LA derrota del proletariat català marcà un nou estadi en l’avenç de la contrarevolució. Fins llavors, la reacció s’havia desenvolupat sota la coberta de col·laboració amb els dirigents de la CNT i l’UGT, i fins i tot, des del setembre fins el desembre en el Generalitat amb els dirigents del POUM. Així, la fisura entre el programa obertament burgès del bloc burgès-estalinista i les aspiracions revolucionàries de les masses havia quedat enfosquida pels centristes.[1] Ara havia arribat el moment que el bloc burgès-estalinista es desfés dels centristes.
El procés és un de familiar en la història recent. Quan els colps contra l’esquerra han enfortit poru la dreta, aquesta és llavors capaç de girar-se contra els centristes, el serveis dels quals, abans, havia sigut indispensable per esclafar l’esquerra. El resultat de la repressió dels obrers revolucionaris és un govern molt més dretà que el règim que els havia reprimit. Aquest fou el resultat de la repressió cruenta dels espartaquistes el 1919 per Noske i Scheidemann. Aquest fou el resultat de l’‘estabilització’ d’Àustria per Renner i Bauer. Era ara el torn de pagar als centristes espanyols el preu per haver consentit l’esclafament del proletariat català.
El primer punt de la factura presentada pels estalinistes al govern de València era la completa supressió del POUM. Per què el POUM? Com tots els renegats, els estalinistes entenen la dinàmica del desenvolupament revolucionari millor que els aliats que sempre han sigut reformistes. Malgrat la seua política vacil·lant, el POUM tenia en els seus rengles molts lluitadors revolucionaris pels interessos del proletariat. Fins i tot els dirigents del POUM, gens disposats a la revolució, resistirien la contrarevolució nua. Stalin ha entès que fins i tot els capituladors, els Zinoviev i els Kamenev, seran un perill el dia que les masses es rebelen. La fórmula de Stalin és; agranau tot possible focus, tota figura capaç, al voltant de la qual s’hi puguen aplegar les masses. Aquesta fórmula cruenta, ja emprada en els judicis d’agost i de gener a Moscou, s’aplicava ara a Espanya i al POUM.
Els socialistes d’esquerres es revoltaren. Un dels llurs òrgans, Adelante (de València) deia en l’editorial de l’11 de maig:
Si el govern de Caballero hagués d’aplicar les mesures de repressió que la secció espanyola de la Comintern prova d’incitar, s’aproparia a un govern de Gil Robles o Lerroux; destruiria la unitat de la classe obrera i ens exposaria al perill de perdre la guerra i sabotejar la revolució... Un govern integrat en la seua majoria de gent del moviment obrer no pot emprar mètodes reservats a governs reaccionaris i feixistoides.
El govern es reuní el 15 de maig, i Uribe, el ministre estalinista d’agricultura, posà nuament la qüestió a Caballero: era disposat a accedir a la dissolució del POUM, la confiscació de les seues emissores radiofòniques, premses, edificis, béns, etc., i a l’empresonament del comitè central i comitès locals que havien donat suport a l’aixecament de Barcelona? Federica Montseny, prou desperta en l’ocasió per presentar un dossier que demostrava que s’havia preparat un pla, tant a Espanya com a fora, per escanyar la guerra i la revolució. Acusà Lluhí i Vallescà i Gassol (Esquerra) i Comorera (PSUC), juntament amb un representant basc, d’haver participat en una reunió a Brussel·les on s’havia acordat l’anihilació de les organitzacions revolucionàries (POUM i CNT-FAI) per tal de preparar la fi de la guerra civil amb la intervenció de les ‘potències amistoses’ (França-Anglaterra).
Caballero declarà que no podia presidir davant la repressió contra altres organitzacions obreres, i que calia esclafar la falsa teoria que hi havia hagut un moviment contra el govern a Catalunya, i molt menys encara un moviment contrarevolucionari.[2]
Com que els estalinistes continuaven a pressionar per les llurs reivindicacions, Montseny demanà que li portassen un paquet que contenia centenars de mocadors adornats amb l’escut de la monarquia. S’hi havien trobat centenars en mans de provocadors del PSUC i membres d’Estat Català, que els havien de col·locar en edificis del POUM i la CNT. Els dos ministres estalinistes s’alçaren i se n’anaren de la reunió, i començà la crisi ministerial.
