(1999)
Si el règim estalinista no hagués sobreviscut a la guerra, com Trockij profesitzà, és clar que els partits estalinistes de França i Itàlia no haurien tingut l'immens poder per preservar l'ordre capitalista en aquests països. Similarment, la classe obrera alemanya no hauria quedat paralitzada després de la caiguda de Hitler.
La supervivència del capitalisme d'estat dugué a la supervivència del capitalisme occidental, ja que era en interès de tots dos evitar la revolució. Però aquest és un sistema de germans hostils i els antics aliats dels temps de guerra aviat entrarien en una cursa armamentística enormement costosa – la guerra freda. Aquesta fou la base de l'economia de guerra permanent que operà a Occident.
El lligam entre l'existència del règim estalinista de Rússia i la revolució permanent desviada de Xina i Cuba és més obvi. Era l'existència d'una Rússia forta la que inspirà els exèrcits maoïstes a continuar la lluita contra l'imperialisme japonès durant molts anys, i també contra el Guomindang de Jiang Jieshi. Fou l'exemple de la poderosa i ràpida industrialització de la Rússia endarrerida la que inspirà els partits estalinistes i els governs emergents de tot el Tercer Món com a model a seguir. La política estaliniana de aliar-se amb les forces locals pro-capitalistes suposava que l'imperialisme no seria enderrocat per la revolució obrera. L'imperialisme fou sovint capaç de desentendre's políticament de les colònies sense haver d'abandonar el seu jou econòmic. Allà on les polítiques del capitalisme d'estat seguiren aliances amb el bloc rus hi afluixà, però la situació dels obrers era encara d'explotació i de subordinació al domini capitalista.
Per tant, una vegada que el pronòstic de Trockij del destí del règim estalinista no es realitzà, la resta dels seus pronòstics – del desenvolupament dels països capitalistes avançats així com el dels països endarrerits – tampoc no és materialitzà.
La troica – capitalisme d'estat, economia de guerra permanent, i revolució permanent desviada – constitueix una unitat, una totalitat, que abasta els canvis en la situació de la humanitat després de la segona guerra mundial. Aquesta és una afirmació del trotskisme en general, alhora que parcialment n'és la negació. El marxisme com a teoria viva ha de continuar com és, i canviar alhora. Amb tot, la troica no era concebuda com una unitat i no sorgí d'un plegat. Fou el resultat de diverses i llargues exploracions dels desenvolupaments econòmics, socials i polítics de les tres parts del món: Rússia i l'Europa oriental, els països capitalistes industrialitzats avançats, i el Tercer Món. Les vies de recerca s'entrecreuaven una vegada i una altra. Però fou tan sols a la fi del procés que les inter-relacions entre les diferents esferes de la recerca s'aclariren. Tan sols al cim de la muntanya hom pot veure la relació entre els diferents camins dissenyats per arribar al pic i des d'aquest punt de privilegi l'anàlisi es converteix en una síntesi, la dialèctica marxista en surt victoriosa.
En copsar els canvis reals de l'estructura de l'economia, la societat i la política del món, amb totes les complicacions apartades, es fa possible de copsar les possibilitats reals, actuals i concretes dels revolucionaris per situar-se en el procés de canvi.
Avui dia el règim estalinista de Rússia i de l'Europa oriental ja no existeix. El capitalisme mundial ja no és impulsat per l'economia de guerra permanent. La via del capitalisme d'estat pel creixement econòmic en el Tercer Món ha sigut abandonada a mesura que la integració econòmica mundial estreta l'espai de maniobra de les classes dirigents locals o dels grups que aspiren a jugar aquest paper. Per tot el món – Occident, Orient, i als països desenvolupats – milions d'obrers són acomiadats; desenes de milions de desocupats viuen al costat d'un nombre creixent de milions i multi-milionaris.
La troica – la definició de Rússia com a capitalista d'estat, l'economia de guerra permanent com a explicació del creixement econòmia de postguerra en els països capitalistes avançats, i la revolució permanent desviada com a explicació de l'èxit del maoïsme en el Tercer Món – hauria de semblar irrelevant als marxistes d'avui. Però no és el cas.
Primer que tot, les idees sobreviuen, molt sovint durant molt de temps després que les condicions materials que els hi donaren lloc hagen desaparegut; les ones de l'aigua provocades per la caiguda d'una pedra segueixen fins i tot després que la pedra haja deixat de moure's.
Així les il·lusions del règim estalinista encara sobreviuen entre els partidaris i els contraris burgesos alhora. La idea que la propietat estatal de la indústria i la planificació econòmica, fins i tot sense democràcia obrera, és igual al socialisme, és encara viva.
Fou la plena o la gairebé plena ocupació que seguí l'esclat de la segona guerra mundial la que reforça l'atracció pel keynesianisme. La teoria de l'economia de guerra permanent ha sigut l'única alternativa marxista seriosa al keynesianisme per explicar la situació d'aleshores. El keynesianisme és encara viu i encara belluga per ésser presentar en l'actualitat com l'alternativa econòmica a l'economia de lliure mercat.
