Tony CliffPortugal en la cruïlla |
L'ascens en l'acció de masses de la classe obrera, el seu tremp i força, foren molt afectats per una fuetada de la dreta. Fa molt de temps Marx digué que la revolució de tant en tant necessita del fuet de la contra-revolució.
Dos intents de cop de la dreta – el 28 de setembre del 1974 i l'11 de març del 1975 – donaren un impuls fantàstic a la revolució.
És una de les característiques d'una situació revolucionària que l'equilibri de forces de classe canvie molt ràpidament, i de cap forma preconcebuda. D'ací la incertesa és en l'aire. I l'única forma d'esbrinar la força real dels bàndols contendents és provar-les en acció. D'ací que una vegada i una altra la burgesia es tempte per un judici de forces.
En els mesos posteriors a la caiguda del feixisme, malgrat el suport dels dirigents dels partit comunista i socialista, i la voluntat del MFA d'emprar una repressió limitada, la burgesia portuguesa no reeixí en els seus intents de detindre el moviment obrer. Després d'una davallada a la fi de juliol i a principis d'agost, una nova onada de vagues i ocupacions tingué lloc, amb vagues en el tèxtil, entre els obrers agrícoles, en les drassanes, a la TAP, i en el diari Jornal do Comercio. Si més no a l'àrea de Lisboa aquestes vagues eren molt més polítiques que les anteriors. Els obrers de Lisnave es manifestaven per la purga dels feixistes de la direcció. Les llurs consignes incloïen “oposició a la llei laboral, suport a les lluites de la TAP, Jornal do Comercio, Siderurgia i Texmales, i suport de les Forces Armades mentre siguin del costat de la lluita de les classes oprimides i explotades contra les classes opressores i explotadores”.
Aital desenvolupament era prou per fer preocupar la burgesia. Però hi havia també altres factors, que convertiren aquesta preocupació en un pànic complet entre sectors de la gran empresa i certs generals.
Un era la completa fallida del “centre” per desenvolupar-se com a força política capaç de limitar la força creixent de les organitzacions obreres. El Partit Comunista no podia evitar el desenvolupament d'activitat obrera independent a la seua esquerra. Però predominava en grans part del país en relació als partits política a la dreta seua. Els grans empresaris començaren a sentir que l'únic contrapès possible reïa entre aquelles forces polítiques que havien foragitat tan sols cinc mesos abans – els antics membres de l'aparell polític de Caetano.
Finalment hi havia el problema sense resoldre d'Àfrica.
El lliurament del poder al FRELIMO féu a la classe dirigent tèmer que el govern permetria que una Angola potencialment molt rica escapàs al control de Portugal.
Els industrials com la família Champalimaud, que havien rebut molt bé el cop d'abril, ara començaven a denunciar el govern provisional en els termes més durs. No hi havia gaire espai entre la denúnica i una oposició organitzada.
Spínola donà expressió a aquest canvi de pensament entre la classe dirigent. Havia convidat els comunistes al seu govern el maig per tal de controlar el moviment popular. Ara criticava verinosament els representants dels partits d'esquerra privadament en el consell d'estat i denunciava les “forces polítiques” civils en públic. Amagava que s'hi oposava al lliurament de Moçambic al FRELIMO i cridava per la “majoria silenciosa” que s'oposava a que l'“anarquia” actuàs.
L'organització que dugué al putsch avortat era primitiva. Industrials dirigents, com els representants de Champalimaud, el Banco Spirito Santo i Mabor es trobaren amb uns pocs generals, inclosos com a mínim tres que eren a la Junta, i antics partidaris destacats de Caetano. Spínola féu un discurs que cridava la “majoria silenciosa” a manifestar-se, i els industrials i els polítics dretanosos provaven de mobilitzar-se rera d'ells en els carrers. Se subministrà armes a grups feixistes.
L'objectiu era fer impressió d'una oposició popular de masses a l'esquerra. Això havia de culminar en una marxa pro-Spínola que es volia de 300.000 persones. Les armes no eren destinades a permetre que els propis feixistes prenguessen el poder, sinó per crear prou desordre com per permetre una excusa als generals per intervindre-hi, per atacar l'esquerra i restablir l'“ordre”.
