(2000)
En tots els països que no tenen democràcia política – és a dir, els països que són dominats per una monarquia absoluta, o per l'exèrcit, o el feixisme, o un poder imperialista foraster – la necessitat de democràcia és òbvia. I nosaltres, els socialistes revolucionaris, lluitam dur per aconseguir això: eleccions lliures pels governs nacionals i locals, llibertat de premsa, de reunió i d'organització, el dret d'autodeterminació nacional. Però amb això no n'hi ha prou.
Primer que tot, la desigualtat, l'explotació i l'opressió encara romanen intactes mentre la riquesa siga en mans d'una petita minoria de capitalistes. Sense la propietat comuna dels mitjans de producció, no sols continua la desigualtat entre rics i pobres, sinó que també es provoca la competència entre obrers per llocs de treball, habitatges, oportunitats educatives, la desigualtat entre la classe obrera continua. Hi ha un brou de cultiu pel racisme i el sexisme.
Amb el control continuat de la riquesa de la societat pels capitalistes, la democràcia política també és insegura, i l'antic ordre polític amenaça de tornar. Una petita minoria de capitalistes posseeix no tan sols els mitjans materials de producció, sinó també els mitjans mentals de producció – la premsa, la televisió i els altres instruments de propaganda. També tendeixen a rebre el suport de la maquinària de l'estat capitalista – l'exèrcit, la policia i els tribunals mantindran el suport a la classe capitalista.
Únicament quan la classe obrera sosté el poder estatal es poden garantir els drets democràtics.
El novembre del 1918 la revolució a Alemanya es lliurà del kàiser i posà fi a la primera guerra mundial. Amb tot, els grans patrons com Krupp i Thyssen romanien juntament amb els generals i els oficials de l'exèrcit reaccionari que crearen unitats dretanoses dites Freikorps. El poder dual hi dominava a Alemanya, ja que al costat del parlament hi havia consells obrers. Cap revolució no es lliura de les recialles del passat tot d'una. Al costat de ço nou, que representa el futur, ço antic hi perviu. Per emprar les paraules de Marx, “la tradició de les generacions mortes” encara pesa damunt les vives. Els fets d'Alemanya confirmen completament les paraules profètiques de St Just, dirigent de la revolució francesa del 1789: “els qui fan mitja revolució caven la pròpia tomba”. Sota el paraigües del govern socialdemòcrata, els oficials dels Freikorps assassinaren els dirigents revolucionaris Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Els fets revolucionaris continuaren amb daltabaixos fins el 1923, però acabaren amb la victòria del capitalisme. El moviment nazi nasqué el 1919. El 1923 organitzà un cop “fallit” a Baviera, però s'esperava al darrera. Aquesta fou una altra oportunitat perduda pels obrers i pagarien prou per ella quan Hitler arribà al poder.
França en els anys 1930 conegué un ascens massiu de la lluita obrera que començà el febrer del 1934 i que culminà el 1936 amb una victòria decisiva del Front Popular – una aliança del Partit Comunista, el Partit Socialista i els liberals (que es denominaven confusament radical-socialistes – quan no eren ni radicals ni socialistes). Milions d'obrers es digueren, “ara tenim el govern, prenguem les fàbriques”. I el juny del 1936 una onada d'ocupacions de fàbriques hi tingué lloc. Els dirigents del Partit Comunista i del Partit Socialista, però, dirigiren una retirada després d'un compromís amb els patrons. Després d'això el Partit Comunista fou expulsat del Front Popular. Fou el radical-socialista Daladier qui signà l'acord de München amb Hitler el 1938, i fou el mateix parlament escollit en la gran victòria del Front Popular del 1936 qui votà el suport al mariscal Pétain, cap del règim de Vichy que col·laborà amb els nazis del 1940 endavant.
