(octubre del 1938)
(Ygael Gluckstein, després conegut com a Tony Cliff)
Publicat originalment
(British
Policy in Palestine) a New International,
octubre del 1938.
Reimprès a Tony Cliff, Selected
Writings Volume 1: International Struggle and the Marxist Tradition,
Bookmarks,
London 2001, pp.7-10.
Obtingut de REDS
– Die Roten
Indexat per Einde
O’Callaghan per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.
Els tres principals factors de l'arena política a Palestina són l'imperialisme britànic, el moviment nacional àrab sota la seva actual direcció i el moviment sionista. Encara no existeix un moviment obrer com a factor independent que tingui influència en la vida política. Tractarem cadascun d'aquests factors per separat.
Palestina suposa una colònia estratègicament molt important. Està situada prop del Canal de Suez, la ruta marítima cap a la Índia. A través de Palestina passa també la ruta aèrea cap a l'Extrem Orient. L'aeroport més gran del Pròxim Orient es troba a Palestina. A Haifa el govern britànic construeix una base naval, naturalment la paga la població palestina. El petroli d'Iraq, d'importància tan gran per l'imperialisme britànic, flueix a través d'un oleoducte fins a Haifa. Palestina, a més, és una important base per la política britànica a la Mediterrània. Amb el reforçament de l'aviació italiana i de les seves bases mediterrànies, la importància estratègica de Malta per Anglaterra quedà considerablement reduïda. La conquesta d'Etiòpia afeblí la posició anglesa a Egipte. Totes dues són raons importants per explicar com Palestina té actualment la major importància per la posició militar britànica. No debades a Haifa li diuen la Singapur del Pròxim Orient.
Al costat de la importància estratègica de Palestina per l'imperialisme anglès, posseeix una certa importància econòmica. S'hi pot trobar capital britànic invertit en les indústries més importants de Palestina, a l'empresa elèctric Ruthenberg, en l'estació de Jerusalem, en les explotacions de potassa de la Mar Morta, en la construcció del Port de Haifa, en les fàbriques de sabó i olis de Shemen, a la Iraq Petroleum Company i en moltes d'altres. Clarament, però, la importància principal de Palestina per l'imperialisme britànic rau en el camp estratègic i no en l'econòmic.
La política britànica en aquest país es basa en un sistema de divideix i venceràs, el sistema d'incitar els odis nacionals entre els dos pobles del país per tal d'assegurar-se el lloc d'àrbitre. Els fets que indiquen fins a quin punt els britànics provoquen els antagonismes nacionals són massa nombrosos per repetir-los. Ens haurem de conformar amb uns pocs exemples típics.
Des de l'inici del domini britànic sobre Palestina fins l'actualitat hi han hagut quatre atacs cruents contra els hebreus – 1920, 1921, 1929 i 1936-38. Després dels fets cruents del 1921, els dos dirigents de l'agitació contra els hebreus, Emia at Husseini i Aref al Aref, condemnats a 15 anys de presó, foren ràpidament alliberats i el primer fou nomenat pel govern pel càrrec àrab més important del país, President del Consell Suprem Musulmà, malgrat el fet que el seu nom ni tan sols era inclòs a la llista dels candidats proposats pels àrabs. L'altre fou promugit al càrrec del Comissionat del Districte de Beersheba, convertint-se en l'únic comissionat de districte àrab del país. Aquest fet per si sol indica fins on arribaria el govern anglès per mantenir la influència dels elements feudals en la incitació de les masses àrabs contra els hebreus. El 1928 el govern començà a proclamar els provocadors decrets sobre l'estatus jurídic del Mur de les Lamentacions (sagrat pels hebreus ortodoxos), obrint així la porta a la propaganda religiosa xovinista d'una banda d'efendis i portant als pogroms del 1929 que es feren sota la consigna de “Defenseu els Llocs Sagrats”. Simultàniament el govern per la seva banda reforçava la influència de l'element xovinista religiós entre els hebreus (en aquell temps sorgiren les “Commissions per la Defensa del Mur de les Lamentacions”).
