(2000)
El 33 de gener del 1933 Hitler esdevingué canceller d'Alemanya. Això no era del tot inevitable. Dos mesos abans, el novembre del 1932, el Partit Socialdemòcrata (SPD) aconseguí 7,2 milions de vots i el Partit Comunista (KPD) 6 milions. Així les dues organitzacions tenien plegades 13,2 milions de vots, mentre que el vot nazi era de 11,7 milions, és a dir de 1,5 milions de vots menys. I encara més important, hi havia la qualitat dels partidaris de les organitzacions obreres front la dels nazis. Com Trockij assenyalava:
Pel que fa a les estatístiques electorals, 1000 vots feixistes valen tant com 1000 vots comunistes. Però pel que fa a la lluita revolucionària, 1000 obrers d'una gran fàbrica representen una força 100 vegades més gran que 1000 petits funcionaris, oficinistes, les llurs dones i sogres. El gruix dels feixistes consisteix en escòria humana.
Amb tot, la direcció de les dues organitzacions de masses era completament podrida.
Davant l'amenaça del nazisme el SPD confiava en l'estat alemany i en la seua política de defendre la democràcia. Fins i tot després que Hitler hagués esdevingut canceller, Otto Wels, dirigent del SPD, podia afirmar que la gent no s'havia de preocupar: el nou govern no era purament nacionalsocialista sinó únicament una coalició de nacionalistes i nacionalsocialistes alemanys; tan sols tres dels 12 membres del govern eren nazis, els altres nou eren conservadors. És més, Hitler havia promès al president de sostindre la Constitució de Weimar. I Willhelm Frick, el ministre nazi de l'interior, havia anunciat que el govern havia refusat de prohibir el Partit Comunista i que no interferiria amb la llibertat de premsa! Un parell de mesos més tard, és clar, el Partit Comunista era prohibit, i els candidats socialistes a les eleccions eren arrestats.
Quan el 23 de març del 1933 es presentà al Reichstag una llei que donava a Hilter poders ilimitats, Otto Wels hi parlà en contra, però deixà clar que el partit, que actuava com a oposició lleial, tan sols oferiria una oposició no-violenta i legal al règim. Wels digué:
Les eleccions del 5 de març han donat la majoria als partits del govern i per tant els donen l'oportunitat de governar d'acord amb el text i l'esperit de la constitució... Acceptam el llur actual govern com un fet. Amb tot, el sentit de justícia del poble és també una força política, i no deixarem de cridar a aquest sentit de justícia.
La direcció del KPD no era menys corrupta. En les passes d'Stalin declararen que els socialdemòcrates eren socialfeixistes, és a dir, que no hi havia cap diferència qualitativa entre els nazis i la socialdemocràcia. Així Remmele, dirigent del grup del KPD en el Reichstag, podia declarar el 14 d'octubre del 1931 que després de Hitler seria el torn de Remmele. “No tenim por dels cavallers feixistes. Premeran el gallet més ràpid que qualsevol altre govern. (Certament! Dels comunistes)”.
Trockij, amb tota la passió i brillantor, cridà els obrers alemanys a fer front a la catàstrofe amenaçadora que representava Hitler. El 23 de novembre escrigué un pamflet titulat Alemanya, la clau de la situació internacional. Hi deia:
De la direcció en la qual es desenvolupe la solució de la crisi alemanya dependrà no sols del destí de la pròpia Alemanya (i això ja és un gran què), sinó també el destí d'Europa, el destí de tot el món, per molts anys... L'arribada al poder dels nacionalsocialistes suposaria primer que tot l'extermini de la flor del proletariat alemanya, la destrucció de les seues organitzacions, l'erradicació de la confiança pròpia i en el futur. Si es considera la molt més gran maduresa i agudesa de les contradiccions socials a Alemanya, la feina infernal del feixisme italià probablement semblaria un experiment pàlid i gairebé humà en comparació amb la feina dels nacionalsocialistes alemanys... Deu insurreccions proletàries, deu derrotes, una rera l'altra, no podrien debilitar i afeblir la classe obrera alemanya tant com una retirada davant el feixisme l'afebliria en el propi moment on encara era pendent la qüestió de qui seria l'amo de la cancelleria alemanya... la clau de la situació mundial rau a Alemanya.
