Quina ha d'ésser la característica d'aquest C.C., companys? Escatir el passat, enfonsant-nos-hi, per definir i repartir responsabilitats pel que s'ha esdevingut? ¿O analitzar junts com és el present i veure junts el que hem de fer per crear, en íntima col·laboració amb el PC, noves condicions de victòria? Els bolxevics tenim una norma d'actuació i ens hi hem de refermar: mentre es lluita no es discuteix el passat. La lluita no ha acabat en terres espanyoles ni en la mateixa Catalunya envaïda pels italians. ¿Què hem de fer, com hem de treballar, per lluitar bé? Vet ací el que ha d'ésser la nostra preocupació essencial d'avui.

El PSU de C no defuig, ni tem la discussió del passat. Creu fermament que s'haurà de discutir a fons, no empès per un afany morbós d'espectacularitat eixorcament bizantí, sinó per extreure fortitud dels propis errors i febleses, per envigorir amb l'anàlisi de la nostra tràgica experiència el moviment obrer internacional. El C.C. del PSU afirma que avui no té altra preocupació que la de realitzar una increbantable política de resistència que forçarà noves condicions de victòria i la d'establir les característiques fonamentals d'aquesta política de resistència. El C.C. del PSU de C afirmar, també, la seva voluntat vehement de discutir, arribada l'hora, conjuntament amb la Direcció del PC i davant la nostra gloriosa I.C., la política seguida a Espanya i a Catalunya i les causes i factors que hagin pogut determinar la derrota de Catalunya.

Indiscutiblement, el C.C. del PSUC pot tractar sense temença de les conseqüències de la discussió del que s'ha fet a Catalunya fins al moment de passar la frontera. El PSUC ha tingut, no hem d'ocultar-ho, moltes febleses, degudes, en part, a l'heterogeneïtat originària de la seva força i a la seva jovenesa i, en part, als errors que hagin pogut tenir els seus dirigents en prendre acords i assenyalar directrius, però sobretot, en llur control d'execució. Però podem arribar a la conclusió que, en conjunt i en la perspectiva històrica, la política del PSUC, ha estat encertada, les seves consignes han estat justes, les seves previsions han estat exactes i podem afirmar que no s'hauria perdut Catalunya i la sort de la República no estaria en tan greu perill com es troba ara, si la força de convicció i d'acció del PSUC hagués estat com nosaltres propugnàvem. No s'ha d'entendre, per això, que aquests acords i previsions exigien els plens poders per al PSUC, sinó simplement un millor tracte i una més justa comprensió per part del govern de la República i de certs Partits i organitzacions antifeixistes espanyoles.

En el curs de la nostra guerra, el PSUC ha anat fixant la seva posició d'una manera clara, resolta i públicament. Els nostres informes i manifestos i les resolucions dels nostres Plens, Conferències i Comitès Centrals celebrats, en són una prova decisiva. Aquesta claredat i decisió caracteritzen les consignes generals que ens han agermanat i unit tan fervorosament al PC d'Espanya i aquelles altres específiques que ens corresponien en la nostra funció de partit guia, de partit únic del proletariat de Catalunya.

Cal, però, prevenir-se des d'ara contra una maniobra summament perillosa i que no ha d'ésser compresa en el capítol general de les causes de la derrota i de les responsabilitats de cadascú. La maniobra és més perillosa per tal com hi han caigut determinats nuclis de companys i en la mateixa direcció de la Joventut Socialista Unificada Catalana. Consisteix a afirmar que Catalunya i el PSUC són els majors culpables de la derrota, per no haver volgut lluitar els catalans i perquè el PSUC no ha sabut mobilitzar les masses i altres coses per l'estil. El propòsit de la maniobra és clar: emmetzinar les relacions de catalans i castellans, entre el PSUC i el PC portar aquest emmetzinament a la zona Centre-Sud, on tants milers de catalans lluiten, i accelerar, per tant, la derrota completa de la República. La nostra reacció contra aquesta bruta maniobra ha d'ésser fulminant.

Catalunya ha complert amb escreix el seu deure, ho ha donat tot sense regateix, a la causa comuna. Es poden establir dos períodes en la lluita de Catalunya. El primer va del 19 de juliol al putsch contrarevolucionari de maig i, el segon, de maig al moment de passar la frontera. El 19 de juliol, Catalunya, els seus obrers i pagesos, la seva menestralia, colze a colze, amb la força pública comandada únicament per la Generalitat, va vèncer amb rapidesa fulminant l'Exèrcit que va sortir tot ell de les casernes, cas únic a Espanya. ¿Què era Catalunya després del 19 de juliol? El carrer en poder d'incontrolats i trotsquistes i el Govern en mans de partits republicans nacionalistes terroritzats, sense esma ni perspectiva, Catalunya sofrí una profunda crisi interior.

Malgrat la lluita aferrissada contra els elements interiors de disgregació, de contrarevolució i de derrota, Catalunya va portar el front ben endins de terra aragonesa, va organitzar l'expedició a Mallorca, va forjar les forces noves de construcció i de victòria. El PSUC, la UGT i la JSU, varen canalitzar i codificar les reivindicacions obreres i pageses i consolidar la legalitat d'amplis sectors petit-burgesos. I Catalunya, amb el seu sol esforç, no gens compresa pel Govern Largo Caballero, sovint estorbada per ell amb el PS de U a l'avantguarda, va superar la crisi interior i va vèncer i arraconar incontrolats i trotsquistes, aliats en el putsch contrarevolucionari de maig—esforç i victòria que Largo Caballero va subestimar en prendre l'ordre públic a la Generalitat, iniciant amb aquesta mesura una política de recel i d'incomprensió que havia de tenir greus conseqüències—, i tota ella es va lliurar sense reserves ni malfiances a la República amb la seva veritable fesomia: severa i constructiva, sòbria en l'expressió i infatigable en l'esforç i el sacrifici.