El govern ha fet fracassar tots els intents d'efectuar una reconciliació entre els dos pobles. A Haifa s'organitzà un partit àrab que va proclamar la consigna de “Pau entre hebreus i àrabs” (era un partit burgès liberal) i comptava entre els seus militants amb el batlle àrab de la ciutat. El govern britànic juntament amb els dirigents feudals àrabs i l'organització sionista foren responsables de la derrota d'aquest partit en les següents eleccions, i caigué aital pressió sobre els membres d'aquell partit que fou dissolt. Abans existia a Palestina un sindicat internacional d'obrers ferroviaris. El govern, però, prohibí la militància en aquest sindicat i importà milers d'obrers europeus per a que treballessin en el ferrocarril, ofegant així el sindicat. Es féu un intent d'establir una organització anomenada Achwath Poalim (Germania Obrera) però el govern la il·legalitzà. Els esforços per arribar a una entesa entre els treballadors del dos pobles no foren nombrosos, però quan aparegueren es trobaren amb una fortíssima resistència del govern anglès. A Palestina aquesta política de divideix i venceràs pren característiques especials que no es donen amb la mateixa forma en altres colònies.
Per fer-se una idea clara de la política britànica cal fer cara a dues qüestions: (a) el govern britànic i la seva relació amb la immigració i l'assentament hebreus, i (b) el govern britànic i les exigència de les masses àrabs per l'autodeterminació nacional.
La immigració hebrea representa un factor bàsic en el procés d'acceleració del desenvolupament capitalista. El creixement de la classe treballadora hebrea i àrab que, considerat històricament, representa una seriosa força anti-imperialista està lligada a la immigració hebrea al país. El govern britànic no està interessat en allotjar cap població de classe treballadora a Palestina. D'altra banda si la població hebrea del país hagués de fer-se massa forta la seva dependència de la política britànica no podria assegurar-se ni tan sols per l'amenaça de forts pogroms. És per tant clar que els britànics no estan interessats en una àmplia i massiva immigració hebrea. Alhora el govern no vol tancar completament la immigració hebrea. La política del govern és per tant obrir la porta a un cert nivell i per un temps limitat, i llavors tancar-la. D'aquesta forma el govern aixeca tensions nacionals al voltant de la qüestió de la immigració. Els profunds canvis en el ritme de la immigració duen a conflictes profunds en les relacions d'hebreus i àrabs. L'obertura de la porta aixeca un sentiment de simpatia pels britànics entre les masses hebrees, i la població àrab rep la impressió d'una identitat d'interessos entre els hebreus i el domini britànic, i això reforça el creixement del xovinisme àrab. El tancament de les portes, per la seva banda, provca un fort xovinisme en la població hebrea que interpreta les restriccions a la immigració no com una balda en la cadena de la política britànica, sinó simplement com el resultat d'una “victory” àrab i de la dominació àrab sobre el govern britànic.
La mateixa duplicitat caracteritza la política del govern en l'esfera de la colonització. Per molts anys afirmà que protegia els interessos dels fellahin (llauradors), i de tant en tant decretava lleis per la protecció de la tinença àrab però que no donaven un suport genuí al tinent per la simple raó que no hi havia control democràtic. Mitjançant aquests decrets també prova d'incitar tendències xovinistes. Era prohibit fer fora un arrendatari de la seva terra sense assegurar-li un tros equivalent en un altre lloc. Es permetia, però, expulsar-lo si refusava de pagar unes rendes més altes. El propòsit d'aquesta llei és obvi. El govern pretenia tenir cura dels interessos de l'arrendatari i legislar per la seva protecció, mentre en realitat el propietari feudal no es veia afectat ja que a la fi els efendis que tan sols tenien cultivades part de les seves terres podien fàcilment expulsar els seus tinents amb el pretexte que no treballaven la terra que se'ls hi havia assignat. En cas que el propietari no tingués més terres podia, d'acord amb la llei, demanar una renda més alta, i si l'arrendatari no era capaç de pagar-la, seria expulsat. Si aquestes lleis eren per tant inútils contra els efendis i els especuladors, eren últil per atiar els antagonismes nacionals. Els colons hebreus no tenien terres de més, i per tant els tinents veien com legalment no els podien expulsar. És per tant clara que l'actitud del moviment sionista que defenia l'adquisició ilimitada de terra i estava en contra de les lleis de protecció dels arrendataris sols podia aguditzar l'atmosfera xovinista que envoltava tota la qüestió dels assentaments. En qualsevol cas, el govern britànic no aprovà aquestes lleis pels interessos dels terratinents feudal, o de la burgesia hebrea, i menys encara en favor dels fellahin àrabs, sinó amb el propòsit d'aguditzar les disputes nacionals.
