QUE el ‘govern de la victòria’ continuaria inevitablement la desastrosa política militar del seu predecessor era patent el dia que es constituïa. Prieto continuaria la seua inactiva política naval i la discriminació política en l’assignament d’aviació als fronts. Era ara també cap de l’exèrcit, amb tots els serveis en un únic Ministeri de Defensa, però el Consell Suprem de Guerra, establert el desembre, ja era dominat pel bloc burgès-estalinista a través de la majoria dels ministeris. (La ‘demanda’ estalinista que el consell funcionàs normalment, presentada el 16 de maig, era simplement un impuls al mite de fer Caballero el cap de turc de la direcció de la guerra). El curs polític que havia dictat l’anterior estratègia militar –hostilitat a encendre la flama de la revolta en el nord d’Àfrica, suport a la burgesia basca contra els obrers, persecució de Catalunya i Aragó– tot això continuava de forma intensificada.
A més, el govern de Negrín afegia nous obstacles a l’esforç bèl·lic.
En la qüestió nacional –relacions amb els pobles minoritaris– el règim de Negrín no tan sols es va moure cap a la dreta de Caballero, sinó també cap a la dreta de la república del 1931-33. La centralització burocràtica que defensaven monàrquics i feixistes havia sigut un factor important en allunyar-los dels pobles de Catalunya, Euzkadi (bascos) i Galícia. Una vegada començada la guerra, l’autonomia limitada dels catalans i dels bascos s’havia ampliat de facto. Una declaració d’autonomia per Galícia hi hauria facilitat incommensurablement la guerra de guerrilles. No s’avançà en aquest sentit perquè hauria fornit un precedent que Catalunya podia aprofitar. El règim de Negrín procedí, com hem vist, a agranar l’autonomia catalana. Mentre els bolxevics havien guanyat força en la guerra civil gràcies al reforçament de la lleialtat de les nacions minoritàries autònomes, el govern lleialista apagava els focs de les aspiracions nacionals.
La paga dels milicians fou reduïda de deu pesetas diàries a set, mentre que l’escala ascendent pels oficials era: 25 pesetas pels alferes, 39 pels tinents, 50 pels capitans, 100 pels tinents coronels. Les distincions econòmiques reforçaven així fortament els reglaments militars. Amb prou feines cal emfasitzar l’efecte deleteri en la moral dels soldats d’aquest fet i la llur subordinació creixent als oficials.
Tot el front nord seria aviat traït per la burgesia basca i pels oficials, i per la ‘cinquena columna’ de simpatitzants feixistes en les guàrdies d’assalt i civil i entre la població civil. La lluita contra la ‘cinquena columna’ era una part indissoluble de la lluita militar. Però, com Camillo Berneri havia escrit fins i tot abans de la intensificació de la repressió sota Negrín, ‘és evident que durant els mesos que es realitzava un intent per anihilar els «incontrolats» [de POUM-CNT], el problema d’eliminar la cinquena columna no es podia resoldre. La repressió de la cinquena columna cal aconseguir-la primordialment amb una activitat investigadora i repressora que tan sols poden realitzar revolucionaris experimentats. Una política interna de col·laboració entre les classes i la consideració envers les classes mitjanes, du inevitablement a la tolerància cap a elements que són políticament dubtosos. La cinquena columna no la constitueixen únicament els elements feixistes sinó també tots els malcontents que voldrien una república moderada’.
Mentre el front del nord era abandonat a la burgesia basca, el front d’Aragó era sotmés a una purga paorosa. El general Pozas inicià el que era aparentment una ofensiva general en juny. Després de diversos dies de conflicte artiller i aeri, s’hi donaren ordres d’avançament a la 29a Divisió (l’antiga Lenin del POUM) i a d’altres formacions. Però en el dia de l’avenç, no s’hi aportà ni artilleria ni aviació per protegir-la... Pozas més tard afirmà que això era degut al fet que les forces aèries defensaven Bilbao –però el dia de l’avenç era tres dies posterior a la presa de Bilbao per Franco. Els soldats del POUM s’adonaren plenament que els havien exposat deliberadament. Però no anar sota el foc hauria donat al bloc burgès-estalinista un argument contra el front d’Aragó. Anaren fins a la línia de foc. Un flanc fou aparentment assignat a una brigada internacional (estalinista) –però poc després que començàs l’avenç, rebé ordres de retirar-se a la reraguarda. El tinent coronel en càrrec d’una formació de guàrdies d’assalt de l’altre flanc felicità més tard les tropes del POUM: ‘En Sariñena m’advertiren contra vosaltres dient-me que ens dispararíeu per l’esquena. No tan sols no va passar això sinó que gràcies a la vostra valentia i a la vostra disciplina, hem evitat una catàstrofe. Em dispòs a anar a Sariñena a protestar contra els qui sembraren les llavors de la desmoralització per aconseguir el triomf dels llurs objectius polítics partidaris’.
