Portugal en la cruïlla

L'economia en impàs

La crisi

Portugal és virtualment un país neo-colonial dels estats capitalistes avançats d'Occidents, i patia els efectes de la crisi mundial fins i tot abans del cop del 25 d'abril del 1974. La crisi del petroli agreujà les dificultats de Portugal.

El creixement del producte nacional brut el 1974 caigué a 2-3% d'un 8,1% de l'any anterior. La nova inversió ha caigut fortament, la productivitat és baixa, és difícil d'obtindre crèdits, i la inflació ha romàs generalment alta. La desocupació ha arribat a un nivel de 8-10%. Els ingressos turístics caigueren un 30%. Els ingressos dels 2 milions de treballadors portuguesos a l'exterior ha sigut castigat com a resultat de l'augment de la desocupació arran de la recessió mundial, la por a la inestabilitat a l'interior i a les fugues de divises per part dels rics. Alhora el dèficit comercial gairebé es doblà. Com a resultat la balança de pagaments passà d'un superàvit de 255 milions de dòlars a 647 milions de dèficit el 1974.

Les reserves d'or i de divises caigueren un 22,6% fins a un nivell de 2,1 milers de milions de dòlars a la fi del 1974, i caigueren 440 milions de dòlars més en els primers quatre mesos del 1975. De les reserves, 1,2 milers de milions de dòlars són en or encara valorat en 35 dòlars l'onza, de forma que les reserves del país continuen relativament fortes.

Però això no pot durar gaire. Si en els propers mesos les reserves de divises es redueixen al mateix ritme que en el gener-abril del 1975 aleshores no en quedarà gens a la fi del setembre, llevat d'or, i fins i tot aquest tresor no pot resistir massa temps.

La crisi afectà un país on en tot cas el nivell de vida sempre havia sigut molt baix. Com un escriptor assenyalava:

A través de qualsevol índex emprat per avaluar el nivell de vida – consum d'aliments essencials, educació, sanitat, renda per càpita – Portugal era a la fi de la llista dels països europeus, amb Espanya i Grècia alternant-se la penúltima plaça. Així la renda per càpita s'avaluava el 1970 en 2698 dòlars i en 2606 dòlars per Alemanya Occidental i per França, en 889 dòlars per Espanya, en 891 dòlars per Grècia i en tan sols 610 dòlars per Portugal, una mica menys que Mèxic amb 632 dòlars i Panamà amb 629 dòlars. [72]

Els flagells bessons de la inflació i la desocupació queien damunt el poble. La despesa en aliments per una família mitjana portuguesa augmentà un 25% entre el maig del 1974 i el maig del 1975. El nombre de desocupats, uns 90.000 a la fi del 1973, era de 177.000 a la fi del 1974, i d'uns 270.000 a mitjans del 1975. [73] I això abans de l'emigració massiva d'Angola – uns 4.000 diaris – un total de 300.000!
 

Pla mixt

Tothom amb autoritat a Portugal parla de la necessitat de planificar l'economia, i d'aquesta forma superar la crisi. Però la planificació no pot funcionar si sectors claus de l'economia no són sota control estatal, sinó encara a mans de monopolis multinacionals.

Després del cop avortat de l'11 de març hi hagué una gran expansió de la propietat estatal. Fins aleshores, en els deu mesos posteriors al 25 d'abril del 1974, l'estructura de l'economia romangué completament igual. Les úniques nacionalitzacions que tingueren lloc foren les dels bancs d'emissió – que ja eren armes governamentals sota el règim anterior. Fins i tot el decret 660/74, que autoritzava l'assistència governamental, i la intervenció, en companyies “que no contribuesquen normalment” a l'economia, s'inspirava originalment en la necessitat de salvar els grups portuguesos de Torralta i del Banco Intercontinental de la fallida.

