Company lector:

Hem considerat un deure altament patriòtic i revolucionari de cara al nostre poble, sotmès avui a la tirania més sagnant i brutal de la història, reproduir el parlament més transcendental que ha estat fet a l'emigració; el parlament pronunciat en les terres hospitalàries del noble país mexicà per Joan Comorera, Secretari General del PSU de Catalunya i Conseller d'Economia del darrer Govern de la Generalitat de Catalunya. Comorera continua essent a l'emigració el que fou a Catalunya: el cap indiscutible del PSU de C i de les masses populars catalanes. La seva paraula i la seva conducta a casa nostra aglutinaven i movien els catalans a la més heroica resistència: avui, sotmesa la nostra pàtria a un jou colonial, ocupa el primer lloc de combat a l'emigració i la seva paraula i la seva conducta esdevenien també l'aglutinant, la norma l'impuls dels catalans honestos que dins i fora de Catalunya lluiten abnegadament contra el règim que l'oprimeix.

El parlament de Comorera constitueix indubtablement el document més important aparegut després de la pèrdua momentània de Catalunya; els catalans, doncs, que no han renunciat a la lluita, caldrà que l'estudiïn profundament puix que significa l'exposició més clara, més acabada, més justa de l'actual crisi imperialista, de la situació de Catalunya i de la resta dels pobles hispànics. Fixa amb claredat exemplar el camí a seguir a la classe obrera, a la pagesia, a la menestralia, a tots els catalans honrats per tal d'alliberar nacionalment i social el nostre poble, per anorrear el règim de dictadura franquista.

A mesura que Joan Comorera anava desgranant el seu informe, el qual era seguit per tots els oients amb profunda i emocionada atenció, la seva paraula clara, justa i concisa, els seus conceptes anaven creant una plena identificació d'idees i sentiments entre l'orador i l'auditori. Hom recordava a Comorera, cervell i nervi de la resistència heroica del nostre poble; en escoltar-lo hom refeia mentalment les imatges d'aquelles jornades glorioses de lluita viscudes a Catalunya i palesava íntimament llur immesa admiració i afecte vers l'home que ahir al cap del PSU de C dirigia la resistència de les masses catalanes i que avui es troba altra cop al lloc de responsabilitat, al front del PSU de C dirigint la lluita dels catalans vers la reconquesta de Catalunya.

A l'acabament dels capítols més importants es produïren ovacions unànimes, fervoroses, mostra palesa de l'aprovació i l'entusiasme que desvetllaren.

Comorera sabé fondre els pensaments a través de la seva anàlisi i de les seves conclusions, i a l'escalf de la seva personalitat vigorosa, de la seva fe insubornable en els destins de Catalunya, es fongueren les voluntats i els propòsits i en nasqué una promesa, forta, vibrant, increbantable: lluitar sense defallences fins a la fi; fins l'assoliment d'una Catalunya lliure socialment i nacional.

El document polític que transcrivim, ultra el seu formidable valor teòric, analític i crític, té un valor pràctic de lluita; té el valor més important encara, de constituir la millor arma, a disposició dels nostres compatriotes en la lluita contra el règim del traïdor Franco. Comorera assenyala justament el camí: lluita per la pau, contra la guerra imperialista; al costat de la Unió Soviètica, de la Internacional Comunista, al costat de les masses populars i progressives dels països capitalistes, aplegats sota la bandera de l'internacionalisme proletari; lluitar contra els demòcrates i socialdemòcrates que s'han passat—exactament com el 1914—al costat de les forces imperialistes. Lluita contra Franco per una Catalunya lliure socialment i política, per l'assegurament del seu dret a l'autodeterminació, lluita contra els dirigents nacionalistes burgesos, anarquistes, contra els trotsquistes, principals causants de la nostra desfeta avui i lacais de l'imperialisme; lluita per la unitat obrera, per una sola central sindical, per un Front Popular lliure de traïdors, lluita per la unitat dels pobles hispànics dirigits pel Partit Comunista germà d'Espanya. Heus ací el camí que ha de conduir el nostre poble a la victòria.

Cal—repetim—que hom estudiï i comprengui el document de Comorera. Avui més que mai la classe obrera, la pagesia, les masses populars catalanes que resten a l'infern franquista, a Catalunya, i els catalans de l'exili que viuen i lluiten per la causa del nostre poble escoltaran la veu del PSU i del seu cap Joan Comorera. Sota el seu guiatge, repetim les gestes heroiques i abnegades de la nostra cada dia més exemplar resistència, uniran els seus esforços en la lluita constant, sistemàtica, contra Franco, fins l'enderrocament definitiu del seu règim de terror i fins que s'aprovi, construint damunt les seves runes, una República Popular dirigida per la classe obrera, i una Catalunya que sigui expressió viva i sentida de la voluntat dels catalans.

Companys:

Un any i mig ha transcorregut des de la celebració del Ple del Comitè Central a Anvers. D'aleshores ençà els militants i la direcció del nostre gloriós partit han estat sotmesos a les dures proves de l'exili i d'una lluita que la reacció mundial, aguditzada per l'explosió de la segona guerra imperialista, ha fet més feixuga. El Comitè Central d'Anvers va ésser una prova de la maduresa bolxevic aconseguida pel nostre jove i en el seu origen tan heterogeni partit, al llarg de prop de tres anys de guerra en múltiples fronts. Vàrem ésser els darrers a sortir de Catalunya, el 10 de febrer de 1939, i el 2 de març següent, 20 dies després, va reunir-se per primera vegada, a l'exili, el nostre Comitè Central. Els membres del Comitè Central, la majoria dels quals hagueren de sortir il·legalment dels camps de concentració i devien retornar-hi també il·legalment, vàrem estar plegats dos dies i vàrem discutir les causes de la derrota. Vàrem concretar les primeres responsabilitats per la pèrdua de Catalunya. Vàrem afirmar sense reserves i sense feblesa la nostra voluntat de continuar la lluita a la zona Centre-Sud, a la qual devia traslladar-se el nostre Secretari General i altres membres de l'Executiu. Vàrem establir les línies generals del treball a realitzar en els camps de concentració i les mesures a prendre per ajudar les desenes de milers de companys en ells tancats i maltractats pels botxins de l'imperialisme francès. Vàrem fer front coratjosament, i vàrem vèncer la maniobra contrarevolucionària d'aquells que culpaven Catalunya en runes i plena de sang i de llàgrimes i el seu màxim exponent d'heroisme, d'abnegació, de sacrifici, de conseqüència política i de patriotisme, el PSUC, el cos del qual per mil ferides rajava la sang generosa, d'una derrota que la traïció interior i exterior feren possible. Vàrem redreçar la moral i refermar la unitat del nostre partit, que trontollava sacsejada per la realitat aclaparadora de la derrota i de l'exili a terra inhospitalària i per l'assalt d'enemics coneguts, uns, i nous, altres, en aquesta activitat oberta de greuge i provocació. Vàrem tenir ben en compte l'experiència dels partits germans que sofriren, abans que nosaltres, la derrota momentània i l'exili, en declarar que el PSUC mai no seria un partit d'emigrats, que sempre seria un partit de lluitadors de cara a Catalunya, per la seva reconquesta i reconstrucció. Vàrem depurar els nostres rengles d'elements desertors i oportunistes i vàrem enfortir la disciplina interna sancionant aquells companys que a l'hora crítica de Catalunya no compliren degudament amb el seu deure. Vàrem elegir una nova direcció, la qual havia de topar de seguida amb la traïció Casado-Vera-Miaja-Besteiro i amb un agreujament inhumà del tracte donat per la reacció imperialista francesa als nostres combatents, direcció que en conjunt ha sabut complir amb el seu deure, pagant però, necessàriament, el preu de la inexperiència en una situació nova i tràgica. En la història del nostre PSUC, el Comitè Central d'Anvers va escriure una de les pàgines més brillants i profitoses.

En aquest record i aquest homenatge al Comitè Central tingut a l'exili era necessari, perquè del seu treball i dels seus acords s'ha nodrit el partit en aquest llarg període de direcció difícil per les exigències mateixes de la lluita, d'esdeveniments extraordinaris, de dispersió i d'aclimatació de milers de militants en terres amigues i enemigues, i en el qual el vostre Secretari General ha hagut de treballar lluny de vosaltes.

Ens retrobem ara, companys, de nou al peu de l'enclusa. I és aquesta hora, per a mi, i ha d'esser-ho per a vosaltres, hora d'emoció sincera i profunda. No és el partit que es troba reunit per analitzar la situació present i fixar les seves noves tasques. És un nucli del nostre gloriós PSUC escampat pel món, donant arreu exemple de conseqüència, de lluita abnegada, de confiança conscient de l'esdevenidor. En parlar davant de vosaltres, hem de tenir presents en l'esperit els heroics companys que a Catalunya, sota el terror monstruós del traïdor Franco, continuen la batalla, són els capdavanters del nostre poble invencible i en revolta permanent, els companys que aixequen cada vegada més alta i més flamejant la bandera d'una Pàtria lliure, d'una Catalunya recobrada; als insubornables companys que en la França de Petain i de Hitler no perden la confiança ni el coratge, que fan front als perills mortals de tots els dies i als estralls de la misèria i de l'incert demà, amb serenitat bolxevic; als companys que en gairebé totes les Repúbliques americanes prenen contacte s'organitzen i, fidels a la línia fonamental del PSUC, no obliden Catalunya ni estalvien l'esforç que els pertoca en la tasca feixuga de la reconquesta, als companys que a l'URSS treballen i estudien, forjant amb la feina de totes les hores l'instrument més preuat i cobejat per la Catalunya nostra del demà, per la Catalunya lliure nacionalment i social i en joiosa reconstrucció. Hem de tenir més presents que mai els companys que ja han mort, les desenes i desenes de milers de companys que en els fronts de Talavera i Madrid, del Jarama i Guadalajara, d'Extremadura, Andalusia i Llevant, que en els combats de Mallorca, d'Alcubierre, de Tardienta i Carrascal d'Osca, de l'Alt Aragó i de Zuera, de Belchite i Singra, de Terol i Tortosa, de Balaguer i Isona, del Pirineu, del Segre i de l'Ebre, donaren la vida per la millor de les causes; els companys afusellats pels assassins franquistes a casa nostra, i a la zona Centre-Sud, víctimes clamant venjança dels traïdors Miaja, Casado, Vera, Besteiro; als companys que en les presons, en els batallons de treball i en els camps de concentració franquistes aixequen el puny i segueixen el combat per Catalunya lliure, per una Espanya neta de traïdors, d'invasors i d'assassins!... Dempeus, companys! Sigui per a tots ells el nostre més pur pensament, sigui davant les seves ombres sagrades, davant els cosacs nafrats per la fam, la tortura i el treball forçat, la nostra prometença de continuar la lluita, de no defallir mentre no hagueu assolit la victòria definitiva, mentre no haguem clavat la nostra bandera en el castell sinistre de Montjuïc.

I. LA SEGONA GUERRA IMPERIALISTA

La pau del 1918, fou una treva

Companys, a l'acabament de la primera guerra imperialista, va dir Lenin: «Si el socialisme no triomfa a Europa, la pau entre els pobles no serà més que una treva, un parèntesi en la preparació de noves matances».

El socialisme va triomfar en la sisena part del món i infantà la meravellosa URSS. El socialisme, però, no triomfà a Europa. La traïció dels líders de la II Internacional i dels seus fidels aliats, els líders del sindicalisme reformista, va permetre a la burgesia continental ofegar en llacs de sang els moviments revolucionaris que esclataren arreu il·luminats per la immensa flama de la victoriosa revolució d'Octubre. A Alemanya va ésser la mateixa socialdemocràcia en el poder, amb els seus Eberts, Scheidemans i Noskes, la que anihilà els destacaments d'avantguarda de la classe obrera alemanya en lluita pel socialisme, la que assassinà els herois del poble alemany, Liebneck i Rosa Luxemburg. La socialdemocràcia i el sindicalisme reformista varen ésser el suport i els col·laboradors de la burgesia imperialista de cada país al llarg de la guerra, varen convertir-se en una agència a sou de l'imperialisme, especialitzada en la tasca sinistre d'enganyar les masses, d'empènyer-les a les trinxeres, a la mútua destrucció, varen sabotejar els gegantins esforços del nucli marxista que, sota l'enèrgica i infatigable direcció de Lenin, maldava per la pau entre els pobles, per transformar la guerra imperialista en guerra civil en cada país, en guerra contra el règim capitalista. La socialdemocràcia i el sindicalisme reformista varen consolidar el capitalisme trontollant en el continent europeu, després de la guerra.

No va triomfar el socialisme a Europa i a la guerra imperialista succeí inevitablement, una pau imperialista. A Versalles es signà la treva a la qual ha posat fi la segona guerra imperialista.

La pau imperialista

Signat l'armistici l'onze de novembre de 1918, les belles frases de guerra, ordenació social més justa, respecte i alliberament de les nacionalitats oprimides, nou ordre europeu, veritable federació de pobles iguals i germans, etc., varen ésser arraconades immediatament i sense vergonya. Tretes les caretes, els imperialistes triomfants aparegueren amb la seva veritable fesomia. Els dos grups imperialistes varen fer-se la guerra per forçar un nou repartiment del món, de les zones d'influència, de mercats i de primeres matèries. El grup imperialista triomfant procedí a repartir-se el món. No alliberà les pròpies colònies, sinó que s'apropià de les colònies del grup vençut. Retallà al seu gust el mapa d'Europa, no segons principis de justícia i de respecte a les nacionalitats que possibilitessin el famós «nou ordre», l'evangèlica «federació», sinó amb l'únic propòsit d'afermar el seu domini imperial damunt el continent i de crear bones places d'armes des de les quals, en un moment determinat, poder llançar-se contra l'URSS, contra el país del socialisme, contra la Pàtria del proletariat internacional, contra els únics pobles que en exterminar el capitalisme escaparen a les urpes imperialistes. Amb l'ajut dels guàrdies blancs i indígenes creà no lliures nacionalitats, sinó països dependents, semicolònies entorn de l'URSS: Lituània, Estònia, Letònia, Finlàndia. Creà una Polònia presó de pobles, gendarme d'avantguarda. Enfortí una Romania feudal, trossejant a plaer Bulgària, Hongria i l'URSS. Aprofitant la feblesa militar de l'URSS fixà les seves fronteres a 30 km de Leningrad, en el cor de la Rússia Blanca, Ucraïna i Moldàvia. Convertí els txecs en els opressors dels eslovacs, els serbis en opressors dels croats i dalmacians, els grecs en opressors dels búlgars i dels turcs. I com a coronament del «nou ordre», de l'evangèlica «federació», organitzà la societat de Nacions, cortina de fum per amagar la veritat i adormir els pobles en efervescència revolucionària, caricatura d'un somni que els pobles enganyats s'havien fet, instrument el més preciós per «legalitzar», amb la complicitat universal, el seu domini damunt el continent europeu i el vast món colonial.

El cordó sanitari

L'imperialisme victoriós, en una anticipació sumària del que havia d'ésser després la seva línia fonamental, es llençà contra la naixent URSS. Clemenceau demanà que es rodegés la Unió Soviètica d'un cordó sanitari que l'ofegués sense misericòrdia: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia i Romania, constituïts en nacionalitat, de dret lliures i de fet dependents de l'imperialisme vencedor, damunt de les runes fumejants de revolucions proletàries esclafades pels guàrdies blancs interiors amb l'ajut dels exèrcits alemanys, anglesos i francesos, tingueren en les seves mans mercenàries el cordó sanitari de Clemenceau. Els banquers de Londres, enriquits per la sang de milions d'homes, en plena eufòria de repartiment del botí, creaven el famós fons de 100 milions de lliures esterlines, les quals manejades pel líder indiscutible de la reacció mundial, Mr. Churchill, havien de completar la línia Clemenceau i acabar amb aquells esparracats bolxevics que tenien la gosadia de crear un món nou, un món socialista, un món feliç sense classes, sense explotadors, de sostreure del banquet imperialista els immensos territoris, les immenses riqueses de l'ex-imperi tsarista. Amb els diners i les armes anglo-francesos, tots els aventurers, tots els contrarevolucionaris, els anarquistes, els socialistes revolucionaris, els menxevics, els cadets, els Pudenik, Rolxack, Danikin, Wrangel, s'abraonaren contra la jove Unió Soviètica, saquejaren el país, assassinaren centenars de milers de treballadors, condemnaren a la fam i a la pesta les vastes regions que trepitjaren. La Polònia dels panis dirigida pel traïdor Pilsudsky i pel general Weigand, el mateix que havia de lliurar sense combat l'exèrcit francès i França a Hitler, declarà la guerra a la Unió Soviètica. Les noves nacions tutelades per l'imperialisme anglès, Finlàndia, Letònia, Estònia i Lituània, foren places d'armes dels generals aventurers i amb els seus exèrcits ajudaren l'exèrcit anglès a envair la terra soviètica. Però, el que semblava impossible, fou. Tots els enemics interiors i exteriors foren vençuts per l'exèrcit roig, per la marina roja, per l'heroic poble soviètic, sota la direcció i comandament del Partit Comunista, del partit bolxevic, del partit de Lenin i Stalin, per l'acció solidària de la classe obrera internacional simbolitzada en l'epopeia del Mar Negre i del seu cap immortal Andreu Marty.