Caballero mirà als altres. Volia que exposassen les llurs posicions. Els ministres burgesos i prietistes se solidaritzaren amb els estalinistes i se n’anaren. Aquesta fou la darrera reunió del govern Caballero.
La il·legalització del POUM fou la primera demanda de la contrarevolució, però els estalinistes continuaren amb altres demandes bàsiques per les quals Caballero i els socialistes d’esquerres no podien acceptar la responsabilitat.
La fricció entre estalinistes i socialistes d’esquerra s’havia desenvolupat de fet durant mesos. La premsa estalinista realitzava des de març una campanya dissimulada contra el propi Caballero, quan l’onada de telegrames adulatoris al ‘líder del poble espanyol’ dels ‘obrers de Magnitogorsk’ s’havia girat com un mitjó. La campanya estalinista havia sigut subjecte de comentari en els òrgans de la CNT i el POUM, i de polèmiques plenes de resentiment en la premsa socialista d’esquerres. Els desorientats anarquistes interpretaren la campanya estalinista en termes del pecat original de la política: aquesta era la forma amb la qual es tractaven entre ells els partits polítics. El POUM cercà de fer capital fàcil entre els obrers socialistes en bescantar els estalinistes per provar d’absorbir els socialistes. Juan Andrade, el comentarista del POUM, ho va veure més clar, en reconèixer que Caballero es resistia a les directives anglo-franceses en les implicacions darreres. Però la principal línia del POUM de denunciar l’‘absorció’ els va fer perdre l’oportunitat d’emprar el conflicte real entre Caballero i el bloc burgès-estalinista. Ja que hi havia conflictes reals. No, és clar, tan bàsics com el conflicte entre reforma i revolució; però prou important com perquè una política sòlidament revolucionària pogués obrir una fisura entre els estalinistes i la base de masses de Caballero, que podria haver despertat als obrers de l’UGT quant al significat del camí que Caballero havia seguit durant vuit mesos.
Les incursions estalinistes en els rengles de Caballero eren un fet. És un fenomen prou familiar en el moviment obrer que dues organitzacions seguesquen la mateixa política, i la que disposa de l’aparell més fort tendirà a absorbir l’altra. En sostindre visions idèntiques amb els estalinistes quant al front popular, en voler guanyar la guerra abans de fer la revolució, en conciliar-se amb l’opinió forastera, en construir un exèrcit regular burgès, etc., Caballero havia deixat de diferir dels estalinistes als ulls de les masses. Amb l’aparell estalinista nadiu tremendament enfortit per funcionaris i fons de la Comintern –les Brigades Internacionals hi arribaren amb centenars d’aquests funcionaris que hi eren vinculats– els estalinistes eren en posició de crèixer a costa de Caballero.
Això era particularment cert en la joventut. La joventut socialista havia sigut el baluart més fort de Caballero però la fusió amb la joventut estalinista l’havia deixat com a perdedor, per bé que la segona no tenia una desena part de militància de la joventut socialista. Els mètodes estalinistes habituals de corrupció –viatges a Moscou, relacions aduladores amb la JIC russa i francesa, l’oferta de càrrecs en el Comitè Central del partit, etc.– havia tingut èxit. Poc després de la fusió, la direcció de la joventut socialista havia entrat en el partit comunista i l’organització ‘unificada’ de joves passà sota un rígid control estalinista. Les branques que dissentien es ‘reorganitzaren’ i els esquerranosos foren expulsats com a trotskistes. Caballero amb prou feines era en posició de protestar pel resultat, en haver convingut en el mètode burocràtic de fusió, sense que cap congrés de la joventut socialista s’hagués fet per aprovar la decisió. Sota la consigna d’‘unificar tota la jove generació’, la direcció estalinista es vigoritzà amb el reclutament indiscriminat de qualsevol que pogués persuadir-se d’acceptar un carnet. Santiago Carrillo en el Plenari del Comitè Central del partit comunista defensà desvergonyidament el reclutament de ‘simpatitzants feixistes’ entre el jovent. En recòrrer a elements retardataris, inclosos molts catòlics, els estalinistes foren capaços en un temps de desfer-se dels milers d’esquerranosos que encara hi havia en l’organització de joves.
