[índex de "La difícil qüestió dels temps"]
.
Edizioni
LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la
internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio), l'agost del 2001
capítol tercer
Els temps del
desenvolupament capitalista
Els
temps de Trockij
Els
temps llargs de l'imperialisme
Els
temps entre les dues guerres
Els
temps de Bordiga
Els
temps de la postguerra
Els
temps de la mítica cadència
Els
temps dels anys cinquanta
El
llarg desenvolupament capitalista
El
llarg desenvolupament capitalista dels primers decenis
El
llarg desenvolupament capitalista en les grans crisis
El
llarg desenvolupament capitalista en la perspectiva històrica
Els temps del desenvolupament capitalista
La reproducció del capital social és
el fonament del desenvolupament capitalista i de les relacions entre
les classes. Reproducció del capital social significa
reproducció de la classe que posseeix els mitjans de producció
i de la classe que posseeix la força de treball.
Davant la
concepció del romanticisme econòmic, que sobreviu en el
subjectivisme incapaç d'analitzar el procés del capital
social, s'hi pot repetir l'observació que Lenin llençà
a Sismondi i al populisme rus:
"No ploreu tant davant del
cinisme! El cinisme no es troba en les paraules que descriuen la
realitat, sinó en la pròpia realitat!".
Sismondi
atacà Ricardo perquè havia declarat:
"que per a
la “societat” importa tan sols el benefici net, això
és el tamany del profit. Però Ricardo deia la pura
veritat: en efecte les coses estan en aquests termes".
Lenin
dóna la següent definició:
"El benefici
global de la societat consta del salari + el benefici + la renta. El
benefici net és la plus-vàlua” i cita “El
Capital”, III:
"Si es considera el benefici de tota
la societat, el benefici nacional es composa del salari més el
benefici, més la renda, o siga el benefici global. Però
aquesta concepció és tan sols una abstracció, en
el sentit que tota la societat fonamentada en la producció
capitalista, assum un punt de vista capitalista i considera com a
benefici net tan sols el benefici que es composa del profit i de la
renda”.
I comenta:
"L'autor accepta per tant
plenament Ricardo i la seua definició de “benefici net”
de la “societat” encara que aquesta definició ha
estat la que provocà la “cèlebre objecció”
de Sismondi... “Com? La riquesa és tot i els homes no
res? (II, p. 331). En la societat moderna és precisament
així”.
Si el procés de reproducció del
capital global social és, per a Marx, la reproducció
del capital, la qüestió dels temps és, en
substància i en aquest sentit, el temps de la reproducció
del capital global social.
Separar producció i distribució,
no tan com a aspectes del gir d'un cicle com a condicions permanents
del món capitalista de producció, significar impedir la
possibilitat objectiva d'una anàlisi científica dels
temps del procés de producció del capital global
social. Significa posar la qüestió dels temps de forma
subjectiva, la qual fa imposible una estratègia revolucionària
correcta.
A finals del 1910 Lenin fa una important consideració
en un escrit dedicat a “L'estructura capitalista de
l'agricultura moderna” i que fou publicat per primera volta el
1932:
"L'estadística social en general, i l'econòmica
en particular, han fet molts progressors en els darrers vint-i-tres
anys. Problemes semblants, i encara més important, sobre
l'estructura econòmica dels estats moderns i el seu
desenvolupament, que es resolien en base a consideracions generals i
dades aproximades, no podrien actualment elaborar-se més o
menys seriosament sense tenir en compte les dades massives recollides
en tot el territori d'un determinat país segons un programa
ben definit i realitzat per estadístics especialitzats”.
Lenin
utilitza freqüentment, amb una reelaboració en molts
casos, l'estadística social i econòmica que progressava
amb el desenvolupament del capitalisme i la centralització del
capital seguida per la concentració dels mitjans de producció;
l'utilitza a partir del debat sobre la “qüestió
dels mercats” per arribar a la qüestió agrària,
a les protestes, a l'imperialisme. D'aquesta forma resol problemes
semblants ja no “en base a consideracions generals i dades
aproximades” sinó en base a la quantificació dels
fenòmens que precisa el moviment de les tendències
generals de desenvolupament i, per damunt detot, permet una
verificació més rigorosa de llur velocitat, acceleració
o enlentiment.
És l'ús d'instruments tècnics
dels quals tan sols parcialment en podien disposar Marx i Engels si
és cert, com ho és, allò que diu Lenin que és
que tan sols a cavall del segle l'estadística social i
l'estadística econòmica feren molts progressos.
Això
cal tindre-ho en compte quan s'analitza el pensament de Marx i Engels
sobre el desenvolupament del mercat mundial.
Aital advertència
encara és més vàlida actualment per la qual cosa
es pot repetir amb Lenin, a una distància de setanta anys, que
problemes semblants no poden elaborar-se més o menys
seriosament sense tindre present les dades estadístiques
acumulades en proporcions sempre més grans.
En aquest punt
s'esdevé com més va més necessari un
perfeccionament dels instruments tècnics a disposició
de la teoria marxista, de forma que l'anàlisi de les
tendències de desenvolupament no es base en consideracions
generals i dades aproximades, com en altres moments històrics,
i confrontar-la, reforçar-la i verificar-la en base a
quantificacions i magnituds com més va més precises.
"En la nostra esforça època les
previsions que es realizen són la majoria de les voltes
inverosímils”, diu Trockij. És cert però
no en el sentit que ell entèn.
Els esforçats anys 30
es conclogueren amb l'inici de la segona guerra mundial imperialista.
La previsió realitzada no era inverosímil; la crisi del
capitalisme s'esfogava en la guerra com havia previst linialment
Lenin i el propi Trockij. Una altra cop les inevitables imprecisions
no foren més grans que les que es troben, en ocasions
precedents, en el pensament de Marx, Engels, Lenin. Així, en
aquest particular aspecte l'anàlisi de Trockij és
exemplar i per tant part integrant i insubstituible del preciós
patrimoni de l'escola marxista.
L'error de fons és, de fet,
en l'anàlisi de les grans línies de desenvolupament del
capitalisme mundial i és aquí on la previsió
realitzada era de fet la que semblava inverosímil en el
moviment revolucionari de l'època. La segona guerra mundial no
assenyalada el declivi de l'imperialisme sinó una nova balda
impetuosa i contradictòria de la seua expansió mundial.
La pròpia anàlisi de la crisi dels anys 30, aïllada
de l'anàlisi de les grans línies de desenvolupament del
capitalisme en el llarg temps secular, havia acabat amb l'agreujament
de la incapacitat de copsar les “previsions
inverosímils”.
Posada fora de les coordenades
històriques, la qüestió dels temps es trobava
inevitablement, presonera de falses alternatives.
Lev Trockij,
davant de la segona guerra mundial imperialista, posa una falsa
alternativa quan, a “L'URSS
en guerra” del 25 de setembre del 1939, escriu:
"Si
s'admet, de fet, que l'actual guerra no provoca una contrarevolució,
sinó un declivi del proletariat, alhora hi hauria una altra
alternativa: la decadència ulterior del capitalisme
monopolista, la seua ulterior fusió amb l'estat i la
substitució de la democràcia – on encara hi
sobreviu – per un règim totalitari.
La incapacitat
del proletariat per prendre en les seues mans la direcció de
la societat podria conduir actualment, en aitals condicions, al
desenvolupament d'una nova classe a partir de la burocràcia
feixista bonapartista.
Segons totes les indicacions, aquest seria
un règim de declivi, que assenyalaria un eclipsi de la
civilització".
Trockij, com es veu, posa com a
alternativa a la revolució proletària internacional una
decadència ulterior del capitalisme monopolista. En no posar
el problema dels temps de la difusió del capitalisme a escala
mundial, arriba a conclusions sobre l'evolució de les formes
polítiques alienes a la concepció materialista de la
política.
L'arbitrarietat subjectivista resalta en el
passatge següent:
"La segona guerra imperialista posa
les tasques no resoltes a un nivell històric més
elevat. La guerra posa a prova no sols l'estabilitat dels règims
existents, sinó també la capacitat del proletariat per
substituir-los. Els resultats d'aquesta prova tindra indubtablement
un significat decisiu per la nostra valoració de l'època
moderna com a època de la revolució proletària".
En
substància, per Trockij la valoració de l'època
de la revolució proletària depèn de la capacitat
subjectiva del proletariat:
"Si, contra tota probabilitat, la
revolució d'octubre, durant la guerra actual i poc després,
no reix a estendre's a qualque país avançat; i si, al
contrari, el proletariat és forçat a retrocedir en tots
els fronts – aleshores haurem sens dubte de posar la qüestió
de la revisió de la nostra concepció de l'època
present i de les forces motrius d'aquesta època.
