[índex de "La difícil qüestió dels temps"]
.
Edizioni
LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la
internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio), l'agost del 2001
capítol primer
La qüestió dels
temps
La
teoria dels temps
Els
temps de l'oceà pacífic
La
"qüestió difícil" dels temps
Els
temps llargs del revisionista Cunow
La
tàctica en l'estratègica dels temps llargs
La
concepció materialista en la política dels temps
llargs
La
restauració leninista de la qüestió dels temps
El
temps de les forces productives i del partit
L'acceleració
del temps imperialista
Les
aliances del temps imperialista
El
temps del capital global social
Els
temps de la NEP de Lenin
Els
temps d'una lluita inèdita
El
temps de la claredat de Lenin
Els
temps de la tradició de classe
La
qüestió dels temps
El 1916 Lenin, a
l'article “A propòsit d'una caricatura del marxisme”,
considerava que la major part de la humanitat no havia arribat encara
a l'estadi del desenvolupament capitalista: “la majoria dels
països i de les poblacions de la terra no es troben en l'estadi
capitalista, o tan sols es troben a l'inici d'aital grau de
desenvolupament".
En els darrers seixanta-cinc anys la gran majoria de les poblacions de la terra han arribat plenament a l'estadi capitalista de desenvolupament. La història d'aquests seixanta-cinc anys és la història d'aital transformació. És un fenomen social d'enormes proporcions. No s'havia esdevingut mai en la història que el sistema de producció capitalista es difongués, en un període de temps tan breu, amb aital extensió territorial. No s'havia esdevingut mai que el capitalisme es difongués amb aital velocitat.
L'Europa occidental i Nord-amèrica, per
arribar a l'estadi capitalista de desenvolupament, esmerçaren
molt més temps i avançaren més lentament.
Amadeo
Bordiga, en diverses ocasions, ha reclamat un
importantístim debat al moviment comunista:
"A la
gran discusió del 1926 sobre la qüestió dels temps
l'havíem aclarit fonamentalment.
Stalin deia: si el
socialisme complet és impossible, llavors hem de deixar el
poder.
Trockij cridà a creure en la revolució
internacional, però que calia esperar almenys cinquanta anys
per a què arribés al poder.
Se'ls hi respongué
que Lenin havia parlat de 20 anys per la Rússia aïllada.
Documentàrem que Lenin entenia 20 anys de bones relacions amb
els pagesos, després dels quals, si bé en una Rússia
econòmicament socialista, s'hauria desencadenat la lluita de
classes entre obrers i pagesos per posar fi a la micropropietat rural
i al microcapital privat agrari, tara de la revolució".
La qüestió dels temps, com l'anomena
Bordiga, ha aixecat discussions periòdiques que, com a tals,
no podien fornir les solucions.
La importància de la
qüestió es troba en el propi fet que el marxisme l'havia
posada i la posa sistemàticament. La discussió és
sols un moment i una ocasió per retornar al centre de la feina
teòrica i política una part integrant d'aquesta, una
constant de l'elaboració i de la pràctica que, a voltes
i per tota una sèrie de causes objectiva, disminueix
d'intensitat.
Quan manca, en l'elaboració i en la pràctica,
la referència a la qüestió dels temps, quan la
solució dels problemes immediats del proletariat revolucionari
se cerca en el quadre contingent on s'hi col·loquen els
problemes que es presenten com a immediats, quan preval l'exigència
de trobar la solució a problemes que escapen de la
contingència sols perquè són determinats
històricament i sols perquè no tenen una natura
contingent, es presenta amb el tot el dramatisme la impossibilitat
pràctica de solucionar els problemes immediats. La qüestió
dels temps, descurada en l'elaboració teòrica es
tradueix en la incapacitat pràctica d'afrontar correctament
els problemes immediats i, així doncs, de resoldre'n la part
que objectivament es podria resoldre. En abstracte tots els problemes
són immediats i irresolubles ja que, si són problemes
real i no falsos problemes, representen la manifestació d'una
contradicció i, per tant, d'un procés dinàmic,
donat que allò que és estàtic no constitueix una
contradicció ni tan sols un problema. No hi ha, per tant,
problema que no tinga un passat, un present i un futur.
Allò que definim com a problema immediat per a una classe és, en realitat, un plec d'aspectes units l'un amb l'altre, un plegat de nexes recíprocs que s'influeixen mútuament, un plegat de relacions dialècticament intrincades.
Vistos en llur estaticitat aquests aspectes o nexes assumeixen una prioritat equivalent, o siga semblen tots primaris; del fet que llur suma constituïsca el problema i donada la impossibilitat de resoldre'ls en la totalitat, altrament no donarien plegats un problema, se'n deriva l'objectiva incapacitat de copsar el node determinat.
Però si se'ls veu en llur dinàmica, muten fins i tot llur disposició i allò que ahir era primera, avui no ho és, i demà ho torna a ésser.
El problema, que és un plegat d'aspectes, pot
descomposar-se no d'una forma arbitrària sinó en
l'elaboració científica i, per tant, en l'acció
política pràctica corresponent. Si la ciència és
correcta i la pràctica és conseqüent, en nus es
pot resoldre. És la tàctica derivada de l'estratègia
la que ho pot fer.
Vet ací perquè la qüestió
dels temps és una constant del marxisme. Aquesta permet
d'analitzar els problemes en llur curs històric i de seguir-ne
llur dinàmica de formació, de desenvolupament i de
maduració. La ciència marxista estudia el
desenvolupament i, per tant, la dinàmica temporal. Més
que una qüestió dels temps és un mètode
sobre el temps i sobre l'espai que, si s'aplica amb tots els criteris
específics disponible, trascendeix la qüestió
particular dels temps quant l'engloba orgànicament.
Si aquesta es posa periòdicament, independentment del fet que en l'elaboració s'haja descurada l'anàlisi de la dinàmica, és sobretot per la dificultat de la pròpia anàlisi, per la mancança de material seleccionat o per la insuficiència dels instruments teòrics.
Identificar la tendència de desenvolupament i la dinàmica del moviment no vol dir poder disposar encara de les grandeses que el constitueixen.
La mesura del temps és la mesura del ritme i la mesura del ritme és quantitat. La quantitat del moviment social que condueix a la revolució del sistema capitalista de producció i a la revolució proletària és gran pel que fa al propi moviment. La vida social, econòmica i política, és una quantitat infinita d'acte i, per això, és quantificable.
El sistema capitalista de producció, basat en el benefici i en el càlcul del benefici, amb el bescanvi de valors equivalents desenvolupa al màxima la mesura de la quantitat. Això ofereix al marxisme la possibilitat de poder disposar sempre més de l'estadística social, però l'escola marxista amb prou feina l'ha utilitzada. L'obra pionera de Lenin sobre la qüestió agrària, sobre el desenvolupament del capitalisme rus i sobre l'imperialisme no ha trobada encara aquella continuació que li era necessària.
Són massa els anys de retard també en aquest camp.
Són anys que han pesat negativament en l'aplicació i en la comprensió de la qüestió dels temps debatuda en el curs de la revolució russa.
La qüestió dels temps es troba en el
centre d'una visió estratègica del moviment
revolucionari perquè és una qüestió teòrica
i d'instruments tècnics adequats.
D'aquest punt de vista
marxista cal veure, al costat d'altres aspectes, l'afirmació
de Lenin segons la qual sense teoria revolucionària no hi ha
moviment revolucionari.
Sense teoria revolucionària del
temps històric no hi pot haver moviment revolucionari en el
present. La teoria revolucionària que observa els temps dels
processos socials i dels moviments polítics conseqüents
és, en definitiva, una aplicació de la teoria
fonamental del desenvolupament capitalista elaborada per Marx i
Engels.
Aquesta teoria tingué un dels moments creatius més
intensos després de la fallida de la revolució del
1848.
L'agost del 1849, Marx es refugia a Londres, on hi passarà
gran part de la seva vida. El 1850 rellença la “Neue
Rheinische Zeitung, Politisch-Oekonomische Revue”, de la qual,
amb tirada de 2500 còpies, eixiran pocs nombre abans de
desaparèixer per manca de mitjans financers.
Amb la “Revue”
pensa utilitzar el temps de la treva per aprofundir els temps de la
revolució, o siga de fer un balanç del 1848-1849 per
traçar la perspectiva del futur.
Marx es proposa de
“...fornir un tractament científic complet de les
relacions econòmiques que constitueixen la base del moviment
polític global”.
I això serà el que ell
i Engels faran en el primer any londinenc.
En el darrer número
de la “Revue”, d'octubre, les conclusions són
exposades: “Donada aquesta prosperitat universal, en la que les
forces productives de la societat burgesa es desenvolupen amb aquella
sobreabundància que, en general, és possible en les
condicions burgeses, no es pot parlar d'una veritable revolució.
Una revolució plena és possible solament en períodes
en el que tots dos aquests factors, les forces modernes de producció
i les formes burgeses de producció, entren en conflicte entre
elles. Els diversos acords als quals s'abandonen actualment els
representants de les diferents fraccions del partit continental de
l'ordre i en les que es comprometen abastament, ben lluny de fornir
l'ocasió per a noves revolucions, són contràriament
possibles tan sols perquè la base de les relacions és
momentàniament una cosa segura i, sense que ho sàpiga
la reacció, una cosa burgesa.
Contra aquesta s'estimbaran
totes les temptatives reaccionàries d'aturar l'evolució
burgesa, com tota la indignació moral i totes les proclames
inspirades dels demòcrates.
No és possible una nova
revolució sinó precedeix una nova crisi. L'una però
és tan segura com l'atra”.
El 1895 Engels, en
publicar una nova edició de “La lluita de classes a
França entre el 1848 i el 1850”, hi afegeix, com a quart
capítol, part de l'article del darrer número de la
“Revue”, i afirma que constitueix “una conclusió
real de tot plegat”. Signe que, a gairebé cinquanta anys
de distància, retenia la validesa.
El propi balanç
del 1850 no és, per això, una simple reflexió
sobre la revolució del 1848 sinó és, sobretot,
una teoria per la revolució del futur.
El “tractament
científic complet de les relacions econòmiques”
que culminarà en “El Capital”, analitzarà
“la base del moviment polític global”; en
analitzar el mercat mundial s'aplica científicament la qüestió
dels temps del “moviment polític global”. En tots
els sentits i per totes les classes, no sols pel proletariat.
En
el moment que Marx estableix la base objectiva de la revolució
en la crisi subratlla la importància dels reaccionaris i dels
demòcrates davant de l'evolució de les forces
productives. La lluita de les fraccions de la classe dominant esdevé,
per això, no una ocasió de crisi sinó una
possibilitat d'evolució de la burgesia.
En
el segon número de la “Neue Rheinische Zeitung,
Politisch-Oekonomische Revue”, del febrer del 1850, Marx i
Engels publiquen, de forma anònima, una “resenya”
de política internacional en la qual, a més d'una
infinitat de valoracions significatives, trobem alguns passatges
d'extrema importància: “Mentre en els dos darrers anys
el continent ha estat presa de la revolució, de la
contrarevolució i a la riuada d'eloqüència que
inevitablement les acompanya, l'Anglaterra industrial s'ha dedicat a
tota una altra cosa: la prosperitat”.
La revolució de
febrer ha allunyat “la concurrència de la indústria
continental” i “ha ajudat els anglesos a superar la crisi
en l'espai d'un any i d'una forma absolutament tolerable”.
Tan
sols la passió revolucionària i la freda genialitat
científica podien conduir els dos combatents a cercar i a
descobrir les causes de la fallida del moviment polític
continental, en el qual hi havien participat activament; i per tant,
també les causes de la fallida de llur estratègia de
“revolució permanent”, basada en una cadència
i temps que objectivament no podien donar-se.
L'esquema estratègic
del pas de la revolució democràtica-burgesa a la
revolució socialista-proletària es corresponia a la
dinàmica de les lluites de les classes, i no a “un
tractament científic complet de les relacions econòmiques”
que determinen la dinàmica global de les lluites polítiques
de les classes. Les revolucions, al continent, han afavorit el
capitalisme anglès i evitat la seva crisi.
