(2000)
Una vegada i una altra Lenin repetia que no hi pot haver partit revolucionari sense teoria revolucionària. El marxisme és definit per Marx i Engels com socialisme científic. La ciència, ja siga física, química o marxisme, no es pot aprendre de memòria com un grapat de consignes. S'ha d'estudiar seriosament.
Quan Marx i Engels escrigueren que els revolucionaris han de generalitzar l'experiència històrica i internacional del moviment de la classe obrera, això no pot fer-se més que a través de l'estudi, a través de la teoria. Hom no pot saber de la Comuna de París per la pròpia experiència. Per això hom ha de llegir llibres. Trockij formulà la mateixa idea amb diferents paraules quan deia que el partit revolucionari era la memòria de la classe, i la universitat de la classe. A la universitat els estudiants estudien teoria.
Hom ha d'aprendre del passat per tal de preparar el futur. Karl Radek, un destacat bolxevic, descrigué en els seus records de Lenin com en mig dels tempestuosos dies del 1917 Lenin li digué de llegir un llibre sobre la revolució francesa, ja que l'ajudaria a entendre les tasques que s'apropaven. Durant el mateix període Lenin escrigué un dels seus més importants llibres teòrics, L'estat i la revolució. St Just, en l'època de la revolució francesa, deia, “els qui fan mitja revolució caven les pròpies tombes”.
Totes les revolucions comencen com a mitges revolucions. Ço nou coexisteix amb ço antic. Així la revolució de febrer del 1917 es lliurà del tsar, es lliurà de la policia, establí els soviets, els comitès obrers a les fàbriques – tot això era nou. Però ço antic sobrevivia: els generals romanien en l'exèrcit, els capitalistes continuaven en possessió de les fàbriques, els terratinents de la terra, i la guerra imperialista continuava.
Quan Lenin retornà a Rússia l'abril del 1917, 10.000 obrers i soldats li donaren la benvinguda en l'Estació de Finlàndia de Petrograd. El president del Soviet de Petrograd, el menxevic de dretes C'kheidze, el rebé amb un gran pom de flors, i declarà, “en nom de la victoriosa revolució russa us donam la benvinguda”. Lenin deixà a un costat el pom, es girà envers els milers d'obrers i soldats i digué, “quina victoriosa revolució russa? Ens hem lliurat del tsar! Els francesos es lliuraren del llur rei el 1792. Els capitalistes encara posseeixen les fàbriques, els terratinents posseeixen la terra, la guerra imperialista continua. Fora el govern provisional! Fora la guerra! Terra, pa i pau! Tot el poder pels soviets!” Un historiador, Sukhanov, descrigué l'escena. Hom pensaria que els milers d'obrers i soldats haurien crida, “Visca!” a Lenin. Però restaren completament muts. Eren tan animats per la fi del tsarisme, la fi de la policia, que no podien entendre perquè s'havia de criticar el sistema. La única veu que s'escoltà en mig del silenci fou la de Goldenberg, un ex-membre del Comitè Central del Partit Bolxevic. Cridà, “Lenin és boig! És completament boig!” Com que Lenin entenia molt bé les paraules de St. Just, continuà dirigint la revolució fins a la victòria final.
D'ençà del 1917 hi ha hagut moltes revolucions que es feren a mitges i que per tant acabaren amb una contrarevolució.
Per donar uns pocs exemples. El novembre del 1918 la revolució a Alemanya es lliurà del Kàiser i establí consells obrers, soviets, a Alemanya. Amb tot, els generals romanien, els propietaris de les fàbriques romanien. El 1919 oficials de l'exèrcit assassinaren Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i altres comunistes. I molts anys després els nazis arribaren al poder a Alemanya.
El 1979 vagues massives culminaren en una vaga general dirigida per consells obrers (xores) i en l'enderrocament del xa d'Iran. La direcció dels obrers la duia el Partit Comunista (Tudeh) i els fedaijins, tots dos seguidors de Moscou. Defensaven la unitat del poble iranià i de tots els musulmans. Es comprometeren amb l'aiatolà Khomeini i ell els recompensà amb una massacre.
El tercer exemple és Indonèsia. A principis dels anys 1960 el Partit Comunista indonesià tenia 3 milions de membres, molt més que els bolxevics el 1917 (un quart de milió). Hi havia també 10 milions en organitzacions associades amb el Partit Comunista indonesià. Però la direcció, que era estalinista, defensà la unitat de la nació indonesiana i de tots els musulmans. Donaren suport al president nacional burgès d'Indonèsia, Sukarno. El 1966 un subaltern del general Sukarno, el general Suharto, féu un cop que comportà la massacre d'entre 500.000 i 1 milió de comunistes.
Hem d'aprendre del passat per preparar el futur. Hem d'estudiar economia marxista per tal d'entendre les contradiccions del sistema capitalista, les forces que el duen a explosions.
