Damunt Catalunya, el feixisme momentàniament triomfant exerceix la repressió més brutal que s'hagi conegut a la història del nostre poble. És més cruel, més sagnant que la repressió borbònica després de la derrota militar de Catalunya l'any del 1714.

El feixisme s'ha proposat el mateix objectiu que tingué la monarquia borbònica en el segle XVIII: anihilar Catalunya. La prohibició de l'idioma, la persecució de les danses i cançons nacionals, la supressió de tota la premsa catalana i de la més minsa expressió parlada o escrita de catalanisme, han estat les mesures característiques sota la monarquia i, també, sota la dictadura de Primo de Rivera. El feixisme va més lluny: ha destrossat la Biblioteca Nacional de Catalunya, on es conservava el tresor històric del nostre país: ha desplaçat de Catalunya el seu tresor artístic, enriquit de manera extraordinària pel Govern autònom: tanca les portes de Catalunya als 80.000 soldats catalans que es trobaven a la zona Centre-Sud en el moment de la traïció Miaja-Casado-Besteiro-Mora; expulsa de Catalunya, amb pretext o sense, famílies senceres i les distribueix per la resta de la República; desmunta fàbriques i les trasllada on li sembla que pot trobar un proletariat més dòcil; lliura les terres als italians i als falangistes; l'agrarisme semifeudal castellà té econòmicament carta blanca i la burgesia i els financers italians s'esforcen, amb l'ajut del traïdor Franco, per refer a la seva conveniència la forta personalitat econòmica internacional del nostre poble. Són aquests els elements essencials en execució metòdica del pla de destrucció de Catalunya. El feixisme vol una Catalunya sense catalans, tan a fons saquejada que per sempre més sigui impossible reconstruir la seva personalitat històrica i la seva puixant riquesa.

Per realitzar el seu pla de destrucció, el fexisme ha instaurat el terror permament: afusellaments i camps de concentració, penyores, empresonaments i confinaments. El sinistre tricorni de la guàrdia civil més la boina dels requetés i el punyal dels falangistes, senyoregen per tot el país. Els obrers, els pagesos, els menestrals que més heroicament lluitaren per la llibertat de Catalunya i per la independència de la República Espanyola són perseguits a mort. Els burgesos que es quedaren a Catalunya i col·laboren, uns honradament i altres no en el seu ordre econòmic codificat per la Generalitat són suspectes i estan condemnats a la misèria. Els burgesos que fugiren a França i allí restaren fins a l'acabament de la guerra són, també, suspectes i molt difícilment els són retornats els seus béns, fàbriques, cases o terres. L'alta burgesia i els grans financers que varen subvencionar els generals traïdors en el període conspiratiu, que varen col·laborar personalment amb el traïdor Franco durant la guerra, estan sotmesos a règim de vigilància i obligats a ésser ajudants dels botxins del nostre poble si volen conservar els béns i alguns dels seus antics privilegis. Tot català, pel sol fet d'ésser català, és suspecte. Per això, la gairebé totalitat dels catalans estan a l'índex del traïdor Franco. Els afusellaments de Carrasco Formiguera, home representatiu dels catòlics conservadors i catalanistes, de Rahola, catalanista moderat, de Briansó, catalanista liberal, de Battestini, metge que no actuà en política des de la República però que fou separatista en la seva joventut, sumats als milers d'obrers, pagesos i menestrals afusellats, palesen abastament que el terror feixista a Catalunya és antiobrer, antidemocràtic i anticatalà.

El feixisme, però, no junyirà Catalunya. El nostre poble ha assolit la veterania en la lluita pel seu dret, per la seva llibertat i contra els opressors. Aquesta veterania l'ha assolit sota les opressions periòdiques que li han estat imposades. Opressions que han esdevingut cada vegada més greus, més salvatges i contra les quals Catalunya ha trobat sempre la manera de lluitar i de vèncer-les. Ja fa més d'un segle que el poble català no coneix un període llarg de normalitat constitucional. Ja fa més d'un segle que el poble català ha anat superant les etapes repressives, amb vigoria i rapidesa proporcionades a l'envigoriment de la seva personalitat nacional.