Una reflexió
d'aquesta mena porta, inevitablement, a donar una ullada a l'altra
banda de l'oceà.
En l'escrit de la Revue de l'octubre del 1850, Marx
i Engels passen a ocupar-se d'Amèrica: “el fet més
important que s'hi ha verificat, més important encara que la
revolució de febrer, és la descoberta de les mines d'or
de Califòrnia. Ja ara, tan sols divuit mesos després,
és possible de preveure que aquesta tindrà
conseqüències encara més grandioses que la pròpia
descoberta d'Amèrica
Una costa de trenta graus de latitud,
una de les zones més fèrtils i belles del món,
fins ara pràcticament deshabitada, es transforma en un cop
d'ull en un país ric i civilitzat, densament poblat de gent de
totes les races, des dels ianquis fins als xinesos, del negre a
l'indi i el malai, del crioll al mestís i l'europeu. L'or
californià es troba a cabassos a Amèrica i a la costa
asiàtica de l'oceà pacífica i tragina els pobles
bàrbars indòcils cap al comerç mundial, cap a la
civilització. Per segona vegada el comerç mundial fa un
cop de timó.”
Després d'haver previst, amb una
perspectiva impressionant, el paper de Califòrnia en el
desenvolupament del mercat americà i de l'asiàtic, Marx
i Engels escriure que “ben aviat” Nova York i San
Francisco suplantaran Londres i Liverpool com a “emporis del
comerç mundial”. I diuen encara més:
“L'eix
del tràfic mundial -en l'edat mitjana Itàlia, en
l'època moderna Anglaterra- serà ara la meitat
meridional de la península nord-americana. La indústria
i el comerç de la vella Europa deurà emprar-se a fons
si no vol acabar amb la mateixa decadència que tocà la
indústria i el comerç italians del segle XVI cap
endavant, i si Anglaterra i França no volen reduir-se a allò
que són ara Venècia, Gènova i Holanda.
Gràcies
a l'or californià i a la imparable energia dels ianquis, aviat
totes dues costes de l'oceà Pacífic seran poblades,
obertes al comerç i industrialitzades com ho és
actualment la costa de Boston fins a Nova Orleans.
Alhora l'oceà
Pacífic tindrà la mateixa funció que ara té
l'oceà Atlàntic, i que en l'edat mitjana tingué
la Mediterrània, és a dir la funció de gran via
marítima del tràfic mundial; i l'oceà Atlàntica
es reduirà al paper de mar interna, com ho és ara la
Mediterrània”.
A la llum d'aquestes clares
afirmacions no es pot dir precisament que Marx i Engels tinguessin
una visió restringida del mercat mundial i que en limitessin
la potencialitat a la possibilitat expansiva del capitalisme anglès.
No podien, per tant, pensar en una caiguda del capitalisme determinat
per l'exhauriment de la potencialitat del capitalisme anglès
sobre el mercat mundial i ni tan sols pel del capitalisme europeu.
Així, proposen que el capitalisme anglès i europeu, i a
més, en general, el vinculat al comerç de l'oceà
Atlàntic estan destinats a declinar davant el desenvolupament
impetuós del capitalisme de l'oceà Pacífic.
Si
es considera que això ha estat, per més d'un segle, el
desenvolupament de la costa occidental americana, del Japó i
d'Àsia no es pot fer més que admirar una visió
històrica tan gran, obtinguda per la descoberta científica
de les lleis dels moviments del sistema de producció
capitalista i aplicada a la identificació d'algunes tendències
fonamentals de desenvolupament, però, per força, no
sorgida encara d'aquella muntanya de fets concrets i de dades que tan
sols el temps i el perfeccionament dels instruments tècnics
que fornirien més tard.
S'hi ha parlat molt, per part de
diverses corrents revisionistes, de la particularitat del capitalisme
americà que farien invàlida pels Estats Units l'anàlisi
d'“El Capital”, anàlisi obtinguda de l'experiència
anglesa. La corrent d'Earl Browder, com a exemple, pretèn que,
per aquesta particularitat, no es pot considerar que funcionen en el
mercat americà algunes lleis objectives del capitalisme vigent
a Anglaterra.
El problema de fons, contràriament, hauria
d'ésser l'indicat per Marx i Engels, o siga el del futur
capitalista de la conca del Pacífic. El fet que aquest
problema haja estat descurat per molt del temps, quan no ignorat
directament, és ja per si un element que ajuda a comprendre
moltes llacunes i molts errors d'aplicació estratègica.
Lenin,
contràriament, té present aquest problema de fons en la
seva anàlisi i en la seva estratègica, en les
consideracions sobre la guerra russa-japonesa i el paper que assigna
a Àsia en la revolució internacional.
Que el
capitalisme està destinat a accelerar el desenvolupament a
l'àrea asiàtica és per Lenin connatural a la
dinàmica de l'imperialisme. També en aquest aspecte
enllaça amb l'autèntic pensament de Marx i Engels,
desviat per corrents de la Segona Internacional.
L'equívoc
sorgeix, sobretot, per altres raons.
Marx i Engels defensen que el
desenvolupament del capitalisme afecta tot el món però
creuen que les contradiccions d'aital desenvolupament provoquen, al
mateix temps, la revolució proletària a Europa. Ho
sostenen obertament en l'escrit que hem citat: “l'única
possibilitat, pels països europeus civilitzats, de no caure en
aquella dependència industrial, comercial i política en
la que ara es troben Itàlia, Espanya i Portugal, es troba en
una revolució social que – si es fa a temps –
canvie els sistemes de producció i de transport segons les
necessitats de la producció que s'adapten a les forces
productives modernes, i faça possible la creació de
nvoes forces productives, que mantinguen la indústria europea
amb la seva superioritat i que compensen d'aquesta forma els
desavantatges de la posició geogràfica”.
En
definitiva, sols una revolució social pot impedir el declivi
de l'Europa atlàntica davant l'ascensió del capitalisme
americà asiàtic del Pacífic ja que sols una
revolució social pot mantindre la superioritat de les forces
productives europees i, en conseqüència, de la nova forma
política social europea davant el capitalisme ascendent de les
altres parts del món.
El curs de la història ha anat
segons la tendència identificada per Marx i Engels. L'extensió
del capitalisme a la conca del Pacífic ha tingut,
veritablement, “conseqüències encara més
grans que la pròpia descoberta d'Amèrica”.
El
"colp de timó" ha estat tremend i ha afectat fins i
tot el moviment revolucionari que, en descurar la formidable
descoberta de Marx i Engels de la tendència a l'extensió
del capitalisme, no ha estat estratègicament al nivell
d'utilitzar totes les contradiccions, i en primer lloc l'extensió
mundial de les guerres, que un procés així provocava.
Tan sols el partit de Lenin, que de la descoberta marxista fa el
seu presupòsit estratègic, fou bastit teòricament,
políticament i organitzatives per provar la gran batalla.
Però
roman aïllat.
La "qüestió difícil" dels temps
Marx i Engels, a la “Revue” de l'octubre
del 1850, copsen l'extensió del capitalisme a la conca del
Pacífic i la crisi a Europa, en particular en la indústria
i el comerç anglès.
La crisi anglesa pot ésser
l'única possibilitat per una revolució social que
bloque el domini mundial del sistema capitalista de producció,
altrament inevitable.
"Sempre que s'hi siga a temps",
adverteixen els dos autors.
És de fet l'ascensió del
capitalisme fora d'Europa la que provocarà la crisi no tant a
França o a Alemanya, com s'havia esdevingut el 1848, com a
Anglaterra que havia prosperat amb la crisi del continent.
Per
Marx i Engels:
"Ben aviat, donades les colossals forces
productives que la indústria anglesa ha aplegat entre el 1843
i el 1845, el 1846, 1847 i sobretot el 1849, i encara aplega, amb les
que ja hi existien, fins i tot els mercats que encara romanen,
sobretot els del nord i del sud d'Amèrica i els australians se
saturaran i al primer indici d'aquest fet es difondrà el
“panic” tant en la producció com en l'especualció
– potser ja vers la fi de la primavera, o com més tard
el juliol o l'agost. Però aquesta crisi, pel fet que haurà
de coincidir necessàriament amb grans col·lisions al
continent, portarà fruits ben diversos a tots els que l'han
precedida. Si, fins ara, cada crisi ha representat el senyal d'un nou
progrés, d'una nova victòria de la burgesia
industrial sobre la propietat acumulada i sobre la burgesia
financera, aquesta assenyalarà l'inici de la revolució
anglesa moderna, revolució en la que Cobden tindrà el
paper de Necker".
D'alguns passatges pot semblar que per Marx
i Engels la crisi que li espera a Anglaterra, en coindicir amb una
gran guerra en el continent, hauria determinat una revolució
moderna, causada per una saturació dels mercats americans i
asiàtics.
Però si tenim presents els passos
precedents, que hem citat, cau l'equívoc. La saturació
ha d'ésser vista com un fet cojunctural i no com el resultat
final d'un desenvolupament capitalista en el món extraeuropeu,
desenvolupament jutjat apenes als inicis.
Sobre aquest argument
Marx i Engels retornaran repetidament en els anys successius. N'hi ha
prou a recordar els articles sobre l'Índia i sobre la
Xina.
Fins i tot si es vol considerar aïlladament la previsió
errada del 1850, sobre la causalitat mercat mundial-crisi-revolució,
es pot veure que la crisi és concebuda com a coincidència
entre una crisi productiva i financera i una guerra. En això
Marx i Engels continuen les posicions de la Neue Rheinische Zeitung
del 1848, encara empenyada, sobretot per Engels, en les previsions
sobre el factor bèlic.
Si la previsió del 1850
l'errà no és per la crisi econòmica sinó
per la manca de coincidència amb la guerra continental; la
guerra de Crimea del 1853 restarà com a episodi aïllat.
Des
del 1850 passarien encara vint anys abans de Sadowa i Sedan, però
fins i tot en aquest cas Anglaterra i Rússia en restarien fora
i no es replicaria aquella dimensió continental, presentada
com a analogia històrica de les guerres napoleòniques.
En
qualsevol cas, el concepte de crisi comprèn, en el pensament
de Marx i Engels, el cicle econòmic i el cicle polític,
en particular el bèlic.
Voler treure exclusivament sobre la
teoria del cicle i de la reproducció a major escala del
capital una teoria específica de la crisi, sense tindre
present la qüestió militar, és mutilar el
pensament de Marx i Engels i fer-lo irreconeixible.
Lenin, en
restaurar el marxisme, restaura la teoria de la crisi en la component
bèlica.
La lectura de la "Correspondència"
contribuirà a la restauració.
A la lletra del 8
d'octubre del 1858 Marx escriu a Engels: "No podem negar que la
societat burgesa ha reviscut per segona volta el seu segle setze, un
segle setze que esper que sonarà a mort per les seves coses
com el primer l'ha cridada a la vida.
L'autèntic objectiu
de la societat burgesa és la constitució d'un mercat
mundial, almenys a grans trets, i d'una producció que recolze
sobre aquesta base.
Com el món és rodó,
sembla que aquest objectiu ja ha estat portat a terme amb la
colonització de Califòrnia i d'Austràlia i amb
la inclusió de la Xina i el Japó.
Vet ací la
nostra qüestió difícil: sobre el continent la
revolució és imminent i prenderà aviat un
caràcter socialista. No serà necessàriament
sufocada en aquest petit angle del món, donat que el moviment
de la societat burgesa és encara ascendent sobre una àrea
molt més gran?"
En aquesta "questió
difícil" hi ha un nus estratègic que pocs, en les
generacions del marxisme, ha provat de deslligar i que molts han
contribuït a agreujar.
Els temps llargs del revisionista Cunow
En el debat de fi de segle originat pel revisionista
E. Bernstein hi ocupa un lloc especial la denominada “teoria de
l'ensorrament” que, pels autors, és atribuïda a
Marx i Engels.
