Ja molt abans de la guerra civil, Catalunya era el principal centre econòmic d’Espanya; i aquestes forces econòmiques eren ara en mans d’obrers i camperols (o això pensaven). Tota la indústria tèxtil d’Espanya hi era allà. Els seus obrers fornien ara de roba i mantes els exèrcits i la població civil, i les mercaderies d’exportació que es necessitaven vitalment. Amb les fàbriques de ferro i acer de Bilbao virtualment separades de la resta d’Espanya, els obrers del metall i de la química de Catalunya havien creat, amb la diligència més heroica, una gran indústria de guerra per equipar els exèrcits anti-feixistes. Els col·lectius agrícoles, en fer les collites més grans de la història espanyola, alimentaven els exèrcits i les ciutats i fornien cítrics per l’exportació. Els mariners de la CNT duien fora les exportacions que donaven a Espanya crèdits a l’exterior i portaven a casa cargues precioses per emprar-les en la lluita contra Franco. Les masses de la CNT sostenien els fronts d’Aragó i Teruel; havien enviat Durruti i la flor de les llurs milícies a salvar Madrid en un moment crucial. El proletariat català, en un mot, era l’espinada de les forces anti-feixistes, i ho sabia.
A més, fins i tot Companys n’havia reconegut el poder, després del 19 de juliol. El president català, adreçant-se a la CNT-FAI en els dies de juliol, havia dit:
Sempre heu sigut perseguits i jo, amb molta dolor però forçat per realitats polítiques, jo, qui abans era amb vosaltres, més tard em vaig veure obligar a oposar-m’hi i a perseguir-vos. Avui vosaltres sou els senyors de la ciutat i de Catalunya, perquè vosaltres sols heu vençut els soldats feixistes. Esper que no trobareu de mal gust que us recorde que no us va mancar l’ajut dels pocs o molts homes del meu partit i de les guàrdies... Heu vençut, i tot és en poder vostre. Si no em necessitau o no em voleu com a president digueu-m’ho, i em convertiré en un altre soldats en el combat anti-feixista. Si, al contrari, em creieu quan dic que abandonaria aquest càrrec al feixisme victoriós únicament com a cadàver, potser, amb els meus camarades de partit i el meu nom i prestigi, us puc servir.
En conseqüència, l’alarma i la ràbia de les masses catalanes davant les incursions contrarevolucionàries eren les emocions d’homes alliberats i senyors del propi destí en perill de caure de nou en l’esclavatge. La submissió sense lluita no s’hi contemplava!
El 17 d’abril –els dia després que els ministres de la CNT es reintegrassen a la Generalitat– una força de carabiners arribà a Puigcerdà i demanà que les patrulles obreres de la CNT cedissen el control de les duanes. Mentre els alts dirigents de la CNT s’afanyaren a anar a Puigcerdà per arranjar una solució pacífica –és a dir, per convèncer els obrers de cedir el control de la frontera –s’enviaren guàdies d’assalt i guàrdies civils a Figueres i d’altres ciutats de la província per arrabassar el control policial a les organitzacions obreres. Simultàniament, a Barcelona, els guàrdies d’assalt procediren a desarmar els obrers a la vista, pels carrers. Durant la darrera setmana d’abril reportaren haver-ne desarmat tres-cents. Nit rera nit hi havia topades entre els obrers i els guàrdies. Camions de guàrdies desarmaven obrers solitaris. Els obrers s’hi revoltaven. Els obrers qui es resistien a sotmetre’s eren abatuts. Guàrdies queien com a resposta.
El 25 d’abril, un dirigent sindical del PSUC, Roldan Cortada, fou assassinat a Molins de Llobregat. Qui l’assassinà no se sap fins els nostres dies. La CNT denuncià l’assassinat i proposà una investigació. El POUM assenyalà que, prou significativament, Cortada havia sigut partidari de Caballero abans de la fusió i se sabia que havia desaprovat l’esperit pogromista generat pels estalinistes. Però el PSUC s’afanyà a aprofitar l’oportunitat per denunciar els ‘incontrolats’, els ‘agents feixistes ocults’, etc. El 27 d’abril, els representants de la CNT i el POUM assistiren al funeral de Cortada –i hi trobaren una manifestació de les forces de la contrarevolució. Durant tres hores i mitja el ‘funeral’ –PSUC i soldats i policia governamentals per tot arreu i armats fins a les dents– marxaren pels districtes obrers de Barcelona. Era una provocació i les masses de la CNT no hi tancaren els ulls. A l’endemà el govern envià una expedició punitiva a Molins de Llobregat, capturà als dirigents anarquistes i els portà emmanellats a Barcelona. Aquella nit i la següent, grups de guàrdies d’assalt de la CNT i del PSUC es desarmaven uns als altres pels carrers. S’erigien les primeres barricades en els barris obrers.
Els carabiners, reforçats i suplementats amb les forces locals del PSUC, atacaren les patrulles obreres de Puigcerdà. Antonio Martín, batlle i dirigent de la CNT, popular a tot Catalunya, fou abatut pels estalinistes.
El primer de maig, la més antiga i estimada de les festes proletàries, arribà amb la prohibició governamental de tota trobada i manifestació a tot Espanya.
En els darrers dies d’abril, els obrers de Barcelona s’assabentaren per primera vegada, a través de les pàgines de Solidaridad Obrera, de l’esdevingut als llurs camarades de Madrid i Múrcia a mans de la G.P.U. estalinista.
La Telefònica, la principal central de telèfons que dominava el centre de negocis de Barcelona, havia estat ocupada per les tropes feixistes el 19 de juliol del 1936, en haver-les-la lliurada els guàrdies d’assalt que el govern hi havia enviat. Els obrers de la CNT havien perdut molts camarades per reconquerir-la. Per això n’era una possessió tan estimada. D’ençà del 19 de juliol, la bandera vermella i negra de la CNT havia onejat des de la torre, visible als obrers de tota la ciutat. D’ençà del 19 de juliol, el funcionament l’havia gestionat un comitè CNT-UGT, amb una delegació governamental estacionada en l’edifici. El personal era gairebé completament de fidelitat cenetista i guàrdies armats de la CNT la defensaven contra sabotejaments feixistes.
