(2000)
El 23 de febrer del 1917 començaren les celebracions del Dia Internacional de la Dona. Això fou l'inici de la revolució. El dia següent 200.000 obrers anaren a la vaga a Petrograd. El dia després, el 25, una vaga general sacsejà la ciutat i un cert nombre de vaguistes foren assassinats per l'exèrcit. Dos dies més tard hi hagué un motí dels regiments de la Guàrdia, en refusar els soldats de disparar als manifestants, i en certs casos, l'oficial que ordenava de disparar fou mort per un dels soldats. El tsar abdicà. Ço que és interessant és que just el dia abans de l'abdicació del tsar es formà un soviet de representants obrers. El record el soviet del 1905 accelerà l'esdeveniment. Tot els llocs de treball enviaren delegats al soviet.
La revolució fou completament espontània i sense planificació. Com Trockij assenyalà correctament:
Ningú, positivament ningú – ho podem afirmar categòricament d'acord amb totes les dades – aleshores pensava que el 23 de febrer anava a marcar el principi d'un cop decisiu contra l'absolutisme.
Sukhanov, un testimoni brillant de la revolució,
observa, “cap partit es preparava pel gran aixecament”.
De forma similar un antic director de l'Okhrana, la policia secreta
tsarista, afirmava que la revolució era “un fenomen
purament espontani, i de cap manera el fruit de l'agitació de
partit”. Com que milions de persones passaren a la vida
política per primera vegada el Partit Bolxevic semblava molt
marginal, en tindre, després de la revolució, uns
23.000 militants. No fou fins el 25 de febrer que els bolxevics
eixiren amb el llur primer full on es cridava a la vaga general –
després que 200.000 obrers ja haguessen deixat les eines! En
les eleccions al soviet els bolxevics constituïren una petita
minoria. De 1.500 a 1.600 delegats, sols 40, o el 2,5% eren
bolxevics.
Al costat del govern provisional, dirigit pel príncep L’vov, hi havia el govern dels soviets. Hi havia, per tant, un poder dual.
Aital situació no podia durar molt de temps. Un dels dos governs havia d'abandonar.
D'un bon principi, el soviet donà suport al govern de L’vov. En la sessió del soviet del 2 de març, es presentà una resolució per transferir el poder al govern provisional, és a dir a la burgesia. Tan sols 15 diputats hi votaren en contra. Això vol dir que ni tan sols els 40 bolxevics s'hi oposaren. La pressió massiva de 1600 diputats aclaparà els bolxevics. Els partits que dominaven el soviet, els menxevics i el socialrevolucionaris, adoptaren una posició confosa. Donaven suport als soviets però també donaven suport al govern provisional burgès. Volien la pau, però donaven suport a la guerra, simpatitzaven amb la reivindicació camperola de terra però donaven suport al govern que era el portantveu dels terratinents.
Però una revolució no permet un compromís a mig camí. La vida posava qualsevol qüestió d'una forma molt extrema.
La direcció bolxevic a Rússia era també extremadament confosa. El 3 de març del Comitè de Petrograd del Partit Bolxevic aprovà una resolució d'acord amb la qual “no s'oposaria al poder del govern provisional en la mesura que les seues activitats es corresponguen als interessos del proletariat i de les àmplies masses democràtiques del poble”. La fórmula “en la mesura” (postolka, posilku) apareixia en la resolució del Comitè Executiu del Soviet de Petrograd pel que feia a les relacions amb el govern provisional, i esdevingué una forma de referir-se a aquesta política particular de suport al govern.
Lenin a Suïssa quedà lívid quan
rebé una còpia del Pravda que
declarava que els bolxevics donarien un suport decisiu al govern “en
la mesura que lluite contra la reacció o la contra-revolució”
– oblidant-se que l'únic agent important de la
contra-revolució en el moment era aquest mateix govern
provisional.
El 3 d'abril del 1917 Lenin arribà a Petrograd. Quan Lenin arribà a l'estació de Finlàndia el Partit Bolxevic donava suport a la victoriosa revolució de febrer. Lenin era implacable i pronuncià les consignes, “pa, pau i terra”, i “tot el poder pels soviets”.
Els revolucionaris és clar provaven d'influir les masses, però no és un carrer d'un sol sentit. Les idees de la majoria de les masses afecten els revolucionaris. Uns pocs dies després Lenin es trobà amb el comitè de Petrograd del Partit Bolxevic. Defensà les seues Tesis d'abril. De 16 membres presents, dos votaren en favor de Lenin, 13 hi votaren en contra, i un s'abstingué.
