Han passat coses molt greus i extraordinàries que han canviat de manera profunda la situació política del nostre país, i hem de veure les raons del que ha succeït i la conseqüència del que ha passat per millorar la nostra política: ¿Per què ha passat el que ha passat: el putsch contrarevolucionari, la crisi de Catalunya, la crisi del Govern de la República amb el seu canvi profund d'orientació en la tasca diària? Tot el que ha passat no és una cosa casual, ni és una cosa de miracle el que ha succeït. És el final gairebé fatal d'un procés l'endemà mateix que havia començat aquesta lluita. Dues línies polítiques, dues concepcions i dues conductes han estat enfront cercant una i altra l'ajut i la simpatia de les masses populars. La línia política justa, és la representada per nosaltres i les concepcions i conductes rebutjades són les representades per la FAI.

El PSU, en començar aquesta guerra, va afirmar que la guerra era abans que la mateixa revolució. I la FAI va sostenir que la revolució, la mena especial de revolució que ells han volgut practicar al nostre país, era abans de tot. I aquestes dues línies polítiques i aquestes dues concepcions han produït coses insostenibles i resultats que hem vist.

De la relació de forces que va des del començament, la FAI ha cercat totes les oportunitats per poder aplicar íntegrament la seva raó. Nosaltres, per aquesta mateixa relació de forces, des del primer període d'aquesta lluita, no teníem altre poder que la gran massa i la concepció d'esperar que hi fructifiqués per poder-la aplicar íntegrament a la política del nostre país. I què és el que ha resultat? Que Catalunya no ha sabut ni ha pogut complir amb el seu deure en la guerra. No ha pogut organitzar un exèrcit regular, ni ha pogut assolir les exigències de l'hora d'avui que és donar el seu ajut als homes que lluiten a Euzkadi, a Madrid i a Andalusia, i cooperar com Catalunya té l'obligació de fer-ho per la victòria popular. No ha pogut organitzar la seva economia de manera que ella respongués a la guerra i a la pròpia revolució. Tampoc no ha pogut ni tan sols fer de manera eficient perquè la lluita contra l'invasor tingués l'aspecte fonamental que hauria d'haver tingut. Catalunya ha estat absent i ha estat l'estorb de la República i ha estat el ròssec de la República.

Hem d'ocupar el nostre lloc

No hem complert a aquestes hores amb el nostre deure amb la guerra. ¿Però és que no hem fet en aquest període la mena de revolució que s'havia predicat i per la qual s'havien tret totes les possibilitats de Catalunya vers la guerra?

No pot haver-hi duplicitat de poders

Hi ha hagut dos governs: un govern ha estat de gran coalició i el govern dels incontrolats que estaven als carrers i als camps de Catalunya. I aquest govern no oficial, aquest govern clandestí, és el que actuava contra el govern en el qual hi havia representants d'ells mateixos. S'havia deturat tota la vida política i militar a Catalunya en el període que acabà el 4 de maig. I ¿quina és la conseqüència d'aquest període, companys? La conseqüència no pot ésser més negativa: Les col·lectivitzacions obligatòries al camp i a la ciutat amb llur màxim sinistre de coaccions, de violències i de vegades d'assassinats.

La voluntat hegemònica de sindicats poderosos, que s'imposà des del començament, no arribà a una intel·ligència amb la UGT, sinó amb el seu predomini sobre la massa d'obrers veritablement caçats pels carrers de Barcelona; la manera clandestina de procedir als escorcolls domiciliaris, les denúncies i les execucions.

S'ha anat contra la petita burgesia i s'ha anat contra l'economia, contra la reserva del nostre país: reserves industrials, reserves comercials, reserves que constituïen, que constitueixen l'element de reconstrucció de la nostra economia de cara a la guerra. I per últim, l'organització sistemàtica del contraban de metalls preciosos i d'explotació de mercaderies i de l'agabellament de la plata.

En aquests putsch contrarevolucionaris podem dir que acabà el primer període de la lluita del 4 de maig, que havia estat la de Sant Elíes, la Torres dels Pardals, els Pous de Sarrià, la Fatarella, Centelles, la República de Puigcerdà, Seu d'Urgell... i tots els altres pobles. I amb la conclusió final aquesta: No s'ha fet la revolució comunista llibertària però han posat en perill la victòria.

L'opinió popular determina la correlació de forces

Naturalment, a mesura que feia el seu camí i que s'anava practicant amb els seus resultats negatius la línia política oposada a la nostra política ha fet també el seu camí. I ha fet el seu camí de tal manera que avui la relació de forces no és pas la mateixa que hi havia en començar la guerra.

La fusió recent dels partits, constituint el PSU, va fer que en començar la lluita la relació fos de molts a pocs, però avui, després de l'experiència i després que la gran multitud ha pogut comprovar amb els fets de cada dia la justícia i l'honradesa de la nostra línia política, avui la relació és a la inversa. Ha canviat la relació de forces i el canvi és profund; aquest desplaçament extraordinari de l'opinió pública s'ha concretat en la formació d'una UGT numèricament més forta que la CNT, del PSUC, el partit més potent de Catalunya, l'únic partit revolucionari de la classe treballadora catalana i que entorn d'aquests dos moviments hi hagi un immens prestigi, prestigi que no és pas el d'aquells que fins ara havien tingut l'hegemonia en el nostre país.

I la comprovació d'aquest fet extraordinari no ha servit d'experiència ni de lliçó als companys de la FAI. No els ha alliçonat, els ha indignat, i en lloc d'analitzar d'una manera objectiva per què s'ha produït un desplaçament de tanta importància, han començat a anar per les branques i a veure fantasmes arreu. No han comprès que si nosaltres hem augmentat el nostre prestigi, que si nosaltres hem pogut organitzar una força potent no és degut a campanyes demagògiques ni a maniobres de cap naturalesa, sinó que és degut únicament i exclusivament al fet que nosaltres hem sabut interpretar els sentiments i els anhels de la massa treballadora de la ciutat i del camp. I que si ells han perdut prestigi, i que si ells veuen avui que hi ha entorn seu una atmosfera enrarida, no és per conseqüència d'atacs nostres ni de maniobres nostres, sinó conseqüència dels seus errors i dels seus horrors. I naturalment, no comprenent la situació, enlloc d'anar a les rectificacions necessàries es varen fer aquesta concepció extraordinària: que la culpa era nostra, de la UGT i del PSUC i que tots els seus maldecaps s'acabarien el dia que poguessin sotmetre la UGT i anihilar el PSUC i, naturalment, arribats a aquesta convicció la línia de la seva conducta era previsible i varen fer allò que creien que havien de fer per respondre a la pròpia convicció, i es diposaren a lluitar d'una manera oberta per tal d'aconseguir aquestes dues finalitats: sotmetre la UGT i eliminar de la vida pública de Catalunya el PSU, i per tal d'aconseguir-ho, començaren per una lluita interna que va portar a la màxima direcció de la CNT els homes més incomprensius i més intransigents, i es llançaren a una ofensiva política que vosaltres ja recordareu, ofensiva política que va donar lloc a la crisi que durà un mes, que començà amb el pretext que aquell Consell no representava la voluntat revolucionària dels treballadors de Catalunya; que continuà demanant i exigint per a la CNT tots els ressorts fonamentals de la vida política, militar i social del nostre país, i que va acabar, com a conseqüència de la nostrea reacció, com a conseqüència del nostre gloriós Pla de la Victòria, en la derrota política d'aquells que ens volien derrotar políticament.