El control de la Telefònica era un exemple concret del poder dual. La CNT era en posició d’escoltar les trucades governamentals. El bloc burgès-estalinista mai no seria l’amo de Catalunya mentre fos possible pels obrers de tallar la coordinació telefònica de les forces governamentals.
El dilluns 3 de maig, a les 3 de la vesprada, tres camions carregats de guàrdies d’assalt arribaren a la Telefònica sota el comandament personal del comissari d’ordre públic, Salas, membre del PSUC.[1] Sorpresos, els guàrdies dels pisos inferiors foren desarmats. Però a mig camí, una metralladora barrava la continuació de l’ocupació. Salas demanà més guàrdies. Els anarquistes l’exigiren d’abandonar l’edifici. Hi refusà. Les notícies es difongueren a la velocitat del foc fins a les fàbriques i els barris obrers.
En dues hores, a les 5 de la vesprada, els obrers omplien els centres locals de la CNT-FAI i del POUM, per armar-se i aixecar barricades. Des de les masmorres de la dictadura de Rivera fins avui, la CNT-FAI sempre ha tingut els seus comitès locals de defensa, amb una tradició d’iniciativa local. En la mesura que hi hagué una direcció en la setmana següent, aquests comitès de defensa foren els que l’aportaren. No s’obrí gairebé foc la primera nit, ja que els obrers eren aclaparadorament més forts que les forces governamentals. En els barris obrers, molts dels policies governamentals, sense estòmac per la lluita, lliuraren pacíficament les armes. Lois Orr, un testimoni presencial, escrigué:
L’enemà al matí (dimarts 4 de maig) els obrers armats dominaven la major part de Barcelona. Tot el port, i amb ell el castell de Montjuïc, que domina el port i la ciutat amb els seus canons, era en mans dels anarquistes; controlaven tots els barris de la ciutat; i les forces del govern, llevat d’unes poques barricades aïllades, eren completament superades i es concentraven en el centre de la ciutat, l’àrea burgesa, on podien fàcilment quedar encerclats com els rebels del 19 de juliol del 1936.
CNT, POUM i d’altres testimonis confirmen aquest fet.
A Lleida els guàrdies civils lliuraren les armes als obrers el dilluns a la nit, com també a Hostafrancs. Les seus del PSUC i d’Estat Català a Tarragona i Girona foren ocupades per militants del POUM i la CNT com a ‘mesura preventiva’. Aquestes passes declarades no eren més que el començament d’allò que es podia fer, ja que les masses de Catalunya s’arrengleraven aclaparadorament sota la bandera de la CNT. La presa formal de Barcelona, la constitució d’un govern revolucionari, hauria dut, d’un dia per l’altre, un poder obrer. Que això n’hauria sigut el resultat no ho contradiuen seriosament els dirigents de la CNT ni tampoc els del POUM.[2]
És per això que les esquerres dels rengles de la CNT i el POUM, les seccions de la Joventut Llibertària, els Amics de Durruti i els Bolxevics-Leninistes cridaren per la presa del poder pels obrers a través del desenvolupament d’òrgans democràtics de defensa (soviets). El 4 de maig, els bolxevics-leninistes emeteren el següent full, distribuït per les barricades
Cap compromís. Desarmament de la Guàrdia Nacional Republicana i dels guàrdies d’assalt reaccionaris. És el moment decisiu. Després serà massa tard. Vaga general en totes les indústries llevat de les vinculades a l’esforç bèl·lic, fins la renúncia del govern reaccionari. Tan sols el poder proletari pot assegurar la victòria militar.
Armament complet de la classe obrera.
Visca la unitat d’acció de CNT-FAI-POUM.
Visca el front revolucionari del proletariat.
Comitès de defensa revolucionària en talles, fàbriques, barris.
Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya (per la Quarta Internacional)
Els fulls dels Amics de Durruti, que cridaven per ‘una junta revolucionària, desarmament complet dels guàrdies d’assalt i de les guàrdies nacionals republicans’, que saludaven el POUM per unir-se als obrers en les barricades, valorava la situació en concepcions idèntiques a les dels bolxevics-leninistes. Encara adherida a la disciplina de les llurs organitzacions, i sense emetre propaganda independent, l’esquerra del POUM, l’esquerra de la CNT i la Joventut Llibertària hi eren d’acord amb la perspectiva dels bolxevics-leninistes.
Sens dubte eren en el cert. Cap apòleg dels dirigents de la CNT i del POUM ha adduït cap argument contra la presa del poder que suporte una anàlisi. Cap d’ells gosa de negar que els obrers podien haver pres fàcilment el poder a Catalunya. Addueixen tres arguments principals per defensar la capitulació: que la revolució hauria quedat aïllada, limitada a Catalunya, i se l’hauria derrotat des de fora; que els feixistes haurien sigut capaços en aquesta conjunctura de passar-hi i vèncer; que Anglaterra i França haurien esclafat la revolució amb una intervenció directa. Examinam de més a prop aquests arguments
1. Aïllament de la revolució: La forma més plausible, més radical, donada a aquesta argument és la basada en l’analogia de la ‘manifestació armada’ del juliol del 1917 a Petrograd. ‘Fins i tot els bolxevics el juliol del 1917 no decidiren de prendre el poder i s’hi limitaren a anar a la defensiva, duguent les masses fora de la línia de foc perquè n’hi haguessen el nombre més petit possible de víctimes’. Irònicament, el POUM, l’ILP, els pivertistes, i altres apòlegs que empren aquest argument són precisament els que recorden incessantment als ‘sectaris trotskistes’ que ‘Espanya no és Rússia’, i que, per tant, la política bolxevic no hi és aplicable.