En aital
cas no es tractarà d'aplicar una etiqueta a la URSS o a la
colla estaliniana, sinó de reexaminar la perspectiva històrica
mundial pels pròxims decenis, si no pels pròxims
segles: “hem entrat en la fase de la revolució social i
de la societat socialista o al contrari en una fase d'una societat en
declivi de burocràcia totalitària?”.
Una volta
més la tesi del capitalisme en declivi porta Trockij a no
veure les bases objectives de l'estratègia revolucionària
de llarg període.
I amb tot, en un cert punt, una seua
observació sobre la qüestió dels temps hauria
d'ajudar-lo:
"Un quart de segle ha resultat un lapse de temps
massa breu pel rearmament revolucionari de l'avantguarda
proletària mundial i massa larg per conservar intacte el
sistema soviètic en un país endarrerir i en condicions
d'aïllament. La humanitat paga ara el preu d'una nova guerra
imperialista; però la tasca fonamental de la nostra època
no ha canviat per la simple raó que no s'ha assolida. Una
gegantina herència del darrer quart de segle i una penyora
inestimable pel futur sorgeixen del fet que un dels destacaments del
proletariat mundial fou capaç de demostrar en l'acció
com s'havia d'assolir".
Ben dit: un quart de segle, de fet,
és un lapse de temps massa curt per redreçar el
moviment revolucionari mundial. A majori raó ho és per
un judici definitiu sobre les tasques històriques d'una
classe.
Les hipòtesis de Trockij no podien més que
ésser hipòtesis sense fonament. Eren, però, la
demostració de com pot arribar a influir de negativament la
manca d'una anàlisi científica del cicle mundial del
capitalisme. Però en el gran revolucionari Lev Trockij els
recursos eren infinits.
Abans de morir sota els cops de la
contrarevolució estaliniana reix, el 14 de febrer del 1940, a
projectar-se en el temps llarg que l'uneix als nostres
objectius:
"L'alternativa posa per l'actual guerra és
si l'economia mundial serà reconstruïda sobre la base
d'una planficiació o si el primer intent en aquest sentit serà
sofocat en una convulsió cruenta i l'imperialisme podrà
gaudir d'una nova pròrroga si més no fins a la tercera
guerra mundial que podria esdevenir la tomba de la civilització”.
Els temps llargs de l'imperialisme
A la projecció en temps llarg converteix en
obstacle, en l'escrit
del 25 de setembre del 1939, allò que semblaria que la
facilitàs: el desenvolupament de les forces productives en
l'àrea eslava. Trockij defensa que:
"la segona guerra
mundial ha començat. Això demostra de forma
incontrovertible que la societat no pot viure gaire més sobre
la base del capitalisme. Així posa el proletariat a una nova
prova, potser la decisiva.
Si la guerra provoca, com creiem
fermament, una revolució proletària, durà
inevitablement el derrocament de la burocràcia a l'URSS i el
retorn de la democràcia soviètica sobre una base
econòmica i cultural força més elevada que el
1918. En aquest cas la qüestió de si la burocràcia
estaliniana és una “classe” o una excrecència
d'un estat obrer, serà resolta automàticament. Per
tothom quedarà clar que en el procés de desenvolupament
de la revolució mundial la burocràcia soviètica
ha estat tan sols una recaiguda episòdica”.
L'internacionalista
Trockij roman presoner d'una visió parcial del mercat mundial.
La crisi dels anys 30, que produeix la guerra imperialista a la qual
dóna el paper de sotmetre el proletariat a una nova prova
revolucionària, ha afectat les metròpolis occidentals
però no tot el món. El sistema de producció
capitalista, en la forma de capitalisme estatal, s'ha difós
contemporàniament a un fort ritme en l'àrea eslava. No
és una qüestió que afecte únicament la
definició de la burocràcia russa; és una qüestió
que afecta, contràriament, l'anàlisi del
desenvolupament de les forces productives mundials.
Quantitativament
les forces productives del capitalisme han augmentat, malgrat les
crisis a Occident, amb l'aport d'una quota addicional de mitjans de
producció en l'àrea eslava i, en general,
asiàtica.
Qualitativament aquesta quota addicional de
capital és madura per a una balda imperialista. El capitalisme
estatal rus ha esdevingut ara, amb el seu ràpid ritme de
desenvolupament en contrast amb l'aturada del desenvolupament del
capitalisme occidental, un dels factors que participen en la
precipitació en guerra mundial de les contradiccions de
l'imperialisme.
La dinàmica del sistema mundial no segueix
els temps de la disputa ideològica sobre la definició
de les “substàncies inflamables” que s'apleguen en
la miscela explosiva. Les porta al vèrtex de la deflagració
mundial. Al foc de la guerra, el capitalisme estatal rus madura en
imperialisme i participa en el nou repartiment guiada per
l'imperialisme americà dominant, com a resultat de la derrota
dels imperialistes japonesos, alemanys i italians, i l'afebliments
dels anglesos i francesos.
El proletariat internacional, posat a
prova, es troba davant un imperialisme mundial reforçat per la
potència russa que compensa el buit de les potències
vençudes i actua, en conseqüència, per impedir que
la guerra es transforme en revolució com havia passat el 1917.
L'estalinisme de força nacional es transformar ara en força
internacional contrarevolucionària.
Els temps llargs de
l'imperialisme han resolt, d'una forma implacable, la “qüestió
russa”.
Els temps de la realitat tenen una lògica
que, de fet, no és la dels temps del pensament. Una qüestió
específica com la russa no podia quedar congelada en un llimb
històric.
Els temps de la guerra mundial i de la revolució
proletària internacional havien d'ésser, contràriament,
per a Trockij, també els temps de la solució de la
“qüestió russa” i de la “natura social”
de la URSS.
Els escrits del 1939 i del 1940, es relacionen, en
aquest aspecte particular al debat del 1926 que reclamava Amadeo
Bordiga. La “qüestió dels temps”, mancada
d'una correcta anàlisi del desenvolupament capitalista de
llarg període, alimenta l'oscil·lació en la
previsió d'un futur que no veu la revolució proletària:
“societat en declivi de burocràcia totalitària”
o “pròrroga fins a la tercera guerra mundial” per
l'imperialisme?
Els camps de força que determinen la segona
guerra porten ja al ventre la “pròrroga fins a la
tercera guerra mundial” perquè són les forces que
han superat el repartiment de Versailles i que preparen el
repartiment de Ialta.
El desenvolupament desigual del capitalisme,
que s'accentua entre les guerres, provoca un conflicte
proporcionalment superior al precedent i en prepara un altre en la
mateixa progressió de proporcions desenvolupades. Tan sols un
“totalitarisme en declivi” amb un desenvolupament
equilibrat podria aturar aquest ascens destructiu de forces
productives crescudes en una societat on la classe dominada ho serà
per temps indefinit.
Preguerra, guerra i postguerra són,
contràriament, l'anell d'una cadena ininterrompuda de
desenvolupament capitalista desigual. Per tant, també de
desenvolupament capitalista desigual. Per tant, també de
desenvolupament desigual del proletariat.
En l'escrit "Replegament
i abandonament de la revolució bolxevic” del 1956,
Bordiga diu:
"No és greu que el revolucionari vege la
revolució més pròxima de la realitat: la nostra
escola l'ha esperada tantes voltes: 1848, 1870, 1919. Visions
deformades l'han esperada el 1945.
És greu que el
revolucionari pose un terme per obtindre la prova històrica:
mai l'oportunisme no ha tingut cap altra origen, mai no ha realitzat
altrament les seues campanyes de sofisticiació, de les qual el
socialisme de Rússia és la més verinosa".
És
cert: no és greu que el revolucionari s'anticipi, és
sols una error.
Els temps entre les dues guerres
Si és una error, per un revolucionari, posar
un termini per obtindre la prova històrica dels cicles
polítics de les lluites de classe, és una error encara
més greu prefixar-ne la durada dels temps llarg del
desenvolupament capitalista que determinen els cicles econòmics
i els cicles polítics de la producció i la
distribució.
El desenvolupament desigual del capitalisme és
a la base de la maduresa imperialista de sectors sencers de
l'economia mundial les quals arriben a un grau tan elevat de
centralització del capital i de concentració dels
mitjans de producció com per generar un excedent de capital
mentre altres sectors es troben eun un grau endarrerit en el procés
d'acumulació i tenen manca de capital.