K. Kautsky nega que hi haja a l'obra de Marx i
Engels una “teoria de l'ensorrament” del
capitalisme.
Heinrich Cunow, contràriament, a l'assaig "Per
la teoria de l'ensorrament" publicat a la "Neue Zeit"
del 1898-1899, afirma que aital teoria existeix en el pensament de
Marx i Engels i, després d'haver-ne defensat els autors,
prosegueix amb una crítica de llurs presumptes errades.
No
ens interessa, en aquest lloc, tant exposar la controvèrsia
sobre la “teoria de l'ensorrament” i les tesisi dels seus
protagonistes com considerar-ne un aspecte derivat que pot ésser
vist, des de tres angles diversos, el de Cunow, el de Luxemburg i el
de Lenin.
Per Cunow, la tendència de desenvolupament del
capitalisme identificada per Marx era exacta; l'errada era únicament
a la valoració del temps del desenvolupament ja que
“l'acumulació no s'ha realitzat amb el ritme ràpid
que Marx i Engels havien previst a la fi dels anys quaranta i que el
primer d'aquest conserva per hipotetitzar fins i tot en l'època
de la publicació del primer volum del Capital".
O
siga, quasi dos decennis després. Per què Marx continuà
amb la previsió d'un ritme ràpid d'acumulació?
Cunow no ho diu i sosté que:
"La raó de què
no s'haja donat la diagnosi de Marx recau en qualsevol cas en la
consideració del camí fins llavors recorregut per
aquest desenvolupament i no en el fet que s'haja equivocat en
interpretar les tendència del sistema econòmic
capitalista, sinó en el fet que com a camp d'acció
d'aitals tendències, assumí erròniament pel
futur el mercat que hi havia llavors, amb les característiques
específiques que la seva limitació comportava, i en
conseqüència la concepció equivocada del
desenvolupament successiu com un simple perllongament del procés
que tenia lloc sota els seus ulls".
Fins i tot Henryk
Grossmann, al llibre "Les lleis de l'acumulació i de
l'ensorrament del sistema capitalista" publicat el 1929, tot i
que el critica no posa de manifest les contradiccions presents en la
interpretació de Cunow del pensament de Marx.
Grossmann
reassum així la tesi de Cunow: "Marx s'enganyà tan
sols en relació al temps del desenvolupament, perquè en
la seva època havia considerat com a fets mercats existents de
feia poc. De fet el capitalisme dels últims decennis prova de
conquerir sempre nous mercats pel capital i per la indústria i
això actua de forma mitigant sobre la tendència a
l'ensorrament del capitalisme".
I precisament és en
aital interpretació on resideix l'error d'inici de H. Cunow,
del qual deriva necessàriament l'error successiu sobre els
temps de velocitat de l'anomenat “ensorrament del
capitalisme”.
Escriu Cunow:
"Així, Marx i
Engels assumiren el “mercat mundial” d'aleshores, i el
contrast entre el ràpid augment de la productivitat i la
capacitat de consum del mercat que resultava de la limitació
d'aitals mercats, com si fos una dada més, sense examinar si
l'efecte d'aital contrast no suposava modificacions, si fins i tot el
mercat no s'amplia i es diferencia amb l'acumulació
capitalista i en base a les forces productives".
I encara:
Quan Marx i Engels escrigueren el Manifest comunista, el
desenvolupament capitalista vivia encara el seu període heroic
i tots dos el valoraven sobre la base d'un període de
desenvolupament relativament breu i en el quadre d'un camp
d'observació restringit".
Ja hem vist com Marx i
Engels afrontaren, el 1850 i els anys següents, la qüestió
estratègica del desenvolupament del mercat mundial i dels
temps conseqüents. Veieren clarament l'ascensió del
capitalisme en la conca del Pacífic tot just quan s'iniciava i
quan no podia encara produir tots aquells efectes que
preveien.
Meravella que H. Cunow no haja considerat aital
elaboració, i haja fet vana la seva crítica, però
encara meravella més que gran part del debat sobre la “teoria
de l'ensorrament” haja descurat el pensament originari de Marx
i Engels.
Seria simplista atribuir això a una escassa
coneixençà dels textos ja que, com recordarà poc
després Lenin a propòsit de Kautsky, no era habitual
que aquesta manqués en el dirigents teòrics de la
Segona Internacional. Així, si hi hagué un moment en el
qual haja estat més alta la coneixença teòrica
fou de fet aquell. No és un dels casos que la generació
revolucionària dels Lenin fes crèixer sota l'aspecte
teòric, no en el buit sinó en contraposició
dialèctica als defensors dels revisionisme.
La qüestió
dels temps pot veure's fins i tot en aquest sentit: més alta i
elaborada és la plataforma teòrica del revisionisme i
de l'oportunisme i més intensa és la maduració
teòrica de la generació marxista revolucionària
que es veié forçada a combatre i atacar aquella
plataforma, per tal de no extingir-se. És en aquesta selecció
de les espècies teòriques que avança la
dialèctica social i que a un Hegel li succeeix un Marx, a un
Ricardo un Engels, a un Plekhanov, un Lenin.
La lluita contra els
molins de vent pot donar generosos Quixots però no genials
estrategues.
L'evolucionisme gradualista de la Segona
Internacional era el menys adaptat per restaurar la teoria de Marx i
Engels del desenvolupament del mercat mundial, teoria on s'hi posava
la qüestió dels temps en el cicle de les revolucions i de
les guerres a Europa.
A la Segona Internacional la qüestió
dels temps es mantenia com a important però en una visió
d'evolució gradual. L'evolucionisme és reduït a un
gradualisme esquemàtic on desapareix qualsevol dialèctica
de la mutació, del trencament i de la catàstrofe en el
desenvolupament dels sistemes de producció i de les formacions
econòmiques i socials. Els temps esdevenen, així, pura
cronologia i no res més, com en els fundadors del marxisme,
unitat de mesura de les deceleracions i les acceleracions del
desenvolupament històric, de la formació de les
classes, de llurs transformacions i lluites.
Una incomprensió
així de la dialèctica dels temps històrics i
presents, com veurem, a K. Kautsky que amb prou feines critica H.
Cunow.
La retrobem a la fi en el pensament de Rosa Luxemburg, qui
no és gradualista i que té sempre present el procés
de trencament revolucionari en la tendència a la difusió
del capitalisme en el mercat mundial.
De fet, en una lletra del 31
de desembre del 1898 a Leo Jogiches, no troba altra cosa a dir de
l'assaig de H Cunow que: " A propòsit de Cunow crec que
ja s'ha calmat un poc, i hem entès que no s'ha menjat “els
millors bocins”. Ha desflorat, si es pot dir, qualque idea,
però en una manera tan esvaïda i superficial que puc
desenvolupar sense escrúpols el mateix tema al meu estil, i en
general “m'ha desilusionat”.
Rosa Luxemburg
desenvoluparà el tema amb "L'acumulació del
capital" que tant farà reflexionar i debatre l'escola
marxista però, per damunt de tot, treurà la pròpia
qüestió dels temps d'una dialèctica global
d'història i d'estratègia.
La tàctica en l'estratègia dels temps llargs
Tadeusz Kowalik, a la seva obra "Rosa Luxemburg
i el pensament econòmic", fa resorgir el debat alemany
sobre el revisionisme sobre l'anterior controvèrsia russa
sobre els mercats entre populistes i marxistes els anys 90. La teoria
sobre els mercats dels populistes Vorontsov e Danielson provoca la
intervenció de Plekhanov, de Lenin i dels anomenats “marxistes
legals”, S. N. Bulgakov, P. Struve i M. Tugan
Baranovskij.
Tugan Baranovskij havia publicat el 1884 el llibre
“Les crisis industrials periòdiques, història de
les crisis a Anglaterra i teoria general de la crisi" on, a
partir dels esquemes de reproducció i d'acumulació
formulats per Marx a “El Capital”, es manté proper
al pensament de Sismondi en la tesi segons la qual la demanda
insuficient respecte de la producció en el desenvolupament
accelerat porta a la sobreproducció de mercaderies i, en
conseqüència, a l'ensorrament del capitalisme. En les
edicions successives del llibre Tugan Baranovskij veurà en els
escrits de K. Kautsky, de H. Cunow i de K. Schmidt la formulació
més completa que porta a la teoria de la insufìciència
dels mercats.
El llibre, traduït a l'alemany, obre una
discussió en la qual s'hi situa la posició de Cunow
sobre els temps llargs del capitalisme.
Segons Cunow,
l'engrandiment dels mercats exteriors, "ha creat no tan sols un
canal d'eixida per les inesgotables excedències” sinó
que fins i tot “ha afeblit la tendència a la producció
de crisis”.
Sense el mercat exterior Anglaterra es
trobaria:
"des de fa molt de temps exposada a un conflicte
entre la capacitat de consum del seu mercat intern i extern i el
gegantí augment de la seva acumulació
capitalista...".
És possible que temporalment
d'aquesta situació treguen avantatge els emprenedors, els
propis obrers, si bé no en la mateixa mesura, diu Cunow i
retreu a Bernstein que "atribueix validesa general als efectes
de les tendències de l'economia que es manifesten en una
determinada fase del procés de desenvolupament i presum que
restaren estables en tots els estadis".
En resum, Bernstein
no examina
"si el mercat no s'amplia i es diferencia amb
l'acumulació capitalista i en base a les forces
productives".
H. Cunow fa encara de l'ensorrament del
capitalisme una qüestió de temps i, si bé critica
E. Bernstein perquè no lliga les condicions de la classe
obrera metropolitana amb la marxa efectiva del mercat mundial,
n'accepta substancialment l'evolucionisme gradual, si bé
temperat per la preocupació sobre els cicles.
Si és
just lligar l'anàlisi de les condicions de la classe obrera a
l'exam del cicle i, així, no atribuir validesa general als
efectes contingent, és just, en conseqüència,
veure en termes de temps les conseqüències sobre el
capital i sobre el salari del cicle del mercat mundial, i és
ja revisionista no treure totes les conclusions polítiques
d'aquest procés. La teoria de l'ensorrament del capitalisme,
inacceptable des del pla científic però que pot
passablement ésser assumida per una preparació
revolucionària de classe, esdevé, en la posició
de Cunow, un bastió de la pràctica reformista.
La
qüestió dels temps llargs, ja aplicada erròniament
per Cunow, per exigència científica, amb totes les
seves àrdues temptatives de solucions i amb tots els errors
tècnics inevitables i previsibles, es transforma en un futur
indefinit, en un esdevenir abstracte i boirós, en un còmode
recurs per la pràctica del present. La ciència cau en
la ideologia i en les creences, juntament amb les velles religions i
les altres ideologies, rera la cortina de les falses consciències.
Si
el comunisme no és la societat ideal inventada per la idea
utòpica sinó, com diu Marx, el moviment real i si el
marxisme és la ciència que descobreix el moviment
social real, els temps són el resultat de la capacitat
d'anàlisi de la ciència i no categories ideològiques
del fluxe perenne del temps.
L'estratègia revolucionària
es base en l'anàlisi dels temps no per predir el futur, tasca
per la qual un moviment real i objectiu no en sent cap necessitat,
sinó per establir cadències temporals que siguen
referència en l'establiment de les tasques immediates del
present, les tasques de la tàctica.
No és la tàctica
la que és imprescindible de l'estratègia. És
l'estratègia la que és indispensable per a la tàctica.
Es pot dir que sense estratègia hi ha únicament
oportunisme o, en el millors dels casos, tacticisme, o siga una anar
i tornar sense fi a la recerca d'una posició de classe davant
els problemes immediats que posa el present.
L'estratègia
permet no una impossible solució automàtica dels
problemes tàctics sinó una solució sòlida
a les inevitables temptatives de col·locació tàctica.
La tàctica es troba que ha d'afrontar situacions contingents
que són una combinació multiforme, com la defineix
Lenin, de processos històrics a llarg termini.