Però aquella ofensiva política fracassada va donar lloc a una mena d'armistici. No es va renunciar als propòsits fonamentals que els portaren a aquella ofensiva i des d'aquell mateix dia, que es constituí el nou Consell, prepararen ja d'una manera seriosa i premeditada el moviment contrarevolucionari.

I ve el moviment contrarevolucionari, ve aquella setmana veritablement tràgica amb les seves conseqüència d'enorme transcendència política i militar i amb les màximes explicacions i justificacions. I els companys no han volgut reconèixer d'una manera lleial i sincera errors comesos, sinó que han pretès justificar-lo dient que ells es llançaren, o alguns d'ells, al putsch contrarevolucionari, per la provocació, de la qual nosaltres érem els responsables.

No pot parlar ningú de provocació

Provocacions de quina mena? Les hem d'analitzar. El 28 de juliol es va produir el primer incident i la primera manifestació del moviment contrarevolucionari. El poble de Bellver no es va deixar prendre per la violència per les milícies de Puigcerdà i de la Seu d'Urgell i es defensà a trets i en matà alguns. Aquell acte, que en tot cas, hauria estat una simple qüestió d'ordre públic, provocà, com a resposta fulminant, una mobilització de caràcter extraordinari de les no menys extraordinàries milícies de defensa de la costa. Jo no sé si vosaltres coneixeu bé aquestes famoses milícies de defensa de les costes, especialment les de Girona. Són una mena de Milícies d'estiueig permanent; voluntaris que no han volgut anar al front de combat, però que han sabut ocupar les torres d'estiueig de la Costa Brava. Milícies de la Costa pagades per la Generalitat, oficialment un tros de l'Exèrcit Regular de Catalunya i pràcticament una mena, i us vaig a dir la frase d'un americà, d'una mena de gossos que borden als de fora i mosseguen els de casa. Aquestes milícies de costa es mobilitzaren i assetjaren, no Saragossa, ni Osca sinó la pacífica ciutat de Figueres. I per justificar la seva acció, llançaren un manifest en el qual deien que tot el poble s'aixecava per protestar contra les manifestacions contrarevolucionàries del Govern de la Generalitat, en el qual hi havia quatre consellers, entre ells el seu cap. Va ésser la primera manifestació putschista que vàrem poder viure.

L'assassinat del company Roldan

Allò es va vèncer i es va produir la segona provocació, nostra, naturalment. El company Roldan és vilment assassinat. La indignació de la classe treballadora fou fortíssima. Tota la premsa, sense distinció de cap naturalesa exigia en tots els tons que es fes justícia ràpida i que l'assassinat d'aquell volgut camarada fos el darrer assassinat antifeixista. I complint aquesta voluntat popular i complint el seu deure, un jutge, que no és militant del nostre partit, que és un militant de l'Esquerra Republicana, troba indicis de culpabilitat contra un determinat individu, que després resulta ésser un personatge de l'Hospitalet. I la policia, complint l'ordre del jutge, procedí a la detenció d'aquell «bon home», i aquella detenció va ésser la provocació número 2, que motivà un assaig general d'ocupació militar de Barcelona. Ja la recordareu; va ésser tres o quatre dies abans del putsch. Ocuparen en un parell d'hores tots els carrers de Barcelona. Detenien els tramvies, feien baixar la gent, els escorcollaven, com si fossin guàrdies autèntics, els prenien les armes si en portaven i estripaven els carnets de la UGT i detenien molts companys nostres de partit de la UGT.

Allò també es va poder dominar, perquè, en el fons, no es proposaven altra cosa que un assaig de mobilització per poder anar a l'assalt definitiu del poder amb més garantia.

L'assalt a la Telefònica

I vingué la tercera provocació, el que ells anomenen l'assalt a la Telefònica. El conseller de Seguretat Interior, complint amb el seu deure va resoldre posar fi a una situació anormal de la Telefònica. La Telefònica, que sapiguem, no és una propietat particular de CNT. És tan propietat de CNT com d'UGT. No és propietat de ningú i en tot cas serà propietat de la col·lectivitat quan el Govern de la República nacionalitzi els telèfons. Però és que allí passaven coses greus amb les quals el Poder Públic havia d'acabar. Resultava que tots els controls interiors de la Telefònica estaven al servei, no de la col·lectivitat, sinó d'una organització, i ni el president Azaña ni el president Companys ni ningú no podia parlar sense que l'orella indiscreta del controlador ho sabés. I, naturalment, això s'havia d'acabar, i fou aquell dia, com podia haver estat un dia després o un mes després o un mes abans. I complint ordres rebudes, el nostre company Rodríguez-Salas va anar a ocupar la Telefònica, i a l'hora següent la resposta fou la mateixa com l'altra vegada: una mobilització general i el principi de la construcció de barricades. ¿És que si el conseller de Seguretat Interior hagués complert un acte fora de les seves atribucions no hi havia quatre consellers de CNT per exigir-li responsabilitats i la seva dimissió? Però no es va voler acudir al procediment normal sinó que a aquell acte del Poder Públic es va contestar amb una fulminant mobilització de tots els grups que prengueren tots els llocs estratègics de la ciutat.