Tot i la matusseria del pla la dreta gairebé guanyà.
La manifestació fou convocada el dissabte 28 de setembre. Pel matí els dirigents del MFA pregaren Spínola de desconvocar-la. Els ignorà i els mantingué en una situació d'arrest virtual en el palau presidencial. Des d'allà no podien moure les llurs unitats contra la dreta. Durant hores crucials el COPCON restà paralitzat. Mentres que les tropes comandades per partidaris d'Spínola operaven. Els dos ministeris sota control directe d'oficials pro-Spínola, el Ministeri de Defensa i el Ministeri de Comunicacions, evitaren l'aparició de tots els diaris i posaren una guàrdia armada en les emissores de ràdio.
Amb tot, ço que hi mancava als càlculs dels generals era la reacció de les masses obreres. Sens dubte caigueren en un sensació de falsa seguretat per la voluntat dels principals partits obrers de sacrificar-se. Però ara el futur dels partits esquerranosos era en joc, i sabien pels esclats anteriors d'Spínola en el Consell d'Estat ço que hi tenia en ment.
El vespre anterior a la marxa, una sèrie de sindicats cridà a oposar-s'hi. La Intersindical controlada pels comunistes cridà la gent a ésser “vigilant”. El sindicat de ferroviaris anà més enllà, i instruí els seus afiliats a refusar de tripular els trens especials de dretanosos que anaven cap a Lisboa i de cercar uns altres trens per ells. Cridà als sindicats de conductors d'autocars a fer el mateix, amb el resultat que tan sols dos autocars carregats de manifestants arribaren a sortir cap a Lisboa.
L'esquerra començà a fer talls de carreteres per tot el país. Al mateix temps representants d'una sèrie de grups de l'esquerra revolucionària es trobaven. Decidiren d'ajudar a l'organització de talls de carreteres i de barricades, i a convocar una manifestació en el centre de Lisboa de xoc contra la manifestació dretanosa. Els representants dels obrers de les fàbriques més militants de Lisboa – TAP, Lisnave, CTT (la Posta), Standard Electric, Jornal do Comercio – havien decidida la mateixa estratègica, i les dues manifestacions es fusionaren. Ço que començà com una manifestació de 10.000 persones aviat cresqué fins a com a mínim 40.000.
Mentres – i això és un punt important – els primers obrers que es manifestaren en els carrers foren els criticats pel Partit Comunista i atacats per l'exèrcit les darreres setmanes: els obrers de les drassanes de Lisnave, el cos de manteniment de la TAP, els obrers del Jornal do Comercio i els mateixos obrers postals que havien sigut titllats pel Partit Comunista feia poques setmanes d'ésser dirigits per “reaccionaris”.
Aquest moviment d'obrer no fracassà en penetrar el murs dels quarters. Els oficials partidaris de la línia dretanosa començaren a sentir-se aïllats. Els soldats començaren a unir-se als civils en les barricades, malgrat les crides dels partidaris d'Spínola de retirar els talls de carreteres.
La mobilització massiva en els carrers girà l'equilibri dins l'exèrcit des del comandament d'Spínola cap al MFA. Spínola féu un darrer intent desesperat al Consell d'Estat per rebre poders dictatorials, i aleshores desconvocà la marxa. Les forces del MFA passaren a l'acció a la fi, i prengueren el control de les emissores de ràdio de la dreta i cercaren a la ciutat tothom qui s'hagués vinculat amb els plans del cop. [37]
El 30 de setembre el general Spínola, juntament amb dos
ministres i tres membres del Consell d'Estat i de la Junta militar,
renunciaren. Dues-centes persones implicades en la conxorxa foren
arrestades.
Una de les qüestions centrals que dugueren el general Spínola a perpetrar el cop era la política colonial portuguesa. Temia que la revolució portuguesa minàs completament la seua “solució” neo-colonial a les guerres d'Àfrica.