En el segon període la lluita de Catalunya ha estat d'un heroisme i d'una continuïtat en el sacrifici sense parió. Des de Belchite a la pèrdua del nostre territori, és Catalunya la que ha portat, exclusivament, el pes de la guerra. En els altres fronts, després de les jornades heroiques de Madrid, de les tristes jornades malaguenyes, dels dies gloriosos de Guadalajara i Brunete—anteriors a Belchite—la quietud ha estat la norma. En els fronts catalans, després de Belchite perdut ja el Nord, va començar una batalla ininterrompuda. Conquesta i pèrdua de Terol, Singra i Alfambra. Ruptura i esfondrament del front de l'Est. Trencament de la continuïtat territorial amb la resta de la República. Reconstrucció del front i de l'Exèrcit i als dos mesos, ofensiva sobre Balaguer, ofensiva de l'Ebre, ofensiva del Segre i de Tremp, segona ofensiva del Segre i, finalment, l'ofensiva enemiga. Fets d'un any d'heroisme al front i a la reraguarda, de mobilitzacions i de pèrdues doloroses, de fam i de dol. Sense un aldarull, sense una protesta, amb proves fefaents, no de resignació, sinó d'estoïcisme davant la terrible duresa de la prova, de serenitat i de plena confiança en la victòria!... En els primers 25 dies de l'ofensiva enemiga es repeteix en terres de Lleida l'epopeia de l'Ebre: un exèrcit afeblit, mal armat, resisteix estoicament, a força d'heroisme individual i col·lectiu, un exèrcit d'italians, de moros, d'alemanys i de mobilitzats enquadrats entre fanàtics del traïdor Franco, enormement superior en nombre, immensament superior en armament. L'Exèrcit de Catalunya, abandonat a les seves pròpies forces, no podent aprofitar un armament que va arribar tard, no podent nodrir-se amb sang nova, corsecat pel sabotatge i per la traïció exercits en l'alta direcció tècnica i militar, víctima propiciatòria d'aquells que preparaven el pla d'abandonament i de pèrdua del nostre país, en jornades de duresa i d'angoixa indescriptibles, va acostar-se a la frontera i va entrar a França encara en perfecta formació i amb l'armament vell i el nou acabat d'emmagatzemar als dipòsits de distribució. Catalunya ha complert amb escreix el seu deure. Les llars catalanes, totes elles endolades i moltes anihilades, les terres ermes, les fàbriques cremades, les ciutats destrossades, Barcelona en nafra viva, i els centenars de milers de catalans que han preferit la misèria i la tristesa de l'emigració a una vida d'esclavatge, en són testimonis dramàtics. Potser sí que Catalunya va tenir una feblesa: la feblesa de la confiança excessiva. Confiava en el Govern de la República, confiava en la direcció militar de l'Exèrcit, i d'aquesta confiança naixia la serena fermesa amb què va seguir el desenvolupament de l'ofensiva. La primera sorpresa per la derrota ha estat Catalunya; no la temia, ni l'esperava i d'haver-hi hagut una política de més confiança en ella, l'esforç que hagués calgut per impedir la derrota, ella mateixa l'hauria exigit. L'atac contra Catalunya és una maniobra de provocació i com a provocadors i agents de Mussolini han d'ésser tractats tots els que se'n facin ressò.

El PSUC, amb els seus errors i febleses, ha complert el seu deure. L'ha complert fins al darrer moment. No ha defugit cap responsabilitat. Ha estat el darrer a retirar-se de Barcelona i de Catalunya. De tots els llocs ha sortit sempre amb els darrers soldats. Amb tot el seu actiu mobilitzat permanentment i distribuït arreu, ha sostingut la moral a l'exèrcit i a la reraguarda, fou un col·laborador abnegat de caps i comissaris en les tasques polítiques, de recuperació, de fortificació sobre línies teòriques, assenyalades per un Estat Major Central derrotista. Com podem oblidar els darrers dies de Barcelona? ¿Com podem ignorar que quan tothom fugia sense vergonya, ni dignitat, Governs, aparells estatals, dirigents de partits i organitzacions i, esporuguida la massa ciutadana per l'espectacle indigne dels que havien d'ésser un exemple heroic, només el PSUC i el PC, la JSU i la UGT varen quedar-se a Barcelona, editant manifestos, organitzant mítings i manifestacions i equips de fortificadors? ¿Com podem no recordar els nostres joves i les nostres dones que palesaren en aquells dies tràgics un tremp d'acer? ¿Per què no dir ja que les direccions del PSU i del PC, de la JSU i de la UGT, varen sortir del Gran Hotel quan les tropes feixistes desfilaven ja per la Rambla? Cal parlar alt i fort, car els provocadors a sou del traïdor Franco, ultra el propòsit general que abans hem esmentat, pretenen amb llur maniobra dissociar la massa de militants del PSUC de la seva Direcció del PSUC, que perdi la confiança en ella mateixa.

La Direcció del PSUC ha de conservar la seva alta moral la confiança en ella mateixa. Per què, a més de la seva conducta els darrers dies de Barcelona i de Catalunya, ha sabut ensenyar al nostre poble el camí de victòria a seguir.

L'acció del PSU en la guerra

I arribats ací, val la pena que fem un balanç esquemàtic dels treballs del PSUC en la política general i en la peculiar de Catalunya. En la política general el PSUC s'ha caracteritzat pels fets i criteris següents, i no són tots:

organització de l'expedició a Mallorca, contra la voluntat del Comitè de Milícies i l'oposició del Govern de la República, amb la intuïció genial del que havien d'esdevenir les Balears en mans feixistes en la política internacional;

organització de les tres columnes: «Llibertat», «Graells», i «Engels», que varen participar heroicament en la defensa de Madrid;

organització de la Divisió «Carles Marx» que ha tingut a Catalunya la mateixa figura històrica que la del cinquè Regiment a Madrid;

mobilització dels obrers i pagesos de tot Catalunya pro-Exèrcit Popular Regular que va culminar en l'enorme manifestació de Barcelona un mes després de perduda Màlaga;

lluita implacable i victoriosa contra els incontrolats, els trotsquistes i tota altra mena d'agents del feixisme;

intervenció decisiva en la derrota del moviment contrarevolucionari de maig;

centralització de les indústries de guerra;

mobilització de la indústria general de cara a la guerra i a les necessitats de la guerra i del nostre Exèrcit;

constitució del primer Comitè d'Enllaç UGT-CNT-PSU-FAI i celebració del primer míting monstre d'unitat obrera;

acció infatigable per la formació de reserves, de quadres militars, per l'enfortiment del Comissariat, per la Unificació de l'Exèrcit en una sola Escala Militar i supressió, per tant, de «professionals» i «milicians», qualificació i rivalitat que tan fatals han estat per la integració a l'Exèrcit de les unitats d'Assalt i Carabiners que en el front foren elements de profunda disgregació i desmoralització; per la depuració sistemàtica dels quadres militars i tècnics, contra la funesta proporcionalitat en els comandaments i en el Comissariat; per la simplificació de l'aparell militar, contra el parasitisme burocràtic i els centres d'emboscament; per una política de recompenses i ascensos; per crear l'obsessió de les fortificacions, de veritables camps atrinxerats; per l'aprofitament dels tècnics professionals sense confiar-los, però, salvades raríssimes excepcions, funcions de direcció;

denúncia infatigable dels emboscats de tot ordre i categoria, l'eliminació dels quals era condició indispensable per a la constitució d'un exèrcit fort, disciplina i amb reserves suficients;