Semblava en començar aquell dia que també aquesta tercera mobilització seria fàcilment dominada com les altres. Hi hagueren converses i es va fer un pacte, d'aquells famosos pactes que s'han fet des del 19 de juliol ençà. I el pacte deia que el Poder Públic retiraria de la Telefònica la força pública, i deixaria allí solament un representant seu i que simultàniament es retirarien dels carrers de Barcelona, tots els grups armats. Es fa el pacte i el Consell de la Generalitat el compleix al peu de la lletra. Es retira la força pública, però els grups armats no abandonen els carrers de Barcelona. Al contrari, els grups armats, obeint consignes clares, aprofitaren l'absència total del Poder Públic per completar l'ocupació militar de Barcelona i preparar el primer acte d'agressió pública que va ésser l'atac a Ràdio Associació, prova clara i categòrica que no va ésser un moviment espontani ni un moviment de protesta; va ésser un acte premeditat, fou un acte preparat, fou un acte amb què es proposaven coses concretes: en primer lloc refer-se de les derrotes polítiques; sotmetre per la violència la UGT; eliminar de la vida política del país el PSU i darrerament pressionar des de Catalunya el Govern de la República per tal de repetir allà la mateixa experiència d'ací.

El trotsquisme empenyent el putsch

Naturalment que, en la preparació del putsch no seríem justos de complicar-hi tota la CNT. És cosa clara i evident que els responsables d'aquell moviment contrarevolucionari són els Comitès de Defensa, són certs grups de les Joventuts Llibertàries, són els Amics de Durruti, són les Patrulles de Control i les Milícies de la Costa, i darrere de tots, empenyent a l'acció violenta contra el Poder Públic, els trotsquistes provocadors.

És clar que en un moviment d'aquella envergadura no tot era provocació. Hi havia inconsciència, hi havia insensatesa i hi havia fanatisme; però la direcció estava a mans d'agents provocadors. Perquè no fou pas un motí dels que estava acostumada a viure Barcelona. Era un moviment de profunda envergadura. Un moviment de caràcter nacional i un moviment que tenia el seu punt de suport al mateix front de batalla, en terres aragoneses. No retrocedien davant de cap perill, els agents provocadors. Es va córrer el risc, aquells dies, de deixar obert el front d'Aragó a una empenta de l'exèrcit feixista, perquè milers d'homes d'aquells sectors anaren a la reraguarda i es concentraren a la reraguarda aragonesa disposats, no a donar l'empenta final al feixisme, sinó a venir a sumar-se a les forces incontrolades d'ací. Hi havia, als carrers de Barcelona, homes portats en petits grups des del front que vingueren aquí amb tot el seu armament. Moviment de caràcter nacional perquè simultàniament va haver-hi la rebel·lió de totes les milícies de la Costa, que s'apoderaren de tot l'Alt Empordà i de les poblacions de Seu d'Urgell i d'Orriols i tants altres llocs. Que varen destituir tots els Ajuntaments de l'Alt Empordà i varen constituir-ne d'altres exclusivament del POUM i FAI; perquè això repercutia a Tarragona, Lleida, a la frontera i fins a Tortosa i si les coses haguessin estat ben lligades i si el coratge no hagués mancat a l'hora de la veritat a certs homes provocadors, indiscutiblement aquell moviment hauria tingut una molt vista envergadura. Però va ésser un moviment premeditat, un moviment preparat no per respondre a suposades provocacions, sinó per obligar a una rectificació de caràcter polític, per imposar la línia política dels provocadors, servida de manera inconscient per tota aquella jovenalla que aquesta setmana es va sacrificar estèrilment pels carrers de Barcelona. Va ésser un moviment premeditat.

La violència contra el poble dóna mals resultats

Però, poc es pensaven aquells que el feren, les conseqüències que havia de tenir; no són pas les que ells esperaven i es proposaven! Són ben diverses i ben contràries. Hi han hagut conseqüències d'àmplies perspectives històriques. Les conseqüències immediates han estat la incautació de l'Ordre Públic per l'Estat Central; la dissolució de la Conselleria de Defensa; la crisi del Govern de la República i la crisi política de Catalunya. Unes favorables, encoratjadores, i d'altres que dolen al nostre poble.

La incautació dels serveis d'Ordre Públic va ésser imposada per la mateixa realitat. Va ésser imposada per les necessitats superiors i imperioses de la guerra i no és criticable el Govern de la República perquè prengués aquella decisió. Nosaltres acceptem aquesta incautació de l'Ordre Públic per considerar-la un deure envers la guerra i un deure de solidaritat envers els companys que lluiten als fronts de batalla. Però l'acceptem amb una condició que encara no ha estat realitzada: la condició que l'ordre públic a mans de l'Estat Central, única missió per la qual ha vingut ací i que justifica aquesta incautació, ha d'ésser per netejar la nostra reraguarda, dissoldre l'exèrcit particular que ha vingut fins ara fent impossible la convivència entre tots els treballadors, i sobretot desarmar tots aquells que s'han aprofitat de les indústries de guerra i que s'han aprofitat del control de divises i de metalls preciosos, que s'han aprofitat de la sindicalització de poderosos serveis públics per armar-se fins a les dents. I per què? Per portar aquesta profunda pertorbació al nostre país. Si els delegats de l'Estat central no compleixen ràpidament aquest deure, aleshores companys, la incautació de l'Ordre Públic no tindria justificació de cap mena.

I hem de dir ben clarament que, per ara, l'actuació dels homes que representen la República a Catalunya no ens satisfà. No és el que havia d'ésser el que fan i no han vingut per fer el que estan fent. Per fer pactes, ja érem bons nosaltres; per enviar comissions que parlen molt pels pobles i que en marxar deixen les coses pitjor del que estaven, ja érem bons nosaltres; la incautació de l'ordre públic ha de servir per a quelcom més que tot això. Els homes que avui representen l'Estat central no han de venir a fer política; han de venir a fer Ordre Públic, i no per encruelir-se en ningú ni contra ningú, i no per perseguir ningú, però sí per fer complir el deure imperiós d'aixecar aquesta reraguarda tan castigada i permetre que el Govern de la República, en cordial col·laboració amb Catalunya, pugui extreure'n tot allò que necessita per precipitar la victòria. Nosaltres, públicament, els demanem que rectifiquin la seva actuació i que si entre ells n'hi ha algun que no pot ni vol rectificar-la, millor serà que se'n vagi i que deixi el seu lloc a un altre que més honradament compleixi el seu deure.

La direcció de la guerra pertany al Govern de la República

La dissolució de la Conselleria de Defensa, si bé pot ferir sentiments aguditzats nacionalistes, no afecta els drets autonòmics de Catalunya. Constitucionalment, la vida militar del país, tots els negocis militars del país, corresponen a l'Estat central i en prendre per a ell la direcció de la vida militar a Catalunya, no ha fet altra cosa que prendre allò que és seu. Però si això nosaltres ho mirem des del punt de vista general de conveniències de la guerra, hem d'afirmar que la dissolució de la Conselleria de Defensa ens ha plagut.

