(1999)
En El manifest comunista Marx i Engels defensen que els comunistes generalitzen de l'experiència històrica i internacional de la classe obrera. Aquesta experiència sempre canvia i es desenvolupa i per tant el marxisme sempre canvia; en el moment que el marxisme deixa de canviar, es mor. De vegades el canvi històric s'esdevé lentament i gairebé imperceptiblement, però de vegades els canvis són radicals. En conseqüència hi ha punt de trencament abrupte en la història del marxisme.
Per exemple, hom no pot entendre el trencament marcat per l'aparició de El manifest comunista sense prendre en consideració el rerefons de la propera revolució del 1848.
Una altra punt de trencament fou la Comuna de París del 1871 que inspirà Marx per escriure a La guerra civil a França, “la classe obrera no pot aprofitar l'antiga maquinària estatal per construir el socialisme” [1] Defensà que la classe obrera havia d'esclafar la maquinària estatal capitalista i construir un nou estat sense cap força policial, cap exèrcit permanent o una burocràcia, un estat on tots els funcionaris fossen elegits, deposables a l'intant i que guanyassen el mateix salari que els obrers que representen. El manifest comunista no havia esmentat res d'això. Ara Marx reconeixia el caràcter central de l'estat obrer. No arribà a aquestes conclusions a través d'un estudi dur al Museu Britànic. La seua concepció es derivà de les actuacions dels obrers parisencs que es feren amb el poder durant 74 dies i que mostraren la mena d'estat que la classe obrera podia establir.
De nou, la teoria de Trockij de la revolució permanent fou un subproducte de la revolució russa del 1905. Aquesta teoria defensava que en els països endarrerits i subdesenvolupats la burgesia, com a nouvinguda, era massa covarda i conservadora per resoldre les tasques democràtico-burgeses, com l'assoliment de la independència nacional i la reforma agrària. Aquestes tasques es podien assolir mitjançant una revolució dirigida per la classe obrera al capdavant de la pagesia. En el procés de resoldre aquests temes la revolució obrera transcenderia els límits de les normes de propietat burgeses i això duria a l'establiment d'un estat obrer.
La idea que la burgesia era contra-revolucionària i que la classe obrera dirigiria la pagesia no eren visions que sorgiren automàticament de la ment brillant de Trockij; foren descobertes en la realitat de la revolució del 1905. Aquesta demostrà a la pràctica com els obrers, i no la burgesia, lluitaren per enderrocar el tsarisme i per exercir el control democràtic de la societat. Petrograd, en el centre de la revolució, fins i tot desenvolupà òrgans d'un estat obrer – consells obrers o soviets. El desenvolupament ulterior del marxisme per figures com Lenin i Luxemburg també cresqué de l'experiència històrica com el brillant llibre del darrer sobre la vaga de masses, un subproducte de les lluites de Rússia i Polònia durant el 1905.
Un nou punt de trencament tingué lloc quan Stalin provà d'escombrar la tradició de la revolució bolxevic. Correspongué a Trockij ésser el campió de la seua defensa. Fins a la seua mort el 1940 ho féu brillantment. Amb tot, a la fi de la segona guerra mundial la Quarta Internacional que havia fundada féu cara a un nou i decisiu repte – com reaccionar davant una situació radicalment diferent a la prevista pel seu fundador. Això creà dificultats especials ja que el moviment havia quedat desprovist del gegant intel·lectual que fins aleshores l'havia dirigit.
Abans de la seua mort Trockij havia fet una sèrie de prediccions. Quatre d'aquestes serien negades per la realitat dels desenvolupaments posteriors a la segona guerra mundial.
(1) Havia predit que el règim estalinista de Rússia no podia sobreviure a la guerra. Així, en un article de l'1 de febrer del 1935, L'estat obrer, termidor i el bonapartisme, Trockij defensà que l'estalinisme, com a forma de bonapartisme, “no pot mantindre per molt temps; una esfera col·locada en el vèrtex d'una piràmide ha de caure invariablement per una banda o una altra”; per tant “el col·lapse inevitable del règim estalinista” se seguiria. [2]
Una sortida podia ésser una restauració capitalista. A la tesi La guerra i la Quarta Internacional (10 de juny del 1934) Trockij escrigué que “en el cas d'una guerra prolongada acompanyada de la passivitat del proletariat mundia, les contradiccions socials internes de la URSS no sols podrien dur, sinó que haurien de dur a una contra-revolució bonapartista burgesa”. [3]
El 8 de juliol del 1936 proposava un escenari alternatiu:
La URSS serà capaç de sorgir d'una guerra sense ésser derrotada tan sols amb una condició, i és que siga ajudada per una revolució a Occident o a Orient. Però la revolució internacional, l'única forma de salvar la URSS, serà al mateix temps el cop de mort per a la burocràcia soviètica. [4]
Qualsevol que fos la perspectiva considerada, és clar que Trockij era convençut de la inestabilitat del règim estalinista, de forma que el 25 de setembre del 1939, en un article titulat, L'URSS en guerra, escrivia que “veure el règim rus com un sistema estable de classes seria posar-nos en una posició galdosa” ja que aquell moment “es trobava tan sols a uns anys o fins i tot a uns mesos de la seua caiguda gens gloriosa”. [5]
La realitat a la fi de la segona guerra mundial fou molt diferent. El règim estalinista no s'ensorrà. De fet, després del 1945 guanyà forces en expandir-se a l'Europa oriental.