Durant aquesta ofensiva, Cahué i Adriano Nathan, comandants del POUM, foren morts en acció. La policia en aquell moment anava per Cahué, per arrestar-lo com a ‘trotsko-feixista’.
Quan l’atac havia acabat, la 29a fou enviada a la reraguarda. Això, habitualment, hauria significat lliurar els rifles –no hi havia encara prou per la línia del front i per les reserves de forma simultània! Però les escamades tropes del POUM refusaren de deposar les armes. Es declararen disposats a tornar al front. Uns pocs dies després dos batallons de la divisió reberen l’ordre de marxar a Fiscal (en el front de Jaca) per refusar un atac feixista. No tan sols esclafaren l’atac sinó que reconqueriren posicions i material prèviament perdut. Llavors es retiraren a l’espera de noves ordres –però no foren retornats a la divisió. Per què? Per desarmar-les. Pozas ho ordenà. Es concentraren en la localitat de Rodeano i els rodejaren una brigada estalinista. Els desproveiren de tots els objectes de valor –rellotges, cadenes, fins i tot de roba interior bona i de calçat nou. Els dirigents foren arrestats i a la resta se’ls permeté d’anar-se’n –a peu. Camí de casa, molts foren arrestats en els pobles per on passaven. L’única raó que no s’emprassen els mateixos mètodes contra la resta de la divisió fou la rapidesa amb la qual es filtraren les notícies i Pozas temé que les divisions de la CNT hi sortirien en defensa. Però poques setmanes després la 29a fou oficialment dissolta, i la resta d’homes foren distribuïts arreu en petits grups.[1]
La divisió Ascaso (CNT) fou també trossejada. Acracia, òrgan de la CNT de Lleida, escrivia:
Ara sabem exactament per què no es prengué Osca. La darrera operació en Santa Quiteria en forneix una bona prova. Osca era envoltada des de totes bandes i tan sols la defecció de les forces aèries (controlades pel PSUC) fou responsable del desastre amb el qual acabà l’operació. Els nostres milicians no rebien el suport de les forces aèries i quedaren així indefensos davant un metrallament intensiu de les forces aèries feixistes. Aquesta és tan sols una de les nombroses operacions que acabaren de la mateixa manera com a conseqüència de la mateixa defecció de les forces aèries.
Poc després hi hagué una sessió plenària del Comitè Central del PSUC a Barcelona. Entre els qui hi participaven de forma destacada hi havia els ‘camarades’ general Pozas, cap del front d’Aragó, Virgilio Llanos, comissari polític del front, i el tinent coronel Gordon, cap d’estat major...
L’acceptació del control del govern central s’havia presentat davant les tropes del front d’Aragó com la fi de totes les preocupacions. Per comptes d’això fou emprada per ensorrar-los encara més. El corresponsal en el front de l’anarquista Libertaire (París) escrivia el 29 de juliol:
Fins i tot després que el govern central prengués el control, el boicot financer s’accentuà. La majoria de milicians no han rebut la paga des de fa temps. A Bujaraloz, on s’hi localitza la plana major de la columna Durruti, ni uns ni altres –oficials i soldats– no han vist un cèntim des de fa tres mesos. No poden rentar la roba per manca de sabó. En molts llocs que vaig visitar després de mesos d’absència, m’hi vaig trobar camarades que coneixia bé: ara es veien pàlids, prims i visiblement afeblits. L’estat físic de les tropes és tal que no poden suportar exercicis perllongats; no poden marxar més de quinze quilòmetres diaris. En la regió de Farlete les tropes viuen de la caça, sense la qual es moririen de gana.
La persecució sistemàtica de les principals forces del front d’Aragó amb prou feines permetia victòries militars, per bé que a Belchite i a Quinto la 25a divisió (CNT) en va donar bones mostres. Però els pretesos èxits de l’ofensiva de juliol en el front d’Aragó eren en gran mesura xerrameca de premsa. ‘Resultats’, escrivia l’òrgan anarquista il·legal, Libertad (1 d’agost): ‘Dos pobles perduts en la zona del Pirineu i tres mil homes perduts. A això anomenen èxit. Desastrós, calamitós i vergonyós èxit!’