En la seua anàlisi
de l'imperialisme Lenin, durant la primera guerra mundial, descobrí
que la llei del desenvolupament desigual del capitalisme hauria
portat, en la fase imperialista, a una difusió més
estesa i més ràpida del sistema de producció
capitalista en el món. En registrar la validesa de la llei del
desenvolupament desigual dek capitalisme, elaborada científica
per Marx, també en la fase imperialista Lenin no tan sols es
diferenciava dels altres estudiosos de l'imperialisme que la negaven,
no la tenien present o no la consideraven ja vàlida, sinó
que confirma la previsió de Marx del desenvolupament de la
conca del Pacífic.
Si la maduresa imperialista, que havia
provocat la primera guerra mundial, no tan sols no bloquejava el
desenvolupament capitalista sinó que directament l'accelerava,
aquests haurien proseguit la marxa en la conca del Pacífic, o
siga en l'àrea més poblada del món i en la qual
s'hi jugaria el destí de la revolució proletària
internacional.
La previsió de Marx trobava així un
lloc concret en els temps de la història de les lluites de les
classes. Si la fase imperialista hagués comportat,
contràriament, com alguns pretenien, una estagnació de
les forces productives se'n derivaria que la marxa del capitalisme en
la conca del Pacífic podria considerar-se un procés
avortiu com havia passat, un parell de segle abans, amb el de la
conca mediterrània.
La tesi de Lenin hauria de representar
una potent traducció política contra tota forma de
socialimperialisme, o siga contra els que sostenien un reformisme
pacificsta per desenvolupar les forces productives que l'imperialisme
no havia desenvolupat encara i contra els que sostenien que
l'imperialisme, en desenvolupar les forces productives, funcionava
com una obra progressista.
Lenin demostra contra aquestes formes
d'oportunisme, que l'imperialisme desenvolupa les forces productives
en el món però que aquest desenvolupament no és
progressista ja que prepara i dilata el parasitisme i la destrucció
en crisis i en guerres.
No haver seguit les indicacions
estratègiques de Lenin ha significat pel proletariat
revolucionari, entre les dues guerres, durant i després de la
segona guerra mundial, agreujar la seua derrota.
Malgrat la crisi
de les metròpolis imperialistes de la conca de l'Atlàntic,
el desenvolupament capitalista proseguí a la conca del Pacífic
dels anys 30.
G.C. Allen, un dels historiadors més coneguts
de l'economia asiàtica, en la seua obra sobre el Japó,
publicada a Gran bretanya el 1980, calculava que a la fi dels anys 30
el benefici nacional real del Japó era més de catorze
voltes superior al de l'inici de l'era Meiji i havia progressat a un
ritme del 4,5% en el decurs dels quaranta anys precedents. En el cas
específic dels anys 30, això és en els anys de
la gran crisis, sosté que:
"A la fi del deceni, el
Japó tenia una economia més desenvolupada que el 1929,
un potencial tecnològic i comercial superior, i tenia en el
seu actiu nombrosos triomfs sobre els mercats d'exportació".
Al
termini del deceni de la gran crisi dues potents àrees
d'industrialització creixent demostraven com de correctament
interpretava la tendència del temps llarg del desenvolupament
desigual la previsió de Lenin.
Rússia i Japó
esdevingueren dues components fonamental de la miscela explosiva de
la guerra.
La victòria teòrica de Lenin no tenia,
però, un moviment real que la transformàs en victòria
política. S'hi referia moltes vegades als seus mestres, Marx i
Engels, vius i morts.
A. Bordiga traça, en acabar la
guerra, les perspectives de la postguerra i les publica l'octubre del
1946 a “Prometeo”:
"L'avantguarda
revolucionària del proletariat entèn clarament que a la
situació de guerra la succeeix, per ara, una situació
de dictadura mundial de la classe capitalista, assegurada per un
organisme que aplega estats grandíssims que ha privat de tota
autonomia i de tota sobirania els estats menors i fins i tot molts
d'aquells que abans es comptaven entre les “grans
potències”.
Aquesta gran força política
mundial expressa l'intent d'organitzar en un pla unitari l'inexorable
dictadura de la burgesia, i l'amaga sota la fórmula de
“Consell de les Nacions Unides”, d'“Organització
de la seguretat”.
Aquesta equival, siga quin siga el seu
objectiu, al major triomf de les directives que es proclamaven sota
el nom del feixisme i que, segons la dialèctica real de la
història, els vençuts han deixat en herència als
vencedors”.
A. Bordiga veu una forma de superimperialisme
que domina el món. El desenvolupament desigual del capitalisme
és, almenys per un cert període, suprimit per un temps
i ja no té contradiccions. També el temps de Lenin, en
la doctrina d'A. Bordiga, queda inadvertidament presoner en els
soterranis de l'ONU.
Més que suprimit, el temps de Lenin és
subjecte, en les tesis d'A. Bordiga de l'octubre del 1946, a una
marxa enrera. La dialèctica, benentesa, no s'escandalitza, com
ho fa el pietós progressisme, si el curs històric de
les forces productives i de les lluites socials i polítiques
de les classes registren profundes recaigudes i retrocesos durant
decenis i, directament de segles. No es troba escrit en les taules
del materialisme històric el gràfic de l'ascens
imparable. El temps llarg és, de fet, el diagrama dels màxims
i dels mínims.
Però el gràfic ha d'ésser
el producte d'una anàlisi científica d'ordre
quantitatiu i qualitatiu i no la simple expressió d'una
consideració general de mètode.
Que una guerra
mundial imperialista pogués provoca aital destrucció de
les forces productives per degradar el capital constant d'àrees
econòmiques senceres, com l'Europa occidental, l'Europa
oriental i el Japó, a nivells molt baixos era una hipòtesi
legítima i sobre la qual es podia provar una anàlisi.
Es donava però per demostrada més que no pas afirmada,
abans de treure'n conclusions polítiques.
Independentment
de la imprecisió dels càlculs i de les valoracions
possibles i disponibles és evident en Bordiga una enorma
sobrevaloració de la força dels Estats Units, de la
feblesa d'Europa i de la destrucció del capital fix
mundial.
En l'article “Amèrica” publicat a
“Prometeo” el maig-juny del 1947 s'hi poden veure els
càlculs que fa Bordiga: “les devastacions de la guerra,
segons un càlcul, arriben als 150 mil milions de dòlars”
i Truman ha declarat “que la guerra ha costat als Estats Units
341 mil milions de dòlars”.
Aquesta “inversió”
ha de procurar, segons els plans d'Herny A. Wallace, un benefici
recuperable a través d'un prèstec per invertir en la
producció d'allò que s'ha destruït. Wallace
“suposa que en els capitals locals se'n poden trobar 50 per
invertir, mentre els altres cent mil milions de dòlars els
prestarà Amèrica a la resta del món”.
Bordiga
explica així la línia de Wallace:
"Les
garanties seran purament legals. En el camí de construir el
superestat que tinga en escala mundial les mateixes funcions que té
l'estat, sobirà en el seu territori, pels ciutadans i els ens
privats, s'hi farà funcionar en el camp internacional el
sistema de les hipoteques. Estructures i implants en el països
deutors que garantiran amb llur valor i amb llur activitat la
trasnformació del crèdit en beneficis”.
D'aquesta
forma, l'imperialisme americà amb 100 mil milions de dòlars
comprarà el treball de 200 milions de persones productives.
A
Europa entraran 50 mil milions de dòlars, dels quals de 10 a
17 aniran a Rússia, i si “es pogués, per bé
que és impossible, anticipar-los i invertir-los de cop, en dos
anys l'Europa hauria renovat l'engranatge, però tot el capital
que aquesta produïsca serà “per sempre”
americà de dret en dos terços".
El propi
Bordiga adverteix que “les xifres són molt discutibles”,
però és més significativa la seua aplicació
que la seua reserva. Sota aquesta llum es fa més clar allò
que havia escrit en l'article de l'octubre del 1946:
"La
possibilitat d'aquesta perspectiva més o menys llarg de govern
internacional totalitari del capital es relaciona amb l'oportunitat
econòmica que es presenten a la capacitat intacta dels
vencedors – i primer de tot americana – d'actuar per
llargs anys a través d'inversions en l'acumulació
capitalisme bojament progressiva en els deserts creats per la guerra
i en els països on la destrucció d'aquella han esfondrat
els més alts nivells de desenvolupament capitalista a un
nivell colonial”.