(2) Trockij pensava que el capitalisme era en una crisi terminal. Com a resultat d'això la producció no podia expandir-se i, juntament amb això, no podia haver-hi cap reforma social seriosa ni cap ascens en el nivell de vida de les masses. El 1938, a L'agonia del capitalisme i les tasques de la Quarta Internacional, Trockij escrigué que el món occidental era:
...en una època de capitalisme decadent: on, en general, no hi pot haver lloc per una reforma social sistemàtica i per l'elevació del nivell de vida de les masses... on qualsevol reivindicació seriosa del proletariat fins i tot qualsevol reivindicació seriosa de la petita burgesia va més enllà dels límits de les relacions de propietat capitalistes i de l'estat burgès. [6]
Amb tot, el capitalisme mundial de postguerra no quedà atrapat en una estagnació i una decadència generals. De fet, el capitalisme occidental gaudí d'una expansió massiva i juntament amb això hi florí el reformisme. Com Mike Kidron assenyalà, “el sistema en general mai no ha crescut tan ràpidament i durant tant de temps d'ençà de la guerra – dues vegades més ràpid entre 1950 i 1964, respecte del 1913 al 1950, i gairebé la meitat de ràpid de nou durant la generació anterior”. [7]
En conseqüència els partits socialdemòcrates i comunistes, lluny de desintegrar-se, sorgiren del període de postguerra enfortits en nombre i en suport com mai abans. El reformisme florí d'acord amb l'elevació del nivell de vida.
A Gran Bretanya, per exemple, el govern Attlee representà el zenit del reformisme. Creat el 1945, no tan sols era el primer govern laborista amb majoria, sinó que representà el punt àlgid de la història del Partit Laborista. Tot i els mites en relació al govern laborista del 1945-51 no hi ha pas dubte que fou el govern laborista més efectivament reformista de tots.
Sota Attlee els obrers i les llurs famílies visqueren molt millor que abans de la guerra. El govern mantingué un alt nivell de despesa en serveis socials; si bé els subsidis d'alimentació foren retallats l'abril del 1949 a una despesa de 465 milions de lliures, encara representaven una suma formidable i contribuïen molt a reduir el cost de la vida per la gent treballadora. I, és clar, la plena ocupació i una inflació relativament feble eren punts a favor dels obrers.
Un factor que garantia el suport de masses del govern era la plena ocupació. Durant tot el període de govern laborista el xomatge fou extremadament baix (llevat de la crisi de combustible de l'hivern del 1947 quan arribà al 3%). Hi havia tres milions i mig més d'obrers contractats el juny del 1951 que sis anys abans. [8]
La popularitat del Partit Laborista romangué alta. En 43 eleccions sols hi perdé un escó! A més l'octubre del 1951 les eleccions generals donaren al laborisme l'escrutini més alt mai assolit per un sol partit – 13.948.605 vots, el 49,8% de tots els vots emesos. Únicament els viaranys del sistema electoral donaren els tories la majoria parlamentària. Tot i l'austeritat i el racionament a l'interior i a ultramar, el laborisme mantingué el seu suport. [9]
I Gran Bretanya no fou l'excepció. Per tot Europa el nivell de vida millorà. La plena ocupació, o una ocupació gairebé plena, hi dominà. Es realitzaren reformes sistemàtiques i els partits reformistes de masses no s'esvairen. A Alemanya, França, Espanya, Noruega, Suècia, Dinamarca i altres països, els partits socialdemòcrates hi governaren molt de temps.
(3) Amb l'ús de la seua teoria de la revolució permanent, Trockij defensà que en els països endarrerits i subdesenvolupats l'assoliment de les tasques democràtico-burgeses – l'alliberament nacional i la reforma agrària – sols podien ésser defensades pel poder de la classe obrera.
Això també fou refutat pels fets reals. A Xina, el país més poblat del món, Mao dirigí el partit estalinista d'una forma completament separada de la classe obrera per unificar el país, aconseguir-ne la independència de l'imperialisme i instituir la reforma agrària. Processos similars tingueren lloc en altres punts, com a Cuba i Vietnam.
(4) Finalment, si tots tres pronòstics haguessen sigut correctes, no hi hauria hagut cap futur per l'estalinisme o pel reformisme i el futur hauria quedat ober a un avenç extremadament ràpid de la Quarta Internacional. D'acord amb això Trockij hi confiava molt en el gran futur del anys esdevenidors.
