(2000)
En els darrers anys una nova xibolet ha entrat en el vocabulari – la mundialització. Els dirigents de tots els partits polítics, ja siguen conservadors o reformistes, accepten aquest terme com lliurat per Déu. El mateix val per la premsa, la televisió, els reports empresarials, els dirigents sindicals. En poques paraules es redueix a l'afirmació que el mercat mundial i les multinacionals són tan poderoses que els obrers de cada país, o de cada sector de la multinacional, són completament impotents. I també ho és l'estat nacional.
Edward Mortimer, redactor del Financial Times, una diari conservador de dretes, citava el Manifest Comunista per donar suport a la teoria de la mundialització. Citava les següents paraules del Manifest Comunista:
La necessitat d'un mercat en contínua expansió escampa la burgesia que per tota la superfície del planeta. Ha d'anidar a tot arreu, establir-se a tot arreu, crear connexions a tot arreu.
La burgesia mitjançant la seua explotació del mercat mundial ha donat un caràcter cosmpolita a la producció i al consum de cada país. Totes les antigues indústries nacionals establertes han sigut destruïdes o diàriament són destruïdes. Són desallotjades per les nvoes indústries... que ja no treballen a partir de matèries primeres autòctones, sinó de matèries primeres recollides de les zones més remotes, indústries els productes de les quals no són consumits en l'interior, sinó en qualsevol racó del planeta... En el lloc de l'antiga reclusió local i nacional tenim relacions en totes direccions, la interdependència universal de les nacions.
Edward Mortimer, en dir que Marx era el progenitor de la teoria de la mundialització, volia retre-li homenatge, però en realitat això és un insult. Faré uns pocs comentaris per comparar l'economia marxisme amb l'economia burgesa.
Marx deixà clar que tenia un gran deute intel·lectual amb l'economista clàssic Adam Smith, i més encara amb David Ricardo.
Però també deixà clar que la seua teoria no és una simple continuació de la teoria econòmica clàssica, sinó també el seu trencament, la seua negació. El subtítol del Capital de Marx és Una crítica de l'economia política.
Adam Smith, a la seua La riquesa de les nacions (publicada el 1772) descriu molt bé l'impacte de la divisió del treball. Descriu una fàbrica d'agulles on cada obrer fa una tasca repetitiva diferent. Aquesta divisió del treball augmenta la productivitat. Marx acceptà això però afegí que la divisió del treball converteix l'obrer en semihumà. En això basa el seu concepte d'alienació. Hi ha un forat rodó que s'adaptà a una peça rodona, hi ha un forat quadrat que s'adapta a una peça quadrada. Però no hi ha un forat a imatge d'un ésser humà. Els obrers, per tant, no són simplement modelats pel sistema. No són argil·la modelada per grans factors objectius, sinó subjectes actius que es resenten de la pressió exterior, i la combaten.
Per Adam Smith i Ricardo la recerca del benefici és una activitat natural. Per Marx és condicionada històricament. El mercat, la competència entre diferents capitalistes, o en el present entre diferents companyies capitalistes, o països capitalistes, força cadascú a acumular capital. Si fracassen es condemnen. L'anarquia del capitalisme, la competència entre unitats del capital i la tirania a cada empresa capitalista són les dues cares de la mateixa moneda. Els capitalistes que lluiten entre ells carreguen el cost de la lluita als obrers, i els obrers reaccionen lluitant-hi. No són simplement objectes de la història. Són subjectes de la història. La teoria de la globalització impulsa la idea del poder superior i de la impotència inferior de la societat fins al seu extrem.
La teoria de la mundialització creu que aquesta és justificada. És part de la ideologia del mercat lliure.
Quan els immigrants proven d'entrar en un país,
especialment si tenen el color de pell equivocat, són
simplement migrants econòmics que cal condemnar. Quan la
Volkswagen decidí d'invertir 430 milions de lliures per
comprar la Rolls Royce de Gran Bretanya, tot va bé. Si el
patró imposa una acceleració, tot va bé. Si els
obrers es resisteixen, això és un sabotatge criminal.
El moviment del capital no és provocat per l'economia. De nou,
la ràdio emet notícies com ara: “Bones notícies;
els beneficis de la ICI augmentaren l'any passat en un 20%”.
Uns pocs minuts després: “Males notícies; els
obrers són avariciosos; demanen un augment salarial del 5%”.
