|
|
CiAlexandre Cirici (Barcelona, 1914-1983) Crític d'art. El 1935 ingressà a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar arquitectura, però aquests estudis foren interromputs per la guerra i la victòria feixista. Exiliat el 1939, passà a Montpeller, on començà estudis d'història de l'art, que va proseguir a París. El 1941 tornà ja a Barcelona. D'aquesta època són els seus primers treballs sobre art català, fets des d'una anàlisi estructural d'inspiració marxista: Picasso antes de Picasso (1946), El tron de la Mare de Déu de Montserrat (1947), Miró y la imaginació (1946). Treballà com a il·lustrador de llibres, com a crític d'art (a “Serra d'Or”) i per a agències de publicitat. La seva pròpia producció artística es manifestà en la pintura, però la seva tasca més valuosa fou la dinamització cultural de la Barcelona dels anys 1950 (Miramar, Club 49, Ariel, Esbart Verdaguer), tasca que culminà en el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el 1960. Doctor en Història el 1971 per la Universitat de Barcelona. Destinà els seus esforços a el·laborar una sistematització de l'art català contemporani, i successivament publicà El arte modernista català (1951), L'arquitectura catalana (1955), L'escultura catalana (1957), La pintura catalana (1959), Tàpies, testimoni del silenci (1970), L'art català contemporani (1970), Miró llegint (1971), Ceràmica catalana (1977), L'art gòtic català, segles XIII-XIV (1979), L'art gòtic català, segle XV-XVI (1979), Museus d'art catalans (1982). Tingué un paper destacat en el Congrés Socialista de Catalunya (CSC), que després donà lloc al Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C), el qual agruparia la socialdemocràcia del Principat en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Senador a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Barcelona (1977-83). La seva obra fou important per l'anàlisi de les relacions entre la societat (l'economia) i la producció artística, i per fer-ho des d'una perspectiva conjunta de les terres de llengua i cultura catalanes. |
|