Les crides per mesures fortes per contrarestar les creixents dificultats econòmiques i per transformar l'estructura econòmica del país es respongueren finalment el febrer del 1975, amb la promulgació del Programa Social i Econòmic de transició (triennal). A banda d'incorporar mesures per combatre els problemes econòmics de Portugal, el programa havia de definir els camps que restarien oberts pel sector privat i d'establir les “regles del joc” amb les quals operarien. Amb tot, el programa quedà obsolet en tres setmanes arran dels fets que seguiren al cop avortat de l'11 de març del 1975.

El Programa Econòmic i Social no havia previst la nacionalització de la banca o de les assegurances. Però després de l'intent de cop tots els bancs de propietat portuguesa i les companyies d'assegurances foren nacionalitzades. Degut al paper central d'aquestes institucions de crèdit com a font de prèstecs i de accionistes dels grans grups econòmics, el govern amb aquest únic cop aconseguí el control d'aproximadament un 30% de la indústria del país.

Aquesta acció fou seguida l'abril pel decret 203-C/5, que donava al govern amplis poders per controlar la “cúpula dirigent” de l'economia. Al mateix temps les aerolínies nacionals (TAP), els ferrocarrils, l'única acereria integrada de Portugal, les companyies de propietat portuguesa de refinament i de distribució de petroli, i els sectors elèctric, petroquímic i navier foren nacionalitzats. Això fou acompanyat el maig amb la nacionalització dels sectors tabaquer, cimenter, de la fusta i del transport públic.

Davant aquesta nacionalització profunda de la indústria i de la banca s'hauria d'haver creat una base suficient per la planificació. Però no era el cas. Primer que tot, el paper predominant del capital exterior impedeix cap planificació efectiva.

Quan Abe Lincoln deia, “no es pot tindre una societat mig lliure, mig esclava” era completament en el cert. Menys encara es pot tindre una planificació socialista quan les posicions claus de l'economia són a mans de les multinacionals.

Ja hem demostrat com de massiu era el capital foraster que envaí Portugal en els 15 anys anteriors a la caiguda del feixisme, de forma que ja durant el període del 1969-71 el capital foraster suposava un 66,9% de tot el capital invertit en noves empreses.

El paper del capital foraster era particularment crucial en branques claus de la indústria:

Les companyies forasteres posseïen un 30% de tot el capital invertit en companyies actives a Portugal; a més hi ha capital foraster invertit en companyies que són nominalment portugueses. [74]

Com que el bancs forasters no foren presos per l'estat, com es pot exercir cap control damunt el moviment de diners des de Portugal?

De fet, l'economia topa amb dos obstacles. Subordinada al funcionament del capitalisme mundial necessita la crida dels beneficis. Però la lluita obrera no s'adiu amb això. Sota el feixisme els salaris eren extremadament baixos. A la fi de l'època feixista el jornal d'un obrer tèxtil era de tan sols 60 escudos, comparats amb els 180 escudos d'Itàlia, els 220 de França i els 400 d'Alemanya Occidental. [75] En general, els salaris de la indústria portuguesa era un terç dels d'Àustria, una sisena part dels de Noruega, una cinquena dels de Gran Bretanya, i una setena dels de Suència. [76] Ara els obrers s'hi tornen, i amb els aixecaments socials i polítics la fugida de capitals intensifica previsiblement el declivi continu de l'economia.
 

El sabotatge del capital foraster

Per superar els dubtes del capital foraster per invertir a Portugal, no tan sols el govern no nacionalitzà cap empresa forastera, sinó que també prova d'atreure capital foraster. Així, per exemple, en el seu discurs inaugural com a primer ministre el 18 de juliol del 1974, Vasco Gonçalves definia l'atitud del govern amb els següents mots: “ens interessen inversions forasteres que tinguen un efecte realment estimulador de l'economia, i el govern hi donarà garanties”. [77] Però els mots no aturaren el sabotatge econòmic de les grans empreses.