Amb tot, les pèrdues de Caballero no l’havien dut a trencar amb ells. L’absorció dels seus seguidors tan sols l’havia fet sentir més feble i fer-hi més concessions.
Tan sols quan Caballero descobrí que les incursions estalinistes eren menys serioses que no havia suposat, i que li era més probable perdre seguidors per l’esquerra que cap a l’estalinisme, entrà en conflicte seriós amb els estalinistes. Les dues seccions més grans de la joventut socialista, les organitzacions asturiana i valenciana, denunciaren la direcció estalinista i refusaren d’acceptar places en el Comitè Nacional ‘unificat’. En la reunió de delegats de l’UGT de Madrid, la papereta de Caballero s’endugué totes les vuit places del Consell Municipal assignades a l’UGT, contra una papereta estalinista. En el congrés asturià de l’UGT el grup de Caballero aplegà 87.000 vots contra 12.000 dels estalinistes. Aquests índexs, poc abans de la crisi governamental, mostraven que Caballero podia tindre la majoria de l’UGT, i que en el període següent hauria hagut d’apaivagar els seus seguidors més que no pas als estalinistes.
Hi havia un pas, per damunt tot, del qual Caballero no podia acceptar la responsabilitat: el moviment final d’esclafar el control obrer de les fàbriques. Passàs el que passàs, les masses ugetistes eren fermament convençudes que mai no abandonaria les fàbriques. L’òrgan madrileny de l’UGT declarà repetidament: ‘La finalització de la guerra ha de significar també la finalització del capitalisme’.
Perquè els explotadors de tota vida deixen d’ésser els amos de tots els mitjans de producció, n’hi hagut prou amb el fet que el poble prengués les armes en la lluita per la independència nacional. Des dels grans establiments financers fins els tallers més petits, són, fet i fet, en les mans i sota la direcció de la classe obrera... Quins vestigis resten de l’antic sistema econòmic? La revolució ha eliminat tots els privilegis de la burgesia i l’aristocràcia. (Claridad, 12 de maig del 1937).
Claridad,[3] de fet, esquitxava les pàgines amb citacions de Lenin. Que aquestes citacions fossen sovint un comentari prou condemnatori de les concepcions polítiques de Caballero amb prou feines requereix documentació. Apareixien citacions de L’estat i la revolució, mentre Caballero enfortia i reconstruïa l’aparell de l’estat burgès que inevitablement provaria d’arrabassar les fàbriques als obrers. Però, si és que no era disposat a perdre el suport de les masses ugetistes, Caballero no podia participar personalment en l’arrabassament de les fàbriques als obrers. Caballero era un polític prou laborista com per reconèixer que l’estat que havia revifat era aliè als obrers i que la consigna burgesa-estalinista de ‘control estatal de les fàbriques’ suposava l’esclafament del poder dels comitès de fàbrica.
Podem resumir les diferències fonamentals entre Caballero –és a dir, la burocràcia de l’UGT– i el bloc burgès-estalinista d’aquesta forma: Caballero volia una república democràtica burgesa (amb una certa forma de control obrer de la producció que coexistís amb la propietat privada), victoriosa damunt Franco. El bloc burgès-estalinista era disposat a acceptar allò que proposàs l’imperialisme anglo-francès que, en l’estadi de l’enderrocament de Caballero, era un règim burgès estabilitzat basat en la participació de les forces capitalistes-terratinents que hi havia darrera Franco, parlamentari en la forma, però de fet Bonapartista ja que era inacceptable per les masses.
La perspectiva de Caballero no era tan fonamentalment diferent de la del bloc burgès-estalinista com perquè no poguessen anar plegats durant una distància considerable. Havien anat plegats durant vuit mesos. Era el 15 de maig el moment correcte pels dretanosos de trencar amb Caballero? No hauria d’haver esperat el bloc burgès-estalinista el seu moment uns mesos més tard mentre l’exèrcit i la policia s’enfortien més encara com a institucions burgeses? No haurien d’haver dut als ministres cenetistes i més i més al fons de l’aiguamoll? No s’arriscaven a un reagrupament de forces en expulsar les dues organitzacions obreres de masses del govern? No revelaven massa nuament els estalinistes un paper reaccionari en esdevindre l’únic grup obrer, a banda de l’odiat grup de Prieto, que participava en el govern?