Dos mons en presència

La victòria de la Unió Soviètica, clogué el període obert per la primera guerra imperialista. La victòria de la Unió Soviètica ha estat el fet més transcendental de la història humana. En virtut d'aquesta victòria, la uniformitat capitalista d'abans guerra desaparegué per sempre més. I, com diu el company Molotov, dos mons es formaren: «el vell món del capitalisme, el qual comprèn tots els països capitalistes i colònies i semicolònies que tenen sotmeses; i el món del socialisme, engendrat pel Poder dels Soviets en el nostre país».

Aquest fet històric transcendental, aquesta coexistència dels dos mons antagònics, de la característica fonamental del període de gestació de la segona guerra imperialista. És la característica fonamental en el desenvolupament de la segona guerra imperialista, serà la característica fonamental en la postguerra imperialista. La coexistència de dos mons antagònics no pot ésser permanent. Un dels dos ha de desaparèixer. Quin, companys? Diguem amb el company Molotov: «El capitalisme putrefacte i decrèpit s'està enfonsant ja en el passat, manifestament, s'estan acabant els seus dies».

Un règim social, polític, econòmic, religiós, de la mena que sigui, no desapareix pacíficament, no mor per voluntat pròpia. Contràriament, un règim condemnat a morir, sofreix en el darrer període de la seva vida un atac de bogeria, essent-ne el tret essencial un morbós afany de destrucció, de crueltat. Per la violència caigueren els vells imperis. Per la violència el cristianisme enterrà el paganisme. Per la violència, la monarquia absoluta vencé el feudalisme. Per la violència, el protestantisme sostragué mitja Europa al Vaticà. Per la volència, la burgesia anihilà la monarquia absoluta i la seva cort d'aristòcrates parasitaris. Per la violència, es constituïren les nacions actuals, i per la violència, les antigues colònies esdevingueren nacions sobiranes. Per la violència els grups antagònics capitalistes es disputaren el món, els mercats, les primeres matèries. Per la violència, pretén el capitalisme arrencar de soca-rel el socialisme triomfant en la sisena part de la terra. Per la violència, morirà.

El reconeixement diplomàtic de la Unió Soviètica fou una conseqüència de la victòria del socialisme contra els enemics interiors i exteriors. No significa, però, l'abandonament de la lluita del capitalisme contra el socialisme. Les potències imperialistes, a l'Extrem Orient i a Occident, conegueren un període de gran prosperitat, mentre la Unió Soviètica reconstruïa, vencent enormes dificultats i per l'esforç gegantí de Lenin i Stalin, del Partit Comunista bolxevic, de tot el poble soviètic, sobre bases noves, socialistes, una economia trossejada a fons per tres anys de guerra imperialista, per més de quatre anys de revolucions, de guerra civil, de guerra contra els intervencionistes anglo-francesos. Les potències imperialistes, embriagades de béns i de dòlars, de domini prepotent sobre centenars de milions de treballadors dirigits per socialdemòcrates i sindicalistes reformistes traïdors a la seva classe, satisfets de mastegar les engrunes que els llençaven els seus amos, cregueren per un moment que la victòria era seva i propera i fàcil. Recolzant-se en un moviment obrer retut atuït, en una campanya infernal de premsa ben orquestrada, en els seus agents trotsquistes i bukharinistes i en la tasca de sabotatge, de derrotisme d'espionatge i de terrorisme que aquests realitzaven, les potències imperialistes, cregueren que podien donar el darrer cop al món socialista. I la màquina muntada per aixafar la Unió Soviètica devia posar-se en marxa el 1929-1930. Però sobtadament, el món capitalista s'enfonsà en l'abisme de la crisi del 1929, i el món socialista arribava puixant a l'alba del primer pla quinquenal stalinià, a la vegada que es netejava de la sarna trotsquista i es preparava a donar el cop darrer i definitiu als residus trotsquistes i bukharinistes, a la banda d'espies i sabotejadors que conspiraven contra la solidesa de la pàtria soviètica.

Aquestes corbes contràries, de descens constant en el món capitalista, d'ascens constant en el món socialista, clouen el període de la primera postguerra imperialista. Les potències imperialistes sofriren en la terra soviètica, la segona gran derrota.

Gestació de la segona guerra imperialista

L'any 1930, informant davant els delegats del XVI Congrés del Partit Comunista (b) de l'URSS va dir el company Stalin: «Els Estats burgesos s'armen furiosament i reagrupen llurs forces. ¿Amb quina finalitat?... No pas, certament, per a una conversa amistosa: és per a la guerra. Els imperialistes necessiten la guerra, car no d'altra manera poden repartir-se el món de nou, dividir-se novament els mercats, les fonts de primeres matèries i les zones d'inversió de capital».

La profunda crisi econòmica començada l'any 1929 commogué a fons tots els països capitalistes. Desenes de milions de treballadors foren llançats a l'infern de l'atur forçós. Paral·lelament, es desenvolupava amb ritme i èxit vertiginosos a l'URSS el primer pla de cinc anys i sorgia en el país del socialisme en construcció, no el problema de l'atur forçós, sinó de l'escassetat de mà d'obra.

La profunda crisi del règim capitalista desvetllà la classe obrera i les masses populars, les quals s'adormiren en els anys d'enganyosa prosperitat per la doble acció de «genials» teòrics «humanitaris» burgesos i dels líndes socialdemòcrates i sindical-reformistes en recerca de noves teories substantives de la «superada» lluita de classes. El corrent revolucionari guanyava la classe obrera i àmplies masses populars arreu del continent. Espanya, proclamà la República. A Alemanya, el Partit Comunista passava a ésser el tercer entre els partits alemanys. A Itàlia, el feixisme de Mussolini resistia amb dificultat l'escomesa del poble treballador dirigit pel Partit Comunista italià. Als Balcans i a Polònia la repressió brutal de les colles governants feixistes i filofeixistes sacrificà milers i milers de treballadors. A França, per la impulsió enèrgica i coratjosa del gloriós Partit Comunista francès, prengué vigoria el moviment revolucionari que havia de tenir la seva expressió culminant en la victòria esplendorosa del Front Popular l'any 1936. A Anglaterra mateix, la radicalització de la classe obrera al si de les Trades Unions i del mateix Partit Laborista, a desgrat de la burocràcia sindical i polític, dinamitzada pel Partit Comunista anglès, era un fet evident i en progressió constant. La classe obrera i les masses populars del món sencer, i, sobretot del continent europeu, en trobar el camí de llur emancipació, recobrant el seu sentiment de laclasse explotada, palesant una sensibilitat política formidable, i sense oblidar ni descurar la lluita a menar en cada país, celebraven joiosament i consideraven com a pròpies les victòries ininterrompudes i esclatants del socialisme a l'URSS.

Aquest paral·lelisme entre el món capitalista decrèpit i en descomposició accelerada, en canviar dia a dia la correlació de forces entre els dos mons antagònics, desfermà l'ofensiva sistemàtica de la reacció mundial, dirigida per l'Imperi anglès. Instintivament les forces regressives i explotadores del món sencer acceptaren l'hegemonia directiva britànica, car, com afirmà el company Stalin, l'any 1937, «el capitalisme anglès ha estat, és i serà el món rabiós, botxí de les revolucions populars. Des de la gran revolució francesa de finals del segle XVIII fins a l'actual revolució, la burgesia anglesa ha estat sempre en els primers rengles dels anihiladors del moviment d'alliberament de la humanitat».

Sota la direcció del capitalisme anglès, la reacció mundial desfermà l'ofensiva contra l'URSS, inundà amb sang les revolucions proletàries de Finlàndia, Estònia, Hongria i Alemanya, creà com a gendarme d'avantguarda l'Estat polonès, presó de pobles, finançà l'aventurer Mussolini i lliurà el poder i l'ajuda amb tots els seus mitjans en la tasca d'exterminar el moviment revolucionari, l'amplitud del qual l'espaordia.

Sota la direcció del capitalisme anglès la reacció mundial sacrificà el poble abisini. No dubtant en la seva dèria d'enfortir els «poders forts», en donar el primer cop mortal a la Societat de Nacions, ajudà Mussolini a dominar una situació interior que posava en perill el règim feixista mitjançant l'aventura imperialista reeixida.

Sota la direcció del capitalisme anglès, la reacció mundial abandonà Xina a la voracitat dels imperialistes japonesos essent el gendarme de l'Extrem Orient peça essencial en el pla d'ofensiva general, en un moment donat, contra l'URSS.

Dirigida pel capitalisme anglès, la reacció mundial organitzà la lluita contra la república espanyola recobrada el 16 de febrer de 1936. Acollí amorosament els primers passos dels conspiradors a les cancelleries de Roma i de Berlín. Els preparà el terreny refusant crèdits, primeres matèries i qualsevol arranjament just dels deutes vells, al govern de la República. Deformà una ben sincronitzada campanya de premsa sobre els «desordres», el «caos», l'«anarquització» i, finalment, els «excessos comunistes», per tal de crear un clima favorable als esdeveniments posteriors que forçosament havien de produir-se. I en arribar el 19 de juliol, el traïdor Franco trobà tota mena d'ajut i la República, de refús. Per un costat la reacció mundial prengué la imatge ferotge i sagnant de Hitler i Mussolini. Per l'altre, prengué la imatge hipòcrita del Comitè de no intervenció en la intervenció italo-alemanya en els nostres afers. Nosaltres, companys, no vàrem ésser vençuts per la intervenció directa amb el Comitè de no intervenció. De no haver existit el Comitè de no intervenció, la intervenció italo-alemanya hauria estat tallada en sec i el traïdor Franco hauria pagat el seu deute en ben poc temps.

Dirigida pel capitalisme anglès, la reacció mundial maniobrà contra el Front Popular francès i el condemnà a morir a mans dels traïdors Blum-Jouhaux-Daladier. El brillant «segon» de l'imperi anglès, l'imperi francès, complí a satisfacció la seva tasca criminal.

Dirigida pel capitalisme anglès, la reacció mundial ordenà la liquidació del pacte d'assistència mútua franco-soviètic, preciós instrument de pau, el qual demanà i signà a contra cor i per la pressió popular francesa el traïdor Laval que havia de sacrificar el Negus a Mussolini i la seva pròpia pàtria, França, a Hitler-Mussolini.

Dirigida pel capitalisme anglès, la reacció mundial va prohibir la formació del Front de la Pau tantes vegades proposat per la Internacional Comunista a la II Internacional i pels sindicats soviètics a la Federació Sindical Internacional d'Amsterdam, en el curs de la nostra gloriosa guerra. Els líders socialdemòcrates i sindicalistes reformistes, fidels lacais de la reacció mundial, capitanejats per Blum-Atles, compliren de meravella la seva comesa: varen crear el Comitè de no intervenció, varen refusar-se sistemàticament a la Unitat d'acció amb la Internacional Comunista i a l'ingrés dels sindicats soviètics a la Federació Internacional Sindical, varen recolzar-se en els Prieto-Caballero de casa nostra, en els trotsquistes i republicans febles, en els espies, sabotejadors claudicadors i agents de Franco, per precipitar la derrota dels heròics pobles hispànics; varen fer-se seva i exaltar la traïció Casado-Miaja-Vera-Besteiro.

Dirigida pel capitalisme anglès, la reacció mundial a l'hora precisa enlairà la bandera anticomintern deixada fins aleshores, hipòcritament, a mans de l'anomenat eix Roma-Berlín-Tòquio. Bandera que confià de seguida als seus fidels assalariats, els líders socialdemòcrates i sindicalistes reformistes.

Dirigida pel capitalisme anglès la reacció mundial sabotejà per tots els seus mitjans la política de pau de l'URSS. L'URSS ingressà a la Societat de Nacions per dinamitzar-la, per fer-ne un baluard de la pau. I en la Societat de Nacions, feu de l'imperialisme anglo-francès, tingueren lloc lluites exemplars per a les classes obreres, per als treballadors, per a tots els públics. Recordem-ne uns quants episodis.

En el moment de cometre Hitler les primeres violacions als tractats internacionals, la Unió Soviètica digué: «La Societat de Nacions, cridada a protegir la tranquil·litat de la vida internacional a tot el món, no pot passar per damunt dels fets que amenaces aquesta tranquil·litat». I, a la vegada que considerà el tractat de Versalles com un factor de pertorbació de la vida internacional, va defensar «la igualtat dels pobles i el seu dret indiscutible a la seguretat i a tots els mitjans que mantenien aquesta seguretat». Més tard, en violar Hitler el Tractat de Locarno, la Unió Soviètica va afirmar: «Hom no pot lluitar per l'organització col·lectiva de la seguretat, sense prendre mesures col·lectives contra la violació dels compromisos internacionals». I afegí que la Unió Soviètica estava disposada «a prendre part en totes les mesures que fossin proposades al Consell de la Societat de Nacions». La veu de la Unió Soviètica va restar sense resposta i d'aquesta manera l'imperialisme anglo-francès encoratjà Hitler a precipitar els fets i el consolidà en el poder.

En emprendre Mussolini la conquesta d'Abissínia, la Unió Soviètica va proposar la modificació de l'article 16 del Convenant de la Societat de Nacions, dient: «No hi havia dubte que no es podia, amb l'ajut únicament de les sancions econòmiques, expulsar l'exèrcit italià d'Etiòpia i retornar la independència a aquest país i que aquest fi no podrà ésser obtingut més que per sancions més rigoroses, anat fins a les sancions militars». Per tant, en nom de la «pau indivisible» i de la seguretat col·lectiva, les «sancions militars havien d'ésser obligatòries per a tots els membres». La resposta de l'imperialisme anglo-francès ja la recordeu: Laval traí obertament els acords de la Societat de Nacions, i el ministre Eden, el qual s'excedí en la comèdia sancionista, fou tret de mala manera del govern anglès.

Mentre els pobles hispànics lluitaven heroicament contra els generals traïdors i la intervenció estrangera, solament l'URSS ens ajudava de manera positiva i en la mesura que tots sabem i que mai no oblidarem; solament la veu de la Unió Soviètica s'aixecava en defensa de la nostra justa causa en la Societat de Nacions. Heus ací dues frases característiques en dos períodes diferents i angoixosos: «Hem de creure que el Consell de la Societat de Nacions farà sentir la seva paraula plena d'autoritat, no únicament en interès d'Espanya, sinó també en interès de la justícia internacional i del manteniment de la pau i en interès de la mateixa Societat de Nacions, i donarà al poble espanyol el màxim d'ajut possible...» La Unió Soviètica ha «insistit constantment sobre la necessitat per a la Societat de Nacions de complir el seu deure envers Espanya i no és culpa seva si el problema espanyol ha estat sostret a la competència de la Societat de Nacions i sotmès a això que hom anomenà el Comitè de Londres de no intervenció, el qual, com tothom sap ara, entén que el seu treball consisteix a no pertorbar la intervenció dels països agressors en els afers espanyols». A les repetides i patètiques apel·lacions de la Unió Soviètica, l'imperialisme anglo-francès respongué, a part ja la seva conducta sinistra al llarg de la nostra guerra, lliurant la República espanyola a Hitler-Mussolini a Munic, retenint l'armament i els avions que lliurats en el moment de la seva arribada a terra francesa, setembre de 1938, haurien salvat Catalunya, lliurant Maó a l'Esquadra franquista, liquidant la resistència de la zona Centre-Sud per mans dels traïdors Casado-Miaja-Vera-Besteiro, abandonant els centenars de milers de combatents republicans a mercè del franquisme ferotge i assedegat de venjança, sotmetent els centenars de combatents de Catalunya i els nostres vells, les nostres dones i infants a les tortures, a les vexacions innombrables dels camps de concentració, dels batallons de treball, del retorn forçós a terra franquista.

Hitler annexionà l'Àustria. La Unió Soviètica proposà als altres estats europeus discutir en comú les conseqüències perilloses d'aquest esdeveniment i amb l'objecte de prendre en comú mesures preventives, tenint en compte el perill que ja amenaçava Txecoslovàquia. La proposa no fou contestada.

Hitler plantejà l'annexió dels sudetes de Txecoslovàquia. Aquesta vegada França s'adreçà a la Unió Soviètica per a saber quina posició prendria en cas d'una agressió contra Txecoslovàquia. La Unió Soviètica respongué: «Estem decidits a complir els nostres compromisos, segons el pacte, i a donar assistència a Txecoslovàquia, al mateix temps que a França, pels mitjans dels quals disposem. Les nostres autoritats militars estan llestes per participar immediatament en una Conferència amb els representants militars de França i de Txecoslovàquia per veure quines mesures exigeix la situació». Després, «el govern txecoslovac ha demanat al govern soviètic si estava llest, d'acord amb el pacte sovieto-txecoslovac, a portar-li una assistència immediata i eficaç, en el cas que França, fidel als seus compromisos, fes el mateix: pregunta a la qual el govern soviètic va donar immediatament una resposta absolutament clara i positiva. La resposta de França i Anglaterra fou Munic, on anaren a esquena de la Unió Soviètic, i allí ens sacrificaren a nosaltres, sacrificaren Txecoslovàquia i feren altres coses de les quals parlarem més endavant. Els socialdemòcrates i els sindicalistes reformistes traïdors, s'esgargamellaren cantant les «excel·lències» de la «pau de Munic». La capitulació de Txecoslovàquia anul·lava de fet el pacte d'assistència sovieto-txecoslovac. Malgrat això, ja consumada la capitulació, el govern txecoslovac va demanar al govern soviètic si continuaria sentint-se lligat pel pacte, si Alemanya posava noves condicions, si les negociacions amb Hitler fracassaven i si Txecoslovàquia es resoldia a defensar les seves fronteres amb les armes. El govern soviètic va respondre: «Si França acorda la seva assistència, en les condicions esmentades en la petició txecoslovaca, el pacte sovieto-txecoslovac entra de nou en vigència». La rèplica de l'imperialisme franco-anglès fou el «pacte d'amistat eterna» signat per Daladier-Hitler, lloat a extrems de servilisme inversemblant pels Blum-Oitrine.