Malgrat aquest començament tan poc propici, Lenin fou capaç de dur una gran part del partit a la seua posició en un temps astoradorament curt. Això fou el resultat tant de la coherència de Lenin com de l'experiència diària de milions. La guerra seguia, milers continuaven morint, els terratinents encara explotaven durament els camperols, els capitalistes vivien una vida de luxe mentre els obrers patien penúries. Calgué com un mes per tal que Lenin es guanyàs el partit.
Guanyar els soviets amb el seu punt de vista fou una mica més llarg. A principis del setembre els bolxevics aconseguien una majoria en el soviet de Petrograd i Trockij esdevingué el seu president. Al mateix temps els bolxevics aconseguien el soviet de Moscou, i el bolxevic Kamenev esdevenia el seu president.
D'ençà d'allò hi havia un curt pas fins a la victòria de la revolució d'octubre.
Mentre que la revolució de febrer fou espontània, la revolució d'octubre fou planificada.
El 10 d'octubre el Comitè Central del Partit Bolxevic defensà una insurrecció armada. Tres dies més tard la secció de soldats del Soviet de Petrograd votà la transferència de tota l'autoritat militar de l'estat major a un Comitè Revolucionari Militar encapçalat per Trockij. El 16 d'octubre un ple ampliat del Comitè Central, la Comissió Executiva del Comitè de Petrograd, l'Organització Militar, membres del Soviet de Petrograd, sindicats, comitès de fàbrica, el Comitè d'Àrea de Petrograd i els ferroviaris confirmaren la decisió de la insurrecció. El 20 d'octubre el Comitè Revolucionari Militar començà les preparacions reals de la insurecció. El 25 d'octubre tingué lloc la insurrecció. Trockij organitzà aquesta acció brillantment, com ho féu més tard quan dirigí l'Exèrcit Vermell cap a la victòria en la guerra civil.
Com que la revolució d'octubre fou planificada i executada tant bé amb prou feines es vessà sang. Molta més gent perdé la vida en la revolució de febrer.
Després de la revolució, durant la
guerra civil, molts centenars de milers foren assassinats. Però
això no fou degut a l'acció del govern soviètic,
sinó degut a la invasió d'uns 16 exèrcits
estrangers. Culpar els bolxevics d'això seria com culpar
qualsevol persona de defendre's d'un assassí amb l'ús
de la violència.
Durant el segle XX hi hagué una sèrie de revolucions proletàries. Ara bé, sols una d'elles – la revolució russa del 1917 – acabà amb victòria. Una vegada i una altra som testimonis de revolucions fetes a mitges, que confirmen les paraules profètiques de St Just en l'època de la revolució francesa. “Els qui fan mitja revolució caven la pròpia tomba”.
La revolució russa del 1917 fou una excepció d'aquesta sèrie de revolucions a mitges. El Partit Bolxevic jugà un paper crucial en l'acabament de la revolució russa.
La diferència entre succès i fracàs, entre la Rússia de l'octubre del 1917 i les altres revolucions obreres, fou que en el primer cas hi hagué un partit revolucionari de masses que donava una direcció efectiva. Mentre que els socialistes no poden determinar el moment de l'esclat de la crisi revolucionària, en determinen el resultat final d'acord amb el grau de construcció d'un fort partit revolucionari.
“La classe obrera, i no el partit, fa la revolució, però el partit guia la classe obrera”, escrigué Trockij encertadament. “Sense una organització que guie l'energia de les masses es dissiparia com un vapor que no fos tancat en una caixa de pistons. Però amb tot ço que mou les coses no és el pistó, sinó el vapor”.
La terra dels terratinents fou distribuïda als camperols, les fàbriques foren estatalitzades i passaren sota control obrer, les nacionalitats oprimides aconseguiren el dret d'autodeterminació, i Rússia que era una presó de nacions esdevingué una federació de pobles lliures i iguals.
Durant segles l'antisemitisme fou rampant a la Rússia tsarista. Elo 1881 tingueren lloc 500 pogroms contra els hebreus. Els hebreus tenien prohibit de viuren en les dues capitals, Moscou i Petrograd, a menys que tinguessen un permís especial. Ara el president del soviet de Petrograd era hebreu, Trockij, el president del soviet de Moscou era hebreu, Kamenev, i el president de la República Soviètica era hebreu, Sverdlov. Quan Trockij passà a ésser el cap de l'Exèrcit Vermell fou substituït com a president del Soviet de Petrograd per un altre hebreu, Zinov'ev.