Quan Indonèsia aconseguí la seua independència d'Holanda el 1949 el país era dirigit pel nacionalista burgès Ahmed Sukarno. La seua ideologia es basava en els principis de Pancasila els punts principals del qual eren la creença en déu i en la unitat nacional. Tràgicament el Partit Comunista indonesi no reptà Sukarno, sinó que, al contrari, hi estigué d'acord completament amb ell en la necessitat de la unitat nacional. El resultat fou que les paraules de St Just esdevingueren certes. El Partit Comunista d'Indonèsia tenia molts més militants que el Partit Bolxevic en l'època de la revolució: 3 milions contra un quart de milió. La classe obrera d'Indonèsia era més gran que la classe obrera de Rússia a l'inici de la revolució. La pagesia era més gran a Indonèsia que a Rússia. El 1965 un general nomenat per Sukarno, Suharto, organitzà un cop amb el suport dels Estats Unists, el govern laborista britànic i Austràlia.
Entre mig milió i un milió de persones foren massacrades.
L'Orient Mitjà és una altra àrea que ha vist grans aixecaments que sacsejaren el sistema però que no aconseguiren de produir un trencament fonamental. A Irac, el rei Feisal fou enderrocat el 1951 per un moviment de masses. El Partit Comunista d'Irac era un partit molt fort, de fet el PC més fort del món àrab. Entrà en aliança amb el partit nacionalista burgès, el Ba’at'. El Partit Comunista, sota el control estalinista, creia que la propera revolució seria democràtica, la qual cosa exigia una aliança entre la classe obrera i els partits burgesos. Aital aliança suposava a la pràctica la subordinació de la primera als segons. Els militants del Partit Comunista i els obrers pagaren un alt preu per aquesta aliança. El Ba’at', encapçalat pel general Saddam Hussein, amb l'ajut de la CIA, dugué a terme un assassinat massiu de comunistes.
A Iran una vaga general provocà l'enderrocament del Xa el 1979. Les xores (consells obrers) hi floriren per tot el país. Tràgicament la direcció d'aquestes xores, principalment el Partit Tudeh, pro-moscovita i els fedaijins, veieren la revolució com una revolució democràtica burgesa per comptes de proletària, i donaren suport a l'establiment de la república islàmica. L'aiatol·là Khomeini arribà així al poder sense mostrar cap gratitud al Tudeh o als fedaijins, i l'esquerra fou víctima d'una repressió cruenta.
Puc esmentar unes quantes revolucions fallides més, com la d'Hongria el 1919 i el 1956, la d'Alemanya del 1923, la de Xina el 1925-27, la d'Espanya el 1936, la de França el 1968, la de Portugal el 1974-75.
La iuxtaposició de la revolució democràtica a la revolució socialista i la preferència per la primera no és una exclusiva dels dirigents socialdemòcrates, sinó que esdevingué la línia directriu de les direccions estalinistes de tot el món.
La revolució russa del 1917 fou una excepció a la sèrie de revolucions fetes a mitges.
La revolució de febrer del 1917 creà una situació nova excitant: el tsar abdicà, segles de monarquia s'acabaven, la policia fou dissolta. En totes les fàbriques s'establiren comitès obrers. En moltes unitats militars es crearen comitès de soldats. Els soviets d'obrers i de soldats sorgien a tot arreu.
Però després de la revolució de febrer del 1917, paral·lela als soviets, les antigues institucions hi continuaren. En les fàbriques els antics propietaris i els antics gestors mantenien les llurs posicions. A l'exèrcit els generals eren encara al comandament: el comandant en cap de l'exèrcit era el general Kornilov qui havia sigut nomenat pel tsar. En paral·lel al poder soviètic hi havia un govern burgès encapçalat per un polític liberal de l'època tsarista. Aquesta situació, que Lenin i Trockij denominaren de “poder dual”, era plena de contradiccions.