El procés
d'industrialització que, per exemple, atravessava Rússia,
i sobre el qual s'hi enfrontaven populistes i marxistes en la qüestió
dels mercats, era una qüestió de temps llargs. En aquest
sentit, era vàlida l'estratègia que, com la de Lenin,
identificava per l'anàlisi científica les tendències
que portaven la societat russa a desenvolupar un sistema de producció
capitalista que tenia els caràcters fonamentals del
desenvolupat a l'Anglaterra estudiada per Marx.
En negar la
particularitat, afirmada pel populisme, del desenvolupament del
capitalisme a Rússia Lenin podia elaborar una estratègia
a llarg termini, per un parell de decennis, de les lluites de classe
en l'àrea russa i establir, en termes precisos, el paper del
partit revolucionari que hauria organitzat l'avantguarda
d'una classe obrera, que inevitablement, formaria el desenvolupament
capitalista.
Els temps llargs de la qüestió dels
mercats no eren, així, una disputa teòrica abstracta
sinó la batalla teòrica pel combat polític i
organitzatiu ja que, si les tendències històriques a
llarg termini haurien seguit llur curs d'una forma constant, les
situacions contingents s'haurien presentades en les situacions més
imprevisibles, en combinacions multiformes, de fet.
I com més
sòlida, això és del dur acer de la ciència
marxista, era l'estratègia més flexible seria la
tàctica, o siga la possibilitat d'esbrinar en qualsevol
combinació multiforme els continguts de classe i les relacions
de classe i la capacitat d'operar concretament sense ésser
desviat, sense ésser descavalcat i sense ésser
arraconat a la impotència.
La tàctica, fins i tot en
les combinacions multiformes més impredictibles, no esdevé
un expedient en l'espera del temps llarg sinó que és la
important acció contingent de l'estratègia de llarg
termini.
Sols d'aquesta forma la qüestió dels temps
esdevé una qüestió estratègica. Sols
d'aquesta forma els temps i l'estratègia viuen dia rere dia,
col·laboren i es perfeccionen.
Altrament fineixen, com
veurem, en el socialimperialisme de Cunow.
Escriu H. Grossmann
que: "Rosa Luxemburg quinze anys més tard ha reprès
literalment aquesta teoria i ha provat de donar-li un aprofundiment
teòric".
Mentre Cunow portarà la seva teoria a
una posició favorable a l'imperialisme, Ros Luxemburg la
portarà a una posició revolucionària.
Donà
la sang per la bandera del comunisme però no podia donar-ne
l'estratègia.
La concepció materialista en la política dels temps llargs
H. Grossmann, en la seva obra del 1929, sosté
que la llei de la caiguda del capitalisme és la conseqüència
de la llei d'acumulació del capital. Un sistema capitalista
pur i aïllat és, segons Grossman, capaç d'existir
i de desenvolupar-se sense la necessitat d'una àrea econòmica
encara no capitalista.
La caiguda del capitalisme és, per
tant, intrínseca al desenvolupament del capitalisme pur i no
derivada de l'exhauriment del mercat no capitalista com, amb tesis
diverses, sostingueren H. Cunow, R. Luxemburg i F. Stenberg.
En la
seva polèmica contra la teoria de l'ensorrament provocada per
l'exterior, Grossman escriu: “El mateix Cunow, més tard,
durant la guerra mundial, renuncià a la seva teoria de
l'ensorrament: l'expansió capitalista té encara a
disposició una reserva prou gran de “terceres persones”
que tan sols els utòpis poden parlar de la revolució
proletària.
Això que s'ensorrea no és el
capitalisme, sinó la fe en una pròxima victòria
del socialisme. El capital no ha completat encara de cap forma la
seva missió històrica i no es pot preveure encara la fi
del desenvolupament capitalista".
El 1915, H. Cunow publica
un assaig on porta a les conseqüències extremes allò
que jeia implícit en la seva posició de fi de segle. És
de fet la pràctica de la guerra mundial la que fa explícita
i conseqüent la seva teoria: "...la nova fase de
desenvolupament imperialista és un període madurat per
les noves necessitats internes del capitalisme contemporani, una fase
de transició necessària vers el socialisme, tant com ho
foren les etapes precedents del desenvolupament, per exemple, la
formació de la gran indústria mecànica. Aquesta
no és més que el capitalisme avançat, potenciat,
en el qual ara el paper primari és desenvolupat no ja pel
capital industrial pròpiament dit, sinó pel nou poder
del capital financer".
Si l'imperialisme és "una
etapa necessària del desenvolupament capitalista que condueix
al socialisme”, voler-ne impedir l'aparició és
“una idiotesa” com la de voler impedir l'aparició
de la gran indústria mecànica.
Abans de la
realització del socialisme hi ha una fase històrica on
es concentra la producció “en les mans de grans
societats de capital”, se “separa la direcció de
la producció de la propietat dels mitjans de producció”
i “s'accelera i concentra el procés d'expropiació,
i es creen així les precondicions organitzatives del sistema
de producció socialista”.
L'imperialisme, "entès
com a fenomen econòmic", és, per H. Cunow, "una
fase de desenvolupament del capitalisme condicionada històricament
i econòmica, una necessitat històrica i social".
H.
Cunow rebla: "una necessitat" i no "una possibilitat".
I aquí topa amb K. Kautsky pel qual l'imperialisme és
una possibilitat que pot superar-se “per part d'un tipus de
política diferent del propi capital financer”.
Com es
veu Cunow i Kautsky parteixen de la mateixa categoria de “capital
financer” per arribar a conclusions diverses, però no
oposades. Pel primer la qüestió dels temps llargs es
projecta en un temps indefinit d'imperialisme progressista que
prepara l'aparició del socialisme. Pel segon porta a una era
de superimperialisme, amb la subdivisó concordada i pacífica,
centralitzada i tot, del mercat mundial, a la qual el proletariat no
pot més que oposar-hi la lluita pel retorn a la democràcia,
única situació on pot crèixer la seva capacitat
organitzada de direcció.
La lluita de la classe dominada,
accelerador històric dels temps, és subordinada, en les
dues versions del socialimperialisme, a les exigències de la
classe dominant.
En el capítol VII titulat "L'imperialisme,
estadi particular del capitalisme" de la seva obra sobre
l'imperialisme, Lenin s'ocupa de la polèmica de Kautsky contra
els raonaments "tan buits com cínics del panegirista
alemany de l'imperialisme, Cunow, el qual argumenta això:
l'imperialisme és el capitalisme modern; el desenvolupament
del capitalisme és inevitables i progressiu; com
l'imperialisme és preogressiu cal arrossegar-s'hi servilment
davant ell i exaltar-lo. Això recorda la caricatura que els
populistes del 1894-1895 feien dels marxistes russos, quan deien que
ja que aquests darrers consideraven inevitable i progressiu el
capitalisme a Rússia, havien d'obrir fàbriques i
dedicar-se a implantar-lo".
De Cunow Kautsky objecta que
l'imperialisme no és el capitalisme modern, sinó una
forma de la política del capitalisme modern, i que el
proletariat ha de combatre aquesta política. Per Kautsky la
lluita contra l'imperialisme s'exhaureix en la lluita contra una
forma d'aquesta política.
Justament Lenin pot dir:
“L'objecció es presenta bé, i tot i això
no és més que una propaganda més refinada i
amagada (i per això més perillosa) per la conciliació
amb l'imperialisme, ja que una “lluita” contra la
política dels trust i de les banques que no colpisca les bases
econòmiques dels trusts i de les banques es redueix a un
pacifisme i reformisme burgès ple de desitjos tan pacients com
pietosos".
Contra l'objectivisme d'obrir empreses pel
capitalisme i contra el subjectivisme del desig pacient de pau en
benefici del capital, Lenin restableix la via mestra del materialisme
en la política de classe ja pels temps llargs com pels breus.
La restauració leninista de la qüestió dels temps
Posada en terminis que inevitablement no deixaven
solució o que, amb el revisionisme, acabaven per capgirar-la,
la qüestió dels temps havia de trobar en Lenin el teòric
i el revolucionari que la restauràs en els seus fonaments
científics i estratègics.
En restaurar la concepció
materialista de la política havia per força de retrobar
la qüestió dels temps en l'apliació original de
Marx i Engels. Els fundadors degueren, en llur passatge de la
democràcia al comunisme, de fer cara a la concepció del
temps pròpia del racionalisme il·lustrat del progrés
de la raó, del materialisme mecanicista com a procés
atemporal, de la dialèctica hegeliana, com a moviment
contradictor de la idea absoluta.
Marx i Engels fan, però,
del temps una unitat de mesura del moviment de la formació
econòmica i social, dels seus cicles, de les seves crisis, des
les seves acceleracions i dels seus enlentiments. El temps esdevé
mesura del desenvolupament de les forces productives. El temps esdevé
mesura de la dinàmica de les relacions socials.
El temps
esdevé, així, mesura del moviment de la
supraestructura, de les institucions polítiques, de les
lluites polítiques, de les agitacions polítiques. El
temps esdevé, a la fi, mesura de les lluites de classe i de
les agitacions socials.
Hi ha dies que valen per vint anys, diu
Marx. I amb tot, en el moviment de la matèria, un dia és
un dia.
En posar a la base de llur concepció materialista
de política l'anàlisi de l'anatomia de la societat,
Marx i Engels estableixen les condicions per estudiar amb
“l'exactitud de les ciències naturals” el moviment
dels homes socials que pot mesurar-se amb la unitat de temps. Han
descobert allò que determina aquest moviment i poden, en
conseqüèncie, fer eixir el concepte d'acceleració
i d'enlentiment del subjectivisme de la raó, de la idea i de
la passió i dedicar-lo a la ciència.
El temps esdevé
el temps de les forces productives i aquestes poden analitzar-se amb
criteris qualitatius i quantitatius científics. Acceleració
o enlentiment de la política ho són en relació
al temps de les forces productives. Raó, idea o passió
ho són en relació a aquell.
Consciència o
retard de la consciència sempre ho són en relació
al mateix. D'aital consciència sorgeix, en Marx i Engels,
l'estratègia política que és càlcul del
temps i no projecte ideal.
La revolució permanent, el
procés de creixement de la revolució democràtica
a la revolució proletària, és l'estratègia
de Marx i Engels que és càldul del temps el 1848.
Sols
amb l'estudi més prodund del temps de les forces productives,
Marx i Engels podrien en el 1850 recalcular el temps de llur
estratègia política revolucionària que el 1848
havia subvalorat el desenvolupament de les forces productives a la
conca del Pacífic.
Llur obra acaba amb el declivi del
segle, el 1895, i constitueix una mina inexhaurible de materials
sobre la qüestió dels temps posada en els termes
científics de l'estratègia.
I quan la vella mà
d'Engels deixarà per sempre la ploma, els dits àgils i
potents del jove Lenin l'han aferrada en terra russa. El problema
dels mercats, el desenvolupament del capitalisme a Rússia,
l'estratègia pel 1905 restauren, amb Lenin, la qüestió
dels temps en la formulació originària del fundadors.
"Ritme americà" i "ritme prussià"
s'apleguen, amb Lenin, en les agulles del rellotge de l'estratègia
i sincronitzen el seus batecs amb el pla de construcció del
partit bolxevic.
Els temps llargs del capitalisme esdevenen així
l'acceleració de la fase imperialista que obre el cicle de les
guerres i de les revolucions.
La discussió teòrica
que Lenin porta endavant en “L'imperialisme” és,
de diverses formes i a voles explícitament, una resposta a la
qüestió dels temps.
El el capítol
7 diu que Kautsky fa una passa errònia "en relació
al social-liberal Hobson" quie "més justament"
considera "dues peculiaritat concretes i històriques”
del capitalisme modern:
" 1) la competència de
diversos imperialismes
2) la prevalència del financer sobre
el comerciant".