El 10 d'octubre del 1938 escrivia:
La humanitat s'ha fet més pobre que fa 25 anys, mentre que els mitjans de destrucció han esdevingut infinitament més poderosos. En els primers mesos de la guerra, per tant, una reacció tempestuosa contra les ínfules del xovinisme s'instal·larà entre les masses obreres. Les primeres víctimes d'aquesta reacció, juntament amb el feixisme, seran els partits de la Segona i de la Tercera Internacionals. El llur col·lapse serà condició indispensable per un moviment revolucionari nou, que trobarà la seua cristal·lització en cap altre eix que no siga la Quarta Internacional. Els seus quadres ensinistrats dirigiran els treballadors en la gran ofensiva. [10]
Trockij ja havia dit que:
Quan se celebre el centennari de El manifest comunista [és a dir, el 1948], la Quarta Internacional haurà esdevingut la força revolucionària decisiva del nostre planeta. [11]
El 18 d'octubre del 1938, en un discurs titulat La fundació de la Quarta Internacional, Trockij reblava:
Deu anys! Tan sols deu anys! Permeteu-me d'acabar amb una predicció: durant els propers deu anys el programa de la Quarta Internacional esdevindrà la guia de milions i aquests milions revolucionaris sabran com somoure la terra i el cel. [12]
Comentaris repetits de la mateixa mena estableixen com un fet que les seues afirmacions en la ràpida victòria de la Quarta Internacional no eren remarques gratuïtes, sinó un fil constant fins a la seua mort.
Amb tot, aquesta predicció també era infundada ja que els seus pronòstics pel que feia a Rússia, el capitalisme occidental i el Tercer Món foren desmentits per la realitats dels fets posteriors al 1945. Ben poc espai quedà per a la Quarta Internacional – les organitzacions trotskistes romangueren minúscules amb ben poca influència en la classe obrera.
Cal una remarca preliminar sobre la forma amb la qual els trotskistes veiem Trockij. Era un gegant polític entre nosaltres: l'organitzador de la revolució d'octubre, el dirigent de l'Exèrcit Vermell, el dirigent, amb Lenin, de la Internacional Comunista.
Una vegada i una altra, en tractar de la situació a Gran Bretanya de l'any 1926, o la revolució xinesa del 1925-27, o l'Alemanya de l'època de l'ascens del nazisme, de França el 1936, d'Espanya el 1931-38, Trockij demostrà una capacitat fantàstica d'analitzar situacions complexes, de pronosticar els desenvolupaments posteriors, i de suggerir l'estratègia adient.
Els mots de Trockij foren molt sovint profètics. En molts respectes les seues anàlisis suporten brillantment el pas del temps. Cap dels grans pensadors marxistes el superà en la seua capacitat d'emprar el mètode del materialisme històric, de sintetitzar els factors econòmics, socials i polítics, de veure la inter-relació amb la psicologia de masses de milions, i de copsar la importància del factor subjectiu – el paper dels partits obrers i dels dirigents obrers en els grans esdeveniments. [13] La Història de la revolució russa de Trockij senyoreja per damunt de qualsevol altre escrit marxista d'història. És un monument analític i artístic de riquesa i de bellesa sense precedents. [14]
Els escrits de Trockij dels anys 1928-40 – els articles, els assaigs i llibres sobre els desenvolupaments d'Alemanya, de França i Espanya – es troben entre els més brillants escrits marxistes. Són a la mateixa alçada dels millors escrits històrics de Karl Marx: El divuit de brumari de Louis Bonparte i La lluita de classes a França. Trockij no es limità a analitzar situació sinó també proposà una línia clara d'actuació pel proletariat. En termes d'estratègia i de tàctica els seus escrits són extremadament valuosos com a manuals revolucionaris, comparables als millors que produí Lenin.