El llibre d'Spínola Portugal i el futur era clar en projectar una federació lusitana on les colònies gaudirien d'auto-govern sota els auspicis portuguesos. En prendre el poder, Spínola tingué cura de distingir entre “auto-determinació” (que sí volia per a les colònies) i “independència” (que no volia, ja que no hi havia hagut “prou preparació” entre els pobles dels territoris d'ultramar “per ésser capaços en l'actualitat per decidir tots sols el llur futur”). [38]
A principis del maig del 1974 el general Costa Gomes fou enviat a Angola i a Moçambic. Mentre era a Luanda, posà un ultimàtum als moviments d'alliberament. Havien d'entrar en negociacions per una treva immediatament, o si no la guerra colonial continuaria sense més. Declarava:
La lluita armada continuarà contra els combatents partisans mentre refusen una solució política. Provem de seguir combatent... Estic segur que Angola decidirà de romandre portuguesa. Ha de reforçar les seues relacions amb Sud-àfrica i Rodèsia. [39]
Per damunt de tot Spínola i els seus amics es preocupaven per mantindre el jou a Angola.
Era la colònia més rica de Portugal. És el productor més gran de petroli d'Àfrica després de Nigèria. Rica en recursos naturals, Angola atregué l'atenció de les multinacions, que es concentraren en les àrees claus de l'economia. A banda de Gulf Oil a Cabinda, hi ha capital portuguès, belga i sud-africà en la indústria de diamants, capital portuguès i belga en les mines de ferro, i portuguès, belga, sud-africà, francès i americà en la indústria petroliera. Sud-àfrica també està fortament implicada en el projecte de la pressa del riu Cunene al sud d'Angola, així com en altres projectes conjunts amb els portuguesos.
Angola de lluny superava les altres dues colònies portugueses, Moçambic i Guinea-Bissau. Guinea-Bissau era de poca importància econòmica per Portugal, i Moçambic s'havia integrat com més anava més amb Sud-àfrica, i aportava les instal·lacions portuàries a Lourenço Marqués (ara Cam Phumo) i una gran quantitat de treball barat a les mines d'or del Rand. Els recursos naturals d'Angola i el seu desenvolupament industrial la feien, contràriament, un dels països potencialment més rics d'Àfrica.
Hi ha una altra diferència entre Angola d'una banda, i Moçambic i Guinea-Bissau de l'altra. A Moçambic i a Guinea-Bissau hi havia un moviment d'alliberament dominant. A Moçambic, FRELIMO, i a Guinea-Bissau PAIGC. A Angola hi havia tres moviments rivals, caps d'ells dominants, cap d'ells prou feble com per ésser ignorat – MPLA, FNLA i UNITA.
El MPLA des de la seua fundació el desembre del 1956 s'orientà cap a la classe obrera negra de Luanda i d'altres ciutats, i arrelà entre les masses urbanes que malvivien fins ara.
El FNLA és un moviment tribalista dirigit per Holden Roberto, cunyat del president Mobutu de Zaire. Tradicionalment el règim de Mobutu ha sigut un dels millors amics dels EUA a Àfrica. Empreses americanes estan profundament implicades a Zaire, i hi ha 5000 funcionaris dels EUA, tant civils com militars, en el país. La implicació del govern dels EUA a Zaire data del 1960, quan el país s'independitzà de Bèlgica. La CIA intervingué per la força per estabilitzar la situació pel capital foraster, en organitzar l'enderrocament i l'assassinat del primer ministre nacionalista radical, Patrice Lumumba. [40] Es deia que hi havia un acord des de feia anys entre Zaire, el FNLA i Gulf Oil segons el qual les tropes de Roberto es farien amb Cabinda. És del tot cert que els únics atacs a Cabinda provenien del MPLA, des de les bases del nord-est, a Congo-Brazzaville, i no del FNLA des del sud, a Zaire. [41]
La tercera força, UNITA, és una escissió del FNLA, i també és majoritàriament tribalista – amb el suport dels ovimbundu al sud. Quan el 25 d'abril tingué lloc el cop, UNITA era clarament la més feble de les tres.
La lluita anti-imperialista s'afeblí per les profundes divisions en el moviment nacional d'Angola i l'existència d'una gran comunitat de colons blancs de 400.000 persones.