No és seriosa, diu Lenin, la disputa
de paraules creada per Kautsky: “si és recent estadi del
capitalisme s'ha de denominar “imperialisme” o bé
“fase del capitalisme financer”. Es denomine com es vulga
és el mateix. L'essencial és que Kautsky separa la
política de l'imperialisme de la seva economia en interpretar
les annexions com la política “preferida” del
capital financer i en contraposar-la amb una altra política
burgesa que seria, segons ell, possible sobre la mateixa base del
capitalisme financer".
Al capítol 10 "Crítica
de l'imperialisme" Lenin demoleix la teoria de Kautsky sobre
el “superimperialisme”.
Admetem, diu, que “totes
les potències imperialismes formen una lliga” per
repartir-se pacíficament l'Índia, la Xina, l'Indoxina.
Hi tindríem “el capitalisme financer internacionalment
unit” que hipotetitza Kautsky.
Però no pot ésser
“de llarga durada” perquè el “repartiment de
les esferes d'interessos i d'influència” es basa en la
“valoració de la potència... de llur potència
general econòmica, financera, militar, etc”. Donat el
desenvolupament “no uniforme” de les empreses, de les
branques de la indústria, dels països “les
relacions de força es modifiquen”. En el descurs de
10-20 anys les relacions de força entre les potències
no romanen immutades.
Lenin usa aquí el concepte de “temps”
no en termes indefinits o d'espera mesiànica de l'ensorrament
del capitalisme sinó en termes científics d'anàlisi
de tendències i de valoracions sobre el “temps”
necessari per madurar les contradiccions que el composen. Els "temps
llargs" esdevenen, d'aquesta forma, el terreny on es verifiquen
els instruments de l'anàlisi científica i els
instrument de la pròpia anàlisi. No són, ni ho
poden ésser, la solució de l'estratègia
revolucionària però són la condició per
la qual la consciència teòrica i la voluntat política
s'organitzen concretament i específica segon un pla
d'utilització de classe de les contradiccions que explotenen
els “temps llargs”.
Lenin, el 1916, diu que han calgut
50 anys abans que Alemanya es pogués enfrontar amb Anglaterra,
Japó i Rússia. En el temps llarg de mig segle el
desenvolupament desigual del capitalisme provoca uns xocs entre
potències impossibles quan el desenvolupament de les forces
productives deixava el primat industrial a Anglatera i li permetia
d'imposar la seva pax.
El temps de les forces productives i del partit
Si examinem la tesi de Lenin sobre la putrefacció
de l'imperialisme podem trobar una resposta important a la “qüestió
dels temps”. La putrefacció de l'imperialisme és,
per a Lenin, una tendència que apareix sempre més
netament amb l'exportació dels capitals i la formació
de l'“estat rendista”. És un resultat de la
centralització del capital, de la concentració dels
mitjans de producció, de la fusió del capital
industrial amb el capital bancari i de la formació del capital
financer. És una tendència que pot, així, trobar
tendències contràries que la frenen; el fenomen
identificat per Lenin els anys 10 tingué, però, un ple
desplegament en dues direccions.
La primera, en la massa enorme
d'interessos derivats de la creixent exportació de capitals.
La segona, en el ràpid increment del capitalisme respecte del
ritme precedent.
Putrefacció i acceleració del
desenvolupament del capitalisme són per a Lenin dos aspectes
del mateix fenomen, dues cares de la mateixa medalla. La maduresa del
capitalisme a les antigues metròpolis determina l'exportació
imperialista del capital en les noves àrees. L'importació
de capitals accelera el desenvolupaments dels joves capitalismes.
Lenin veu en aquesta dialèctica una acceleració del
temps de les forces productives i, per tant, dels temps històrics
i dels temps de l'estratègia.
Si la putrefacció de
l'imperialisme hagués portat, com han defensat diversos
comentaristes de la teoria de Lenin, a l'estagnació del
capitalisme, en el món hauríem tingut no una
acceleració del temps de les forces productives, sinó
un enlentiment. En conseqüències hauríem tingut un
enlentiment dels temps de l'estratègia revolucionària.
És una contradicció entre l'estagnació del
capitalisme i la crisi revolucionària, que Trockij no pogué
resoldre en la seva recerca dels nusos explosius de la situació
dels anys 30. No es tracta sols de trobar en una situació de
lluita de classe la qualitat contradictòria i històricament
inconciliable. Sota aquest aspecte qualsevol situació ho és.
Es tracta, més aviat, de trobar en una situació
determinada la qualitat d'acumulació de contradiccions socials
i polítiques que la facen explosiva d'una forma
irreversible.
Trockij, certament, en la situació dels anys
veié la preparació de la segona guerra mundial
imperialista, que ha estat indubtablement la màxima
contradicció del sistema capitalista. Com a tal devia i podia
construir el terreny objectiu d'acció de l'estratègia
de la transformació de la guerra en revolució. Li manca
l'instrument d'aital acció, li manca el partit, donat el
retard històrica de la seva formació, que l'Octubre no
reeixí a colmar, i que les contrarevolucions han accentuat.
Però no és sols la mancança del partit
internacionalista durant la segona guerra mundial la que explica el
retard pel període posterior. Si es raonés d'aquesta
forma cada situació contingent s'explicaria amb la precedent i
un justificacionisme històric prendria el lloc de la indicació
precisa de les tasques que cada generació revolucionària
ha de resoldre.
El mètode del materialisme històric
és recavar, amb l'anàlisi específica d'una
situació donada, els caràcters i la possibilitat de
l'acció revolucionària lligada a les tasques
històriques del proletariat. En cada situació cal
agafar l'anell de la cadena, com diu Lenin. En el cas del temps que
afrontem, el del temps de formació i de desenvolupament del
partit, cal analitzar les cuases d'allò que vé definit
com a retard i que no és més que un ritme temporal
extremadament lent respecte del temps de les forces productives.
Sols
d'aquesta forma, i no amb el recurs, sense una estratègia dels
temps generals, al miler de contradiccions que reuneix cada situació,
es pot agafar l'anell de retard històric del partit i obrar
concretament per disminuir el seu pes negatiu.
Sota aquest
aspecte, la “qüestió dels temps” es tradueix
en el treball constant d'educació i d'organització del
proletariat, dia rere dia, sense esperes impacients d'ocasions
excepcionals.
Fins i tot les situacions excepcionals requereixen
una força organitzada per afrontar-les i per no portar aigua
al molí de l'oportunisme. La força organitzada no
s'improvisa i requereix decenis de feina anònima, pacient i
incessant per tal d'ésser seleccionada, construïda,
ensinistrada, cohesionada.
Lenin afrontà el retard històric
del partit en la situació de l'època, amb el treball
sobre “temps llargs”. En analitzar el temps de
desenvolupament de les forces productives del capitalisme a Rússia
establí el temps de desenvolupament de les forces
revolucionàries i el temps de desenvolupament del partit.
D'aquesta forma la “qüestió dels temps”
esdevé una qüestió organitzativa. De difícil
esdevé una qüestió menys difícil, perquè
el treball organitzatiu la fa una pràctica quotidiana, amb la
qual fou possible, en millorar-la, accelerar el temps de
desenvolupament del partit per tal d'apropar-lo al temps del
desenvolupament de les forces productives.
Quan l'acceleració
de la guerra mundial imperialista provocà la crisi de les
forces productives i de la supraestructura política a Rússia,
el partit tingué la capacitat d'utilitzar-la i no perquè
el partit que té un programa marxista siga mecanísticament
capaç de transformar una crisi social i política en
crisi revolucionària, sinó perquè aquest
programa seu es concreta en el desenvolupament organitziu vinculat al
desenvolupament de les forces productives i de la principal força
productiva: la classe obrera. Sense el desenvolupament de la classe
obrera no s'hi hauria donat el desenvolupament del partit bolxevic i
sense el ràpid desenvolupament de la primera no s'hi hauria
donat el ràpid desenvolupament del segon.
La llicó
històrica no es troba, però, en aquesta simple
correlació; és troba, contràriament, en la
capacitat del partit en portar el pas amb el creixement de la classe
obrera, en particular, i dels estrats assalariats, en general, sense
caure en el reformisme i en l'oportunisme o sense abandonar o diluir
els objectius estratègics.
La capacitat és,
precisament, la de traduir l'estratègica en tàctica. En
definitiva és l'estratègia, que calcula el temps de les
forces productives, la que indica el temps de l'acció, el
temps de la tàctica.
En aquest punt esdevé decisiva
la valoració científica del temps de la putrefacció
imperialista. Si es valora erròniament que la putrefacció
implica l'estagnació del capitalisme i es cau en el
tacticisme, que eleva cada acció a acció resolutiva de
tota manifestació de crisi.
Si es valora científicament
que la putrefacció de l'imperialisme implica l'acceleració
del desenvolupament capitalista, s'actua per un temps de
desenvolupament organitzatiu del partit adequat al temps de
desenvolupament de les forces productives i de llur crisi inevitable.
L'acceleració del temps imperialista
Per Lenin la putrefacció imperialista
accelera el desenvolupament del capitalisme perquè el propi
desenvolupament accentua la desigualtat de ritme en les diverses
components de l'economia mundial.
És útil que ens
referim a un passatge de "L'imperialismo", al que ferem
referències en les Tesis del 1957. Lenin escriu de forma
inequívoca que “seria erroni creure que aquesta
tendència a la putrefacció excloga el ràpid
increment del capitalisme: tot al contrari.
En l'època de
l'imperialisme determinades branques de la indústria,
determinats estrats de la burgesia,
determinats països palesen, amb major o menor força, una
o altra d'aquestes tendències.
Globalment el capitalisme
creix encara més ràpidament que abans, si bé
aquest increment no sols es fa més diferenciat, sinó
que aital diferenciació es manfesta particularment en la
putrefacció dels països capitalismes més
forts".
Quan Lenin diu que globalment el capitalisme creix
més ràpidament que abans no abreuja el temps d'una
renovada teoria de l'ensorrament.
Ningú no s'allunya més
que Lenin d'aquesta teoria. La rapidesa del desenvolupament accentua
la desigualtat i aquesta es manifesta, com ja hem vist, en la
putrefacció de les metròpolis.
Mentre creixen els
joves capitalismes, la putrefacció de les metròpolis
alimenta l'oportunisme i allarga la vida de
l'imperialisme.
L'acceleració multiplica el xoc
interimperialista i el conflicte financer, comercial i bèlic.
Es fa impossible una llarga durada dels acords de repartiment del
mercat mundial, es fa impossible, com veurem, la imatge pacífica
superimperialista hipotesitzada per Kautsky.
El període de
transició, obert per l'afirmació definitiva del capital
financer, pot durar força, essent el període de guerres
i revolucions.
Lenin ho anuncia clarament:
"...les
relacions d'economia privada i de propietat privada formen un
embolcall que ja no respon al contingut, embolcall que ha de marxar
inevitablement cap a la putrefacció sempre que no siga
obstaculitzada artificialment l'eliminació, i en estat de
putrefacció puga sobreviure durant un temps relativament llarg
(en la pitjor hipòtesi, en la hipòtesi que per guarir
de la pesta oportunista hi calga molt de temps!), però a la fi
serà fatalment eliminat".
No hi ha, per Lenin, una
relació mecànica entre la putrefacció de
l'imperialisme i la seva fi en un període breu. La putrefacció
pot comportar un temps llarg.
La història ha demostrat la
justesa de la previsió leniniana i ha posat el deure al partit
revolucionari de dotar-se d'una estratègia adequada a la
llarga persistència de la putrefacció imperialista. Tot
simplisme en aquest camp és un obstacle a la comprensió
del deure que incumb al partit leninista i a la seva capacitat de
resoldre'l. Si l'immediatisme, com ha comprès Trockij, és
sempre font d'oportunisme, ho és doblement davant el temps
llarg de la putrefacció imperialista.
La dialèctica
social es manifesta en la contradicció que veu una acceleració
del desenvolupament capitalista en el món i una perllongada
putrefacció de les metròpilis.
Aquesta contradicció
exaspera el conflicte i provoca una acceleració de les guerres
pel repartiment del mercat mundial.
El repartiment pacífic,
per bé que sempre és possible, sempre és de
menor durada.