Era una mena de cosa que obstruïa la labor que es tractava de realitzar com si es tallés amb una espasa. No hi havia manera humana, companys, de poder treballar. Tots els acords que es prenien restaven ofegats en aquella Conselleria. Acords de gran envergadura, i acords de petita envergadura. Els acords de mobilització morien sense arribar a la seva realització. Tot allò que s'acordava per donar una fesomia al front d'Aragó i poder donar-li una elasticitat, en aquella Conselleria moria i no hi havia manera humana de donar-li la importància que tenia el front d'Aragó. Tot era ofegat i encara que hi havia homes de bona voluntat, per raons sectàries no podíem realitzar honradament la política necessària de cap de les maneres.

Ara hi ha la possibilitat, existeix la possibilitat, existeix la seguretat que Catalunya podrà ésser mobilitzada, podrà ésser organitzada militarment i el nostre front d'Aragó recobrarà la fesomia que havia d'haver tingut.

Cal realitzar la mobilització; cal ajudar el Govern de la República

Hem de tenir en compte que fora de Catalunya ja s'han incorporat a l'Exèrcit Popular Regular tres lleves que aquí encara estan a casa seva. I això és anar contra l'interès general.

No diré que la crisi del Govern de la República hagi estat causada, de manera directa, pel moviment contrarevolucionari. Però sí que diré que aquest moviment del 3 de maig fou la gota que va fer vessar el vas. El moviment en ell mateix i el que succeí després del moviment, quan un home de l'anterior Consell, per comptes de complir el seu deure estricte, pactà de manera vergonyosa amb els sublevats.

Es produí la crisi i la crisi és de tots coneguda. És una crisi de caràcter positiu que ha produït, especialment als fronts de batalla, una immillorable sensació i una extraordinària satisfacció, perquè és un Govern que ve a fer la guerra i que està disposat a guanyar la guerra, com més de pressa millor.

Contra aquest Govern de Front Popular ¿s'ha llançat per evitar la seva consolidació, sense parar-se en les conseqüències que podia haver tingut una nova crisi política?

És llançà la consigna d'aliança revolucionària UGT-CNT, que nosaltres vam qualificar immediatament de maniobra, perquè evidentment ho era en tots els seus aspectes. Nosaltres no som contraris a la unitat d'acció de la classe treballadora i prova que no som contraris d'aquesta unitat és la proposta que la UGT de Catalunya ha presentat a la CNT de Catalunya per tal d'arribar a aquesta unitat d'acció. Aquesta proposta lògica no ha tingut ni tan sols resposta.

És que el que es pretenia era una altra cosa. Era provocar una aliança UGT-CNT per destrossar el Govern del Front Popular; una maniobra que amb l'excusa de la unitat d'acció de la classe treballadora permetés acatar el Govern del Front Popular, maniobra que nosaltres, tenint consciència de la nostra responsabilitat, no podíem acceptar.

No pot haver-hi unitat d'acció sincera mentre passi el que està passat, mentre els acomiadats del Metro no siguin admesos i mentre a tramvies no puguin tornar els empleats als seus llocs i mentre els portuaris i els companys d'espectacles no puguin anar a treballar amb completa llibertat. ¿És que ésser obrer de la UGT és ésser una altra mena d'obrer? Sincerament, si es vol la unitat d'acció de la classe treballadora, jo crec que és ben senzill de fer-la si s'actua amb lleialtat.

Per una veritable unitat

Ja sé que entre els directius de la CNT hi ha homes que de debò desitgen que aquesta unitat d'acció es faci. Però és evident que no tenen poder per imposar una disciplina. Els seus sindicats, sindicats poderosos naturalment, ja que si fossin de poca importància no hi hauria cas, són sindicats incontrolats i per això no es pot fer una política sincera d'unitat d'acció amb els de la UGT. Són sindicats incontrolats poderosos, perquè si fossin sindicats de petita envergadura el problema no es plantejaria d'aquesta manera. Però mentre això subsisteixi, mentre els sindicats més potents de la CNT no se subjectin a una disciplina, no serà possible la unitat d'acció.

La unitat d'acció que nosaltres proposem és sobre bases conegudes: és fer tot el possible per garantir la victòria damunt el feixisme internacional.

Tot el que sigui anar contra aquesta possibilitat de victòria no pot tenir de cap de les maneres la nostra conformitat.

Es va dir que el Govern Negrín era un Govern contrarevolucionari. Contrarevolucionari perquè, es deia, no hi estava representada la classe treballadora. Però, jo dic: Què s'entén per classe treballadora? És que nosaltres no som treballadors? ¿És que els milers d'obrers que militen a les fileres del PSU de C no són treballadors? ¿És que els 300.000 afiliats del Partit Comunista no són treballadors? ¿És que els 160.000 afiliats al PS Obrer Espanyol no són treballadors? Aleshores, quina és la classificació que es dóna a aquests milers d'obrers?

Els socialistes i els comunistes són els que tenen la majoria al Front Popular. I com es pot dir aleshores, ¿com es pot afirmar sincerament que la classe treballadora no està representada en el Govern? Per què es diu que aquest Govern és contrarevolucionari?

Cal ajustar millor la línia de conducta

Caldria que els companys, abans de tot, mesuressin millor les seves paraules i no enganyessin d'aquesta manera la seva gent, perquè si a Espanya hi ha hagut algú que ha iniciat l'ofensiva contra els intents de mediació propalats pels conservadors anglesos, han estat precisament els homes del Partit Comunista d'Espanya i homes del PSU de C. Fórem nosaltres els que, en representació del nostre partit, assistírem a una conferència de partits comunistes, a París. Vàrem parlar davant de la premsa internacional contra la mediació, dient que aquell intent de mediació era la darrera maniobra favorable a Franco que feia la reacció internacional. I essent així, ¿com es pot afirmar honradament que el Govern del Front Popular, constituït i representant d'idees i d'homes dels partits que varen denunciar internacionalment aquesta maniobra, com es pot acusar honradament que arribava al poder a fer la maniobra que ells havien denunciat? Aquestes lleugereses, naturalment, es paguen cares; i així resulta que ara, avui mateix, han hagut d'anar a oferir-se a aquest Govern «contrarevolucionari» que acusaven d'haver-se constituït amb la intenció d'arribar a una abraçada de Bergara. Si no haguessin fet aquesta denúncia, mancada de fonament, s'haurien estalviat la visita i el tràmit d'avui davant el cap de Govern. I cal pensar que no hagin anat a oferir-se perquè hagin bombardejat Almeria sinó perquè, pensant en les realitats de la vida política del país, hagin arribat a la convicció que es requereix més energia en l'acció. ¿És que no sabien que el Govern darrerament constituït no era contrarevolucionari? Quan ells llançaven la paraula «mediació» en definitiva llançaren una vulgar calúmnia. I això no pot continuar. Així no es pot esperar convivència. I no es pot seguir argumentat d'aquesta manera per arribar a la necessària unitat d'acció.