L’anàlisi trotskista, és a dir, bolxevic, de la revolució espanya s’ha basat sempre, però, en les condicions concretes d’Espanya. El 1931, advertíem que el ràpid ritme dels desenvolupaments de Rússia del 1917 no es duplicarien a Espanya. Al contrari, llavors empravem l’analogia de la gran revolució francesa que, començada el 1789, passà per una sèrie d’estadis abans d’arribar a la culminació el 1793. Justament perquè els trotskistes no esquematitzam els esdeveniments històrics, no podem prendre’ns seriosament l’analogia amb el juliol del 1917.[3]
La manifestació armada esclatà a Petrograd tan sols quatre mesos després de la revolució de febrer, tan sols tres mesos després que les Tesis d’abril de Lenin haguessen donat una direcció revolucionària al partit bolxevic. ‘La immensa majoria de les masses populars del país gegantí justament començaven a emergir de les il·lusions de febrer.
En el front hi havia un exèrcit de dotze milions d’homes als quals tot just començaven a arribar els primers rumors sobre els bolxevics. En aquestes condicions la insurrecció aïllada del proletariat de Petrograd hauria conduït inevitablement al seu esclafament. Era necessari guanyar temps. Eren aquestes circumstàncies les que determinaven la tàctica dels bolxevis’.
A Espanya, però, el maig del 1937, arribava després de sis anys complets de revolució on les masses de tot el país havien amassat una experiència gegantina. Les il·lusions democràtiques del 1931 s’havien cremat. Podem citar testimonis de la CNT, del POUM, de dirigents socialistes segons els quals les il·lusions democràtics refoses del Front Popular mai no calaren en les masses –votaren el febrer del 1936, però no pel Front Popular sinó contra Gil Robles i per l’alliberament dels presos polítics. Una vegada i una altra les masses havien mostrat que eren disposades a arribar fins a la fi: les nombroses lluites armades dirigides pels anarquistes, la preses de terres durant sis anys, la revolta d’octubre del 1934, la comuna asturiana, la presa de les fàbriques i de terra després del 19 de juliol! L’analogia amb el Petrograd del juliol del 1917 és infantil.
S’hi disposava de dotze milions de soldats russos, amb prou feines tocats per la propaganda bolxevic, per emprar-los contra Petersburg el 1917. Però a Espanya més d’un terç de les forces armades duien carnets de la CNT; gairebé un altre terç carnets de l’UGT, la majoria d’ells socialistes d’esquerres o sota la llur influència. Fins i tot suposam la revolució no es difongués immediatament a Madrid i València. Però això és del tot diferent a afirmar que el govern de València hauria trobat tropes amb les quals esclafar la República Obrera de Catalunya! Immediatament després dels fets de maig, les masses de l’UGT mostraren una hostilitat decidida a mesures repressives contra el proletariat català. Aquesta fou una raó per la qual Caballero va haver de deixar el govern. Encara menys els podien haver emprat contra una república obrera victoriosa. Ni tan sols els rengles estalinistes haurien fornit un exèrcit massiu per aquest objectiu: una cosa és fer que obrers i camperols endarrerits limiten la lluita a la república democràtica; és quelcom diferent fer-los esclafar una república obrera. Qualsevol intent del bloc burgès-estalinista d’aplegar una força proletària hauria precipitat senzillament l’extensió de l’estat obrera a tota l’Espanya lleialista.
Podem afirmar encara més: que l’exemple de Catalunya hauria sigut seguit a tot arreu immediatament. Proves? El bloc estalinista-burgès, mentre cercava de consolidar la república burgesa es veia obligat igualment per l’atmosfera revolucionària a presentar la consigna: ‘Liquidam Franco primer i fem la revolució després’. Era una consigna astuta, ben dissenyada per aturar les masses. Però el propi fet que la contrarevolució necessitàs aquesta consigna demostra que basava les esperances de victòria damunt la revolució, no en l’acord de les masses sinó en la tolerància forassenyada de les masses. Prement les dents, les masses deien, ‘hem d’esperar a liquidar Franco, llavors liquidarem la burgesia i els seus lacais’. Aquest sentiment, sens dubte generalitzat, hauria desaparegut davant l’exemple de Catalunya. Aquest exemple hauria posat fi al sentiment ‘hem d’esperar’.
L’exemple de Catalunya tampoc no hauria afectat únicament l’Espanya lleialista. Ja que una Espanya obrera s’hauria embarcat en una guerra revolucionària contra el feixisme que hauria desintegrat els rengles de Franco més amb armes polítiques que militars. Totes les armes polítiques contra el feixisme que el Front Popular havia refusat de permetre’n l’ús, que tan sols podia emprar una república obrera, s’enfrontarien ara a Franco. Trockij va escriure uns pocs dies després del 19 de juliol:
Una guerra civil es realitza, com tothohm sap, no tan sols amb armes militars sinó també polítiques. Des d’un punt de mira purament militar la revolució espanyola és molt més feble que el seu enemic. La força li rau en la capacitat d’aixecar les grans masses a l’acció. Pot fins i tot arrabassar l’exèrcit [de Franco] als seus oficials reaccionaris. Per aconseguir això n’hi hau prou amb presentar seriosament i coratjosa el programa de la revolució socialista.
Cal proclamar que, d’ara en endavant, la terra, les fàbriques i els tallers passaran dels capitalistes a les mans del poble. Cal necessary to move at once toward the realization of this programme in those provinces where the workers are in power. The fascist army could not resist the influence of such a programme: the soldiers would tie their officers hand and foot and hand them over to the nearest headquarters of the workers’ militia. But the bourgeois ministers cannot accept such a programme. Curbing the social revolution, they compel the workers and peasants to spill ten times as much of their own blood in the civil war.
La predicció de Trockij resultà massa certa. En tèmer la revolució més que Franco, el govern del Front Popular no realitzà cap propaganda destinada als camperols de les forces de Franco i de darrera les seues línies. El govern refusà absolutament de prometre la terra a aquests camperols, i aquesta promesa no hauria tingut cap efecte si el govern no hagués decretat realment el lliurament de la terra als comitès agraris de les seus pròpies regions, des de les quals, per mil camins, les notícies s’haurien difós als camperols de la resta d’Espanya. En tèmer la revolució més que Franco, el govern havia refusat totes les proposes (incloses les d’Abd-el-Krim i d’altres moros) per incitar la revolució a Marroc sota una declaració d’independència pel Marroc. En tèmer la revolució més que Franco, el govern cridà al proletariat internacional per fer que els ‘llurs’ governs ajudassen Espanya –però mai no cridà el proletariat internacional a ajudar Espanya malgrat i contra els llurs governs.