Sacrificades Àustria i Txecoslovàquia, acabada la nostra gloriosa guerra amb el deshonor de la traïció, l'imperialisme anglo-francès guillotinà definitivament el Front Popular francès, instaurà la vergonyosa dictadura Daladier. Pel seu compte, Hitler continuà la seva marxa i segur de si mateix pels acords de Munic, envaí i ocupà Txecoslovàquia, a la vegada que Mussolini embutxacava el seu salari de Munic, annexionant Albània. L'imperialisme anglo-francès fingí una extraordinària indignació, però refusà la proposició que féu de seguida la Unió Soviètica de reunir-se els tres països en Conferència per prendre mesures immediates. Començà, companys, el darrer episodi d'aquesta història sagnant. L'imperialisme anglo-francès obrí l'aixeta de les garanties i cobrí amb la seva «protecció» Polònia, Holanda, Bèlgica, Suïssa, Grècia, Romania i sabotejà, més a fons que mai, les negociacions per fer un Front de la Pau que la Unió Soviètica emprenia resoltament. S'agreujà la qüestió polonesa, el joc brut dels Chamberlain-Daladier, Halifax-Bonnet, començava ja a commoure les masses treballadores de França i Anglaterra alertades per l'acció perseverant dels Partits comunistes anglès i francès, i sobtadament, Chamberlain anuncià que una delegació militar franco-anglesa marxava a Moscou. Fou, companys, la darrera maniobra. La Comissió estava formada per militars de segon rengle i no tenia cap atribució. En canvi, la Comissió militar soviètica, presidida pel company Vorotxilov, estava integrada per les primeres figures militars de l'URSS, començà les negociacions. La posició de la Unió Soviètica era clara: estava disposada a garantir la sobirania dels petits països occidentals, si França i Anglaterra garantien al mateix temps la sobirania dels països bàltics, si donaven garanties a la Unió Soviètica en el cas d'una agressió indirecta d'Alemanya, si les forces armades de la Unió Soviètica eren autoritzades a travessar el territori polonès, d'haver-hi estat de guerra amb Alemanya. Les negociacions s'allargaren, sense avançar un mil·límetre, tal com volien Chamberlain-Daladier. I arribem, companys, al 23 d'agost de 1939. Aquell matí, el company Vorotxilov va cridar la delegació militar franco-anglesa i poc més o menys va tenir amb ella el següent diàleg.

VOROTXILOV.—¿Teniu poders per resoldre totes o algunes de les qüestions pendents? DELEGACIÓ.—No tenim cap poder.

VOROTXILOV.—¿L'exèrcit roig tindrà el dret de passar pel territori polonès en cas de guerra amb Alemanya? DELEGACIÓ.—No, el govern polonès s'hi oposa categòricament.

VOROTXILOV.—I bé, senyors, hem acabat, ja podeu marxar.

Aquell mateix matí va ésser signat el pacte de no agressió germano-soviètic i nou dies després la segona guerra imperialista començada l'any 1935, s'estengué a Polònia, Alemanya, França i Anglaterra.

L'imperialisme anglo-francès sofrí, en la terra soviètica, la tercera gran derrota.

I s'obrí el capítol més substantiu de la història humana...

L'imperialisme anglo-francès volia la guerra, no la pau

La raó fonamental, històrica, del procés de gestació de la segona guerra imperialista i de la seva extensió ininterrompuda, és clara, companys: l'imperialisme anglo-francès, no volien la pau, sinó la guerra.

Volien la guerra contra la Unió Soviètica!...

Fidel a la seva tradició secular, l'imperialisme anglès necessitava fer la guerra a la Unió Soviètica amb exèrcits aliens. Necessitava, a més, crear les condicions precises per impossibilitat tota reacció ofensiva de la classe obrera internacional, dels treballadors, de les masses populars avançades, en el moment d'iniciar l'acció definitiva contra la Unió Soviètica. Cal confessar que els imperialistes anglesos havien après la lliçó del 1917-1931. No aprengueren, però, la lliçó que més els convenia: la lliçó que els donà la Unió Soviètica el 23 d'agost de 1939.

És en virtut d'aquesta necessitat que l'imperialisme anglo-francès sacrificà Abissínia, Àustria, Txecoslovàquia i Albània. És en virtut d'aquesta necessitat que treballà sense escrúpols per exterminar la República Espanyola, comprenent bé que el nostre triomf, que la victòria dels pobles hispànics, que la victòria de la República popular dirigida per la classe obrera, hauria donat un impuls formidable al Front Popular francès a l'activitat revolucionària de la classe obrera francesa, hauria posat en perill de mort Hitler i Mussolini, hauria destruït, definitivament, els seus plans d'agressió contra el país del socialisme triomfant. És en virtut d'aquesta necessitat que l'imperialisme anglo-francès, aprofitant l'atuïment universal que provocà la nostra derrota, s'apressà a liquidar el Front Popular francès, a arrabassar als treballadors francesos les conquestes socials obtingudes en les lluites del 1936 i anys posteriors, a vigoritzar el règim de dictadura dels Daladier-Bonnet a donar el màxim de suport i mitjans als líders traïdors socialdemòcrates i sindicalistes reformistes.

Sotmesa la classe obrera d'Espanya, d'Itàlia, d'Alemanya, dels països balcànics, de Polònia, dels països bàltics, de Finlàndia, a la dominació terrorista feixista; desarticulada la classe obrera francesa, adormida la classe obrera d'Anglaterra, de Suïssa, de Bèlgica, d'Holanda i dels països escandinaus, controlada i dirigida encara en els nuclis fonamentals per la socialdemocràcia i el sindicalisme reformista; amb un Japó engreixat pel saqueig de Xina, a les fronteres orientals de l'URSS; amb una Alemanya engreixada pel saqueig d'Europa central, a les fronteres occidentals de l'URSS; amb una Turquia capdavantera de les colònies i països dependents dels imperis britànic i francès, a les fronteres del sud de l'URSS i a breu distància de les zones petrolieres; amb una Finlàndia recolzada pels països escandinaus i bàltics, a les fronteres nord de l'URSS i a 30 quilòmetres de Leningrad: ¿com no havien de fer tota mena de somnis daurats els Chamberlain-Daladier, els Halifax-Bonnet, els Blum-Oitrine? Què importava la resta. Els espanyols, els austríacs, els abissinis, els txecs, els tractats, la Societat de Nacions, ¿què podien significar davant la reacció mundial que anava forjant la cadena que havia d'immobilitzar primer i occir després la pàtria de tots els treballadors, la gegantina Unió Soviètica?

En el XVIII Congrés del Partit Comunista de l'URSS, observava el company Stalin: «S'està realitzant davant els nostres ulls un descarat repartiment del món i de les zones d'influència, a costa de França, d'Anglaterra i Estats Units» sense que aquests «intentin fer resistència i, fins i tot, amb certa complaença per la seva part». Per què?, preguntà el company Stalin. Perquè temen a la revolució? En part, sí, però la part fonamental no és aquesta. «Els no intervencionistes no volen entorpir el Japó—assenyalava el company Stalin—, si s'embranca en una guerra contra Xina i, millor encara, contra la Unió Soviètica; no volen entorpir a Alemanya si vol embrancar-se en els afers europeus i aventurar-se en una guerra contra la Unió Soviètica».

Fou a Munic on s'arranjà tot el pla. Els imperialistes anglo-francesos sacrificaren la República espanyola i Txecoslovàquia amb la condició que Hitler dirigiria els seus afanys expansionistes cap a l'Est, contra la Unió Soviètica. Aquest sinistre pacte de Munic, companys, és ja un fet comprovat. Després del sacrifici de la República espanyola i de Txecoslovàquia, observa el company Stalin, es desfermà en «la premsa una campanya sorollosa de mentides» sobre la feblesa de l'exèrcit rus... la descomposició de l'aviació russa... pretesos desordres a l'URSS... empenyent els alemanys més cap a l'Est, prometent-los un botí fàcil i insinuant-los: només heu d'emprendre la guerra contra els bolxevics i després tot s'arranjarà».

Va ésser aleshores que es parlà en tots els tons i en tota la premsa internacional de la invassió d'Ucraïna per Hitler, de la concentració d'un poderós exèrcit alemany a la Ucraïna subcarpàtica. Va ésser aleshores que el bandit Bonnet digué a la comissió d'afers estrangers de la Cambra de diputats de França que el pacte franco-soviètic no entraria en vigor si es produís un «moviment autonomista» a Ucraïna. Hitler, però, no «complí» la paraula donada a Munic, car sabia massa bé que a l'URSS hi ha el nombre suficient de «camises de força» per als «boigs» que gosessin atacar-la. El company Stalin, en el mateix informe, va subratllar que certs polítics d'Ucraïna, «comencen a posar al nu ells mateixos el veritable fons de la política de no intervenció». Declararen sense embuts i escriuen sense fingir que els alemanys els han «decepcionat» en gran maera, car en lloc de seguir marxant cap a l'Est, contra la Unió Soviètica, han virat—què us en sembla—vers l'Oest i reclamen colònies. Tanmateix com si als alemanys no se'ls haguessin lliurat les regions de Txecoslovàquia amb la condició d'emprendre la guerra contra la Unió Soviètica i ara es refusessin a recollir la lletra acceptada i enviessin a passeig llurs creditors.

És evident que arribada l'hora decisiva, el moment d'esdevenir la brigada de xoc contra la Unió Soviètica, Alemanya, diu el company Dimitrov, no pogué resoldre's a fer-ho. Calia que s'enfrontés, en primer terme, amb el poder econòmic i miltar de la Unió Soviètica, amb la unitat moral i amb la solidaritat del poble soviètic sempre disposat a defensar el país socialista fins a vessar la darrera gota de sang i fins a esclafar l'enemic. A més, els governants d'Alemanya hagueren de prendre en compte el fet que no podrien agrupar la majoria del poble alemany en una guerra contra el gran país del socialisme. Així les coses, Alemanya es trobava davant d'aquest dilema: o caure en una situació de dependència de l'imperialisme franco-britànic anant a la guerra contra la Unió Soviètica i arriscar el coll en l'empresa, o fer un viratge en la seva política exterior i marxar pel camí de les relacions pacífiques amb la Unió Soviètica.

El primer període de la segona guerra imperialista

Si hagués existit aquest pla fonamental de l'imperialisme, ¿com podria explicar-se la seva conducta en el primer període de la segona guerra imperialista? ¿Per què varen abandonar Polònia a la seva sort, per què s'immobilitzaren deixant a Hitler el temps que encara necessitava per posar a punt la seva màquina de guerra? No fou per raons humanitàries. No fou pel desig de no agreujar la situació en termes que la possible pau s'allunyés indefinidament. Fou, en primer terme, perquè havien confiat de fer la guerra contra la Unió Soviètica amb l'exèrcit alemany. Fou, en segon terme, perquè no renunciaren a la perspectiva d'arrossegar a la Unió Soviètica, en el cas que Hitler manqués «definitivament» a la seva paraula, i fer la guerra a Alemanya amb l'exèrcit de la Unió Soviètica. I fou, essencialment, perquè declarada ja la guerra, no renunciaren a la idea d'arribar a una entesa amb Hitler i de refer sobre la marxa el bloc continental contra la Unió Soviètica.

El 15 d'octubre de 1939, el «Neue Vorwarts», òrgan dels socialdemòcrates alemanys editat a Londres, escrivia: «Per ara Alemanya es troba novament a les fronteres d'un país gegantí amb possibilitats incommensurables de desenvolupament, a les fronteres de Rússia. I, potser, d'ací a uns anys l'anhel més profund d'Anglaterra i França serà que la nova República alemanya continuï armada i que els socialdemòcrates alemanys estiguin disposats en interès del seu país i de tot Europa, a participar d'aquest anhel». Naturalment que aquest «més profund anhel d'Anglaterra i França» és la destrucció de la Unió Soviètica. I que aquest profund anhel es disposaven a satisfer-lo, no a l'any 5000 del retorn dels socialdemòcrates al poder alemany, sinó amb Hitler mateix.

Carles Pi i Sunyer, ex-conseller de la Generalitat resident a Londres, en un document del mes de gener d'enguany, el qual analitzarem més tard, adreçat als Centres Catalans d'Amèrica i a una selecció de patums, fa una confessió preciosa. Diu: «S'intenta—ja veieu, en present—una maniobra de gran envergadura per obtenir en nom de la defensa contra el comunisme, un canvi de fronts». No oblideu, companys, que aquest «s'intenta» fou escrit mentre el senyor Samuel Welles delegat personal del president Roosvelt, visitava Roma, Berlín, París, Londres i el Vaticà; en el moment culminant de la campanya antisoviètica de la premsa internacional prenent com a pretext la gloriosa lluita de l'exèrcit roig contra els guàrdies blancs finlandesos. L'anticomunisme rabiós estava a l'ordre del dia. Es parlava en tots els tons de la guerra que el món «civilitzat» havia de fer als «bàrbars» soviètics. No es parlava gairebé de la segona guerra imperialista, en un esforç universal per restar-li importància i facilitat, així, la «maniobra de gran envergadura» anticomunista i el «canvi de fronts». A França, el govern aixecà amb més «fermesa» que mai la bandera anticomunista i s'accentuà terriblement la repressió contra els militants del Partit Comunista i els millors fills de la classe obrera, i en ple parlament es demanava ni més ni menys que la immediata declaració de guerra a la Unió Soviètica. Es feien tots els esforços imaginables per forçar la declaració de guerra dels països escandinaus contra la Unió Soviètica i crear així una situació de fet transcendental que permetés una ràpida entesa amb Hitler i la niuada de la reacció mundial contra la Unió Soviètica per l'obert portell nord-europeu. Mai, ni en els pitjors temps del començament, s'havia mobilitzat tan a fons la premsa, la ràdio, el cinema, tots els mitjans de propaganda mentidera i de corrupció de l'opinió pública, amb el propòsit clar i concret de forjar artificialment un ambient d'hostilitat contra la Unió Soviètica i de facilitar «la maniobra de gran envergadura», el famós «canvi de fronts». Mai els líders socialdemòcrates i sindicalistes reformistes, els quals mentre hi hagué l'esperança de canalitzar la força ofensiva de Hitler contra l'URSS defensaren la política de concessions a Alemanya, anatemitzaren els denunciadors de Munic, predicaren el «pacifisme integral» i propugnaren per l'arranjament pacífic de les disputes sobre el nou repartiment del món i de les primeres matèries, mai aquests líders traïdors es sentiren tan bel·licistes, mai no es feren tan seves les més baixes calúmnies antisoviètiques, mai no s'esforçaren tant per immobilitzar la classe obrera i allunyar-la de la Unió Soviètica, mai no revelaren amb tant cinisme que l'enemic no era Hitler sinó la Unió Soviètica, mai no es mostraren amb tan repugnant nuesa com a agents a sou de l'imperialisme, com a lacais de la reacció mundial. Els exèrcits anglo-francesos que res no feren per ajudar Polònia, estaven llestos per embarcar cap a Finlàndia i començar la lluita contra la Unió Soviètica, no contra Hitler. El «canvi de fronts... en nom de la defensa contra el comunisme» semblava veritablement aleshores imminent. Tan imminent que el general Weigand, el mateix que havia de lliurar l'exèrcit francès i França a Hitler, cap de l'exèrcit anglo-francès d'Orient, acabava freturosament el pla d'agressió sobtada amb col·laboració de l'exèrcit turc, contra les zones petrolíferes de la Unió Soviètica.

El generalíssim Quisling

¿Com podríem explicar-nos, companys, el que succeí després, quan Hitler començà la guerra de debò, no contra la Unió Soviètica, sinó contra França i Anglaterra, tirant per terra el castell de cartes que amb tant d'afany havien bastit, si no hagués existit el fet que estem analitzant?

En un temps rècord, l'exèrcit alemany conquerí Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica i França vencent milions d'homes ben entrenats i armats i amb un mínim de pèrdua pròpia. ¿És que Hitler és un geni síntesi d'Ànnibal, Cèsar i Napoleó? ¿És que l'exèrcit alemany és superior a aquell de Josué, el qual bufant trompetes prenia les ciutats fortificades? ¿És que l'exèrcit alemany posseeix l'arma «secreta», la qual fins avui únicament han inventat els novel·listes anticipacionistes? És que hi ha en el fons quelcom de bruixeria? L'explicació és senzilla. El vencedor de Noruega, de Dinamarca, d'Holanda, de Bèlgica i de França, no ha estat Hitler ni cap dels seus generals oficials. El vencedor ha estat el generalíssim Quisling, el llegendari polític norueg, símbol de l'imperialisme en putrefacció. Cada país vençut ha tingut el seu generalíssim Quisling. A Bèlgica fou el mateix rei dels belgues. A França hi hagué un gran estoc que es disputaven i es disputen Hitler i Mussolini: Flandin, Laval, Blum, Paul Faure, Doriot, Daudet, Ibernegaray, Daladier, Bonnet, Petain, Weigand i el conjunt de l'alta i mitjana burgesia. Els exèrcits de Hitler han passat portes obertes pel generalíssim Quisling.

