Tony CliffPortugal en la cruïlla |
Tot just després del 25 d'abril el Partit Comunista s'uní al govern d'Spínola. El govern fou establert sota la direcció de Palma Carlos, un professor de dret conservador que seia en el consell de direcció de qualques grans companyies de Portugal. Es composava d'una coalició de forces tan diverses com el Partit Popular Democràtic (PPD), un partit de la gran empresa, amb dos comunistes i quatre socialistes. Els ministre de Treball era militant del Partit Comunista. Per pagar l'entrada, els dirigents del Partit Comunista defensaren que no s'havia de fer res que pogués sacsejar el capitalisme portuguès.
Primer de tot, Portugal en el futur immediat no podia ni devia d'anar més enllà dels límits del capitalisme, defensava Alvaro Cunhal, el secretari general del Partit Comunista, en un discurs del juny del 1974:
Cal, per bé de tothom, que ens lliuram de la idea que hi ha a Portugal un govern popular en situació de realitzar una reforma social profunda. Tampoc no s'han d'alimentar il·lusions que en les circumstàncies actuals els obrers poden forçar-les. El govern provisional el formen una àmplia coalició de forces socials i polítiques, el programa de la qual – el programa del Moviment de les Forces Armades – no preveu reformes profundes en l'estructura socio-econòmica. Aquest és un punt. Un altre punt que cal remarcar és que aquest propi programa d'una estratègia anti-monopolista emprarà mesures d'emergència. Aquestes poden aplicar-se fàcilment sense alterar les estructures actuals de la societat portuguesa. Hi ha hagut un petit avenç en aquesta direcció. Hem d'avançar. [18]
Remarcà més endavant:
En les condicions polítiques actuals, les reivindicacions presentades pels obrers han d'ésser realistes, no poden arribar a un nivell que no puguen suportar les empreses o l'economia nacional... hi ha qualques patrons qui demagògicament diuen que són disposats a donar tot allò que els obrers demanen (i fins i tot moltes coses que no demanen). Inciten els obrers a fer vaga, i proven de descarregar ràpidament aquest pes damunt l'esquena de l'estat i dels consumidors, per retornar el país a l'antic cercle viciós de la inflació que vèiem en els dies del feixisme... Els obrers no donaran suport a vagues encoratjades o defensades per patrons que són sospitosament generosos. No treuran dels castanyes del foc perquè les consumen els llurs propis explotadors.
Fer això convertiria els obrers en titelles del feixisme i de la reacció. Els obrers no ho faran.
Perquè no són disposats a ésser manipulats, els obrers han de demostrar que entenen que, en les actuals circumstàncies, la vaga (un arma legítima necessària i indispensable en la lluita per aconseguir demandes) ha d'emprar-se únicament com a darrer recurs després d'haver provar altres formes de lluita. [19]
Les reivindicacions salarials excessives són “contra-revolucionàries”, deia:
Un exemple típic d'activitat contra-revolucionària és la incitació recent a la vaga per part dels administradors de les grans companyies i dels delegats de l'antic govern en empreses públiques. Aquesta gent, que sempre ha viscut de l'explotació dels obrers, passen sobtadament a la “defensa” dels obrers, i atorguen pujades salarials molt més altes que les demanades pels sindicats, pujades salarials que no poden acomplir-se en la situació econòmica actual. Impulsen els obrers a fer vaga i a lluitar contra el govern provisional.
Hi veiem ço que en resum és un atac orquestrat que vol crear un clima d'inseguretat a la societat, mitjançant la paralització del transport, l'impediment de la distribució de mercaderies essencuals (pa i llet), el trencament de l'economia, la destrucció de les petites i mitjanes empreses, la difusió del malcontentament popular i l'encoratjament d'un conflicte entre les masses populars i les forces armades. [20]
La gran majoria de patrons són perfectament capaços de satisfer, certament no les reivindicacions irealistes que qualques demagogs imbueixen als obrers, sinó els més gran augments salarials que es reivindiquen i altres reivindicacions importants i justes. [21]
Les empreses petites i mitjanes són menys capaces de pagar, i per tant els obrers haurien de limitar-hi les reivindicacions salarials: “...els qui puguen haurien de pagar més i els de menys recursos haurien de pagar menys”. [22]
I amb certa justificació Cunhal continua a dir:
Els nostres enemics proclamen que els comunistes amenaçam la petita empresa... La veritat és que els comunistes defensam, no tan sols els interessos de la classe obrera i de la pagesia, sinó de totes les classes i estrats mitjans. Els petits grangers, els petits industrials, els petits homes de negocis – tots aquests poden veure'ns als comunistes com els autèntics defensors dels llurs interessos legítims. [23]
La mateixa línia d'oposició a les reivindicacions “excessives” dels obrers la presentava la Intersindical (el TUC portuguès), on el Partit Comunista hi té molta influència. Antero Martins, com a delegat del Sindicat de Treballadors de Banca, expressà la visió majoritària de la Intersindical: “en la majoria de casos la Intersindical actua amb l'objectiu d'evitar que grans grups vagen a la vaga, mentre que en grups que ja hi són, hi discuteix el problema i, a la mínima oportunitat, els encoratja a tornar a la feina”.
Aquestes idees no es limiten a paraules. Es tradueixen repetidament en accions. Quan les primeres grans vagues tingueren lloc després del 25 d'abril, el Partit Comunista exercí tots els seus esforços en desconvocar-les.
En les setmanes que hi seguiren totes les grans indústries foren afectades per vagues i ocupacions. El Partit Comunista no tan sols ordenà els seus militants de mostrar-se contraris a l'acció vaguista: anà més lluny i difongué diverses mentides, en dir que les vagues de flequers i d'obrers del transport de Lisboa eren fomentades per “feixistes”. Quan 35.000 obrers de la Posta (el 97% de la força de treball) feren vaga, el Partit Comunista afirmà que la dreta hi era de nou darrera la vaga i que el comitè que la dirigia no era representatiu. Defensà l'ús de tropes per aturar la vaga, i organitzà trobades al carrer i manifestacions fora de les oficines postals contra els vaguistes.
Cunhal afirmà:
La vaga del CIT [obrers postals] és un exemple d'una vaga que no s'hauria d'haver convocat ni seguit. És un exemple de vaga que no tan sols és inútil sinó que perjudica els obrers. En primer lloc, part de les reivindicacions, com la setmana de 35 hores, són irrealistes, demagògiques i econòmicament insostenibles. Les converses avançaven. La vaga no era de cap manera justificable. Clarament els seus promotors no esperaven cap millor del nivell de vida dels obrers... L'objectiu d'aquesta gent no era la millora del nivell de vida. L'objectiu era paralitzar un servei essencial per la vida del país, destorbar la vida econòmica i social, i girar els obrers contra el govern provisional. [24]
La reivindicació d'una setmana laboral de 35 hores era irrealista! Quan la desocupació massiva castiga Portugal!