Els capitalistes portuguesos començaren a enviar diners cap a l'exterior per tota mena de mitjans ocults, malgrat els estrictes controls de bescanvis. Un dels mètodes més habitualment emprats era retindre les transferències dels emigrants portuguesos a través dels bancs amb branques forasteres. Els portuguesos rics dipositarien aleshores diners en els comptes d'emigrants, i la branca forastera del banc transferiria llavors simultàniament una quantitat equivalent dels comptes dels emigrants cap als comptes de l'interior. D'aquesta forma no entraven diners a Portugal però els emigrants enviaven de totes formes diners. Si consideram que les trameses dels emigrants a Portugal són prou grans com per convertir en excedent ço que altrament seria un greu dèficit en la balança de pagaments, les dimensions d'aquest sabotatge es poden veure clarament.

Les companyies multinacionals de Portugal també començaren a moure diners fora de Portugal. Això ho feien amb desplaçament de feina, i també pel pagament de preus excessius per materials importats de la companyia mare, i amb l'esportació a preus artificialment baixos cap a aquesta..

Durant l'abril i el maig del 1974 aproximadament 10 mil milions d'escudos foren evadits. [78]

Al mateix temps el Banc Mundial i el FMI refusaven atorgar crèdits a Portugal. Els bancs britànics també retiraven ofertes de crèdit a Portugal al mateix temps que Gran Bretanya provava d'aconseguir diners per la junta xilena.

La gran empreses es basava en altres mètodes de sabotatge econòmic. Les comandes de les companyies mares es podien cancel·lar sense motiu aparent, per forçar retallades i tancaments. Els obrers de Lisnave foren capaços de demostrar que la direcció desviava bucs-tancs per reparar vaixells de l'exterior.

Una vegada i una altra les multinacionals sabotejaven l'esforç econòmic de Portugal amb la interrupció del subministrament de recanvis. Aquesta era una de les històries que repetidament es referien als camarades de la IS que fa poc visitaren Portugal. Els obrers d'un taller d'autocars d'Alcantara, amb 2.000 treballadors, emplicaven que els subministraments de Gardners, CAV i Leyland s'exhaurien. Els obrers d'UTIC, part de Leyland, també es queixaven del fet que la planta patia la manca de productes de la companyia mare. Els obrers de gran companyia de transports Carnionagem Esteves, amb uns 500 treballadors, referia les dificultats per aconseguir recanvis, especialment de pistons hidràulics i d'oli.
 

Catàstrofe amenaçadora

El 30 d'agost del 1975, el diari Expresso publicà un article titular El deteriorament de la situació econòmica portuguesa. Resumia la situació amb els mots, “la situació econòmica portuguesa en general tendeix a degenerar amb una rapidesa alarmant”.

La situació de la balança de pagaments és de fet molt greu:

La situació financera del juny del 1975 mostra un ascens en la importació d'un 30% en relació al mateix mes de l'any anterior, en arribar a 10.853.000 contos. En el mateix període les exportacions augmentaren a 4.627.000, mostrant un augment més modest del 17,5%. Així la relació entre exportacions i importacions empitjorà, ja que les exportacions tan sols suposen un 42,6%.

Els plans d'inversió en la indústria manufacturera han davallat catastròficament, com ho mostra el següent gràfic:

La situació en la indústria es deteriora molt ràpidament: el nombre de companyies amb llibres de comandes força buits ha arribat a un 68%, mentre que tan sols un 4% els té plens, i un 28% raonablement coberts. Tan sols un 42% de les empreses treballa a la capacitat habitual.

Tèxtils, impremptes, químiques, minerals no-metal·lúrgiques, i d'equipament i maquinària electròniques són les principals responsables d'aquesta situació: en aquests camps hi ha hagut una davallada de més d'un 80% en els plans d'inversions.

