibertat no consisteix en cap somni d'independència devers les lleis naturals, sinó en el coneixement d'aquestes lleis, i en la possibilitat que això dóna de fer-les treballar sistemàtica cap a determinats fins. Això és vàlid en relació tan a les lleis de la natura exterior com les que governen l'existència corporal i mental dels propis homes — dos classes de llei que podem separar l'una de l'altra com a molt tan sols mentalment però no en la realitat. El lliure albiri per tant no significa res més que la capacitat de fer decisions amb coneixement de causa. Així com més lliure és el judici d'un humà en relació a una qüestió determinada, més gran serà la necessitat amb la que el contingut del seu judici serà determinat; mentre que la incertesa, fundada en la ignorància, que sembla fer una elecció arbitrària entre moltes diferents i conflictives decisions possibles, mostra precisament per això que no és lliure, que és controlada pel propi objecte sobre el que hi hauria de tindre control. La llibertat consisteix, així doncs, en el control sobre nosaltres i sobre la natura externa, un control fundat en el coneixement de la necessitat natural; és per tan necessàriament un producte d'un desenvolupament històric. Els primers humans que se separaren del regne animal eren essencialment tan poc lliure com els propi animals, però cada passa que donaren cap a la cultura era una passa cap a llibertat. En el llindar de la història humana trobem la descoberta que el moviment mecànica podia transformar-se en calor: la producció del foc per fricció; quan es tanca el desenvolupament fins ara realitzat trobem la descobverta que el calor pot transformar-se en moviment mecànica: la màquina de vapor. I, malgrat la gegantina revolució alliberada en el món social que comporta la màquina de vapor, i que encara no està ni mig completada, no hi pas dubte que la generació del foc per fricció ha tingut un efecte encara més gran sobre l'alliberament de la humanitat. Ja que la generació del foc per fricció donà a l'humà per primera vegada el control sobre una de les forces de la natura, i per tant el separava per sempre del regne animal. La màquina de vapor mai no comportarà un salt tan notable cap endavant en el desenvolupament humà, per molt important que sembli als nostres ulls ja que representa totes les forces productives immenses que en depenen – forces que per si soles fan possible un estadi de la societat on ja no hi hagin cap distinció de classe o angoixa sobre els mitjans de subsistència individual, i en la que per primera vegada es pugui parlar d'una llibertat humana real, d'una existència en harmonia amb les lleis de la natura que hem arribat a conèixer. Però com de joves és encara tota la història humana, i com de ridícul fóra provar d'adscriure cap validesa absoluta a les nostres idees actuals, és fa evident pel simple fet que tota la història anterior es pot caracteritzar com la història de l'època entre la descoberta pràctica de la transformació del moviment mecànic en calor fins a la de la transformació del calor en moviment mecànic. Friedrich Engels Anti-Dühring, part 1; Hegel, Possibilitat i contingència. Les classes apareixen tan sols en arribar a un cert estadi del desenvolupament de les forces productives i de la divisió social del treball, quan hi una plus-vàlua social de producció, que fa possible que una classe es beneficïi de l'explotació d'una altra. El conflicte entre classe comença llavors, sobre la base de la divisió de la plus-vàlua social, que constitueix l'antagonisme fonamental entre totes les classes. Quan el capitalisme tot just començava a formar-se, Karl Marx i Friedrich Engels explicaren els processos dels quals n'eren testimonis: La indústria moderna ha transformat el taller petit de l'artesà patriarcal en la gran fàbrica del capitalista industrial. Masses de treballadors concentrats a les fàbriques són organitzades militarment. Són posats, com soldats rasos de la indústria, sota el control de tota una jerarquia de sots-oficials i oficials. No són solament serfs de la classe burgesa, de l'estat burgès, sinó que són reduïts diàriament i a cada moment a la servitud de la màquina, del vigilant i sobretot de cada un dels fabricants burgesos. Aquest despotisme es fa mes mesquí, odiat i irritant com més obertament proclama el guany com al seu objectiu. El perfeccionament incessant i sempre més ràpid de la maquinària fa