En síntesi: les destruccions de la
guerra han reduït una sèrie de metròpolis
imperialistes al nivell de colònies, i fan possible a
l'imperialisme americà un llarg període d'inversions
sota la vigilància d'un superestat totalitari.
Abans encara
que la possibilitat d'aital perspectiva de llarg període, es
discutia la premisa: l'existència d'una oportunitat econòmica
per fer una gran inversió.
La guerra mundial era el
resultat de les contradiccions insuperables de l'imperialisme. La fi
de la guerra no era la fi de les contradiccions sinó la
continuació de les pròpies contradiccions de en una
nova situació.
La concepció materialista de la
política no podia ésser superada.
La durada del cicle polític d'un “govern
internacional totalitari del capital”, o siga d'una espècie
de superimperialisme americà, és determinada en les
tesis d'A. Bordiga del 1945, per les “oportunitats econòmiques”
de “llargs anys” d'“inversions en l'acumulació”
del capital destruït per la guerra a Europa i Àsia. Ens
trobem davant d'una particular intepretació de la “qüestió
dels temps”. A un cicle internacional d'acumulació del
capital li correspondria un cicle internacional de la política
imperialista que veu una forma inèdita de dominació que
anul·la temporalment l'agudesa dels contrastos
interimperialistes que provocaren, cinc anys abans, una guerra
mundial.
Finalitzada la guerra mundial imperialista, la “qüestió
dels temps”, en la visió de Bordiga, esdevé la
qüestió dels “llargs anys” de dominació
econòmica i política dels vencedors americans. És
el perill que els “llargs anys” siguen entesos
directament en l'accepció més negativa.
Bordiga sent
el deure de precisar que:
"La perspectiva fonamental dels
marxistes revolucionaris és que aquest pla unitari
d'organitzacions burgeses no pot reeixir i tindre una vida
indefinida, perquè el propi ritme vertiginós que
imprimirà a l'administració dels recursos i de les
activitats humanes, amb l'ús despietat de les masses
productores, de nou portarà a nous contrastos i noves crisis,
als furts entre les classes socials oposades i, en el si de l'esfera
dictatorial burgesa, a nous furts interimperialistes entre els grans
colossos estatals”.
La precisió era més
necessària pel fet que els “llargs anys”, en
primer lloc, no podien impedir una futura represa dels “furts
entre les classes socials oposades”. La destrucció del
capital havia bloquejat, per Bordiga, la lluita entre les classes,
entre la burgesia i el proletariat i entre les burgesies.
Des d'un
punt de vista teòric aital grau de catàstrofe social i
de retrocés de les classes no ho és prou – ho hem
dit ja – per excloure-les, si bé la dinàmica de
les lluites de les classes socials no està destinada a seguir
mecànicament el curs general, com demostra F. Engels en la
seua magistral reconstrucció històrica del Cinc-cents
alemany.
Els cicles polítics són determinats pels
cicles econòmics, però no tant pel que fa a les
zigues-zagues a breu termini.
El cicle econòmica de la
segona guerra mundial no en constituïa una excepció.
Alfred Sauvy, a “La vie economique des Français de 1939
a 1949” escriu que:
"la intensitat de destrucció
no ha estat prou desastrosa com es podia pensar”. La França
havia estat teatre de la guerra, en general, de grans batalles, en
particular. Per la Itàlia, tot i sotmesa a cinc anys de
bombardejos i a tres d'escomeses militars, Pasquale Saraceno, un dels
màxims dirigents de l'IRI valora que:
"l'economia
italiana eixia de la guerra amb un sistema industrial destruït
únicament de forma parcial”.
La seua valoració
és que ho ha estat en un 10%.
També si tenim en
compte la destrucció a Alemanya, veiem que no ha creat
“deserts” de capital, com ho mostra el fet que en cinc
anys la reconstrucció del capital s'havia completat a l'Europa
Occidental. La destrucció havia estat de decenes de milions
d'homes, i d'aquests no s'ha reconstruït ni un de sol.
En
negar una “vida indefinida” al “pla unitari”
del capital, Bordiga calcula que:
"No es pot preveure encara
que, un cop acabada ja la guerra, aital cicle global es puga
desenvolupar en una forma molt accelerada...".
La diferència
que hi ha entre un “ritme vertiginós” i un de
“molt accelerat” és, portser, d'ordre literari
però és irrelevant per la “qüestió
dels temps”.
El fet és que el cicle polític de
tipus superimperialista, imaginat per Bordiga, no recolza simplement
en un cicle econòmic d'enorme destrucció de capital.
La
producció del capitalisme occidental, el japonès
inclós, que arriba a un màxim el 1944, per davallar el
1946 i el 1947 fins a nivell del 1939, gairebé el reconquereix
el 1950 i el supera el 1951.
El cicle econòmic de la segona
guerra mundial aguditza totes les contradiccions de l'imperialisme i
reserva sorpreses a una atenta anàlisi científica. Els
temps dels moviments estructural i de la dinàmica política
en resulten accelerats, com havia previst Lenin.
Els temps de la mítica cadència
En la majoria d'ocasions, en els vint anys que
seguiren la fi de la segona guerra mundial imperialista, A. Bordiga
cerca d'unir la perspectiva futura a la ja citada discussió
del 1926 sobre la “qüestió dels temps”.
El
1956 a “Replegament i abandonament de la revolució
bolxevic” s'hi refereix a la tesi de Trockij sobre l'espera de
cinquanta anys per la revolució internacional per indicar pel
1976 l'esdeveniment de la gran crisi general del capitalisme.
El
1957, a “El 1957, a "Quaranta anys d'una valoració
orgànica dels esdeveniments de Rússia” s'hi
refereix a la tesi de Lenin sobre la possibilitat de 20 anys de bones
relacions amb els camperols abans que es desencadene la lluita de
classe en la Rússia econòmicament no socialista per
indicar que “l'estalinisme ha romàs per més temps
que el que havia previst Lenin com a resultat final. No han passat 20
anys, sinó 40..."
Bordiga en dedueix que:
"No
han passat 40 anys des del 1917, i uns 30 des de que Trockij valorà
50 anys com a tolerables, de forma que cap al 1975 hi hauria la
revolució proletària d'Occident".
I posa la
perspectiva d'aquesta forma:
"Un estudi recent d'economistes
burgesos americans sobre la dinàmic mundial dels bescanvis
calcula un punt crític en l'actual curs cap a la conquesta
dels mercats, en el marc del vell puritanisme de la caritat americana
de després del segon conflicte mundial, cap al 1977. Encara
ens separarien vint anys de la nova onada de revolució
permanent concebuda en el quadre internacional, i això lliga
amb les conclusions del llunyà debat del 1926, com amb les
nostres recerques dels darrers anys".
El punt crític
del llarg cicle del mercat mundial capitalista i la nova onada
revolucionària coincideixen en la perspectiva de Bordiga. Posa
com a condició per evitar, en el moment donat, “una nova
derrota proletària”, una preliminar “restauració
teòrica” marxista del “partit mundial”; però
aquesta condició la veu com un esborrany d'un procés,
quan la restauració teòrica hauria de constituir,
contràriament, la premisa per l'anàlisi del propi
procés.
Que una gran crisi del sistema capitalista mundial
no es pot transformar en revolució permament sense un partit
que tinga una correcta teoria revolucionària, és un
punt ferm de l'estratègia. Però és tan sols la
premisa de l'estratègia revolucionària i no encara
l'elaboració científica de la pròpia
estratègia.
Diu precisament Bordiga que la restauració
teòrica s'ha d'acomplir abans que “el tercer conflicte
mundial haja fragmentat els treballadors sota totes les seues
maleïdes banderes”, però la restauració
teòrica és precisament l'anàlisi del procés
econòmic i polític que pot portar a l'esborrany i la
identificació de les possibilitat que té l'acció
de classe d'influir sobre el curs general. No és així
per Bordiga: “en el curs dels 20 anys en endavant, una gran
crisi de la producció industrial mundial i del cicle comercial
del calibre de l'americana del 1932, però que no respectarà
el capitalisme rus, podrà ésser la base pel retorn de
decidides i visibles minories proletàries a posicions
marxistes...”
No ens hi trobem davant de l'anàlisi
d'un procés i de les seues contradiccions, que poden donar
eixides diferents per les classes en lluita, sinó amb una
projecció imaginària, per molt brillant i ardent que
siga, d'un pròleg sense continuació. A un pròleg
truncat li ha correspós, en conseqüència, una
crisi dels anys 70 diferent de la hipotesitzada.