La repressió d'avui, la més violenta i la més salvatge que mai hagin conegut els catalans, també serà vençuda, car mai com avui la personalitat nacional no ha estat tan forta i dinàmica. Són fenòmens que es determinen mútuament. La política de repressió ha accelerat el ressorgiment polític del nostre poble. El ressorgiment nacional de Catalunya ha desfermat noves i més dures onades repressives. En aquest duel històric, que en la vida espanyola és paral·lel al combat permanent entre democràcia i absolutisme, Catalunya ha vençut sempre. Ara també vencerà.

El ressorgiment nacional de Catalunya no ha estat un factor negatiu o un obstacle en la lluita del poble espanyol per la democràcia. Ha estat ensems motor i conseqüència d'aquesta lluita. Car, en la mesura que la democràcia espanyola ha anat incorporant les àmplies masses, en la mateixa mesura que s'ha enfortit la personalitat nacional de Catalunya, cada salt endavant del poble català correspon a un salt del poble espanyol. La lluita del poble català es confon amb la lluita del poble espanyol per la democràcia. Aquest sincronisme històric és un fet altament positiu i en establir-lo tenim la característica fonamental de la lluita comuna de tots els pobles hispànics contra els generals traïdors i les forces invasores: unitat. Com més fermament lluitarà Catalunya contra el feixisme, amb més fermesa lluitaran els altres pobles hispànics. Un afebliment de Catalunya seria el símptoma malastruc de l'afebliment general. Car, el nostre poble no ha nascut a l'antifeixisme el 19 de juliol del 1936; és liberal i democràtic per tradició i les seves reaccions repercuteixen, en virtut d'aquesta tradició, en l'activitat del conjunt dels pobles hispànics. Car Catalunya ha estat sempre en el primer rengle en la batalla ininterrompuda contra l'absolutisme d'ahir i el feixisme d'avui.

A les Corts de Cadis, l'any del 1812, Catalunya va presentar la seva fesomia liberal democràtica, nacional. De manera confusa i temerenca, encara, perquè no havia vençut l'ensopiment terrible en què caigué arran de la derrota militar del 1714. Amb la guerra napoleònica comença, tanmateix, el redreçament. Els anys 1820-1823 està al costat dels liberals espanyols que venceren per primera vegada l'absolutisme borbònic. Barcelona s'aixecà contra Espartero, el general de l'abraçada de Bergara, el cabdill liberal de la primera guerra carlina i el primer cabdill militar que va mercadejar amb la sang generosa del poble espanyol. Fou un català, Prim, l'organitzador de la revolució del 68 i el que foragità d'Espanya, per primera vegada, la monarquia borbònica. Fou un català, Pi i Margall, el que volgué incorporar a la República, la concepció ja concreta federalista del nostre poble i el que volgué donar-li un major contingut social. Fou Pi i Margall el que defensà amb heroisme el dret a la separació de les colònies que s'havien de perdre amb deshonor, Catalunya rebutjà Castelar, el republicà reaccionari, que va perdre la República i que havia de lliurar-se el borbonisme restaurat, i es convertí en suport de Salmerón representant amb Pi i Margall aleshores del republicanisme intransigent: flama sagrada de republicanisme que no s'apagà mai més en el nostre país. Va ésser a Barcelona que hom va crear la Unió General de Treballadors. En la fonda i llarga crisi que ocasionà la pèrdua de les colònies, va ésser Catalunya la primera de retrobar el camí en reconstruir una economia basada damunt l'explotació monopolista colonial de cara al consum interior i als mercats mundials, en produir nous i profunds moviments polítics. En l'Espanya «sin pulso» de començaments del segle es produí a Catalunya el poderós moviment de Solidaritat Catalana, fet polític demostratiu que esperonada per la repressió borbònica havia arribat ja a adquirir plena consciència de la seva personalitat nacional. El 1909 Catalunya s'omplí de barricades, en sagnant rebel·lia contra la guerra africana. El 1917 va ésser a Barcelona que es celebrà sota la protecció de la Mancomunitat, l'Assemblea de Parlamentaris, protesta dels partits polítics democràtics de tot Espanya contra la corrupció i la tirania borbòniques, punt de partida del primer aixecament revolucionari del poble espanyol en el segle actual.