Després de la caiguda de Santander (26 d’agost), la
persecució de tropes de la CNT retrocedí una mica. Però
ara arribava una lliçó terrible de les conseqüències
de crear forces contrarevolucionàries de repressió, com
la divisió Karl Marx sota control estalinista. En mig d’una
ofensiva en el sector de Zuera, ‘cinquanta oficials d’aquella
divisió i sis-cents soldats es passaren als feixistes. Com a
resultat d’aquestes desercions un batalló fou destruït.
Malgrat el tremp de les forces de la CNT, l’operació no
podia acabar bé. L’enemic tingué el temps
necessari per recuperar-se i fou impossible de continuar l’atac.
Després que es reunís immediatament un tribunal marcial
sumari, trenta oficials de la Divisó Karl Marx foren
afusellats. A més, el comissari polític de la divisió,
Trueba, militant del PSUC, ha sigut destituït’. (Amigo
del Pueblo, òrgan il·legal d’Amics de
Durruti, 21 de setembre). No cal dir que hom va prohibir la premsa de
la CNT de publicar els fets.
Com a govern plegat a la col·laboració de classe d’una manera encara més completa que el de Caballero, el govern de Negrín no va fer res per contrarestar el sabotatge com més va més desvergonyit de la burgesia basca. Aquest front fou gairebé inactiu durant tot el període de novembre del 1936 a maig del 1937 quan els feixistes es mogueren per agranar-lo tot d’una. Tampoc no s’havien utilitzat aquests sis mesos per fer preparatius econòmics-militars. Hom ha d’emfasitzar de nou que Euzkadi (el País Basc) era tan sols superat per Catalunya com a regió industrial i n’era superior quant a la indústria pesada, amb fàbriques siderúrgiques i aceries en mig de mines de ferro i de carbó. No s’hi va fer res per desenvolupar-hi una gran indústria de guerra. D’aquest crim, els estalinistes en comparteixen responsabilitat, ja que dos representants del partit eren ministres en el govern autònom. El colp contra la CNT en març, quan el seu comitè regional fou empresonat i la premsa confiscada, era ara seguit d’una repressió sistemàtica dels obrers, amb la prohibició de reunions públiques. Així, l’única força que podria haver previngut la defecció fou esclafada pel bloc estalinista-burgès.
En el govern Caballero, com hem dit, hi havia pors constants quant a la lleialtat dels bascos. Les amenaces constants d’Irujo d’abandonar directament simplement reflectien el fet que la burgesia no tenia cap intenció seriosa en la lluita contra el feixisme i que no lluitaria en condicions de destrucció de la llur propietat. En conseqüència, quan Franco començà a moure’s en el nord, Caballero planificà una ofensiva a gran escala en el front sud de Madrid per desviar el foc de les forces feixistes. D’acord amb els seus amics, 75.000 tropes completament equipades havien d’entrar en acció però dos o tres dies abans del començament de l’ofensiva, se’n forçà la renúncia. El primer acte de Negrín fou retirar aquestes tropes. Fos com fos, el fet és que no s’hi llençà cap ofensiva per alleugerir Bilbao, ni en el front de Madrid ni en el d’Aragó, fins mitjans de juny –ja massa tard.
Però el factor decisiu en la pèrdua de Bilbao fou la traïció oberta. ‘Ni tan sols l’artilleria pesada dels insurgents’, escrivia el corresponsal del New York Times, ‘podria haver destruït part de les fortificacions subterrànies que amb tres fileres de maons compactes es distribuïen cada tres milles per tot el litoral de Biscaia. Els propis insurgents diuen que l’‘anell de ferro’ de fortificacions no s’hauria pres si no haguessen superat maniobradament els bascos’. ‘Maniobradament’, però, era l’eufemisme feixista de traïció. Després de la caiguda de la ciutat, aquest fet era admès per la delegació basca de París que acusà un enginyer encarregat de la construcció de les fortificacions, que fugí cap a Franco amb els plans. L’anàlisi de la història de la delegació revelava que l’enginyer en qüestió havia fugit uns mesos abans. Per què no s’utilitzà el període entremig per redissenyar les fortificacions? Però això era un subterfugi. Ja que, com qualsevol iniciat en la ciència natural sap, la mera possessió dels plans no podia haver resolt el problema dels feixistes per irrompre per passar-hi a través. Els van deixar passar per l’anell de ferro.