Un exemple de preciosa gemma de les obres de Trockij són els seus escrits d'Alemanya en els anys anteriors a l'ascens de Hitler al pdoer. Alemanya era el país amb el moviment obrer més important del món d'aleshores. Entrava en una profunda baixada i en una crisi social, que fou la base del ràpid creixement del moviment nazi. Davant això, Trockij hi posà tota l'energia i el coneixement. En aquest període escrigué innombrables llibrets, pamflets i articles que analitzaven la situació alemanya. Es troben entre les més brillants peces que mai va escriure. Aquesta presciència del curs dels esdeveniments no es troba enlloc més. Advertí de la catàstrofe que amenaçava no tan sols la classe obrera alemanya sinó també la classe obrera internacional si els nazis arribaven al poder. La seua crida d'actuar per aturar-los, per un front unit de totes les organitzacions del moviment obrer, es féu més i més urgent. Tràgicament els seus escrits profètics no foren seguits. Ni el Partit Comunista (KPD) ni el Partit Socialdemòcrata (SPD) li feren cap cas. Si les anàlisis i propostes d'actuació de Trockij s'haguessen acceptat, la història posterior del segle hauria sigut completament diferent. Les anàlisis de Trockij dels fets alemanys foren particularment impressionants si tenim present que l'autor seguia l'escenari dels esdeveniments des d'una distància considerable. Amb tot aconseguia de seguir els girs i les voltes de dia e dia. En llegir els escrits de Trockij dels anys 1930-33, la llur concreció dóna la impressió que l'autor ha viscut a Alemanya, no ben lluny, a la illa de Prinkipo, a Turquia. [15]
En els terribles dies dels anys 1930 Trockij brillà per nosaltres com a estel polar. Amb l'avenç terroritzador dels nazis i la farsa dels judicis de Moscou que condemnaren els dirigents de la revolució d'octubre, del Partit Bolxevic i de la Comintern com a agents nazis, la nostra dependència ideològica i emocional era profunda i comprensible. Eren del tot segurs, i correctament, del geni de la seua anàlisi de la situació total i de l'estratègia i tàctica necessàries que ell desenvolupà.
Després de la guerra fou realment dolorós fer cara a la realitat que els pronòstics de Trockij pel que feia al futur del règim estalinista i a la situació econòmica, social i política de l'Occident capitalista aixó com en l'Orient endarrerit i en desenvolupament no s'havien acomplert. Repetir les paraules de Trockij literalment mentre s'evitava de fer cara a la situació real era honorar molt Trockij, però també insultar-lo massa. Era com tractar Trockij com una persona supra-històrica; això s'adiu amb una secta religiosa però no amb els deixebles del socialisme científic, del marxisme. Amb el cor fort hem de recordar la citació atribuïda a Aristòtil: “Amic de Plató, però més amic de la veritat”.
Comprensiblement, però errònia, la direcció de la Quarta Internacional en general refusà de fer cara al fet que els pronòstics claus havien sigut refusats pels fets. Fer cara a aquesta veritat era una precondició per respondre a la qüestió: per què no s'han acomplert? Demanar-se la qüestió correcta és el 90% de trobar la resposta. Ja molt abans d'Isaac Newton, les pomes queien dels arbres. Demanar-se la qüestió “per què?” dugué a la llei de la gravetat.
Per superar la crisi del trotkisme mundial, hom havia de fer cara a l'abisme entre els pronòstics de Trockij i la realitat. Això no s'esdevingué necessàriament.
Prenguem la primera predicció de Trockij. Com hem citat abans, creia que el règim estalinista no sobreviuria a la guerra. Amb tot quan Stalin continuà amb el control de Rússia la conclusió de James P. Cannon, dirigent dels trotkistes dels Estats Units, fou que la guerra per tant no s'havia acabada!
Trockij predigué que el destí de la Unió Soviètica es decidiria a la guerra. Això continua a ésser una nostra ferma convicció. Tan sols no hi som d'acord amb la gent que despreocupadament pensa que la guerra ha acabada. La guerra tan sols ha passat un estadi i ara és en el procés de reagrupar-se i reoganitzar-se en el segon. La guerra no ha acabada, i la revolució que hem dit que seguirà a la guerra a Europa no queda fora de l'agenda. Únicament s'ha retrasat i ajornat, principalment per la manca d'un partit revolucionari prou fort. [16]
Aquest fou un cas extrem d'escolasticisme. En l'època mitjava els escolàstics, en debatre si l'oli es congela l'hivern, no realitzaven una simple prova – posar-hi un recipient a la neu i observar-lo – sinó que cercaven una citació d'Aristòtil en la matèria.
Onze mesos després de la guerra es féu clar fins i tot pels més encegats trotskistes que el règim estalinista havia sobreviscut a la guerra. Però encara insistien que el règim era en una situació molt tocada. Així la Quarta Internacional d'abril del 1946 afirmava:
Sense por d'exagerar, hom pot dir que el Kremlin mai no s'ha enfrontat a una situació més crítica a l'interior i a l'exterior que en l'actualitat. [17]
Per donar suport a aquesta afirmació, s'emprava la següent anècdota:
...hi ha l'incident d'una reunió de masses dirigida per Kalinin on una dona s'aixecà per demanar per què duia unes botes tan polides mentre les masses havien de caminar descalces o amb un calçat pobre. Això era certament audaç! Indica que el grau de resentiment entre les masses contra els privilegis burocràtics ha crescut. [18]
Amb tot, lluny de descriure l'estat xacrós de la Rússia de postguerra, com li deia a Ernest Mandel, un membre dirigent de la Quarta Internacional, quan me'l vaig trobar el setembre del 1946 a París, aquesta història havia sigut publicada feia molts anys. De fet, es referia a un incident que havia tingut lloc feia més d'un quart de segle!