cada dia més insegures totes les seves condicions d'existència; les col·lisions individuals entre els obrers i els burgesos prenen cada dia més el caràcter de col·lisions entre dites classes. Els treballadors comencen així a formar coalicions contra els burgesos; s'agrupen per tal de defensar els seus salaris. Fins i tot funden associacions permanents per proveir-se de queviures durant les revoltes eventuals. Esporàdicament esclata la lluita en forma de tumults. De tant en tant guanyen els obrers, però només transitòriament. El resultat real d'aquestes lluites no es l'èxit immediat, sinó la unió, cada cop mes estesa dels treballadors. Aquesta unió ve afavorida pels creixents mitjans de comunicació, creats per la gran indústria i que posen en relació entre ells els obrers de localitats diferents. Però només cal contacte perquè les múltiples lluites locals, que tenen arreu el mateix caràcter, se centralitzin en una lluita nacional, de classes. Tota lluita de classes és, però, una lluita política. I la unió, per a la qual els burgesos de l'edat mitjana necessitaren segles amb els camins veïnals, els proletaris moderns, amb els trens, la porten a cap en pocs anys. Karl Marx Quin és el punt de no retorn? Quan arriba la lluita de classe a tal punt que la cada cop més retardatària estructura capitalista és derrocada? Les condicions burgeses de producció i intercanvi, les relacions burgeses de propietat, la societat burgesa moderna, que ha creat com per art d'encantament uns mitjans de producció i de comunicació tan potents, tot això s'assembla al bruixot que, ja no pot dominar més les forces subterrànies que ell mateix havia evocat. Fa desenes d'anys que la història de la indústria i del comerç, no és més que la història de la revolta de les forces modernes de producció contra les condicions modernes de producció, contra les relacions de propietat que són les condicions de vida de la burgesia i del seu domini. N'hi ha prou enumerant les crisis comercials que amb les seves reaparicions periòdiques plantegen d'una manera sempre més amenaçadora el problema de la persistència de tota la societat burgesa. En les crisis comercials s'anihila regularment una gran part no solament dels productes fabricats, sinó també de les forces de producció ja creades. En les crisis esclata una epidèmia social que hauria semblat un contrasentit a totes les èpoques pretèrites: l'epidèmia de la superproducció. Tot de cop la societat es troba arrossegada en una situació de barbàrie momentània; una carestia, una guerra general d'extermini semblen haver-li substret tots els queviures; la indústria, el comerç, semblen arruïnats, i per què? Doncs perquè posseeix massa civilització, massa queviures, massa indústria, massa comerç. Les forces productives que es troben a la seva disposició ja no serveixen més per a fomentar les relacions de propietat burgeses; ben al contrari, han esdevingut massa potents per a aquestes relacions que ara els són un obstacle; tan aviat com superen aquest entrebanc arrosseguen tota la societat burgesa en el desordre i posen en perill l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s'han tornat massa estretes per a contenir les riqueses que produeixen. Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra banda amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera, això? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis. La condició essencial per a l'existència i el domini de la classe burgesa és l'acumulació de la riquesa a les mans de particulars, la formació i multiplicació del capital; la condició del capital és el treball assalariat. El treball assalariat recolza exclusivament en la competència dels obrers entre ells mateixos, El progrés de la indústria, del qual la burgesia és agent involuntari i passiu, posa al lloc de l'aïllament dels obrers per mitjà de la competència, la seva unió revolucionaria per mitjà de l'associació. Amb l'evolució de la gran indústria es treu, doncs, de sota els peus mateixos de la burgesia la base sobre la qual produeix i s'apropia els productes. La burgesa produeix sobretot el els seu propi enterramorts. Karl Marx Marx defensà que tota la lluita de classes es resoldria amb el comunisme, que sols es pot atènyer després d'un període d'una dictadura del proletariat. La lluita de classes consisteix sobretot en lluita política. Però certament la lluita de classes no és l'única forma de lluita