(2000)
Els socialistes de tot el món foren inspirats pels fets de França del maig del 1968. Les manifestacions d'estudiants i les ocupacions de les universitats culminaren el 10 i l'11 de maig – la Nit de les Barricades – amb un enfrontament massiu entre milers d'estudiants, amb el suport de nombrosos joves obrers i veïns del Barri Llatí, i les CRS, la policia antidisturbis, als qui refusaren amb èxit.
El Partit Comunista Francès, que tenia un suport extremadament fort, s'oposà a les activitats dels estudiants fins la Nit de les Barricades. Ara decidien que la millor forma de fer front a l'ona d'ascens era posar-se al capdavant del moviment. Els dirigents del Partit Comunista i de la federació sindical CGT esperaven que una jornada de vaga i de manifestació pogués servir de vàlvula de seguretat. Així convocaren una jornada de vaga pel 13 de maig. S'esperaven que seria una vaga simbòlica com les moltes altres vagues simbòliques que havien convocades abans. Però s'equivocaven. Els obrers de base prengueren la iniciativa de prolongar la vaga. El 14 de maig els obrers de Sud Aviation de Nantes declararen una vaga indefinida i ocuparen la fàbrica. El dia següent, el 15, la Renault-Cleon fou ocupada. El 16 de maig la vaga i el moviment d'ocupacions es difongueren a totes les fàbriques de la Renault. Això fou seguit d'una vaga i d'una ocupació per totes les fàbriques automobilístiques i aeronàutiques. El 19 de maig els tramvies s'aturaven, juntament amb els serveis postals i de telègraf. Els serveis de metro i de bus de París aviat els seguiren. La vaga afectà les mines, les navieres, Air France, etc. El 20 de maig la vaga es generalitzà, i implicà deu milions d'obrers. Gent que mai no havia fet vaga s'hi afegien: el ballarins del Folies Bergère, els jugadors de futbol, els periodistes, les venedores, els tècnics. Banderes vermelles decoraven tots els llocs de treball.
En la manifestació del dia 13 hi participaren un milió de persones, obrers i estudiants.
El president de Gaulle era completament indefens. Quan el 24 de maig convocà un referèndum, no pogué trobar ni una imprempta a França disposada a imprimir les seues paperetes electorals, i quan, desesperat, provà de fer imprimir les paperetes a Bèlgica, els obrers belgues hi refusaren, en solidaritat amb els llurs germans francesos. El 29 de maig de Gaulle abandonà França per trobar refugi en les tropes franceses d'Alemanya.
Aleshores, la marea alta de la lluita obrera s'acabà.
El 27 de maig els dirigents sindicals signaren l'acord de Grenelle que oferia grans concessions econòmiques als obrers, com ara una pujada del 35% pels obrers menys retribuïts.
La vaga fou desconvocada, la dreta aconseguí
la iniciativa i començà a mobilitzar-se, una
manifestació massiva de dretes tingué lloc el 30 de
maig. La policia prengué les emissores de televisió i
de ràdio, expulsà els obrers que les ocupaven, atacaren
qualsevol intent de mantindre les manifestacions i fins i tot
assassinà dos obrers i un estudiant de secundària.
Durant tot el moviment massiu cap endavant dels obrers, el pes mort de l'estalinisme deixà sentir el seu impacte, els obrers francesos eren molt lleials al Partit Comunista. Després de tot, una generació d'obrers fou educada i ensinistrada pel partit. Un fet del passat mostra el poder del PC damunt els obrers. Quan els exèrcits nord-americà i britànic derrotaren l'exèrcit alemany, París fou alliberat pel maquis, el moviment de resistència dirigit pel Partit Comunista. Obrers armats controlaven París. Aleshores Maurice Thorez, secretari general del Partit Comunista Francès, volà de Moscou a París i anuncià, “una policia, un exèrcit, un estat”. La policia a la qual s'hi referia Thorez era la policia que havia col·laborat amb els nazis durant tota la guerra. Amb tot, els obrers de París acceptaren la instrucció de Thorez, i es desarmaren.