Bo és que s'hagi fet renúncia d'aquesta mena d'arguments! Però millor hauria estat que aquests arguments no s'haguessin llançat, que aquests arguments no s'haguessin fet. I ara cal desitjar que no es repeteixin fets d'aquesta mena i que la visita d'avui al cap del Govern, no sigui la continuació, o millor dit, una tercer part d'una conducta ja seguida i observada en altres moments. Nosaltres no voldríem que la visita d'avui vingués en definitiva a representar una reacció de pànic, sinó que respongués a un estat de convenciment que determini la iniciació d'una nova línia política i d'una nova conducta.

Les reaccions de pànic no són necessàries ni són útils. I diem això recordant que quan Madrid va estar a punt de caure en poder de Franco, va haver-hi una acció de pànic d'aquest tipus. I quan va caure Màlaga, va haver-hi una altra reacció de pànic també d'aquest tipus; però, passats alguns dies, vençuda aquella perspectiva negra de l'esdeveniment immediat, es va tornar a fer el mateix que abans s'havia fet. I nosaltres desitgem honradament que l'acte d'avui no sigui en definitiva una tercera reacció de pànic, sinó que respongui a un estat d'ànim, que respongui a un estat de consciència, que respongui a una rectificació necessària en l'ordre polític i de conducta. I si és així, ens haurem de felicitar, perquè d'això se'n poden treure grans i bones conseqüències.

Una altra calúmnia ha estat dir que ells no volen per cap de les maneres que la revolució espanyola sigui mediatitzada pels «russos», i, per sintetitzar aquesta consigna, han llançat la frase, que és tan coneguda en els medis revolucionaris: «Espanya per als espanyols!».

És que, companys, ¿nosaltres hem dit mai, ni mai ha dit ningú, que Espanya ha d'ésser per als russos i Rússia per als espanyols? Però remarcar – i nosaltres ho hem fet des de «Treball» – el perillós pendent que inicia aquesta frase; perquè la frase «Espanya per als espanyols!» en definitiva, equival, en definitiva representa la mateixa de Hitler quan diu: «Alemanya per als alemanys», i la mateixa de Mussolini quan diu: «Itàlia per als italians!», i la mateixa de José Antonio Primo de Rivera quan va fundar Falange. Per tant, són frases perilloses que no es poden dir, que no s'han de dir i, principalment, no poden dir-les homes que volen ésser els capdavanters d'una revolució proletària.

Naturalment, que arguments tan petits i tan fluixos no poden sostenir-se i han caigut pel seu propi pes.

Cal resoldre definitivament el problema de fons

I queda en peu sempre el problema de fons, el mateix problema de fons que va determinar la crisi política del Govern de la República i que ha determinat tantes crisis polítiques a Catalunya. Problema de fons que pot sintetitzar-se en una frase d'aquests dies pronunciada entorn del moviment contrarevolucionari de Catalunya per un alt personatge de la República espanyola. Aquest personatge, que era a Barcelona aquells dies, va veure en perill la seva dida i la seva llibertat i en tornar a València, davant d'uns quants amics, va dir el següent: «Heus ací que he estat a punt de morir o de perdre la llibertat per l'acció d'uns homes que pertanyen a una organització que té quatre ministres al Govern de la República». I jo pregunto: Aquests ministres representaven la seva organització? I si no la representaven, què feien al Govern? I aquest és, explicat en anècdota, el vertader problema de fons que a Catalunya encara no s'ha resolt i que s'ha de resoldre. És la quarta conseqüència del moviment contrarevolucionari. En una nit històrica i plena de febleses, el Govern anterior, l'únic que va saber plantar cara als incontrolats, va dimitir. La dimissió era obligada, perquè no hi havia manera humana d'admetre que passada la revolta, poguessin trobar-se al redós de la mateixa taula, amb homes que tal vegada hi estaven complicats, com si no hagués passat res. La crisi era obligada. I s'ha constituït un altre Govern: un Govern de caràcter provisional, constituït per quatre representants i que pràctica no ha estat Govern.

Es tracta d'una situació interina; i aquesta situació política d'interinitat ha arribat l'hora que s'acabi. Hem d'anar ràpidament a posar fi a aquesta situació interina i a lluitar per aconseguir un Govern estable que pugui complir els seus deures que la guerra li imposa i que també li imposen els problemes de la reorganització econòmica. Per consegüent, el període polític que s'inicia a Catalunya és d'una extremada importància; i abans d'entrar en la seva solució definitiva caldrà que tots els fem a un estat de convicció i és que de cap de les maneres poden repetir-se ja a Catalunya les experiències passades. Així, val a dir que s'ha de constituir a Catalunya un Govern autèntic, amb tots aquells que vulguin arribar a la necessària rectificació, a les necessàries rectificacions per no repetir experiències passades.

Estem ara en un nou període de la història de la nostra lluita que ara comencem. I en començar aquest nou període, nosaltres demanem a tots claredat en la conducta i sinceritat en els propòsits. No volem que tot quedi reduït a paraules sinó que volem fets. Volem que d'una vegada la voluntat del poble de Catalunya sigui obeïda per aquells que tenen a llurs mans la màxima responsabilitat i la direcció del nostre país. Això vol dir que s'ha de constituïr un Govern que sàpiga on vol anar, que es proposi realitzar una tasca coneguda i que respongui a les exigències de l'actual situació.

Cal un programa de Govern

Nosaltres considerem que aquesta actuació ha de concretar-se en uns punts. Ha de formular-se un programa; no un programa llarg ni un programa de literatura sinó un programa a base de problemes concrets que obligui a tots a actuar d'acord amb aquest programa. I les línies generals d'aquest programa al nostre entendre són les següents:

En primer terme, el Govern que es constitueixi ha de declarar-se plenament solidari del Govern Popular de la República. El Govern que es constitueixi ha de comprometre's públicament i solemnement a treballar de comú acord amb el Govern de la República per tal d'apressar la formació a Catalunya de l'Exèrcit Popular Regular, per tal de reorganitzar degudament la nostra reraguarda i per tal de reorganitzar a fons la nostra indústria de guerra.

El Govern que es constitueixi ha de condemnar de manera categòrica el moviment contrarevolucionari del 3 de maig i ha de proposar-se de manera ferma treballar perquè aquest moviment criminal no pugui tornar-se a repetir; i per consegüent ha d'acceptar-se per endavant que són necessàries totes les mesures de previsió contra possibles extralimitacions; ha d'anar de manera immediata a la dissolució de les Patrulles de Control, a la dissolució del POUM i a la dissolució també immediata de tots els Comitès que s'atribueixen funcions municipals i estatals.