Les reivindicacions salarials excessives amenacen l'interès nacional, i en Portugal d'acord amb Cunhal:
Aquests fets mostren que, en la lluita per la completa destrucció del feixisme i la defensa de la llibertat, emergeix un nou front on tota la gent s'ha d'implicar: la batalla per evitar el trencament de la vida econòmica i una crisi econòmica profunda.
És temps de dir que aquest és un gran perill, sinó el més gran, que amenaça la via portuguesa cap a la democràcia.
Una crisi econòmica seriosa que afectàs àmplies capes de la població i que suposàs un agreujament general del conflicte social no tan sols comportaria inicialment una onada de desocupació i de nous i seriosos problemes econòmics pels obrers, sinó que seria el brou de cultiu més favorable per obrir la via de la contra-revolució.
En defensa dels interessos obrers, en defensa de l'interès nacional, de la llibertat i de la democràcia, és d'interès vital pel poble portuguès d'evitar aital crisi i de fer tot ço que es puga per aquest objectiu. [25]
Harold Wilson amb prou feines podria superar Cunhal!
La lliçó fou apresa pels obrers postal, i el setembre, quan el govern, encara amb el suport lleial del Partit Comunista, publicà una crida per un “Dia de Treball Voluntari” per tal de salvar l'economia nacional (i capitalista), la direcció sindical emeté el següent comunicat:
El CPS [Comitè d'Organització Sindical] creu que les lluites de les masses explotades, dirigides pel proletariat, han de continuar. I és amb aquest objectiu que cridam als obrers postals a anar al lloc de feina aquest dia. El CPS assenyala que prendre part en aquest dia de feina és voluntari i que els obrers han de decidir què fer d'acord amb la llur consciència revolucionària. Hem d'emprar aquest dia per augmentar la nostra consciència, millorar la nostra organització, i per elevar la lluita que hem realitzar per purgar els administradors connectats amb l'antic règim, per aconseguir un nivell més alt de vida i per construir el sindicat... El CPS suggereix que els obrers demanen que la paga d'aquest diumenge siga la mateixa que la dels altres dies de la setmana, ja que aquest dia de feina és voluntari.
El CPS proposa que els diners que obtinguem per aquest dia extraordinari siguen lliurats als fons sindicals pels obrers que han sigut acomiadats i pels camarades en vaga. Recordam a tots els implicats que aquesta contribució també hauria d'ésser voluntària.
Com tothom sap no som acostumats a treballar en diumenge, de forma que és natural que es faça menys feina. Per tant, el CPS crida a emprar les nostres interrupcions i períodes de descans per discutir la crisi actual, per reforçar la nostra vigilància en la lluita contra el feixisme i l'explotació capitalista. Convertim aquest diumenge laboral en un dia de lluita per purgar els administradors connectats amb l'antic règim, per construir el sindicat, i contra el feixisme i l'explotació capitalista. [26]
La idea que el dia de treball s'hauria d'emprar per a
organitzar el sindicat, que caldria pagar-lo amb el preu normal, i
que era improbable que es fes la mateixa feina que un dia normal no
era presumiblement ço que tenia el govern en ment. [27]
La direcció del Partit Comunista donà suport a la Llei Laboral del govern d'Spínola. Malgrat l'afirmació que legalitzava la vaga per primera vegada en quaranta anys, en realitat la restringia en el sentit que era molt més severa que la Llei de Relacions Industrials del govern conservador britànic.
Els primers dos articles del text de la Llei de Vaga garantien als obrers de Portugal el dret de vaga en principi, i el descrivien com “el recurs col·lectiu dels obrers per defendre i promoure els llurs interessos professionals col·lectius”.
En haver establert així els drets obrers, la llei seguia amb 29 article de condicions, restriccions i excepcions que bandejaven aquests drets, i deixaven una llei que provava de bloquejar i de suprimir les lluites de la classe obrera en cada ocasió.
En primer lloc hi havia les excepcions. L'exèrcit, la policia, els jutges, els funcionaris de presons i els bombers tenien prohibit fer vaga, i una llei especial havia de tractar dels drets dels funcionaris civils i dels empleats de les institucions públiques.
En segon lloc els tipus de vagues permeses sota la llei eren severament limitats. Era il·legal fer vaga per “motius polítics”. També era il·legal fer vaga en solidaritat amb obrers d'una altra branca. Les vagues aïllades per part de petites seccions de la força de treball d'una companyia eren il·legals, així com les ocupacions de fàbriques o de llocs de feina pels vaguistes. L'única forma de piquets que es permetia era fora del lloc de feina amb l'objectiu d'evitar que les empreses aprofitassen el treball d'esquirols. Les vagues també eren il·legals si tenien lloc mentre era en vigor un acord negociat. Això suposava que si els obrers signaven, diguem, un acord salarial de dos anys amb la direcció, eren impotents contra els efectes de la inflació fins que l'acord hagués caducat.
Hi romania, amb tot, una recialla de situacions on fer vaga era legal, i així el gruix de la llei es dedicava a crear procediments complicats i restriccions a les actuacions dels vaguistes que els forçaven a caminar per un llindà delicat entre ço que permetia la llei i ço que no. Cap vaga podia tindre lloc fins que haguessen passat 30 dies després de l'entaulament de negociacions, comptat a partir del moment que els obrers presentassen les llurs reivindicacions per escrit. Després calia una setmana després que s'hagués lliurat l'anunci a la direcció i al Ministeri de Treball. La vaga esdevenia il·legal si les reivindicacions obreres se satisfeien completament o ni que fos “en un grau significatiu” per part de la direcció, i el Ministeri de Treball havia d'ésser l'àrbitre d'aquest darrer extrem.
Un fort tret de la llei era el seu intent de burocratitzat les accions dels propis obrers. Una vaga tan sols era legal quan es realitzava a través d'un sindicat oficial o de sindicats que representassen la majoria dels obrers de la fàbrica. A més calia elegir un comitè de vaga, i la identitat dels seus membres s'havia de comunicar a la direcció i al Ministeri de Treball.
Una vegada elegits, a més, no podia modificar-se en sis mesos. La decisió de fer vaga havia de tindre el suport de la majoria de la força de treball de la fàbrica, i tots els absents en la votació de la vaga calia comptar-los com a vots contraris a la vaga.
Els locauts per part de la direcció també esdevenien il·legals sota els termes d'aquesta llei, però per això hi havia moltes sortides. Els locauts es justificaven si els obrers provaven d'ocupar la fàbrica, si danyaven o destruïen béns o equipaments, si inflingien cap article de la llei de vagues, o si per cap raó tècnica era impossible mantindre la fàbrica obrera – tot plegat articles vagues que deixaven molt d'espai de maniobra per la direcció. Però el trumf el tenia el govern, que es reservava el dret d'intervindre per trencar una vaga si d'acord amb la seua opinió era “contrària a l'interès nacional”.
La llei comportava penes de fortes multes per vulneracions dels seus procediments, i empresonament fins a sis mesos per violència en el curs d'una vaga. [28]
A la pràctica la força de la classe obrera era tan gran que la llei quedà en lletra morta.