Suposam que acceptam l’afirmació basca. Per què, llvaors, no es defensava Bilbao en un setge com el de Madrid –amb una situació menys avantatjosa? És un axioma elemental de la ciència militar que cap gran ciutat no es pot capturar fins que els seus edificis massius –veritables fortificacions– no han sigut arrassats fins al punt que no ofereixen ja cap protecció a les tropes resistents. El procés d’arrassar edificis amb l’artilleria i el bombardeig aeri requeria un equipament enorme, i així els feixistes no havien arrassat més que una vuitena part de Madrid després d’un any de bombardejos.
Però la burgesia no s’esperà al bombardejament de Bilbao! El 19 de juny, rendiren la ciutat, com havien fet amb Sant Sebastià el setembre anterior. La política basca uniforme de lliurar les ciutats intactes no té paral·lel en cap guerra moderna, per no parlar de cap guerra civil.
El corresponsal pro-lleialista del New York Times (21 de juny del 1937) escrivia:
S’han sabut avui detalls de les darreres hores del domini basc de Bilbao que mostren que uns 1.200 milicians, que abans de la guerra civil foren soldats de l’exèrcit regular, decidiren en les primeres hores del matí, després que els ponts haguessen sigut volats, que el caos ja havia anat massa lluny, i prengueren el control de la ciutat amb funcions de policia. Els milicians asturians i santanderins foren evacuats de la ciutat.
Assistits per la policia regular i la guàrdia civil, aquest batalló acceptà la rendició dels llurs companys milicians de la ciutat i els arrabassà les armes, i després va fer onejar una bandera blanca en la central telefònica. Durant la nit anaven per les cases assegurant la gent que no hi havia cap motiu pel pànic, col·locaren guàrdies en els edificis públics, i al vespre formaren un cordó en el carrer principal que impedia les masses exaltades d’apropar-se massa a les tropes nacionals quan marxaven cap a la ciutat.
Leisola, ministre de justícia del govern basc, hi restà per supervisar la defecció. Amb l’excepció de disset (dels quals aviat en sentirem parlar de nou), tots els hostatges feixistes foren alliberats i enviats cap a les línies feixistes com a signe de bona voluntat que oferir a les tropes que havien arribat a la ciutat. Dit simplement: l’exèrcit regular dels bascos, dirigit per líders burgesos, uní mans amb la ‘policia republicana’ en l’atac contra els asturians i les milícies de la reraguarda, en desarmà tants com a poder, i desmantellà les barricades de cases i carrers que els obrers havien preparat per la lluita de carrer. Poc després de l’ocupació, la mateixa policia s’encasquetà boines carlines i esdevingué la policia regular de Franco.
Els intents de la premsa de la CNT i l’UGT per fer sonar l’alarma després de la caiguda de Bilbao foren retallats per la censura. La plana major basca restà en el comandament de les tropes en retirada. Quan, en poques setmanes, els feixistes començaren una segona ofensiva, la ciutat industrial de Reinosa, cabdal en les defenses de Santander, s’ensorrà, i una vegada més els bascos no van fer cap intent per defensar la pròpia ciutat.
Dos dies abans de la caiguda de Santander, la plana major basca i els membres que restaven del govern fugiren a França en una vaixell de guerra britànica. Sota quins termes, ho revelava el despatx del New York Times del 25 d’agost.
En el moment de la caiguda de Bilbao els bascos alliberaren tots els llurs hostatges tret de disset. Ara aquests es consideren en el més greu perill ja que els basos admeten que ja no és possible de protegir-los dels elements extremistes de Santander.
Quan l’ambaixada britànica acordà de prendre els hostatges, també disposà l’evacuació dels bascos que els havien custodiat així com dels membres restants del govern basc...
S’espera que tota la maniobra es realitzarà abans que els elements més violents de Santander siguen conscients del que passa.
L’endemà (25 d’agost), el vaixell de guerra britànic, Keith, amb representants bascos i feixistes a bord, arribaren a Santander i ‘rescataren’ els càrrecs bascos i els disset feixistes.
El president Aguirre no era a Santander. Feia banquets per tot Espanya, sense dir res, i després s’uní als seus col·legues a Baiona, França, on publicà el següent comunicat:
La delegació del govern basc, refugiada a Baiona, pren la responsabilitat de subscriure el següent: l’ofensiva de Franco contra Reinosa acabà en terribles conseqüències. En un terreny format de grans muntanyes i profundes gorges, les tropes de Franco avançaren amb una velocitat incomprensible. Els tècnics militars eren sorpresos de la rapidesa d’aquest avenç, no tan sols de la infanteria, sinó també de l’artilleria pesada i de muntanya, així com dels serveix més feixucs que pertanyen als diferents regiments i armes.