El desenvolupament diferenciat muta més
ràpidament les relacions de força entre les potències
imperialistes.
És tota la vida econòmica, social i
política del capitalista a la fase imperialista la que és
a la base d'una dinàmica accelerada de les lluites de
classes.
Per analitzar científicament aquesta dinàmica
és com més va més indispensable la concepció
materialista de la política per identificar-ne la determinació
econòmica.
Lluny de simplificar la dinàmica, el
concepte de determinació econòmica de les lluites
polítiques i de les guerres permet de reconstruir-ne tota la
complexitat.
I en la mesura en què és possible
tindre el coneixement de la dialèctica global de
l'imperialisme s'obre la possibilitat d'afrontar-la amb una
estratègia revolucionària adequada. S'imposa, per la
mateixa raó, la necessitat d'operar estratègicament ja
que sols d'aquesta forma el proletariat pot utilitzar totes les
contradiccions de la putrefacció i no esser-ne presoner.
En
el capítol
desè de "L'imperialisme" Lenin escriu:
"És
evident per tots com el capitalisme monopolia havia aguditzat tots
els antagonismes del capitalisme. N'hi ha prou amb adreçar-s'hi
a l'augment dels preus i a la pressió de les corporacions.
Aquest agreujament dels antagonismes constitueix la força
motriu més potent del període històric de
transició, que s'inicia amb la definitiva victòria del
capital financer mundial."
El temps és així
marcat amb la definitiva victòria del capital financer i és,
així, aquest capítal que l'accelera amb tots els
antagonismes que provoca.
Sols la consciència teòrica
d'això que marca el temps de l'imperialisme pot fer que
l'acceleració esdevinga una acceleració revolucionària.
Les aliances del temps imperialista
En el temps de l'imperialisme varien fins i tot els
ritmes de les aliances entre les potències, “les
aliances “interimperialistes” o “ultraimperialistes”
no són res més que un “moment de respir”
entre una guerra i l'altra, siga quina siga la forma que assumisquen
les dites aliances, siga la d'una coalició imperialista contra
una altra coalició imperialista, siga la d'una lliga general
entre totes les potències imperialistes. Les aliances de pau
preparen la guerra i a llur volta neixen d'aquestes; les unes i les
altres formes es determinen recíprocament i es produeixen
sobre un únic i idèntic terreny, de nexes imperialistes
i de relacions de l'economia mundial i de la política mundial,
en alternar-se les formes pacífica i no-pacífica de la
lluita".
D'aquesta forma Lenin critica, en "L'imperialisme",
la hipòtesi de Kautsky i n'estableix la durada. Les aliances
interimperialistes són sols un “moment de respir”.
Sorgeixen de la guerra i la preparen. No poden afirmar el temps de
l'imperialisme perquè són de fet la manifestació
del ritme accelerat del seu desenvolupament.
"En lloc de la
connexió entre els períodes de pau imperialista i els
períodes de guerres imperialistes, Kautsky presenta als obrers
una abstracció morta per reconciliar-los amb llurs caps
morts", escriu Lenin. Kautsky "separa l'un de l'altre els
anells d'una única cadena, separa la moderna aliança
pacífica, del conflicte no pacífic de demà que
prepara per depús-demà una aliança novament
“pacífica”. La cadena està constituïda
per anells que alternen acords i conflictes en un ritme com més
va més ràpid on les pròpies potències
estableixen aliances pacífiques per una zona mentre són
en conflicte per una alta. “Vet ací la realitat vida de
l'“ultraimperialisme”, dels acords pacífics en
llur relació indissolibre amb el conflictes purament
imperialistes!".
La difusió del capitalisme en les
noves zones aguditza els contrastos i desvetlla grans masses. Lenin
cita un passatge de Hilferding: "L'antiga estructura social és
subvertida del tot; els ceps que lligaven durant mil·lennis
les “nacions sense història” a una economia
merament agrícola es trenquen i aquestes nacions són
llençades a l'escudella capitalista. Poc a poc, però,
el propi capitalisme fineix en suggerir els pobles subjectes els
principis i mètodes de llur alliberament. Aquella que per un
temps havia estat la més alta aspiració de les nacions
europees, això és la constitució d'estats
unitaris per la conquesta de la llibertat econòmica i
cultural, comença a difondre's fins i tot entre aquells
pobles".
És un altre factor que determina la durada
dels acords imperialistes i en provoca els conflictes. La creació
generalitzada d'estats nacionals, com a producte de la difusió
del capitalisme en el món, reforça el fenomen. Llur
dinàmida ga impossibles els acords imperialistes, per la
subdivisió de les esferes d'influència, que resisteixen
per molt de temps en una única zona. Els fa impossible
dretament quan es proposen de regular totes les zones. Acords i
conflictes passen a fondre's en el mateix anell temporal de la cadena
imperialista.
Més de cinquanta anys han elevat al màxim
esplendor la puresa científica de la teoria de Lenin sobre el
temps de les aliances imperialistes. Kautsky hipotesitzava un període
d'aliança pacífica imperialista que, d'aleshores, mai
no s'ha donat. Acord i conflicte són la manifestació,
més que seqüencial, contemporània, de
l'imperialisme unitari.
La llei del moviment de les aliances
imperialistes, identificada per Lenin quan tot just començava
a desplegar-se, ara s'ha revelat en tots els seus caràcters
fonamentals. Ha seguit, en aquest sentit, l'evolució de la
llei de la concentració del capital de la qual és, en
la resta del camp de les relacions internacions i de la relació
entre els estats, el retrat en la supraestructura. La concentració
del capital no ha conduït a un supertrust sinó a acords
trencats a continuació per la competència, entre
gegants econòmics i financers. El desenvolupament de
l'imperialisme no ha portat a un superimperialisme sinó a
acords trencat a continuació per la lluita entre les grans,
mitjanes i petites potències. Els acordss monopolistes sobre
un mercat o sobre un producte veien, alhora, com les parts
contractants es barallaven sobre altres mercats i sobre altres
productes. I el mateix val per les aliances.
L'oportunisme empra
per aquest procés l'expressió “entrellaçament”.
Però,
diu Lenin: "Què significa la paraula “entrellaçament”?
Indica tan sols el caràcter més aparent d'un procés
que es dóna davant dels nostres ulls. Aquesta demostra
simplement que l'observador veu l'arbre, però no copsa el
bosc... Aquesta tradueix servilment el costat casual, caòtic,
i revela en l'observador un home que és superat per
l'abundància de material i que no n'entèn el significat
ni la importància".
L'entrellaçament, diu
Lenin, no és casual: “Sinó que el substrat
d'aquest entrellaçament, això és el que en
constitueix la base, són les relacions socials de producció
es modifiquen".
I conclou: "...es fa clar que estem en
presència d'una socialització de la producció i
no ja d'un simple “entrellaçament”; que les
relacions d'economia privada i de propietat privada formen un
embolcall que ja no es correspon al contingut...".
Les
contradiccions en les aliances imperialistes, les successions
d'acords i de conflictes que les distingeixen, les manifestacion en
llur si de compromissos i de xocs que les acompanyen, marquen la
cadència del temps de la fase suprema del capitalisme, el
temps de la socialització de les forces productives.
El temps del capital global social
"L'objecte de l'economia política no és
en efecte la “producció dels valors materials”,
com sovint es diu (aquest és l'objecte de la tecnologia), sinó
les relacions socials entre els homes en el procés de
producció. Tan sols si s'entèn la “producció”
en el primer sentit és possible separar-ne la “distribució”,
i alhora les “seccions” de la producció, i posar
les categories de formes determinants històricament de
l'economia social en el lloc que han ocupat les categories que es
refereixen al procés de treball en general: sovint aquesta
buida vanalitat serveix exclusivament per ocultar les condicions
històriques i socials (com a exemple, el concepte de
capital).
Però si consideram coherentment la “producció”
com totes les relacions socials de producció, la “distribució”
i el “consum” perden tot significat autònom.
Una
volta hem aclarit les relacions de producció, s'aclareix
automàticament tot allò que fa referència a la
part de producte que arriba a les diverses classes, i per tant, la
“distribució” i el “consum”.
I,
inversament, si no s'aclareixen les relacions de producció
(si, per exemple, no es comprèn el procés de producció
del capital global social), tot raonament sobre el consum i sobre la
distribució es redueix a una vanalitat o a un pietós
desig romàntic".
Reportem extensament aquest i altres
passatges de l'assaig "Les
característiques del romanticisme econòmic",
escrit per Lenin la primavera del 1897, perquè posa en termes
extremadament clars el problema d'anàlisi del “procés
de producció del capital global social”. Sols en aquests
termes es pot analitzar, en conseqüència, la qüestió
dels temps, la qual no és una qüestió de
producció, de distribució i de consum sinó una
qüestió del capital global social.
La qüestió
posada per Lenin pot semblar una qüestió abstractament
teòrica. En realitat és una qüestió
estratègica perquè considera directament la pràctica
del moviment revolucionari marxista. El procés de producció
del capital global social es realitza amb un moviment cíclic.
Les relacions socials entre els homes en aquest procés
segueixen un moviment cíclic anàleg.
Per dir-ho més
bé, les relacions socials entre els homes constitueixen el
cicle del procés de producció del capital global
social.
L'anàlisi estratègica marxista afronta les
contradiccions de les relacions socials, llur manifest en contrastos,
en lluites, en llur intensitat i llur extensió.
L'estratègia
revolucionària estableix els temps de l'acció del
proletariat en les lluites de les classes, lluites que segueixen un
moviment cíclic com la reproducció del capital social
encara que es manifesten en les relacions de distribució i de
consum del producte social. Però si la distribució i el
consum del producte social, del rendiment global, no són
concebuts com a aspectes del procés de producció del
capital social, inevitablement es cau en el romanticisme econòmic
i en el subjectivisme polític. Es confon una fase del cicle
del capital social amb el propi cicle. Es confon una concepció
subjectiva del temps amb el temps objectiu de la crisi del capital
social.
Lenin reporta alguns passatges de “El Capital”,
tercer volum,
d'extrema importància:
"L'anàlisi científica
del sistema de producció capitalista demostra que... les
condicions del repartiment són substancialment idèntiques
de les condicions de producció, constitueixen el revestiment
d'aquestes, ja que les unes i les altres tenen un mateix caràcter
històricament transitori... el salari presuposa el treball
assalariat, el producte presuposa el capital. Aquestes formes
determinades de repartiment presuposen per tant determinats caràcters
socials de les condicions de la producció i determinades
relacions socials entre els agents de la producció. Una
determinada relació de repartiment és, en conseqüència,
únicament l'expressió d'una relació de producció
determinada històricament... Qualsevol forma de repartiment
apareix conjuntament amb la forma de producció que la
determina, a la qual correspon i de la qual deriva".
Per
Marx:
"La concepció que considera històricament
sols les relacions de distribució i ni tan sols les relacions
de producció és, d'una banda, la concepció d'una
crítica inicial, encara tímida, de l'economia burgesa".
Lenin identifica en aquesta concepció una característica
del romanticisme econòmic que de la crítica de Sismondi
a Ricardo arriba al populisme rus. La influència d'aquesta
concepció proseguirà en les posicions, com la de
Trockij, que en l'anàlisi de la natura social de l'URSS
dissocien la producció del repartiment, i arriben a veure
relacions de distribució burgesa diferents i contradictòries
respecte a presumptes relacions socialistes de producció, fent
així un pas enrera respecte de la descoberta de Marx del
procés de producció del capital global social.
En
termes d'estratègica un pas enrera significa retardar el temps
de l'acció en relació amb el temps de la teoria que ha
descobert científicament el temps del capital social, de les
forces productives, de llurs contradiccions.