Amb tot, les polítiques d'Spínola i companyia que desitjaven una “solució” neo-colonial eren constantment minades per les lluites i victòries continuades dels moviments d'alliberament nacional – les victòries per damunt de tot de Guinea-Bissau i de Moçambic. El 24 de juny la línia ferroviària de Beira a Tete, una important línia de subministrament per la pressa de Cabora Bassa, fou interrompuda simultàniament en 28 punts. En les províncies meridionals (Mónica i Sofola) una sèrie de destacaments militars i d'arsenals foren atacats. El 15 de juliol la ciutat d'importància estratègica de Morrumbula fou finalment conquerida per les unitats del FRELIMO.
Per Spínola lluitava dur per preservar les seues polítiques neo-colonials. El 13 de juliol del 1974, quan el fracàs de l'estratègia federalista s'havia fet patent davant les converses infructuoses amb el FRELIMO, el MPLA i el PAIGC, Spínola defensà la seua “estratègia de descolonització” en una conferència de premsa a Lisboa. Tenia bàsicament quatre objectius immediats:
Acord d'una treva amb els moviments d'alliberament.
Desenvolupament de la indústria i de l'administració en les colònies.
Creació d'institucions democràtiques.
Un referèndum en les colònies on els que tinguen dret de vot trien entre tres solucions:
una federació estreta entre la metròpoli i les colònies.
una federació laxa de tots els territoris.
la independència completa.
No deixava cap dubte del fet que considerava la solució (c) com a “irrealista i prematura” i que la seua estratègia africana es vinculava estretament amb la idea del referèndum, que permetria la presència més llarga possible de l'administració colonial i de les tropes portugueses. Les esperances de la burgesia portuguesa que els pobles d'Àfrica entendrien això clarament resultaren il·lusòries. [42]
Però Spínola com més anava era més aïllat del MFA en la política colonial. El 10 de juliol la Constitució Portuguesa fou canviada mitjançant una llei que reconeixia el dret de les colònies a la independència. El 4 d'agost el Govern Provisional declarava que reconeixia oficialment la República de Guinea-Bissau i donà suport a la seua entrada a l'ONU com a estrat independent.
Spínola encara esperava de capgirar la tendència. En el seu discurs del 10 de setembre on cridava a la “majoria silenciosa” dels portuguesos, Spínola advertia que “s'abandonava la població africana (de les colònies) al domini de noves dictadures”. [43]
Amb tot, les polítiques neo-colonials d'Spínola
s'ensorraren. Foren esclafades per la unió d'un moviment obrer
de masses a Portugal i per una profunda i generalitzada revolució
colonial a Àfrica.
Els capitalistes no acceptarien la derrota del cop del 28 de setembre com a final. En haver sigut derrotats en aquesta ocasió, les forces reaccionàries eren més resoltes que mai a reagrupar-se en un atac violent contra la classe obrera.
Durant el gener i el febrer del 1975 es veia clar que el govern perdia el control de la situació. Ni el Partit Comunista ni el MFA semblaven capaços de vinclar el nivell de lluita. I l'onada d'accions havia sortit de les fàbriques, i implicava sectors massius de la població. Els estudiants de secundària eren en vaga a tot el país. Els edificis eren presos per la gent que vivia en els barris de barraques dels afores de les grans ciutats. Els obrers prenien la terra. A més d'això, les organitzacions dretanosos més poderoses, el CDS i el PPD veien interrompudes les llurs trobades. Al capdavant d'aquest moviment de masses hi havia la lluita contra els acomiadaments, i contra el tancament de llocs de treball, estretament vinculades a la reivindicació del saneamento. Aquesta lluita es generalitzava en una gran ofensiva obrera. Cada nova confrontació podia esdevindre una amenaça política directa per la classe dirigent, per la qual el “somni d'abril” prenia ràpidament proporcions de malson.
L'11 de març del 1975, ni un mes abans de les eleccions, entra en acció un nou pla per restaurar la dreta en el poder. Fou organitzat per un grup d'oficials dretanosos propers a Spínola, que vivia en el camp fora de Lisboa d'ençà del cop fallit del 28 de setembre on perdé la presidència de Portugal. Centrat en la base àeria de Tancos, 100 milles al nord-est de Lisboa, hauria implicar un aixecament simultani d'unitats militaris de dins i els voltants de Lisboa.