Ara, el maig del 1968, l'impacte del Partit Comunista era absolutament massiu.
Hem esmentat el milió d'obrers i estudiants que es manifestaren a París. Els dirigents del PC no volien que els obrers i els estudiants es barrejassen, ja que els estudiants eren de lluny molt més lliures de la influència del Partit Comunista; les llurs idees eren molt més a l'esquerra que les del partit. Així els dirigents del PC organitzaren una cadena de 20.000 capataços per separar el bloc obrer del bloc estudiantil.
Hem esmentat les ocupacions de fàbriques. Ací de nou el paper del PC i de la burocràcia de la CGT fou decisiu: el 80-90 percent dels obrers foren enviats a casa, de forma que tan sols una minoria foren actius en l'ocupació. Els obrers aïllats a casa es perderen l'oportunitat de discutir la tàctica i l'estratègia, l'esperit del moviment.
Les vagues tenien comitès de vaga, però aquests no eren elegits pels obrers sinó designats pels funcionaris sindicals.
Per facilitar l'acabament de la vaga general, se'ls
deia als obrers d'una fàbrica que els obrers d'una altra ja
havien tornat a la feina, i aquesta tàctica fou repetida una
vegada i una altra. Com que no hi havia cap línia de
comunicació entre fàbriques independent de la
maquinària sindical, aquesta tàctica funcionà.
Per entendre les contradiccions de la consciència obrera el maig del 1968 a França hom no pot fer res millor que guaitar l'experiència de la revolució de febrer de Rússia del 1917. Aquesta revolució posà fi al tsarisme. La policia es dissolgué completament. Els obrers s'organitzaren en soviets a tot arreu. En l'exèrcits els comitès de soldats hi floriren.
Lenin en l'època encunyà els mots “poder dual” com la situació que dominava a Rússia. És cert que els soviets eren poderosos, però en paral·lel amb els soviets hi havia el govern provisional burgès. És cert que hi havia comitès de soldats, però els generals encara comandaven l'exèrcit. És cert que els soviets expressaven la voluntat de milions per la pau, però la guerra imperialista continuava. És cert que hi havia poderosos comitès obrers en cada fàbrica, però encara cada fàbrica era propietat dels capitalistes. És cert que milions de camperols s'organitzaven en soviets, però encara el terratinent no havia perdut ni un metre quadrat de terra. La direcció dels soviets, menxevics i socialrevolucionaris, donava suport al govern burgès i a les seues polítiques.
La revolució de febrer fou un punt de trencament amb el passat, però no un trencament complet. Hi havia contradiccions en les institucions de l'època, i en la consciència dels milions.
El Soviet de Petrograd era una nova institució fantàstica, però no era dirigida pels bolxevics. La dreta la dominava. Per milions de persones que ahir donaven suport al tsarisme, un trencament amb el tsarisme, un gir cap a l'esquerra, no els duia dretament al bolxevisme, sinó a la dreta d'aquests, als menxevics i als socialrevolucionaris. Calgueren setmanes i mesos de lluita per tal que els bolxevics aconseguessen els soviets de Petrograd i de Moscou, el setembre del 1917. No tenim espai per descriure els diferents fets entre el febrer i l'octubre. No fou una marxa directa del bolxevisme. La influència bolxevic cresqué a Petrograd fins a la fi del juny. A principis de juliol foren forçats a retrocedir, el partit fou pràcticament il·legalitzat, la seua premsa esclafada, Lenin fou forçat a amagar-se i Trockij fou empresonat. El juliol fou, com escrigué Trockij, el mes de la mentida, la premsa sorgí histèricament amb la denúnica de Lenin com a agent alemany. El gir cap a la dreta donà confiança a l'extrema dreta, i el 27-30 d'agost el general Kornilov, comandant en cap de l'exèrcit rus, llençà un cop. Si hagués guanya, el mot per designar el feixisme no hagués sigut italià sinó rus. Des de la presó Trockij organitzà la defensa de Petrograd contra Kornilov. La derrota de Kornilov accelerà massivament la marxa cap endavant del bolxevisme. Dies després els bolxevics aconseguien la maoria en els soviets de Petrograd i de Moscou, i unes poques setmanes després tingué lloc la revolució d'octubre.