L'agost del 1974 els obrers de la TAP, les aerolínies nacionals portugueses, una dels sectors més militants de la classe obrera, s'implicaren en una vaga contra la direcció que dugué al govern a provar d'aturar l'onada vaguista. S'enviaren tropes per provar de fer aplicar la llei, d'arrestar i d'acomiadar els dirigents vaguistes.
Els obrers de la TAP aviat aprengueren la lliçó de la llur lluita. En un pamflet publicat el 25 d'agost de 1974, demanaven:
Quina mena de govern fa lleis contra nosaltres els obrers i no revoca les lleis feixistes?
Quina mena de govern reprimeix obrers que lluiten per reivindicacions justes i permet que els agents de la PIDE i els reaccionaris més notoris romanguen lliures? Quina mena de govern col·loca a la TAP un lacai de Champalimaud [un gran monopoli portuguès] que havia sigut purgat de Siderugia [l'empresa nacional de l'acer] quan lluitam pel saneamento?
Aquest govern no és amb nosaltres. És un govern que es posa al costat dels patrons. Per nosaltres, els obrers, hi ha els acomiadament, l'augment del cost de la vida, la repressió. Pels patrons, mà lliure per explotar-nos millor. [29]
De forma similar 4000 obrers de Lisnave iniciaren una vaga de vesprada i marxaren cap al Ministeri de Treball. Els obrers duien les granotes blaves i els cascs de color en la manifestació, que fou particularment impressionant per la seua disciplina, organització i unitat. S'hi uní una gran delegació d'obrers de la Posta i centenars de simpatitzants, i tots foren aplaudits per la població. La marxa obria amb una gran pancarta (“Fora el capitalisme”) i l'altra consigna dominant (“Dret de vaga sí. Locaut, no”) feu de la llei anti-vagues recentment aprovada el principal blanc dels manifestants.
Els obrers ignoraren completament la prohibició de la
manifestació declarada pel govern i les Forces Armades el dia
abans, així com la mostra de força de l'Exèrcit,
que tregué centenars de soldats i de vehicles cuirassats pels
carrers, i que cercà tota la zona al voltant del Ministeri. El
cap de la manifestació fou aturat durant mitja hora per una
línia de tropes del COPCON que creuaven el carrer. Els obrers
cridaren directament els soldats per damunt dels caps dels oficials.
Els hi explicaven la natura de classe anti-obrera de la llei de
vagues, i cridaven els soldats com a “fills d'obrers, germans
d'obrers, futurs obrers”. Part dels soldats trencaren a plorar.
Quan els oficials veien que perdien el control dels soldats, es
veieren forçats a deixar passar la marxa. [30]
Durant els darrers mesos del règim feixista tingué lloc un gran nombre de vagues – a Plesseys, Standard, Grundig, General Instruments, Lusitania, British Leyland, Signetics, ITT, Fabrica de Leinas União, Fabrica Leão i moltes altres.
L'objectiu de la central sindical controlada pel Partit Comunista – la Intersindical – era la campanya per un salarí mínim nacional de 100 lliures mensuals, que constituïa la reivindicació bàsica de moltes de les lluites que tenien lloc.
El Govern Provisional declarà un salari mínim nacional de 55 lliures mensuals. Aquesta llei no cobria els obrers agrícoles, el servei domèstic i els empleats d'establiments amb menys de cinc obrers.
Els dirigents del Partit Comunista declararen el llur suport
d'aquesta llei, denunciaren la reivindicació de les 100
lliures com irrealista i refusaren de donar suport a les nombroses
vagues basades en aquesta reivindicació. I això tot i
el fet que d'ençà del 1973, quan la Intersindical elevà
per primera vegada la reivindicació del mínim de 100
lliures, el cost de la vida havia augmentat com a mínim un
50%.
Per tal de controlar els obrers, Salazar havia establert una estructura sindical que dividia els obrers en petits grups. Els sindicats corporatius eren estructures horitzontals, organitzats d'acord amb la professió/branca; un operador de maquinària per tant pertanyia al sindicat d'obrers del metall, ja treballàs en una cerveseria, en una fàbrica automobilística o en un aeroport. Aquests òrgans també es dividien d'acord amb el gènere – sastres i “sastresses” pertanyien a sindicats diferents. Hi havia més de 400 sindicats a Portugal quan tingué lloc el cop – en certes fàbriques hi havia de 30 a 40. A la CUF hi havia fins a 100. A les drassanes de Lisnave hi havia 24 sindicats d'ofici diferents dels quals n'eren membres la majoria dels 7.000 obrers naviers.
Aproximadament 2 milions d'obrers es dividien entre aquests òrgans. El 1969, un 80% dels sindicats tenia una afiliació mitjana per sota de 1.616 i tan sols vuit sindicats tenien més de 20.000 afiliats. Part d'ells eren federats regionalment, com per exemple la Unió d'Obrers Electricistes del Sud.
El Partit Comunista, que controlava la Intersindical després del 25 d'abril, no esclafà l'estructura existent, sinó que l'aprofità.
Els sindicats encara patien la fragmentació imposada pel règim feixista. Encara hi havia un nombre molt gran de sindicats dividits d'acord amb la branca i d'acord amb el districte. Els obrers metal·lúrgics, per exemple, que constitueixen una gran part dels obrers industrials de Portugal, tenen sindicats diferents a cadascuna de les principals ciutats. Aquest és també el cas dels sindicats d'empleats de banca.
Unes altres formes heretades del feixisme i la manca de tradició històrica d'organitzacions sindicals independents han dut recentment a qualques problemes seriosos a diversos sindicats. Les regles imposades als sindicats pel règim feixista asseguraven que l'òrgan de decisió final de cada sindicat no fos una conferència de delegats sinó una Assemblea General on tots els membres del sindicat tenen dret d'assistir. Sota el feixisme aquestes decisions no es podien aplicar lliurement degut al control estatal. La regla fou acceptada acríticament com a democràtica després del 25 d'abril.
A la pràctica, aquest mètode d'establir polítiques pot esdevindre altament antidemocràtic. La localització geogràfica de l'Assemblea General i el seu horari pot determinar quin grup particular d'obrers pot assistir més fàcilment. Així es creaven anomalies considerables.
Per copsar-ho tenim uns pocs exemples: l'Executiva del Sindicat d'Empleats de Banca de Porto organitzà una sèrie de trobades locals i una conferència de delegats per discutir les reivindicacions proposades, una reducció de la jornada laboral. A pràcticament totes aquestes trobades, amb una bona assistència, la proposta rebé un suport aclaparador. Amb tot, quan es convocà l'Assemblea General, la seua assistència amb prou feines superà la de part de les trobades locals i la proposta de l'executiva fou derrotada. Aquesta decisió, d'acord amb les regles del sindical, havia de restar com la política oficial del sindicat, per bé que la majoria dels afiliats s'hi oposaven clarament.
La regla ha permès que certes executives sindicals mantinguen un control burocràtic damunt el sindicat. En certs casos, ha reduït l'activitat sindical a la mobilització per part dels partits polítics dels simpatitzants per assistir-hi a les Assemblees Generals i així superar els simpatitzants de línies polítiques rivals.