El pla fou un desastre, mal calculat i planificat i virtualment sense suports – dos caces Fiat T-6 i dos helicòptes bombardejaren els quarters de la RAL 1 (Primera Artilleria Lleugera) de Lisboa, amb el suport des de terra dels paracaigudistes. Dues hores després del segon intent d'ençà del 25 d'abril de l'any passat s'havia esvaït. Mentres els paracaigudistes confusos fraternitzaven amb els soldats de la RAL 1 i explicaven “no som feixistes – som camarades vostres”, Spínola volava cap a Espanya i la resta dels conspiradors eren encerclats.
El cop no era inesperat. Hi havia hagut rumors com a mínim durant una setmana. Otelo Carvalho, comandant de la COPCON i comanadant militar de Lisboa, havia aturat ja tot el subministrament de combustible a la regió militar de Tancos. Però de la mateixa forma que el 18 de setembre, foren els obrers i la gent de Lisboa i de tot el país qui prengueren l'acció decisiva i immediata contra la dreta, abans que els militars. No havien passat ni dues hores de l'atac contra la RAL 1, que s'havien aixecat barricades al voltant de Lisboa que tancaven totes les carreteres principals, vigilades pels obrers de les fàbriques properes. Molts eren armats i empraven tot el que els hi queia a les manes per reforçar-se. Excavadores, camions i ciment eren expropiats de les fàbriques. Els obrers agrícoles s'armaren amb pales i arades. Els bancs foren ocupats, tancats i encerclats per piquets – com les fàbriques i les escoles. Les oficines i les botigues també foren tancades. Els treballadors de la premsa i de la ràdio emetien contínuament nous butlletins de notícies. Els diaris feien edicions especials i empraven camions per distribuir-les pels qui vigilaven les barricades.
Comitès sindicals i obrers de tot el país publicaven pamflets. Del Sindicat de Treballadors de la Posta del districte de Porto:
Camarades, en defensa de la democràcia – aturau tota la feina immediatament, i establiu piquets en els llocs de treball, prengueu el control de totes les comunicacions (telèfons, tèlex, etc.)... els obrers que no siguen necessaris per custodiar els edificis han d'anar als carrers a manifestar-se. [44]
A Barreiro, un centre industrial al sud de Lisboa, les sirenes de la fàbrica i les alarmes d'incendis sonaven contínuament, i els obrers formaven piquets i barricades que aturaven i registraven tots els vehicles.
A Sacavem, prop del quarter bombardejat, els obrers formaren una densa barricades en mig de la carretera principal, recolzats en quatre excavadores i tones de ciment.
Un representant del comitè obrer d'una empresa local de construcció anà a les barricades i demanà que els obrers fossen armats, de forma que es poguessen unir a la lluita.
A Cartaxo la barricada es féu amb camions de les fàbriques de cervesa de la SCC, i aviat s'hi uniren centenars d'obrers d'altres fàbriques, armats de pals, pales o res de semblant que tinguessen a ma. Les organitzacions revolucionàries s'hi uniren a la lluita. Aixecaren barricades a Algueirão-Martins, després d'atacar un destacament de la Guàrdia Nacional (una força que s'identifica amb l'extrema dreta) i forçar-los a unir-se a les barricades.
A Baixa de Banheira prengueren les armes de la Guàrdia Nacional i, a Moita, les de la policia. Prengueren el control del pont i dels ferris que connecten Lisboa amb les àrees industrials del sud, i registraren els cotxes sospitosos de dur armes cap a la ciutat.
En les drassanes de Lisnave els obrers deixaren la feina, s'hi uniren a les barricades i enviaren piquets per protegir els infants de l'escola local.
Les carreteres frontereres amb Espanya foren bloquejades, i per tot el país grups de gent vigilaven les carreteres. A Coimbra, la tercera ciutat més gran, grups de cotxes anaren a les pistes de l'aeroport després que s'hagués vist un avió que volava baix damunt la ciutat.