Lenin cita la
"Crítica
del programa de Gotha" on Marx escriu:
"Si
prescindim d'allò que s'ha dit aquí, es deduïa que
calia fer de l'anomenat repartiment l'essencial i posar sobre aquest
l'accent principal. (...) que el repartiment dels objectes de consum
és en qualsevol cas únicament la conseqüència
del repartiment de les condicions de producció... El
socialisme vulgar ha pres dels economistes burgesos (i, al seu torn,
una part de la democràcia l'ha recuperada del socialisme
burgès) la costum de considerar i de tractar la distribució
com independent del sistema de producció..."
Lenin
diu justament que sols Marx:
"reeixí a resoldre el
problema. No únicament. La mateixa solució del problema
consisteix en l'anàlisi de la reproducció del capital
social.
L'autor no ha aplicar separadament ni el problema del
consum ni el de la distribució, sinó que l'un i l'altre
foren aclarits plenament, tot just que dugué a terme l'anàlisi
de la producció.
No hi pot haver, afegim, solució
estratègica que no partisca de l'anàlisi de la
reproducció del capital social.
Des del punt de vista del procés mundial de
la reproducció del capital social la Revolució
d'Octubre ha representat un trencament momentani (en el temps) i
parcial (en l'espai) de la unitat orgànica que hi ha entre la
producció i el consum.
En l'àrea russa del mercat
mundial es determinava una alteració aïllada i violenta
entre les condicions de la producció i les condicions del
repartiment en la formació econòmica i social
capitalista.
Significava potser que la teoria de Marx, per la qual
el “repartiment dels objectes de consum és en qualsevol
cas únicament la conseqüència del repartiment de
les condicions de producció", ja no era vàlida?
Significava potser que la solució de Marx era revisada?
Al
contrari, el “comunisme de guerra” n'era la plena
confirmació. La violenta modificació del “repartiment
dels objectes de consum” realitzada per la dictadura del
proletariat, substancialment, no era gaire diferent de l'“economia
de guerra” instaurada a Alemanya amb la intervenció del
capitalisme d'estat entès més com a control que com a
propietat. Lenin, en diverses ocasions, havia analitzat el
capitalisme d'estat alemany i indicat la necessitat que el poder
polític del proletariat l'imitàs per establir el
control sobre el capitalisme privat, i en particular sobre el petit
capitalisme, en el decurs de la guerra civil. Molts dirigents
bolxevics, en teoritzar amb el “comunisme de guerra” del
consum un impossible comunisme de la producció, no tingueren
en compte les indicacions de Lenin. La paràlisi econòmica
restaurà la validesa de la teoria de Marx sobre la reproducció
del capital social.
La NEP representava la fi de l'alteració
en la relació entre producció i consum provocada per
l'“economia de guerra” representava la fi de l'alteració
en la relació entre producció i consum provocada per
l'“economia de guerra” i la represa d'una relació
més equilibrada entre les condicions de la producció i
les condicions del repartiment en la reproducció del capital
social.
És de gran interès la relectura de
l'explicació de Lenin de la nova fase de la revolució
proletària internacional. Ho fa recorrent, fins i tot en la
terminologia, a exemples extrets de la història militar.
El
el report del 17 d'octubre del 1921 sobre la NEP explica la que
defineix com a “retirada estratègica":
"Ja
que els comunistes posen conscientment el problema de la Nova
Política Econòmica, no s'hi pot tindre cap dubte que
hem sofert una derrota econòmica molt greu en el front
econòmic. I naturalment, és inevitable que hi haja gent
desesperada, gairebé atemorida, gent que davant la retirada
gairebé és presa del pànic. És
inevitable"
Lenin diu que fins i tot l'Exèrcit Vermell
es retirava. Però:
"Les seves victòries
començaven amb una fugida davant l'enemic... de vegades
resultava que després d'una derrota confirmavem la justesa del
proverbi que diu: “Qui ha estat batut una volta val el doble”.
Una volta batuts, reempreníem lentament l'avenç,
sistemàticament i amb cautela.
Certament, en el front
econòmic els objectius són força més
difícils que els del front militar, però entre aquests
dos esquemes elementals d'estratègia hi ha una certa
afinitat".
Per a la retirada l'estratègia
revolucionària ha de preparar el nou avenç, més
sistemàtic que l'antic: aquest és el primer ensenyament
que s'extreu de la tesi de Lenin.
En aquest sentit, és del
tot cert que qui ha estat batut una volta val el doble. A condició,
però, que analitze conscientment les raons de la seva
derrota.
Els temps de les batalles estratègiques
assumeixen, així, una connotació més precisa.
S'acceleren perquè, en la consciència estratègica,
les raons de la derrota són, alhora, ja les raons del nou
avenç.
Això s'hi veu bé en el següent
passatge del discurs de Lenin: "Els camperols constitueixen una
part enorme de tota la població i de tota l'economia, i per
això sobre la base d'aquest lliure comerç no s'hi pot
desenvolupar el capitalisme.
S'hi tracta de les nocions
econòmiques més simples ensenyades per la ciència
econòmica més elemental; a Rússia, per ara,
aquestes nocions les imparteix cada petit especulador, individu que
ens ensenya a conèixer bé l'economia, independentment
de la ciència econòmica i política. El problema
fonamental consisteix, des del punt de vista estratègic, en
veure qui sabrà aprofitar abans aquesta nova situació".
La
dialèctica de les batalles estratègiques és una
dialèctica de defensa i d'atac, de retirada i d'ofensiva.
D'aital dialèctica emergeix l'objectiu específic que
caracteritzada cada fase individual i que s'ha de copsar
científicament per l'anàlisi puntual de la dinàmica
de les relacions de força.
És important superar tota
"ideologia" que tota lluita produeix inevitablement i
relacions sempre l'estudi teòric i pràctica al mètode
propi del marxisme i a la concepció materialista de la
política.
Lenin observa:
"En quatre anys hem passat
a través de moltes batalles serioses i hem entès que
una cosa és una batalla seriosa i tota una altra allò
que es diu sobre aquesta batalla, paraules fetes sobretot per qui ha
romàs assegut apartat. Cal entendre que no hem de deixar-nos
portar per tota aquesta “ideologia”, per totes aquestes
paraules, i veure contràriament la substància de les
coses. I la substància és aquesta: la lluita serà
encara més desesperada, encara més aspra que tot el que
ho ha sigut la lluita contra Kolciak i Denikin. Això és
perquè la lluita militar és una cosa habitual.
Per
segles i mil·lennis sempre s'ha combatut.
Grans successos
s'han obtingut en l'art d'occir en la guerra el pròxim,
(...)
Resoldre un problema militar és, no obstant, més
fàcil que resoldre el del front on ens hi trobem ara. Es pot
resoldre un problema militar amb un assalt, un colp de mà, amb
entusiame, amb la simple força física...".
Quatre
anys de batalles proletàries davant milers d'anys
d'experiència militar: fent un tresor del llarg temps històric
Lenin cerca d'accelerar el temps de l'estratègia
revolucionària en la guerra inèdita d'ús de
classe del temps de les forces productives a Rússia i de la
reproducció del capital social en el món.
Els temps d'una lluita inèdita
"Aquesta és la darrera batalla"
afirma Lenin en el títol d'un paràgraf del report fet
el 27 d'octubre del 1921 i respon: “La dictadura del
proletariat és una guerra mai vista. El proletariat ha vençut
en un país, però roman encara feble en el pla
internacional".
Conclou: "Una lluita com aquesta mai no
s'ha donat encara en la història, però de guerres entre
camperols i grans propietàries en la història n'hi ha
hagut més d'una, d'ençà dels primers temps de
l'esclavitud.
Més d'una volta hi han hagut guerres
similars, però una guerra combatuda des del poder estatal
contra la burgesia
del propi país i contra la burgesia
unida de tots els països abans d'ara mai no s'havia donada.
O
sabrem organitzar els petits camperols sobre la base del
desenvolupament de llurs forces productives, tot donant a aquestes
desenvolupament el suport de l'estat proletari, o bé els
capitalistes el donaran: d'això depèn l'èxit de
la lluita.
Això ja s'ha verificat en desenes de
revolucions, però una guerra similar el món no l'havia
vista mai. El poble no pot tindre experiència de guerres
similars. Som nosaltres qui hem de crear-la, i en aquesta experiència
podem fer peu tan sols sobre la consciència dels obrers i dels
camperols".
Els nous deures que s'hi presenten al proletariat
en el curs de la revolució russa són, com diu Lenin,
inèdits perquè no tenen precedents en la història.
No existeix, en aquest camp, el temps de l'experiència pequè
d'allò que mai no ha tingut lloc no s'hi pot tindre
experiència.
Sense el temps de l'experiència la
classe revolucionària pot comptar tan sols amb la consciència
per crear l'experiència de la guerra social i polícia
que la història encara no coneix.
La qüestió
dels temps, quan el present revolucionari la posa en aitals termes,
esdevé àrdua quan no ignorada.
Però el gran
dialèctic materialista Lenin aferra sòlidament l'únic
anell disponible, el de la consciència teòrica, per
fer-se amb la cadena de l'esdeveniment inèdit.
Aconsegueix
d'utilitzar la consciència teòrica del marxisme sobre
la història militar per analitzar els nous objectius:
“Pensàvem que amb un plegat de comunistes s'hauria pogut
efectuar la producció i la distribució d'un país
que té un proletariat desclassat. Haurem de modificar aital
estat de les coses perquè altrament no podrem fer entendre el
proletariat en què consisteix aquesta transició. En la
història mai hom no s'havia trobat davant de problemes
similars.
Hem provat de resoldre aquest problema de la forma més
directa, amb un atac frontal, per dir-ho així, però hem
sofert una derrota.
Escomeses d'aquesta mena se'n fan a totes les
guerres, i aquesta no arriba ni a la consideració d'escomesa.
Quan l'atac frontal no reix, es prova una alternativa, es recorre al
setge i a la trinxera".
Lenin aconsegueix de reduir a
l'essencial els nous objectius de l'estratègia revolucionària:
amb els conceptes d'assalt frontal i de setge posa la guerra social i
política inèdita en una visió general on la
consciència teòrica pot exercir la potència
derivada de l'acumulació de ciència realitzada en el
temps llarg de la lluita de classes.
Traduïts en la
terminologia militar els nous objectius estratègics es fan
clars.
En una relació del 29 d'octubre del 1921 retorna al
problema de la NEP. Per aclarir-ho fa encara referència a
exemples de batalles militars.
L'exemple de la presa de Port
Arthur, durant la guerra russo-japonesa, de part del general japonès
Nogi "ens podrà donar una idea més precisa de la
relació que hi ha entre els diversos sistemes i procediments
polítics en una revolució com la que fem nosaltres".
La
presa de Port Arthur esdevingué “en dues fases ben
distintes”. La primera es caracteritza “per una sèrie
d'atac successius que finiren en successius fracassos i costaren al
famós capità japonès pèrdues
excepcionalment elevades". La segona veu la transició cap
“a un setge llarg, difícil, de la fortalesa, conduït
amb art”.
La fase dels atacs era abadonada, però “no
és difícil de veure que en la solució d'un
problema similar, que presentava moltíssimes incògnites,
era difícil, sense l'experiència pràctica,
determinar amb exactitud absoluta o si més no amb un grau
suficient d'aproximació quins serien els procediments que
calia aplicar contra la fortalesa enemiga. Era impossible de
determinar sense haver sondejat pràcticament la força
que representava la posició, la potència de les seves
defenses, la consistència de la seva guarnició, etc”,
Lenin hi afegeix una altra consideració: “Ni tan sols
era possible establir qui era el procediment adequat per prendre la
fortalesa, tot i que el general Nogi era indubtablement un dels
millors capitans.
D'altra part la fi que es proposava per a la
guerra i les condicions necessàries per concloure-la
victoriosament exigien la més ràpida de les solucions
possible a aquest problema; alhora era molt probable que les pèrdues,
per bé que molt elevades eren necessàries per conquerir
per assalt la fortalesa, i serien compensades amb escreix”.