Tot plegat fa evident que els britànics saben molt bé com explotar les necessitats elementals de l'obrer hebreu, és a dir la immigració i la colonització, cap de les quals contradiu les necessitats real de les masses àrab, per tal d'aixecar una barrera d'odi entre els productors dels dos pobles per assegurar-se la dependència de la població hebrea. Això el govern ho aconsegueix principalment per la pretensió de vigilar els interessos humanitaris dels hebreus de Palestina.
El govern sempre declara el seu desig d'establir una llar nacional hebrea. Aquestes declaracions tenen la intenció de guanyar-se la simpatia de la població hebrea de Palestina així com la simpatia dels hebreus d'arreu. La més important d'aquestes fou la Declaració Balfour. És important d'entendre els motius que dugueren Anglaterra a proclamar la Declaració Balfour. Eren els temps de quan la posició de les potències de l'Entente era força desfavorable. Rússia era a les portes de la Revolució d'Octubre i del seu trencament amb els aliats. Anglaterra era interessada en guanyar-se la simpatia dels hebreus russos per tal que reforcessin la reacció russa que volia continuar la guerra. Els britànics també estaven interessats en guanyar-se la simpatia dels hebreus americans de forma que donessin suport al front partidari de fer entrar els Estats Units a la guerra al costat dels aliats, moralment i material. És prou interessant veure que el govern alemany alhora, i per raons similars, proclamava la seva “Declaració Balfour”. La Declaració Balfour esdevingué l'eina per reforçar les tendències xovinistes i anti-hebrees entre els àrabs i reforçar la posició del sionisme entre els hebreus de Palestina i de tot el món, i de pas també la posició de l'imperialisme britànic.
Els britànics al mateix temps reeixiren en reconduir les demandes anti-imperialistes de les masses àrabs per la independència nacional. Uns pocs fets bastatan per provar aquest extrem. El 1929 l'Alt Comissionat de Palestina declarà que el propòsit del viatge que havia fet a Anglaterra era la introducció de reformes constitucionals a Palestina, i el reforçament de la democràcia i la independència. Justament després de l'esclat del 1929 declarà que a conseqüència dels atacs àrabs contra els hebreus aquestes reformes ja no eren adients per la situació real. Aquesta firmació portà a les masses àrabs a creure que no hi hauria independència ni democràcia en el país no pel fet que els britànics fossin hostils a aquestes demandes, sinó perquè ho eren els hebreus. L'Alt Comissariat proposà el 1935 establir un Consell Legislatiu. La proposta britànica, fet per tal de cobrir les demandes reals d'institucions independents, era anti-democràtica en el sentit que les decisions reals romandrien a mans de l'imperialisme britànic. Fins i tot ara, després que l'exèrcit britànic hagi demolit pobles àrabs, destruït centenars d'habitatges de llauradors, assassinat vilatans i establert camps de concentració, el terror àrab no es dirigeix contra el govern britànic ni contra els soldats i oficials anglesos, sinó contra la població hebrea. Perquè el govern sempre declara que pren les seves mesures de repressió no per matenir el seu domini sinó en consideració de les masses hebrees, que són l'enemic real dels àrabs en el seu moviment d'alliberament. Es fa que els àrab vegin llurs opressors nacionals en els hebreus, i les accions de les masses àrab es dirigeixen per canals xovinistes anti-hebreus, consolidant així el paper dels dirigents feudals que són l'autèntic element anti-hebreu.