Un sol poder

El Govern que es constitueixi ha de comprometre's a reconèixer que el Govern ha d'exercir el Poder, que sols hi ha un Poder i que aquest Poder radica en el Govern de la Generalitat; i ha de comprometre's a eliminar, de la manera que sigui com sigui, tots aquells que vulguin repetir experiències passades i vulguin tornar al temps dels incontrolats.

El Govern que s'ha de constituir ha d'assegurar de manera positiva, la llibertat de sindicació. No ha d'admetre de cap de les maneres que es pretengui imposar a qui sigui un carnet sindicat de la manera que sigui; s'ha de decretar que és delicte, a sancionar pels Tribunals Populars, tot acte de coacció contra tot aquell que sigui obligat a canviar de carnet sindical.

Un sol Exèrcit

El Govern que es constitueixi ha de comprometre's públicament a treballar per desfer els exèrcits particulars que han portat dies de dol a Catalunya i ha d'organitzar les forces militars; ha d'organitzar tot Catalunya de cara a la guerra, d'acord amb el Govern de la República.

Les armes a disposició del Govern

El Govern que es constitueixi no pot oblidar, de cap de les maneres, que a la reraguarda de Catalunya hi ha encara més de 8.000 fusells de mà; que hi ha morters, i que encara no han aparegut els canons del Parc d'Artilleria i de la Costa que varen ésser robats aquells dies del moviment per tal de portar-los...

El Govern que es constitueixi ha de lluitar per crear les condicions objectives necessàries per tal que tots els recursos de Catalunya en homes, en material, en mercaderies i productes puguin ésser mobilitzats de cada a la guerra i crear també les condicions objectives per poder obtenir de nou el retorn a Catalunya de l'Ordre Públic, perquè jo us he de dir que mentre Catalunya no estigui en condicions de tenir l'Ordre Públic, a Catalunya hem de passar un període de vergonya. No és conseqüència de la nostra incapacitat. Ja ho sabem! És conseqüència d'una desgràcia que plana damunt de Catalunya i de la qual Catalunya no és responsable. Però així i tot, el fet que la Generalitat no tingui a les seves mans una de les essencials funcions estatutàries no és per enorgullir-nos; i hem de lluitar perquè aquest període d'interinitat fineixi al més aviat possible.

Imposar el compliment dels decrets

El govern que es constitueixi ha de declarar de manera clara, en forma que tot el món ho entengui, que imposarà l'estricte compliment d'un Decret de Col·lectivitzacions i que sancionarà de manera implacable qualsevulla extralimitació i qualsevol coacció sobre els petits productors i sobre la pagesia i la classe mitjana en general. Ha de dir que es proposa immediatament organitzar els Consells d'Empresa de les diferents branques industrials per anar ràpidament també a la reorganització econòmica que el país reclama, tant per la seva vida estrictament econòmica com per les seves exigències de la guerra.

Creació de la Conselleria d'Indústries de guerra

Ha de declarar el Govern que aquesta màxima preocupació industrial ha de tendir a la transformació de la nostra indústria de cara a la guerra; i que, per consegüent, cal crear la Conselleria d'Indústries de Guerra, que pugui coordinar la indústria de guerra i ordenar en formació coordinada aquests treballs d'acord amb el Pla establert pel Govern de la República, a fi d'assolir el màxim rendiment.

Augmentar el rendiment de les nostres mines

El Govern que es constitueixi dintre d'aquest ordre ha de procurar suplir l'escassesa de les primeres matèries i combustible amb les nostres possibilitats de Catalunya. No cal confiar únicament en l'ajut de l'exterior. Tenim ja prou experiències recents i doloroses: vaixells enfonsats, dificultats en l'adquisició de divises, que fan molt difícil i molt precari el proveïment de primeres matèries i combustibles procedents de l'estranger. I el Govern de la Generalitat ha d'augmentar el rendiment de les nostres mines de potassa, de les nostres mines de carbó i de qualsevol altre mineral, i ha de treballar per trobar en la nostra terra tot allò que els nostres terrenys muntanyosos poden proporcionar-nos. Per això caldrà posar en vigor totes les energies del país, per tal que aquest anhel es vegi convertit en una realitat i puguin les nostre indústries entrar en un període d'intenstiu funcionament per produir allò que la guerra necessita i també tot allò que el país necessita per anar vivint fins a l'extrem d'aquesta aventura tràgica.

Mobilització per a l'Exèrcit

El Govern que es constitueixi per assegurar la norma mobilització de les lleves que el Govern de la República demani, haurà de preparar un pla de mobilització de les dones; un gran pla d'adaptació professional de les dones i d'aquells obrers no mobilitzats que sobren a les indústries paralitzades o en indústries que avui ja són inútils, per tal d'incorporar-los de manera sistemàtica a la indústria de guerra. I és d'aquesta manera que el Consell de la Generalitat podrà no solament coadjuvar amb el Govern de la República perquè les lleves s'organitzin degudament per anar al front de combat, sinó que treballarà perquè malgrat aquestes lleves, a la reraguarda es pugui augmentar la nostra producció mitjançant una preparació intel·ligent. I aquest punt és molt important, perquè si el Govern de la Generalitat no realitza aquesta política de previsió, preparant degudament l'organització del treball de les dones i la reeducació professional dels obrers que avui no fan un treball útil, no hi haurà manera humana de lluitar contra els emboscats, que prou sabem que existeixen, i que existeixen sobretot a les indústries de guerra. No hi ha d'haver emboscats; i perquè no hi hagi emboscats, caldrà que els llocs buits que deixin els que vagin als fronts de combat, siguin coberts per aquells que sàpiguen treballar i produir.

Reorganització de la vida municipal

El Govern que es constitueixi haurà de reorganitzar la vida municipal. És aquest un punt extremadament important. Els Ajuntaments actuals no representen la veritable voluntat del país i cal anar a la seva reorganització, respectant la proporcionalitat de les forces en cada localitat.

En matèria municipal, el Govern que es constitueixi ha d'anar més lluny encara i ha de tenir una política clara, en ordre als serveis públics i municipals. El Govern que es constitueixi haurà de donar tota mena de facilitats als Ajuntaments perquè en poc temps puguin municipalitzar els serveis urbans i especialment els serveis de transports, d'espectacles públics, l'estatge, gas, aigua, mercats, escorxadors i altres. És aquest un problema dels més importants, perquè si aquest problema no es resol, a Catalunya no hi haurà vida municipal possible. I si no es resol aquest problema a Catalunya, continuarà per molts anys una profunda immoralitat.