reivindicació d'un criteri humà en les mobilitzacions, mitjançant la utilització de les lleves velles en els serveis de reraguarda. Tots els homes joves al front i complementàriament acció resoluda i sistematitzada per incorporar la dona al treball;

denúncia dura i constant del sabotatge i dels sabotejadors en els camps econòmic, tècnic i militar;

lluita franca contra l'impunisme i per la imposició d'una justícia que castigués en proporció a la categoria del delinqüent;

incrementació extraordinària del moviment cooperatiu;

organització en vasta escala del consum col·lectiu;

consolidació, pel camí de la nacionalització, de les conquestes econòmiques dels treballadors;

reacció profunda i decisiva arran del desastre de l'Est, determinant la caiguda de Prieto, i de la seva funesta política;

visió clara de les projeccions que havia de tenir la darrera ofensiva, amb l'afirmació categòrica—als sis dies de començada—que calia un fort revulsiu moral que exaltés tots els catalans, els podés en peu de guerra, els advertís de la gravetat extrema del moment, per poder deturar la catàstrofe que prevèiem imminent;

reiteració d'aquesta afirmació a Girona, completada amb una reiteració categòrica de la nostra profunda desconfiança envers l'Estat Major Central i els professionals militars que tenien a llurs mans la direcció superior i immediata de l'Exèrcit;

lluita contra l'optimisme injustificat dels primers dies d'ofensiva i petició reiterada que es cobrissin sense vacil·lacions ni pèrdua de temps les línies succesives de defensa; que es procedís immediatament a fortificar la defensa de Barcelona;

afirmació que la defensa de Barcelona era un problema fonamentalment militar i no polític, de mobilització de les masses que estaven ja incorporades a l'Exèrcit; éssent per tant contrària a establir i acceptar el paral·lelisme amb el Madrid del 1936 i,

petició de mobilització general, que el Govern de la República acabà per decretar, encara que tard, i que portà a la pràctica burocràticament.

Cap partit no va comprendre tan justament com el PSU de C la missió fonamental de Catalunya en la guerra i cap altre no ha lluitat amb tanta fermesa i continuïtat per fer de Catalunya el baluard de la resistència i de la victòria. La línia general del partit ha estat:

—Instal·lat el Govern de la República a Catalunya, caigut el front de l'Est, trencades les comunicacions i la continuïtat territorial amb la resta de la República, vàrem afirmar que Catalunya era la força substantiva de la República, que la seva pèrdua provocaria l'ofensiva darrera de la diplomàcia imperialista internacional que vol la victòria de Franco i que calia, per consegüent, conservar-la costés el que costés, sacrificant el que calgués sacrificar, administrant intel·ligentment les seves reserves humanes i materials, fent concordar la política de guerra, econòmica, de convivència dels pobles hispànics i de relació dels poders constitucionals, amb el respecte i l'estima a les característiques especials de Catalunya, tradicionals o forjades arran de la sublevació militar. Aquesta posició va traçar la nostra línia política.

—L'oposició a una política de recel contra Catalunya i contra els catalans que es caracteritza per la minimització a extrems innecessaris i injustos de la Generalitat, per l'eliminació premeditada dels catalans de la direcció de la indústria de guerra i de la política general, per l'afebliment del mateix PSU de C davant d'amplis sectors de pagesia i de petita burgesia simpatitzants del nostre partit en el primer període de la guerra, per l'anul·lació del fet dels òrgans naturals del país al camp per imposar una absurda política de preus, de requises, d'una pseudo-recuperació i, a les ciutats industrials, per una prevenció i animositats injustes, contra els òrgans representatius econòmics dels treballadors: Consells d'Empresa i Comitès de Control.

—Afirmació que instal·lat el Govern de la República a Catalunya havia d'aconseguir-se una coordinació cordial i constant, lleial i vigilant contra els maneigs dels elements derrotistes incrustats en els aparells de l'Estat i de la Generalitat que facilités i esperonés la mobilització a fons de tots els recursos del nostre país, el manteniment d'una increbantable moral de guerra i de victòria i el nodriment d'una convivència fecunda entre catalans i castellans, Estat i Generalitat, d'enorme transcendència històrica, experiència única en la vida de la nostra República que la guerra ens oferí i que no fou compresa pels que en feren una experiència negativa.

—Denúncia enèrgica dels elements tèrbols del catalanisme intransigent que, recolzant en les dificultats de convivència esmentades, maniobraven contra la unitat i per la més fàcil victòria del feixisme.

—Neutralització reiterada de conxorxes polítiques, que en el pla general dels claudicadors de la República realitzaven els partits nacionalistes petit-burgesos:

petició pública d'una major participació dels partits catalans en el Govern de la República i dels catalans de més solvència antifeixista i de major prestigi popular en els càrrecs polítics i militars;

popularització fins al darrer moment del president Companys, amb la finalitat múltiple de lligar-lo a Negrín, d'apartar-lo dels rengles dels claudicadors, d'immunitzar-lo contra les maniobres i les intrigues constants dels elements més tèrbols d'Esquerra Republicana que ocupaven alts càrrecs polítics i governamentals;

esforços continuats, amb poca fortuna, però, per envigorir el Front Popular de Catalunya, i

anul·lació política dels grups més incontrolats i més sectaris de la FAI que varen pretendre molt reiteradament convertir el Govern de la Generalitat en instrument de lluita contra el Govern de la República.

Catalunya i el PSU, forts per un passat d'heroisme, d'abnegació, de sacrificis fecunds, poden esguardar l'esdevenidor amb confiança. Catalunya no ha estat mai vençuda. Catalunya no serà mai vençuda, car mai no serà feixista. Serrano Suñer, el cunyat del traïdor Franco, ja ho ha dit: «Barcelona, completament bolxevitzada és una ciutat malalta i com a tal l'haurem de tractar». Catalunya ha estat derrotada per les forces invadores de Hitler i Mussolini, per la política de no intervenció dels muniquesos Chamberlain i Daladier, per la fam i l'aviació. No hem de sobreestimar els nostres propis errors o febleses i hem d'afirmar, ben categòricament i orgullosa, que a un traïdor Franco orfe i rebel ja fa temps que l'hauríem vençut encara que els errors comesos haguessin estat més nombrosos.

Continuació i organització de la República

Catalunya lluita encara. La guerra continua, encara, a la zona Centre-Sud de la República. Aquests són els fets essencials que han de merèixer l'atenció del C.C. Què hem de fer? Aquesta és la pregunta que ha de contestar el C.C. Sense altra preocupació, segurs que el PSU de C, pel seu gloriós passat, per la seva força actual, ha de jugar un paper de primer ordre en la nova situació.