Paral·lelament al resorgiment nacional de Catalunya, el proletariat i la pagesia catalana s'organitzaren i amb la seva inquietud combativa crearen el clima de protesta constant, d'insatisfacció sistemàtica, que a fi ofegà i foragità la monarquia.

El proleratiat de Catalunya, dinàmic i revolucionari, no va trobar fàcilment el camí just. La pregona i total incomprensió del problema nacional català per part del Partido Socialista Obrero Español i la progressiva centralització burocràtica d'una UGT desplaçada del seu centre natural, deixaren el camp obert a l'aventurer Lerroux, als sindicalistes putschistes, a la FAI, dominada per elements tèrbols i provocadors. Els partits de central espanyola o d'origen espanyol varen ésser un a un esbandits de Catalunya i substituït per partits genuïnament catalans. Els socialistes espanyols no varen comprendre mai aquest fenomen inevitable en una nacionalitat oprimida secularment. No varen, per tant, copsar que en l'organització política i sindical de la classe obrera calia treballar a Catalunya de manera molt diferent que a Madrid. Error imperdonable que retardà en alguns anys la incorporació de Catalunya al moviment marxista i que transformà Catalunya en centre d'expansió vers Espanya de les eixorques teories i pràctiques anarco-sindicalistes. Mal orientada, objecte d'especulació demagògica, la massa obrera catalana esterilitzava amb una mà el que amb una altra feia. La seva rebel·lia infrangible contra una burgesia intel·ligent i activa, no donà el fruit que havia de correspondre al seu esforç i sacrifici. L'impuls revolucionari, però, del proletariat català, no va esgotar-se. A cada traïció, a cada caiguda en el camí de desviació que seguia trobava noves formes d'expressió i d'acció.

Vençuda la revolució del 1917, el proletariat català lliurà batalles memorables a la burgesia catalana els anys 1918, 1919 i 1920. Sofrí estoicament la bestial repressió de Martínez Anido. Va iniciar amb força la correcció dels errors ideològics i tècnics i sota el guiatge de Layret i Seguí marxava de pressa. L'assassinat d'aquests dos herois del poble català i la dictadura de Primo de Rivera deturaren l'evolució ideològica del proleratiat de Catalunya. L'ascensió, però, dels nostres proletaris vers una concepció política justa, vers el moviment marxista-leninista ja havia començat.