No som doctrinaris. No declaram la revolució tots els dies. Jutjam a partir d’anàlisis concretes de les condicions d’Espanya el maig del 1937: si s’hagués establert la república obrera a Catalunya, no hauria quedat aïllada ni esclafada. S’hauria estès ràpidament a la resta d’Espanya.
2. Els feixistes hi haurien passat: La segona apologia per no haver pres el poder a Catalunya se superposa a la primera en el sentit que nega implícitament l’efecte de prendre el poder damunt les forces de Franco.[4]
Admetent que una revolució proletària el maig s’hauria estès per tota l’Espanya lleialista, els dirigents de la CNT afirmen: ‘És obvi que si ho haguessem volgut, el moviment de defensa s’hi podria haver transformat en un moviment purament llibertari. Això és molt cert però... els feixistes haurien aprofitat, sens dubte, aquestes circumstàncies per trencar totes les línies de resistència’. (García Oliver).[5]
Per bé que tractar ostensiblement de la situació immediata al maig en Catalunya, aquesta línia d’argument és, de fet, molt més fonamental: és un argument contra la presa del poder de la classe obrera durant el curs de la guerra civil.
Aquesta era també la línia del POUM. El Comitè Central sostenia que, en el cas que el govern refusàs de signar la pròpia sentència de mort en convocar una Assemblea Constituent (congrés de delegats de soldats, camperols i sindicats), seria erroni d’arrabassar el poder per la força al govern.
Creia que els obrers protestarien eventualment contra la contrarevolució que el govern realitzava i que la demanda d’una Assemblea Constituent es faria tan forta que el govern es veuria obligat a sotmetre’s-hi. Sostenia que una insurrecció seria errònia i desaconsellable fins que els feixistes no fossen derrotats, i hi havia una diferència d’opinió en les bases si ni tan sols caldria una insurrecció.[6]
En altres mots, la CNT i el POUM cridaven al socialisme a través del govern. Però si el govern no hi cedia, llavors s’esperarien, si més no, a passada la guerra. A la pràctica això resultava una adaptació encoberta de la consigna burgesa-estalinista –‘Liquidam primer Franco i fem la revolució després’.
La tàctica del POUM-CNT d’esperar a la liquidació de Franco significava, concretament, la condemna de la revolució. Ja que, com ja hem assenyalat, la consigna burgesa-estalinista d’‘esperar’ fou dissenyada per aturar les masses fins que l’estat burgès fos suprem. Precisament per aquesta raó, el bloc burgès-estalinista i els seus aliats anglo-francesos no tenien cap intenció de liquidar Franco o (més probablement) de fer un armistici amb ell, fins que la contrarevolució no hagués consolidat amb seguretat el seu poder a l’Espanya lleialista.
Hem comentat la fallida del Front Popular i del seu govern en realitzar una propaganda revolucionària per desintegrar les forces de Franco. Però en el camp de la lluita purament militar, el govern tampoc no havia combatut Franco amb decisió. Més acuradament no hi ha cap mur entre les tasques polítiques i militars en la guerra civil. En tèmer la revolució més que Franco, el govern amassava enormes forces de soldats i de policies en les ciutats, i privant d’homes i armes el front. En tèmer la revolució més que Franco, el govern seguia una estratègia de guerra de dilació que no donava cap conclusió decisiva, mentre que la contrarevolució era en marxa. En tèmer la revolució més que Franco, el govern subordinava els obrers asturians i bascs al comandament de la traïdora burgesia basca que aviat retria el front nord. En tèmer la revolució més que Franco, el govern sabotejava directament els fronts d’Aragó i de Llevant controlats per la CNT. En tèmer la revolució més que Franco, el govern donava als agents feixistes (Asensions, Villalba, etc., etc.) l’oportunitat de lliurar bastions lleialistes a Franco (Badajoz, Irún, Málaga).[7]
La contrarevolució colpí terriblement la moral de les tropes antifeixistes. ‘Per què hauríem de combatre Franco quan el govern dispara contra els nostres camarades’. Aquest sentiment, tan perillós per la lluita contra el feixisme, era prevalent després dels dies de maig i costà de combatre’l.
Per tot plegat, per tant, la política governamental feia més fàcils les incursions militars de Franco. L’establiment d’una república obrera hauria posat fi a tota aquesta traïció, sabotatge, corrupció. En possessió de l’instrument de la planificació estatal, la República Obrera hauria utilitzat com cap règim capitalista podia fer tots els recursos materials i morals de l’Espanya lleialista.
Lluny de permetre que els feixistes passassen, tan sols el poder obrer podia conduir a la victòria damunt Franco.
3. L’amenaça de la intervenció: La CNT es referia foscament als vaixells de guerra anglesos i francesos que aparegueren a port el 3 de maig, com a plans de desembarcament de tropes anglo-franceses. ‘En el cas d’un triomf del comunisme llibertari, l’haurien esclafat després amb la intervenció de les potències capitalistes i democràtiques’. (García Oliver).
Les referències de la CNT a determinats vaixells de guerra, a un determinat complot, enfosqueixen deliberadament el caràcter fonamental de la qüestió: tota revolució social ha d’encarar el perill de la intervenció capitalista. La revolució russa va haver de sobreviure tant a la guerra civil finançada pel capitalisme com a la intervenció imperialista directa. La revolució hongaresa fou tan esclafada per la intervenció com pels propis errors. Quan, però, els socialdemòcrates alemanys i austríacs justificaren l’estabilització de les llurs repúbliques burgeses perquè les potències aliades intervindrien contra estats socialistes, els socialistes i comunistes revolucionaris de tot el món –i els anarquistes– denunciaren els Kautski i els Bauer com a traïdors, i correctament.