Enormes manifestacions omplien els carrers de Lisboa, de Porto i d'altres ciutats. Es venien tots els diaris. Molts publicaren segones edicions o fulls especials, com féu el comitè obrer del gran diari lisboeta O Seculo. Milers de pamflets eren repartits pels comitès sindicals i obrers on denunciaven l'intent de cop. [45]
El paper de l'esquerra revolucionària fou molt més gran que durant els fets de setembre. Els revolucionaris s'hi unien a les barricades al costats dels obrers i dels militants del Partit Comunista. Prengueren el control del Pont del 25 d'Abril (abans de Salazar), que creua el riu Tago, i els ferris que solquen el Tago entre Lisboa i Cacilhas. Per bé que el Partit Comunista i la Intersindical també hi participaven, el llur paper i influència semblava considerablement inferior al de setembre.
Dues setmanes abans del cop els resultats de les eleccions als consells de la força aèria, de l'exèrcit i de l'armada de l'Assemblea del MFA mostraven un gir decisiu cap a la dreta entre els cossos d'oficials superiors. Els membres claus del Comitè de Coordinació com el comandant del COPCON, Otelo Carvalho, perderen els llurs càrrecs. Aquests homes no eren “extremistes”. El propi Carvalho girava al voltant del centre entre els cossos d'oficials. Els resultats d'aquestes eleccions probablement feren que la classe dirigent i els generals dretanosos s'agrupassen al voltant d'Spínola per decidir que el temps era madur per a la lluita. Segurament han cregut que hi havia una corrent de reacció entre la jerarquia inferior dels militants prou forta com per dur la dreta de nou al poder. La tendència dretanosa entre els oficials no era consolidada. Aquests homes no tenien confiança per canviar la direcció del MFA d'una banda, o confiança en el propi control damunt les bases de l'exèrcit de l'altra. Per part d'ells, ordenar els llurs soldats a anar contra els obrers hauria equivalgut al suicidi, i per comptes de dur l'exèrcit contra la classe obrera, el cop provocà la radicalització de les bases.
En nombroses unitats els soldats simplement refusaren d'obeir les ordres d'oficials reconeguts com a dretanosos, i en aquelles unitats on els oficials eren lleials a la direcció del MFA, les ordres foren superades per les bases. Els soldats fraternitzaren obertament amb els obrers que vigilaven les barricades. Hi havia qui lliurava les armes demanades pels obrers. I per primera vegada, hi hagués trobades massives d'oficials i soldats. En els quarters atacats de la RAL 1 s'aprovà la següent resolució unànimament per una trobada d'aquestes:
Segon comunicat dels soldats i oficials de la RAL 1:
A tots els soldats i mariners, obrers i camperols, a tots els oficials anti-feixistes i demòcrates.
Camarades, mentre els agents de la PIDE continuen tractats amb gentilesa, mentre els partits feixistes continuen a existir com a legals mentre es dispara contra la gent a Setúbal, mentre els soldats i tots els oficials en lluita contra l'opressió feixista dels quarters són empresonats, la gent continuarà oprimida per l'explotació i l'opressió més ferotges.
Camarades, els soldats i tots els oficials de la RAL 1, que fins ara han lluitat contra el feixisme i els seus còmplices, continuarà i intensificarà aquesta lluita contra els explotadors i els opressors.
Demanam l'execució immediata dels feixistes i dels llurs còmplices, siguen o no oficials, siguen no generals.
Mort al feixisme, justícia popular
Imperialistes, fora de Portugal
Execució immediata dels feixistes
Els soldats són els fills del poble. [46]
El cop dretanós s'ensorrà quan els paracaigudistes abraçaven els homes de l'artilleria lleugera que se suposava que atacaven.
Els generals dretanosos que cercaven refugi en els quarters de la GNR (Guàrdia Nacional) foren arrestats. Entre d'altres conspiradors presos hi havia els directors d'un dels bancs més grans i dels monopolis més grans, CUF i Champalimaud.
A les 5 de la vesprada el MFA controlava totes les emissores de ràdio i cridava la gent a abandonar les barricades de forma que els militars les poguessen prendre, però que romanguessen vigilants i units.