Dirigir és preveure. Per tal de preveure hom ha de tindre una clara comprensió teòrica de l'economia, la societat, la política, la història i la filosofia.
No n'hi ha prou amb que una minoria dels membres del partit sàpiguen la teoria. Tothom hauria de saber-la. Lenin escrigué que en un partit revolucionari no hi ha bases, tothom ha de tindre un coneixement del marxisme. El partit revolucionari no és una còpia d'una fàbrica capitalista o de l'exèrcit capitalista. En la fàbrica els gestors decideixen i els obrers han d'obeir. En l'exèrcit capitalistes els oficials manen i els soldats paren atenció. En un partit revolucionari qualsevol membre té el poder de pensar, decidir i actuar.
És clar que a la pràctica hi ha unes diferències en el nivell de consciència i de coneixement de la teoria dins una organització revolucionària. Però aquesta desigualtat ha d'ésser anivellada. El dany més greu que pot fer-se dins un partit revolucionari és quan hi ha un atac als intel·lectuals de dins el partit, en nom d'una atitud proletària. De fet un atac així no va tan contra els intel·lectuals sinó contra els obrers del partit. És un insult als obrers ja que assum que els obrers són incapaços de copsar la teoria. Per què pensau que Marx hi esmerçà 26 anys de la seua vida en escriure El Capital? De fet mai no acabà el llibre. Sols el primer volum fou publica en vida seua. Els volums segon i tercer foren editats per Engels després de la mort de Marx. Per què pensau que els marxistes a Rússia organitzaven classes nocturnes pels obrers els anys 1890, per ensenyar-los marxisme?
Un dels millors llibres en defensa del paper dels intel·lectuals en un partit revolucionari és Què fer? de Lenin escrit el 1902. Els seus opositors, que ell anomenava economistes, pensaven que els obrers eren incapaços d'anar més enllà de la consciència sindical, més enllà de la reivindicació salarial o d'una retallada de la setmana laboral.
Una vegada més fou el revolucionari italià Gramsci qui escrigué sobre la necessitat de crear intel·lectuals obrers.
Era el sector dretanós del Partit Socialdemòcrata alemany qui atacava Rosa Luxemburg: era massa intel·lectual per ells. Probablement no els hi agradava el fet que no fos alemanya (era polonesa) i que fos una dona. De forma similar el 1923 quan Lenin era en el llit de mort Stalin atacà Trockij com a intel·lectual, i després el condemnà com a “cosmopolita”, és a dir, indicava que era jueu.
Subestimar la importància de la teoria en un partit revolucionari és bàsicament un insult als obrers, ja que assum que són incapaços de copsar idees i que no els interessen.
Amb la lectura de literatura marxista i l'assistència a classes marxistes no n'hi ha prou per fer que els membres d'un partit revolucionari copsen la teoria marxista. Hom ha de tindre una perifèria propera als membres del partit. Quan Lenin diu que tothom en un partit revolucionari és un dirigent vol dir que tot membre ha d'ésser un referent pels obrers de fora del partit. Si, diguem-ne, un membre del SWP es relaciona amb un parell de persones del seu lloc de feina, de residència o d'estudi, aquestes persones li demanaren qüestions que ell haurà de respondre.
Per donar un exemple, hom podria dir, “Cridau a la revolució, però mira, la revolució russa derivà a una tirania. Per què hauríem de donar suport a la revolució?” Si el membre del partit pot explicar que passà a Rússia després de la revolució, com que la derrota de la revolució alemanya dugué a l'aïllament de Rússia, que això comportà la degeneració del règim, a l'ascens d'Stalin que esdevingué el soterrador de la revolució i el constructor del capitalisme d'estat, aleshores el membre del partit té una clara visió de la teoria. El diàleg amb la gent de fora del partit l'aclarirà que sap, i ço que és més important, que no sap i que hauria d'aprendre.
El cor del marxisme és la dialèctica, el diàleg entre els membres i els altres. Com poden aconseguir els membres individuals del partit de trobar-se gent amb qui discutir? La clau és vendre la publicació revolucionària, no sols en manifestacions o en carrers, sinó en la rutina de vendre-la a uns pocs individus en el lloc de treball, de residència o d'estudi, de forma que el lector coneix els individus i té discussions amb ells en el temps.
Lenin escrigué la publicació revolucionària és l'organitzador del partit. Com organitza? No sols internament, mitjançant l'organització de la venda de la publicació i la recollida de diners per ella, sinó també en fer que els membres organitzen la perifèria. En el SWP donam per assegurat que a més de la venda en manifestacions, en els carrers o en reunions de masses, la venda rutinària de membres individuals del partit a la llur perifèria és de gran importància. Una organització que no té una perifèria important no és una organització revolucionària sinó una secta passiva que és condemnada a desaparèixer. Els “revolucionaris” sense una perifèria són com peix fora de l'aigua.