Tony CliffPortugal en la cruïlla |
La revolució portuguesa començà a Àfrica. Els aixecament angolesos de principis del 1961, en part estimulats per la retirada belga del Congo (Zaire) el 1960, destruiren temporalment el control portuguès en gran part del nord i del centre d'Angola. L'esforç militar massiu necessari per reconquerir el control parcial i suportar la posterior guerra de guerrilles imposaven una càrrega feixuga per la feble economia portuguesa, que s'agreujà després que el FRELIMO començàs les operacions militars a Moçambic (cap a la darreria del 1964) i les forces del PAIGC alliberassen zones de Guinea-Bissau..
Pel començament del 1974 un exèrcit de 200.000 homes es menjava la meitat del pressupost del país més pobre de l'Europa Occidental, i era atrapat en una sèrie de guerres africanes que no podien ni ésser guanyades ni terminades pels hereus de la dictadura de Salazar.
El 1920 Lenin havia defensat que els moviments revolucionaris del món colonial, “les masses revolucionaris d'aquells països on no hi ha, o amb prou feines hi ha, proletariat, és a dir, les masses oprimides dels països colonials orientals”, poden jugar un important paper en l'enderrocament dels estats imperialistes i del sistema capitalista en els països capitalistes desenvolupats, les metròpolis imperialistes. [1]
A la llarga, les principals potències del capitalisme occidental, amb l'ajut de profunds canvis en l'equilibri de les llurs economies, aconseguiren en el període posterior al 1945 d'evitar les despeses i les conseqüències d'inacabables guerres colonials. Foren capaços de concedir la independència formal, en general, a classes dirigents “locals” conservadores de les antigues colonials alhora que retenien, en la majoria de casos, una gran part del control indirecte en l'economia i la política. Neixia el neo-colonialisme.
La independència, és clar, no es concedia de grat – i amb seguretat no sense vessament de sang. A Vietnam, Indonèsia, Malàisia, Egipte, Kènia, Algèria, Xipre i Aràbia del Sud les potències imperialistes cometeren accions salvatges a la reraguarda acompanyades d'una repressió cruenta igual o superior a la feta pels portuguesos a Àfrica. Però aquestes guerres foren fetes – de vegades amb èxit, d'altres no – en un marc estratègic d'abandonament del control colonial directe en favor del neo-colonialisme. Hi hagué excepcions, excepcions profundament important, però excepcions amb tot. L'imperialisme portuguès era alhora massa feble i massa rígid per adoptar l'estratègia neo-colonialista a temps. Els 13 anys de guerres colonials dugueren directament a l'enderrocament de la dictadura al propi Portugal.
El feixisme hauria sigut enderrocat molts anys abans si no fos pel fet que el capitalisme portuguès era addicte al capitalisme internacional i fortament recolzat en aquest. El capitalisme britànic havia dominat l'economia portuguesa durant el segle XIX – d'ací la mitologia del “nostre aliat més antic”. Indirectament la classe dirigent britànica tenia el control de l'imperi portuguès i se'n beneficiava; és per això que les colònies portugueses superaren la “lluita per l'imperi” dels EUA, Alemanya, França, Gran Bretanya i Japó en les dècades anteriors a la Primera Guerra Mundial. Sobrevisqué perquè era un simple apèndix de l'imperi britànic.
El feixisme portuguès sobrevisqué els anys 1930 i la Segona Guerra Mundial. Salazar, com Franco, sobrevisqué la caiguda de Hitler i Mussolini. Mentre la “Guerra Freda” seguia el seu curs, l'imperi portuguès esdevenia un dels pilars del món lliure, membre fundador de l'OTAN (1949), i receptor d'armament modern i d'assessorament expert en tècniques de repressió. Les guerres africanes no haurien durat tant de temps sense l'armament i l'equipament de l'OTAN.
L'OTAN donà a la dictadura una nova alenada d'aire, però no a fi de bé. El capitalisme internacional, a través de les seues contradiccions, minava l'estructura de la societat portuguesa. El capital exterior inundava Portugal a una escala massiva. Les multinacionals s'hi desplaçaven per explotar una font abundant de mà d'obra barata i ben vigilada. El resultat fou un creixement relativament ràpid de l'economia anteriorment estagnada i un creixement ben considerable del tamany de la classe obrera.
Quan, el 25 d'abril del 1974, sectors del cos d'oficials de l'exèrcit enderrocà el successor de Salazar, Caetano, una onada de lluites obreres crearen un moviment obrer de masses gairebé de la nit al dia. I aquest moviment, amb totes les seues il·lusions i febleses polítiques, és a un nivell més alt que cap altre d'Europa. Ha evitat, fins el present, la consolidació d'un nou règim conservador – ja militar, feixista o “social-demòcrata” - i ha posat la revolució socialista en l'agenda d'un país europeu per primera vegada en anys. Les conseqüències potencials són enormes. La història dels darrers 18 mesos a Portugal és una il·lustració excel·lent de la interdependència i les interrelacions d'esdeveniments aparentment diversos.
Les guerres africanes, el creixement de les empreses multinacionals, el desenvolupament de la CEE; tot plegat contribuí a la situació actual a Portugal. La derrota de l'amenaçada contra-revolució a Portugal i la presa del poder pels obrers portugueses sacsejaria el capitalisme en els principals països de l'Europa Occidental.
Les classes dirigents en són ben conscients. És per això, per exemple, que la TV, la premsa i la ràdio britàniques – que ignorà durant anys la brutal dictadura feixista en aquest “antic aliat” - ara dedica un temps i un espai sense precedents a les forces dretanoses de Portugal com a defensors de la “democràcia”.
El resultat encara no és decidit. Hi ha una situació revolucionària a Portugal, una situació de fragmentació del poder – que dur a la manca de poder. No pot durar gaire. O bé la crisi la resoldrà la classe obrera o les forces reaccionàries. Situació així són la prova suprema de partits, programes, polítiques. En darrer terme, totes les tendències polítiques del moviment obrer s'han de jutjar per la llur voluntat i capacitat de dur la classe obrera endavant cap al poder en el temps de crisi – o per la llur contribució a la seua derrota. Ara Portugal és la pedra de toc per les organitzacions que es reclamen socialistes o comunistes.
1. V.I. Lenin, Collected Works, vol.31, p.232.