Els estalinistes sobrestimaren probablement la capacitat de garantir el suport al nou govern de prou sindicats ugetistes com per enfosquir el fet que els sindicats en general s’oposaven al nou govern. Fins i tot en la burocràticament controlada UGT de Catalunya, els estalinistes no pogueren impedir que molts dels sindicats més importants declarassen el llur suport a Caballero. A d’altres llocs els estalinistes aconseguiren únicament que un grapat de sindicats aprovassen la destitució de Caballero.
Si, però, els estalinistes sobrevaloraren la llur capacitat d’aportar un ‘front’ obrer per Negrín, eren indubtable correctes en altres valoracions. Per ells, els fets de Barcelona revelaven que els mnistres de la CNT ja no servien per mantindre a ratlla les masses cenetistes; la lluita del 3-8 de maig havia revelat l’esvoranc entre els dirigents i les masses de la CNT. Continuar la participació governamental de la CNT suposaria ben poc fre a la resistència de les masses i, d’altra banda, tan sols podia accelerar la divisió entre aquests dirigents i les masses. Pel període següent, els Olivers i les Montsenys eren més útils com a ‘oposició lleial’ fora del govern. Com a opositors podien recuperar el control dels seguidors, i amb tot farien una oposició molt amable i gens indegudament feixuga pel govern de Negrín.
Pel que fa a l’oposició de Caballero, el seu temperament i qualitat ja l’havien experimentat: la seua ‘crítica revolucionària’ del govern de front popular de febrer-juliol del 1936, i les declaracions encara més radicals durant el primer gabinet de guerra del 19 de juliol-4 de setembre del 1936. En aquests períodes Caballero havia canalitzat el malcontentament –i llavors havia entrat ell mateix en el govern. Si apareixien obstacles impredictibles que posassen en perill el govern, el bloc burgès-estalinista sempre podia tornar a la situació del 15 de maig, ja que els centristes no demanaven més que: ‘hom no pot governar sense l’UGT i la CNT’, que era la consigna de Caballero i els dirigents de la CNT. De mentres, era segur predir que l’oposició de Caballero no prendria la forma de revifalla de la xarxa de comitès obrers ni de coordinació en soviets, i únicament en aquesta direcció tenia res seriós a tèmer el bloc burgès-estalinista.
Si deixar de banda l’UGT i la CNT no implicava cap perill seriós, oferia avantatges immediats i de gran abast pel bloc burgès-estalinista. Les reivindicacions immediates eren
Control complet de l’exèrcit. Els decrets de mobilització i reorganització de l’exèrcit ja els havia dut a terme considerablement Caballero, com a ministre de guerra. Els regiments formats per soldats reclutats es construiren completament d’acord amb l’antic model burgès, majoritàriament comandat per antics oficials de l’exèrcit o graduats escollits de l’escoles d’ensinistrament controlades pel govern. Qualsevol intent entre els allistats d’elegir comitès d’oficials i de soldats havia quedat descartat. Però les milícies obreres que havien dut el pes de la lluita durant els primers sis mesos no eren encara del tot ‘reorganitzades’: les masses resistien ferotgement qualsevol substitució sistemàtica d’oficials, la majoria dels quals provenien dels propis rengles. Fins i tot en el front de Madrid, les milícies de la CNT i l’UGT, malgrat la reorganització parcial, mantenien la majoria dels antics oficials i continuaven a imprimir publicacions polítiques pròpies en el front. En els fronts catalans, les milícies anarquistes refusaren de fer els honors als decrets que havien signat els ministres de la CNT. D’igual importància era el fet que Caballero s’alarmàs prou, després de la pèrdua de Màlaga, com per arrestar el general Asensio i el comandant de Màlaga, Villalba, per traïció, i netejàs l’estat majori de molts amics burgesos de Prieto i els estalinistes. La precaució posterior de Caballero en la reorganització de l’exèrcit era un obstacle seriós al programa prieto-estalinista. Per una reorganització implacable de les milícies en regiments burgesos, comandats per nomenaments burgesos en consonància amb l’antic codi militar, i una purga dels dirigents militars radicals procedents dels dies de juliol, calia arrabassar completament l’exèrcit de les mans de Prieto.