Hi resta, en els
temps de Bordiga, una gran anticipació però manca
l'estratègia per l'acció. Hi resta una anticipació
que és un raig de llum en mig dels temps foscos de la
contrarevolució.
Com és també raig de llum
allò que encara és massa lluny:
"Pot traçar-se
un esquema de la futura revolució internacional? La seua àrea
central serà la que es correspon amb una potent represa de
forces productives després de l'ensulsiada de la segona guerra
mundial, i per damunt de tot Alemanya, inclosa l'oriental, Polònia,
Txecoslovàquia.
La insurrecció proletària, a
la que seguira l'expropiació ferotge de tots els propietaris
de capital popular, deurà tindre el seu epicentre entre Berlin
i el Rin i aviat arribarà al nord d'Itàlia i al
nord-est de França.
Com a demostració que Stalin i
els seus successors han industrialitzat revolucionàriament
Rússia, mentre contrarevolucionàriament castraven el
proletariat del món, Rússia serà per a la nova
revolució la reserva de forces productives, i tan sols després
d'això, d'exèrcits revolucionaris. A la tercera onada
hi haurà una Europa continental políticament i
socialment comunista – o bé, el darrer marxista
desapareixarà".
El camí de l'estratègia
revolucionària pot beneficiar-se també de la predicció
que anuncia la fi de la nit. Però per traçar-lo cal
alguna cosa més: cal un estudi dels temps que caracteritzen
les crisis de l'imperialisme en els seus principals trets i les
lluites de classes en llurs elements fonamentals. Tan sols amb aquest
dur i llarg treball els temps, quan poden ésser anticipats
correctament, esdevenen moments precisos i concrets de lluita i no de
mítica cadència.
En els anys 50 ens hi trobem davant d'un problema
que havia romàs irresolt en Trockij, primer, i en Bordiga,
després.
La “qüestió dels temps”
havia condicionat fortament el pensament dels dos revolucionaris i
havia accentuat les respectives connotacions voluntaristes i
d'espera, connotació de per si compatibles i fins i tot
necessàries i inevitables en la successió dialèctica
de l'acció política i de l'equilibri correctiu
d'iniciativa tàctica i de reflexió dialèctica,
però destinades a ésser negativament absolutitzades
quan les referències a les cadències recolzaven en una
reconstrucció arbitrària del desenvolupament de la
realitat. Voluntarisme i espera esdevenen malalties infantils del
comunisme quan manca l'anàlisi científica del moviment
de la realitat ja que, en definitiva, hi manca l'estratègia.
La
“qüestió dels temps”, mancada d'un terreny
objectiu de verificació amb instruments científics que
permeten les indispensables correccions i aprofundiments a les
hipòtesis estratègiques de partida, inevitablement
assum continguts i formes subjectivistes. El subjectivisme, en el
contingut i en la forma, alimenta l'absolutització, això
és el procediment que porta a copsa, en una determinada
situació, tan sols un aspecte o una tendència o a no
veure com aquest aspecte i aquesta tendència hi són tan
sols perquè hi ha nexes que els uneixen a altres aspectes o
tendències que interactuen entre ells.
Tasca de la ciència,
contràriament, és la d'establir el predomini relatiu i
temporal d'un determinat aspecte o d'una determinada tendència,
i ho pot fer tan sols si els considera en un tot dialèctic i
contradictori.
Vinculat a aquesta condició precisa, el
mètode científic pot i ha d'aïllar un determinat
aspecte o una determinada tendència per analitzar-la en estat
pur en el seu mecanisme de desenvolupament i en les seues
influències; però aquest és un mètode
d'abstracció científica i no d'absolutització
arbitrària i, per tant, subjectiva.
El mètode
científic i dialèctic és més obligatori
com més hipotètic és el desenvolupament d'un
aspecte o d'una tendència de la realitat social del que se'n
vol preveure conseqüències polítiques i
indicacions, gairebé sempre vinculades, a l'acció i a
la inacció. I encara més si se'n volen preveure els
temps.
Altrament el subjectivisme mossega la cua de
l'absolutització i aquesta baixa al subjectivisme.
El
problema sense resoldre en Trockij i en Bordiga era, substancialment,
el del desenvolupament capitalista. Es tractava dels anys 30 fins a
la postguerra. Què significa el desenvolupament capitalisme
del món en la fase imperialista? Les respostes eren tan
subjectives com per no produir una anàlisi científica
del desenvolupament capitalista per decenis sencers.
Amb tot
l'escola marxista havia resolt el problema i fornit dels instruments
per continuar l'anàlisi. Ja hem vist com Lenin, el 1916, sosté
que la majoria de la població mundical encara no es trobava en
a un nivell de desenvolupament capitalista.
Immers en les derrotes
socials i polítiques de la segona guerra mundial i de la
postguerra, el moviment revolucionari no estava en condicions
d'entendre tot d'una que una part d'aquell desenvolupament objectiu
identificat per Lenin era en curs. S'havia saltat un anell entre
l'obra teòrica i política de Lenin i el moviment real.
El moviment real, amb la seua impaciència i les seues esperes
fatalistes, havia cremat una altra generació. Però
s'havia de reprendre el fil, i es podia fer.
A les "Tesis
del 1957" sosteníem que l'economia mundial es
composava de zones d'un nivell industrial avançat, de zones
amb un nivell intermedi i de zones amb un nivell endarrerit.
Escrivíem:
"La teoria marxista de la crisi troba una
confirmació més vàlida en la pràctica. On
més atenta hauria d'ésser, contràriament,
l'elaboració del marxisme revolucionari és sobre la
teoria i sobre els problemes del desenvolupament capitalista. Com
clarament ha demostrat la història dels darrers decenis, el
desenvolupament del capitalisme, a més de per factors
tecnològics interns, es determina pel mercat mundial. Fins i
tot en aquest mercat subsistirà una vastíssima zona –
que comprèn dos terços de la població mundial –
en condicions d'endarreriment precapitalista, i on la producció
dels països avançats trobarà una sortida i una
solució per a les pròpies contradiccions”.
Era
present en la nostra anàlisi la consciència de les
contradiccions de l'imperialsime i el fet que el procés de
formació de nous estats en les zones endarrerides representava
també l'agudització d'aitals contradiccions. Però
no valoràvem que aitals contradiccions, que s'expressaven
socialment en les lluites de les poblacions de les zones endarreries,
provocassen crisis en les metròpolis imperialistes prou fortes
com per posar llurs proletaris en posicions revolucionàries.
La
posició del marxisme era inequívocament la de donar
suport a les lluites de les poblacions de les zones endarrerides i la
formació de nous estats, però amb la clara consciència
que això representava un desenvolupament del capitalisme en el
món i del proletariat internacional i no l'ocasió
històrica de la revolució socialista en les
metròpolis.
Això s'afirmava amb claredat:
"Aquest
important fet, si bé afebleix certes supraestructures
polítiques de l'imperialisme, no n'afebleix, però, la
seua dinàmica econòmica.
[...]
Es pot dir, així,
que en entrar en una nova fase econòmica i en trenca l'antiga
paràlisi de l'immobilisme colonia els països dels sectors
endarrerits fan més gran la capacitat del mercat mundial i
ofereixen a l'imperialisme la possibilitat d'expansió
econòmica.
Indirectament el desvetllament dels països
endarrerits d'una banda mina les posicions polítiques de
l'imperialisme i en provoca algunes de les més típiques
contradiccions mentre, que de l'altra, en favoreix econòmicament
la supervivència”.
Reprendre les tesis de Lenin
significava fer eixir la “qüestió dels temps”
dels esculls on havia quedat encallada i tornar-la al mar obert de
les tempestes de la història.
El llarg desenvolupament capitalista
“El
Capital” de Karl Marx fou publicat el 1867. D'ençà
d'aleshores el capital mundial s'ha multiplicat per vint. Pocs anys
després de la publicació de l'obra de Marx el
proletariat parisí provà la seua revolució i fou
vençut.
Quan, cinquanta anys més tard, Lenin aixecà
la bandera de la revolució proletària internacional, el
capital mundial s'havia triplicat. L'augment de la seua potència
esdevenia l'augment de la seua capacitat destructiva que
desencadenava, per primer volta en la història, una guerra
mundial.
Passaren vint anys i es repeteix la guerra mundial. El
capital productiu de valor en el món és el doble del
que havia determinat la primera explosió gegantina. Redobla la
seua capacitat destructiva. A doble capital doble guerra. Quan el
conflicte acaba el capital mundial és sis voltes el que hi
havia quan es publicà “El
Capital” de Marx.