La dura repressió de Primo de Rivera canalitzà definitivament Catalunya. L'alta burgesia que va recolzar-se en els sentiments nacionals de Catalunya i en els moviments polítics que la repressió borbònica i la seva visió política provocaren un darrere l'altre, per arrencar concessions econòmiques i financeres al poder central, que dirigí durant vint anys de faisó hegemònica la política catalana enfora, va perdre completament aquesta hegemonia en aliar-se amb Primo de Rivera. La maduresa del moviment nacional, i la incoporació a aquest moviment de les masses obreres i pageses, ja no convenien als seus interessos de classe i s'arrenglerà entre els opressors tradicionals. El proletariat amb la pagesia i la menestralia prengué en les seves mans fortes la bandera nacional. Menà la lluita aferrissada contra la dictadura. Emprà totes les armes, des de l'acció directa de Garraf a la resistència activa i sàtira punyent. El 12 d'abril del 1931 Catalunya plebiscità la revolució democràtica i el 14 fou la primera a proclamar la República. El 14 d'abril del 1931, en proclamar la República Catalana, el poble català va cloure el període obert per l'odiada monarquia borbònica l'any 1714. La representació catalana a les Constituents republicanes va ésser tota ella d'esquerra. La classe obrera no havia sabut encara crear el seu propi moviment i la confusió i la multiplicació dels partits marxistes no l'ajudaven certament a fer-ho. No havent forjat el propi instrument la classe obrera catalana donà la seva confiança política a Macià, líder del catalanisme pur i de l'Esquerra Republicana, partit republicà nacionalista petit-burgès i símbol, en aquell moment, de la República democràtica i d'una Catalunya en lluita per la seva autonomia política. La classe obrera catalana havia ja superat, però, l'etapa eixorca de l'apoliticisme, del sindicalisme putchista i de l'anarquisme petit-burgès, i aquest guany obria les portes a totes les perspectives. L'any del 1933, Catalunya va derrotar el lerrouxisme i el gilroblisme triomfants gairebé en tota la resta de la República. L'any del 1934, Catalunya més forta ja amb les primeres realitzacions de l'Estatut, mantingué viva l'oposició a Lerroux, posant en primer pla la lluita del proletariat contra el poderós capital estranger i de la pagesia contra els terratinents i es solidaritzà amb els heroics minaires el 6 d'octubre. Els anys 34 i 35, en el període més àlgid del bienni negre, Catalunya no s'ajupí batallà amb més braó que mai pel recobrament de l'Estatut i la República democràtica espanyola, i el 16 de febrer del 1936, ressorgí esplendorosa. Davant seu ja veia, obert i fecund, el camí que condueix al marxisme leninisme. El 14 d'abril del 1931, el proletariat català va superar l'etapa apolítica. El 16 de febrer del 1936, el proletariat català va superar l'etapa del republicanisme demagògic i confusionari. Tanmateix, i per dissort, la unitat marxista no era encara una realitat.

El 19 de juliol del 1936, Catalunya va salvar la República. Els generals traïdors van sublevar la guarnició africana el 17 de juliol. La sublevació va ésser precipitada per la reacció d'esglai que produí entre els traïdors l'ajusticiament de Calvo Sotelo. Degut a aquesta precipitació, no obstant la llarga conspiració i la complicitat de totes les guarnicions, la sublevació no pogué ésser sincronitzada. Del 18 al 19 els sublevats prengueren Sevilla, Saragossa i Galícia. Les altres guarnicions restaven indecises. El Govern de la República, tenia en les seves mans els tres centres fonamentals del país, en la nova situació: València, Madrid, Barcelona. De caure un dels tres en poder dels traïdors, la seva victòria podia donar-se per segura. Catalunya fou posada a prova, la primera. En la matinada del 19 de juliol, totes les guarnicions de Catalunya es varen sublevar. La guarnició de Barcelona, de totes les armes, va sortir de les casernes i es dirigí als centres fonamentals de la ciutat per prendre-la a la fi del que els traïdos suposaven que seria un passeig militar. La Catalunya autònoma, però, havia après la lliçó del 6 d'octubre. No va ésser sorpresa. El proletariat i la menestralia de totes les ideologies, ben agermanats i en bona part dirigits pel Front Popular Català i el Comitè d'Enllaç que tres dies després havia de crear el Partit Únic Obrer de Catalunya adherit a la gloriosa Internacional Comunista; la guàrdia d'assalt, ben disciplinada i ben manada més els pocs aparells d'aviació lleials a la República, plantaren cara als sublevats i en lluita acarnissada els destrossaren ràpidament. Els sobrevivents es refugiaren en els edificis que pogueren. La sublevació, però, ja estava vençuda. La tarda del mateix 19 fou fet presoner el general Goded, cap militar de la sublevació. Goded fou portat a la Generalitat i, allí, davant el micròfon assabentà als espanyols de la seva derrota i el seu empresonament i aconsellà l'abandonament de la lluita als seus còmplices. Al migdia del 20 varen ésser reduïts els darrers centres de resistència. La victòria aclaparadora de Barcelona resolgué automàticament la sublevació de les guarnicions de Lleida, Tarragona, Girona i Mataró. La victòria de Barcelona paralitzà les guarnicions de Bilbao i València, dominades suara sense dificultat, i immobilitzà les casernes de Madrid. Allí va anar a cercar-la, el dia 20 l'heroic poble de Madrid i allí va aixafar la traïció. La derrota de Catalunya hauria determinat la pèrdua immediata de la República. El Govern de la República, feble i vacil·lant, perdudes la frontera, el centre industrial més dens, el nucli proletari més fort i veterà, la massa ciutadana més homogèniament antifeixista, el litoral mediterrani, hauria perdut el poc cap que li restava. La repercussió moral de la derrota de Catalunya autònoma entre les masses obreres i antifeixistes de València, Bilbao i Madrid, hauria estat profunda, ensems que l'exaltació de les guarnicions militars indecises. Madrid, aïllat en el centre d'Espanya, rodejat d'enemics victoriosos, seu d'un Govern incapaç d'organitzar la més insignificant resistència, ¿què hauria pogut fer? Amb la derrota de Catalunya autònoma el reconeixement del traïdor Franco no s'hauria produït l'any del 1939, sinó el mateix juliol del 1936. La República reconegué la personalitat nacional de Catalunya en aprovar l'Estatut l'any 1932. El 19 de juliol del 1936, la República comprovà que la seva política envers les nacionalitats hispàniques era justa.