Tres dies després que Trockij escrigués Alemanya, la clau de la situació internacional, escrigué una altra forta crida i advertiment als obrers alemanys titulada Per un front obrer unit contra el feixisme. Escrigué les següents paraules urgents:
Obrers comunistes, sou centenars de milers, milions; no podeu anar enlloc; no n'hi ha prou passaports per vosaltres. Si el feixisme arriba al poder, s'alçarà damunt els vostres cranis i espinades com un tanc terrorífic. La vostra salvació rau en una lluita implacable. I tan sols una unitat de lluita amb els obrers socialdemòcrates pot dur la victòria. Afanyau-vos, obrers comunistes, us queda poc temps!
El 28 de maig del 1933, en un article titulat La
catàstrofe alemanya: les responsabilitats de la direcció,
escrivia de nou, “La derrota sense paral·lels del
proletariat alemany és el més important fet d'ençà
de la conquesta del poder pel proletariat rus”. I el 22 de juny
del 1933 concloïa, “L'actual catàstrofe d'Alemanya
és sens dubte la més gran derrota de la classe obrera
de la història”.
Amb l'arribada al poder del laborisme el 1974 el xomatge augmentà de 600.000 a 1,6 milions tres anys més tard. Els salaris caigueren, i per primera vegada d'ençà de la guerra hi hagué un declivi en el nivell real de vida. Amb la misèria i la privació es donaven les condicions pel creixement del Front Nacional nazi (NF). El 1976 el NF aconseguí 44.000 vots en les eleccions locals. El Partit Nacional, l'altra partit nazi, aconseguí dos regidors a Blackburn. El 1977, en les eleccions al Consell del Gran Londres, el NF aconseguí 119.063 vots (el 5%, comparat amb el 0,5% del 1973), i desplaçaren del tercer lloc als liberals en 33 circumscripcions. Un estudi de la Universitat d'Essex suggeria que el suport del NF durant aquest període els donaria 25 diputats si la representació fos proporcional.
L'agost del 1977 el NF organitzà una marxa a Lewisham, una localitat del sud-est de Londres amb una gran població negra. El SWP hi dugué 2.000 dels seus militants i mobilitzà localment uns altres 8.000 obrers i joves, principalment negres, amb els quals trencaren el cordó policial i aturaren físicament la marxa feixista.
L'activitat del SWP a Lewisham fou denunciada per pràcticament tots els portaveus del Partit Laborista. Michael Foot, aleshores primer ministre en funcions, digué, “no aturareu els nazis amb el llençament d'ampolles o amb l'atac a la policia. La forma més ineficient de combatre els feixistes és comportar-se com ells”. Ron Hayward, secretari general del Partit Laborista, cridà a tots els seus membres a apartar-se de les organitzacions d'extrema esquerra i d'extrema dreta. Veia poca diferències entre els manifestants violents (és a dir, l'SWP), i els “feixistes del NF”.
Els fets de Lewisham l'agost del 1977 actuaren com a font per la fundació de la Lliga Anti-nazi el novembre del 1977.
La ANL era un front unit establert pel Partit Socialista Obrer, Peter Hain i el diputat laborista Ernie Roberts i, entre d'altres diputats, Neil Kinnock, Audrey Wise i Martin Flannery, que eren de l'esquerra del partit.
L'ANL esdevingué un moviment immensament popular. Per donar un focus al jovent contra el NF – el grup d'edat d'on treien la major part del llur suport – l'ANL organitzà el seu primer Carnaval a Londres a la fi de l'abril del 1979, abans de les eleccions locals. El seu èxit fou per damunt de les expectatives de tothom, aplegant 80.000 persones en una marxa des de Trafalgar Square fins a un festival de música a Victoria Park a sis milles de distància. Juntament amb Rock Against Racism s'organitzaren grans carnavals a Manchester (35.000), Cardiff (5.000), Edinburgh (8.000), Harwich (2.000), Southampton (5.000), Bradford (2.000) i de nou a Londres (100.000). El vot del NF en les eleccions locals posteriors s'enfonsà. A Leeds davallà un 54%, a Bradford un 77%; fins i tot en el seu feu del East End de Londres caigué en un 40%.