Això era una fita impossible o molt difícil i mostra que els accidents del terreny no foren utilitzats per resistir l’exèrcit de Franco.
Davant d’aquest avenç les tropes de l’exèrcit de Santander no oferiren cap resistència a l’enemic. No tan sols no entraren en contacte amb l’enemic, sinó que es retiraren d’una forma que pogués organitzar-se per la defensa.
L’organització bèl·lica de Santander fou desfeta des del moment que començà l’ofensiva. Ni les comunicacions, ni els serveis sanitaris, ni els mitjans per evitar atacs per sorpresa, funcionaren. Cap línia de resistència va poder establir-se, ja que els batallons que no es rendiren en el primer encontre fugiren al camp en el desordre més complet.
Ni la plana major de Santander ni la de l’Exèrcit del Nord controlaren l’ofensiva en cap moment. Una vegada passada Reinosa no pogueren trobar les posicions ni la situació de les tropes, ni de cap unitat amb la qual poguessen comptar.
Reinosa fou lliurada a l’enemic sense cap temps per evacuar la població. La fàbrica d’artilleria caigué en les mans dels rebels, amb els tallers de construcció naval gairebé intactes, i amb tot el material en fabricació, incloses 38 bateries d’artilleria.
L’única resistència que l’enemic trobà en el seu avenç és la que oferiren els batallons bascos, que s’afanyaren en direcció del front. La incomprensible conducta [dels altres] acabà per fer que els cossos de l’exèrcit basc s’adonassen que havien sigut víctimes d’una traïció, i que l’avenç de les tropes de Franco era facilitat d’una forma que tot l’exèrcit basc cauria en el seu poder.
Els bascos, després d’haver resistit gairebé noranta dies contra una ofensiva brutal [contra Bilbao] incomparablement més terrible que la de Reinosa, sense tindre els mitjans dels quals disposava l’exèrcit de Santander, no es poden explicar de cap forma raonable el fet que es perdés d’aquesta manera un terreny de vuitanta quilòmetres en vuit diues. Cal afegir a aquestes dades que l’ofensiva contra Euzkadi era una sorpresa mentre que la de Reinosa s’havia anunciat i era prevista.
Quan la situació real fou confirmada, l’alt comandament de l’exèrcit basc es preocupà en salvar les tropes i en impedir que els seus efectius caiguessen en mans de l’enemic. A aquesta missió ha consagrat tots els seus esforços amb l’ajut de govern basc, que en aquest moment greu i difícil continuà a donar prova de la seua capacitat i serenitat.[2]
Qualcú cometé traïció, però no nosaltres, era la suma i substància d’aquest sorprenent document, a banda de la difamació dels milicians asturians i santanderins, quinze mil dels quals havien sigut executats per les metralladores deprés d’haver sigut lliurats en Santander.
Un comunicat de premsa de París del 26 d’agost denominava alguns dels traïdors, en reportar que el comandant de la guàrdia d’assalt, Pedro Vega, el comandant de les tropes basques, Ángel Botella, i el capità Luís Térez, es presentaren al destacament més proper de les tropes feixistes i oferiren la rendició de Santander, però advertiren que un batalló de la milícia de la FAI havia decidit de lluitar fins a la mort.
Qui, que sàpiga res dels milicians cenetistes i asturians, s’imaginaria que no haurien resistir en les posicions disposats a lluitar fins a la mort? Es poden referir un miler d’exemples del seu heroïsme ultrancer. Per què s’havien de rendir o no lluitar, per damunt de tot, els milicians asturians, que havien après l’octubre del 1934 que els acords contra les represàlies no són respectats pels reaccionaris? D’altra banda els bascos no podien nomenar una batalla en la qual hi resistissen fins al final. El document d’Aguirre era innocu. No hi havia cap fort contrast entre el que feren a Bilbao i els fets de Santander. Al contrari, seguien simplement el mateix patró.
Ho repetim: la burgesia no tenia cap interès seriós en la lluita contra el feixisme. La rendició de la propietat intacta a Franco, amb vistes a una eventual reconciliació, els era infinitament preferible que la destrucció de la llur propietat en una lluita a mort. Si no s’havien passat a Franco des del principi era primordialment per les llurs connexions britàniques. Però durant l’ofensiva contra Bilbao aquest problema fou ‘resolt’: els britànics havien arribat a una entensa amb Franco quant a les províncies basques. Com revelava l’autoritzat Frederick Birchall en New York Times, els bancs britànics havien estès a Franco, a través de connexions holandeses, enormes crèdits que eren avalats amb productes de la regió de Bilbao. Llavors arribà la bretxa en l’‘anell de ferro’. Però fins i tot sense un acord final amb Gran Bretanya, els feixistes haurien rebut Bilbao i Santander intactes, com Sant Sebastià se’ls hi havia lliurat el setembre anterior.