Els proletariat austríac i alemany, deien els revolucionaris, ha de considerar la possibilitat d’una derrota a mans de la intervenció anglo-francesa perquè els revolucionaris sempre encaren aquest perill, i no esperar al moment hipotètic on els aliats siguen massa ocupats per interferir-hi, suposa perdre la conjunctura favorable per la revolució. Però els socialdemòcrates dominaren... i acabaren en els camps de concentració de Hitler i Schuschnigg.
Ni els cercles de la CNT ni del POUM gosen de defensar que hi havia cap situació conjunctural específica que fes la intervenció capitalista el maig del 1937 més amenaçadora que en altres moments. Els apòlegs es refereixen simplement al perill d’intervenció sense adduir anàlisis específiques. Demanam: era la intervenció més perillosa el maig del 1937 que, per exemple, en temps de la revolució de l’abril del 1931? Els avantatges, pels obrers, eren tots amb el maig del 1937. El 1931 el proletariat europeu era prostrat en el fons del pou de la crisi mundial. Si bé els obrers alemanys encara no havien estat lliurats a Hitler pels llurs dirigents –sense lluita– el proletariat francès era tan adormit com si l’hagués esgotat un dictador. França, fronterera amb Espanya, hi és decisiva. I el maig del 1937 el proletariat francès començava el segon any de l’ascens que s’havia obert amb les vagues revolucionàries del juny del 1936. Era inconcebible que milions d’obrers socialistes i comunistra de França, ja irritats contra la neutralitat, i mantinguts a ratlla pels llurs dirigents amb grans dificultats, permetessen la intervenció capitalista a Espanya, ja per la francesa o per qualsevol altra burgesia. La transformació de la lluita a Espanya, d’una de preservació d’una república burgesa, en una de revolució social, encendria el proletariat francès, belga i anglès fins i tot més que la revolució russa –ja que aquesta vegada la tindrien a les portes!
Davant un proletariat alertat, què faria la burgesia? La burgesia francesa obriria les fronteres a Espanya, no per la intervenció sinó pel comerç, permetent al nou règim d’assegurar-se subministraments, o bé s’encararia a una revolució a casa. La República Obrera Espanya no contribuiria ni accediria, com Caballero i Negrín, a la ‘no-intervenció’! Anglaterra, irrevocablement lligada al destí de França, eludiria la intervenció tant per totes les masses franceses com per la pròpia classe obrera a la qual la revolució ibèrica obriria una nova època. Portugal encararia una revolució immediata a casa. Alemanya i Itàlia cercarien, és clar, d’augmentar l’ajut a Franco. Però la política anglo-francesa hauria de continuar igual: ni una Espanya socialista ni una Espanya de Hitler-Mussolini. Esperant de tractar amb tots dos perills, eventualment, l’imperialisme anglo-francès es veuria forçat a retindre la intervenció italo-alemanya en ns marges que evitassen l’eix Roma-Berlín de dominar la Mediterrània.
A nosaltres, menys que a ningú, ens han de dir que totes les potències capitalistes tenen en comú i cerquen en comú la destrucció de qualsevol amenaça de revolució social. Amb tot, és clar que dos factors que salvaren la revolució russa de la destrucció per la intervenció operarien el maig del 1937: el 1917 la classe obrera mundial, inspirada per la revolució, forçà l’aturada de la intervenció, mentre que els imperialistes no podien disminuir prou les diferències com per unir-se en un pla únic d’esclafament de la república obrera. Amb el proletariat europeu de nou en alça, els imperialistes s’arriscarien a apagar el foc espanyol.
Sí, per damunt de tot, invocam l’ajut dels obrers del món! Vosaltres, estalinistes, pels quals les masses ja no són res més que carcasses de sacrifici que oferiu a l’altar d’una aliança amb els imperialistes democràtics; vosaltres, buròcrates, que menyspreu les masses, damunt l’esquena de les quals hi restau, oblidau que aquestes mateixes masses realitzaren la revolució d’octubre i la victoriosa guerra civil, del capital moral i material de les quals encara viviu, i que s’arronsa sota la vostra mala gestió incompetent! Sabem que no us agrada que us recorden que el 1919-1922 la classe obrera mundial salvà la Unió Soviètica dels imperialistes. Les capacitats revolucionàries del proletariat són un factor que heu arribat a odiar i tèmer, ja que amenacen els vostres privilegis.
Nosaltres no, però els estalinistes creuen possible la cohabitació pacífica d’estats capitalistes i obrers. Certament, el capitalisme europeu no suportaria indefinidament l’existència d’una Espanya socialista. Però la conjunctura específica del maig del 1937 era prou favorable com per permetre a una Espanya obrera d’establir el seu règim interior i preparar-se a resistir l’imperialisme en difondre la revolució a França i Bèlgica i després fer una guerra revolucionària contra Alemanya i Itàlia, sota condicions que precipitassen la revolució en els països feixistes. Aquesta és l’única perspectiva de la revolució a Europa en aquest període anterior a la propera guerra, que la revolució comence a Espanya o França. Qui no accepte aquesta perspectiva, refusa la revolució socialista.
Riscos? ‘La història mundial seria de fet molt fàcil de fer si la lluita s’emprengués únicament a condició d’unes oportunitats infal·liblement favorables’, escrivia Marx mentre la Comuna de París encara vivia. Amb clarividència, assenyalava ‘l’accident decisiu, desfavorable... de la presència de prussians a França i la llur posició just davant de París. D’això els obrers parisencs eren ben conscients. Però d’això també n’era la canaille burgesa de Versailles. Justament per aquesta raó presentaren als parisencs l’alternativa d’emprendre la lluita o de caure-hi sense ella. En el darrera cas la desmoralització de la classe obrera hauria sigut una malaurança molt més gran que la caiguda d’una sèrie de «dirigents». La lluita de la classe obrera contra la classe capitalista i el seu estat ha entrat en una nova fase, amb la lluita de París. Amb independència dels resultats immediats, s’ha aconseguit un nou punt de partida d’importància universal’. (Lletra a Kugelmann, 17 d’abril del 1871). Berneri l’encertava. Esclafada entre els Franco-prussians i Versalles-València, la comuna de Catalunya podia haver encès una flama per il·luminar el món. I sota condicions incomparablement més favorables que les de la Comuna!