Amb tot, la conferència de la Quarta Internacional de l'abril del 1946 continuava a afirmar que:
Rera l'aparença del poder mai assolit abans, s'hi amaga la realitat que la URSS i la burocràcia soviètica han entrat en la fase crítica de la llur existència. [19]
La predicció de Trockij de la caiguda de l'estalinisme era la conseqüència indefugible de la seua anàlisi del caràcter de classe de Rússia. Si la predicció era errònia aleshores la seua anàlisi original necessàriament quedava en entredit. Si era així calia una nova explicació de la burocràcia estalinista. Una forma de realitzar aquesta tasca era demanar-se quina era la natura de classe dels països de l'Europa oriental presos per Stalin, països que aviat es remodel·larien com a rèpliques gairebé exactes de la pròpia Rússia.
La Quarta Internacional acceptà completa la idea de Trockij que Rússia era un estat obrer, un “estat obrer degenerat”, un estat obrer distorsionat per una burocràcia dirigent. Amb tot si Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, etc., tenien la mateixa natura que Rússia, no se seguia aleshores que Stalin hvia dut la revolució a l'Europa oriental? No era per tant un revolucionari més que no pas un contra-revolucionari? Això no funcionava. Primer els dirigents de la Quarta Internacional resolgueren la contradicció de forma ben simple: malgrat les similituds entre ells, els països del bloc oriental eren encara països capitalistes, mentre que Rússia era un estat obrer.
Mandel afirmà el setembre del 1946 que “totes les democràcies populars”, inclosa Iugoslàvia, eren països capitalistes. Els estalinistes no havien dut la revolució a l'Europa oriental, sinó una contra-revolució. Per citar únicament ço que escrigué de Iugoslàvia i d'Albània: “En aquests dos països, la burocràcia soviètica no ha realitzat cap activitat contra-revolucionària coherent; els estalinistes nadius s'han encarregat de fer-la”. En tots dos països els estalinistes havien construït un “aparell estatal burgès”. [20]
Durant dos anys més la Quarta Internacional continuà amb la mateixa línia pel que feia a l'Europa oriental. La resolució del Segon Congrés Mundial de la Quarta Internacional, de l'abril del 1948, diu pel que fa a la natura de classe de les “democràcies populars” (Iugoslàvia inclosa) que “aquests països mantenen la llur estructura fonamentalment capitalista... Així mentre mantenen les funcions i l'estructura burgeses, l'estat dels països 'tampó' representa al mateix temps una forma extrema de bonapartisme”. Seguia, “les democràcies populars són països capitalistes amb 'formes extremes de bonapartisme', 'dictadures policials', etc. Per tant, la destrucció del capitalisme sols pot assolir-se amb l''acció revolucionària de les masses' que no era encara un fet ja que una revolució requereix la destrucció violenta de la maquinària estatal burocràtica”. Així no podeu defendre cap d'aquests estats sinó que cal observar el “més estricte derrotisme revolucionari”. [21]
Dos mesos més tard, quan Tito trencà amb Stalin, la Quarta Internacional donà un gran salt: Iugoslàvia ja no era un país capitalista sota una dictadura policial bonapartista, sinó un autèntic estat obrer. L'1 de juliol del 1948 el Secretariat Internacional de la Quarta Internacional publicà una Lletra oberta al Partit Comunista de Iugoslàvia: “Teniu a les mans un enorme poder únicament si perseverau en el camí de la revolució socialista”, i assenyalava com a conclusió “la promesa de la resistència victoriosa d'un partit obrer revolucionari contra la màquina del Kremlin... Llarga vida a la revolució socialista iugoslava”. [22] Era una anàlisi tan gratuïta com la posició anterior i ignorava l'afirmació de Tito al Cinquè Congrés del Partit Comunista de Iugoslàvia del 1948 que ell i els seus amics sabien com tractar els “trotsko-feixistes” en dur-los davant els Tribunals Populars i en fer-los pagar amb la màxima pena. Com el Borba del 4 de juliol del 1948 assenyalava:
Un grapat de trotskistes, que mostraren l'autèntic rostre com a col·laboradors i agents dels invasors, acabaren penosament davant els Tribunals Populars. [23]
Amb salts com aquests fets amb tanta facilitat, Michel Pablo, secretari general de la Quarta Internacional, dugué la nova línia a l'extrem que el bloc oriental de Rússia eren menes d'estats obrers. El 1949 introduí la noció de “segles d'estats obrers deformats”. [24] L'abril del 1954 Pablo escrigué, “atrapada entre l'amenaça imperialista i la revolució mundial, la burocràcia soviètica s'arrenglerà amb al revolució mundial”. [25] A més, la burocràcia soviètica duia a terme, i mantindria, una desburocratització i “la liberalització total i real del règim”. [26] Pablo esdevingué un apòleg de l'estalinisme. Si anaven a haver-hi “segles d'estats obrers deformats” quin era el paper del trotskisme o de la revolució obrera? L'estalinisme es presentava com a progressiu i el trotskisme com a irrelevant.