Existeixen possibilitats de resistència. Comptem amb recursos suficients per alimentar aquesta resistència. Existeixen internacionalment factors positius capaços de desenvolupar-se i donar el seu fruit en el curs de la nostra resistència? Hem de mirar honradament la realitat, en formular la resposta. I jo, honradament us he de dir que sí, que existeixen aquestes possibilitats, aquests recursos i aquests factors internacionals favorables de prou vigoria per crear noves condicions de victòria, si sabem tenir una política justa de resistència. ¿Com ha d'ésser aquesta política de resistència i com ha de treballar el partit?

Tenim un territori amb vuit milions d'habitants, amb un Exèrcit de 860.000 homes. Tenim l'odi de les masses populars al feixisme invasor i indígena. Tenim l'experiència tràgica dels pobles que, en començar la guerra o després d'una acarnissada resistència, han caigut sota la grapa de l'invasor i dels traïdors. Tenim mar oberta de cara a la gran Pàtria del Proletariat: l'URSS. Tenim la simpatia activa de la classe obrera internacional, de les masses democràtiques del món sencer i l'ajut efectiu, constant, que mai no ens ha mancat i no ens mancarà, de l'URSS. Tenim la voluntat increbantable de lluita per la llibertat i per la independència d'un poble que encara no ha estat vençut. Ens tenim a nosaltres mateixos, P.C. d'Espanya i PSU de Catalunya, amb la UGT i la JSU que hem estat els capdavanters de la resistència mitjançant l'organització del país i per la caracterització justa de la nostra lluita, i que som més que mai ara, després de la tràgica pèrdua de Catalunya, la columna vertebral de la República.

Les possibilitats de resistència suposen un mínim de recursos i els tenim. Una zona agrària que pot alimentar Exèrcit i reraguarda. Una producció especialista per alimentar amb divises el tresor de la República. Una marina de guerra per impossibilitar el bloqueig de les nostres costes o la seva pèrdua, i una marina mercant suficient en tonatge per portar al nostre país allò que ell necessita en queviures, en primeres matèries i en manufactura de guerra. Una indústria de guerra que pot desenvolupar-se considerablement recolzant-se en Puertollano i Sagunto i que pot arribar, no a compensar la irremeiable pèrdua de la indústria catalana, però sí a assegurar el proveïment del nostre Exèrcit en determinats tipus de producció. Un tresor en efectiu de quantia no menyspreable, no obstant les pèrdues que hem sofert darrerament, com a conseqüència del pànic indescriptible i imperdonable que sofriren gairebé tots els elements oficials. Uns quadres militars i polítics de provada experiència, de coratge inexhaurible, capaços d'acceptar totes les responsabilitats per feixugues que siguin i també de prendre-les, si cal. Una massa ardent que comprèn el caràcter de vida o mort que la nostra lluita té i que és capaç de tots els sacrificis i de tots els heroismes i que no demana altra cosa que la d'ésser dirigida sense contemplacions i timideses, sense por i malfiances, cremades les naus darrera l'esquena de dirigents i dirigits. Una desesperació i una angoixa profunda de les dones, dels vells, i dels infants del nostre país que poden transformar-se en acció invencible davant les hosts de mercenaris i traïdors. I un PC d'Espanya, un PSU de Catalunya, una UGT i una JSU que sabran respondre a les exigències extremes de la ira present.

En el camp internacional, la inestabilitat és la llei. És inestable la relació de país a país. És inestable la situació en la vida interior de cada país. Les contradiccions insolubles del món capitalista es sumen a les contradiccions interiors també insolubles dels països que ens envolten. El procés iniciat de violència entre països i en cada país, està obert i en marxa accelerada. Els mateixos factors que aparentment consoliden el poder dels gàngsters internacionals, acceleren, en veritat, la maduresa d'aquest procés.

A mesura que el pla de l'eix Berlín-Roma-Tòquio avança s'accentuen les contradiccions del capitalisme internacional, augmenten les causes determinatives d'un inevitable i immens conflicte. La identitat de propòsits, de fins i d'actuació dels països democràtics i totalitaris d'Europa, Amèrica i Àsia és tan realitzable com la quadratura del cercle. L'aglutinant dels països totalitaris és la mateixa fam de nous territoris i mercats i reserves de primeres matèries que constitueixen llurs imperis o la reserva d'un futur imperi econòmic a crear damunt els països de l'Amèrica Llatina. Els Chamberlain-Daladier pretenen que l'eix Berlín-Roma-Tòquio concentri l'atenció i les seves ambicions sobre l'URSS, com si aquesta estigués predestinada a ésser l'immens tresor a repartir, la nova i meravellosa Polònia del segle XX. Aquest és el significat veritable de l'anticomunisme de Hitler i Mussolini, la causa autèntica del pacte anti-Komintern i del Comitè de No Intervenció. No reeixiran, car l'URSS és un poder efectiu en mans fermes, un extraordinari país en progressió inigualable, contra el qual s'han d'estavellar els seus més acarnissats enemics. Tard o d'hora, els països «insatisfets»—totalitaris—i els «satisfets»—democràtics—passaran els límits del brut joc diplomàtic actual, i es trobaran de cara al conflicte sense misericòrdia: La guerra interimperialista.

Les masses populars democràtiques de França i de la Gran Bretanya no es senten interpretades i, per tant, representades pels Governs Chamberlain i Daladier, els herois de Munic, els carnissers de Txecoslovàquia, els filofeixistes de la no intervenció, els que han ofegat la nostra República, els que han assistit indiferents a l'assassinat de la nostra Catalunya. L'oposició de sentiment i d'interessos augmenta. La impossible convivència dels règims democràtics i feixistes s'accentua. I no és llunyà el dia de la reivindicació popular. Serà més o menys llunyà, segons sigui la nostra capacitat de resistència... Car són dos processos que es desenvolupen paral·lelament i que es complementen. Nosaltres necessitem l'ajut de les masses populars internacionals i aquelstes necessiten el nostre. Si per renunciar a una possible política de resistència, lliuréssim la República al traïdor Franco, la marxa ascendent i de fort ritme que avui porten les masses populars internacionals s'aturaria. Si som capaços de realitzar una increbantable política de resistència, aquesta marxa serà accelerada i precipitarà l'ofegament dels Governs de claudicació que, lluitant aparentment contra la guerra, la preparen en les pitjors condicions per a llurs països. Noves condicions internacionals seran creades, favorables a la nostra causa i, amb elles canviaran també, i a fons, les perspectives immediates de la nostra lluita. El reconeixement del traïdor Franco pels Governs de claudicació i derrota, ens perjudica, però no canvia amb la mateixa intensitat el fons i la substància d'un procés que es recolza en nosaltres mateixos en la nostra voluntat, en la nostra capacitat de resistència.