En el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lisboa, per
exemple, l'executiva, que simpatitza amb la línia de la
Intersindical, ha expulsat una sèrie de funcionaris alliberats
que havien donat suport a vagues amb l'oposició de
l'executiva. [31]
Els dirigents del Partit Comunista també donaren suport a totes les mesures repressores preses pel govern d'Spínola contra la premsa.
A la fi de juliol del 1974 la xarxa de ràdio i de televisió havia sigut posada sota control militar i els locutors esquerranosos acomiadats. S'han imposat multes a tres diaris, i Saldanha Sanches, editor de Luta Popular i militant del grup maoïsta MRPP, havia sigut empresonat.
L'1 d'agost el Diario de Lisboa fou suspès durant dos dies, i A Capital i Republica per un dia, per publicar reports d'una manifestació de dos dies abans contra les guerres colonials. El Comitè Ad-Hoc que administrava la llei també vetà un article “alarmista” del Diario de Lisboa que descriva la difícil situació d'Angola.
La premsa respongué el dia següent amb una vaga de protesta contra la suspensió, i el Diario Popular fou l'únic diari vespertí que aparegué al carrer. Els piquets, organitzats per evitar la distribució del diari anti-vaguista, foren víctimes de la repressió policial més oberta d'ençà del cop.
Cinc dies més tard la policia féu una nova aparició, aquesta vegada acompanyada per 11 tancs, nombrosos vehicles de la policia militar i de diversos centenars de soldats, per reprimir una manifestació en protesta contra l'empresonament de Sanches i la suspensió indefinida de Luta Popular. La manifestació fou pacífica, i la seua dissolució demostrà una determinació per controlar els mitjans i reprimir els grups crítics. El problema colonial i les lluites obreres eren les àrees més sensibles.
Els càrrecs es descriuen en termes tan ambigus com “incitació a la vaga” i “agressió ideològica”. [32]
El juliol s'introduí una llei provisional de premsa abans del desplegament complet de la Llei de Premsa. Volia imposar l'“auto-control” a la premsa, i s'establí un Comitè Ad-Hoc juntament amb aquest amb el poder d'imposar multes i/o ordres de suspensió als diaris infractors. Aquesta fou la primera mesura de censura de la premsa portuguesa. No calia cap tribunal per efectuar les sancions. Una víctima podia apelar, però mentres les sancions s'aplicarien i hauria acomplert el llur objectiu.
Les principals víctimes foren les petites publicacions
locals i els òrgans de partit que es podien permetre menys de
pagar les multes i de patir les pèrdues de les suspensions.
Després del 25 d'abril el Partit Comunista Portuguès era l'únic partit organitzat a escala nacional. Tenia una base important en la classe obrera, una militància estimada en 5.000, i una credibilitat i respecte guanyats amb una oposició coherent i una actuació continuada durant els anys de domini feixista. El setmanari del Partit Comunista Avante fou l'única publicació clandestina que eixí regularment durant aquells 48 anys, i molts militants del partit foren empresonats i assassinats per prendre part en l'oposició obrera al feixisme. Després del cop tan sols el Partit Comunista Portuguès era en situació de donar lideratge i d'unir les lluites que es desenvolupaven. Per comptes d'això establí un control burocràtic damunt de les estructures sindicals en la llur forma fragmentada vigent – els militants del Partit Comunista foren elegits, o substituïren els feixistes, en la direcció de la majoria de sindicats. El control del Partit Comunista damunt la Intersindical era fermament consolidat.
En unes 200 municipalitats l'estructura del govern local fou presa per militants del Partit Comunista. Això, és clar, de cap manera elevà la consciència i la moral de les masses. Al contrari, com els fets de les darreres setmanes al nord de Portugal demostren, el contorl del Partit Comunista de les estructures de govern local jugà a favor dels provocadors feixistes que podien dur la gent contra el batlle que refusava d'ajudar-los, o que era implicat en pràctiques corruptes.
Al costat de la presa burocràtica de sindicats, governs locals i càrrecs governamentals i militars, el Partit Comunista realitzà una massiva campanya de reclutament. Aviat el Partit Comunista afirmava una militància de 100.000 – una entrada massiva.
En el govern provisional el Partit Comunista compartia inicialment el poder amb el Partit Socialista i el PPD (Partit Popular Democràtic), l'expressió parlamentària del capitalisme portuguès, i eventualment amb el Moviment de les Forces Armades. Mantindre i justificar aquesta posició era fer cara a una contradicció enorme – d'una banda, per conservar la seua influència havia de conservar la seua base obrera; d'altra banda, considerava que una ofensiva poderosa de les masses amenaçaria la seua posició en el govern i per tant la seua capacitat de passar per l'estadi “democràtic” en oposició a l'estadi socialista de la revolució portuguesa. El Partit Comunista per tant realitzava un equilibri – donar suport a part però no a totes les lluites importants que tenien lloc.
Ço que caracteritzava el comportament del Partit Comunista,
per damunt de tot, era la maniobra i la manipulació.
El Partit Socialista no existia abans del 1973. Soares i els altres dirigents del Partit Socialista eren un grapat d'individus sense partit en el període de Salazar i Caetano.
Eren la mena d'advocats que defenien presoners polítics o que s'encarregaven de demandes de compensació d'obrers en els tribunals.
Després del 25 d'abril del 1974 el Partit Socialista entrà en el govern. Al principi no tenia cap organització local però juntament amb el PPD encara participava en el front electoral dirigit pel Partit Comunista sota Caetano (el CDE – més tard MDP-CDE). Tan sols l'abandonaren a la fi de l'estiu.
Hi ha poc dubte que, en el període justament posterior al 25 d'abril el Partit Comunista construí efectivament el Partit Socialista i Soares, per exemple en una manifestació massiva a Lisboa el juliol del 1974 l'assistència la posava el Partit Comunista però Soares era un dels oradors estrella. En aquell moment el Partit Socialista feia el possible per cultivar una imatge esquerranosa. De fet, la declaració de principis del Partit Socialista sonava gairebé revolucionària, com ho mostren uns pocs extractes:
El Partit Socialista combat el sistema capitalista i la dominació burgesa... El Partit Socialista aplica una nova concepció de vida que tan sols pot aconseguir-se a través de la construcció del poder obrer...
La lluita contra el feixisme i el colonialisme tan sols es pot aconseguir amb la destrucció de la societat capitalista i la construcció del socialisme... El Partit Socialista refusa els qui diuen que són socialdemòcrates però continuen a preservar l'status quo, les estructures del capitalisme i els interessos de l'imperialisme. [33]
Soares parlava d'un “partit de tendències” que inclogués els esquerranosos revolucionaris. Fins i tot amenaçà d'abandonar el govern davant mesures dretanoses que el Partit Comunista defensava (la llei de premsa de l'estiu del 1974 i el ritme lent de descolonització permès per Spínola).