En els primers mesos de la guerra Catalunya sofrí una profunda crisi interior. Calia pagar el darrer preu de la política orba i sectària i burocràtica de Largo Caballero. El moviment marxista esquarterat no pogué prendre en mans la direcció efectiva de les masses i el carrer fou dominat pels anarquistes i els trotsquistes. Els dirigents dels partits marxistes, amb audàcia bolxevic, al cap de tres dies de vençuda la sublevació militar, varen crear el Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista resolt a esdevenir un veritable partit homogeni, monolític, de ferma línia política bolxevic, marxista-leninista. Els treballadors, els pagesos, el sector més intel·ligent de la petita burgesia, comprengueren tot seguit l'enorme transcendència històrica de la unificació política de la classe obrera i això determinà que el PSU esdevingués immediatament una força poderosa, l'única capaç de resoldre la crisi interior, de crear a Catalunya les condicions indispensables per a la seva màxima contribuició a la lluita dels pobles hispànics contra l'enemic comú. De nou Catalunya, avantguarda, assenyala a la classe obrera, a tot l'antifeixisme el camí de la victòria. Mentre Catalunya organitzava el front d'Aragó, l'expedició a Mallorca, les columnes d'ajut a Madrid en els dies més angoixosos de novembre, dirigia la transformació de les seves indústries de pau en indústries de guerra, exigia la mobilització general i la creació ràpida de l'Exèrcit Popular Regular de la República, amb febleses i imperfeccions degudes al derrotisme dels incontrolats faistes i trotsquistes i a les vacil·lacions dels partits republicans, lluità amb exaltació creixent per resoldre la crisi interior amb el seu sol esforç; gens compresa pel funest govern de Largo Caballero; sovint destorbada per ell, va vèncer els incontrolats de la FAI i els trotsquistes aliats en el putsch contrarevolucionari de maig del 1937. Va superar la crisi interior i va liquidar un període de confusió i de desviacions ideològiques en la seva història proletària i política. I per segona vegada, Catalunya, no obstant la traïció de Largo Caballero que pactà amb els incontrolats i els trotsquistes, va prestar a la República un servei eminent, va crear noves condicions per a una política enèrgica de victòria. La victòria dels incontrolats i dels trotsquistes significava l'abandonament del front d'Aragó, la intervenció estrangera, la descomposició de Catalunya vençuda pels seus pitjors enemics interior. La victòria dels treballadors antifeixistes de Catalunya sobre incontrolats i trotsquistes, agents del feixisme, no hauria estat possible sense la unificació política prèvia de la classe obrera. Superada la crisi interior, Catalunya es lliurà tota ella a la guerra. Sense regateig, tot ho donà a la causa comuna. Amb la col·laboració dels seus millors homes fou reorganitzat l'Exèrcit de l'Estat i al cap de dos mesos de maig, el fruit d'aquest esforç va ésser la gloriosa victòria de Belchite, va ésser la victoriosa ofensiva de l'Alt Aragó. Va lliurar la seva indústria de guerra al Govern de la República. I paral·lelament a l'esforç militar sota el guiatge del PSU, començà la correcció dels errors ideològics i polítics de la legislació econòmica per canalitzar de manera justa les reivindicacions obreres i pageses i legalitzar els interessos d'amplis nuclis petit-burgesos. Reforç d'organització econòmica que en els moments pitjors de l'any del 1938 donà excel·lents resultats i contribuí de manera considerable a servar alta la moral de la reraguarda.