El ministeri de guerra oferia el millor punt privilegiat des del qual començar l’arrabassament del control de les fàbriques dels obrers. En el nom de les exigències de la guerra, el ministeri podia irrompre-hi i trencar el control dels obrers en la majoria d’indústries estratègiques: ferrocarril i altres transports, mineria, metalls, tèxtil, carbó i petroli. Els estalinistes ja havien començat a preparar-s’hi l’abril amb una ofensiva contra les fàbriques de subministraments bèl·lics. Afortudament pels estalinistes, havien organitzat aquesta campanya (feblesa persistent de les campanys realitzades obedientment sota les ordres de representants de la Comintern des de Moscou) en una època on l’atmosfera no era encara propícia per un pogrom. Les acusacions foren refutades per comunicats conjunts de les organitzacions de la CNT i l’UGT en les fàbriques catalanes implicades i, com hem vist, foren desautoritzades fins i tot pel conseller Tarradellas que, com a ministre de finances, desemborsà a les fàbriques els fons rebuts del tresor de València. Era clar, llavors, que aquesta campanya no es podia comandar reeixidament des de fora sinó que el bloc burgès-estalinista necessitava del ministeri de guerra per aprofundir les incursions contra el control obrer de les fàbriques.
En el govern de Caballero el
ministeri d’interior, que controlava els dos principals cossos
de policia (la Guàrdia d’Assalt i la Nacional
Republicana) i la premsa, era presidit per Ángel Galarza, un
membre del grup de Caballero. Els obrers revolucionaris tenien prou
raons com per denunciar la seua política. Per damunt de tot,
Caballero i Galarza havien aprovat el decret que prohibia la policia
d’integrar-se en organitzacions polítiques i sindicals;
i la quarantena de la policia contra el moviment obrer únicament
podia suposar, de forma inevitable, d’enfrontar-los al
moviment obrer.
Amb tot, el grup de Caballero reconeixia
que la repressió de la CNT seria un colp fatal per la base de
Caballero, l’UGT, i Caballero necessitava la CNT com a
contrapès al bloc burgès-estalinista. Galarza havia
enviat cinc mil policies a Barcelona, però havia refusat de
dur a terme les propostes prieto-estalinistes per liquidar
completament el POUM i represaliar la FAI-CNT. Ací de nou, el
grup de Caballero havia construït l’instrument per
hostilitzar els obrers, però s’arronsava alhora de
dur-ho a les darreres conseqüències. Després que
Caballero i Galarza haguessen forçat la Generalitat, durant
els combats de Barcelona, a estendre el control de l’ordre
públic governamental a Catalunya, era madur el moment de
lliurar-se de Galarza, per tal que els estalinistes s’assegurassen
el control de la policia i de la premsa a Catalunya i a tot arreu.
El programa prieto-estalinista per la conciliació amb l’Església Catòlica –punt de pas per la conciliació amb Franco– topava amb la resistència de Caballero. Espinada de la monarquia i del bienio negro, els dos anys negres de Lerroux-Gil Robles, les esglésies havien sigut els baluarts de l’aixecament feixista. Ésser membre d’una organització obrera ha significat sempre, a Espanya, ésser contrari a l’església, ja que el catecisme oficial ha declarat pecat mortal ‘votar liberal’. Les masses havien forçat espontàniament el tancament de totes les esglésies catòliques el juliol. Amb prou feines hom podia proposar una mesura més impopular que permetre l’organització eclesiàstica d’operar lliurement de nou i en mig de la guerra civil! A més, era realment perillosa pel moviment antifeixista; com que el Vaticà era del costat del règim de Franco seria inevitable que s’usàs l’organització eclesiàstica per ajudar Franco. Amb tot aquesta era la proposta del govern basc i dels seus aliats, Prieto i els estalinistes. Caballero havia fet moltes coses per aconseguir el favor dels imperialistes anglo-francesos; però permetre l’organització eclesiàstica d’operar lliurement en mig de la guerra civil era massa per ell.
Aquestes fonts de conflicte entre Caballero i el bloc reaccionari es revelen clarament en les reivindicacions expressades per les diverses parts el 16 de maig, durant les visites habituals al president Azaña, per comunicar-li la posició de cada grup en la crisi ministerial.[4]
Manuel Cordero, portantveu dels socialistes de Prieto, declarà pietosament que la seua organització defensava un govern que inclogués totes les faccions –però ‘he insistit molt particularment en la necessitat d’un canvi absolut en la política del ministeri d’interior’.