Prou sabem que és una qüestió candent, perquè hi ha una forta oposició a la municipalització dels Serveis Públics: i es diu que parlar de la Municipalització dels Transports, per exemple, és fer obra contrarevolucionària, perquè es vol treure de les mans dels treballadors allò que ja tenen a llurs mans, en poder seu els treballadors. I es diu que si nosaltres ara tenim tanta voluntat de municipalitzar els transports, per què no ho fèiem abans del 19 de juliol? I nosaltres podem respondre: ¿I els que varen incautar-se dels tramvies el 19 de juliol, per què no ho feien?; perquè no es podia fer; i avui que estem en període revolucionari, el que en matèria de transports, espectacles, habitatge, aigua, gas, etc., es pot fer, és municipalitzar-los. És que volem crear castes privilegiades? ¿És que volem crear una nova aristocràcia, una nova burgesia? ¿És que els milers de treballadors que han mort als fronts de combat han mort perquè al final hi hagi, en lloc de «Tranvías de Barcelona, S. A.» una altra cosa que digui «CNT FAI, S. A.»?

Per què volem la municipalització?

Nosaltres volem que s'arribi a la ràpida municipalització perquè és l'única manera que els Serveis Públics estiguin al servei de la col·lectivitat i no d'una petita minoria. Però a més, hi ha una exigència peremptòria de la vida municipal. I unes quantes xifres ho demostraran: l'Ajuntament de Barcelona ha fet el pressupost de despeses d'aquest any; l'ha fet molt de pressa, perquè en realitat és molt fàcil de fer el pressupost de despeses, i, d'acord amb el projecte, les despeses s'eleven a 156.700.000 pessetes. Ja hem dit que el pressupost de despeses és molt fàcil de fer; el difícil és fer el pressupost d'ingressos. I davant el fet d'haver de fer el pressupost d'ingressos, els tècnics de l'Ajuntament no han trobat com a xifra d'ingressos més que la de 66.000.000. Vol dir això que el projecte de pressupost, aquest any, comença amb un dèficit inicial de 90.100.000 pessetes. Però aquesta xifra, vista de prop, encara demostra quelcom més greu.

Del pressupost de despeses, els funcionaris s'emporten 53.200.000 pessetes. És a dir, que per a totes les altres atencions de l'Ajuntament, li resten, a aquest, 13.000.000 de pessetes. Però hi ha atencions de dues categories: atencions estàtiques – podríem dir-ne – i atencions dinàmiques. Atencions estàtiques, són la neteja, l'enllumenat, o sigui aquelles atencions que no es poden deixar de prestar: i aquests serveis normals de l'Ajuntament, ells sols pugen a la xifra de 24.000.000 de pessetes, o sigui que pugen molt més que el que resta després de pagar els funcionaris.

La ciutat té necessitats que s'han de satifer

Però l'Ajuntament de Barcelona no pot viure pagant solament i mantenint una neteja relativa als carrers de Barcelona. Hi ha coses, hi ha atencions que representen també veritables necessitats quan es tracta d'una ciutat com Barcelona que passa del milió d'habitants i se'n va damunt del milió i mig. Una ciutat com Barcelona té moltes necessitats de reformes urbanes, necessitats d'urbanització, de sanejament i d'embelliment de la ciutat i d'enderrocament de barris insalubres. Un Ajuntament com el de Barcelona té necessitats de tipus culturals i necessitats de tipus d'Assistència social. I totes aquestes atencions exigeixen cada dia un major volum d'ingressos sanejats i coneguts. I un Ajuntament de la categoria del de Barcelona, que amb el seu pressupost d'ingressos únicament pugui respondre a les atencions dels seus funcionaris i després disposar per totes les seves funcions municipals, per totes les seves atencions, d'una quantitat sobrant com la que hem dit, no pot complir la seva funció, no pot complir la seva missió, si Barcelona té el desig de continuar essent la millor ciutat de la Mediterrània.

I l'Ajuntament té solucions per satisfer-les

Però és que l'Ajuntament no té solucions? Aquesta caiguda vertical dels ingressos és molt explicable. Tot el vell sistema fiscal de l'Ajuntament i de la Generalitat ha caigut a plom, ha caigut verticalment. La guerra ha destrossat aquest vell sistema fiscal, perquè la guerra ha destrossat les velles relacions econòmiques que regulaven els ingressos, que proporcionaven els ingressos nacionals, els ingressos de l'Estat, de la Generalitat i dels Ajuntaments. I l'Ajuntament de Barcelona no pot pensar, de cap manera, a refer les seves antigues fonts fiscals, no pot pensar a refer els seus ingressos mirant enrere, perquè no trobarà res que pugui servir-li en aquest ordre. I necessita crear una nova orgaització fiscal; necessita nous ingressos. I on són? Aquests ingressos han de néixer de la mateixa revolució i són essencialment els Serveis Públics.

Mireu. L'any 1935, els Tramvies de Barcelona, la Companyia General d'Autobusos, la Companyia d'Aigües de Barcelona, la Catalana de Gas i d'Electricitat, la Canadenca, i el Gran Metro, varen fer una recaptació de 230.600.000 pessetes, i varen repartir als seus obligacionistes 52.300.000 pessetes. Aquestes companyies, al començament de la guerra, tenien en reserva un capital de 35.000.000 de pessetes. Cal tenir en compte que aquestes xifres no són les veritables, les exactes, perquè tots sabem que les empreses capitalistes, les empreses en el règim capitalista, eren mestres en l'art de dissimular els seus guanys. Per tant, els ingressos, els beneficis que es declaren d'acord amb aquestes xifres són sempre una petita part de la veritat. Els ingressos són sempre majors que el que es declara en les xifres. I nosaltres preguntem: ¿on han anat a parar aquests milions dels obligacionistes de les Companyies de Tramvies, d'Aigua, d'Electricitat, del Metro, etcètera? ¿És que no és justament això el que necessita l'Ajuntament per poder complir la seva missió social?

¿No són aquestes justament les fonts d'ingressos que avui necessita l'Ajuntament per substituir les que es varen esgotar el 19 de juliol? ¿És que es pretén que una ciutat d'un milió i mig d'habitants hagi de viure precàriament, sense poder resoldre cap problema, ni elemental ni transcedental de la seva vida per respecte a la nova societat anònima que ha sorgit després del dia 19 de juliol?