Més enllà de Pablo en batejar diferents països com a estats obrers, anà Juan Posadas, el trotskista argentí i dirigent d'una versió de la Quarta Internacional. A més dels països de l'Europa oriental, de Cuba, Xina, Vietnam del Nord, Corea del Nord i Mongòlia Exterior, Posada descobrí que tota una sèrie d'altres països eren estats obrers. Posadas declarà:
...la Internacional ha de seguir estretament l'evolució d'una sèrie de països d'Àfrica [i] Àsia, que es desenvolupen en estats obrers, com ara Síria, Egipte, Irac, Mali, Guinea, Congo-Brazzaville, etc., per determinar quan esdevenen estats obrers. [27]
Perversament, Posadas esperava amb entusiasme una guerra atòmica mundial. Cridà a la Unió Soviètica a atacar els Estats Units amb armes nuclears. Una “Conferència Extraordinària” de la seua Quarta Internacional declarà el 1962:
...la guerra atòmica és inevitable. Destruirà potser la meitat de la humanitat; va a destruir immenses riqueses humanes. És molt possible. La guerra atòmica va a provocar un veritable infern en la terra. Però no impedirà el comunisme. El comunisme és una necessària conquesta, no deguts als béns materials produïts sinó perquè és en la consciència dels éssers humans. Quan la humanitat reaccione i treballe d'una forma comunista com ja treballa [sic], no hi ha cap bomba atòmica capaç de fer enrera ço que la consciència humana ha adquirit i après...
La història, en la seua forma violenta i espasmòdica, demostra que poc temps li resta al capitalisme. Poc temps. Podem dir d'una forma completament conscient i certa que si els estats obrers compleixen el llur deure històric de contribuir a les revolucions colonials, al capitalisme no li resten ni deu anys de vida. És una declaració audaç però del tot lògica. Al capitalisme no li resten ni deu anys de vida. Si els estats obrers llencen el llur suport a la revolució colonial amb totes les forces, el capitalisme no tindria ni cinc anys de vida, i la guerra atòmica duraria molt poc temps. [28]
Mitja humania seria eliminada! Però cap problema: la victòria del capitalisme és segura!
Ens preparam per un estadi on abans de la guerra atòmica haurem de lluitar pel poder, durant la guerra atòmic haurem de lluita pel poder i serem en el poder, i immediatament després de la guerra atòmica serem en el poder. No hi ha cap començament, sinó un final per a la guerra atòmica, perquè la guerra atòmica és simultània a la revolució en tot el món; no com una reacció en cadena, sinó simultània. La simultaneïtat no vol dir el mateix dia i la mateixa hora. Els grans fets històrics no es mesuren en hores o en dies, sinó en períodes... La classe obrera tota sola es mantindrà, immediatament haurà de cercar la seua cohesió i centralització...
Després que comence la destrucció, les masses han d'emergir en tots els països – en poc temps, en poques hores. El capitalisme no pot defendre's en una guerra atòmica llevat que s'enfonse en coves i prove de destruir el màxim possible. Les masses, contràriament, han de sortit, hauran de sortir, perquè és l'única forma de sobreviure, de derrotar l'enemic... L'aparell del capitalisme, la policia, l'exèrcit, no serà capaç de resistir... Serà necessari organitzar el poder obrer immediatament... [29]
D'acord amb aquesta lògica, si una bomba H caigués damunt Londres, les restes de la classe obrera, paralitzades per la por i la importància, prendrien el poder! Així el marxisme es transforma de shibbolet en talismà! D'estats obrers on els obrers no tenen cap poder, cap veu, a una revolució obrera com a resultat de la destrucció atòmica dles obrers! Quina regressió ideològica. En el segle XIX el socialisme utòpic fou superat pel socialisme científic – el marxisme – però ara el marxisme era substituït pel socialisme “miraculós”!
Mandel, Pablo i Posadas sortiren de la mateixa quadra – dels trotskisme dogmàtic que s'adheria a les paraules de Trockij alhora que les buidava del llur esperit.
Què hi havia del segon pronòstic de Trockij pel que feia al destí del capitalisme mundial? Davant d'un creixement en desenvolupament que seria el més llarg de la història del capitalisme, la conferència de la Quarta Internacional del 1946 declarava:
...no hi ha cap mena de raó per assumir que fem cara a una nova època d'estabilització i de desenvolupament capitalistes... La guerra ha agreujada la desorganització de l'economia capitalista i ha destruïdes les darreres possibilitats d'un equilibri relativament estable de les relacions socials i internacionals. [30]
I encara més:
La revifalla de l'activitat econòmica dels països capitalistes afeblits per la guerra, i en particular dels països de l'Europa continental, es caracteritzarà per un ritme especialment lent que mantindre les llurs economies en els nivells que vorejen l'estagnació i la decadència. [31]
S'admetia que “l'economia americana aviat experimentarà un relatiu creixement...” però aquest creixement serà de curta durada: “Els Estats Units s'endinsaran aleshores en una nova crisi econòmica que serà més profunda i generalitzada que la del 1929-33, amb repercussions molt més devastadores en l'economia mundial”. La perspectiva pel capitalisme britànica era “un període llarg de greus dificultats econòmiques, convulsions, i crisis parcials i generals”. Quina seria la situació dels obrers de tot el món? “El proletariat continuarà el treball sota condicions de vida encara pitjors que les que hi havia abans de la guerra”. [32]
Era inevitable una onada revolucionària ascendent sota aquestes condicions ja que:
...la resistència del proletariat, que demana una millora en les condicions de vida, una millora que és incompatible amb la possibilitat de fer reviure el capitalisme.