Pere Coromines, per l’Esquerra catalana, declarava: ‘Siga quina siga la solució adoptada, caldrà enfortir-la i eliminar les dificultats d’origen personal, a través d’un contacte més gran i més sovintejat amb les Cortes de la República’. En altres paraules, la política governamental l’haurien de dictar les recialles de les Cortes elegides el febrer del 1936 sota un acord electoral que donà la immensa majoria de les Cortes als partits burgesos!
Manuel Irujo, pels capitalistes bascos, parlà ben planerament:
He aconsellat Sa Excel·lència un govern de concentració nacional presidit per un ministre socialista que tinga la confiança dels republicans [burgesos]. Com que Caballero... ha perdut la confiança política dels grups del Front Popular, seria aconsellable formar un govern, en la nostra opinió, de Negrín, Prieto o Besteiro, amb la cooperació de totes les organitzacions polítiques i sindicals que accepten les bases proposades.
Com a reivindicacions específiques, em sent obligat a fer-ne dues, de moment. La primera és la necessitat d’avançar, amb les garanties i restriccions que la guerra i l’ordre públic dicten, cap al restabliment del règim constitucional de llibertat de consciència i religió.
La segona reivindicació es refereix a Catalunya. Els republicans catalana s’haurien estimat més una intervenció menys tardana i més efectiva del govern de la república per assumir el control de l’ordre públic en suport de la Generalitat. Encara més, en dur a terme ara aquestes tasques, crec que és un deure ineludible del govern de liquidar fins al fons el problema que perturba la vida catalana, en eliminar fermament les causes de desordre i insurrecció, siguen circumstancials o endèmiques...
Era a aquest Irujo a qui el bloc prieto-estalinistes aviat confiaria... el ministeri de justícia.
Salvador Quemades, pels republicans d’esquerres, del mateix partit d’Azaña, demanà que el proper gabinet ‘tingués una política decidida en matèria d’ordre públic i de reconstrucció econòmica, i que els comandaments de guerra, marina i aviació es posassen en una sola mà’. Prieto ja era ministre de marina i aviació. Això volia dir afegir a aquests càrrecs el control de l’exèrcit (com es va fer).
Els estalinistes demanaven:
El president del Consell (president del govern) s’hauria d’ocupar exclusivament dels afers de la presidència. El ministeri de guerra havia d’ésser guiat separadament per un altre ministre.
Eliminació de Galarza del nou gabinet per la ‘seua passivitat en els problemes d’ordre públic’.
Els ministres de guerra i d’interior ‘haurien d’ésser persones que gaudesquen del suport de tots els partits i organitzacions que formen el govern’. Això volia dir que aquests càrrecs clau, essencials pels plans ulteriors del bloc basc-prieto-estalinistes, haurien de passar a ells.
La CNT declarà que no donaria suport a un govern que no fos encapçalat per Caballero com a president del govern i ministre de guerra. L’UGT emeté una declaració similar. El president Azaña, que coneixia les cartes en joc, delegà a Caballero la formació d’un nou gabinet amb tots els grups representats. Caballero, d’una forma veritablement centrista, procedí a tallar el terra que tenia a sota. Ja havia afeblir el seu principal aliat, la CNT, amb la seua conducta en els fets de Barcelona. Ara oferia retallar la representació de la CNT de quatre ministeris a dos, justícia i sanitat. Al grup de Prieto li oferí dos ministeris, però que combinaven finances i agricultural, i indústria i comerç. Educació i treball eren els dos ministeris pels estalinistes. La burgesia, que en els governs anteriors no havia gaudit més que de ministres sense cartera, havia de tindre ara els ministeris d’obres públiques i propaganda (republicans d’esquerres), el ministeri de comunicacions i de la marina mercant (Unió Republicana), i ministres sense cartera per l’Esquerra i els nacionalistes bascos. El govern proposat per Caballero era doncs decididament a la dreta de l’anterior. El conciliacionisme de Caballero amb la dreta tan sols podia desanimar les masses, en indicar que la intransigència de la dreta denotava una força superior, i aplanà el camí perquè la dreta assumís tot el poder amb impunitat.