La burgesia continental, companys, estava preparada per fer la guerra a la Unió Soviètica, no a Hitler, no a Mussolini, no al feixisme, no al nazisme. La burgesia continental volia fer la guerra a la Unió Soviètica, no als règims que ella mateixa creà, enfortí i engreixà en un esforç desesperat per aturar la revolució proletària i salvar els seus interessos de classe. Forçada a fer la guerra en forma absolutament contrària a la volguda i planejada, la burgesia, de manera monàrquica, ha executat pel seu compte i en cada país, el pla Chamberlain-Daladier. La burgesia ha traït els interessos nacionals per salvar els interessos de classe, variant el pla anterior que consistia a sacrificar els interessos nacionals en una guerra contra la Unió Soviètica, per salvar els seus interessos de classe.

La conseqüent política de pau de la Unió Soviètica

Malgrat la transparència del procés històric que ha enfonsat la humanitat en l'abisme de la segona guerra imperialista, hi ha gent de bona fe que no acaben de comprendre, que no han reeixit a netejar el seu cervell de les ombres i de la brutícia que hi ha anat dipositant i extenent la reacció mundial. I bé, companys, la política de la Unió Soviètica ha estat i és meravellosament clara.

En el XVII Congrés del Partit Comunista (b) de l'URSS, any 1934, va dir el company Stalin: «No ens hem orientat mai cap Alemanya, com tampoc cap a Polònia o França. Ens hem orientat abans i ens orientem ara cap a l'URSS i únicament cap a l'URSS».

En el XVIII Congrés del Partit Comunista (b) de l'URSS, el company Stalin va definir com segueix la política exterior soviètica, i en un moment d'altíssima tensió internacional: «1. Som partidaris de la pau i de l'enfortiment de les relacions positives amb tots els països i persistim i continuarem persistint en aquest punt de vista, en la mesura en què aquests països mantinguin les mateixes relacions amb la Unió Soviètica, en la mesura en què no intentin lesionar els interessos del nostre país. 2. Som partidaris de mantenir relacions pacífiques amistoses i de bon veïnatge amb tots els països que tenen fronteres comunes amb l'URSS i persistim i continuarem persistint en aquest punt de vista, en la mesura en què aquests països mantinguin les mateixes relacions amb la Unió Soviètica, en la mesura que no intentin lesionar, ni directament ni indirecta, els interessos de la integritat i inviolabilitat de les fronteres de l'Estat Soviètic. 3. Som partidaris d'ajudar els pobles víctimes de l'agressió i que lluiten per la independència de llur pàtria. 4. No tenim por a les amenaces dels agressors i estem disposats a retornar dos cops per cada cop dels promotors de la guerra que intentin atemptar contra la inviolabilitat de les fronteres soviètiques». I concretant les tasques del partit en política exterior, va afegir el company Stalin: «1. Continuar aplicant en l'esdevenidor una política de pau i refermament de les relacions positives amb tots els països. 2. Ésser prudents i no permetre que el nostre país es vegi arrossegat a conflictes pels provocadors de guerres, avesats que els altres els treguin les castanyes del foc. 3. Enfortir per tots els mitjans la potència combativa del nostre exèrcit roig i de la nostra marina roja de guerra. 4. Refermar els llaços internacionals d'amistat amb els treballadors de tots els països, interessats que regni la pau i l'amistat entre els pobles».

Aquesta definició de la política conseqüent de pau de la Unió Soviètica, feta el 10 de març de 1939, va ésser un advertiment molt clar als instigadors de la guerra contra l'URSS, als mateixos que portaven entre mans el doble joc de pactar amb ella i amb Hitler, va ésser un advertiment a Hitler. Resultà, però, que Hitler va comprendre el valor de l'advertiment i Chamberlain-Daladier, no.

No hi ha més que un Estat proletari, un Estat socialista, en el món: l'URSS. Tots els altres Estats són capitalistes. No hi ha un sol Estat capitalista amic de l'URSS. Tots els Estats capitalistes són enemics de l'URSS. Els Estats capitalistes que un moment donat fan la cara amiga a l'URSS, es posen una careta i la seva intenció real persisteix a destruir-la. ¿Quina era, companys, la doble perspectiva de Chamberlain-Daladier? Guanyar Hitler i utilitzar l'exèrcit alemany com a brigada de xoc contra l'URSS i de no reeixir, arrossegar l'URSS a una guerra contra Alemanya, ésser espectadors de la guerra una vegada començada, pactar amb Hitler a l'hora precisa, per arribar, seguint altres camins, a la idea bàsica i mai no abandonada del bloc continental antisoviètic. La finalitat darrera dels Chamberlain-Daladier, marxant pel camí directe o indirecte, era sempre la mateixa: anorrear l'URSS. ¿Què hauria esdevingut de la Unió Soviètica si en lloc d'aprofitar al màxim les contradiccions dels imperialismes en lluita, els hagués ignorat o subestimat i s'hagués deixat portar a la guerra? La resposta és fàcil: La Unió Soviètica seria no el baluard de la pau, esperança dels pobles oprimits, destacament d'avantguarda del proletariat internacional, el país del socialisme victoriós en marxa segura i metòdica cap al comunisme: seria una víctima més de l'imperialisme anglès avesat a fer guerres amb exèrcits aliens, a consolidar i estendre les seves possessions amb la sang dels altres.

El que havia d'ésser guerra dels imperialismes coaligats contra la Unió Soviètica, ha esdevingut guerra imperialista. Els que treballaven per trossejar la Unió Soviètica, es trossegen entre ells. Volien la guerra i la Unió Soviètica té la pau, pau fecunda que li permet realitzar amb ritme accelerat el tercer pla de cinc anys, que li permet augmentar dia a dia el benestar i la prosperitat dels ciutadans i dels pobles soviètics, que li permet enfortir i pujar en molts graus la invencibilitat de l'exèrcit Roig i de la Marina Roja de Guerra, que li ha permès alliberar i reincorporar a la pàtria soviètica els carelians, els estonians, letons i lituans, els blanco-russos i els ucraïnesos, els moldaus i els bessarabians, els quals li foren arrabassats pels imperialistes en els anys de feblesa militar. Evidentment aquesta vegada l'imperialisme anglès ha trobat la resposta que mereixia i que mai en el curs dels segles ningú no li havia donat: la resposta del company Stalin.

Felicitem-nos-en, amics. La fortitud de l'URSS és la fortitud del proletariat internacional. L'alliberament per l'URSS de nacionalitats oprimides, és l'esperança que dóna vida a les que encara sofreixen sota els sabres dels opressors. L'emancipació política i econòmica de milions de treballadors per l'URSS és l'anticipació segura de l'emancipació política i econòmica dels treballadors del món sencer. La fecunda pau interior i exterior de l'URSS és l'estímul dels pobles que pateixen avui els horrors de la guerra imperialista, dels pobles que porten en el cor la imatge sagrada de l'URSS faran ells mateixos la pau per damunt i contra els botxins imperialistes. ¿Com voleu que no s'esgargamellin els imperialistes i els seus lacais socialdemòcrates contra la Unió Soviètica? ¿Com voleu que no cobreixin d'injúries, que no persegueixin amb ferotgia els partits comunistes, l'avantguarda de la classe obrera? No hi fa res, companys. De nosaltres és l'esdevenidor, perquè nosaltres no renunciarem a la lluita, perquè nosaltres direm la darrera paraula.

Caracterització de la segona guerra imperialista

Ja fa més d'un any que la guerra imperialista imposa als treballadors sofriments indescriptibles. ¿Quina ha d'ésser la nostra conducta davant d'ella? En la Història del Partit Comunista (b) de l'URSS, podem llegir el següent: «els bolxevics no eren contraris a tota guerra. Eren contraris solament de la guerra annexionista, de la guerra imperialista. Els bolxevics entenien que hi ha dues classes de guerra: a) les guerres justes, no annexionistes, d'alliberament que tenen com a finalitat la defensa del poble contra una agressió exterior i contra tots aquells que intentin esclavitzar-lo, alliberar el poble del jou del capitalisme o, per últim, emancipar les colònies i els països dependents del jou dels imperialistes; i b) les guerres injustes, annexionistes, que tenen com a finalitat l'annexió i l'esclavització de països o pobles estrangers. Els bolxevics donaren suport a la primera classe de guerra. En canvi, maldaven per desenvolupar una lluita resolta contra les guerres de la segona classe arribant fins a la revolució i a l'enderrocament del govern imperialista del propi país».

Estem en presència d'una guerra imperialista. El bloc dirigit per l'imperi anglès fa la guerra per conservar sencer en les seves mans el que posseeix. El bloc dirigit per Alemanya fa la guerra per forçar el primer a un nou repartiment del món. El bloc anglès no fa la guerra per alliberar els països colonials independents. El bloc alemany no fa la guerra en nom de les colònies i països dependents freturosos de llibertat, sinó per imposar a aquests un nou amo. «En el seu caràcter i en la seva essència—diu el company Dimitrov—l'actual guerra és, de la part dels dos grups combatents, una injusta guerra imperialista, malgrat les falses consignes que empren les classes dominants dels Estats capitalistes en lluita per amagar a les masses de tots els països llurs veritables intencions».

És una guerra imperialista, és una guerra injusta. Devem, per tant, lluitar contra d'ella, i per la pau, amb totes les nostres forces. No hem de permetre que les qüestions marginals ens apartin del nostre camí i enfosqueixin el nostre pensament.

Qui és l'agressor?

Aquesta és, companys, la primera qüestió marginal. ¿Qui ha començat primer, Anglaterra o Alemanya? ¿Què fou primer l'ou o la gallina? Comentant la primera guerra imperialista, va dir Lenin: «El problema de saber quin dels dos grups va donar el primer cop militar, o quin d'ells va ésser el primer a declarar la guerra, no té, per precisar la tàctica dels socialistes, cap importància. La xerrameca sobre la defensa de la pàtria, sobre la necessitat de rebutjar la invasió estrangera, sobre la guerra defensiva, etc., no es proposa res més que entabanar el poble».

Evidentment, companys. ¿Quan dos bandits s'enfronten, ens hem de capficar per escatir quin dels dos s'ha tret el primer ganivet? En tot cas, companys, el que ens ha d'interessar és ajudar-los a ben morir i ben de pressa, a tots dos!

Feixisme i democràcia

En les condicions noves creades per la guerra imperialista, les fronteres que separaven abans l'imperialisme feixista de l'imperialisme pseudo-democràtic s'han esborrat. En les condicions noves no ens pot temptar la feina de liquidar el feixisme deixant en peu el capitalisme. La nostra feina avui, en les condicions noves, és lluitar contra el capitalisme, generador de guerra, suprimir-lo per implantar el socialisme, règim de pau entre els homes i entre els pobles. «Els imperialistes dels països bel·ligerants—escriu el company Dimitrov—han començar la guerra per a un nou repartiment del món, per l'hegemonia mundial, condemnant a la destrucció milions d'éssers. La classe obrera és cridada a donar a la guerra la seva pròpia sortida revolucionària en el seu propi interès i per al bé de la humanitat treballadora, destruint d'una vegada per sempre les causes fonamentals de les guerres imperialistes». O sigui, el capitalisme.

Abans de la guerra imperialista entre el feixisme, la forma més agressiva del capitalisme i la pseudo-democràcia capitalista, podia establir-se una certa diferenciació per raons tàctiques. Però des del moment que les pseudo-democràcies varen guillotinar la República espanyola, han anat incorporant els mètodes de terror feixistes als propis mètodes d'opressió i repressió—dissolució dels partits comunistes, expulsió dels parlaments dels diputats i senadors comunistes, presons i camps de concentració per als millors combatents de la classe obrera, supressió dels drets d'associació, de reunió, de premsa, abandonament per la socialdemocràcia i el sindicalisme reformista del principi de la lluita de classes per acceptar el principi fonamental del feixisme: col·laboració de classes—i han imposat a la humanitat els horrors de la segona guerra imperialista; ¿quin sentit veritable de lluita proletària tindria que ens entestéssim a mantenir una diferenciació que els fets han esborrat definitivament?

No, companys. Els dos grups imperialistes estan en guerra. Nosaltres hem de lluitar contra ells, contra la guerra. Nosaltres hem de llutiar contra ells, contra la guerra imperialista, contra el capitalisme, per la pau i pel socialisme.

Durada de la guerra

Heus ací, una tercera qüestió marginal. ¿La guerra durarà molt o durarà poc? Resistirà Anglaterra o caurà desfeta com França? ¿I si la guerra s'acaba de seguida, Hitler no serà massa fort? ¿Aleshores, no hi haurà un perill per a la Unió Soviètica? Companys, mentre hi hagi capitalisme hi haurà perill per a la Unió Soviètica. A més, companys, la Unió Soviètica està en bones mans. Per aquest camí dels dubtes i de les interrogacions de bona fe, es pot anar lluny. Aquest camí condueix a les fílies i a les fòbies de la primera guerra imperialista. Val a dir, a la pitjor i a la més eixorca de les desviacions. El que cal és analitzar objectivament la situació. Independentment de la molta o poca durada de la guerra, de si Anglaterra resisteix o no, del poder que pugui tenir Hitler en un demà hipotètic que no arribarà; ¿què és Europa avui, què serà a la fi del procés iniciat? Europa és avui un camp netejat per la tempesta. Les forces polítiques i socials que s'oposaven a la maduresa revolucionària de la classe obrera, dels treballadors, que eren permanentment el mur de contenció de la revolució proletària, han mort amb ignomínia, ofegades pel llot de la traïció. En primer terme, la socialdemocràcia. Com a organització, la socialdemocràcia s'ha enfonsat. Els residus que resten es lliuren a Petain, es lliuren a Hitler, a Mussolini, als que tenen avui la caixa de cabals. Aquest és un fet capital, car, com diu Stalin, «el socialdemocratisme actual és el suport ideològic» del capitalisme. Lenin tenia raó una i mil vegades quan deia que els actuals polítics socialdemòcrates són els «veritables agents de la burgesia dins el moviment obrer, els lloctinents obrers de la classe capitalista» i que en la guerra civil entre el proletariat i la burgesia «es col·locarien inevitablement al costat dels versallesos contra els comunards». No es pot acabar amb el capitalisme sense acabar amb el socialdemocratisme dins el moviment obrer. Al costat de la socialdemocràcia ha caigut la demagògia esquerrista de la burgesia «jacobina» i amb ella s'ha liquidat per sempre el prestigi heretat de la gran revolució francesa per la burgesia «patriota», eix i directora de la nació en armes, de la nació en perill. Car han estat els partits burgesos de demagògia esquerrista els que han preparat l'hecatombe, ha estat la burgesia «patriota» la que ha lliurat la pàtria per trenta diners. En els camps trossejats d'Europa, per als milions d'homes sotmesos a la dura llei del foc i de l'assassinat en massa, per a la classe obrera condemnada a produir enginys de destrucció i no de construcció i a suportar el pitjor pes sagnant de la guerra tècnica, què poden significar i quina fibra podran commoure al llarg de la guerra i al final d'ella, els lords anglesos i els seus servents laboristes, els Churchill i els Atlee, o els dictadors Hitler i Mussolini amb les seves corts d'emplomallats i servils personatges, tots i cada un dels sinistres individus responsables de la més terrible tragèdia que mai hagi sofert la humanitat? ¿Com no es pot copsar, companys, que en la perspectiva històrica, en la immediata i en els camps torturats d'Europa, no estaran en peu més que els partits comunistes, els coratjosos partits que abans de la guerra i en tots els països bel·ligerants, fent front a tots els perills i persecucions, han dit la veritat al poble i han assenyalat al poble l'únic camí de l'alliberament definitiu? ¿Com no es pot copsar, companys, que per als pobles malaurats d'Europa, per a tots els pobles d'Europa, el presitigi de l'URSS s'ageganta dia a dia, sentint-se atrets per ells com per un imà de força incommensurable, per la terra de la pau, del benestar, del treball fecund, que ha exterminat les classes parasitàries i explotadores, que construeix la vida sense classes, vida de veritable llibertat, per la benaurada terra de la fraternitat i igualtat entre els homes i els pobles?... No, companys. Mirem-nos a nosaltres mateixos i preguntem-nos sense repòs: ¿què fan els partits comunistes? què fem nosaltres?

I passem a les qüestions fonamentals.

Les dues mentides

Els grups imperialistes en guerra es disputen les simpaties del món que encara no està en guerra. Uns i altres menteixen amb cinisme a voltes infantil, però uns i altres deixen en descobert la gran veritat.

El grup anglès diu: nosaltres som els defensors de la democràcia. Ja ningú no pot ignorar avui el que era la democràcia francesa. Anglaterra no és una democràcia. Anglaterra és una aristocràcia. Com en les «democràcies» d'Atenes i Roma, 46 milions d'anglesos viuen de l'explotació de 500 milions d'éssers humans. Com en les «democràcies» d'Atenes i Roma, els anglesos elegeixen els administradors del treball esclavitzant de 500 milions d'éssers humans. Com en les «democràcies» d'Atenes i Roma, el cim aristocràtic es rodeja de l'aristocràcia menuda que dirigeix i suborna intel·lectualment i moral la gran massa ciutadana. I el mateix que en les «democràcies» d'Atenes i Roma, als ciutadans més pobres els repartien de franc el blat robat als pobles sotmesos, als ciutadans més pobres d'Anglaterra els mantenen de franc amb les engrunes dels superguanys que l'alta aristocràcia extreu de l'explotació de 500 milions d'éssers humans. ¿O aquest líder democràcia serà Nord-amèrica, la segona gran potència imperialista que corre a marxes forçades a la guerra, la terra dels «reis» de les finances i de la indústria, la terra que xucla rendes de la misèria dels negres, el país que ha deixat la seva empremta de sang i de saqueig en tots els països de l'Amèrica Llatina i Filipines, el país que desenvolupa amb rapidesa vertiginosa el pla de domini colonial de tota l'Amèrica Llatina i d'enormes regions asiàtiques? No són democràtics, no poden ésser democràtics els països que viuen de l'explotació d'altres pobles.