La política vacil·lant del Govern de la República caracteritzada sobretot per la falsa política militar de Prieto, deturà el ritme de reorganització militar de Catalunya. En aquesta política rau el factor essencial de la caiguda del front de l'Est i de la ruptura de comunicacions amb la resta d'Espanya. En el darrer període de la guerra, Catalunya palesà la seva capacitat d'heroisme, de sacrifici, d'abnegació, el seu profund i infrangible antifeixisme. Perduts Lleida, Balaguer, Tremp, les centrals elèctriques, les terres de l'Ebre enllà, refet amb rapidesa extraordinària l'Exèrcit, en el front de Catalunya es lluità sense respir. Ofensiva sobre el Segre. Ofensiva sobre l'Ebre, la més gran victòria militar de la República, l'heroisme al front i a la reraguarda, de mobilitzacions, de pèrdues feixugues, doloroses, de fam i de dol. Sense un aldarull, sense una protesta, amb proves fefaents no de resignació, sinó d'estoïcisme davant l'aclaparadora duresa de la prova, de serenitat i de confiança en la victòria.

En començar l'ofensiva enemiga es va repetir en terres de Lleida l'epopeia de l'Ebre. Durant vint-i-dos dies un Exèrcit afeblit, dessagnat, mal armat, mal alimentat, sense descans possible, amb totes les reserves a primera línia, va resistir estoicament, a força d'heroisme individual i col·lectiu, l'Exèrcit de moros, italians, alemanys, de mobilitzats terroritzats pels pistolers del traïdor Franco, enormement superior en nombre, immensament superior en armament. L'Exèrcit que defensava el front de Catalunya, de majoria catalana agermanada amb els fills de totes les nacionalitats hispàniques, abandonat a les seves pròpies forces pels traïdors que immobilitzaren l'Exèrcit de la zona Centre-Sud, no podent aprofitar un armament retingut massa temps pel Govern francès, no podent nodrir-se amb sang nova, corsecat pel sabotatge i la traïció exercits per l'alta direcció tècnica i militar, víctima propiciatòria de la política de no-intervenció de França i d'Anglaterra, de la política capituladora de la Segona Internacional, de la política d'aquells que a l'interior executaven el pla d'abandonament i pèrdua del nostre país, bloquejat per l'esquadra italiana; en jornades d'angoixa i de duresa indescriptibles, va acostar-se a la frontera i va entrar a França en perfecta formació, encara, i amb tot el seu armament.

Catalunya ha complert amb el seu deure. No obligada per la llei, sinó voluntàriament, per insubornable convicció antifeixista, fidel fins a la mort a la seva tradició de poble lliure i democràtic. Les llars catalanes, totes elles endolades i moltes anihilades; les terres, ermes; les fàbriques, cremades; les velles i riques ciutats—Lleida, Reus, Tarragona, Tortosa, Girona, Figueres, Granollers, Borges Blanques, Balaguer, Tremp, Tàrrega, Falset, Palamós—i tantes altres viles i tants altres pobles suara riallers, destrossats per la criminal aviació italo-alemanya; Barcelona en nafra viva; més de 150.000 catalans morts o mutilats, més de 300.000 catalans que van preferir la misèria i la tristesa de l'exili a una vida d'esclavatge sota Franco i els seus amos Hitler i Mussolini, en són el tràgic testimoni.