Si la guerra no creà immediatament a Europa un aixecament revolucionari de les dimensions i ritme que vam preveure, és amb tot innegable que destruí l'equilibri capitalista a escala mundial, i obrí així un llarg període revolucionari... [33]
L'estagnació del capitalisme mundial i el xomatge massiu generarien una situació revolucionària general:
Ens enfrontam ara a una crisi mundial que transcendeix tot ço conegut del passat, i a un aixecament revolucionari mundial en desenvolupament, certament a un ritme desigual en les diferents parts del món, però que ininterrompudament exerceix una influència recíproca entre un centre i els altres, i determina així una llarga perspectiva revolucionària. [34]
El 1946 la Quarta Internacional predeia que l'onada revolucionària seria molt més ampla i forta que la que seguí a la primera guerra mundial:
Després de la primera guerra mundial, la gràfica de la lluita revolucionària es caracteritza al principi per un breu i precipitat ascens, que assolí el seu pic a la primavera del 1919, i que fou seguida per una pronunciada i contínua caiguda, interrompuda únicament per una nova i breu pujada el 1923.
Ara la gràfica de la lluita revolucionària comença amb un ascens lent i vacil·lant, interromput per moltes oscil·lacions o retirades parcials, però la seua tendència general és ascendent. La importància d'aquest fer és òbvia. Mentre que el moviment posterior a la primera guerra mundial patí des d'un bon començament de la càrrega de les derrotes inicials, per damunt de tot a Alemanya, el moviment actual, contràriament, pateix del fet que fins ara no s'han llençat encara a la batalla totes les forces del proletariat. Les derrotes, per tant, són de caràcter transitori i relatiu, no amenacen el desenvolupament posterior dels esdeveniment, i poden neutralitzar-se amb el pas de la lluita a un estadi més avançat. [35]
L'única altra alternativa prevista era que, si l'onada revolucionària no duia a la victòria proletària, la democràcia burgesa seria substituïda en un espai ben curt per nous règims feixistes:
Des del moment que adquireix de nou el seu propi aparell repressiu, i les condicions socials i econòmiques amenacen l'existència del seu sistema, la gran burgesia respondrà a tota acció de les masses proletàries amb una simple ampliació de les contribucions financeres als “dirigents” neofeixistes. L'única dificultat serà la de triar; ja que si estudiam atentament la situació política dels diversos països europeus, trobam ja, en l'escena política, no una, sinó diverses figures que són potencials Doriots, Mussolinis i Degrelles del demà. En aquest sentit el perill feixista ja existeix en tot el continent. [36]
El 1947 Mandel escrigué un article on arribava a les següents conclusions:
...les següents característiques del cicle de producció sota la decadència capitalista:
(a) Les crisis duren més, són més violentes, i comporten una estagnació més llarga que el període de revifalla i de prosperitat. El capitalisme ascendent es presentava com una llarga prosperitat, interrompuda per breus interludis de crisi. El capitalisme decadent es presenta com una llarga crisi interrompuda per revifalles que són més i més inestables i breus.
(b) El mercat mundial deixa d'expandir-se globalment. No hi ha cap més creixement a escala mundial. El repartiment del mercat mundial o la destrucció violenta d'un competidor són els únics mecanisme que permeten el desenvolupament de creixements febrils en determinats països capitalistes.
(c) No hi ha cap més desenvolupament global de les forces productives a escala nacional. Fins i tot durant el període de 'prosperitat' determinades branques es desenvolupen únicament a expenses de les altres branques. Els avenços tecnològics ja no s'incorporen o ho fan tan sols parcialment a la producció.
(d) No hi ha cap més millora global del nivell de vida dels obrers industrials d'una revifalla a l'altra. Això naturalment no exclou una relativa “millora” entre la crisi i la revifalla, o una millora relativa de la posició dels sense-feina o dels camperols, etc, transformats durant la “revifalla” en obrers industrials. [37]
Quin món de fantasia!