A la col·lectivitat el que és de la col·lectivitat

Aquests diners són de la col·lectivitat i han de tornar a la col·lectivitat i caldrà, doncs, que el Govern que es constitueixi es proposi de manera decidida—i si cal obligant—la municipalització dels Serveis Públics. En aquests trobarà l'Ajuntament de Barcelona tot el que li fa falta per poder ésser l'autèntic Ajuntament que correspon a una ciutat com Barcelona, l'Ajuntament que ha de regir tota la vida social i econòmica de la nostra ciutat.

I no sols els tramvies i els taxis; i els autobusos! També els espectacles públics i tots els serveis públics, els serveis d'aigües i els mercats. Per què, ¿voleu dir vosaltres per quina raó teòrica o filosòfica el Born, per exemple, ha d'ésser monopolitzat pel Sindicat de Transports? ¿Quina raó pot justificar una monstruositat d'aquesta naturalesa? ¿Es justifica això pel fet que els pagesos vénen del poble al Born portant les seves mercaderies en carros?

S'imposa una política clara i categòrica, honesta, de municipalització, que desfaci d'una vegada aquest equívoc pseudo-revolucionari, no podem admetre'l més; i caldrà que es digui que això no és revolució, que això no és servir la col·lectivitat; que això és enganyar la classe treballadora, i que justament ja no pot durar un moment més aquesta situació. Allò que de la col·lectivitat és, a la col·lectivitat ha de tornar!

Educació moral i física de la joventut

El nou Consell que es constitueixi haurà de dedicar un treball profund a les atencions de cultura catalana, haurà d'anar decididament a proporcionar a la nostra joventut una forta educació física i moral, i, per consegüent, haurà de preparar un pla vast d'educació pre-militar de la joventut no mobilitzada, o que no arriba a l'edat de mobilització, però que està en edat immediata de nodrir les lleves de la República i que poden ésser cridades d'un moment a l'altre. Així es preparen les reserves necessàries per a l'Exèrcit Popular Regular, i el país estarà en condicions de respondre a qualsevol eventualitat per comptar amb una forta organització de la reraguarda.

El Govern que es constitueixi haurà de treballar de manera eficient per aconseguir una reivindicació catalana, que fins ara no ha estat possible. El Govern que es constitueixi ha de treballar per aconseguir aquesta reivindicació, perquès fins ara no ha estat possible guarir una de les greus ferides que varen fer a Catalunya les Corts Constituents de la República; i el Govern que es constitueixi ha de procurar obtenir del Govern de la República el traspàs a Catalunya dels serveis de l'Ensenyament.

Austeritat administrativa

I el Govern que es constitueixi haurà d'ésser auster en la vida administrativa. Haurà d'obligar totes les empreses, col·lectivitzades o no, i tots els ciutadans de la classe que siguin, a complir estrictament els deures fiscals perquè es pugui disposar dels recursos que es necessiten per fer front a les necessitats de la guerra, de la reconstrucció econòmica i de la vida en conjunt del nostre país. I aquest Govern ha de perseguir de manera implacable els especuladors, els aferristes, els acaparadors, castigant amb mà de ferro, per mitjà de Tribunals Populars, tots aquells que siguin responsables de frau de corrupció o de puja arbitrària dels preus dels articles de primera necessitat.

Carta de treball i carta militar

El Govern que es constitueixi haurà d'imposar l'obligatorietat dels documents d'identitat—carnet de treball i carnet militar—perquè cada dia és més necessari netejar la nostra reraguarda i cada dia serà més necessari reorganitzar d'una manera eficient la lluita contra els emboscats i traïdors que no volen servir en la guerra contra el feixisme. I l'única manera de poder perseguir aquests emboscats i aquests traïdors, és imposar els documents d'identitat personal que, com hem dit, són el carnet de treball i el carnet militar.

I haurà de declarar aquest Govern que per damunt de tot està disposat a supeditar-ho tot a la necessitat de guanyar la guerra, convençut que únicament units fermament amb tots els pobles hispànics podrem arribar a assolir la victòria definitiva davant del feixisme nacional i internacional.

Són aquests, companys, uns punts de realització immediata. Nosaltres no demanem ni presentem programa de Partit. Nosaltres presentem un programa antifeixista, un programa de front antifeixista, que ha d'ésser acceptat per tots els antifeixistes honrats; un programa de guerra que ens permetrà guanyar la guerra i, sobretot, ens permetrà consolidar les conquistes d'avui i assegurar la continuació al dia següent de la victòria.

Calen actituds clares. Nosaltres parlem ben clar.

Jo crec que en aquesta tasca d'aixecament moral, econòmic i polític del nostre país, tots els que siguin veritablement antifeixistes poden o millor dit, estan obligats a col·laborar-hi. Però volem actituds clares, no actituds equívoques. Volem col·laborar amb les organitzacions responsables i volem col·laborar amb homes que siguin també responsables. Volem col·laborar amb homes que puguin controlar llurs organitzacions; no volem col·laborar amb homes que es deixin controlar pels incontrolats. Per això haurem d'exigir, en la tramitació d'aquesta crisi, aquesta actitud clara; i aquells que no siguin capaços de poder respondre d'ells mateixos o de respondre per la seva organització, que restin a un cantó i deixin via lliure a aquells que tinguin el coratge suficient per poder prendre a les seves mans els destins del nostre país per portar-los a la victòria. I nosaltres anirem com som: com a PSU de C. Nosaltres, ja acabat el període d'absència del poder; si nosaltres anem a col·laborar en el nou Consell de la Generalitat, hi col·laborarem com a Partit Socialista Unificat de Catalunya.

És el nostre Partit el més potent de Catalunya; és el partit genuí de la classe treballadora de Catalunya i no pot ésser que aquest Partit continuï absent de la responsabilitat governamental. Hi anirem amb totes les seves conseqüències; hi anirem amb un sol pensament; no per fer política de partit ni per fer política contra cap organització sindical; no per establir competències proselitistes amb cap partit polític. Hi anirem amb l'única preocupació d'aportar la nostra col·laboració a l'obra de guanyar la guerra, de respondre a la voluntat del poble de Catalunya, que vol guanyar la guerra i no vol perdre aquesta guerra, ni per les insensateses d'uns quants insensats, ni per l'actuació dels provocadors trotsquistes...

Endavant, per la victòria

El PSUC vol, com el poble de Catalunya, guanyar la guerra. I guanyarà la guerra aixafant tots els que es posin en el camí de la seva victòria, sigui el que sigui el pretext que s'argumenti o s'hi oposi, i caminant unit amb tots els que com nosaltres vulguin arribar a aquesta finalitat suprema d'aixafar el feixisme internacional.

Companys, treballadors, antifeixistes tots: endavant per la victòria!