Som disposats a concedir a Aguirre que els altres també eren traïdors. De nou, abans que les tropes feixistes entrassen a Santander, els guàrdies d’assalt i civils ahir ‘lleials’ patrullaven els carrers, desarmaven milicians asturians i impedien la lluita als carrers. Aquests policies eren sota el ministre d’interior (un home de Prieto), i directament sota un director general de policia estalinista, que havia dissolt els consells de guàrdies antifeixistes per netejar la policia d’elements dubtosos.
Què del Consell Suprem de Guerra, el ‘funcionament real’ del qual havia sigut una de les reivindicacions estalinistes no satisfetes per Caballero, que tan sols podia satisfer Negrín?
Què dels dos ministres estalinistes del govern basc, que havien abandonat Bilbao –podem ésser segurs que coneixien els col·legues millor que nosaltres!– fins i tot abans que Aguirre? Quins testimonis visuals podien oferir? És un fet que la llur simple existència no es pot descobrir a partir de la premsa estalinista![3]
Els bascos s’havien espolsat la responsabilitat amb vagues acusacions. Que hi havia hagut traïció, ho haurien d’haver testimoniat autoritzadament. És un fet que el govern no emprengué cap investigació, cap auditoria, i que no va fer cap declaració en aquesta qüestió!
Els comentaris de l’UGT i de la CNT foren esbocinats pel censor, ja que cercaven d’extreure’n lliçons. Amb tot, una onada d’indignació sacsejà les masses. Era per això que havien lluitat? Calia fer, si més no, concessions verbals. Fins i tot l’òrgan de Prieto, El Socialista (31 d’agost) havia declarat: ‘Sense revelar cap secret podem fer aquesta afirmació: hi va haver traïció a Màlaga; n’hi va a haver a Bilbao; n’hi va haver a Santander... La plana major abandonà Màlaga sense lluita; dirigents militars feren camí a França quan Bilbao era en perill; uns altres acordaren amb l’enemic la facilitació de la seua entrada a Santander’.
Els estalinistes provaren de descarregar tota la culpa en la burgesia basca, en un comunicat de la seua Oficina Política a mitjans de setembre. Els seus paràgrats crítics corroboren la nostra anàlisi:
La llarga inactivitat d’aquests [fronts de Bilbao i Santander] no fou utilitzada per organitzar l’exèrcit o fortificar seriosament les nostres posicions. Els quadres minats per la traïció no foren purgats; la promoció de nous elements a posicions de comandament no fou encoratjada...
En les províncies basques, en Santader, la política que hauria satisfet els desitjos dels obrers i camperols nou fou duta a terme. Els grans terratinents i els propietaris de grans empreses que mantenien connexions amb els feixistes conservaven els privilegis, i això refredava l’entusiasme dels combatents.
Un liberalisme podrit garantia la impunitat a la cinquena columna... la prohibició de reunions públiques aillà el govern i fins i tot el front popular dels estrats actius del poble i impedí la utilització del coratge i de l’entusiasme dels ciutadans per defensar les ciutats.
El qüestionable comportament i la deshonestedat de mitjans emprada igualment per certs elements (a banda d’altres causes que no podem examinar ara) contribuí a minar l’entusiasme de la població, a afeblir la força dels soldats... (reimprès del Daily Worker, 25 d’octubre del 1937).
Notau que el comunicat no es referia –ni ho podia fer– a una anterior agitació del Partit Comunista per retallar els privilegis de la burgesia, pel bon motiu que, precisament en nom de la unitat antifeixista, el partit menà la lluita contra la interferència amb la gran burgesia. Recordam la declaració de Díaz, el dirigent del partit, en l’anterior sessió plenària del seu Comitè Central.
Si al començament els diversos intents prematurs de ‘socialització’ i ‘col·lectivització’, que eren el resultat d’una comprensió poc clara del caràcter de la lluita present, es podrien haver justificat pel fet que els grans terratinents i fabricants havien desertat de finques i fàbriques i que era necessari a tota costa de continuar la producció, ara al contrari no es podien justificar de cap manera. En el moment present, quan hi ha un govern de front popular, on totes les forces implicades en la lluita contra el feixisme són representades aquestes coses no tan sols no són desitjables, sinó absolutament prohibitives. (Communist International, maig del 1937).