Qualsevol que llig avui, per primera vegada, les anteriors afirmacions de Mandel, Pablo i Posadas i de la Quarta Internacional hauria de quedar sorprès que éssers humans racionals puguen fer-se aitals il·lusions. No hi ha pitjor cec que qui no vol veure. Els membres dirigents del moviment trotskistes feren grans esforços per evitar de mirar la realitat. En retrospectiva hom no pot deixar de sorprendre'ns. Però per entendre el refús dels trotskites dirigents d'enfrontar-se a la realitat hom ha d'entendre el mal que els hi feia aquesta realitat, que amenaçava les grans esperances que tenien. El moviment trotskista actuava com les sectes cristianes dels segles XVI i XVII que s'adherien a les velles idees de l'època mitjaval quan el món es desintegrava i l'aleshores jove capitalisme encara s'hi havia d'establir. La crema de bruixes era un acte irracional, però pot explicar-se racionalment.
Per molt que hom entenga els motius que tenien Mandel, Pablo i Posadas, no se'ls pot justificar. Pels marxisme, la regla número u és, si vols canviar la realitat, has d'entendre-la. El desarrelament de les files del moviment trotskista, les ziga-zagues, les escissions, eren un producte inevitable de no copsar la situació real on es trobava la classe obrera. Provaven fer una cursa amb un mapa que era desesperadament obsolet. Aquest trotskisme mundial entrà en un cul de sac. La crisi general del moviment exigia una reavaluació radical de les perspectives de la humanitat.
The few comrades who started the International Socialist tendency were not prepared to use Marxism as a substitute for reality, but on the contrary wished it to be a weapon helping to master reality. In the years 1946-48 we had to wrestle with very difficult questions. We had to be clear that we were continuing a tradition – that we were followers of Marx, Lenin and Trotsky – but that we had to face new situations. It was both a continuation and a new beginning. Intellectual toughness does not mean dogmatism; grasping a changing reality does not mean vagueness. Our criticism of orthodox Trotskyism was conceived as a return to classical Marxism.
The discussion which follows below will not approach the issues on the basis of hindsight. Hindsight vision is always perfect. We shall have to see how three theories evolved in reaction to events shortly after the end of the Second World War – the theories of state capitalism, the permanent arms economy and deflected permanent revolution. The three areas these dealt with – Russia and Eastern Europe, advanced capitalist countries, and the Third World – covered the whole globe.
Here each question will initially be treated as separate. Only later will it be possible to find their interconnections and thus explain the total pattern of development. Only standing on the top of a mountain and looking down can one see how the different paths converge.
Proper
capítol:
El capitalisme d'estat
1. K. Marx, The Civil War in France (Moscow, 1977).
2. L. Trotsky, Writings 1934-35 (New York, 1974), pp.181-82.
3. L. Trotsky, Writings 1933-34 (New York, 1974), p.316.
4. L. Trotsky, Writings 1935-36 (New York, 1974), p.260.
5. L. Trotsky, In Defence of Marxism (London, 1971), pp.16-17.
6. W. Reisner (ed.), Documents of the Fourth International (New York, 1973), p.183.
7. M. Kidron, Western Capitalism Since the War (London, 1970), p.11.
8. T. Cliff i D. Gluckstein, The Labour Party: A Marxist History (London, 1988), p.227.
10. L. Trotsky, Writings 1938-38 (New York, 1974), p.78.
11. L. Trotsky, Writings 1937-38 (New York, 1974), p.27.
12. L. Trotsky, Writings 1938-39, op. cit., p.87.
13. See T .Cliff, Trotsky: The Darker the Night the Brighter the Star (London, 1993), p.198.
16. Aquesta afirmació es realitzà el novembre del 1945. Veieu J.P. Cannon, The Struggle for Socialism in the “American Century” (New York, 1977), p.200.
17. Fourth International, abril del 1946.
19. Fourth International, juny del 1946.
20. E. Germain (Mandel), The Soviet Union After the War, Fourth International, setembre del 1946.
21. Fourth International, juny del 1948.
22. Fourth International, agost del 1948.
23. Citat a T. Cliff, Neither Washington Nor Moscow (London, 1982), pp.84-85.
24. Veieu On the Issue of the Class Nature of Yugoslavia, publicat en el número d'octubre del 1949 de International Information Bulletin.
25. Internal Bulletin of the LSSP, Ceilan, abril del 1954, p.7.
27. Robert J. Alexander, International Trotskyism (Durham and London, 1991), p.664.
30. Fourth International, June 1946.
35. E. Germain (Mandel), The First Phase of the European Revolution, in Fourth International, August 1946.
36. E. Germain (Mandel), Problems of the European Revolution, in Fourth International, September 1946.
37. E. Germain (Mandel), From the ABC to Current Reading: Boom, Revival or Crisis?. T. Cliff realitzà una refutació de l'intent de Mandel de negar l'evidència de la recuperació econòmica en un article denominat All that Glitters is not Gold reimprès a T. Cliff, Neither Washington Nor Moscow, op. cit., pp.24-39.