L'ANL fou àmpliament suportat pels sindicats. Ja a mitjans d'abril del 1978, abans del Carnaval hi havia 30 branques i districtes de l'AUEW que la suportaven, 25 consells de branca, 11 àrees i llotges de NUM, de sis a deu branques del TGWU, CPSA, TASS, NUJ, NUT i NUPE, 13 comitès d'empresa de les principals fàbriques, i 50 seccions locals del Partit Laborista. Les xifres cresqueren després dels carnavals.
Sota el martell de l'ANL els feixistes mai no aconseguiren una recuperació del suport per apropar-se a la situació del 1976-77. Repetim-ho, el 1976 el NF aconseguí 44.000 vots a Leicester i un anys més tard 119.000 vots a Londres. En les darreres eleccions locals a Anglaterra, el 17 de maig del 1998, el vot total del Partit Nacional Britànic i del Front Nacional fou de tan sols 3.000.
La nostra política de combatre el feixisme
era bidireccional: atacar les rates i atacar les clavegueres on les
rates es multipliquen. Amb el combat dels feixistes no n'hi ha prou.
Hom ha de lluitar també contra el xomatge, els baixos salaris
i la privació social que creen les condicions pel creixement
del feixisme. Una manifestació de la unitat de les dues
direccions fou l'organització d'infermeres d'uniforme per
protestar contra els nazis i en defensa del Servei Nacional de
Sanitat.
En les eleccions del 1974 el Front Nacional (FN) aconseguí simplement el 0,74% dels vots; el 1981 encara n'obtingué menys, el 0,5%. Però amb l'elecció del socialista François Mitterrand a la presidència el 1981 les coses canviaren radicalment. El desencís fou massiu. El xomatge cresqué més del doble. El FN hi florí. El 1984 aconseguí l'11% dels vots, uns 2 milions. En les eleccions parlamentàries de març del 1986 aconseguí 35 diputats, tants com el Partit Comunista. D'ençà que canvià el sistema electoral el FN no tingué diputats, però té més de 1000 regidors, i controla quatre petites ciutats del sud de França. En les darreres eleccions generals del juny del 1997 el FN aconseguí 5 milions de vots, o el 15% del vot total.
Per què la corba del NF a Gran Bretanya baixà radicalment, mentre que a França creix tant? Hom no pot explicar-ho per les diferències en les condicions objectives de França i Gran Bretanya.
La proporció de negres a Gran Bretanya és similar a la de França, del 5 al 6%. Els nivells de xomatge no són diferents. El nivell de lluita industrial ha sigut molt més gran a França, de fet, que no a Gran Bretanya. Gran Bretanya ha partit la més llarga i profunda ensulsiada de la lluita industrial.
Així doncs, com explicar la diferència entre els destins del FN i del NF? Hom ha de mirar-se l'element subjectiu. A Gran Bretanya tenim l'ANL. A França la principal organització contra els nazis ha sigut SOS Racisme. Aquesta organització és la cua del Partit Socialista. El seu dirigent, Harlem Desir, es contrari a la “confrontació” amb el FN, ja que això “jugarà en favor de Le Pen”. S'adreça a l'opinió pública per desarrelar el racisme i espera una contribució igual de les organitzacions d'esquerres que les de dretes. Tot i que SOS Racisme convoca manifestacions, aquestes no es dissenyen per enfrontar-se físicament al FN.
El paper de Mitterrand en castrar SOS Racisme fou central. Cal recordar que Mitterrand fou un alt funcionari del govern del mariscal Pétain durant la guerra, un govern que col·laborà amb els nazis, lliurant 70.000 hebreus per a les cambres de gas. Després que Mitterrand esdevingués president, cada any, en l'aniversari de la mort del mariscal Pétain, duia una corona a la tomba d'aquest “gran patriota francès”. Qui duia una altra corona a la mateixa tomba era Le Pen.