En aquell moment el Partit Socialista presentava una doble imatge. Grans trobades amb oradors internacionals on hi assistia Altimirano, el dirigent esquerranós del Partit Socialista Xilè, però també Mitterrand, el dirigent dretanós del Partit Socialista Francès que en l'actualitat s'arrenglera amb Harold Wilson, Schmidt, Palme i companyia en la defensa de la “democràcia” (és a dir, el capitalisme) a Portugal.
Els obrers del Partit Socialista integrats aleshores podien ésser a l'esquerra dels quadres del Partit Comunista a les fàbriques. El Partit Socialista mai no dugué a terme atacs contra els vaguistes sota els dos primers governs provisionals (fins el 28 de setembre del 1974) a diferència del Partit Comunista (que tenia el Ministeri de Treball). Hi hagué casos de militants del Partit Socialista que es presentaven en llistes conjuntes amb l'esquerra revolucionària (per exemple els treballadors de banca de Porto).
Però el Partit Socialista mai no esdevingué un partit obrer en el sentit que ho és el Partit Comunista: per bé que gran part del seu suport prové dels obrers, els seus quadres i activistes són principalment petits-burgesos. Això explica possiblement la seua capacitat de fer un cert soroll esquerranós l'estiu del 1974 – els seus quadres no havien d'aplicar les polítiques dels dos primers governs provisionals a les fàbriques. Corresponia al Partit Comunista fer això, ja que el Partit Comunista es veia com el partit que controlava les fàbriques. Però com que els seus activistes no eren a les fàbriques, el Partit Socialista es pogué desplaçar molt ràpidament cap a la dreta una vegada construí una organització nacional. Això succeí el darrer autumni, sota la pressió de la socialdemocràcia occidental. El darrer autumni el Partit Socialista i el PPD abandonaren el MCP-CDE. Aleshores iniciaren una campanya pel dret dels sindicats d'existir de forma independent a la Intersindical (la campanya per la llei de sindicats – que no cal no confondre amb la llei de vagues).
Al principi l'argument d'aquesta qüestió era força confús – els militars volien imposar una única federació sindical (amb el suport del Partit Comunista); el Partit Socialista i el PPD aclarien manifestament el terreny per una escissió en el sindicat (com amb Force Ouvrière a França el 1948).
En realitat hi havia dues coses en joc: el xoc entre els partidaris de la OTAN i del Pacte de Varsòvia per qui havia de controlar l'aparell estatal en un país estratègicament important, i el desig d'“Occident” (a través del Partit Socialista) de dividir i afeblir el moviment obrer.
Poc abans de l'11 de març l'oposició del Partit Socialista al Partit Comunista s'agreujà (un dels factors que acceleraren l'intent de cop de l'11 de març). Però el Partit Socialista no donà suport a l'extrema dreta ni el 28 de setembre ni l'11 de març. Per què no? Primer, perquè en la qüestió africana el Partit Socialista representava el sector de la burgesia (i de la petita burgesia) que havia decidit de no suportar més les guerres africanes. En segon lloc, si els cops del 28 de setembre i de l'11 de març haguessen tingut èxit, la dreta probablement hauria decidit que podia governar sense polítics com Soares.
D'ençà de l'11 de març ha cercat de recuperar, pels elements burgesos pro-occidentals, els sectors de la maquinària estatal que són a mans del Partit Comunista i les àrees de la societat que són sota control obrer. D'ací les amenaces repetides del partit de retirar-se del govern provisional i la seua marxa eventual.
Però el Partit Socialista encara tem de perdre completament el seu suport obrer. Així els seus oradors encara poden fer discursos molt esquerranosos al sud (per exemple la seua darrera gran manifestació a Lisboa emetia per amplificadors des de la seu central la Internationale, Bandera Roja, la cançó del Front Unit Obrer de Brecht, etc.) – tot i que mentres joves de classe mitjana ben calçats conduïen automòbils cars per fer propaganda de la manifestació. També tem l'alliberament de forces dreanoses que prescindesquen dels seus serveis. Les seues consignes són “Per un govern de salvament nacional” però també “Ni Spínola, ni dictadura comunista”.
En l'actualitat el Partit Socialista, com a partit petit-burgès per excel·lència, representa tot allò que hi ha d'immadur i de confús en la consciència de masses. Tothom que no ha heretat del període feixista una clara consciència política, és a dir, que no pertany ni a la dreta feixista ni al Partit Comunista ni als grups d'“extrema-esquerra”, ara es trobarà disposat a donar suport al Partit Socialista. Això suposa donar suport a la revolució del 25 d'abril sense cap avenç posterior: la seua consigna és la simple de “democràcia pura” - compromís de la revolució en general.
Ço que caracteritza la petita burgesia, però, és el seu temor i la seua manca de confiança envers les masses, i la seua llagoteria envers els rics i poderosos. Fa temps Engels explicà el paper de la democràcia petit-burgesa en una lletra a Bebel (11 de desembre del 1884) en la “democràcia pura”.
...la democràcia pura... quan arriba el moment de la revolució, adquireix una importància temporal... com la darrera àncora de tota l'economia burgesa i fins i tot feudal... Així entre març i setembre del 1848 tota la massa feudal-burocràtica reforçà els liberals per tal d'aturar les masses revolucionaris... En tot cas el nostre únic adversari el dia de la crisi i el dia posterior a la crisi serà tota la reacció que s'agrupe al voltant de la democràcia pura, i això, crec que no s'ha de perdre de vista.
I Marx elaborà: “...des del primer moment de la victòria, i després d'ella, la malfiança dels obrers no s'ha de dirigir més contra el partit reaccionari vençut, sinó contra els antics aliats, els demòcrates petits-burgesos, que desitgen d'explotar la victòria comuna tot sols en benefici propi”. [34]
La marea de la revolució dugué centenars i milenars sense experiència a la vida política, i els primers dirigents als quals donaren suport no eren capitalistes, però tampoc ni fortament ni clarament decidits. Es reuniren al voltant de la bandera del Partit Socialista.
La petita burgesia és una cadena massiva de transmissió de la influència entre els capitalistes i les masses populars, inclosos sectors del proletariat. Els grans capitalistes són una minoria insignificant de la societat. Però les classes dirigents no viuen aïllades. A través d'una xarxa d'institucions es barreja amb sectors de la classes intermèdies inferiors. I aquestes es propaguen cap als sectors del proletariat, especialment els menys organitzats i més endarrerits. Mentre que les capes superiors de la petita burgesia es vinculen directament amb la gran burgesia, les seues capes inferiors es barregen amb el proletariat i el lumpen-proletariat.
El Partit Socialista és el partit amb l'ajut del qual el capitalisme manté les esperances de la petita burgesia i dels obrers endarrerits d'una millora progressiva de la llur situació. L'aprofundiment de la crisi del capitalisme portuguès inevitablement minarà el poder d'aquest partit, i lliurarà els seus partidaris o bé al proletariat revolucionari o a l'extrema dreta – a les forces feixistes. Mentre les masses vacil·len entre la revolució i la reacció, continuen a donar suport al Partit Socialista. Però aquesta situació de vacil·lació no pot durar gaire.