a la societat! L'opressió i la lluita nacionals i de gènere són alguns dels exemples més destacats de lluita no basada en la classe. Si bé aquestes lluites tenen lloc en un determinat contexte de classes, l'opressió nacional i de gènere no es basen sempre en raons econòmiques, sinó que poden també existir com a resultat d'una visió social arcaica. Com a exemple, als Estats Units del Set-cents, l'esclavitud africana era imprescindible per a la supervivència de la indústria tabaquera i cotonera del sud -així doncs, la discriminació racial tenia una funció de classe ben definida: el manteniment d'una classe d'esclaus. En la lluita per la seva emancipació, fou necessària una Guerra Civil per alliberar els africans de l'esclavitud i portar-los a una existència proletària. El manteniment de la discriminació racial als Estats Units del segle XXI, ja no és tant una necessitat econòmica, com una conseqüència del racisme social arrelat en el passat. Resum històric: Al “comunisme primitiu” possiblement hi havia una divisió social del treball altament desenvolupada i fins i tot desigualtats socials, però no hi havia classes, ja que cadascú s'apropiava íntegrament del producte del seu propi treball, i la divisió del treball i la distribució del producte eren determinades per relacions de parentiu. A la societat esclavista, la productivitat del treball és prou gran com per permetre que una classe sotmeti a una altra classe, d'esclaus, que són al seu torn propietat dels primers. La situació de la principal classe de productors com a propietat, és la característica de la societat esclavista; els esclaus no són ciutadans, no tenen drets i no són considerats a la societat esclavista com a éssers humans complets. A la societat feudal la noblesa expropia una proporció definida del producte de les classes productores, com ara els serfs, d'acord a un sistema d'obligacions tradicionals, que defineixen els drets i les responsabilitats, especialment en relació a la terra, de totes les classes de la societat feudal. Malgrat que la pagesia posseeix la seva pròpia terra, i és reconeguda com a ciutadans amb drets, no són lliures de canviar la seva posició, que resta determinada per sistemes tradicionals basats en el parentiu. Els productors de la societat feudal posseeixen el producte del seu propi treball, llevat del que realitzen sota uns supòsits específics determinats per obligacions tradicionals, com ara treballar les terres del duc cada dos dissabtes, donar un delme de la collita al sacerdot o lluitar en l'exèrcit en temps de guerra, etc. A la societat burgesa la classe productora, el proletariat, són “treballadors lliures” en el sentit que són lliures de qualsevol lligam amb cap altre personal sobre com, on i quan treballar. Amb tot, els mitjans de producció són la propietat privada de la burgesia (o capitalistes), alhora que el proletariat (o classe treballadora) no té res a vendre que no sigui la seva pròpia capacitat de treballar (a diferència de la pagesia de la societat feudal que treballava la seva pròpia terra), i ha de vendre la seva força de treball als capitalistes per tal de viure. El propietari d'esclaus estava obligat a mantenir els seus esclaus fins i tot quan no tenia treball per a ells; el pagès sempre tenia la seva terra per treballar; però el proletariat està completament alliberat d'aquestes restriccions, i si no hi ha treball o els salaris són massa baixos, haurà de passar gana. En una futura societat comunista ja no hi haurà propietat privada dels mitjans de producció, que seran emprats comunament per la classe productora, amb la qual cosa es dissoldran totes les classes. Això no vol dir, òbviament, que ja no hi hauran diferències o conflictes o que no hi haurà una divisió del treball — al contrari. Però els mitjans de producció ja no seran de propietat privada, i en conseqüència, els conflictes entre diferents individus i diferents grups d'individus no seran de caire antagònic. En totes aquestes formacions socials (i n'hi ha d'altres, ja que només s'han esmentat les formes més clàssiques) hi ha unes altres classes a banda de les dues bàsiques — els propietaris dels mitjans de producció i els productors. Aquestes altres classes estarien en una posició intermèdia entre les dues altres, o bé dependrien d'una o de l'altra. Lectures addicionals: El Manifest Comunista, Die deutsche Ideologie i Philosophy of Right de Hegel. |
|