El mateix article continua per dir que la desocupació arribarà probablement, en els propers mesos, a la xifra esfereïdora de 500.000. Per un país d'un 3 milions d'assalariats, aquesta és una taxa del 17,5% - tres i mitja vegades pitjors que a Gran Bretanya en l'actualitat..
 

La batalla de la producció

Davant l'amenaça del col·lapse econòmica, el govern, els dirigents del Partit Comunista i de la Intersindical llençaren la consigna de la “batalla de la producció”: “treballam tots més i millor. Com més treballam, més gran es la riquesa que es podrà distribuir amb justícia”. Els dirigents portuguesos, segons sembla, no són millors que el rei Knut. S'imaginen que un augment de la productivitat en mig d'una desocupació creixent aturarà la crisi!

Els obrers militants ho veieren prou clar ben aviat. Per citar-ne uns pocs, com deia un treballador de la TAP:

La crida a la “batalla de la producció” a hores d'ara, quan la classe productiva encara no té el poder, quan els obrers encara són explotats, suposarà, de fet, no una “batalla per la producció”, sinó una batalla per l'explotació.

Ço que la classe obrera ha de fer ara és no deixar-se arrossegar per campanyes que no contribueixen a la pròpia emancipació, sinó que tot ço que poden fer és aprofundir la crisi del capitalisme i fer-la sucumbir a aquesta crisi.

Un obrer de Lisnave deia, “i ara, tota aquesta xerrameca de la 'batalla de la producció' – no seria una millor batalla trobar feina pels 250.000 desocupats que hi ha actualment en el país?”.

Un altre obrer deia:

En la situació concreta de Portugal, la batalla per la producció – que de totes formes ja és un fracàs complet – sembla tindre dos objectius fonamentals: en primer lloc, fer retrocedir les reivindicacions econòmiques; i en segon lloc, accelerar el ritme de treball. Ara bé, quan el treball s'accelerar, el temps necessari per produir mercaderies s'escurça – i això suposa que la taxa d'explotació siga superior.

Un altre obrer comparava la batalla per la producció amb una campanya similar feta a França després de la segona guerra mundial. Deia que hom havia de comparar l'actual campanya::

...amb els mètodes emprats en el passat i amb els llurs resultats. Em referesc, en particular, als fets de França posterior a l'Alliberament quan el ministre (del PCF, crec) qui ocupava un càrrec bàsicament igual i que sostenia una posició governamental com la de Portugal, promogué aquesta consigna: “produïu, produïu, produïu”. Ara, un parell de dotzenes d'anys després de la segona guerra mundial, veiem el resultats concret d'aquesta consigna. La UDR, que és la dreta organitzada, té el poder a França.

En una societat que desitja canvis però on persisteixen encara les mateixes estructures – en l'organització del treball i en les forces productives – cridar a la “batalla de la producció”, no suposa, objectivament, un intent de salvar ço que resta del sistema capitalista en decadència?

Clarament els promotors de la batalla de la producció presentaven arguments i els raonaven. Deien, per exemple, que el país havia de produir prou com per evitar el caos econòmic. Ara bé, això equival a amagar les veritats fonamental, a amagar qui posseeix realment els mitjans de producció, i quin és l'abast real de la lluita de classes. D'altra banda, quan parlen de retallar el consum d'articles de luxe, no defineixen qui es beneficia d'aquests privilegis. Hem de definir que cal produir – qui intervindrà activament i decisiva en aquesta orientació. Produir més? Però què? I produir per què, per qui?

Per emprar una nova citació d'un altre obrer: “El paper objectiu de la ‘batalla de la producció’ és desviar l'atenció dels obrers en general dels problemes vitals que duen naturalment a la presa del poder polític”. [79]

Els obrers que s'han obert a les idees revolucionàries, que senten la necessitat de canviar la societat, d'imposar la pròpia mena d'ordre, no es poden convèncer de la necessitat de salvar el capitalisme amb un esforç addicional en mig d'una desocupació massiva i creixent.
 