Hem volgut analitzar tan seriosament com fos possible les raons donades per la direcció centrista per no realitzar una lluita pel poder contra la contrarevolució. En ésser centristes i no reformistes abrandats, han cercat de justificar la capitulació amb referències a la situació ‘especial’ i ‘específica’ d’Espanya en el mes de maig del 1937 però sense donar-nos detalls precisos. En examinar-les hem trobat que, com és habitual en aquestes expressions, les referències a l’especificitat són falses i amaguen una desviació fonamental de la via revolucionària. Cap error de fet sinó diferències de principis, en cosmovisió i en visió de classe, separen els revolucionaris tant dels dirigents reformistes com dels centristes.
El dimarts al matí, 4 de maig, els obrers armats de les barricades se sentiren de nou per tot Barcelona, com el 19 de juliol, com a senyors del món. Com el 19 de juliol, els elements burgesos i petit-burgesos terroritzats d’amagaren a casa. Els sindicalistes propers al PSUC restaren passius. Tan sols part de la policia, els guàrdies armats del PSUC, i els incondicionals armats d’Estat Català eren en les barricades del govern. Aquestes barricades es limitaven al centre de la ciutat, envoltats pels obrers armats. La situació la indica el primer comunicat radiofònic de Companys: una declaració que la Generalitat no era responsable de la provocació a la Telefònica. Tot sector perifèric de la ciutat, dirigit pels seus comitès locals de defensa, amb l’assistència de grups del POUM, FAI i Joventut Llibertària, controlava sòlidament els obrers. No hi hagué gairebé cap intercanvi de trets el dilluns a la nit degut al complet control obrer. Per establir la supremacia únicament calia coordinació i acció conjunta dirigida des del centre... En el centre, la Casa de la CNT, els dirigents prohibien tota acció i ordenaven els obrers d’abandonar les barricades.[8]
No era l’organització de les masses armades el que interessava els dirigents de la CNT. Ço que els enfeinava era una negociació interminable amb el govern. Era un joc que s’adeia perfectament amb el govern: retindre les masses sense dirigents en les barricades en enganyar-los amb l’esperança que s’hi trobaria una solució decent. La reunió en el Palau de la Generalitat s’allargà fins a les sis del matí. Les forces governamentals tingueren prou temps com per fortificar els edificis governamentals i, com havien el feixistes el juliol, ocupar les torres de la catedral.
A les onze del matí de dimarts, els funcionaris es reuniren, no per organitzar la defensa, sinó per elegir un nou comitè per negociar amb el govern. Ara Companys introduïa una nova aresta. És clar, podem arribar a un acord amistós; tots som anti-feixistes, etc., etc., deia Companys i el conseller Tarradellas –però no podem negociar mentre els carrers no siguen nets d’homes armats. A partir de llavors el Comitè Regional de la CNT esmerçà el dimarts rere els micròfons per cridar els obrers a abandonar les barricades: ‘Us cridam a tots a deixar les armes. Pensau en el nostre gran objectiu, comú de tothom... per damunt de tota la resta, unitat! Deixau les armes. Una única consigna: hem de treballar per derrotar el feixisme!’ Solidaridad Obrera tingué la barra d’aparèixer amb la història de l’atac de dilluns a la Telefònica en la pàgina 8 –per no alarmar els milicians del front als quals enviaven centenars de milers de còpies– sense cap esment a l’aixecament de barricades, i sense cap directiva a banda de ‘mantindre la calma’. A les cinc en punt arribaren delegacions dels comitès nacionals de l’UGT i de la CNT des de València i emeteren conjuntament una crida al ‘poble’ per deixar les armes. Vasquez, secretari nacional de la CNT, s’unia a Companys en la crida radiofònica. La nit s’esmerçà en noves negociacions –el govern era sempre disposat a arribar a acords que implicassen l’abandonament de les barricades!– de les quals eixí un acord per un govern provisional de quatre: un de cada de la CNT, PSUC, Unió de Rabassaires i Esquerra. Les negociacions s’esquitxaven amb crides perquè dirigents autoritzats de la CNT anassen als punts on els obreres eren en l’ofensiva, com a Collblanc, on havien hagut de disuadir els obrers d’ocupar les casernes. De mentres, arribaven altres crides –de la seu d’obrers del cuir, del sindicat mèdic, del centre local de la Joventut Llibertària –que demanaven al Comitè Regional d’enviar ajuts, perquè la policia els atacava...
Dimecres: ni les nombroses crides radiofòniques, ni el comunicat conjunt de l’UGT-CNT, ni l’establiment d’un nou govern, havien apartat els obrers armats de les barricades. En les barricades, els obrers anarquistes esquinçaven Solidaridad Obrera i alçaven punys i armes contra comunicats radiofònics com el de Montseny –quan Vasquez i García Oliver ja havien fracassat, s’havien afanyat a cridar-la de València– que exhortava a la dispersió de les barricades. Els comitès de defensa local reportaren a la Casa de la CNT: els obrers no abandonaran sense condicions. Molt bé, donam-los condicions. La CNT radià les propostes que feia el govern: cessament d’hostilitats, cada part mantindria les seues posicions, la policia i els civils que combatien al costat de la CNT (és a dir, no-membres) s’hi retirarien tot d’una, els comitès responsables serien informats de seguida si es trencava el pacte on fos, no s’hi respondrien a trets aïllats, els defensors de les seus sindicals restarien passius i esperarien noves informacions. El govern anuncià aviat el seu acord amb les propostes de la CNT i, per què no?, l’únic objectiu del govern era posar fi a la combativitat de les masses o, millor encara, a trencar-ne la resistència per sempre. A més, l’‘acord’ no exigia res al govern. El control de la Telefònica, el desarmament de les masses, no s’esmentaven –gens casualment. L’acord fou seguit durant la nit per ordre de la CNT i UGT locals (la segona sota control estalinista, recordeu-ho) per tornar a la feina. ‘Les organitzacions i partits anti-feixistes, reunides en el Palau de la Generalitat, han resolt el conflicte que ha creat aquesta situació anormal’, deia el manifest conjunt. ‘Aquests fets ens han ensenyat que d’ara en endavant haurem d’establir relacions de cordialitat i camaraderia, la manca de les quals hem lamentat profundament durant els darrers dies’. Amb tot, com admet Souchy, les barricades restaren completament dotades el dimecres a la nit.