En aquests darrers quaranta anys sense
guerra mundial s'ha triplicat. Això significa que és
tres vegades més destructiu del que eixí de la segona
guerra mundial, malgrat la destrucció soferta en aquella.
Aquests, en essència, han estat els ritmes del capital social
mundial, els rimtes del producte social.
Aquesta és la
substància de la “qüestió dels temps”,
des del punt de vista del capital, des del punt de vista de les
forces productives.
Des del punt de vista del treball assalariat
hi manca, per una sèrie de raons que hem examinat, una visió
de la “qüestió dels temps” que seguisca
l'aplicació científica de Marx i de Lenin. Reprendre
aquesta aplicació significa també actualitzar els
aspectes quantitatius. I sobre aquests aspectes ens hi referirem amb
detall.
Angus Maddison publicà, a la revista “Monesa
i crèdit” del tercer trimestre del 1977, un estudi
històric sobre les “Fases del desenvolupament
capitalista”. En aquest estudi calcula la variació
percentual anual del Producte Intern Brut de setze països des
del 1871 al 1976.
Els diversos països són, des del
1871 fins el 1913: Austràlia, Àustria, Bèlgica,
Canadà, Dinamarca, França, Alemanya, Japó,
Itàlia, Noruega, Regne Unit, Estats Units, Suècia,
Suïssa. Del 1914 al 1950: els països del període
precedent, llevat de Bèlgica, a més de Finlàndia
i Holanda. Del 1950 al 1976: tots els països anteriors. Amb
l'excepció de Rússia, es calcula el desenvolupament de
les principals metròpolis imperialistes. És un estudi
important que mereix una atenció particular perquè
permet de conèixer una síntesi estadística
seleccionada entre una enorme quantitat de material, dispersa en
milers de fonts.
Com tota síntesi estadística, també
aquesta és susceptible de perfeccionament i correcció.
Recordem, donada la font, que no es pot aplicar a cadències
breus. Per això reproduïm la sèrie històrica
d'Agnus Maddison. Hem afegit un índex, col·locat al mig
de la taula.
La mitjana artimètica anual d'increment del
PIB resulta, per tot el període del 1871-1976, del 2,91%.
Subdividida per decennis esdevé: 1871-80, 2,38%; 1881-90:
2,76%, 1891-1900: 2,83%; 1901-1910: 2,71%.
Diferereixen poc de la
tendència secular i mantenen una impressionant constància.
El
decenni 1911-1920 té una mitjana artimètica anual
d'1,34%, molt per sota de la tendència secular. És
l'únic cas.
Tenim després tres decenis, força
regulars si bé per sota de la tendència secular:
1921-30: 2,86%; 1931-40: 2,41%; 1941-50: 2,34%. A la fi, tenim dos
decennis i mig de forta acceleració: 1951-60: 4,31%; 1961-70:
5,01% e 1971-76: 3,28%.
Engels diu que tot fenomen històric
es configura, en un segle, com una línia recta, i any rera
any, com una ziga-zaga. Quina millor imatge ens podria haver
ajudat?
Podem partir del 1870 per establir la marxa dels cicles
mundials del capital i les tendències a llarg termini que
abasten més d'un segle. És l'única forma
correcta de posar la qüestió dels temps de l'estratègia
de la revolució proletària.
Com indicador assumim el
Producte Interior Brut dels setze països més
industrialitzats, incloses les principals metròpolis
imperialistes amb l'excepció de la URSS, i com a fon principal
la sèrie històrica, compilada per A. Maddison, uns dels
principals especialistes internacionals. Podrien haver-se emprat
altres indicadors i altres fons, ja com a substituts o com a
complement, però el resultat no variaria gaire d'aquest ja
que, en períodes llargs, la tendència és tan
marcada que no pot veure's afectada pels aspectes particulars de
l'elaboració estadística.
Afegir-hi dades i fonts
tan sols serviria per fer més feixuc el discurs, ja de per si
prou pedant per bé que necessari. La regularitat del llarg
desenvolupament capitalista resulta ja prou clara i no necessita de
quantificacions ulteriors.
any |
Índex |
Variació % anual del PIB |
|
any |
Índex |
Variació % anual del PIL |
|
any |
Índex |
Variació % anual del PIB |
1870 |
100 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
1871 |
102 |
2,2 |
|
1891 |
169 |
1,8 |
|
1911 |
296 |
3,7 |
1872 |
106 |
4,2 |
|
1892 |
175 |
3,4 |
|
1912 |
308 |
4,2 |
1873 |
108 |
1,6 |
|
1893 |
173 |
-1,0 |
|
1913 |
319 |
3,6 |
1874 |
113 |
4.7 |
|
1894 |
177 |
2,2 |
|
1914 |
299 |
-6,3 |
1875 |
116 |
2,2 |
|
1895 |
186 |
5,2 |
|
1915 |
305 |
2,0 |
1876 |
116 |
0.0 |
|
1896 |
188 |
1,4 |
|
1916 |
328 |
7,6 |
1877 |
118 |
2.0 |
|
1897 |
194 |
3,1 |
|
1917 |
325 |
-1,0 |
1878 |
120 |
2,0 |
|
1898 |
204 |
5,1 |
|
1918 |
335 |
3,0 |
1879 |
121 |
0,8 |
|
1899 |
213 |
4,5 |
|
1919 |
326 |
-2,5 |
1880 |
126 |
4,1 |
|
1900 |
219 |
2,6 |
|
1920 |
323 |
-0,9 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
1881 |
131 |
3,4 |
|
1901 |
227 |
3,7 |
|
1921 |
322 |
-0,3 |
1882 |
135 |
3,1 |
|
1902 |
230 |
1,1 |
|
1922 |
343 |
6,3 |
1883 |
138 |
2,1 |
|
1903 |
238 |
3,6 |
|
1923 |
361 |
5,2 |
1884 |
139 |
1,0 |
|
1904 |
240 |
1,1 |
|
1924 |
379 |
5,2 |
1885 |
141 |
1,7 |
|
1905 |
249 |
3,7 |
|
1925 |
394 |
4,0 |
1886 |
146 |
3,0 |
|
1906 |
266 |
6,7 |
|
1926 |
408 |
3,4 |
1887 |
150 |
3,4 |
|
1907 |
273 |
2,7 |
|
1927 |
420 |
2,9 |
1886 |
154 |
2,6 |
|
1908 |
264 |
-3,2 |
|
1928 |
432 |
3,0 |
1889 |
160 |
3,4 |
|
1909 |
281 |
6,1 |
|
1929 |
452 |
4,5 |
1890 |
166 |
3,9 |
|
1910 |
285 |
1,6 |
|
1930 |
426 |
-5,6 |
any |
Índex |
Variació % anual del PIB |
|
any |
Índex |
Variació % anual del PIL |
|
any |
Índex |
Variació % anual del PIB |
1870 |
100 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
1931 |
402 |
-5,7 |
|
1951 |
704 |
7,1 |
|
1971 |
1692 |
3,8 |
1932 |
374 |
-7,1 |
|
1952 |
732 |
4,0 |
|
1972 |
1783 |
5,4 |
1933 |
378 |
1,2 |
|
1953 |
770 |
5,2 |
|
1973 |
1894 |
6,2 |
1934 |
403 |
6,6 |
|
1954 |
780 |
1,3 |
|
1974 |
1896 |
0,1 |
1935 |
426 |
5,8 |
|
1955 |
833 |
6,8 |
|
1975 |
1877 |
-1,0 |
1936 |
460 |
7,8 |
|
1956 |
864 |
3.7 |
|
1976 |
1974 |
5,2 |
1937 |
494 |
7,5 |
|
1957 |
891 |
3,2 |
|
|
|
|
1938 |
496 |
0,4 |
|
1958 |
902 |
1,2 |
|
|
|
|
1939 |
524 |
5,6 |
|
1959 |
954 |
5,8 |
|
|
|
|
1940 |
534 |
2,0 |
|
1960 |
1000 |
4,8 |
|
|
|
|
1941 |
575 |
7,6 |
|
1961 |
1047 |
4,7 |
||||
1942 |
616 |
7,1 |
|
1962 |
1101 |
5,2 |
||||
1943 |
663 |
7,7 |
|
1963 |
1154 |
4,8 |
||||
1944 |
676 |
2,0 |
|
1964 |
1227 |
6,3 |
||||
1945 |
634 |
-6,3 |
|
1965 |
1290 |
5,1 |
||||
1946 |
543 |
-14,4 |
|
1966 |
1361 |
5,5 |
||||
1947 |
553 |
1,9 |
|
1967 |
1415 |
4,0 |
||||
1948 |
587 |
6,2 |
|
1968 |
1498 |
5,9 |
||||
1949 |
607 |
3,4 |
|
1969 |
1573 |
5,0 |
||||
1950 |
657 |
8,2 |
|
1970 |
1630 |
3,6 |
El llarg desenvolupament capitalista dels primers decenis
El llarg desenvolupament capitalista per més
d'un segle troba una fotografia en la taula quantitativa. L'índex
permet de seguir-lo amb claredat.