La crisi de l'agricultura

Un dels problemes més intractables de Portugal és l'agricultura. Ací la mà morta del passat amenaça d'ofegar qualsevol progrés.

L'agricultura portuguesa, explotada molt grollerament i llargament negligida durant moltes generacions, és de fet molt primitiva. Una comparació de la productivitat de l'agricultura portuguesa amb la d'altres països europeus, fins i tot els relativament endarrerits, ho revela amb claredat. Així, d'acord amb el report del 1974 de l'OCDE, el rendiment en quintals per hectària era de:

L'agricultura ha sigut sistemàticament negligida, i la seua participació en el producte nacional davallà catastròficament al llarg dels anys. Així el 1950 una població agrícola d'un 48% de la població total produïa un 33% del producte nacional. Les xifres corresponents del 1971 eren d'un 31% i un 13%. [80]

La participació de l'agricultura en la inversió total en capital fix era fins i tot inferior: el 1972 era de tan sols un 5,5%.

Un resultat fonamental de la situació de l'agricultura era el nivell de vida extremadament baix de les masses rurals:

Guaitau a una zona agrícola: Tras-os-Montes. Aquesta zona ocupa uns 10.000 quilòmetres quadrats amb uns 400.000 habitants; a Lisboa hi ha un metge cada 400 habitants, mentre que a Tras-os-Montes hi ha un per cada 3.000. A Lisboa... un 70% dels habitatges tenen aigua corrent. Ací el percentatge és inferior a un 10%. A Lisboa el consum per càpita d'electricitat és de 800 quilowatts – ací 60. [81]

La parella de la misèria i de la ignorància és rampant en el camp. Així un 43,4% de la població rural és illetrada. [82]

En provar d'entendre el problema agrari a Portugal, hom ha de recordar el fet cabdal que l'agricultura a Portugal es divideix en dues zones ben diferents – el nord i el sud. La frontera entre elles és el riu Tago.

En el sud aproximadament 444.000 persones treballen en la terra com a proletariat rural. Venen el llur treball als latifundistas, els terratinents absents de les grans finques que dominen l'agricultura d'aquesta regió, on els principals productes són el blat, el moresc i les olives. Pateixen misèria i condicions de vida inhumanes – molts són obrers estacionals i migrants, forçats a seguir la collita de finca en finca. Però tenen una llarga tradició de lluita. El 1962, 200.000 obrers agrícoles realitzaren una vaga nacional per demanar la jornada de vuit hores i guanyaren.

Al nord aproximadament 300.000 camperols es guanyen una existència miserable amb petites parcel·les de terra que posseeixen directament, o que lloguen als grans propietaris – aquesta és la regió vinícola, i és una de les àrees més àrides i endarrerides de l'Europa occidental.

Al sud els obrers agrícoles, després del cop del 25 d'abril del 1974, començaren a lluita per millorar les condicions de treball i per salaris decents. Tot i que exclosos del salari nacional mínim no eren disposats restar de braços creuats. La inflació rampant i la desocupació creixent amb l'ànim de militància general del país en general els dugué a l'acció. Presentaren demandes de millors salaris, una setmana laboral més curta i seguretat laboral. El govern es veié forçat a actuar. I se signà un acord nacional entre els sindicats i l'associació de terratinents que satisfeia les reivindicacions bàsiques: un jornal de més de 100 escudos de mitjana (variava segons el tipus de feina), una setmana de 44 hores i ocupació permanent. Al mateix temps s'introduí una nova legislació en les condicions d'arrendament de la terra que donava més seguretat als tinents.

Per bé que curta (durà tan sols un dia), la lluita dels obrers rurals de Salvaterra de Magos és un bon exemple de les accions empreses. El 9 de setembre del 1974 uns 3000 obrers començaren una vaga. Ben aviat al matí organitzaren una sofisticada xarxa de comunicacions que assegurà que tots els implicats fossen informats de les decisions preses pels organitzadors de la vaga, i formaren piquets de 80 a 100 homes en tots els llocs de treball. Fou una aturada del 100% i els patrons hi cediren.