Però el dijous al matí, el POUM ordenà als seus membres d’abandonar les barricades, moltes d’elles encara sota el foc. El dimarts, el manifest dels Amics de Durruti, fins llavors freds amb el POUM, havia saludat que s’unís a les barricades com una manifestació que era una ‘força revolucionària’. La Batalla de dimarts havia restat dins els límits de la teoria segons la qual no hi havia d’haver cap enderrocament insurreccional del govern durant la guerra civil però havia cridat a la defensa de les barricades, la destitució de Salas i Aiguader, la retirada dels decrets que dissolien les patrulles obreres. Limitat com era aquest programa, contrastava tant amb la crida del Comitè Regional de la CNT a desertar de les barricades que el prestigi del POUM pujà entre les masses anarquistes. El POUM tenia una oportunitat sense precedents d’arribar a la direcció del moviment.
Per comptes d’això, la direcció del POUM, una vegada més, posà el seu destí en les mans de la direcció de la CNT. No s’hi feren propostes públiques a la CNT per una acció conjunta davant les masses, propostes que haurien donat a la rebel·lió que es covava un focus de passes específiques que demanar als llurs dirigents –en tot un any el POUM, del tot deferent amb els dirigents de la CNT, no havia fet ni una sola proposta de front unit amb aquest caràcter específic– sinó una conferència rere el teló amb el Comitè Regional de la CNT. Fossen quines fossen les propostes del POUM, les refusaren. No hi sou d’acord? Llavors no en direm res. I l’endemà al matí (5 de maig) La Batalla no tenia ni un mot a dir de les propostes del POUM a la CNT, ni del comportament covard dels dirigents de la CNT, ni del refús a organitzar la defensa, etc.[9] Per comptes d’això, ‘el proletariat de Barcelona ha guanyat una batalla parcial contra la contrarevolució’. I, vint-i-quatre hores després, ‘després d’haver rebutjat la provocació contrarevolucionària, cal deixar els carrers. Obrers, tornau a la feina». (La Batalla, 6 de maig).
Les masses havien demanat la victòria damunt la contrarevolució. Els buròcrates de la CNT havien refusat de lluitar. Els centristes del POUM omplien així la fisura entre les masses i els buròcrates en assegurar-les que la victòria ja s’havia aconseguit!
Els Amics de Durruti havien passat al front el dimecres, cridant als obrers de la CNT a repudiar les ordres de deserció de la Casa de la CNT i continuar la lluita pel poder obrer. Havien saludat calorosament la col·laboració del POUM. Les masses eren encara en les barricades. El POUM, que arribava com a mínim als trenta mil obrers a Catalunya, podia decidir cap a on s’inclinaria la situació. La seua direcció s’inclinà per la capitulació.
Un colp terrible més contra els obrers combatius: el Comitè Regional de la CNT oferí a tota la premsa –inclosa l’estalinista i la burgesa– una denúncia dels Amics de Durruti com a agents-provocateurs; era públicada, és clar, de forma destacada a tot arreu el dijous al matí. La premsa del POUM no defensà els anarquistes d’esquerres contra aquesta ximple mentida.
El dijous era ple d’exemples de la ‘victòria’ en nom de la qual el POUM havia cridat els obrers a deixar les barricades.
Al matí el cos torturat de Camillo Berneri fou trobat allà on l’havien deixat els guàrdies del PSUC que havien capturat el fràgil home a casa seua la nit abans. Berneri, dirigent espiritual de l’anarquisme italià d’ençà de la mort de Malatesta, dirigent de la revolta d’Ancona del 1914, escapà de les urpes de Mussolini, havia lluita contra els reformistes (inclosos els dirigents de la CNT) en el seu influent òrgan, Guerra di Classe. Havia descrit la política estalinista en quatre mots: ‘Fa pudor de Noske’. En mots corprenedors havia desafiat Moscou: ‘Esclafada entre els prussians i Versalles, la Comuna de París inicià un foc que il·luminà el món. Que els generals Godeds de Moscou ho recorden’. Havia declarat a les masses de la CNT: ‘El dilema de «guerra o revolució» ja no té cap sentit. L’únic dilema és: o victòria damunt Franco, gràcies a la guerra revolucionària, o derrota’. Com de terriblement certa havia sigut la seua identificació de Noske i els estalinistes! Com el socialdemòcrata Noske havia segrestat i assassinat Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els estalinistes-demòcrates havien assassinat Camillo Berneri.
Honorau al nostre camarada, Camillo Berneri. Recordam-lo amb l’amor que tenim als nostres Karl i Rosa. Mentre escric, camarades, no puc evitar de plorar, de plorar per Camillo Berneri. La llista dels nostres màrtirs és tan llarga com la vida de la classe obrera. Afortunats els qui entre ells caigueren combatent l’enemic declarat de classe, que caigueren en el mig de la batalla amb els camarades al costat. El més terrible de tot és morir sol a la punta d’estilet dels qui es denominen socialistes o comunistes, com moriren Karl i Rosa, com els nostres camarades moren en les cambres d’execució de l’exili siberià. Especialment angustiosa fou la de Camillo Berneri. Morí a mans dels ‘marxistes-leninistes-estalinistes’, mentre els seus amics més propers, Montseny, García Oliver, Peiró, Vasquez, lliuraven el proletariat de Barcelona als seus botxins. Dijous, 6 de maig del 1937. Recordam aquell dia.