Davant d'això, és obvi que els obrers d'una fàbrica que és part d'una companyia multinacional són impotents. Si un quart de milió d'obrers treballen a la Ford, com una fàbrica d'uns pocs milers a Gran Bretanya pot enfrontar-se als gestors de la Ford?
Però la realitat és justament la contrària. Quan els 3.000 obrers de la secció de frens de la General Motors anaren a la vaga a Dayton, Ohio, el 1996, aturaren les operacions de la General Motor arreu dels Estats Units, Canadà i Mèxic. Uns 125.000 obrers de la General Motor quedaren aturats durant dies. El cost de la vaga suposava a la companyia uns 45 milions de dòlars diaris, i el govern de Clinton cridà a tots dos costats a seure.
Quan tingué lloc a Dinamarca una vaga gairebé general, Saab es veié forçada a aturar la producció automobilística a Suècia perquè es quedà sense els components essencials dels subministradors danesos. L'ensamblatge de motors convertibles de Saab a Finlàndia també es veié forçada a aturar-se. Volvo també anuncià que les seues línies de producció de Suècia i dels Països Baixos havien sigut greument afectades.
El 1988, quan els obrers de Ford a Gran Bretanya anaren a la vaga, dugueren a tota la Ford d'Europa a una aturada durant tres o quatre dies.
Degut a les multinacionals l'impacte d'un grup individual d'obrers pot ésser més gran que mai abans. Hom necessitat tan sols comparar els exemples anteriors amb la primera vaga general de la història que tingué lloc a Anglaterra el 1832. Aleshores els obrers havien d'anar de fàbrica a fàbrica per “desconnectar” els obrers.
Rera la teoria de la globalització hi ha una lògica formal completament mecànica. La dialèctica li és completament aliena. La lògica de la teoria de la globalització és similar a la que motivà el Pentàgon a llençar la seua guerra contra el Vietnam. Eren segurs que la maquinària militar dels Estats Units era omnipotent i que els vietnamites eren relativament impotents. I l'argument anava així. En el segle XIX Gran Bretanya derrota i sotmeté Índia. La maquinària militar dels Estats Units en els anys 1960 era incomparablement més forta que la maquinària militar de Gran Bretanya el segle XIX. Al mateix temps Vietnam és un país molt més petit amb una població molt més petita que Índia. Si Gran Bretanya pogué guanyar en el segle XIX, pels Estats Units certament seria un passeig en el segle XX.
Observat dialècticament el quadre és
justament el contrari. En l'aixecament indià del 1857, quan un
soldat britànic era mort, quin dany suposava per la Gran
Bretanya? Quant val un soldat, un obrer amb uniforme? Diguem unes 100
lliures. La maquinària militar americana és
incomparablement més gran. Un avió dels EUA val,
diguem, un milió de dòlars. Quina temptació per
un vietnamita llençar-hi una granada contra ell.
Un altre argument dels defensors de la teoria de la mundialització és que era l'estat nacional no pot fer res davant el nivell de llocs de treball, que la mundialització ha mort el keinesianisme.
Des del començament de la segona guerra mundial fins el 1973 el món fou testimoni del creixement econòmic més llarg de la història del capitalisme. Això fou atribuït per l'ortodòxia dominant de l'època al keinesianisme. La política de retallada d'impostos, de mantindre baixos el tipus d'interès, d'augmentar la despesa estatal, de gestionar la demanda de forma que l'economia pogués expandir-se – en tot això consistia el keinesianisme. Probablement l'expressió més entusiàstica del suport al keinesianisme fou el llibre d'Anthony Crosland, El futur del socialisme, publicat el 1956. D'acord amb Crosland l'anarquia del capitalisme s'esvaïa i amb ella el conflicte de classes. El sistema esdevenia més i més racional i democràtic. El propi capitalisme es dissolia pacíficament. Tot allò de la producció dedicada a treure'n beneficis per comptes de satisfer les necessitats humanes era, segons Crosland, un complet absurd. “La indústria privada s'humanitza a la fi”.
Una “revolució pacífica” començava on el conflicte de classes seria impensable: “Hom no pot imaginar-se avui una aliança ofensiva deliberada entre el govern i els patrons contra els sindicats”, escrivia Crosland. “A Gran Bretanya som en el llindà de l'abundància massiva”. Els socialistes haurien de desviar l'atenció lluny de les qüestions econòmics. Cap a on?