Un factor que contribuí enormement a l'èxit de la vaga (convocada en mig de la collita) fou la implicació de la comunitat rural veïna. Fins i tot els treballadors itinerants que venien de regions diferents per ajudar en la collita, i per minar la posició combativa dels obrers locals, s'hi sumaren. S'organitzaren piquets mòbils per mantindre un flux continu d'informació entre els diferents grups, les identitats dels quals tan sols les coneixia el comitè obrer.

Aquestes lluites foren seguides de mesos de negociacions inútils on els terratinents perfeccionaren l'ús de les tàctiques dilatòries. Quan foren derrotat, van recòrrer a noves armes: cremar collites, abandonar tota mena de feines agrícoles, refusar a acomplir els termes dels acords que havien signat. Refusaren de pagar els salaris establerts, i començaren a acomiadar els obrers que havien contractat indefinidament. Refusaren de renovar els arrendaments i deixaren la terra sense cultiva i els ramats sense alimentar. [83]

Com a resposta a les maquinacions dels terratinents, i especialment després del cop dretanós avortat de l'11 de març, tingueren lloc ocupacions generalitzades de grans finques.

Així un camarada de la IS que visitava la granja cooperativa de Quebrada, a unes 40 milles del nord-oest de Lisboa, referia aquesta història:

El 17 de febrer del 1975 tots els veïns de la població (unes 200 persones) s'aplegaren en el cim d'un turó que dominava la finca. Baixaren i l'ocuparen. Prengueren els tractors, els cellers, la casa – tot. El terratinent fugí.

80 dels 100 obrers s'uniren al col·lectiu. Els altres treballaven en altres llocs – fàbriques, etc. Uns s'oposaven al Col·lectiu. El col·lectiu cercà l'aprovació i l'ajut del MFA. El MFA els deixà un gran tractor sense cap cost. Tenien també un tractor deixat pel govern i els dos tractors expropiats del granger, un total de quatre. El tractor del MFA duia dos llargs canons – contra “conills i lladres”, és a dir contra el propietari qui amenaçava de tornar. També hi havia un seguit de camperols armats al voltant.

La Lliga de Petits Camperols estima que l'àrea total de terra sense cultivar ocupada pels camperols en la província meridional d'Alentejo fins a mitjans d'abril del 1975 era de 40 milles quadrades. [84]

La temptació d'ocupar els latifundis era especialment gran perquè una gran part d'ells no es cultivaven. La majoria d'ells havien sigut transformats en reserves lúdiques pels rics ociosos. El 1974 tan sols un 33% de la terra es cultivava, un 25% es podia cultivar però no ho era, i el gruix de la resta era bosc.
 

El nord

Ací no hi hagué cap millora en les condicions dels vilatans després del 25 d'abril. Tot al contrari.

Les relacions de propietat no canviaren gens, per bé que la reforma agrària hauria millorat enormement la situació de la majoria de camperols.

Guaitau per exemple el tamany de les granges en províncies septentrionals [85]:

Si una reforma agrària hagués limitat el tamany d'una granja a, diguem, cinc hectàries, aleshores la majoria aclaparadora de la població camperola s'hauria beneficiat enormement. En les quatre províncies esmentades – 158.633 d'un total de 182.929 s'haurien beneficiat.