Els estalinistes refusaren el compromís de Caballero, i refusaren de participar en el seu govern si no era en els termes que havien presentat. El grup de Prieto declarà aviat que no hi participaria si els estalinistes s’hi mantenien al marge. Els partits burgesos el seguiren aviat. Caballero podia ara formar un govern de l’UGT-CNT o lliurar el govern al bloc burgès-estalinista.
Caballero es comportà durant la crisi ministerial d’acord amb les normes tradicionals de la política burgesa, és a dir, que mantingué les masses completament a les fosques quant als desenvolupaments i no va fer cap intent d’aplegar els obrers contra la dreta. Igualment va fer la CNT. Més tard es va saber que el dia que el govern va caure, Caballero havia garantit a la CNT que era disposat, si calia, a fer que l’UGT i la CNT asumissen el poder. Amb tot, s’hi va fer endarrere poques hores després, en base a una oposició dins l’UGT. ‘Durant la crisi governamental l’UGT jugà un doble joc’, deia posteriorment un manifest de la FAI: ‘Les influències burgeses i comunistes són tan fortes en aquesta organització que el seu sector revolucionari, el que s’inclina a treballar amb nosaltres, queda paralitzat. Això suposava una victòria no tan sols pel bloc burgès-comunista sinó també per França, Anglaterra i Rússia, que havien aconseguit el que volien’. En altres paraules, els anarquistes recolzaven en Caballero, aquest assenyalava l’oposició, i en la paràlisi general de les masses induïda pels llurs dirigent, el govern dretà arribà al poder.
Potser, de fet, en les nombroses sessions amb Azaña durant els dies de la crisi, Caballero havia exposat la qüestió d’un govern UGT-CNT i li havia refusat. Ja que Azaña tenia constitucionalment el poder de refusar governs que no li plaguessen. La constitució del 1931 dota el president de veritables poders bonapartistes. El propì Azaña ho havia experimentat com a president del govern, quan, el 1933, el seu govern, que encara disposava d’una majoria en les Cortes, fou destituït pel president Zamora per deixar pas al govern semi-feixista de Lerroux. Aquests poders bonapartistes no s’havien agranat el 19 de juliol. Azaña s’havia retirat silenciosament a una comarca apartada de Catalunya, havia resta quiescent durant gran part del període del govern de Caballero. Quan als membres del grup de Caballero els van retreure de no haver-se desfet de la presidència durant aquests mesos, havien explicat amb suficiència que la constitució i la presidència ja no existien, que era pur formalisme dir que hi eren i que, d’altra banda, era molt útil per aconseguir l’ajut de l’exterior de mantindre la pretenció de constitucionalisme... i ara, ací hi havia un president Azaña ben viu, que rebia amb condescendència els portantveus dels diversos partits, que rebia reports de Caballero quant al seu progrés en aplegar un gabinet, mentre el partit d’Azaña, els republicans d’esquerres, eren en el bloc burgès-estalinista... En qualsevol cas, Caballero estalvià a aquest bloc la incomoditat d’una controvèrsia pública quant a les prerogatives presidencials. Informà Azaña que no havia aconseguit de forma govern i Azaña designà aviat Negrín per formar un govern de la burgesia, del grup de Prieto i dels estalinistes.
1. Aquest és el terme marxià emprat per descriure les diverses formacions polítiques que no són revolucionàries però que tampoc no segueixen les doctrines de col·laboració de classe del reformisme clàssic.
2. El 4 de maig, l’Adelante de València (que parlava òbviament per Caballero) resolia el problema de decidir quin costat de les barricades calia afavorir a través de la negació del significat real de la lluita: ‘Entenem que aquest no és un moviment contra el poder legítim... I fins i tot si fos una revolta contra l’autoritat legítima, i no admetem que això siga el cas, per comptes de simplement una col·lisió inoportuna i pobrement preparada entre les organitzacions amb diverents orientacions i interessos polítics i sindicals oposats dins el front general antifeixista en el qual s’hi mouen els grups proletaris de Catalunya, la responsabilitat de les conseqüències s’haurien d’atribuir, naturalment, als qui provocaren les col·lisions’.
3. Amb el govern de Negrín, Claridad passà al control estalinista si bé encara es qualificava d’‘òrgan de l’UGT’, si bé repudiat dues vegades pel Comitè Executiu Nacional.
4. Les declaracions dels partits es publicaren a la premsa.