Però això no fou de cap manera la fi del moviment popular.
Aquell vespre manifestants esquerranosos assaltaren els quarters de la GNR, la casa d'Spínola i les seues dels partits d'extrema-dreta CDS i Popular Democràtic.
Els piquets obrers romanien en les oficines postals, les centrals telefòniques, els edificis governamentals, per tallar els mitjans de comunicació a la dreta. Les carreteres del centre i del sud del país seguien bloquejades per barricades, amb obrers que pertanyien al Partit Comunista i l'esquerra revolucionària i que duien cintes vermelles en els braços i anaven armats, i que feien aturar i registraven tots els vehicles. [47]
Immediatament després del cop centenars de milers d'obrers portuguesos feren reunions massives per demanar noves accions per forçar la revolució. Aquests són exemples de resolucions que aprovaren.
El Sindicat de Deliniants deia que la reacció era capaç d'actuar “en gran mesura degut a la manca d'acció revolucionària del govern provisional”.
Una trobada massiva d'obrers de les aerolínies portugueses, la TAP: “Donam suport al Moviment de les Forces Armades sempre que siguen del costat dels obrers”.
La direcció del Sindicat d'Obrers Electricistes del sud: “Hi ha una lliçó per aprendre: fou la vacil·lació dels òrangs de poder ço que donà els feixistes l'oportunitat de reorganitzar-se”.
Del sindicat de treballadors postals:
El moviment dels reaccionaris tan sols fou possible perquè el procés de purgues no es completà, de forma que molts PIDES (membres de l'antiga policia secreta), legionaris i d'altres reaccionaris romanien no tan sols en la nostra indústria sinó en moltes altres. I tot plegat amb la benevolència de diversos òrgans de govern, malgrat les nombroses vagues i manifestacions obreres fetes per expulsar dels llocs de treball els individus vinculats amb el feixisme.
Les resolucions més significatives venien de l'exèrcit. Per primera vegada es feien trobades massives de tropa. El regiment atacat, la RAL 1, publicà un comunicat de “tots els soldats, sergents i oficials”:
Per què ataquen la RAL 1? Perquè els soldats de la RAL 1 saben que els nostres enemics són els capitalistes i feixistes que ens han oprimit i que tenim un paper que jugar els hi agrade o no als generals: defendre els obrers i combatre tots els reaccionaris.
Pels qui començaren a provocar vessament de sang entre nosaltres sols roman que demanar-ne el llur afusellament immediat. Camarades, un poble armat mai no serà vençut. Mort al feixisme. Mort al capitalisme. [48]
La derrota dels cops del 28 de setembre i de l'11 de març mostren el poder de la classe obrera. Però això no hauria de dur de cap manera a la conclusió que la contra-revolució s'ha acabat. Paga la pena recordar que a Xile la dreta provà d'enderrocar el govern d'Allende tres vegades abans que tingués finalment èxit. A Portugal les divisions entre les forces armades i la frescor del record del feixisme en la consciència de la població faran la seua tasca més difícil. Però pot també reeixir a Portugal, eventualment, si la classe obrera no desenvolupa les seues pròpies formes independents d'organització de classe, guiada per una direcció revolucionària coherent.
37. C. Harman, International Socialism, October 1974.
40. Vegeu, per exemple, V. Marchetti and J. Marks, The CIA and the Cult of Intelligence (New York 1975).
41. El FNLA també rep el suport de Xina. El maig del 1974, 200 instructors xinesos arribaren a Zaire per començar l'ensinistrament de les guerrilles del FNLA. D'acord amb Roberto, tot el FNLA ha sigut ara ensinistrat pels xinesos. Entrevista a Le Monde, 6 de juny del 1975.
42. A. Munster, Portugal: Jahr 1 der Revolution (Berlin 1975), p.64.
43. Le Monde, 12 September 1974.
44. J. Rollo, International Socialism, April 1975.
45. Socialist Worker, 22 March 1975.
46. J. Rollo, International Socialism, April 1975.
47. Socialist Worker, 22 March, 1975.
48. Socialist Worker, 22 March 1975.