L'estat d'opinió i de correlació de forces en els països capitalistes democràtics, determina reaccions paral·leles en els països totalitaris. Hitler i Mussolini són gegants amb peus de fang. Llur força és el terror i llur política la del prestigi espectacular, forjat sobre victòries diplomàtiques consentides. No poden deturar-se. No poden ensopegar. A la primera ensopegada, a la primera deturada, haurà començat per a ells el principi del fi. Un canvi favorable en la correlació de forces en els països democràtics capitalistes serà la seva derrota a curt termini. Orfes de recursos propis per continuar una política de rearmament a ultrança, d'aparells coercitius en creixença sense fre, privats de tota esperança d'ajut exterior, de cara a uns Governs decidits a defensar els drets, els interessos, la llibertat i la democràcia de llurs pobles, Hitler i Mussolini veuran arribada llur fi a mans d'uns pobles que han deshonrat, oprimit, empobrit, torturat, amb una crueltat inimaginable. La nostra resistència és ja la primera detenció la primera ensopegada de Hitler i Mussolini. Reforcem la nostra resistència, mantenim-la fins als extrems últims de la nostra capacitat d'abnegació i sacrifici, i la conclusió raonada serà un fet inevitable, gloriós i joiós.

Els febles, els vacil·lants gemeguen que ja fa més de dos anys i mig que es parla del caràcter internacional de la nostra lluita, de l'ajut de les masses populars democràtiques d'arreu del món i que els resultats han estat ben minsos. Compte, companys, amb aquesta desviació. La situació internacional no és la mateixa que hi havia en començar la nostra guerra. Ha canviat profundament i en sentit favorable. A part els raonaments generals ja fets, ho palesa, si més no, la incrementació de l'ajut, de la simpatia activa que s'ha produït a tots els països europeus en resposta a la nostra desgràcia i al cinisme progressiu de Mussolini i Hitler, i a Nord-Amèrica i Repúbliques de l'Amèrica Llatina. La pèrdua de Catalunya, el reconeixement de Franco, han exaltat les masses populars. Prova eloqüent i corprenedora, del profund canvi que s'ha operat en la política internacional, car a la fi, són les masses populars les que diran la darrera paraula.

En el curs de la nostra resistència es produiran, doncs, situacions especials, noves, que transformaran la nostra zona lleial, el nostre Exèrcit, per petit que fos el territori, per fatigat que estés l'Exèrcit en factors decisius per a uns i altres, però especialment per a les potències democràtiques. Aquestes no podrien defugir la necessitat històrica de liquidar el feixisme espanyol i les forces estrangeres que el sostenen i dirigeixen, d'assegurar amb mà forta els camins mediterranis, i garantir la comunicació de França amb el seu imperi africà i de la Gran Bretanya amb el seu imperi asiàtic. La nostra guerra, mantinguda fins a l'últim límit de la nostra capacitat de lluita i de resistència, adquireix per consegüent, categoria de tipus universal.

La resistència, però, cal organitzar-la. Ha d'haver-hi una veritable política de resistència. Amb quines característiques? Per al Comitè Central del PSU de C la voluntat de lluita del qual mai no ha minvat, aquesta és la qüestió fonamental i ha d'estudiar-la a fons.

Una justa política de resistència exigeix una rectificació completa de la política seguida fins ara, que faci impossible la repetició dels erros comesos, que retorni a la nostra lluita, el tremp, l'entusiasme, l'escalf popular, el dinamisme del començament. Sense aquesta rectificació no es podria assegurar el mínim de factors que val en les condicions actuals de la guerra per poder-la continuar. La situació ha arribat a tal grau de crisi i de perill que únicament podrem superar-la, amb una política de màxima decisió, energia i rapidesa, que possibiliti l'autèntica mobilització de tots els recursos humans i materials i de totes les reserves morals i espirituals del nostre poble.

Aquesta política justa de resistència ens imposa, en primer terme, una Direcció que la comprengui i la realitzi. Cal un Govern fort, depurat d'elements febles, vacil·lants o traïdors. Un Govern de màxim Front Popular, si és possible, dels partits o organitzacions, o de les persones de partits i organitzacions que, junt amb nosaltres, vulguin continuar resoludament la lluita. Un Govern que confiï els llocs d'acció decisius a homes segurs que no tinguin altra preocupació que la de lluitar i vèncer. Un Govern capaç de dominar les característiques vacil·lacions, febleses i misèries de les organitzacions i partits que s'han caracteritzat d'aquesta manera en els períodes anteriors. Un Govern que no s'aturi davant les conseqüències complexes provocades per la dimissió, la traïció, d'Azaña i pel suport a Azaña de velles figures republicanes que tenen ja damunt de llur consciència la responsabilitat de la sublevació militar, de certs socialistes i anarquistes, i davant el difícil estat jurídic que ens serà imposat pel fet que tots els països, exceptuant els Estats Units, Mèxic, l'URSS i alguns altres de l'Amèrica Llatina, reconeixen el traïdor Franco. Un Govern que tingui un programa de resistència i l'executi sense contemplacions ni pauses ni burocratisme. Un Govern que per la seva constitució i els seus actes exalti la moral del país, li retorni la confiança en la victòria. Un Govern dirigit per una mà de ferro: la de Negrín o la d'un altre.

Liquidació de l'impunisme que ens ha portat a la política corrosiva de premiar i confiar nous càrrecs de responsabilitat a coneguts i comprovats delinqüents.

Liquidació del sabotatge tècnic que s'ha anat realitzant en vastes proporcions en la direcció política, tènica, econòmica i militar del nostre país.

Depuració implacable de tots els organismes de l'Estat.

Organització d'un aparell d'ordre públic que asseguri al Govern l'extermini de la cinquena columna, dels trotsquistes, de tots els elements de pertorbació i de confusió que posessin en perill la nostra capacitat de resistència.