El grup anglès diu: Nosaltres som els defensors dels petits països i prometem per a l'endemà de la victòria un nou ordre europeu, una mena de Federació democràtica. Si Anglaterra ens pogués ensenyar un sol petit país alliberat per ella, la podríem creure. Si Anglaterra, en el curs de la guerra, retorna la llibertat i la sobirania als pobles que avui explota, la podríem creure. ¿En quant a la Federació, no en tenim prou amb el record de la Societat de Nacions? L'Anglaterra no podria crear més que una Federació europea controlada per la City. Val a dir que, la promesa federativa, cal interpretar-la com una promesa ferma de colonització europea per Anglaterra.

El grup alemany diu: som les potències proletàries i volem el nostre lloc sota el sol. Són uns «proletaris» molt especials. Un proletari veritable cerca el seu lloc sota el sol colze a colze amb els altres proletaris. No els assassina. No els vol sotmetre. La llibertat i la igualtat de tots és la seva pròpia llibertat i igualtat. Els «proletaris» alemanys i italians són com l'anarquista de casa nostra, que aspira amb vehemència a esdevenir petit botiguer. Naturalment, en escala major. Els «proletaris» alemanys i italians criden als anglesos: aparteu-vos, ara ens toca a nosaltres el torn d'explotació de la humanitat esclavitzada, nosaltres som més joves i més dinàmics, tenim més fam i més set, i en traurem, d'ells, molta més sang que vosaltres.

El grup alemany afegeix: lluitem per una nova Europa, pel nou ordre. No parlen de Federació. Són menys hipòcrites. La nova Europa vol dir, de moment, dos nuclis centrals—dic de moment, perquè Hitler, de reeixir, acabaria per menjar-se Mussolini: ja sabeu que dos galls no caben en un galliner—Alemanya i Itàlia, i la resta d'Europa sotmesa i treballant per la major glòria i profit de ñla nova aristocràcia triomfant. Ja veieu que se'ns promet un ideal superb: no l'alliberament dels pobles esclavitzats, sinó dels pobles que eren lliures, com a norma metòdica. Cal treure's el barret davant de tant idealisme.

Aquesta és, companys, la guerra imperialista. Res de comú hi podem tenir. Res no té a guanyar-hi la classe obrera. Té mil vegades raó el company Dimitrov quan diu: «Per a la classe obrera només hi ha una mena de posició correcta: la lluita a fons contra la guerra imperialista, contra els responsables i agents d'aquesta guerra, en primer lloc dins del seu propi país: la lluita per aturar en sec aquesta guerra de robatori. És aquesta la més justa de les causes, regida pels interessos fonamentals del proletariat i de tot el poble treballador».

La gran llum

Enfront d'aquestes dues cíniques mentides, la mentida del grup imperialista anglès i la mentida del grup imperialista alemany, brilla poderosa, radiant, una gran llum: l'URSS, la pàtria de tots els treballadors, pàtria de llibertat i de democràcia autèntica, unió fraternal de pobles lliures i iguals, la pàtria del socialisme victoriós en marxa cap al comunisme, la pàtria ennoblida per l'alliberament revolucionari de bessarabians, moldaus, ucraïnesos, russos blancs, lituans, letons, estonians, i carelians, la pàtria proletària sàviament dirigida per Stalin, torxa altíssima i inexhaurible que il·lumina el camí de la pau, del pa i de la llibertat a tots els pobles i els homes oprimits del món!...

Enfront de les dues mentides imperialistes oposem la conseqüent política de pau de la Unió Soviètica. Lluitem per la pau, contra la guerra imperialista. Nosaltres volem imposar la pau, car, ens diu el company Dimitrov: «seria ingenu pensar que els imperialistes, després d'haver arrossegat a la guerra una població de més de 1.000 milions d'éssers, d'haver mobilitzat ja més de 20 milions d'homes i d'haver-ho posat tot en el joc de la guerra pel domini del món, s'aturaran a mig camí. Pel contrari, tractaran per tots els mitjans d'arribar en el seu pugilat imperialista, un desenllaç damunt els camps de batalla, vessant criminalment la sang dels pobles propis i d'aquells altres als quals mantenen sotmesos. Els imperialistes no es decidiran a posar voluntàriament fi a la guerra, no renunciaran als seus plans d'aixamplar-la i transformar-la en un carnatge mundial, si la classe obrera internacional i els pobles de cada país no posen fi a aquest crim monstruós».

Nosaltres, però, companys no som pacifistes sentimentals. No som pacifistes estil Paul Faure que deia, i ho ha aconseguit: «és preferible viure hitlerià que morir francès». Nosaltres volem la pau, no la capitulació. Holanda, Bèlgica, França, han capitulat, però no gaudeixen de pau. Pateixen la guerra en les pitjors condicions, sotmès el poble a l'explotació dels traïdors interios i dels invasors. Nosaltres volem la pau feta revolucionàriament pels pobles. Nosaltres lluitem en cada país contra les forces de regressió i d'opressió que llancen els pobles al carnatge imperialista, per aixecar damunt les runes del capitalisme, la veritable pau, l'única pau possible, la pau feta pels pobles lliures d'explotació social i nacional, pels pobles iguals i germans, pels pobles deslliurats dels eixorcs i monstruosos prejudicis de raça, de religió, d'història falsificada, prejudicis sistemàticament conreats per les classes parasitàries i explotadores. Nosaltres volem una pau sense annexions, sense indemnitzacions, sense pobles vençuts ni pobles repartits, una pau justa que no porti en ella mateixa el caliu de nous i propers carnatges.

És amb aquesta pau, que hem de guanyar nosaltres, que podrem bastir la veritable Federació mundial de pobles lliures i iguals, establir un nou ordre europeu i mundial de justícia i llibertat, d'autència democràcia, sense pobles parasitaris i explotadors d'altres pobles.

¿Què valen, companys, les mentides imperialistes davant nosaltres i què poden contra nosaltres? Cauen les mentides imperialistes i brilla cada vegada més la flama ardent que amb mà tan ferma i segura porta el camarada Stalin...

Dur és el camí a seguir, companys, ple d'obstacles i perills sembrats pels imperialistes, pels enemics de la humanitat. Però l'hem de seguir i el seguirem. Obstacles i perills seran vençuts, perquè amb nosaltres tindrem una força invencible la classe obrera internacional.

El capitalisme és la guerra, companys. El socialisme és la pau. Imposant la pau entre els pobles i els homes, donarem el cop mortal al capitalisme, i damunt la terra alliberada, podrem construir el socialisme.

A baix la guerra imperialista, companys. Per la pau, pel pa, per la llibertat de tots els pobles, de tots els homes, ara més que mai, visca Stalin. Visca la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Visca la Internacional Comunista...

II. LA QÜESTIÓ NACIONAL CATALANA

En aquesta situació internacional, i coneguts els factors que l'han determinada i besllumades les perspectives immediates, hem d'analitzar la qüestió nacional de Catalunya. La nostra qüestió nacional és una part de l'immens conjunt remogut a fons per la segona guerra imperialista i per la justa i conseqüent política de pau de la Unió Soviètica. La solució de la qüestió nacional de Catalunya no pot ésser considerada aïlladament del profund procés històric que va desenvolupant-se en els nostres dies i en el món sencer.

Marx-Engels i el problema nacional i colonial

En analitzar els esdeveniments que en la seva època tingueren lloc a Irlanda, Índia, Xina, els països centreuropeus, Polònia i Hongria, Marx i Engels ens donaren les directrius fonamentals sobre la qüestió nacional i colonial.

Aquestes directrius fonamentals no solament no foren desenvolupades per la socialdemocràcia, sinó que varen ésser desconegudes i tergiversades en la teoria i renegades en la pràctica.

Els problemes nacionals d'Europa han estat i són un factor revolucionari de lluita contra l'imperialisme. En la mesura en què els partits de la segona internacional degeneraren en Partits de «reformes socials» s'apartaven de la lluita de classes, renegaven de la dictadura del proletariat, passaven als rengles de la contrarevolució, la qüestió nacional que en un principi anunciaven vagament es transformà en instrument «ideològic» de subordinació nacional a l'imperialisme. No val ara la pena d'analitzar les teories socialdemòcrates justificatives de l'opressió nacional i colonial. Recordem, només, que per als socialdemòcrates la lluita dels pobles colonials era contrària als interessos del proletariat europeu, que la tesi sobre «la missió i càrrega de l'home blanc» dels més fanàtics imperialistes, l'acceptaven en parlar del paper progressiu de l'imperialisme en les colònies, que feien el joc a l'imperialisme en assegurar que els pobles colonials i les nacions oprimides no estaven preparats per a l'exercici de la llibertat i de la sobirania.

La nostra experiència és suficient per conèixer a fons la posició pràctica dels socialdemòcrates en la qüestió nacional. El Partit Socialista Obrer Espanyol, ha combatut a sang i a foc Catalunya i Euzkadi, les dues nacionalitats històriques oprimides arribades a la maduresa nacional. El Partit Socialista Obrer Espanyol ha estat un instrument de l'imperialisme espanyol, el més últil, car, per la seva acció escrita i pràctica, grans nuclis d'obrers no copsaren mai que la qüestió nacional i colonial és part integrant de la revolució proletària internacional. En el curs de la nostra guerra les incomprensions i exabruptes del Partit Socialista Obrer Espanyol i dels seus líders en funció de govern, Largo Caballero, Prieto i Negrín, de cara a Catalunya i a les institucions econòmiques nostres, foren uns dels factors principals que contribuïren a la derrota de Catalunya i de la República.

Lenin i el problema nacional i colonial

Va ésser Lenin el primer a desenvolupar la teoria nacional i colonial, tenint com a base les directrius fonamentals de Marx i Engels. La teoria de Lenin sobre la qüestió nacional i colonia, consta de tres punts essencials: 1r. Reunió en el sistema simètric de les directrius fonamentals de Marx i Engels, sobre les revolucions nacionals i colonials en l'època imperialista. 2n. Vinculació de la qüestió nacional i colonial a la qüestió de l'enderrocament de l'imperialisme. 3r. Afirmació que la qüestió nacional i colonial és una part integrant de la revolució proletària internacional.

Que lluny estem, companys, del reaccionarisme socialdemòcrata!

Stalin i el problema nacional i colonial

La teoria revolucionària de Lenin sobre la qüestió nacional i colonial havia d'ésser desenvolupada i aplicada pel company Stalin.

Quatre factors nous i substantius han enriquit la teoria sobre la qüestió nacional i colonial:

1r. Unió de la qüestió nacional amb la colonial. La qüestió nacional i colonial passa a ésser no una qüestió específica de la política interna d'un Estat particular, sinó un problema mundial d'emancipació dels pobles oprimits, dels pobles dependents i colonials, del jou de l'imperialisme.

La unió de la qüestió nacional amb la colonial, la defineix així el company Stalin: «L'abolició de l'opressió nacional a Europa és inconcebible sense l'emancipació dels pobles colonials d'Àsia i Àfrica de l'opressió de l'imperialisme; aquella està lligada orgànicament a aquesta».

2n. Formulació categòrica dle dret de les nacions no sobiranes i de les colònies a la separació política, a l'existència com a Estats independents.

3r. La qüestió nacional i colonial i del poder capitalista, de l'enderrocament del capitalisme i de la dictadura del proletariat, són connexes. Desenvolupant aquest punt capital escriu el company Stalin: «La guerra imperialista ha demostrat, i l'experiència revolucionària dels anys recents ha confirmat altra vegada: 1r. Que els problemes nacionals i colonials són inseparables del problema de l'emancipació del domini del capital. 2n. Que l'imperialisme (forma superior del capitalisme) no pot existir sense l'esclavització política i econòmica de les nacions no sobiranes i de les colònies. 3r. Que les nacions no sobiranes i les colònies no poden ésser emancipades sense l'enderrocament del domini capitalista. 4t. Que la victòria del proletariat no pot ésser duradora, si no és que les nacions no sobiranes i les colònies siguin emancipades del domini capitalista.

4t. Real igualació, no simplement jurídica, de les nacions. Ajut i estímul a les nacions endarrerides per aixecar-les al nivell cultural i econòmic de les més avançades. Considerar aquesta igualació, ajut i estímul, com un dels requisits previs per a la cooperació fraternal entre les masses treballadores de les diverses nacions.

Aplicació pràctica de la teoria

El valor extraordinari de la teoria Leninista-Stalinista sobre la qüestió nacional i colonial és que ha passat del domini de l'especulació al de la pràctica triomfant. La teoria leninista-stalinista ha estat aplicada íntegrament a la Unió Soviètica.

En la «Declaració dels drets dels Pobles de Rússia», publicada el 15 de novembre del 1917, redactada pel company Stalin, aleshores Comissari del poble per a les Nacionalitats, s'exposen els següents principis fonamentals: 1r. La igualtat i la sobirania dels pobles de Rússia. 2n. El dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació fins a la separació i a l'establiment d'Estats independents. 3r. Abolició de tots els diversos privilegis i restriccions nacionals i nacional-religioses. 4t. Lliure desenvolupament de les minories nacionals i dels grups ètnics que habiten en el territori de Rússia.

L'aplicació estricta dels principis constitucionals fou una de les grans preocupacions del proletari victoriós. Així podem veure que en la resolució del X Congrés del Partit, data del 10 de març del 1921, es fixen les següents tasques: «...ajudar les masses treballadores dels pobles que no són de la gran Rússia, a igualar-se a la Rússia central, la qual marxa al cap d'ells, i ajudar-los a: a) desenvolupar i consolidar llur propi sistema estatal soviètic en formes compatibles amb el caràcter nacional d'aquests pobles: b) organitzar llurs propis tribunals, cossos administratius, organismes econòmics i governamentals, sorgits de la població autòctona familiaritzada amb els costums i la psicologia de la població local, i que usen en el seu funcionament l'idioma nadiu; i c) desenvolupar en llur propi idioma la premsa, les escoles, els teatres, els clubs i institucions culturals i educacionals en general».

Realitzada l'experiència en els anys més difícils i ombrívols de la Revolució d'Octubre, quan pel fet mateix de la guerra civil i de la intervenció estrangera, la gran quantitat de pobles, de grups ètnics, de nacionalitats aplegades a la Unió Soviètica estaven isolats entre ells per la imposició dels generals blancs, anglesos o francesos, sorgeix amb una força sorprenent la justesa genial de la teoria leninista-stalinista de la qüestió nacional i colonial. Formulada amb claredat exemplar i aplicada de manera conseqüent, la teoria nacional i colonial de Lenin i Stalin, fou l'aglutinant més sòlid dels pobles i nacions de la immensa Unió Soviètica. I la confirmació esplendorosa d'aquest fet és que, en el període de construcció triomfant del socialisme, la teoria leninista-stalinista ha estat incorporada íntegra a la Constitució aprovada l'any 1936.

L'article 13 de la Constitució diu: «La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques és un Estat federatiu, constituït sobre la base de la unió voluntària de Repúbliques Socialistes Soviètiques iguals en drets». Vegem l'article 17: «Cada República federada conserva el dret a separar-se lliurement de l'URSS». I, finalment, reflexionem l'article 123, suprema definició de la unió fraternal i igual dels pobles soviètics: «La igualtat de drets dels ciutadans de l'URSS, sense distinció de nacionalitat ni de raça, en tots els dominis de la vida econòmica, de l'Estat, cultural, social i polític, és una llei immutable. Tota restricció directa o indirecta dels drets o, inversament, l'establiment de privilegis, directes o indirectes, per als ciutadans per raó de la raça o de la nacionalitat a la qual pertanyin, el mateix que tota prèdida d'exclusivisme racial o nacional, o l'odi i menyspreu racial o nacional, són castigades per la llei».

Les conseqüències d'una teoria aplicada conseqüentment

La teoria nacional i colonial de Lenin i Stalin no fou aplicada sense dificultats. Calgué vèncer la resistència acarnissada dels trotsquisme, enemic sistemàtic de tot allò que pel seu valor substantiu havia de consolidar la Revolució d'octubre. Així no cal estranyar-nos de la duresa amb què el company Stalin plantejà el problema en el XII Congrés del Partit. Heus ací les seves paraules, les quals ens podem aplicar per saber el que podrem ésser en l'esdevenidor i el perquè de les moltes derrotes que hem sofert en el passat: «O bé dintre de la Unió Soviètica, trobem una solució correcta per al problema nacional, d'aplicació pràctica, i establirem veritables relacions fraternals i veritable col·laboració entre els pobles—i en aquest cas tot Orient veurà que la nostra Federació és bandera del seu alliberament, una avantguarda dels passos de la qual ha de seguir—i això serà el principi de l'esfondrament de l'imperialisme mundial; o nosaltres, la Federació i el seu conjunt, cometem un error, la confiança dels pobles antigament oprimits cap al proletariat de Rússia, i privem la Unió de Repúbliques d'aquest poder d'atracció que posseeix als ulls de l'Orient, i en tal cas guanyarà l'imperialisme i perdrem nosaltres».