Com que no hi ha estadístiques disponible de la quantitat total de terra en cada categoria de granges farem un estima molt grollera de com una llei de reforma agrària que limitàs l'àrea a cinc hectàrees hauria beneficiat els camperols amb menys de cinc hectàrees. Assumim que els pagesos que tenen menys de 0,5 hectàrees tenen de promig un quarta d'hectàrees, que els que tenen de 0,5 a 5 hectàrees, en tenen 2,75, etcètera. Pels qui tenen més de 2.500 hectàrees assumirem que no en tenen 2.500 hectàrees. Aleshores els dos grups inferiors, que constitueixen un 87% dels camperols, tenen un total de 313.583 hectàrees, o un 33% de la terra, mentre que els grups superiors que constitueixen tan sols un 13% de tots els camperols posseeixen 600.432 hectàrees, o un 67% de la terra.

El govern de Portugal aprovà una reforma agrària (encara no aplicada) que limita la possessió a 500 hectàrees de secà, o a 50 hectàrees de regadiu amb certs ajustaments cap amunt en determinades circumstàncies.

Aquesta “reforma agrària” deixaria és clar que les relacions agràries al nord pràcticament immutades.

Com podem explicar la timidesa del govern?

Primer de tot, la majoria dels oficials de l'exèrcit, com ja hem esmentat, són part de la classe mitjana, inclosos els pagesos acomodats.

En segon lloc, els principals partits donen suport a la línia d'“unitat nacional”, i per tant troben adient no enfrontar-se a les classes intermèdies.

La majoria de camperols amb petites possessions de propietat són forçats a treballar per un salari en altres masos, o a llogar-los terra, o totes dues coses alhora. Ací tampoc no s'ha fet res pel pagès pobre.

Quant als salaris: la llei fixava un salari mínim de 3.300 escudos, posteriorment elevat a 4.000, però això no val pels obrers agrícoles. El salari mensual promig d'un obrer masculí agrícola permanent a la fi del 1973 era de 2.400 escudos i per un de femení de 1.500 escudos. [86]

No es feia res per retallar la renda pagada pels camperols pobres. I ço que és més importants, els camperols són carregats de deutes. No s'ha fet res per cancel·lar-les. Quan els bancs foren nacionalitzats, les institucions de crèdit agrícol ni tan sols no es tocaren.

Els camperols necessiten tractors barats. En tota la província de Coimbra, amb els seus 69.114 masos, hi havia tan sols 476 tractors. A Bragança, amb 30.223 masos, hi havia tan sols 109 collidores combinades. Un govern revolucionari hauria girat la producció automobilística a la producció de maquinària agrícola. Al capdavall, quants portuguesos es poden permetre cotxes? Però no es va fer res de tot això.

Els camperols necessiten fertilitzants. Els fertilitzants han doblat de preu enguany. Què hauria sigut més efectiu que emprar camions per lliurar fertilitzants barats als camperols pobres? Però tampoc no es va fer. Per comptes d'això... xerrameca i més xerrameca de la “dinamització”.

Els camperols han de vendre el vi. Un govern revolucionari hauria trobat fons per comprar-los el vi amb l'expropiació de la riquesa dels rics, dels cotxes de luxe, de les cases, dels comptes bancaris. Però tampoc no es va fer res de tot això.

Els camperols són expoliats pels mitjancers – els tractants. No es va fer res per lliurar-los dels mitjancers amb l'organització d'una xarxa de cooperatives de compra-venda, i amb la fixació d'un preu acordat pel producte agrícola.

No és gens estrany que la població agrícola del nord tinga ànims rebels i reaccionaris. Una vegada i una altra senten per les ones la xerrameca d'una nova vida a Portugal. I tot ço que troben és que tot va igual que abans, si no pitjor. Els mercats pels llurs productes s'arronsen, el preu dels aliments i dels fertilitzants es dispara, els deutes no s'alleugen de cap manera, etc., etc.

La política reaccionària del govern en el camp de l'agricultura jugava a favor de les forces més reaccionàries del nord, especialment de l'Esglèsia Catòlica.