Revisió integral de la política militar. Les consignes que s'han anat formulant des del començament de la guerra i que s'han anat realitzant de manera molt parcial, a batzegades, i gairebé sempre fora de temps, cal aplicar-les sense més dubtes ni vacil·lacions, considerant-les nomes de salvació pública. Unificació efectiva de l'Exèrcit per la supressió de «professionals» i «miliciana» i formació d'una sola Escala, per la supressió de l'autonomia administrativa, tècnica i política dels carabiners, marins i guàrdies d'assalt posant-los sota el control rigorós de Comissaris especials i a les ordres de militars insubornables i sorgits de les entranyes populars i forjats en les trinxeres. Reforçament efectiu del Comissariat i depuració dels elements infiltrats, enxufistes, arribistes i senyorets, a conseqüència de la proporcionalitat. Poders efectius i responsabilitat plena a caps i comissaris. Simplificació tècnica de l'aparell militar amb l'objectiu d'obtenir un Exèrcit àgil, tot ell de combatents, tot ell de xoc. Creació de l'Exèrcit de fortificadors nodrit per les lleves velles i els combatents afeblits per la llarga permanència en les trinxeres. Audaç política de fortificacions. Transformació dels fronts i les costes en veritables camps atrinxerats. Assegurar zones atrinxerades de replegaments possibles, imposats per la major força enemiga, concebudes amb un criteri inflexible de defensa de les més mínimes parcel·les del territori lleial. La construcció de camps atrinxerats, el comandament de l'Exèrcit de fortificadors no pot ésser confiat als anquilosats, burocràtics i sabotejadors cossos tècnics de l'Exèrcit antic, sinó a homes decidits a fer-ho, lluitadors, sense altra preocupació que la lluita i la victòria, a homes que no regategin esforç ni sacrifici per respondre a aquesta exigència imperiosa de la nostra guerra, la no realització de la qual implicaria la reincidència en els passats errors i traïcions. Reorganització implacable de la marina de guerra. Els quadres tènics i polítics de la marina de guerra actuals no poden merèixer la confiança de la República. Llur indecisió, llur indisciplina, llur tendència manifesta a la deserció o a la traïció, han produït a la República danys irreparables. No han estat suficients per impedir-los o minimitzar-los, l'esforç i l'abnegació de les tripulacions i d'aquells quadres tènics i polítics minoritaris que hagin pogut complir amb llur deure. La rectificació ha d'ésser fulminant i radical, car la marina de guerra, important sempre, esdevé avui, en les noves condicions, un dels factors decisius en la nostra lluita. Ella és la que ha d'assegurar la lliure comunicació de la República amb el món. Ella és la que ha de conservar per a la República el litoral que ens resta, la nova i única frontera.

Hem de crear una nova psicologia del comandament tècnic i polític. La que exigeix la gravetat de la crisi: la psicologia de la responsabilitat plena, efectiva, dels propis actes positius o negatius. En les hores supremes de la Revolució francesa, de la Revolució russa, els militars pagaven amb llur cap la derrota, la pèrdua de territori. A Espanya hem arribat a la nostra hora suprema. Hem començat un nou període: el de la severitat implacable i ràpida. Però per crear aquesta nova psicologia, per fer-la acceptar sense resistència inútil, amb voluntat i entusiasme, cal que les responsabilitats de la pèrdua de Catalunya es facin efectives. Han incorregut en greu responsabilitat els militars que varen premeditar la tàctica d'abandonament i lliurament de Barcelona i del Nord de Catalunya, que no varen saber o no varen voler organitzar la resistència abans d'iniciar-se l'ofensiva, que enganyaren l'Exèrcit i el país amb retirades sistematitzades sobre línies inexistents, que precipitaren la descomposició última en l'Exèrcit amb plans contradictoris i simultanis, que feren inevitable la derrota ordenant—quan encara era possible l'establiment i consolidació d'un front—la retirada a la frontera. Aquests delictes han d'ésser sancionats. La terrible tragèdia de Catalunya no pot restar impune. La no exigència de responsabilitats per la pèrdua de Castella, de Màlaga, del Nord, d'Aragó i bona part de València ha preparat la pèrdua de Catalunya, impossibilitant la formació d'una nova direcció militar audaç i coratjosa, depurada de vacil·lants, de sabotejadors i de traïdors, d'uns quadres de comandament, d'un Comissariat, d'una base de combatents decidits a perdre-ho tot abans de cedir un pam més del nostre territori.

Reorganització de la indústria de guerra. La seva decretada nacionalització ha d'aplicar-se sense més tràmits, posant punt final a les característiques, preeminències i ingerències de tipus sindical. L'Estat ha d'ésser l'únic dirigent de la indústria de guerra. La direcció de cada unitat industrial ha d'ésser unipersonal, amb plens poders i plena responsabilitat.

Reorganització dels conreus per obtenir de cada pam de terra els articles fonamentals per la subsistència de la reraguarda i dels combatents.

Reorganització de la marina mercant completant-la amb petites unitats útils per a serveis especials, i militaritzant-la efectivament.

Unió ferma, sense reserves, de tots els partits i organitzacions entorn del Govern. Adhesió, no literària, sinó plena i efectiva.

Posar fora de la llei els partits, les organitzacions, les persones, sigui quina sigui llur categoria, que no responguin degudament a la crida suprema de la República.

Reenvigorament del Front Popular, instrument de lluita en mans del Govern, eina de treball a disposició i a les ordres úniques de Govern. No «petit Parlament», amb les seves misèries parlamentàries de consuetud sense la contrapartida de les seves positives virtuts legislatives, sinó òrgan operatiu en el de la massa popular. El Front Popular no ha de tenir altra preocupació ni desig que contribuir al sosteniment de la moral pública, que crearà el clima per a l'acceptació entusiasta—no positiva o resignada—per tothom de les mesures governamentals, per dures que siguin. No un Front Popular de direccions acadèmiques que, sovint, no responen a la voluntat, als sentiments, a les idees de la massa militant, sinó un Front Popular efectiu, viu, en la base combatent. Obtingut aquest, l'altre, el de dalt, existirà també.

Ritme: El Problema dels Problemes

Aquestes característiques substantives d'una justa política de resistència no passaran d'ésser inoperants afirmacions si no es resol d'una vegada el problema dels problemes, una veritable qüestió prèvia: el ritme. A força de treball, de perseverança, de pressió popular, els Governs han aplicat algunes consignes del partit. Però sempre tard, quan els esdeveniments exigien l'aplicació d'altres ordres o quan les seves virtuts no podien operar sobre un fets massa avançats. Malauradament els exemples sobren. Citem els darrers. El mes d'agost, en el curs de l'ofensiva de l'Ebre, vàrem demanar la mobilització general. No es va decretar. En començar l'ofensiva italiana, vàrem insistir. Aquesta vegada el Govern va escoltar la veu del partit, va decretar-la, però en forma tan burocràtica, tan freda, tan contrària a la ràpida marxa dels esdeveniments que la primera lleva de fortificadors—i les fortificacions havien de resoldre-ho gairebé tot—, havia d'incorporar-se el 26 de gener, el mateix dia que va caure Barcelona en poder dels invasors. Aquesta qüestió prèvia ha d'ésser resolta si és que veritablement es vol impedir la derrota completa i fulminant de la República.

No és la primera vegada que el partit planteja aquests problemes, gairebé tot el que caracteritza avui una justa política militar. Els companys poden sentir la raonable inquietud de la sort que correrà ara. Què cal fer per impedir una repetició de la vella història?