La revolució fou un festival dels oprimits. Durant el 1917, durant el mes de la revolució Anatoli Lunac'arskij, un brillant orador, realitzà trobades de 30.000 a 40.000 persones, i podia parlar durant dues o tres hores de temes com William Shakespeare, el drama grec, etc. La població de Londres és quatre vegades més gran que la del Petrograd d'aleshores, i els obrers britànics són més lletrats que no els russos de l'època. Però de cap manera hom podria veure una trobada similar a Londres.
El govern soviètic realitzà la
legislació més progressiva del món pel que fa a
l'emancipació de la dona: el dret del divorci a petició
d'una sola part; l'avortament lliure (el primer en el món);
menjadors comunitaris per alliberar la dona de la cuina; la cura
comunitària de les criatures. També foren abolides
totes les lleis contra els gais.
Aquest argument se sent moltes vegades en boca dels contraris a la revolució. I sona com de sentit comú. Amb tot, és el mateix sentit comú que podria dir: la bomba atòmica d'Hiroshima fou el producte de la llei de la gravetat de Newton. Hi ha una part de veritat: si no hagués sigut per la llei de la gravetat la bomba no hauria caigut de l'avió.
La clau per entendre l'ascens d'Stalin és en la natura internacional de la revolució russa.
La revolució russa era part de la revolució mundial, i no es pot explicar més que en termes de factors internacionals. La classe obrera industrial russa era petita: el nombre d'obrers a les fàbriques, ferrocarrils i mines era de tan sols tres milions d'una població de 160 milions. La producció industrial de Rússia el 1917 no era més gran que la de la petita Bèlgica. Però la classe obrera es concentrava molt més en grans unitats. Així, per exemple, hi havia 40.000 obrers a la fàbrica de motors de Putilov; era la fàbrica més gran del món aleshores. Això no era el producte del desenvolupament orgànic gradual de l'economia russa: era majoritàriament el resultat del capital foraster invertit a Rússia.
Les aspiracions dels obrers russos eren també determinades per les condicions internacionals. A Gran Bretanya calgueren més de dos segles des del començament de la producció fabril fins que els obrers s'imbuïren de la reivindicació de la jornada de vuit hores. A Rússia esdevingué la reivindicació central de la revolució del 1905.
El marxisme no era tampoc un producte nadiu de Rússia. No hi hagué cap Adam Smith rus seguit d'un David Ricardo rus seguit d'un Karl Marx rus, el marxisme s'importà completament cap a la vida intel·lectual i política de Rússia. El primer volum del Capital fou publicat per primera vegada el 1867. Aparegué en edició russa sis anys després, fou la primera llengua a la qual es traduí el Capital. Finalment, el darrer impuls per la revolució russa també vingué de l'exterior – els cops de les tropes alemanyes damunt l'exèrcit rus.
Lenin i Trockij una vegada i una altra advertiren que el règim soviètic es condemnaria si la revolució no es difonia, per damunt de tot si la revolució alemanya no venia en el seu ajut. I així fou.
Stalin no fou l'hereu de la revolució russa, sinó el seu soterrador. El fet que assassinà tots els membres del Comitè Central bolxevic que sobrevisqueren a la revolució i a la guerra civil ho demostra. El pare de l'estalinisme no fou Lenin sinó Noske, el dirigent socialdemòcrata de dretes que s'implicà directament en l'assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, i en l'assassinat de la revolució alemanya.
Tràgicament, la revolució alemanya s'organitza o es desenvolupà molt pitjor que la russa. Record haver-me trobat amb Heinrich Brandler, dirigent del Partit Comunista alemany després de la mort de Rosa Luxemburg. Li vaig demanar quina era la situació de l'organització de Rosa Luxemburg el 1918. Em digué que tenia uns 4.000 militants, la majoria d'ells no marxistes sinó pacifistes (paraules seues). Comparau això amb els bolxevics, que hi existien com a partit d'ençà del 1903, amb una militància el 1917 de 23.600 – i això en un país on la classe obrera era molt més petita que a Alemanya. En un rierol l'aigua sempre és neta. En l'aigua de l'estany, l'escuma hi sura.
L'aïllament de la revolució russa dugué a l'escuma burocràtica, que hi surà. I quan Stalin entrà en competència amb l'imperialisme occidental, necessàriament l'imità. Si l'Alemanya nazi tenia una maquinària d'indústria militar massiva, Stalin també la volia. Per aconseguir això ràpidament, l'única forma era amb l'explotació dura dels obrers i camperols russa – per tant el gulag. La Rússia estalinista esdevingué més i més simètrica a l'Alemanya nazi. El seu règim esdevingué un capitalisme d'estat.