Després d’això, quina hipocresia extrema és queixar-se que ‘els grans terratinents i els propietaris de grans empreses que mantenien relacions amb els feixistes conservaven els privilegis’.
Encara més important, la comunicació estalinista acabava, no amb la crítica de la burgesia, sinó amb l’habitual denúncia dels trotskistes i l’atribució dels retrocessos en el nord ‘a la manca d’unitat de fermesa del front antifeixista’. Una crítica pseudo-marxista era posada així al servei d’un programa d’intensificació de la col·laboració de classes!
La delegació basca aparegué en la primera sessió
d’octubre de les Cortes, la majoria procedents de París,
a on retornaren després. La Pasionaria parlà en nom
dels estalinistes: ni un mot quant a la traïció de la
burgesia basca. Per comptes d’això: ‘Sabem que els
salaris que els obrers guanyen no són suficients per tindre
cura de la llar... En aquest sentit tenim l’exemple de què
pot passar quan els obrers no són satisfets; tenim l’exemple
d’Euzkadi, on els obrers continuaven amb els mateixos salaris
perquè continuaven les mateixes institucions capitalistes’.
Com hom pot caracteritzar aquests mots mesquins? No se’n pot
treure cap altra conclusió tret que els obrers insatisfets
havien perdut la lluita militar. L’única blasme a la
burgesia era que no havien donat millors salaris als obrers! Si la
referència pseudo-radical a les ‘mateixes institucions
capitalistes’ no fossen res més que demagògia,
per què Pasionaria no arribava fins a demanar que les altres
institucions capitalistes de la resta de l’Espanya lleialista
fossen lliurades als obrers? Al contrari, el govern prenia
sistemàticament fàbriques i terra dels obrers i les
retornava als antics propietaris, tal com hem vist.
Els milicians asturians i santanderins –majoritàriament cenetistes i socialistes d’esquerres– defensaven agrament cada metre de territori. El terreny allà era fins i tot més favorable per la defensa que la muntanyenca regió de Santander. Els dinamiters asturians encara mantenien sense problemes el control dels voltants d’Oviedo, la guarnició de la qual era immobilitzada des del juliol del 1936. Els obrers tenien a mans llurs una fàbrica d’armes curtes i de munició a Trubia i matèries primeres del districte miner i això, a més de les considerables reserves militars transportades des de la regió de Santander, fornia la base material ‘per controlar el nord indefinidament’. Hi havia gairebé 140.000 homes armats en l’àrea lleialista del nord. Mentre es controlés el nord, Franco no podria llençar cap gran ofensiva enlloc. El fort contrast entre la defensa presentada pels asturians i les rendicions anteriors de Bilbao i Santander el mostrava el fet que ni un sol poble havia sigut abandonat abans que l’artilleria feixista l’hagués agranat. I quan l’encerclament forçava la retirada, no s’hi deixava res d’útil. ‘Els asturians en retirada semblen determinats a deixar tan sols runes fumejants i desolació rere ells quan es veuen finalment forçat a abandonar un poble o vila... Els insurgents ho trobaven tot dinamitat i habitualment cremat fins als fonaments’. (New York Times, 19 d’octubre del 1937). Cada peu de terra costava als feixistes enormes pèrdues de material i homes –fins la caiguda de Cangas de Onís.
Llavors passà quelcom. No en la regió d’Oviedo, on les milícies s’hi mantenien fermes. No entre les forces que, després de la retirada de Cangas de Onís, havien establert noves línies. Sinó en la regió litoral oriental de Gijón, on hi havia les tropes basques, i que era sota el comandament directe de l’estat major estacionat a Gijón. Els feixistes navarresos avançaven al llarg del litoral des de Ribadesella, guanyant vint-i-vuit milles a través de viles i pobles durant tres dies... Encara així, les principals forces insurgents eren a quinze milles a l’est de Gijón, quan la ciutat es va rendir, el 21 d’octubre.