No podem caure en la desviació d'imposar un Govern comunista, una més o menys dissimulada dictadura del proletariat, car per aquest camí la ruïna seria inevitable i a termini breu. Aquesta política justa de resistència ha de portar-la a cap un Govern de Front Popular, ampli o restringit; un Govern constitucional. Com podem obligar-los? Mitjançant una pressió incontenible de les masses populars. Davant les masses hem de plantejar la necessitat urgent d'una política justa de resistència, caracteritzant-la sense vacil·lacions ni eufemismes. Davant les masses populars hem de parlar alt i oportunament contra els febles, els vacil·lants els derrotistes que, cobrint-se o no amb la bandera de partits i organitzacions antifeixistes, l'estorbessin o sabotegessin. El remei està a les nostres mans. I els seus efectes bons, mitjans o dolents, ràpids o lents o inoperants, segons sigui la nostra capacitat d'acció i de convicció.

Car, en tot moment, el partit decideix. Molt més ha de decidir arribada l'hora suprema de la República.

La responsabilitat històrica del nostre partit s'accentua en la mesura que la situació esdevé més precària. Les circumstàncies actuals de la nostra lluita li imposen l'acceptació i també l'exigència de noves funcions. Avui hem d'estar disposats a acceptar-les totes per feixugues que siguin i, si cal, a prendre-les. Perquè el PC i el PSU en l'ambient general de vacil·lació i de derrota, de resignació i de complicitat davant la traïció, són les úniques forces que reaccionen en sentit positiu i que treballen incansablement, aferrissadament, per organitzar el nou període de resistència.

El partit ha d'estar en condicions de poder acceptar o exigir les noves responsabilitats i de respondre degudament a les esperances populars.

El partit

En primer terme i, per damunt de tot, cal mantenir i enfortir la nostra unitat. La nostra unitat sempre ha estat preciosa, necessària. Avui és el nus del problema. Solament amb la unitat cada dia més sòlida i més assegurada el nostre partit podrà coparticipar en la lluita a la zona Centre-Sud i dirigir amb la màxima eficàcia i amb completa llibertat d'acció la lluita de Catalunya contra els invasors.

Aquesta unitat, que ha d'ésser cuidada com la nineta dels nostres ulls, passarà moments de prova. La derrota no és bona consellera. Els dolors i les misèries que segueixen la derrota no procreen fruits de ponderació, de serenitat, de discussió cordial. Contra el nostre partit es conjugaran les forces d'opressió. El blanc preferit, o millor, el blanc únic del feixisme internacional i del traïdor Franco, serà el nostre partit. Qui poden témer més, efectivament? ¿Quina serà, sinó la força popular veritable que organitzi la lluita efectiva a Catalunya, i que arrossegarà vers ells les altres formacions populars catalanes, avui en els llims de la protesta platònica? Contra el nostre partit, contra els nostres homes, seran mobilitzats tota mena d'injúries i d'agents provocadors. Trotsquistes i caballeristes, faistes i catalanistes que han traït Catalunya, tots els que per llurs febleses, per llurs erros i per llurs traïcions tenen una greu responsabilitat en la pèrdua del nostre país, s'esforçaran a afeblir i, si els és possible, a dividir el nostre PSU. Enfront dels perills actuals i futurs, un sol i vehement mot d'ordre: defensar a ultrança la nostra unitat.

Unitat i emigració s'oposen. L'emigració descompon la unitat. En l'emigració les males passions, les ambicions mesquines, les maniobres tèrboles, les lluites personals, la permanent i agra disputa per les responsabilitats de la derrota, suren i es conjuren contra la unitat i la destrossen. Els exemples corprenedors de les emigracions italiana i alemanya són eloqüents i suficients. No hem d'ésser nosaltre el tercer exemple. El PSU no serà mai un partit d'emigració. Seguirà essent un partit de lluitadors. A França o allí on sigui, només hi han de viure els companys necessaris per al treball de direcció que calgui realitzar. Els quadres del partit, l'actiu del partit, en la mesura possible, hauran de tornar a Catalunya per reforçar l'exèrcit de Companys, els catalans honrats que ja treballen contra els invasors i la resta haurà d'ésser distribuïda per Amèrica, en el si de les dinàmiques colònies catalanes i per mobilitzar les masses, i per la zona Centre-Sud. El treball fecund, la mobilització permanent dels companys en la lluita per l'alliberament de Catalunya, no solament conservarà sa, fort i unit el PSU, sinó que ens portarà en un termini relativament curt a la victòria.

Unitat en el si del PSU de C i unitat amb el PC d'Espanya. Aquesta unitat no és ni ha d'ésser formal, sinó cordial i efectiva. Unitat que no s'afebleixi ni es trenqui. Hem d'afirmar que la pitjor desgràcia que ens podria aclaparar seria un refredament de les relacions amb el PC d'Espanya, pròleg d'una possible ruptura de la unitat en el si de la nostra gloriosa IC. La unitat amb el PC que ens porta a discutir i a establir conjuntament la mateixa línia política no disminueix ni desdibuixa la cada dia més vigorosa i lliure personalitat del PSU en la política de Catalunya.