Però
quan el general Nogi arriba a la conclusió que, malgrat els
assalts, la fortalesa no havia estat conquerida hagué de
reconèixer que la tàctica havia resultat errada i passà
“amb decisió, precisió i claredat” a la
tàctica del setge. Des d'aquesta pàgina d'història
militar Lenin pot arribar a la pàgina en blanc que la
revolució russa encara havia d'escriure: “Pens que
aquest exemple val per aclarir la situació a la que ha arribat
per trobar-s'hi la nostra revolució quan es provava de
resoldre els problemes socialistes en el camp de la construcció
econòmica”.
Els temps de la revolució
internacional són posats així en el temps històric.
El temps de la claredat de Lenin
Sempre en la relació del 29 d'octubre del
1921 a la VII Conferència del partit, Lenin retorna sobre una
polèmica que tres anys abans no havia rebut, de part de tota
l'organització, la consideració que corresponia a la
seva extrema importància: “Quan, en polèmica amb
una part dels companys que no aprovaven la pau de Brest, ens
adreçavem, per exemple en la primavera del 1918, a la qüestió
del capitalisme d'estat, qüestió que no es posava en el
sentit que havíem de retrocedir cap al capitalisme d'estat,
sinó en el sentit que la nostra situació hauria estat
més fàcil i la solució dels nostres problemes
socialistes seria més propera, a Rússia, si el sistema
econòmic dominant hagués estat un capitalisme
d'estat".
La qüestió del capitalisme d'estat, com
diu Lenin, no significa un retrocediment sinó, al contrari,
una solució dels problemes socialistes.
El procés
històric posava, en aquells termes, els temps de la revolució
internacional del proletariat. L'extensió de la revolució
a Alemanya hauria pogut unir el poder polític rus i les forces
productives alemanys i resoldre els problemes socialistes de la
producció i de la distribució. El temps polític
rus s'hauria fusionat amb el temps econòmic alemany provocant
un salt en les agulles del rellotge de l'evolució
social.
Mancats d'Alemanya, el temps a Rússia havia de
seguir la cadència de les seves forces productives. El
capitalisme d'estat podia ésser la màxima acceleració
possible. L'assalt al cel – podríem dir-ne l'assalt al
temps – patia una pausa obligada, Lenin ho veu clarament i dóna
l'honor al cap revolucionari d'ésser inflexible i apassionat
combatent i prou instruït com per llegir fredament la realitat:
“Cap a la primavera del 1921 apareix clar que s'havia frustrat
el nostre intent de passar als principis socialistes de producció
i distribució amb el sistema “d'assalt”, això
és amb el mitjà més breu, ràpid i
directe. La situació política de la primavera del 1921
es revelà per una sèrie de qüestions econòmiques
que no podíem deixar de replegar cap a la posició del
capitalisme d'estat, deixar de passar de “l'assalt” al
“setge”.
Si aquesta transició provoca en alguns
queixes, planys, descoratjament, indignació cal dir: no és
tan perillosa la derrota, com la por de reconèixer la pròpia
derrota, com la por de treure'n totes les conclusions".
En
aquest passatge de Lenin hi ha tot l'ensenyament del materialisme
històric. En poques, clares i simples paraules, dites per un
marxistes que no es dedica al jocs verbals, sinó a afrontar
amb el cap ben alt la lluita en l'adversitat, vet ací tota la
lliçó de la història.
La història de
tota classe revolucionària, avui el proletariat com ahir la
burgesia,
no pot ésser més que una història de derrotes,
ja que és una successió d'avenços i retirades,
quan té una direcció política conscient, o
d'explosions espontànies i de desfetes desordenades, quan no
les té.
Un moviment revolucionari conscient no pot tindre
por de la derrota i, per tant, no pot tindre por de reconèixer-la
com a tal.
Ha de tindre temor, com agudament assenyala Lenin, de
la por a reconèixer la pròpia derrota, quan passions
humanes com el descoratjament, la indignació, l'orgull
subjectivista frenen, si no ho impedeixen directament, de treure'n
totes les conseqüència d'allò que s'ha
esdevingut.
Quan un moviment revolucionari cau presa d'aital
infantilisme compromet el futur perquè sense l'anàlisi
de la derrota, de les causes que l'han provocada, de les relacions
reals de forces dins de les quals s'ha esdevinguda, dels punts que
han beneficiat l'enemic, de les febleses que han minat el moviment,
dels errors comesos per totes dues parts, és impossible de
crear les condicions subjectives per la represa, per la nova
ofensiva.
Si un moviment revolucionari no reix a realitzar aital
anàlisi científica roman paralitzat. Fins i tot el seu
temps d'evolució esdevé estagnat.
El partit paga,
així, durament el seu retard història. No haver tret
les conclusions que Lenin ha assenyalat amb extrema claredat al
moviment revolucionari han costat decenis de retard històric.
No hi ha possibilitat d'equívoc. Lenin fou despietadament
clar. En el “Pravda” del 7 de novembre del 1921 escriu:
"L'única cosa que la nostra revolució ha dut
completament a terme és la seva obra democràtica
burgesa. I tenim el dret més que legítim d'estar-ne
orgullosos. La part proletària o socialista de la seva obra es
redueix a tres punts principals..." que s'estableixen en:
"
1) l'eixida revolucionària de la guerra imperialista mundial
2) La creació del règim soviètic, forma de
realització de la dictadura del proletariat.
3)
L'edificació de les bases econòmiques del règim
socialista. "
En la construcció de les bases
econòmiques “l'essencial encara no s'ha fet”.
És
en la forma de realització de la dictadura del proletariat que
l'obra revolucionària ha irromput en el temps. La construcció
de les bases econòmiques havia de donar pas al temps, encara
en curs, del capitalisme d'estat.
La forma de realització
de la dictadura del proletariat, tot i que després la història
li destinava una derrota contingent, inaugurava, de fet, una nova
fase en el temps de la lluita de classes, la fase de les guerres
imperialistes i de les revolucions proletàries. Lenin ho veu
clarament:
"S'ha completat un gir d'importància
mundial. L'època del parlamentaris democràtic burgès
s'ha acabat. Ha començat un nou capítol en la història
del món: l'època de la dictadura del proletariat".
Els temps de la tradició de classes
En el temps de la lluita de les classes el
coneixement científic del contingut i de la forma de la pròpia
lluita no és comuna a les classes i a les fraccions de la
classe interessades. Els temps de la consciència, els temps de
la consciència dels processos socials i de llurs dinàmiques
són, per això, diversos i, en general, relacionats amb
la pràctica. És en definitiva per la pràctica
social que les teories constituents del “material de
pensament”, com el defineix Engels, pateixen el desenvolupament
de modificacions, de trencament i de superació que els porta a
una coneixença per aproximació de la realitat. Aquest
desenvolupament, determinat per la base material i vinculat a la
pràctica social, constitueix el camí de la ciència.
La
burgesia
té segles de pràctica social durant els quals realitzà
una lluita econòmica en primer lloc, una lluita política
en segon lloc i, a la fi, una lluita teòrica contra la classe
dominant feudal, contra l'aristocràcia, contra l'absolutisme,
contra l'esglèsia. Els temps llargs de la burgesia
han vist fases alternes en gran quantitat: períodes freqüents
i perllongats d'estagnació i de compromís, períodes
de retrocés i de retirades catastròfiques i períodes
breus i gens freqüents d'avenç revolucionari. Fins i tot
el front teòric de la burgesia,
conseqüentment, ha reflectit aitals fases alternes i, en el
decurs dels segles, ha acabat amb l'elaboració d'instrument
fonamentals del coneixement científic de la realitat social i,
en algunes de les seves corrents, ha representat el màxim de
ciència possible en un moment donat.
La descoberta de la
lluita de classes i de la llei del valor assenyalen l'aproximació
a la ciència, en la teoria de la burgesia,
i el resultat de la necessitat de conèixer el sistema econòmic
i polític contra el que combatia, en la seva
pràctica.
Esdevinguda classe dominant ha emprat l'enorme
experiència teòrica i pràctica, acumulada en
decenes de generacions en els seus temps llargs, contra la nova
classe que subjugava, el proletariat, classe que no tenia i no té
una experiència pràctica anàloga, però
que pot tindre una experiència teòrica pròpia,
que culmina en la victòria científica del marxisme
sobre les teories burgeses recloses en la ideologia, per exigències
de conservació.
Escriu Marx, al "8
de brumari de Louis Bonaparte" de 1852: "Els homes fan
la pròpia història, però no la fan d'una forma
arbitrària, en circumstàncies fixades per ells
mateixos, sinó en les circumstàncies que s'hi troben
immediatament davant llur, determinades per fets i per la
tradició.
La tradició de totes les generacions
desaparegudes pesa sobre el cervell de les vives i quan sembla que
treballen per transformar-se i transformar les coses, per crear allò
que mai no ha existit, fins i tot en aquestes èpoques de crisi
revolucionària evoquen amb angoixa els esperits del passat,
per prendre'ls a llur servei...".
Marx es refereix a la
revolució francesa, però la seva pàgina pot
ésser útil fins i tot per llegir el capítol de
la revolució russa en la història de la lluita de
classes i de llurs temps de consciència.
Molt del debat que
precedí i que seguí les tres revolucions russes fa un
recurs explícit a les corrents polítiques i als
processos polítiques de la revolució francesa, evocant
“els esperits del passat” del girondisme al jacobinisme,
de l'hebertisme al babeuvisme. Un dels grans protagonistes de
l'octubre, Lev Trockij, tindrà vint anys de temps per meditar
teòricament sobre l'època de crisi revolucionària
en la qual ha operat col·lectivament “a crear allò
que mai no ha existit” i evocarà àmpliament i
constant, fins al darrer dia de la seva heroica batalla contra
l'estalinisme i el capitalisme d'estat, “els esperits del
passat” del termidor, del bonapartisme i de la restauració.
Si
bé aquestes categories polítiques les cerca de
substanciar amb nous continguts socials, en analitzar les classes
modernes que sorgeixen de la industrialització capitalista,
acaben per passar massa sobre la seva reflexió. Revesteix
d'aquelles formes polítiques fenòmens socials que
pertanyen ja a l'estadi de maduresa del capitalisme, a l'estadi
imperialista. Seria encara un mal menor si no l'impedís de
ceure que la democràcia ja no és la forma política
genuïna d'un jacobinisme que no pot resorgir, si no com a
caricatura degenerada, que en les metròpolis ha sorgit la
forma política més adequada per la concentració
imperialista, que és a la fi la democràcia
imperialista.
Els homes, diu Marx, fan llur història
revolucionària en les circumstàncies que troben en
l'immediatesa i que ja són determinades pels fets i per la
tradició. Els homes no poden escollir les circumstàncies
ja que no poden escollir els fets ni la tradició.
Aquesta
referència de Marx a la tradició és
extremadament important ja que la posa al mateix pla que els fets. La
tradició és un fet i no una idea abstracta i arbitrària
si bé, quasi sempre, es revesteix de draps ideològics
de falsa consciència del mite, de la tergiversació de
fets reals del passat, del capgirament de les causes que els han
determinat, de la fantàstria reconstrucció històrica
dels propis fets, en la mesura inexacta dels temps que els han
regulat.
La tradició és fet, perquè és
la pràctica social del passat, i és en definitiva
l'experiència de cada classe o corrent de classe ha acumulat.
Amb tot no és dóna la necessària atenció
científica al factor que representa la tradició, es
defensa que allò nou pot gairebé anular-la o fer-la
secundària. “La tradició de totes les generacions
desaparegudes” esdevé, així, un pes “sobre
el cervell de les vives”, en lloc d'ésser l'inevitable i
necessari patrimoni d'experiència en la lluita i en la creació
d'“allò que mai no ha existit”.
Esdevé
un fre en lloc de constituir l'indispensable accelerador del temps de
la consciència revolucionària.
Lenin, que havia
elevat la tradició de classes a element propulsor de la
ciència, en depurar-la de tota incrustació ideològica
que afavoreix l'oportunisme, identifica en la revolució russa
el compliment d'“un gir d'importància mundial”.
El
temps es projectava en el futur. La immaduresa del moviment
revolucionari l'ha fet tornar a caure en el passat.
.