El fem, per tant, 100 en l'any
de partida, el 1870.
Tenim 126 en el 1880, amb la punta mínima
el 1871 i la màxima en el 1880; 166 en el 1890 (mínima
en el 1881 i màxima en el 1890); 219 en el 1900 (mínima
en el 1891 i màxima en el 1900); 285 en el 1910 (mínima
en el 1901 i màxima en el 1910).
El 1876 marca la primera
aturada, amb un creixement zero i l'índex aturat a 116. Per
trobar la segona cal anar-hi al 1893, amb una davallada de l'1% en el
PIB i l'índex que de 175 passa a 173.
Els historiadors han
definit “grans depressions” en aquests primers vints anys
que examinem; en realitat ens trobem davant d'un desenvolupament
capitalista constant, desenvolupament que té un ritme lent
però globalment força regular. Varia d'any en any, i
passa de valors inferiors a l'1% fins a valors superiors al 4%, però
com a promig gira en torn del 2%. L'única caiguda veritable
s'hi dóna el 1893, 23 anys després. El doblament del
PIB es dóna el 1898, 28 anys després.
El redoblament
posterior, quan l'índex passa de 204 a 408, es dóna el
1926, exactament 28 anys després. Per arribar al redoblament
següent calen gairebé els mateixos anys; 29 exactament,
quan el 1955 l'índex arriba a 833. El darrer redoblament,
contràriament, té lloc tan sols 16 anys més
tard: el 1971, quan l'índex arriba a 1692. En els anys 1950 i
en els anys 1960, el ritme de desenvolupament del capitalisme es
redobla gairebé en relació al llarg període
anterior i a la pròpia tendència secular. Ens trobem
davant d'un període excepcional: des de la crisi del 1946 cal
arribar al 1975, és a dir 29 anys després, per trobar
de nou una davallada en el PIB, fenomen que el diferencia del ritme
dels quatre decenis anteriors, on les caigudes s'intercalen
freqüentment entre les represes i els cicles econòmics es
marquen amb fortes oscil·lacions.
Però per
situar-hi millor els caràcters dels cicles que dels anys 1910
arriben als anys 1940 s'hi pot tornar als anys 1890. Sembla clar que
el període que s'inicia amb la primera guerra mundial el 1914
i es conclou a la fi de la segona guerra mundial imperialista el 1946
és on s'hi donen més freqüentment les caigudes del
PIB, les oscil·lacions més fortes, la més
profunda inestabilitat i la crisi més aguda del capitalisme en
els 16 països industrialitzats que s'examinen i, en
conseqüència, del sistema capitalista mundial.
Mentre
que de la crisi del 1893 hi passen 15 anys abans de produir-se la
crisi del 1908, amb una caiguda del 3,2%, respecte dels 23 anys que
separen el 1870 de la crisi del 1893 (que es redueixen a 17 anys si
es parteix del creixement zero del 1876), amb el 1914, quan s'hi dóna
una caiguda del 6,3%, s'inicia un període en el qual el temps
més llarg entre dues crisi és el que hi ha entre el
1932 i el 1945, o siga de tan sols 13 anys.
Inclosos el 1914, any
de crisi, i el 1946 (caiguda del 14,4%) tenim 33 anys, que són
poc menys d'un terç del segle analitzat.
En els 43 anys que
precedeixen el període en qüestió tenim dos anys
de crisi, en els 30 que el segueixen tenim un anys de crisi (1975:
caiguda de l'1%), després de 29 anys que separen la crisi del
1946 i la del 1975 i que constitueixen l'arc temporal més
llarg sense caigudes del PIB. En els 33 anys del 1914 al 1946 s'hi
donen, contràriament, 9 anys de crisis (10 si s'inclou el
1914).
Ho podem veure també en l'índex. El 1914
assenyala 299; per arribar al redoblament hem d'esperar fins el 1942,
un dels anys més intensos de la segona guerra mundial, quan
l'índex assenyala 616 i l'increment és del 7,1% És
probable que el valor de 600 s'haja assolit en el primer semestre del
1942. Han passat 28 anys.
Si ens referim, però, a les
consideracions precedents fetes sobre els temps de redoblament del
PIB constatem que fins i tot aquest redoblament, que hem calculat amb
l'aïllament del període de crisis més intenses el
capitalisme i, per tant, forçant els terminis de referència
(de 300 a 600, en lloc de 200 a 400, en els valors de l'índez)
i els anys de referència (1914-1942, en lloc de 1898-1926 i
1926-1955), retornem a la tendència secular constant que és
de 28-29 anys.
Seguim l'índex del PIB, i centrem-nos en la
variació percentual anual ja siga positiva o negativa, ja que
ens permet de seguir millor la marxa dinàmic. Entre parèntesi
indicarem el valor de l'índex en relació a 100 del
1870.
El 1914 (299) assenyala un pas enrera respecte del 1913
(319), el 1915 (305) encara suposa un retrocés i tan sols el
1916 (328) va cap endavant. Però el 1917 (325) queda de nou
enrera respecte del 1916 (328). El 1918 arriba a un màxim
(335), però el 1919 (326), el 1920 (323) i el 1921 (322) es
recau de nou per sota del nivell del 1916 (328) i no gaire per damunt
del de 1915 (305).
Tan sols el 1922 (343) s'hi supera el nivell
màxim del 1918 (335); s'inicia una sèrie interrompuda
de vuit anys que culmina en el 1929 (452).
Substancialment, el
1919, el 1920 i el 1921 són anys de crisis en els quals el PIB
es troba per sota del nivell del 1916. En aquests anys, a més
de la gran aturada provocada per l'impasse militar, econòmic i
polític del conflicte mundial, s'estèn el moviment
revolucionari que arriba a la màxima expressió en
l'Octubre rus.
La revolució russa explota en el cicle de
crisi del llarg desenvolupament capitalista.
El llarg desenvolupament capitalista en la gran crisi
En el pla de la teoria marxista, la crisi que passa
el capitalisme, des del 1914, confirma l'anàlisi de llarg
període. Les conclusions que el moviment comunista n'extreu
són, però, força errònies, ja que són
mecanicistes i no dialèctiques.
La crisi és
concebuda com una crisi irreversible i, vanament, Lenin crida a
l'estudi, que recolza en la restauració del pensament de Marx
i Engels, del moviment contradictori de la realitat social. No hi ha
cap crisi que siga irreversible, no hi ha cap ensorrament automàtic
del capitalisme. La concentració que porta a la crisi, recrea,
amb la pròpia crisi, la condició pel resorgiment de la
petita producció i del petit capital. L'imperialisme que
provoca la guerra i, en conseqüència, la crisi difon,
alhora, el capitalisme en el món. Les contradiccions que
aquest procés mundial general són tantes i tan
importants com per provocar crisis econòmiques i polítiques,
susceptible de transformar-se en revolucions sempre que hi haja un
partit comunista capaç de fer-ho i que les masses
treballadores s'impliquen objectivament en la lluita.
És
allò que Marx i Engels havien vist el 1850.
Com per ells, i
també per Lenin, la “qüestió dels temps”
no s'ocupa tant del mercat mundial i la sort del capitalisme com de
la valoració de la quantitat i la qualitat de les
contradiccions i de la capacitat subjectiva, per tant del seu partit
d'avantguarda,
per utilitzar-les.
Des del 1914 al 1922, hi ha 5 anys de crisi,
durant els quals el PIB és per sota del nivell del 1916.
Pren
força la teoria sobre la crisi del declivi i de retrocés
del capitalisme.
El desenvolupament del 1918 (335; 30 punts per
damunt del 1915), demostra, però, que el capitalisme té
encara possibilitats. El 1918, amb tot, és 13 punts per damunt
del 1921. El fet que durant 6 anys (dels quals 1 amb fort
desenvolupament) es perllongue la crisi i que aquesta colpege
majoritàriament algunes grans metròpolis alimenta
l'arrelament de la teoria del declivi i de l'estagnació del
sistema capitalista de producció, declivi que ja no és
entpes correctament com a fase històrica és a dir en
termes de cicle. El 1922 (343) hi ha una forta pujada (21 punts
d'índex per damunt del 1921) que supera en 8 punts el màxim
anterior del 1918, de 38 el nivell del 1915, de 15 el del 1916, i de
18 el del 1917.