...hauríem de centrar la nostra atenció progressivament a les altres esferes, i a la llarga més importants – de la llibertat personal, de la felicitat, de l'ànim... més cafès a l'aire lliure, carrers més il·luminats i elegants de nit, hotels i restaurants millors i més hospitalaris... més murals i pintades en llocs públics, millors dissenys en el mobilitari i la vaixella, en la roba de dona, estàtues en el centre dels nous barris residencials, fanals i cabines telefòniques de millor disseny, i així fins a l'infinit.
La descripció del capitalisme en la seua edat madura com a humà i racional em semblava aleshores ridícula, i encara més ara. El capitalisme que havia nascut, en paraules de Marx, “cobert de sang i de fang”, no podia canviar qualitativament. De fet la barbàrie del capitalisme ara és molt pitjor que fa 100 anys. Pensau en les cambres de gas, en Hiroshima i Nagasaki, en els 20 milions de nens que s'estima que moren de fam en el Tercer Món cada any perquè els bancs expolien aquells països.
La manca de feina, que afectava a 8 milions a Alemanya el 1933, desaparegué un parell d'anys més tard, no perquè Hitler llegís Keynes, sinó degut al programa de rearmament. L'explicació del llarg creixement la donà la teoria de l'economia armada permanent. El març del 1957, en un article anomenat Perspectives de l'economia de guerra permanent, provava d'explicar l'impacte del rearmament en l'estabilitat del capitalisme, i com també les contradiccions d'aquest procés tendien a minar el creixement, en poques paraules, explicava que si tots els països capitalistes clau esmerçaven importants recursos en l'armament això obriria mercats, i davallaria la taxa de benefici. Però si un parell d'importants jugadors no hi participaven, i esmerçaven molt menys en armament, es beneficiarien del creixement molt més que no abans, i tindrien més recursos per esmerçar en la modernització de les llurs indústries, per comptes d'en tancs i avions. I aquests països guanyarien la competició. I això és exactament ço que passà. Mentre els Estats Units, Rússia i Gran Bretanya gastaven massivament en defensa, Alemanya Occidental i Japó es gastaven escorrialles. El marc i el ien esdevingueren relativament més forts en relació al dòlar i a la lliura. El 1973, després de la guerra del Vietnam, el dòlar caigué, el preu del petroli es disparà, i el keinesianisme fou declarat difunt.
En la conferència del Partit Laborista del 1976, el primer ministre laborista, James Callaghan, declarava:
Pensàvem que es podia eixir d'una recessió i crear feina amb una retallada d'impostos i de la despesa governamental. Us he de dir amb tota sinceritat que aquesta opció ja no existeix...
El keinesianisme donà pas al monetarisme. Les polítiques de Thatcher prengueren forma abans d'ésser elegida, ja que, en paraules de Peter Riddell, editor polític del Financial Times, “si hi ha hagut un experiment Thatcher, aquest fou iniciat per Denis Healey (el canceller laborista d'hisenda)”.
Davant la tempesta, el reformisme fa una completa fallida. És com tindre un paraigües fet de paper. És força útil mentre no plou.
Per resistir l'atac del capitalisme, per defensar les reformes, hom ha d'anar més enllà del reformisme. Sols els revolucionaris poden lluitar en l'actualitat de forma coherent per les reformes.
Si el capitalista decideix tancar la fàbrica, els obrers han d'amenaçar el seu dret de propietat. Si per resoldre la manca de feina la setmana laboral ha d'ésser radicalment retallada, sense pèrdua de salari, i el capitalista diu que no li surt a compte mantindre oberta la fàbrica, els obrers han d'amenaçar de nou la seua propietat de la fàbrica.
Entre el capitalisme i el socialisme hi ha un abisme – no podeu, com creuen els reformistes, anar d'un sistema a l'altre gradualment. Hom no pot creuar un abisme per una sèrie de passos petits. Si qualcú dubta d'això, podeu fer la prova. Cercau un edifici alt de la vostra ciutat, anau fins a dalt, cercau en la distància un altre edifici alt. Si podeu creuar d'un a l'altre amb una sèrie de petits passos, el reformisme haurà demostrat la seua viabilitat.