L'agreujament de la crisi impulsà les masses de la petita burgesia agitada a donar suport al Partit Socialista amb la seua demagògia contra l'actual impàs i el govern Gonçalves que s'identifica amb l'augment de preus, de les contribucions, etc. Però aquest és un estadi únicament transitori per la petita burgesia. Tota l'experiència històrica mostra que el feixisme troba el seu suport massiu principalment en la petita burgesia enrabiada. Arruïnada pel capitalisme, perduda la fe en la socialdemòcracia reformista i pacífica, les masses petites-burgeses poden còrrer aviat cap al feixisme. Això li passarà al Partit Socialista Portuguès en l'actual crisi general si el seu suport massiu no és captat per l'esquerra revolucionària, que a la pràctica haurà de demostrar la seua capacitat d'esmicolar tots les pedres del camí d'un futur millor per les masses, inclosa la baixa petita burgesia.
El Partit Comunista ara tem d'ésser expulsat del govern i de perdre el control dels sindicats. Aixó ha provar de resistir-se a les pressions del Partit Socialista i del PPD. Però alhora encara refusa de mobilitzar el moviment obrer de base per una lluita pel tot o res.
Els discursos dels dirigents del Partit Comunista fets el Primer de Maig del 1975 simplement cridaven els obrers a “treballar dur” i a “esperar pacientment” amb l'esperança que un dia la desocupació despareixerà. Per comptes de desenvolupar un moviment massiu de base, el Partit Comunista ha posat totes les esperances en la continuació de l'aliança amb un sector dels oficials de les forces armades. És per això que la llei sindical a la qual dóna suport preveu la unitat en la cúpula dels sindicats però s'oposa a crear una organització de base entre els obrers de diferents fàbriques d'una mateixa ciutat. És per això que la discussió de la llei de sindicats no ha comportat una campanya contra la llei laboral.
La política de ziga-zagues del Partit Comunista, el
nomenament de dirigents des de dalt, alhora en sindicats i en els
comuns – les mentides i l'engany de les masses –
beneficià els dirigents del Partit Socialista. Per comptes
d'encoratjar la formació de comitès d'obrers i de
soldats de base, el Partit Comunista ha provat de mantindre el
control damunt els sindicats mitjançant la manipulació
burocràtica i amb tractes amb els dirigents del Moviment de
les Forces Armades. Això únicament podia dur més
obrers a caure en la xerrameca de “democràcia” del
Partit Socialista.
Fins el 25 d'abril els grups maoïstes es reduïen gairebé completament a les universitats (i a través d'aquests a sectors d'oficials matriculats).
Els llurs dirigents havien sigut del Partit Comunista (en un o dos casos part de la direcció) fins a principis dels anys 1960. Trencaren en l'època de la disputa xino-soviètica i després quan el Partit Comunista era sota pressió degut al seu fracàs de convertir l'agitació de masses de principis dels anys 1960 en una insurrecció armada (malgrat les seues crides verbals a l'acció armada). Tots els grups maoïstes acceptaven la designació xinesa de Rússia com a “social-imperialista” i veien el Partit Comunista com a agent del “social-imperialisme”.
Acceptaven, en un major o menor grau, la teoria estalinista dels estadis, segons la qual la primera tasca a Portugal és la revolució “nacional-democràtica”. (D'ací el nom d'Unió Democràtica Popular (UDP) i la insistència en la consigna de “independència nacional”).
Tots els grups maoïstes acceptaven una variant de la noció estalinista de partit, que afirmava que el llur objectiu era “reconstruir” el Partit Comunista com era abans de Cunhal (per exemple, un comunicat de la UDP i del FEC parlava d'“un període diferent que començà fa 11 anys quan els primers marxistes-leninistes decidiren d'abandonar el Partit Comunista, quan ja havia sigut completament controlat pel renegat Cunhal... D'aleshores ençà els marxistes-leninistes hem lluitat per la reconstrucció del destruït Partit Comunista”).
Aital concepció del partit els permet, a la pràctica, de justificar totes la maniobres, duplicitats i trucs burocràtics que caracteritzaven l'estalinisme en el seu cim. (Tots duen retrats d'Stalin, en venen llibres, etc.).
Però el llur estalinisme implica inevitablement l'escissió entre ells perquè no pot acomplir les necessitats de la situació revolucionària portuguesa, i per les disputes quant a qui és Stalin/Mao en el Portugal d'avui.
Aquests punts valen per totes les organitzacions. Però
extreuen conclusions diferents a partir de les llurs assumpcions
bàsiques.
|
[Nota editoral: Cliff descrigué les organitzacions maoïstes i centristes amb més detall en una altra part de l'article original. Aquestes caixes són reproduïdes en un apèndix d'aquest capítol]. |
|
PRP-BR (Partit Revolucionari Proletari-Brigades Revolucionàries) |
Les Brigades Revolucionàries es formaren el 1969 per un grup d'activistes que s'escindiren del Partit Comunista, en acusar-lo de reformista. Durant una sèrie d'anys realitzaren accions armades contra els feixistes i l'aparell colonial, inclosa l'explosió en una base de la OTAN, l'explosió de camions destinats a les guerres colonials, l'intent de fer explotar línies de tensió el Primer de Maig del 1973 (amb la teoria que això permetria els obrers d'abandonar les fàbriques per anar a les trobades i manifestacions) i l'alliberament de porcs vestits amb uniformes navals durant la tria d'un oficial de l'Armada com a president el 1972.
Les Brigades Revolucionàries sempre deixaren clar que per a ells “la pràctica d'accions armades no se separava mai de la necessitat de crear una organització revolucionària del proletariat que lligàs la lluita armada amb les lluites de masses”.
La clau que reïa darrera l'anàlisi de les BR era que la lluita contra l'imperialisme no es podia separar de la lluita pel socialisme. Així les BR s'oposaven completament a la teoria menxevic-estalinista-maoïsta dels estadis – que primer vindria la revolució democràtica i després, tan sols després d'un cert temps, la revolució socialista, una teoria al servei de la col·laboració entre classes.
El setembre del 1973 les BR s'uniren a grup de comunistes revolucionaris i d'altres grups per constituir el PRP-BR. El manifest emès en la conferència deixava clar que la tasca de la revolució portuguesa era l'establiment de la dictadura del proletariat:
La crisi del capitalisme portuguès, en el context de la crisi general del sistema mundial imperialista, s'agreuja especialment amb la guerra colonial: això crea una situació d'inestabilitat en el poder. Aquesta situació obre a les forces revolucionaris, al proletariat, la perspectiva a curt termini de la conquesta del poder i del triomf de la revolució socialista.
El manifest atacava durament la concepció reformista de la via pacífica al socialisme acceptada per socialdemòcrates i estalinistes:
Davant aquesta situació els revisionistes i socialdemòcrates han provat de fer que les alternatives reformistes semblen creïbles. Fins i tot en països amb una democràcia burgesa, per exemple amb Fronts Populars, aquesta alternativa ha fracassat una vegada i una altra de diferents formes. Els fets tràgics a Xile, que dugueren a la matança de militants esquerranosos i del moviment obrer d'un país, per les forces unides de la reacció i de l'imperialisme, són un nou exemple de cap a on pot dur la via legal i pacifista – aquest és el veritable aventurerisme.