Per què no es defensà Gijón? Hi havia encara prou reserves militars com per mantindre la lluita durant un temps. De nou ho hem de repetir: una ciutat d’edificis és una fortalessa natural que cal agranar abans de prendre-la. L’alternativa –retirar-s’hi– no era present, ja que no hi havia lloc cap a on poguessin anar els 140.000 soldats o els civils. No hi podien fer-se il·lusions que Franco no executaria milers i milers, especialment de milicians asturians. Amb tot el govern deixà aquests homes a mercès de Franco. Ja el 16, Associated Press reportava l’arribada a França del governador d’Astúries i d’altres càrrecs governalmentals que, segons reportaven els funcionaris de duanes, duien papers que mostraven que el govern central n’havia autoritzat la fugida. (El despatx de l’endemà reportava que la tripulació espanyola del vaixell que els havia transportat havia refusat d’alimentar-los!). El dia 20, United Press reportava l’arribada a l’aeròdrom de Biarritz de cinc avions de guerra de l’Espanya lleialista i d’un avió comercial francès, que duia oficials fugitius de Gijón’. ‘Els aviadors declararen que abandonaren Gijón sota les ordres de l’esquadró quan la lluita esclatà entre els defensors dels carrers, i que se’ls tallà les comunicacions amb altres unitats militars... Després d’un interrogatori, els aviadors foren alliberats i lliurats a les autoritats consulars espanyoles de Baiona’. De la mateixa font, el mateix dia: ‘El govern espanyol renovà avui la pressió a francesos i britànics per accelerar l’evacuació de civils de Gijón i assegurar la retirada d’oficials de l’exèrcit lleialista dels 140.000 homes forçats a retrocedir fins a la mar’. Berlarmino Tomás, governador de Gijón, fugí a França el dia 20. Així, el govern salvava els seus càrrecs, mentre abandonava les masses armades al llur destí.
Tampoc tingueren aquestes masses l’oportunitat de morir en combat per comptes de fer-ho davant escamots d’execució. Com a concessió als obrers havien fet governador de Gijón un socialista, Tomás. Però això era pura façana. Cap mesura no es va prendre en els dos mesos anteriors per purgar l’oficialitat de l’exèrcit basc o de la plana santanderina, o d’altres oficials, o per crear patrulles obreres que netejassen la ciutat de la cinquena columna. Els guàrdies civils i d’assalt de Gijón tampoc no foren trillats. Com a resultat, les masses es trobaren en una trampa mortal.
La columna litoral [dels feixistes], una de les quatre que lideraven l’avenç, era ben a prop de Gijón –a unes quatre milles per carretera– quan la ciutat es revoltà. La ràdio de Gijón obrí a les 10 del matí amb un anunci sobtat: ‘Esperam amb gran impaciència... Viva Franco!’
Poc després de les 3.30 de la vesprada les boines vermelles entraven en la ciutat. De mentres, la ràdio de Gijón havia explicat que la nit abans, quan se n’anaren els dirigents governamentals, organitzacions secretes d’insurgents havien eixit al carrer en grups armats i havien pres la ciutat. (New York Times, 22 d’octubre del 1937).
Tres dies després hom descobria el paper de la ‘policia republicana lleial’. ‘La mateixa força policial que havia mantingut sempre l’ordre públic i regulat el trànsit era avui de servei’. Una vegada més les forces pretorianes del govern i dels seus aliats burgesos s’havien passat a Franco. Fou lingüísticament adient que l’oferta formal de rendició a Franco provingués del coronel Franco, un ‘republicà lleial’. Res no havia sigut destruït: la petita planta de municions, les fàbriques, etc., etc., caigueren intactes en mans de Franco. Aquest fet il·luminava la relació dels oficials i càrrecs governamentals que havien fugit. O bé havien ajudat directament a la traïció i per això la ciutat era intacta o, més probablement, no gosaren d’informar els soldats que no es defensaria la ciutat i, per tant, fugiren secretament sense fer cap advertiment a les masses armades per organitzar la pròpia defensa...
‘El gobierno de la Victoria’, l’havia batejat Pasionaria. Sis mesos mostraven el ridícul grotesc d’aquest bateig. L’única ‘justificació’ concebible per les seues repressions contra els obrers i camperols podrien haver sigut les victòries militars. Però precisament la seua política reaccionària conduía a desastroses polítiques militars. Tant si Espanya restava sota el aquest terrible jou i s’enfonsava en l’abisme, o s’alliberava d’aquests organitzadors de la derrota i avançava cap a la victòria –passàs el que passàs, la història ja havia segellat el govern de Negrín-Stalin amb el seu veritable nom: ‘el govern de la derrota’.
1. Aquest relat és el del corresponsal del front d’Avanti, òrgan en l’exili (París) dels maximalistes-socialistes italians, ben lluny d’ésser una font poumista o trotskista.
2. Del text original espanyol (CNT Boletin, València, 11 de setembre).
3. Tret que, sis mesos després de la caiguda de Bilbaou, un ministre fou expulsat del Partit Comunista –una decisió grollera per presentar un boc expiatori pels crims d’Stalin.