Els anys 1920, de l'anomenada “estabilització
relativa”, acaben amb el màxim de 452 del 1929. És
un coeficient de multiplicació de 4,52 respecte del 1870. Han
passat seixanta anys de desenvolupament capitalista des del 1870, o
siga des de la formació definitiva de tres grans potències:
els Estats Units, Alemanya i Itàlia. Es podria ja provar de
fer un balanç per veure si la teoria del declivi i de
l'estagnació es corresponia amb la tendència a llarg
termini. No es va fer. Avui s'hi pot fer.
De l'inici de la crisi
que ha obert la fase de les guerres imperialistes i de les
revolucions prolètaries ha passat, el 1929, quinze anys. El
capitalisme, a les metròpolis que s'examinen, ha crescut en
una meita. De l'inici de l'“estabilització relativa”,
en vuit anys, cresqué en un quart. Els anys 1910 i els anys
1920, plegats, han representat un creixement del capitalisme.
En
els anys 1930 hi hagué la gran crisi. El punt més baix
és del 1932. El valor del nostre índex és 374 i
es posa en mig del del 1923 (361) i del 1924 (379).
La caiguda
respecte del màxim anterior, del 1929 (452) és
fortíssima (78 punts de l'índex) i pot donar la
impressió d'un ensorrament. És un pas enrera de 9 a 10
anys. És un ritme de retrocés que es verifica en unes
proporcions que pot donar la impressió d'un ensorrament
catastròfic. Però és força significatiu
que s'arribe al nivell del primer trimestre del 1924, nivell superior
al del 1918 (335) i al del 1921 (322). Per molt destructiva que siga
la caiguda del 1932, el PIB d'aquell any és amb tot sempre
superior en 49 punt al del 1917, de 48 al 1919, de 51 al 1920, i de
52 punts al del 1922.
En altres paraules, el capitalisme de les
metròpolis, en la seua crisi màxima del 1932, cresqué
sempre en una sisena part respecte del capitalisme, en les mateixes
metròpolis, en el moment de la seua màxima crisi de 10
anys abans, el 1921. Això significa que el capitalisme es
reforça, davant de la crisi, amb una producció
crescuda.
La crisi dels anys 1930 presenta, per això,
aquest caràcter objectiu. Tot i que es prenga com a referència
el punt més baix, no es pot parlar de declivi, i menys encara,
d'estagnació.
A la segona guerra mundial imperialista el
capitalisme es presenta redoblat en relació al capitalisme que
sorgia de la primera guerra mundial. En conseqüència,
doble seria la seua capacitat destructiva, les seues destruccions, la
seues hecatombes de víctimes. Vejam l'evolució en
l'índex: 1913 (319), 1914 (299) i 1938 (496), 1939 (524), 1940
(534). En els anys 1930 de fet, el desenvolupament capitalista
continua, siguen quins siguen els anys que es vulguen
comparar.
Prenguem el màxim dels anys 1920, el 1929 (452);
el 1938 assenyala 496. Durant sis anys, des del 1930 fins al 1935 no
s'havia assolit el nivell del 1929 i això dóna la
impressió d'una crisi irreversible. Però també
aquests 6 anys es situen per damunt de l'any que havia representat la
superació de la crisi de la primera guerra mundial, el 1922.
El 1933 és 74 punts per sota del 1929 però 35 per
damunt del 1922. El 1934 està 49 per sota, i 60 per damunt, el
1935 està 26 per sota i 83 per damunt. Amb el 1936 (460) se
superà el nivell del 1929 de 8 punts. La tendència
prosegueix el 1937 (494) amb 42 punts, el 1939 (496) amb 44 punt i el
1939 (524) amb 72 punts. Però llavors s'inicia la guerra que
representa un salt cap endavant.
La segona meitat dels anys 1930
és, per tant, d'una nova expansió del capitalisme.
Dir
que els anys 1930 són els anys de la gran crisi significa, en
conseqüència, generalitzar un aspecte del procés
contradictori del desenvolupament capitalista i descurar-ne un altre.
El llarg desenvolupament capitalista en la perspectiva històrica
Els anys 1930 són els anys de la gran crisi i
de la caiguda en relació al màxim anterior, però
són també els anys en els quals el màxim se
supera en establir-ne un altre, el 1939. Si s'hagués,
aleshores i després, analitzat tot el procés de
desenvolupament, que accentuava com mai abans la marxa irregular,
oscil·lant i contradictòria, en lloc de fixar
exclusivament l'atenció sobre els que podien semblar els
anells febles de la cadena imperialista, s'hi hauria pogut aplicar,
teòricament i política, una estratègia
revolucionària de llarg període apropiada a la marxa
caòtica, però no catastròfica, del
desenvolupament capitalista que hauria marcat els decenis
successius.
Una estratègia dels temps, basada no en
impossibles càlculs quantitatius donada la insuficiència
d'instruments tècnics, sinó a la reflexió
possible sobre la marxa de les tendències del passat, observat
en les llargues distàncies i no en les veus oscil·lacions.
En
lloc d'esperar permanentment catàstrofes recurrents, sobre la
base de dades parcials i insuficients, damunt interpretades de forma
simplista amb un mecanicisme desconcertant, calia i cal atendre's al
ric patrimoni de la teoria de Marx i Engels sobre el desenvolupament
capitalista, utilitzada per Lenin amb resultats força
brillants.
S'ha acabat amb l'abandonament als més aguts
economistes burgesos, alguns d'ells d'origen socialdemòcrata,
menxevic i marxista legal, del camp del desenvolupament capitalista.
Aquests sovint han trobat en els nostres clàssics idees i
solucions que els mancaven. Més que l'anàlisi del
procés de desenvolupament s'ha privilegiat la previsió.
O, com se solia anomena, la prognosi sobre la diagnosi.
Per la
seua natura, donat que contempla la subjectivitat de les classes i de
les fraccions de classe, la prognosi del capitalisme sempre ha estat
subjecte, i sempre ho serà, a un marge d'error, més o
menys ampli.
La previsió, per bé que necessària
en la tasca política, sobre la capacitat de classe d'utilitzar
les contradiccions determinats per un procés social d'amplitud
mundial podia enunciar-se. Però no és sobre aquest punt
que la lliçó de Lenin s'havia de repensar pel
bolxevisme i pel moviment comunista. Més útil hauria
estat si s'hagués assimilat la seua teoria del mercat
mundial.
Encara vivia Lenin quan aquesta teoria trobà una
plena confirmació. Els que teoritzaven la crisi irreversible
improvisaren una teoria sobre l'“estabilització relativa
del capitalisme”.
La correcció és purament
formal, ja que roman l'errònia concepció de fons sobre
el desenvolupament capitalista.
Una concepció que tant de
mal hauria de portar en els decenis successius.
La teoria de
l'“estabilització relativa del capitalisme” no
veia el llarg desenvolupament del capitalisme. Es preocupava tan sols
de definir el moment conjunctural de la crisi irreversible del
capitalisme. La vida del capitalisme i, al mateix temps, del
desenvolupament i la crisi, perquè és el
desenvolupament caòtic qui provoca la crisi. Per tant la seua
sempre és una “estabilització relativa”. El
problema d'anàlisi és precisament el d'identificar el
temps llarg de desenvolupament, i sols d'aquesta forma es pot
conèixer l'amplitud i la durada de les crisis. La validesa de
les previsions és, per tant, la conseqüència de la
correcció de l'anàlisi. Analitzar el desenvolupament
del capitalisme significa analitzar la intensitat i l'extensió
dels seus cicles de creixement i dels seus cicles de depressió.
Aquests es correlacionen estretament, com ja hem provat de demostrar
precisament amb l'anàlisi del cicle de les màximes
depressions. La seua breveta troba l'explicació en la marxa
dels cicles precedents i, contemporànica, explica fins i tot
els cicles que seguiran. El llarg desenvolupament del capitalisme, a
fi de comptes, és la mesura de tempora de la seua expansió
mundial.
Temps i espai es conjuguen sobre el fus horari de la
història i assenyalen els batecs del desenvolupament, de les
crisis, de les guerres, de les revolucions en la lluita de les
classes.
.