Després de la derrota soferta a Catalunya no hi haurà al nostre país més força organitzada i amb voluntat de respondre heroicament a les esperances i a la confiança del poble esclavitzat que la nostra. La nostra responsabilitat augmenta, creix, per tant, enormement. Per a ésser-ne dignes, el PSU ha de treballar de cara a Catalunya d'una manera justa, com a veritable partit dirigent de la reconquesta. A Catalunya, com a reacció històrica contra la tirania del feixisme, a les vexacions sistematitzades als sentiments nacionals més arrelats al cor dels catalans, es produirà un profund moviment d'exaltació catalanista, de separatisme actiu en determinades circumstàncies. En el si de les masses obreres i pageses de Catalunya, les quals han viscut dos anys i mig d'emancipació econòmica, de dignitat i llibertat política, que han tingut en llurs mans i han sabut dirigir bé l'aparell de producció i que han retornat ara, en virtut de la victòria feixista, al règim més vil d'explotació econòmica, de vilipendi polític, madurarà amb rapidesa un poderós procés de radicalització revolucionària. L'explotació econòmica no serà la normal en règim capitalista, una simple tornada al 18 de juliol, sinó la vella, la tradicional explotació semifeudal del castellanisme agrari i parasitari en país colonitzat, agreujada per les cobejances del feixisme italià sobre l'economia catalana, antiga i molestosa competidora, i aquesta característica especial d'explotació econòmica catalanitzarà en alt grau la radicalització revolucionària dels obrers i pagesos de Catalunya. En amplis sectors de la petita burgesia, de tradició liberal, de provats sentiments catalanistes, de forta personalitat històrica, les mesures d'inevitable abús econòmic i financer, de greuge a tot el que sigui o vulgui continuar essent català originarà reaccions de revolta o, almenys, de resistència. Reaccions que influenciaran certs sectors de mitjana burgesia nacional que aviat se sentiran incompatibles amb el castellanisme agrari i el colonialisme italià. En aquesta topada de passions, de rebel·lia, de voluntat vehement per retornar a un règim de llibertat, de dignitat, d'una Catalunya recobrada en conjunt i d'emancipació econòmica, no teòrica, sinó viscuda en un període relativament llarg per obrers i pagesos, ha de treballar el nostre partit. La seva línia és forjada per la fesomia actual de Catalunya. El PSU ha d'ésser el partit únic de la classe obrera i de la pagesia catalana, i també, el partit dels catalans patriotes que lluiten contra la tirania feixista. Partit nacional, de les masses catalanes que estimen Catalunya i la volen «rica i plena», haurà d'esforçar-se, però, per fer reviure les forces tradicionals, cercar contacte amb elles i esdevenir, per consegüent, el partit motor, dirigent d'un veritable Fron Popular Català, contra els invasors. El PSU ha estat el partit proletari autènticament català, el que ha incorporat la massa obrera catalana al moviment obrer internacional, el defensor més actiu i més sensible de les llibertats catalanes, i aquesta característica l'hem d'accentuar perquè pugui respondre sense vacil·lacions, sense contradiccions, a la seva missió històrica. L'hem d'accentuar essent més fermament soldats de l'internacionalisme proletari, remei únic per no caure en les febleses, innocentades i claudicacions del nacionalisme petit-burgès.

Sobre la divisió dels pobles hispànics és com el feixisme invasor pretendrà consolidar el seu poder. S'esforçarà, doncs, per desvetllar els vells odis, les velles rivalitats, i recolzant-se en uns contra els altres, afeblir-los tots i completar l'obra de destrucció i de colonització d'Espanya. Cal aixecar ben alta la bandera de la unitat dels pobles hispànics contra l'enemic comú. Només la unitat ens ha permès de plantar cara a l'enemic durant dos anys i mig. Només per la unitat hem pogut demostrar al món com sap lluitar un poble que estima la seva llibertat. Ara, perduda momentàniament Catalunya, solament amb la unitat refermada, podrem reconquerir-la. Amb l'esforç de tots, cordialment agermanats, no hem pogut vèncer el feixisme invasor. Mai ni podríem foragitar-lo si la unitat fos trencada quan és més necessària. El feixisme accentuarà els seus mètodes terroristes sobre Catalunya, multiplicarà intencionadament les ferides als sentiments més pregons dels catalans, intentarà desplaçaments de poblacions catalanes a zones de misèria i d'incomprensió, provocarà les agressions de nuclis d'espanyols mercenaris o equivocats a Catalunya per tal d'oposar el nostre poble als altres pobles hispànics i, amb el pretext de combatre un separatisme fomentat expressament, accentuarà encara més la repressió i esdevindrà arborant la bandera de la unitat espanyola l'aglutinant dels castellans. Catalunya no renuncia ni renunciarà mai a la seva personalitat històrica, als seus drets nacionals, a la seva llibertat, Catalunya, però, tornarà a ésser lliure a l'hora i al moment que Espanya foragiti invasors i traïdors.

L'alliberament de Catalunya no serà l'obra d'un sol partit ni d'uns quants catalans més clarividents o més decidits a continuar la lluita. Serà l'obra de tots els partits i organitzacions antifeixistes, de tots els catalans patriotes. El PSU de C s'ha d'esforçar per refer el Front Popular i ha de declarar que pel camí de la unitat obrera, de la unitat antifeixista, de la unitat en la lluita dels pobles hispànics, guanyarem la victòria. Catalunya no ha perdut la confiança en els seus partits, i en les seves organitzacions sindicals i confia que sabran comprendre el seu immens dolor i que, per posar-hi ràpidament terme, sabran eliminar mesquineses. Catalunya no sabrà oblidar ni perdonar mai els homes, partits o organitzacions que en aquesta hora suprema regategin el compliment de llur deure envers ella i tota la humanitat avançada i progressiva.

El símbol de la unitat catalana en la sort i en la dissort és el Govern de Catalunya. Perduda circumstancialment Catalunya seria un error històric no mantenir el Govern de la Generalitat presidit per Companys. En la seva constitució actual o en una més restringida el Govern de Catalunya ha de continuar i ha d'ésser per a tots els catalans l'afirmació de la continuïtat i de la confiança en el demà.

En els camps de França, prop de 200.000 homes esperen llur reincorporació a l'Exèrcit combatent de la zona Centre-Sud. No es pot admetre que l'Exèrcit internat a França pugui ésser tractat com un Exèrcit presoner en país bel·ligerant. Els nostres soldats tenen el dret d'opinar sobre llur sort. Hem de propugnar per l'organització d'un plebiscit i perquè el Govern francès col·labori amb el nostre en la tasca de traslladar a la zona Centre-Sud tots els que lliurement ho desitgin i mentrestant el nostre Exèrcit s'ha de mantenir organitzat amb els seus caps, oficials i comissaris naturals.

La provocació treballa als camps de concentració. La matèria explotable no és poca. El PSU de C ha d'organitzar la lluita contra la provocació en la qual excel·liran els trotsquistes, mantenint en els camps llurs quadres, exceptuant únicament els que siguin sol·licitats per la direcció del partit o pel Govern de la República.

El partit s'ha de preparar, ha d'estat en condicions de portar a bon terme la tasca enorme que té davant seu, d'ésser digne de la seva responsabilitat històrica. No podria ésser-ne si no s'imposés una depuració severa. Hem passat hores terribles i els militants s'han presentat com són. Cal, doncs, apartar de la direcció els companys que, en el curs dels esdeveniments últims, no han correspost a la confiança que es tenia en ells, expulsar del partit els membres de direcció o de base, però especialment de direcció, que hagin comès actes contraris a la disciplina i a la moral del partit. Cal organitzar una direcció reduïda amb plens poders i composta pels companys que hagin donat més proves de combativitat i de confiança en la victòria. La nova direcció s'ha de traslladar a la zona Centre-Sud. Allí on quedi un pam de terra i un soldat per defensar-la, allí ha d'estar el PSU de C. És un compromís per a nosaltres estar amb els que defensen el que resta de territori lleial i, amb ell, Catalunya.

El PSU de C manté la seva personalitat, la seva indiscutible unitat, la seva disciplina bolxevic en el si de la IC, cada dia més compresa pels treballadors de Catalunya, cada dia més estimada per tots els nostres militants.

Anvers, 2 i 3 de març del 1939