Tot i la natura del soviet, els seus dirigents demanaren a la burgesia que conservàs el poder. La majoria dels delegats soviètics eren socialistes de dretes, menxevics i socialrevolucionaris. Això no era cap accident. Era el resultat inevitable d'una situació on milions de persones es movien cap a l'esquerra però encara mantenien molt del bagatge ideològic del passat tsarista. Per milions que havien donat fins aleshores suport al tsar i a la guerra, un desplaçament cap a l'esquerra no suposava unir-se al més extrem dels partits, els bolxevics. L'home fort dels menxevics, J. G. Ceretelli, qui esdevingué ministre d'interior del govern provisional, explicava la necessitat d'un compromís amb la burgesia: “no hi ha cap altra via per la revolució. És cert que tenim tot el poder, i que el govern s'aniria si moguéssem un dit, però això suposaria un desastre per la revolució”.
Quan el 3 d'abril, Lenin retornà a Rússia des de Suïssa, fou benvingut per milers d'obrers i soldats a l'estació de Finlàndia de Petrograd. C'kheidze, president del Soviet de Petrograd, li donà la benvinguda amb aquestes paraules: “Camarada Lenin, en nom del Soviet de Petrograd i de tota la revolució us donam la benvinguda a Rússia... Però creiem que la principal tasca de la democràcia revolucionària és ara la defensa de la revolució de totes les amenaces, externes i internes. Consideram que aquest objectiu no requereix la desunió, sinó estretar les files democràtiques. Esperam que us dedicau a aquests objectius amb nosaltres”. Lenin com a resposta cridà per la continuació de la revolució ja que la revolució russa era part de la de revolució internacional, mundial. La reacció dels menxevics al discurs de Lenin fou extremadament hostil. Així, I. P. Goldenberg, un antic membre del Comitè Central bolxevic, declarava, “Lenin es presenta ara com el candidat d'un tro europeu que ha estat vacant durant 30 anys – el tro de Bakunin! Les recents paraules de Lenin recoden part de les antigues i superaves veritats de l'anarquisme primitiu”.
Lenin no s'adaptà als menxevics i als socialrevolucionaris, que eren la coberta d'una democràcia petit-burgesa. Seguí coherentment la crida de Marx en l'època de la revolució del 1848 a França i a Alemanya, de mantindre una independència completa del camp democràtic petit-burgès. Marx escrigué, “els obrers alemanys... han de contribuir per damunt de tot a la llur victòria final, en informar-se dels llurs interessos de classe, en prendre una posició política independent el més aviat possible, en no deixar-se entabanar per les frases hipòcrites de la petita burgesia democràtica per dubtar ni un minut de la necesitat d'un partit proletari independent. El crit de guerra ha d'ésser: 'la revolució permanent'”.
Després de dies, setmanes i mesos de fets tempestuosos els bolxevics aconseguiren la majoria dels obrers. El 9 de setembre el soviet de Petrograd es passà al bolxevisme i Trockij en fou elegit president. El mateix dia els bolxevics aconseguiren la majoria del soviet de Moscou. Des d'aquest punt hi havia un petit pas cap a l'assoliment del poder obrer el 7 de novembre del 1917.
La classe obrera, i no el partit, fa la revolució, però el partit guia la classe obrera. Com Trockij escrigué encertadament, “sense una organització de guia l'energia de les masses es dissiparia com el vapor que no és tancat en una caixa de pistons. Però amb tot ço que mou les coses no és ni el pistó ni la caixa, sinó el vapor”.
La diferència entre el succès i el fracàs, en la Rússia de l'octubre del 1917 i les altres revolucions obreres, fou que en el primer cas hi havia un partit revolucionari de masses que donà una direcció efectiva. Si bé els socialistes no poden determinar el moment d'esclat de la crisi revolucionària, en determinen el resultat eventual d'acord amb el grau amb el que han construït un fort partit revolucionari.
Cató el Vell, membre del Senat romà, acabava tots els seus discursos amb les següentes paraules: “Carthago delenda est” – Cal destruir Cartago. I, finalment, Roma destruí Cartago. Nosaltres hem d'acabar amb les paraules, “cal construir el partit revolucionari”.