La revolució no és flor d'un dia. És un procés. Els obrers han de trencar amb les idees burgeses que hi dominaven abans, però aquest trencament no es completa en un dia. Durant un temps hi ha una consciència contradictòria entre els obrers. És clar que la consigna dels bolxevics de l'abril, “Terra, pau i justícia. Tot el poder pels soviets”, era una consigna coherent per resoldre els problemes als quals feien cara milions de camperols que volien terra, milions de famolencs que necessitaven pa, milions tormentats per la guerra. Però durant un temps molts obrers deien, “sí, és clar que volem la terra, però ens hauríem d'esperar a la fi de la guerra i que el parlament aprovàs una llei que ens donàs la terra”. És clar que volem la pau, però obtinguem la victòria abans en la guerra i aleshores tindrem la pau.
El Partit Bolxevic el març del 1917 tenia 23.000 militants, i amb el suport del 2,5% dels soviets tingueren un fort trampolí per anar endavant cap a la victòria.
L'esquerra alternativa al Partit Comunista Francès
era minúscula. El nombre total de trotskistes a França
el maig del 1968 era de 400. El nombre de maoïstes organitzats
era similar. Això era massa poc per amenaçar els
estalinistes. Si els trotkistes haguessen tingut unes poques desenes
de milers de militants podrien haver defensat efectivament en la
manifestació de 13 de maig d'un milió d'obrers i
estudiants que aquests unissen les mans, trencassen el cordó
format pels 20.000 capataços. En les fàbriques ocupades
podien haver defensat entre els obrers de quedar-se a la fàbrica
i de no anar a casa, la qual cosa els hi hauria donat la capacitat de
prendre la iniciativa. Podrien haver defensat l'elecció de
comitès de vaga per comptes d'acceptar els comitès
nominats. Haurien sigut capaços de crear una comunicació
entre les fàbriques de forma que la burocràcia no
pogués emprar la política de divideix i venç per
desconvocar la vaga.
Una explossió de masses en el futur és inevitable. És clar que hom no sap mai abans d'hora quan succeirà exactament. Després de tot, Lenin, tres setmanes abans de la revolució de febrer, quan parlava amb un grup de Joves Socialistes de Suïssa, acabà la seua descripció i anàlisi de la revolució del 1905 dient que ells, els joves, veurien la revolució russa, però la seua vella generació. Uns pocs dies abans de la revolució (el 7 de febrer) Lenin escrivia a la seua amiga Inessa Armand, “ahir hi havia una reunió (les reunions em cansen; no del tot bé dels nervis; mal de cap; eixí abans del final)”. Si hagués sabut que uns pocs dies després havia de començar la revolució no s'hauria queixat d'aquesta forma.
Els grans punts de fractura no es poden predir mai, per raons òbvies. Durant un llarg temps la història es mou molt lentament. Durant deu o 20 anys sols hi ha canvis moleculars, i aleshores, sobtadament, en un dia o una setmana, tenen lloc canvis més grans que els esdevinguts durant generacions.
Les contradiccions del capitalisme avui dia són més fortes que no pas el 1968. L'any 1968 fou cap a la fi del més llarg creixement de la història del capitalisme. D'ençà del 1973 una recessió ha seguida una altra. La inestabilitat del capitalisme és més gran que mai, l'explotació i la inseguretat obreres creixen de dia en dia. Són del tot inevitables grans explosions. Però per tal que aquestes explosions acaben amb una victòria proletària, la necessitat d'un partit revolucionari és més gran que mai. L'acció de masses espontània dels obrers és com el vapor. El partit revolucionari és com un pistó. Un pistó tot sol és inútil, el vapor tot sol es dispersa fútilment. Per una victòria proletària la qüestió de la direcció és crucial. El maig del 1968 ens hauria d'ésser alhora una inspiració i un advertiment.