En el període de la guerra civil i dels intervencionistes l'aplicació conseqüent de la teoria nacional i colonial, tingué una importància capital. «Els obrers russos—comprova el company Stalin—no haurien pogut derrotar Kolxac, Denikin i Wrangel si no haguessin gaudit de la simpatia i la confiança de les masses oprimides de les regions frontereres de l'antiga Rússia». No hm d'oblidar que el camp d'acció d'aquests generals facciosos restava limitat a l'àrea de les regions frontereres habitades principalment per nacionalitats no russes, i que aquestes no podien sinó odiar els Kolxak, Denikin i Wrangel per la seva política imperialista i de russificació. L'Entente, intervenint i donant suport a aquests generals, podia confiar solament amb els elements que en les regions frontereres eren els agents de la russificació. I això encenia l'odi de les regions frontereres cap als generals sediciosos i augmentava la simpatia d'aquesta població del govern soviètic. Aquesta circumstància explica la feblesa de la reraguarda dels Kolxak, Denikin i Wrangel i, per tant, la de llurs fronts motiu, que a la llarga fou la causa de llur derrota.

La victòria culminant de la política nacional de Lenin i Stalin ha estat la Constitució stalinista aprovada pel Congrés extraordinari dels sòviets de l'URSS. Per què fou possible aquesta victòria esplendorosa? El company Stalin ens ho explica: «La mateixa absència de les classes explotadores, les quals són les principals organitzadores dels xocs entre les nacions; l'absència de l'explotació que conrea la malfiança mútua i emmetzina les passions nacionalistes; el fet que el Poder es trobi en mans de la classe obrera, la qual és enemiga de tota esclavitud i fidel campiona de la idea de l'internacionalisme; la realització efectiva de l'ajut comú entre els pobles en totes les esferes de la vida econòmica i social i per últim, el floriment de la cultura nacional dels pobles de l'URSS, la qual és nacional en la seva forma i socialista en el seu contingut. Tots aquests factors i altres de semblants han canviat profundament la fesomia dels pobles de l'URSS; llur sentiment de mútua malfiança ha desaparegut, s'ha desenvolupat entre ells el sentiment de mútua amistat i així s'ha establert una cooperació veritablement fraternal entre els pobles en el si de l'Estat federal unit. Com a resultat d'això, tenim ara un Estat socialista multinacional perfectament constituït, el qual ha sortit triomfant de totes les proves i la solidesa del qual pot envejar tot Estat nacional en qualsevol part del món».

La comprensió de la teoria leninista-stalinista del problema nacional i la seva aplicació conseqüent, sense timidesa ni hipocresia, se's planteja avui amb la màxima força. La no comprensió del problema nacional pels líders de la República del 31 i del 16 de febrer, i, en el curs de la nostra guerra, per part dels polítics que tingueren les majors facultats i responsabilitats, ha estat un dels factors principals de la victòria dels Lerroux-Gil Robles, l'any 34, i dels Franco l'any 39. Aquesta incomprensió, però, no fou casual. La burgesia no és capaç de resoldre els problemes nacionals. Contràriament, la seva tendència natural consisteix a emmetzinar-los per consolidar i perllongar els seus privilegis, el seu domini polític. La socialdemocràcia no comprèn ni pot comprendre, ni molt menys, resoldre, els problemes nacionals. Contràriament, la socialdemocràcia ha deformat els problemes nacionals, els ha presentat a la classe obrera com un problema de reacció i no de revolució, per servir millor els interessos dels seus amos imperialistes. La impossibilitat que la burgesia i la socialdemocràcia puguin resoldre els problemes nacionals és una de les més útils, importants i alliçonadores conclusions de la teoria leninista-stalinista del problema nacional. Oi més, quan aquesta conclusió, l'hem experimentat nosaltres en la pròpia sang, en la profunda amargor d'una derrota evitable.

Catalunya és una nació

Cal escatir ara, companys, si la teoria leninista-stalinista sobre la qüestió nacional, pot ésser aplicada o no a Catalunya.

Què és una nació? Vet ací la definició del company Stalin, la més complerta que mai haguem llegit. «Una nació és una comunitat històricament desenvolupada, estable, de llenguatge, de territori, de vida econòmica, de formació psicològica manifestada en una comunitat de cultura». Reuneix Catalunya aquestes qualitats? Evidentment, sí. Som una comunitat que s'ha desenvolupat al llarg dels segles, malgrat l'opressió imperialista. Som una comunitat estable, per tal com hem vençut els esforços centenaris d'assimilació violenta fets pels imperialistes. Som una comunitat de llenguatge propi, de territori comú i unit, de vida econòmica ben caracteritzada, de formació psicològica forjada pels segles d'opressió i per l'anhel inexhaurible de llibertat. Som una comunitat amb manifestacions pròpies, en la llengua nostra quan ha estat possible—uns quants anys en més dels 200 anys que s'han escolat des del decret de Nova Planta—i en la llengua estrangera imposada.

Catalunya és, doncs, una nació. Però, Catalunya, companys, no és una «comunitat de destí». El principi de Lenin, «dintre de cada nació moderna hi ha dues nacions», escau plenament a Catalunya, com a qualsevol altre nacionalitat.

Cal, companys, que meditem i que assimilem aquest principi de Lenin. La incomprensió del principi de Lenin obre la porta a totes les desviacions nacionalistes petit-burgeses, ens conduiria a un carreró on mai no ha trobat ni trobaria solució el nostre problema nacional. En cada nació hi ha dues classes antagòniques, inconciliables: la burgesia i el proletariat, els explotadors i els explotats. Hi ha, per tant, dues nacions antagòniques inconciliables. La burgesia es val i es valdrà del problema nacional per resoldre els seus afers de classe, llesta sempre a aliar-se amb la burgesia imperialista en el moment precís en què consideri satisfeta la seva ambició de classe o que vegi en perill els seus interessos de classe pel desenvolupament i ofensiva del moviment obrer. El proletariat vol resoldre i resoldrà definitivament el problema nacional, car no ignora que d'esdevenir opressor d'altres pobles tornaria a ésser altra vegada oprimit. La burgesia i el proletariat poden i deuen, en un moment donat i per a una qüestió concreta nacional, entendre's lluitar junts contra un enemic provisionalment comú. «Seríem revolucionaris molt infeliços—ha dit Lenin—si, en la gran lluita d'alliberament del proletariat pel socialisme, no sabéssim com treure avantatge de cada moviment popular contra cada cas particular d'opressió imperialista, per intensificar i estendre la crisi». Però la burgesia i el proletariat no s'han de, no es poden, confondre mai. Llur destí no és comú. El destí de la burgesia és desaparèixer. El destí del proletariat és esdevenir-ho tot per construir un món socialista d'igualtat, de llibertat, de veritable fraternitat entre tots els homes i tots els pobles. La tesi socialdemòcrata del «destí comú», de la «comunitat nacional» subordinada necessàriament als interessos de classe a les demandes nacionals, indueix els treballadors a la col·laboració i a la pau entre les classes, a la negació de la lluita de classes, condueix en el seu desenvolupament lògic a la teoria racista reaccionària, al feixisme.

Catalunya és una nació. Però Catalunya no pot isolar-se. La tesi que Catalunya pot resoldre el seu problema nacional com un cas particular, desentenent-se i fins oposant-se al problema general de l'imperialisme i de la lluita del proletariat, és reaccionària. Per aquest camí es va a l'exageració negativa de les particularitats nacionals, a un nacionalisme local eixorc. Per aquest camí es marxa no vers l'alliberament social i nacional, sinó a una major opressió i vexació. De la mateixa manera que els treballadors del país opressor cauen en la desviació colonitzadora, xovinista, així que no comprenen o no tenen en compte suficientment les peculiaritats d'estratificació de les classes, la cultura, la vida diària, el passat històric i la psicologia peculiar d'un poble somtès, el mateix els treballadors del país oprimit cauen en la desviació xovinista localista, particularista, de confondre els seus peculiars «interessos nacionals en general», de concedir més atenció i esforç als problemes accidentals que als propis interessos fonamentals de classe, així que obliden o no comprenen el problema general de l'imperialisme i de la lluita de classes del proletariat.

Catalunya és una nació. Cal, però, que Catalunya esdevingui una nació de fet i de dret, una Catalunya reconeguda. Com assolir-ho, companys? Tot resumint: dues línies estan en presència, entre dues línies han d'escollir els catalans de Catalunya i els catalans de l'emigració: la línia imperialista, la línia revolucionària. Cal analitzar i prendre partit.

La línia imperialista

La línia imperialista és la que segueixen els pidolaires del nacionalisme català petit-burgès. L'home representatiu d'aquests pidolaires, entre els quals trobem fraternalment aplegats els desertors, els claudicadors, els que fugiren abans d'hora, els que no comprengueren la Catalunya en guerra i no comprenen la Catalunya que lluita contra la traïció de Franco i no comprendran mai la Catalunya que es forja amb heroisme i dolor: és l'ex-conseller Carles Pi i Sunyer.

El «pla» polític de Carles Pi i Sunyer fou escrit el mes de gener d'enguany. En el mateix mes d'eufòria de l'imperialisme anglo-francès, quan intentava «una maniobra de gran envergadura per obtenir, en nom de la defensa contra el comunisme, un canvi de fronts». El camí de Damasc; per a Carles Pi i Sunyer, va ésser aquesta «gràfica imatge» de Churchill, segons la qual la «nova europa federal», després de la victòria, seria com «una casa de diversos apartaments en la qual tothom tindria la seva habitació». El que no ens diu Pi i Sunyer és que el propietari d'aquesta casa d'apartaments seria l'Imperi Britànic. Qüestió que no el devia capficar gaire, car ell, home d'humilitat coneguda, s'hauria acontentat amb un racó de les golfes, a preu econòmic. Tanmateix, cal reconèixer que el document de Pi i Sunyer va tenir un èxit positiu entre els «patriotes» catalans d'Amèrica que restaren a Amèrica mentre el nostre poble es dessagnava en defensa de Catalunya. Les felicitacions i encoratjament anaven i venien, i els cors estaven preparats per retornar heroicament Catalunya darrere les baionetes dels demòcrates senegalesos i francesos.

Pi i Sunyer entén que el recobrament de Catalunya no ha d'ésser pobra dels catalans, sinó dels imperialistes anglo-francesos. Per recobrar Catalunya només cladrà que uns catalans de «seny» es presentin a l'hora de la victòria a reclamar a Mr. Churchill un racó de les golfes imperials. Naturalment cal que preparem bé el terreny. ¿Què hem de fer? En primer lloc, convèncer Mr. Churchill que els catalans no som un factor de «pertorbació», sinó d'«estabilitat». En segon lloc, visitar el Papa perquè ens perdoni «els desbordaments comesos» durant la nostra guerra. De seguida, avergonyir-nos i fer-nos perdonar la nostra guerra, oblidar-la i convèncer els grossos burgesos catalans que tot plegat fou un mal somni car la guerra va ésser una innocent «discòrdia» i un dissortat «malentès». Sense deixar-ho refredar, fer la unitat de «tots els catalans», dels catalans que tinguérem la dissort de combatre Franco i de «desbordar-nos» contra les servents del Vaticà i dels catalans que, més patriotes i maquiavèl·lics, ajudaren Franco a derrotar l'exèrcit català i l'ajuden avui en la tasca d'enrunar el que la guerra deixà en peu a Catalunya. Feta aquesta evangèlica «unitat de tots els catalans» oferir el poder a la burgesia, a les forces d'«ordre» i d'«estabilitat» a les «dretes de major volum», tot prometent-los humilment respecte i obediència i col·laboració desinteressada, no retornar mai més als desbordaments del passat, no tornar a ésser mai més els caps calents que tan sovint hem estat, malauradament. Ja «units tots els catalans», presentar-nos a les conselleries victorioses i dir-los: «som Catalunya i us demanem per Catalunya les petites engrunes del banquet imperial de la victòria».

Per portar a terme el seu pla genial, Carles Pi i Sunyer s'entesta a resoldre dues grans dificultats: posició de la burgesia i òrgan representatiu de «tots els catalans». ¿Què dirà que farà la burgesia quan rebi el pla de recobrament de Catalunya? Aquesta pregunta no deixà dormir Pi i Sunyer en els dies que degué durar la redacció de l'històric document. Preveient dificultats, s'adreçà a ella, patèticament: «la posició lògica—afirma—fóra que les dretes catalanes procuressin contribuir a resoldre el problema de Catalunya dins de les possibilitats de la conjunció de forces polítiques conservadores desitjoses d'una sòlida ordenació europea». Poc convençut que la lògica i la burgesia vulguin anar juntes, Pi i Sunyer treu la caixa dels trons per espaordir-la i profetitza: «Que no vingui un moment en què torni a repetir-se el dramàtic mal entès que tan funest ha estat per a Catalunya; que, per no incorporar-se els sectors de la dreta de major volum a un profund moviment de recobrament nacional, l'hagi de fer altre cop la gran multitud de gent catalana anònima i modesta de sentiment liberal». Perspectiva funesta. Altre cop, el poble al carrer. Altre cop, el poble donant la seva sang per salvar Catalunya. Altre cop, els desbordaments, les «discòrdies», Catalunya factor de «pertorbació» i no d'«estabilitat». Té tota la raó, Carles Pi i Sunyer. Ell va arribar a l'alcaldia de Barcelona portat per la «gran multitud de gent catalana anònima i modesta». Però això què hi fa? Qui no té en la seva història un pecat de joventut? L'argument és de pes i prou bo per convèncer les «dretes de major volum» i comprometre-les a obrir-nos les portes del Fomento del Trabajo Nacional i de l'Instituto Catalán de San Isidro, i a donar-nos un sostre a «tots els catalans ben penedits i units». Resolta aquesta dificultat, Pi i Sunyer planta cara coratjosament a la segona: l'òrgan representatiu de «tots els catalans». Com ha d'ésser? Qui pot ésser-hi? És clar, cal esbandir d'antuvi tot «el que representi partidismes polítics, ambicions de grups o banderies personalistes». Feta l'escombrada, no resta més que «una selecció d'elements de pura categoria moral, perquè inspiri confiança i mereixi respecte». Ja veieu si és senzill. Fem, doncs, aquesta «selecció». President: Carles Pi i Sunyer, car el pare de la criatura és l'amo de la criatura. Vice-president: Manuel Serra i Moret, car en llegir l'històric document va escriure a corre-cuita un article per dir, amb molta modèstia, que ell, l'heroi parlamentari de novembre de 1934, era un dels «selectes» i que s'oferia pel que fos. I després... Potser Ventura Gassol, el qual desertà de Catalunya essent Conseller de la Generalitat o Josep Dencàs, el gran tàctic del 6 d'octubre, o Josep Casanoves, l'entranyable amic de Reverter i del segon Buró francès, o Nicolau d'Olwer, el qual s'adherí al traïdor Casado, responsable de l'afusellament de tants milers de catalans a la zona Centre-Sud. Qui més? En bona lògica, pertanyen per dret natural a la «selecció», Eugeni d'Ors, Valls i Taberner, Bertran i Musitu i el Mateu dels ferros. I si Pi i Sunyer no ha trobat encara el caixer de la «selecció», li oferim, a escollir, tres patriotes: Cambó, Asens o Tarradellas. ¿Com es pot dubtar que aquesta «selecció» d'elements de «pura categoria moral», faria rotllo? Resta una darrera dificultat, imprevista. Carles Pi i Sunyer proposava que la «selecció» havia «de radicar a la terra amiga de França» ben arrecerada a les baionetes senegaleses. On hem d'anar ara? Carles Pi i Sunyer no ha dit res encara. Es veu que l'atuïment ha esmorteït la seva fecunda imaginació. I bé, seriosament, nosaltres proposem que la Seu de la «selecció» sigui el Born. Prèviament, però, caldrà demanar un salconduit al bon amic de Catalunya «factor d'estabilitat i no de pertorbació», generalíssim Franco.

Companys; en el Manifest del 1r de maig d'enguany de la Internacional Comunista podem llegir: «les petites nacions són moneda de canvi en mans dels imperialistes». El Manifest es refereix a les petites nacions ja sobiranes i, en aquell temps, «neutrals». ¿Ho seran en mans dels imperialistes les nacions oprimides, sotmeses ja a l'explotació d'un imperialisme determinat? ¿Què ha estat, què pot ésser la nostra martiritzada Catalunya per als imperialistes? Quan s'ha aixecat una veu en el curs de la guerra per defensar-la? ¿Quan s'ha intentat fet quelcom per aturar la mà criminal de Franco, rabejant-se contra Catalunya? Només els hipòcrites i els covards poden escriure el que va escriure Pi i Sunyer. Només els traïdors, els renegats, els desertors poden acceptar la línia pidolaire i deshonorant proposada per Pi i Sunyer. Els imperialistes són explotadors de pobles. I els explotadors ens han d'alliberar a nosaltres? A la península patim un imperialista: Franco. I el que volen i voldrien els imperialistes del grup anglès no és salvar Catalunya contra Franco, sinó entendre's amb Franco autoritzant-lo, si calgués, a anorrear encara més Catalunya. Els imperialistes no realitzen una política de principis. Els imperialistes es recolzen en principis que afavoreixin els seus interessos. Com negar-ho? L'actual govern anglès ha dit: «Si Franco no trenca la neutralitat, ajudarem Franco amb crèdits i primeres matèries. Si Franco trenca la neutralitat, reconeixerem un govern de la República espanyola». On són els principis? Quan la «moral» imperialista s'ha manfiestat amb més cinisme? I quin qualificatiu hauríem de donar als polítics espanyols que a Londres i a Amèrica fan cua? És pacient la nostra lluita menada en íntima solidaritat amb els pobles i la classe obrera internacional, amb l'URSS i la Internacional Comunista, contra la guerra imperialista, per la pau entre els homes i els pobles. Catalunya serà lliure socialment i nacional, alçant la sagrada bandera de l'internacionalisme proletari!