El manifest deixava clar que la revolució armada és absolutament necessària per tal d'enderrocar el poder de la classe capitalista:
Tan sols la revolució socialista amb la presa del poder pel proletariat pot ésser la solució. Però això és únicament possible amb la pròpia organització de la violència revolucionària. Tan sols la violència revolucionària dels obrers pot contrarestar la violència econòmica, social i política de la burgesia. Tan sols per la violència es pot arrabassar el poder a la burgesia.
Finalment el manifest deixa clar que la revolució portuguesa és part i parcel·la de la revolució internacional del proletariat i dels pobles colonials:
La lluita per la revolució socialista a Portugal no és una lluita aïllada; en una part integral de la lluita internacionalista del proletariat contra l'imperialisme. El seu caràcter internacionalista es reforça a més en aquest moment amb la coincidència històrica entre els interessos del proletariat portuguès i els interessos dels pobles de les colònies, que s'expressa en un front comú contra el colonialisme i l'imperialisme. [35]
En tota la seua propaganda el PRP-BR insistia en la necessitat d'organitzacions autònomes de la classe obrera, i la necessitat del partit de composar-se principalment de proletaris i no d'uns pocs intel·lectuals que adoptassen el mantell de dirigents.
Degut a l'èmfasi en les organitzacions autònomes de la classe obrera el PRP fou capaç de donar una certa direcció necessària a l'esquerra revolucionària en general. Fou influent en l'impuls de la formació del Comitè Interempresas que realitzà manifestacions molt exitoses el 28 de setembre del 1974 i el 5 de febrer del 1975. Els militants del partit s'implicaren en campanyes de solidaritat en altres fàbriques, amb els treballadors de la TAP, etc. El PRP jugà un paper central en la propaganda de les idees dels CRTSM – Consells Revolucionaris de Treballadors, Soldats i Mariners.
La insistència del PRP en l'autonomia de la classe era un avantatge decisiu en el període posterior a l'11 de març del 1975. Durant les eleccions generals a l'Assemblea Constituent, no hi ha dubte que molts militants no suportaren les diferents i nombroses organitzacions polítiques que competien pels vots de la classe obrera. Els militants sentien que la llur unitat de lluita anterior a l'11 de març es trencava amb les votacions. L'apartidisme es corresponia amb els sentiments de gran part dels sectors avançats de la classe. Quan el PRP elevà la qüestió dels consells de treballadors i de soldats rebé una resposta per part del sector avançat de la classe, i també dels revolucionaris de les forces armades. D'ací l'exitosa manifestació dels CRTSM de mitjans de juny del 1975 on hi participaren 40.000 persones.
Però el PRP no tenia prou implantació en la classe obrera com per establir consells reals (soviets) per comptes de fer simplement propaganda en favor d'ells.
Els CRT popularitzaren la noció del poder obrer entre un sector de la classe, però no lluitaren directament pel poder. [Per a més d'aquest problema veieu la secció, La revolució desviada dels soviets.]
El PRP és una organització marxista autènticament revolucionària que defensa la necessitat de la revolució armada, n'és fermament de la dictadura del proletariat, i creu en la necessitat d'organitzacions autònomes del proletariat – consells (soviets).
EL PRP ho té molt clar en copsar la natura del Partit Comunista. Refusa de parlar de “social-feixisme”, i d'ací la seua superioritat damunt els maoïstes. Alhora reconeix que tot i que el Partit Comunista té base en la classe (a diferència del Partit Socialista) és un partit reformista que no pot veure's arrossegat cap a accions revolucionàries (i d'ací la seua superioritat damunt centristes com els del MES i FSP).
Entén la necessitat d'un front unit en defensa de les organitzacions obreres.
L'èmfasi en la pròpia activitat del proletariat, però, s'acompanya d'una certa manca de claredat en les relacions entre el partit revolucionari i el proletariat. [36]
En qualsevol situació revolucionària creixen tota mena de tendències polítiques centristes que vacil·len entre els reformistes i l'esquerra revolucionària. Habitualment aquesta vacil·lació és una característica política profunda dels dirigents d'aquestes tendències. Però les bases sovint es composen d'obrers seriosos, decidits i militants que trenquen políticamnet amb el reformisme però que encara no s'han convençut de la completa organització revolucionària. Els dirigents proven de mantindre el llur control de les bases mitjançant el revolucionarisme verbal mentre que a la pràctica deixen el terreny als reformistes.
En Portugal hi ha una sèrie de grups així.
Originat de la fusió de tres grups: (a) radical
catòlics, intel·lectuals implicats en el moviment
contra la guerra. La direcció i els quadres de l'organització
són predominantment d'aquest origen. (b) Obrers de base atrets
per l'oposició a l'estratègia del Partit Comunista
d'infiltració en els sindicats oficials. La base obrera és
principalment tèxtil. El president i el vice-president del
sindicat tèxtil són militants del MES. Participà
el 1973 en la vaga de la TAP, i com a resultat detingué durant
un temps la presidència i vice-presidència del Sindicat
d'Obrers Metal·lúrgics. (c) Grup d'intel·lectuals
marxistes, que ara l'han abandonat i formen el grup “Ex-MES”,
part dels quals han sigut l'“extrema esquerra” en governs
provisionals. Les bases del MES s'arrengleren amb l'esquerra
revolucionària. A nivell nacional, han tendit a actuar com a
grup de pressió del Partit Comunista, i no com a organització
revolucionària per substituir-lo. El Partit Comunista sovint
ha rebut bé la presència del MES ja que li permetia
d'agafar una lleugera coloració “esquerranosa”.
Creat al voltant de Manuel Serra, un dirigent obrer
catòlic radical de camí de tornada (entrades i eixides
de la presó). Tenia un grup al voltant seu, el MSP (Moviment
Socialista Popular), que poc després del 25 d'abril s'uní
al Partit Socialista. Després del Congrés del Partit
Socialista del desembre del 1974, on hi proposaren una llista
alternativa que fou vençuda, Serra acusà Soares de
manipular les eleccions i de desplaçar-se cap a la dreta.
Aleshores s'escindí amb el gruix de l'original MSP i formà
el FSP. El FSP sempre ha refusat d'entrar en el govern, però
ha sigut molt proper al Partit Comunista, i ha sigut utilitzat pel
Partit Comunista per fer atacs al Partit Socialista que el Partit
Comunista no volia fer oficialment tot sol. Poca organització
i poca base.
Secretari general, el carismàtica Herminio Paima Inacio – un Dick Turpin de Portugal. Lladre de bancs, féu tres fugides dramàtiques de la presó. El LUAR començà a la fi dels anys 1960 amb el robatori del banc Figueira de Foz. Organitzaren el primer segrest mundial, en segrestar un avió al Marroc, que empraren per distribuir pamflets per tot Lisboa. Té base entre els obrers, i a Alentejo i Algarve. Dirigí la formació de comitès de veïns i les ocupacions d'edificis.