Aquesta és la Catalunya trepitjada avui pel renegat Franco. Ferma i sòbria en la persecució del seu inalterable ideal mil·lenari de llibertat i democràcia. Alguns amics potser l'han oblidat, aquesta fesomia fondament humana del nostre poble. Franco i els seus botxins, no. La ferotgia amb què la tracten, la monstruositat dels seus propòsits ho paleses a bastament. No podent-la posseir es deleixen per destruir-la de soca-rel. L'ambició és a llarg termini i el temps, però, de què poden disposar els traïdors és curt. Car Catalunya coneix ja quin és el camí de la victòria. El camí de la victòria és la resistència a ultrança realitzada mitjançant la més sòlida unitat. Unitat interior entre tots els catalans honrats, aplegats en una Aliança Nacional de Catalunya neta de bandits, de sabotejadors, de traïdors, de faistes i de trotsquistes, aliats antics i novells del renegat Franco. Unitat entre els catalans honrats de l'estranger, els lluitadors, el que no són, no volem ésser emigrats, els qui no tenim ni volem tenir altra ambició que la de batallar sense mirar l'esforç ni sacrifici per la reconquesta de la Pàtria malaurada. Unitat entre tots els catalans, es trobin on es trobin, sota la bandera barrada de l'Aliança Nacional de Catalunya, entre els catalans de la llar, els empresonats, els confinats, els exiliats, lligats per un sol pensament, per una sola voluntat: alliberar la Pàtria estimada, foragitar-ne els lladres i assassins i els bords que els hagin ajudat. Unitat ferma, cada vegada més ferma, de Catalunya amb tots els altres pobles hispànics. L'enemic dels pobles hispànics és sempre el mateix: és Franco, és Hitler, és Mussolini. Només la unitat ens ha permès plantar cara a l'enemic prop de tres anys. Només per la unitat hem pogut demostrar al món com sap lluitar un poble que estima la seva llibertat. Ara, perdudes momentàniament Catalunya i la República democràtica espanyola, solament amb la unitat refermada podrem reconquerir-les. Mai no podríem foragitar el feixisme carnisser d'homes i de pobles si la unitat quan és més necessària fos trencada. El feixisme accentuarà els seus mètodes terroristes damunt Catalunya, multiplicarà intencionadament les ferides als sentiments més pregons del catalans, confinarà els catalans més dinàmics a zones de misèria i d'incomprensió, provocarà les agressions de nuclis espanyols mercenaris o equivocats a Catalunya, es valdrà dels catalans bords per tal d'oposar el nostre poble als altres pobles hispànics, i amb el pretext de combatre un separatisme provocat des de dalt agreujarà encara més la repressió, cobejant ésser, sota la bandera de la unitat espanyola, l'aglutinant dels espanyols contra els catalans. El nostre poble, però, experimentat en la lluita, intel·ligent i constructiu, no es deixarà agafar per tan groller parany. Catalunya no renuncia, no renunciarà mai a la seva personalitat històrica, als seus trets tradicionals, a la seva llibertat. Catalunya, però, sap que tornarà a ésser lliure a l'hora i al moment en què junt amb tots els pobles hispànics foragiti del sòl espanyol els invasors i traïdors.

No! Catalunya no ha estat vençuda. Catalunya ha estat víctima d'aquells que, més tard, trobant suport en Casado-Miaja-Besteiro-Mora, havien de lliurar lligats de peus i mans als seus botxins, els antifeixistes, i al territori de la zona centre-sud. I Catalunya trobarà en les cendres dels seus màrtirs i en les runes de les seves suara joioses ciutats l'energia i el nou heroisme necessari per renàixer a una vida millor, de més altes volades, de més altes i humanes ambicions, de més àmplies llibertats en el si de la República Espanyola, democràtica i lliure, recobrada.

Traïdor Franco, mai, mai, mai no sotmetràs Catalunya:

I Catalunya tornarà a ésser rica i plena!...

Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya (Secció Catalana de la Internacional Comunista), 18 de juliol del 1939