(2000)
Turquia es gasta la meitat del seu pressupost estatal en armes. Ha esdevingut una important potència militar a la regió. Actualment el govern impulsa restriccions salarials i polítiques de privatització, mentre que d'altra banda es gasta enormes sumes de diners en tancs i helicòpters.
Durant les darreres dues setmanes la despesa
armamentística ha esdevingut un important tema de discussió
fins i tot a les revistes patronals. Un columnista ha escrit que “per
cada ciutadà turc hi ha tan sols una tableta d'aspirines (una
medicina barata pel mal de cap) però hi ha tres bombes de mà.
Per cada 10.000 persones hi ha tan sols un centre sanitari però
hi ha dos tancs”. L'exècit turc és la més
gran unitat de l'OTAN amb l'excepció dels Estats Units, tot i
que els ingressos nacionals de Turquia són molt menors que els
d'Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia.
En diferents períodes del capitalisme la indústria de guerra jugà paper diferents. Quan el capitalisme era jove i progressiu l'exèrcit jugava un paper subordinat. Però les coses canviaren quan el capitalisme entrà en declivi. A Alemanya el 1933 el xomatge arribà als vuit milions. Un parell d'anys més tard el rearmament nazi es lliurà del xomatge. Això mateix s'esdevingué als Estats Units, Gran Bretanya i a altres països capitalistes.
Després de la fi de la guerra, la guerra
freda mantingué els exèrcits permaments amb un nivell
molt més gran que en els anys 1920 i principis dels 1930, però
és clar molt més baix que en els anys de la guerra.
Això fou ço que vaig anomenar en el moment l'economia
de guerra permanent. Mantenia l'ocupació alta, però era
plena de contradiccions. El 1956, en un article titular L'economia
de guerra pemanent, explicava aquestes contradiccions. La
despesa en armes anima la plena ocupació, però du a una
situació on un país que gasta molt en armes resultarà
incapaç de gastar tant en renovar la indústria com els
països que gasten menys en defensa. Això es féu
obvi en els anys 1960 i a principis del 1970. La guerra freda i la
despesa armamentística mantenia l'ocupació altra. Però
països com Japó i l'Alemanya Occidental que gastaven molt
poc en defensa, mostraven la llur capacitat de renovar la indústria
molt millor que els Estats Units o Gran Bretanya. L'Alemanya
Occidental i Japó guanyaren la competència en la
indústria automobilística, en l'electrònica i en
altres camps de l'economia. La caiguda del dolar amb la conseqüent
pujada massiva del preu del petroli el 1973 forçà els
Estats Units i Gran Bretanya a retallar la llur despesa militar
dràsticament.
És cert que el militaris serveix el capitalisme, però això no vol dir que els generals no tinguen interessos propis que proven d'imposar a la societat. Si un capitalista, en defensa dels seus interessos, contracta un gàngster, això no vol dir que el gàngster no tinga interessos propis i que no els vulga imposar al seu amo. L'economia és la base, i l'exèrcit i la política són la superstructura. Però la superstructura té una influència en la base. Els generals turcs lluiten per mantindre un exèrcit massiu, molt més enllà de ço que voldrien molts dels capitalistes turcs. Quan tingué lloc el terratrèmol en el nord-oest de Turquia, l'exèrcit s'afanyà a aparèixer en escena, no amb pales i buldòzers per retirar la runa i salvar la gent que era soterrada viva, sinó que hi irrompiren per imposar la llei i l'ordre amb l'ús d'armes i tancs. Els generals tenen una agenda pròpia pel que fa a la classe obrera turca i les nacionalitats oprimides. Provaran d'imposar la llur voluntat a la societat.