LUAR sovint actua com a part de l'esquerra revolucionària. Però parla en termes populistes, sense posar la necessitat d'un partit revolucionari. Pot jugar un important paper en l'acció revolucionària d'abast local, però mai no prendrà la iniciativa per elevar la qüestió del poder de classe nacionalment.
L'organització gaudeix del suport xinès. Defensa que el principal perill de Portugal avui és el social-feixisme.
Assenyala que Dimitrov deia que calia unir-se amb el liberals burgesos i els social-demòcrates contra els feixistes. Per tant dóna suport al Partit Socialista i als burgesos “liberals” contra el Partit Comunista, va a manifestacions del Partit Socialista i ha contribuït a atacs contra els “social-feixistes” del Nord. Prengué el Sindicat de Treballadors Químics del Sud després del 25 d'abril amb les mateixes formes burocràtiques amb les quals el Partit Comunista prengué la majoria de sindicats ex-feixistes.
No té gaire bon registre en la lluita pels interessos dels obrers, i es diu fins i tot que donà arguments per la necessitat de “restriccions” en “interès nacional” - similars a les del Partit Comunista. Eventualment perdé control en favor del Partit Comunista, i provà d'aferrar-se al poder en el sindicat a través dels tripijocs típics del Partit Comunista.
Donà suport al pla econòmic mixt d'abans de l'11 de
març de Melo Antunes, com a “defensa de la independència
nacional”.
L'organització “revolucionària” més gran a la Universitat, sembla reclutar fills de la classe alta partidària del CDS. La seua militància es caracteritza per un fervor religiós. Era força heroica sota el feixisme, però fins i tot aleshores esmerçava bona part del temps en denunciar la resta de l'esquerra revolucionària. Típicament, avui crida consignes com “Llarga vida al gloriós MRPP – Arnaldo Matos (secretari del MRPP), dirigent gloriós del proletariat”, etc.
Aconseguí certa influència en unes poques companyies quan el Partit Comunista s'implicà en l'aturada de vagues – per exemple té una certa influència a la TAP i a la TLP (treballadors de telefonia).
Però la seua influència es limita a Lisboa com a molt a cinc comitès obrers.
És extremadament impopular entre les bases del COPCON ja que s'hi refereix a aquests com “la nova PIDE”.
La seua posició solia ésser diferent de la del PCP ML/AOC, ja que no donava suport obert al Partit Socialista. Pe`ro el Partit Socialista hi veié un punt fort en afirmar que defenia el MRPP contra el Partit Comunista. I recentment el MRPP ha resultat un arma convenient pel Partit Socialista per trencar el control del Partit Comunista en determinats sindicats de Lisboa (periodistes, treballadors de banca, oficinistes).
El MRPP veu els fets del Nord com un “aixecament camperol contra el social-feixisme”. Quan el Partit Comunista defensava la seua seu a Leiria, el MRPP deia que “abatien camperols”.
Sembla haver-hi una certa mena de convergència ací
entre els fills de la burgesia i els llurs pares.
Es refereix al “social-feixisme”. Però no extreu com a conclusió la defensa de la social-democràcia contra el social-feixisme.
Les seues seus al Nord han sigut atacades per la dreta. És més forta a la regió de Porto que a Lisboa (mentre que la UDP és forta a Lisboa i feble a Porto).
La seua divisa central ha sigut la necessitat de reconstruir el
Partit Comunista, per exemple en una entrevista a la revista Flama
fa tres mesos, deia que era utòpic proposar la qüestió
de la revolució fins que el Partit no s'hagués
reconstruït. Afirma que parlar de consells obrers, de control
obrer o de poder dual era un intent utòpic de construir illes
de socialisme dins el capitalisme. A la pràctica, això
ha de suposar l'abstenció d'elevar la qüestió del
poder de classe. Contràriament permet una política de
prendre els sindicats mitjançant la diplomàcia, la
maniobra, etc.
Un front de dos o tres grups maoïstes.
De lluny el més gran dels grups maoïstes en la classe obrera.
Però la seua política (la seua política estalinista) suposa un gran impediment per dur endavant res semblant a una política revolucionària correcta.
Encara és mig estabornit amb una teoria d'estadis que crida a una revolució democràtica burgesa a Portugal, de forma que no pot elevar la qüestió del poder obrer com a qüestió central.
L'UDP prova de distingir-se en afirmar “la independència nacional dels imperialismes” (insistència en el plural) com si l'imperialisme rus fos de la mateixa mena que l'amenaça imperialista dels EUA a Portugal.
Una de les seues principals crítiques del Front Revolucionari Unit fou no haver cridat, “no a les superpotències, unitat amb el Tercer Món”, i “no als imperialismes, independència nacional”.
En la manifestació revolucionària del 20 d'agost del 1975, la gent de l'UDP semblava insistir tan sols en consignes “nacional-democràtiques” i objectaren fortament una pancarta que deia “fora l'escuma, el poder pels qui treballen”.
No poden parlar en termes d'un front unit amb el Partit Comunista ni tan sols d'un caràcter limitat i defensiu, mentre que s'hi refereixen, per bé que tan sols ocasionalment, com a “social-feixistes”.
La situació ha demanat d'anar més enllà de consignes “nacional-democràtiques”. En la mesura que el PRP ha sigut incapaç d'agitar en aquest sentit ha sigut capaç de forçar la UDP a seguir la seua direcció estratègica.
Però, com que la UDP és força gran, hi ha d'haver-hi molts obrers que no poden decidir si unir-se a la UDP o a la PRP i no s'hi uneixen a cap. La UDP pot certament restringir l'èxit d'iniciatives del PRP com els CRTSM.
18. A. Cunhal, Pela Revolução Democratica e Nacional (Lisbon, 1975), pp.211-212.
19. A. Cunhal, Pela Revolução, p.210.
20. A. Cunhal, Pela Revolução, p.205.
21. A. Cunhal, Pela Revolução, p.213.
22. A. Cunhal, Pela Revolução.
23. A. Cunhal, Pela Revolução.
24. A. Cunhal, Pela Revolução, pp.210-211.
25. A. Cunhal, Pela Revolução, p.211.
26. Our Common Struggle 3, November 1974.
27. Our Common Struggle 3, November 1974.
28. Our Common Struggle 2, October 1974.
29. J. Rollo, International Socialism, April 1975.
30. Our Common Struggle 2, October 1974.
31. Our Common Struggle 7, April 1975.
32. Our Common Struggle 1, September 1974.
33. Socialist Worker, 26 July 1975.
34. K. Marx, Address to the Communist League, 1850, Appendix to Engels’ Revolution and Counter-Revolution in Germany (London, 1933).
35. Documents do Partido Revolucionario do Proletariado-Brigadas Revolucionarios, 1971-1974 (Lisbon, 1975), pp.173-176
36. Més d'això a El camí endavant, en l'encapçalament, “Paper central del partit revolucionari”.