La jerarquia de l'Esglèsia Catòlica de Portugal té una llarga història d'associació amb el feixisme i la reacció. Agostinho Laurenco – el número u de l'odiada policia secreta portuguesa, la PIDE – era encomanat de l'ordre de San Gregori. El cardenal Manuel Gonçalves Cerejeira, amic del dictador Salazar i posterior Cardenal Patriarca de Lisboa, mostrava el seu taranna en retornà d'una missió per recollir fons a l'Àfrica el 1974. “El poble portuguès ha de treballar dur i conèixer la fam per tornar-se humil”, deia.

Els esforços del primer ministre Gonçalves, el MFA, el Partit Socialista i el Partit Comunista per guanyar-se el favor de l'Esglèsia amb bones paraules eren naturalment inútils. En el seu discurs inaugural com a primer ministre el 18 de juliol del 1974, el general Gonçalves deia, “l'Esglèsia té un paper fonamental que jugar en aquesta revolució i ens seguirà en el futur. Sabem que això passarà”. [87]

Tradicionalment el nord era la principal base del feixisme. L'ANP, el partit nacional sota el feixisme, tenia la seua seu central en la principal ciutat del nord, Porto, com és el cas del Partit Democràta-Cristià, d'extrema-dreta (no il·legalitzat). El fet que més de 60 seus del Partit Comunista hagen sigut cremades al nord per torbes, incitades per sacerdots i feixistes organitzats, és una prova que el nord encara és sota una influència reaccionària extrema. La política de tots els govens que hi ha hagut des del 25 d'abril del 1974 ha reforçat aquesta influència reaccionària.
 

En conclusió

L'economia és en un impàs. La crisi del capitalisme s'aprofundirà en les properes setmanes i mesos. L'actual règim és en crisi permanent. Quan el tro de la revolució haja desvetllat centenars de milers, la hipocresia es farà més i més intolerable. En un període revolucionari, més que en cap altre període, les masses ja no poden tolerar la diferència entre mots i fets. El present impàs es pot superar de dues formes: per una revolució proletària victoriosa o per la victòria de la reacció extrema.

Podem tindre un pla general de producció en interès del proletariat i dels camperols pobres, o una nova llibertat per les grans empreses – forasteres i portugueses – per expoliar el poble. “L'economia planificada” amb l'anarquia i el malbaratament del capitalisme es fa més i més inacceptable a les dues classes contendents.

El col·lapse complet de la disciplina de les fàbriques era una condició i un resultat de la situació revolucionària. Però una situació no no hi ha ni una clara disciplina imposada des de dalt pels capitalistes ni una disciplina imposada pel col·lectiu lliure i conscient del proletariat no pot durar gaire més. Perquè els capitalistes restablesquen l'ordre – amb les grans aspiracions del proletariat conscient i ferm – caldrà un bany de sang. D'altra banda, una lluita coherent dels obrers per defendre els salaris i les condicions de treball es transforma naturalment en la purga dels propietaris i gestors de les fàbriques, i amb el manteniment forçós de plantes que els propietaris voldrien tancar. I la lluita pel control obrer es tanca inevitablement en la lluita pel poder de l'estat obrer.

Notes

72. W. Burchett, Portugal, pp.195-196.

73. Expresso, 19 de juliol del 1975.

74. W. Burchett, Portugal, pp.203-205.

75. W. Burchett, Portugal, p.208.

76. W. Burchett, Portugal, p.207.

77. Textos Historicos da Revolução (Lisbon, juny del 1975), p.114.

78. Quarterly Economic Review 3, 1974.

79. Expresso, 23 d'agost del 1975.

80. Expresso, 14 de desembre del 1974.

81. W. Burchett, Portugal, p.230.

82. Expresso, 15 de febrer del 1975.

83. Our Common Struggle 5, February 1975.

84. Our Common Struggle 8, June 1975.

85. Vasco Corregedor da Fonseca, Eleicoes para a Constituinte em Processo Revolucionario (appendix).

86. Quarterly Economic Review 1, 1974.

87. V. Gonçalves, Citaçãos, p.96.