Les idees del maoïsme són encara força atractives per la gent, especialment en el Tercer Món. La imatge del Che Guervara encara té un gran ressò a Amèrica Llatina. La idea que tan sols la classe obrera organitzada en una lluita pel socialisme dirigida pels marxistes revolucionaris pot realitzar la revolució no és àmpliament sostinguda en els moviments d'alliberament nacional.
Hi ha una altra raó per la qual les tres teories que hem exposat han d'ésser estudiades. Té a veure amb la natura i la continuïtat de la tradició marxista. Com Trockij assenyalà, el partit revolucionari és la memòria de la classe obrera. Abans de la mort de Trockij aquesta memòria, la continuïtat real del moviment, era present en un gran nombre d'individus. Això es pot mostrar en termes concrets.
La Primera Internacional es composà d'organitzacions relativament grans, i tot i que hi hagué un espai d'unes dues dècades entre la fi de la Primera i l'establiment de la Segona Internacional, molts milers que foren membres de la Primera s'uniren a la Segona. La Tercera Internacional (la Internacional Comunista, o Comintern) aparegué com a resultat de les grans escissions de la Segona Internacional. El Partit Socialista Italià, en la seua conferència de Bolonya del setembre del 1919, votà unir-se a la Internacional Comunista, a la qual hi afegí 300.000 militants. A Alemanya els socialdemòcrates independents, que s'escindiren el 1917 del Partit Socialdemòcrata, també decidiren d'unir-se a la Internacional Comunista, i afegiren uns altres 300.000 militants. El 1920 el Partit Socialista Francès s'hi uní, per afegir uns altres 140.000 militants. El juny del 1919 els socialistes búlgars votaren d'afiliar-se, incorporant-hi 35.478 militants. El Partit Socialista Iugoslau, també partit de masses, s'hi uní. El Partit Socialdemòcrata txecoslova s'escindí el desembre del 1920, l'esquerra comunista s'endugué la meitat de la militància i establí un partit comunista de 350.000 militants. Una escissió separada del Partit Socialdemòcrata de la minoria de llengua alemanya hi afegí més efectius, i després de la llur unificació el partit afirmava tindre 400.000 militants. El Partit Laborista noruec s'uní a la Comintern la primavera del 1919. A Suècia la majoria del Partit Socialista, després d'una escissió, s'uní a la Comintern, i afegí uns altres 17.000. [137]
Tristament, amb prou feines hi hagué cap continuïtat en termes de revolucionaris individuals entre la Internacional Comunista de Lenin i Trockij dels primers anys 1920 i el moviment trotskista dels anys 1930 i de després de la segona guerra mundial. Esclafat entre la influència massiva d'Stalin i la por de Hitler, l'organització trotskista sempre consistí en petits grups als marges dels moviments de masses. Així el nombre de trotskistes a Berlin tot just abans de la victòria de Hitler era de 50! [138] Malgrat la revolució espanyola del 1936, el setembre del 1938, d'acord amb el report de la Conferència Fundadora de la Quarta Internacional, la militància de la secció espanyola era de 10 a 30! [139]
La Primera, la Segona i la Tercera Internacionals aparegueren en períodes d'avenç de la classe obrera; les organitzacions trotskistes neixien en un període fosc de la història de la classe obrera – la victòria del nazisme i de l'estalinisme. Sense entendre per què durant dues generacions el trotskisme quedà aïllat i important i per tant els trotskistes tendiren a perdre's, hom ha d'arribar a conclusions completament pessimistes pel futur. Entendre el passat ens aclareix que el trotskisme, com a lligam en la continuïutat del marxisme, té sentit.
Ara l'estalinisme, el gran pes que obstaculitzava l'avenç del marxisme revolucionari, del trotskisme, ha desaparegut. El capitalisme dels països avançat ja no s'expandeix i així els mots del Programa de Transició del 1938 que “no es pot parlar de reformes socials sistemàtiques ni de l'elevació dels nivells de vida de les masses” són de nou certs. [140] La teoria clàssica de la revolució permanent, com la presentà Trockij, és de nou a l'agenda, com ho mostra la revolució indonèsia del 1998.
La troica explica per què durant un temps, molt de temps, el sistema existent – el capitalisme – perseverà, tot i que adoptàs una sèrie d'aparences. Al mateix temps sempre assenyalà als processos que minaven aquesta estabilitat: durant un temps aquests processos tenien lloc a nivell molecular i amb prou feines es veien a la superfície. Però eventualment els canvis quantitatius passen a qualitatius i el sistema en general és sacsejat per crisis i inestabilitat. Aleshores, com assenyalà Marx, la humanitat “saltarà del seu lloc i exclamarà exultant, ‘ben excavat, vell talp!’” [141
137. T. Cliff, Lenin: Revolution Besieged (London, 1987), pp.216-218.
138. T. Cliff, Trotsky: The Darker the Night the Brighter the Star, op. cit., p.155.
140. L. Trotsky, The Death Agony of Capitalism and the Tasks of the Fourth International (London, 1980).
141. K. Marx and F. Engels, Collected Works, vol.11 (Moscow, 1979), p.185. La referència és de Shakespeare, Hamlet, acte 1, escena 5.