El camí de l'alliberament de Catalunya no passa per les cancelleries imperialistes, passa per Catalunya, pels camps de concentració de França, per les terres americanes que han assolit nuclis petits o grans de combatents catalans i espanyols.

No és el camí dels diplomàtics de secà. És el camí dels lluitadors. No és el camí dels pidolaires. És el camí dels que a Catalunya i fora de Catalunya no han deixat d'ésser combatents.

Cal que organitzem aquesta lluita. Cal que forgem amb decisió les eines amb les quals hem de fer la lluita i assolir la victòria. Aquestes eines són: unitat dels pobles hispànics, unitat obrera, Front Popular.

Unitat de Catalunya amb els pobles hispànics

Hem vist que en la teoria leninista-stalinista sobre la qüestió nacional, el principi fonamental és el d'autodeterminació. Desenvolupant aquest principi ha escrit el company Stalin: «El dret a l'autodeterminació significa que només la nació mateixa té el dret de determinar el seu destí, que ningú no té el dret d'intervenir per la violència en la vida de la nació, d'anihilar les seves escoles i altres institucions, de violar els seus usatges, de reprimir el seu llenguatge, de restringir els seus drets... Una nació pot arranjar la seva vida d'acord amb la seva pròpia voluntat. Té el dret d'arranjar la seva vida sobre la base de l'autonomia. Té el dret d'entrar en relacions federals amb altres nacions. Té el dret a la completa separació. Les nacions són sobiranes i totes les nacions són iguals».

El dret a la separació, però, no vol pas dir que la nació té l'obligació de separar-se. L'exèrcit del dret a la separació està lligat a les condicions objectives d'una situació donada a l'absoluta prioritat del dret de la classe obrera a la dictadura del proletariat.

En el moment present el problema que se'ns planteja no és el de separar o no Catalunya d'Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indiscutible l'exercici ple i lliure del dret a l'autodeterminació i el respecte absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.

La primera condició és esbandir Franco.

La segona condició és instaurar un règim, en substitució del franquisme esbandit, que sigui per a Catalunya una garantia indiscutible.

¿Ens podem plantejar el problema d'una Catalunya aïllada a la península i en el món, esbandint Franco pel seu sol esforç? No.

¿Ens podem plantejar el problema que una monarquia restaurada garantiria a Catalunya el dret a l'autodeterminació? L'experiència històrica ens diu que no.

Ens podem plantejar el problema que en una Europa colonitzada per Hitler o Mussolini, Catalunya recobraria la seva personalitat? Per absurd, no.

¿Ens podem plantejar el problema que una restauració de la República del 31, resoldria la qüestió? No. L'experiència ja l'hem feta i no hem de voler repetir-la. Sota la República del 31, Catalunya no va poder exercir el dret a l'autodeterminació. L'Estatut no va ésser l'expressió de la voluntat catalana, sinó del precari bon voler de les Corts Constituents espanyoles.

Ens podem plantejar el problema que Catalunya pel seu sol esforç pot derrotar Franco a Catalunya i Espanya i imposar a Euzkadi, Galícia i Espanya el règim polític que asseguri els seus drets a l'autodeterminació? No.

Aleshores, davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics per enderrocar Franco i proclamar, junt, una República Popular dirigida per la classe obrera.

L'experiència històrica ens demostra que les classes feudals aristocràtiques no resolen els problemes nacionals. L'experiència històrica ens demostra que una República dirigida per la burgesia, no resol els problemes nacionals. L'experiència de la nostra guerra ens demostra així que hi veu un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i mitjana amb els líders dels partits nacionalistes petit burgesos, es passen a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social.

Només la Unió Soviètica ha resolt de manera definitiva i satisfactòria els problemes nacionals. Els ha resolt perquè a la Unió Soviètica el poder pertany a la classe obrera. De totes les classes que composen l'actual societat capitalista, només la classe obrera no ha estat, no és, ni pot ésser, imperialista car comprèn i practica l'internacionalisme proletari.

Per tant, companys, el camí a seguir per Catalunya no ofereix dubtes. Únicament la República Popular d'Espanya dirigida per la classe obrera permetrà a Catalunya el ple i lliure exercici del seu dret a l'autodeterminació. Únicament la República Popular d'Espanya dirigida per la classe obrera, garantirà a Catalunya el respecte estricte i absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.

I aquesta República Popular dirigida per la classe obrera, només la podra conquerir Catalunya lluitant en fraternal unió amb els altres pobles hispànics.

Unitat obrera

La classe obrera és el factor decisiu en la lluita per la reconquesta de Catalunya i la proclamació d'una República Popular dirigida per ella mateixa. Si la classe obrera no va a la lluita presentant un front únic a l'enemic, no podrà realitzar la seva alta missió històrica. Si la classe obrera, unida sota la repressió, no es manté unida una vegada proclamada la República Popular, trossejarà amb les seves mans la República i repetirà amargues experiències ja viscudes.

Unitat política, unitat sindical. Un partit únic del proletariat. Una central sindical única. A Catalunya hem realitzat ja amb èxit positiu la unitat política del proletariat. La creació del PSUC ha estat el fet més transcendental de la història catalana. Però, a Catalunya, no poguérem realitzar la unitat sindical, crear la Central Sindical única. Marxàvem per aquest camí, i amb excel·lents perspectives, en el darrer període de la guerra.

Ara, el proletariat català, que ha donat al món capitalista l'exemple fecund i únic de la seva ferma unitat política, està obligat a completar aquesta tasca gloriosa d'avantguarda, fent la unitat sindical. Ni UGT, ni CNT. Una Central sindical única.

Per reeixir, però, en aquesta tasca, hem de separar resoltament aquells que la feren impossible durant la guerra, i que treballen ara per sabotejar-la: els trotsquistes i els provocadors de la FAI.

La massa obrera catalana no és anarquista, no és faista. La massa obrera catalana que es mantingué a la CNT, és, en el cas de plena convicció, sindicalista. La FAI no té cap tradició en el moviment obrer català. Els grups de la FAI varen apoderar-se de la CNT en els moments tèrbols de la caiguda de Primo de Rivera i de la proclamació de la República. No hi havia a Catalunya, en aquells moments, un partit marxista de masses. No hi havia a Catalunya, aleshores, un moviment sindical contrari, per l'estupidesa inversemblant dels dirigents del PSOE. Les posicions dirigents guanyades per la FAI, sense esforç ni oposició, les mantingueren després pel terror i la supressió de la democràcia sindical. La FAI no representava ni podia representar la massa obrera catalana. Com podríem, si no, explicar-nos el vertiginós creixement de la UGT, una vegada tingueren els obrers catalans la garantia i el guiatge d'un partit marxista fort i dinàmic? No podríem explicar-nos d'altra manera la davallada catastròfica dels faistes en el darrer període de la guerra i el profund corrent d'unitat que trontollava ja els desballestats rengles cenetistes i l'acostament i l'ingrés al partit de quadres cenetistes cansats de donar suport a bandits i provocadors.

Hem d'aprofitar, companys, l'experiència de la guerra per liquidar d'una vegada l'eixorc anarquisme o faisme de casa nostra i a Espanya. Els faistes amos en el primer moment i per l'abandonament total del poder de Companys i dels seus lídes d'Esquerra Republica, del carrer, de les fàbriques i de la força armada, pogueren assajar a gust les seves «teories». No haureu oblidat els resultats. De segur que Catalunya no els oblidarà mai. Varen desfer l'economia, varen saquejar la petita burgesia, varen especular indignament amb el terror perdonant vides o tallant vides segons factura, varen sabotejar la formació de l'exèrcit popular, varen oblir els fronts en cada ofensiva enemiga, varen fer la guerra a la reraguarda i no al front, desmoralitzant i convertint en enemigues àmplies masses pageses, varen aprofitar-se de la indústria de guerra per servir-se i no servir els combatents del front, varen organitzar amb els bandits trotsquistes el putsch contrarevolucionari de maig, varen sabotejar la unitat sindical i feren els impossibles per trencar la nostra unitat política; varen sabotejar el Front Popular i aconseguiren a l'hora culminant neutralitzar-lo, varen fer a Catalunya l'assaig general del «cop» que més tard havien de donar a la zona centre-sud recorrent a tots els seus mitjans per provocar la crisi de la Generalitat en plena ofensiva enemiga, varen acabar la seva missió d'agents provocadors, d'agents de la reacció mundial i d'escamots a casa nostra de «falange», organitzant la traïció Casado-Miaja-Mera-Besteiro. A l'emigració continuen la seva vida aventurera i els que d'entre ells són «doctrinaris», fan l'apologia de «Falange», canten himnes al patriotisme de José Antonio Primo de Rivera, comproven la identitat «ideològica» de la FAI i Falange, lamentant la fatalitat històrica que dificultà la cobejada entesa entre la FAI i Falange ja abans de la guerra.

Hem de lluitar, companys, sense misericòrida contra aquests aventurers del moviment obrer, contra el retorn d'aquests aventurers a Catalunya.

La unitat obrera han de fer-la els obrers de la UGT i de la CNT. Nosaltres hem d'ajudar amb totes les nostres forces, perquè la unitat sigui accelerada. Quin sentit històric podria tenir el manteniment de les inicials enemigues, la repetició d'una guerra d'inicials? La divisió de la classe obrera és útil només a una colla de buròcrates i a la burgesia. La divisió de la classe obrera, històricament, és un residu del feudalisme en el moviment obrer. La divisió de la classe obrera és el millor servei que pot fer-se al traïdor Franco i als seus botxins. La divisió de la classe obrera allunya la victòria. La divisió de la classe obrera va contribuir en gran manera a la pèrdua de la guerra i ens prendria la pau, una vegada esbandits Franco i Companyia. La divisió de la classe obrera sols pot ésser volguda pels reaccionaris socialdemòcrates, pels aventurers faistes, trotsquistes i pels partits petit burgesos, per tots aquells que se saben condemnats a mort davant d'un moviment obrer sa i fort i unit.

Els obrers, a Catalunya, alliçonats per l'experiència i sota el guiatge ferm i segur del PSUC realitzen ja aquesta unitat a les fàbriques, als tallers, als camps de concentració, a les presons i sindicats de Falange. A l'hora de recobrament, no retornaran a les velles inicials. Es trobaran ja aplegats fraternalment en una sola Central Sindical. Ajudem-los, companys, sense recels, ni regateigs, ni defallences, realitzant també aquí la unitat entre els obrers que no han oblidat el deure de treballar de cara a Catalunya i pel retorn a Catalunya.

Front Popular

Com ha d'ésser el Front Popular? Amb qui podem i hem de fer el Front Popular, en la nova situació que ens planteja la política internacional i la reconquesta del nostre país? El Front Popular d'avui no pot ésser una còpia del d'ahir. El Front Popular antic complí ja la seva missió històrica. Fou en tot aquell període un preciós instrument de lluita. La seva repetició actual seria contraproduent, un error incomprensible.

¿Podem fer el Front Popular amb la socialdemocràcia espanyola—sortosament no hi ha socialdemocràcia catalana—, aliada a la FAI en la conspiració preparatòria de la traïció Casado-Miaja-Mera-Besteiro? Amb la socialdemocràcia, agència assalariada de l'imperialisme, avantguarda en la lluita contra la Unió Soviètica, que recollí del fang la bandera anticomintern? La nostra missió és «desemmascarar—ens diu amb raó el company Dimitrov—davant les masses el paper traïdor de la socialdemocràcia, aixecar la indignació, l'odi de les masses contra ella. Lluitar impacablement contra el socialdemocratisme en els rengles del moviment obrer és una tasca no sols de l'avantguarda comunista, sinó també de tots els militants del moviment obrer, una tasca de tota la classe obrera».

¿Podem fer el Front Popular amb els líders dels partits nacionalistes petit-burgesos? En primer lloc, caldria saber on són els partits nacionalistes petit-burgesos. Ja, durant la guerra, eren unes formacions esquelètiques. Després de la derrota, han desaparegut. No hem vist ja com el senyor Pi i Sunyer dóna per liquidats els partits petit-burgesos, obrint pas a la seva «selecció» d'il·lustres patums? On són, quin treball fan de cara a Catalunya, a l'emigració? No em direu pas que es fa tasca orgànica de partit, anant de gosset sense raça al costat del senyor Prieto!... I encara més, ¿amb quins líders podríem tenir conversa? ¿Amb Pi i Sunyer, que s'esfereeix davant la possibilitat que el poble, «altre cop», salvi Catalunya, l'única aspiració del qual és anar de Secretari al Fomento del Trabajo Nacional? ¿Amb Tarradellas, el negociant de les indústries de guerra, amb Sbert el trapella que n'ha fet de tots els colors «protegint» els intel·lectuals catalans? ¿Amb els desertors Gassol, Casanovas, Dencàs, Mestres, Prunès, Massip, Aiguader, Puig i Ferreter, Espanya, Galès, etc., car són més els que desertaren que els que restaren? Amb la colla de detractors sistemàtics de la Unió Soviètica de la Internacional Comunista, del nostre partit, auxiliars a petit sou de l'imperialisme, de provocadors i delators a les ciutats de França i als camps de concentració? ¿Amb els covards que s'avergonyeixen de la nostra guerra i no volen més que fer-se perdonar no haver treballat amb més braó per precipitar la derrota? De què serviria aquesta caricatura de Front Popular? És clar que no seria un Front Popular, sinó una mena de Pomells de Joventut, amb joves solemnialment revellits!...

El Front Popular, companys, ha de correspondre a l'etapa actual de la història de Catalunya. La bandera nacional catalana ha passat a mans del proletariat, a mans del PSUC. En començar la nostra guerra, va acabar el període històric dels partits nacionalistes petit-burgesos en la lluita pel recobrament nacional i social de Catalunya, com va acabar el període de la gran i mitjana burgesia el 13 de setembre del 1923. Els partits nacionalistes petit-burgesos varen llençar al carrer, al llot que trepitjaven la FAI i els trotsquistes, la bandera nacional. Aquesta bandera va recollir-la el PSUC, la va recollir el proletariat català i ara continua essent seva i amb ella, ben alta, conquerirà la victòria definitiva. Els partits nacionalistes petit-burgesos no comprengueren ni estimaven la Catalunya que s'anava forjant davant dels seus ulls, entre sang i llàgrimes. I quan començaren a comprendre-la i a desesperar de retornar-la a «Can Prosa», varen trair-la. Els residus dels partits nacionalistes petit-burgesos, a l'emigració, impotent per deturar la Catalunya nova, la Catalunya dels catalans que treballen i lluiten, es conxorxen amb els imperialistes i amb les drets de major volum, per ofegar-la cometent una segona i més baixa traïció. Hem arribat, companys, a la tercera i definitiva etapa del moviment nacional català. La primera fou de la gran burgesia. La segona fou de la petita burgesia, representada en el cim per Macià i Companys. La tercera és la del proletariat, és la nostra, l'etapa del PSUC. ¿Com podríem deixar-nos prendre la bandera?

I Lluís Companys?, preguntareu... Parlem-ne, doncs. En el curs de la guerra, Lluís Companys va ésser el més digne dels seus. Recolzat per nosaltres únicament, Lluís Companys va vèncer els intrigants del seu partit i no podem afirmar que fos el cap dels claudicadors, per bé que no va lluitar com era degut contra els més perillosos. Lluís Companys va fer grans esforços per comprendre una Catalunya que se li escapava de les mans, sense aconseguir-ho. Lluís Companys no va arribar a ésser mai el president d'una Catalunya en guerra. Catalunya el superava dia a dia. En el primer període va minimitzar-se deixant el camp lliure als faistes i trotsquistes. En el segon període, no tingué més que reaccions histèriques, davant les atzagaiades dels funcionaris provocadors de l'Estat central i les intemperàncies i abusos de poder de Negrín. En el curs de la darrera ofensiva enemiga no fou ni un Claris ni un Casanova, malgrat haver estudiat la seva història. Tanmateix, nosaltres vàrem estar al seu costat, vàrem col·laborar amb ell i vàrem ajudar-lo, honradament, car era el millor dels seus.

Però el Lluís Companys dels darrers dies de la guerra i de l'emigració és tot una altra cosa. Per comprendre-ho val la pena que us llegeixi un document del partit, històric, i que en siguin tretes les seves conseqüències. Vet-el ací:

«Honorable president:

»En la darrera reunió del Consell tinguda a Barcelona, es va acordar que d'ésser necessari el trasllat del Govern a una altra població catalana, es tornaria a reunir per tal d'acordar-ho i prendre col·lectivament les mesures polítiques i administratives oportunes. El Consell, però, no va ésser convocat més, amb gran dany per a Catalunya i per al prestigi del seu Govern. Els Consellers del PSUC es varen quedar a Barcelona i varen sortir-ne la tarda del dia 26 de gener a l'hora que l'exèrcit invasor arribava a la plaça de Catalunya, tot i que per ordre de no sabem encara qui, se'ls va retirar dels Departaments la guàrdia de Mossos d'Esquadra.

»A Darnius i a Agullana, els consellers del PSUC varen tenir l'honor de visitar-vos diverses vegades per demanar-vos una reunió del Consell. En moments en què calia actuar més orgànicament que mai en representació i en defensa de Catalunya, quan encara existia la possibilitat d'obtenir o exigir mesures enèrgiques de depuració política i militar, de reorganització de les forces que no havien perdut la voluntat de lluita, d'aprofitament dels elements ofensius acumulats en quantitat suficient a Figueres, de restabliment d'un ordre civil i militar, mesures que haurien permès la fixació i consolidació d'un front català, els Consellers del PSUC opinàrem que la reunió del Consell no havia d'ésser ajornada. La insistent petició nostra no fou atesa. Els consellers del PSUC, no obstant saber, extraoficialment, que la resta del Govern havia passat a França, vàrem restar en terra catalana visitant els fronts, els pobles de la reraguarda immediata, els organismes estatals en franca i vergonyosa fugida, organitzant equips de fortificació, col·laborant personalment en les tasques de recuperació d'homes i material, complint amb el nostre deure de patriotes i d'antifeixistes catalans en lluita oberta contra els traïdors del més alt organisme militar de la República que havien ja lliurat Barcelona i lliuraven els darrers pobles de Catalunya als invasors, i sortírem del Portús la tarda del 10 de febrer moments abans d'ésser arborada a la ratlla fronterera per les tropes invasores, la bandera de traïció i d'esclavatge.

»Perduda Catalunya, els consellers del PSUC vàrem visitar-vos a París diverses vegades per pregar-vos la convocatòria urgent del Consell. Els consellers del PSUC opinàvem que la guerra no havia acabat, que les possibilitats de victòria no s'havien esgotat, que una política justa de resistència, vigoritzada per una implacable revisió dels òrgans i mètodes estatals, per l'eliminació resolta de claudicadors i de traïdors i tenint en compte la inestabilitat de la situació internacional, transformaria la zona centre-sud en un front inexpugnable, fortalesa gloriosa d'on sortiria l'exèrcit alliberador de Catalunya. El Govern de Catalunya estava obligat a intervenir, a opinar, a fer-se present a la zona centre-sud, a palesa, amb l'exemple, amb la seva acció perseverant que Catalunya, traïda, continuava en les trinxeres de la llibertat. El Consell, però, no fou convocat.

»En produir-se la traïció Miaja-Casado-Besteiro, els consellers del PSUC tingueren l'honor de visitar-vos novament per insistir a demanar-vos la convocatòria del Consell. El Govern de Catalunya no podia desconèixer que, com a conseqüència de la monstruosa traïció de l'anomenada Junta de Defensa de Madrid, més de 60.000 soldats catalans caurien indefensos en mans dels nostres mortals enemics, que l'hora de l'alliberament de Catalunya s'allunyava, que els millors combatents de la República i, per tant, els que més estimaven i comprenien Catalunya, eren assassinats. El Govern de Catalunya estava en el deure de condemnar la traïció i els traïdors, de presentar, si més no, l'exemple d'una Catalunya reivindicada pel seu dolor, per la seva abnegació, pel seu alt heroisme. Tampoc, aquesta vegada, no fou convocat el Consell.

»Els consellers del PSUC enteníem i entenem que, ultra les raons generals que exigien el funcionament regular del Consell, el Govern de Catalunya havia de tenir una política d'ajut i d'organització dels centenars de milers de catalans exiliats; que havia d'ésser el Govern de Catalunya el representant únic de tots els catalans davant França, davant els països disposats a acollir el exiliats, davant les organitzacions internacionals antifeixistes que tant ens han ajudat i ens ajuden encara; que el Govern de Catalunya hvia de continuar essent un organisme viu, única veu i cap qualificat i legítim dels catalans honrats, resolts a continuar la lluita fins aconseguir l'alliberament total de la nostra pàtria; que donar per dissolt o no existent el Govern de Catalunya, perdut el territori, de fet o de dret, implicava el reconeixement de la legitimitat del domini terrorista feixista damunt Catalunya i, a la vegada, la ruptura momentània de la unitat catalana, sense la qual la reconquesta de la nostra pàtria és més difícil i més llarga.

»Encara que la situació d'avui, no és la mateixa que teníem en terra catalana i abans de la traïció Miaja-Casado-Besteiro, i la lluita per l'alliberament de Catalunya sigui de característiques molt distintes, els consellers del PSUC considerem que el Govern de Catalunya ha de recobrar la seva fesomia normal, que ha de posar-se a la feina de pressa per tal de guanyar el temps perdut, per tal d'organitzar l'ajut als catalans exiliats i, essencialment, la lluita per la reconquesta de Catalunya, i us demanem. Honorable President, que convoqueu el Consell perquè pugui entendre i resoldre sobre les qüestions següents:

»1.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya és l'única representació legal de Catalunya i continuarà essent-ho mentre el poble català, lliure d'invadors i de traïdors no pugui manifestar democràticament la seva voluntat.

»2.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya organitzarà i dirigirà la lluita contra els invasors i martiritzadors de la nostra pàtria i hi persistirà mentre no hagi recobrat totalment el territori.

»3.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya desenvoluparà una política metòdica d'ajut i organització dels catalans exiliats, amb la perspectiva, però, d'un retorn no llunyà a la pàtria.

»4.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya organitzarà i dirigirà la batalla contra el terrorisme bestial que priva de la llibertat o de la vida els millors fills de la pàtria.

»5.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya serà l'únic defensor i guia dels catalans a l'estranger.

»6.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya condemna obertament i categòrica la Junta de Defensa, junta de traïdors, que trencà la voluntat de resistència del poble espanyol i va lliurar-lo, emmanillat, als seus botxins.

»7.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya afirma que per a portar a bon terme la lluita per la reconquesta de la República i de Catalunya, cal no tenir tracte ni pacte amb tots aquells que individualment o col·lectiva han estat aliats, suport o adherits a la Junta de traïció dels Miaja, Casado, Besteiro, Carrillo, Mera, etc.

»8.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya declara que ajudarà els partits i organitzacions que, prèviament, hagin condemnat la Junta de traïció, en la tasca de reorganització del Front Popular català, la confiança en el qual no ha perdut.

»9.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya entén que ni ell, com a Govern, ni els partits i organitzacions catalans, com a antifeixistes, poden iniciar relació o convivència amb els partits o els homes que varen aliar-se i han col·laborat amb el traïdor Franco, abans o després del 19 de juliol.

»10.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya crearà l'aparell de lluita contra els invasors, en el territori català.

»11.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya afirma la seva absoluta confiança en el pròxim resorgiment d'una Catalunya lliure i democràtica i que, per aconseguir-la, no regatejarà esforç ni sacrifici.

»Els consellers del PSUC no ignorem, Honorable President, el vostre fervent amor a Catalunya, el vostre alt sentit de la responsabilitat històrica, els vostres sofriments pel dolor de la pàtria i el vostre vehement desig de posar-hi ràpidament fi. Per això, els consellers del PSUC confien que, aquesta vegada, voldreu convocar-los a Consell, vençuts els homes que s'oposen a la vostra voluntat, que han esmerçat els pocs cabals de la Generalitat en afanys de proselitisme personal, que abusen del nom de Catalunya per obtenir del Govern francès tractes especials a favor de petits nuclis més o menys turiferaris, que menyspreen la vostra autoritat per massa digna i objectiva, que cerquen ja contacte amb els Cambó i companyia, traïdors a Catalunya i a la classe per ells representada, i que serà, Honorable President, sota el vostre guiatge que anirem endavant per la reconquesta de la nostra pàtria, per la reconstrucció d'una Catalunya lliure, rica i plena.

»Us saludem molt cordialment i restem a la vostra disposició.

»París, 1r. de maig del 1939.

»Pels Consellers del PSUC
El Conseller d'Economia.
JOAN COMORERA

«Honorable President de la Generalitat de Catalunya».

Aquest document no va ésser contestat oficialment. La contestació oficiosa va ésser clara: Lluís Companys trencà les relacions amb el partit. Per voluntat de Lluís Companys, el Govern de la Generalitat va morir sense pena ni glòria abandonant a la seva sort els centenars de milers de catalans exiliats, renunciant a la lluita pel recobrament de Catalunya. De seguida s'abandonà a claudicadors i desertors i cobrí amb el seu nom la campanya de difamació que contra el partit, la Unió Soviètica i la Internacional Comunista, defensaren els assalariats de l'imperialisme. I, per últim, Lluís Companys es lliurà a Prieto l'enemic tradicional de Catalunya, l'individu sinistre que sabotejà l'expedició dels catalans a Mallorca, que té damunt la seva consciència la responsabilitat per la invasió primera de Catalunya, una de les majors responsabilitats per la pèrdua de Catalunya i de la República. ¿Què podem fer ara amb Lluís Companys, sinó oblidar-lo? És un home del passat i en la Catalunya d'avui no hi té res a fer, i encara que volgués tampoc podria, car parlem llenguatges diferents.

I anem nosaltres endavant a fer la vostra feina, sense mirar enrere. Han desaparegut els líders petit-burgesos, però resta el poble. Fem el Front Popular amb el poble, per la base. Un Front robust, triomfant. Un Front Popular amb els milers de catalans que, a França i a Amèrica, ens acompanyin en la lluita contra la guerra imperialista, contra l'entrada d'Espanya en la guerra imperialista, per la pau entre els pobles per la reconquesta d'una Catalunya socialment i nacional lliure. Un Front Popular com el que ja existeix a Catalunya sota el ferm guiatge del PSUC, entre els catalans que tots els dies donen la batalla a Franco, amb menyspreu estoic de la pròpia vida!

Coratge i endavant, a realitzar totalment la línia nacional del PSUC.

III. EL PARTIT

Per realitzar, però, la línia nacional, per portar a bon terme la lluita del recobrament de Catalunya, ens cal l'instrument essencial: el partit. Apliquem-nos aquestes sàvies paraules del company Dimitrov: «La pau pot i ha d'ésser conquistada per la lluita de masses. La victòria, ens ensenya Stalin, mai no arriba per si mateix; cal conquistar-la. I per conquistar-la, ara més que mai, la classe obrera necessitat partits forts i combatius, partits vinculats per mil lligams amb les masses; partits armats amb la teoria revolucionària d'avantguarda, partits capaços d'aprendre, de manera bolxevic, a lluitar per la victòria, sobre la base de l'experiència del gran partit de Lenin i Stalin. Partits així es van forjant i s'aniran forjant en les dures lluites del proletariat i dels treballadors contra l'enemic de classe. Solament tenint al davant partits així, els treballadors assoliran la victòria».

Nosaltres hem d'ésser un d'aquests partits, un partit bolxevic, monolític. Hi estem obligats, perquè de nosaltres depèn en bona part que el martiri de Catalunya sigui més curt o més llarg. Hi estem obligats per palesar que no es cometé error en atorgar-nos l'altíssim honor d'ésser la Secció Catalana de la Internacional Comunista!

¿Què hem de fer, companys, per esdevenir un veritable partit bolxevic, el veritable partit del recobrament de Catalunya?

1r. Mantenir i enfortir la més ferma i lleial unitat amb el gloriós partit germà, el Partit Comunista d'Espanya. Considerar contrarevolucionaris i eliminar dels nostres rengles tots aquells que d'una manera deliberada emmetzinin les relacions entre els dos partits germans, dificultin la necessària unitat amb intrigues o irresponsables xerrameques.

2n. Lluitar per depurar el partit dels residus trotsquistes que puguin haver-hi. Expulsar dels nostres rengles fulminantment, els individus trotsquistes que hagin pogut infiltrar-se, per manca de vigilància.

3r. Lluita per guarir-nos de l'herència anarquista o anarco-sindicalista o nacionalista petit-burgesos, herència inevitable donada la tradició de lluita de Catalunya i la mateixa heterogeneïtat de formació del nostre partit.

4t. Estudiar sistemàticament els textos fonamentals del marxisme-leninisme, estudi metòdic que tots necessitem, car la tradició marxista, a Catalunya comença amb nosaltres mateixos.

5è. Defensar la Unió Soviètica contra tots els seus enemics siguin els que siguin els perills, defensar la seva justa política de pau. Estimar-la com la nostra mateixa pàtria, pel camí de l'estudi de la seva vida interior, de gegantina construcció socialista i en marxa accelerada vers el comunisme, estimant el seu guia i guia de tots, el genial company Stalin.

6è. Tenir plena confiança en la nostra gloriosa Internacional Comunista, aplicar amb lleialtat absoluta la línia general per ella elaborada.

7è. No admetre, sota cap pretext, desviacions oportunistes en l'aplicació de la línia internacional i nacional del partit, i aplicar mesures severes de sanció contra els reincidents de conviccions equívoques.

8è. Exercir una rigorosa vigilància en els rengles del partit, per descobrir els elements de discòrdia i de divisió que hi poguessin haver. Considerar com un delicte gravíssim contra Catalunya, contra la classe obrera, tota maniobra de discòrdia o de divisió.

9è. Acceptar plenament la més rigorosa disciplina bolxevic, des de la direcció al més modest company de base. Comprendre que sense aquesta disciplina bolxevic el partit esdevindria un vulgar partit socialdemòcrata.

10è. Estimar la direcció i treballar tots perquè sigui forta i prestigiosa. Car la crítica lleugera de la direcció, pel fet que l'afebleix i la desprestigia, afebleix i desprestigia el partit. El respecte i comprensió dels actes i acords de la direcció, el compliment estricte i lleial de les tasques encomanades, han d'ésser normes increbantables per a tots els companys. Això és molt més necessari quan en la situació actual del partit, la vida estatuària normal no és possible. Paral·lelament, aquesta situació augmenta de manera extremada la responsabilitat de la direcció i l'obliga a un treball de superació bolxevic constant.

11è. No deixar-se guanyar per les misèries de l'emigració. No oblidar aquesta consigna justa del Comitè Central d'Anvers «El PSUC no és un partit d'emigrants». El nostre pensament ha d'estar amarat de Catalunya, el nostre treball ha d'ésser de cara a Catalunya, la nostra obsessió saber què hem fet cada dia de la nostra vida d'exili per Catalunya.

12è. Aixecar cada dia més alta i amb mà més ferma la bandera de l'internacionalisme proletari.

La tasca és feixuga, companys, però està al nostre abast realitzar-la íntegrament. Hem de tenir confiança en la força del nostre partit. Malgrat la seva jovenesa, el nostre partit ha resistit victoriosament les proves més dures que mai hagi sofert cap organització política catalana. Ha resistit la prova de la guerra. Ha resistit la prova de la derrota i dels camps de concentració. Ha resistit la prova de la dispersió. I, en el conjunt, el partit s'ha mantingut unit, ferm, els seus militants treballen als camps de concentració, en terres americanes, i treballen, companys, a Catalunya! El partit ha marxat a bon pas pel camí de la bolxevització. El partit arribarà a ésser un autèntic partit bolxevic, monolític, el partit que alliberarà nacionalment i social Catalunya.

La nostra volguda Catalunya sofreix avui el martiri més terrible de la seva història. Ens han prohibit la llengua, la bandera, els nostres sans costums, les nostres boniques cançons. Ens han tancat les nostres escoles admirables i als nostres nens els ensenyen a odiar el que estimen els seus pares. Ens han cremat els nostres llibres mestres, els nostres arxius històrics, i ultratjat els lluitadors de la nostra història més venerats pels catalans. Ens volen desfer per sempre més la nostra riquesa, la nostra economia, desmuntant fàbriques, refusant primeres matèries. Als nostres obrers, que saberen dirigir i administrar honestament i bé la nostra economia, se'ls sotmet a una vida d'esclavatge, de salaris de fam, d'atur forçós provocat, de vexacions en els sindicats esquirols de Falange. Els nostres pagesos que gaudien de la terra que la Generalitat els lliurà estan obligats a un treball forçat i sofreixen com no sofriren els remences que feren la guerra als senyors feudals. La nostra menestralia, de bona nissaga catalana, que lluità molta d'ella heroicament al costat nostre, és junyida i trepitjada pels gàngsters menors del règim franquista. Ésser català a Catalunya és delicte que es paga amb la mort, la presó, el camp de concentració o el treball forçat. La repressió bestial del franquisme es va accentuant en la mesura que Franco es prepara per arrossegar Espanya a la guerra imperialista. Les velles lleves ja delmades per la nostra guerra, les lleves joves, la reserva vital més preciosa de la Catalunya endolada, seran llançades al carnatge imperialista, si els pobles hispànics, els pobles europeus i la classe obrera internacional no imposen la pau, no anihilen les feres carnisseres de l'imperialisme i de la reacció mundial. Catalunya es dessagna pels quatre costats, companys!...

Els catalans, però, no estan vençuts i lluiten amb braó inversemblant. I en les pauses de la lluita heroica o en la quietud adolorida de les presons, els catalans, els companys de Catalunya, projecten el seu pensament lluny dels horrors que els envolten i pensen en nosaltres, companys, i confien en el nostre treball, que les hores i els minuts els emprem a escurçar el seu martiri...

És així companys?... ¿Fem el que ells pensen i en la mesura que ells creuen? Som completament mereixedors de la seva confiança? Mirem-nos bé, companys... És així? ¿Què són les nostres misèries, les nostres inquietuds, els nostres problemes d'exiliats en terres d'Amèrica? Què poden ésser quan som els privilegiats de Catalunya?...

Companys, posem-nos al treball, fermament, infatigablement. Som la reserva del retorn a Catalunya. No la malversem!

Endavant, companys, contra la guerra imperialista, contra la intervenció d'Espanya en la guerra imperialista, contra el capitalisme generador de la guerra, per la pau entre els pobles, per l'alliberament social i nacional de Catalunya, per la República popular d'Espanya!

Salut!