El govern i els dirigents anarquistes havien anat a Lleida el dimecres per aturar una força escollida de 500 combatents del POUM i la CNT que marxaven des de Huesca, amb artilleria lleugera. Representants de València i de la Generalitat havien promès que si les tropes obreres no avançaven, el govern no provaria de dur cap més tropa a Barcelona. Amb aquesta promesa i la pressió dels dirigents anarquistes, les tropes obreres s’havien aturat. El dijous, però, arribaren trucades telefòniques dels militants de la CNT de poblacions de la carretera de València a Barcelona: 5.000 guàrdies d’assalt eren en camí. Els aturam? demanaven els obrers de la CNT. Els dirigents de la CNT ordenaren que deixassen passar als guàrdies, no enviaren cap mot a les tropes obreres que s’esperaven a Lleida, i suprimiren les notícies dels guàrdies en camí.
A les 3 de dijous, la Casa de la CNT ordenà els seus guàrdies d’evacuar la Telefònica. El govern i la CNT havien arribat a un acord: tots dos bàndols hi retirarien les forces armades. Tan bon punt se n’havien anat els guàrdies de la CNT, la policia ocupà tot l’edifici i hi portà partidaris del govern per apartar de la feina tècnica els obrers de la CNT. Heu trencat la vostra promesa, es queixava la CNT al govern. La Generalitat responia: el fait accompli no es pot revertir. ‘Si els obrers dels barris perifèrics haguessen sigut informats immediatament d’aquest desenvolupament’, admet el portantveu de la CNT, Souchy, ‘segurament haurien insistit a prendre mesures més fermes i haurien passat a l’atac’. Així els dirigents anarquistes ultra-democràtics de la CNT simplement suprimien les notícies!
Sota les ordres de la Casa de la CNT, els obrers de telèfons havien servit totes les trucades durant la lluita: revolucionàries i contrarevolucionàries. Una vegada que el govern se n’encarregà, però, les seccions locals de la FAI i de la CNT quedaren incomunicades amb el centre.
En els carrers per on els treballadors havien d’anar i tornar de la feina, tal com la CNT-UGT els havia instruït, la policia i els guàrdies del PSUC registraven els vianants, esquinçaven carnets de la CNT, n’arrestaven militants.
A les quatre en punt, la principal estació de ferrocarrils de Barcelona, en mans de la CNT des del 19 de juliol, fou atacada pel PSUC i guàrdies d’assalt, amb metralladores i granades de mà. La petita força de la CNT que la custodiava prova de demanar ajut per telèfon... A les quatre el general Pozas es presentà al ministeri de defensa de Catalunya (un ministeri de la CNT) i informà educadament als camarades-ministres que el càrrec de ministre català de defensa havia deixat d’existir, que els exèrcits catalans eren ara la quarta brigada de l’exèrcit espanyol amb Pozas com a cap. El govern valencià havien pres aquesta decisió per l’autoritat de decrets militars de comandament unificat signats pels ministres de la CNT. La CNT, és clar, lliurà el control a Pozas.
Notícies terribles de Tarragona. El dimecres al matí una gran força de policia havia aparegut i capturat la central telefònica. La CNT havia demanat ulteriorment la inevitable conferència. Mentre seguien les negociacions, els republicans i els estalinistes s’armaven; l’endemà assaltaven la seu de la Joventut Llibertària. Després d’això la CNT demanà una altra conferència on se l’informà que la Generalitat havia enviat instruccions explícites de destruir les organitzacions anarquistes si no lliuraven les armes. (Recordau que aquestes instruccions arribaven d’un govern on seien ministres anarquistes). Els representants de la CNT acordaren de lliurar les armes si el govern alliberava tots els arrestats, substituïa la policia i els guàrdies del PSUC amb l’exèrcit regular, i garantia la immunitat als membres i seus de la CNT.
El capità Barbeta, delegat del govern, hi fou d’acord, és clar. La CNT deposà les armes i durant la nit els guàrdies d’assalt ocuparen els edificis de la CNT i mataren un grapat d’anarquistes, entre ells Pedro Rua, l’escriptor uruguaià, que havia arribat per lluitar contra el feixisme i havia sigut ascendit a comandant de milícies. La Casa de la CNT assenyalà que això era ‘el trencament de la paraula d’honor donada el vespre abans per les autoritats’. Ni un mot d’això fou transmès de mentres a les masses de Barcelona, per bé que la Casa de la CNT-FAI tenia coneixement puntual dels desenvolupaments.[10]
Dijous, 6 del vespre: Arriben notícies a la Casa de la CNT: el primer destacament de València, 1.500 guàrdies d’assalt, havia arribat a Tortosa de camí de Barcelona. La Casa de la CNT havia enviat instruccions per endavant de no oposar-s’hi, tot era resolt, etc. Els guàrdies d’assalt ocuparen tots els edificis de la CNT-FAI-Joventut Llibertària de Tortosa, arrestaren tots els qui trobaren, se’n dugueren uns quants, emmanillats, cap a les presons de Barcelona.
Les masses no sabien res dels fets de Tarragona, Tortosa, de la Telefònica, de Pozas, de l’arribada dels guàrdies valencians. Però els atacs a obrers pels carrers, en l’estació ferroviària, els intercanvis de trets renovats en les barricades, impulsaren molts dels que les havien abandonat a tornar-hi.
En resposta a aquests fets cataclismàtics de dijous, la Casa de la CNT ‘envià una nova delegació al govern per esbrinar que provaven de fer’ (Souchy) però sense esperar a saber-ho, emeteren un nou manifest de calma. Mentre les barricades encara brogien, la Casa de la CNT declarava
Ara que hem tornat a la normalitat, i que els responsables de l’esclat han sigut destituïts de càrrecs públics, quan tots els obrers han tornat a la feina, i Barcelona torna de nou a la calma... la CNT i la FAI continuen a col·laborar lleialment com en el passat amb tots els sectors polítics i sindicals del front anti-feixista. La millor prova d’això és que la CNT continua a col·laborar amb el govern central, el govern de la Generalitat i tots els municipis... La premsa de la CNT cridà a la calma i demanà la població de tornar a la feina. Les noticies emeses per ràdio als sindicats i als comitès de defensa no foren res més que crides a la calma.
Una prova addicional que la CNT no volia trencar ni trencà el front anti-feixista és que quan s’hi formà el nou govern de la Generalitat, el 5 de maig, els representants de la CNT de Catalunya oferiren totes les facilitats, i el secretari de la CNT formà part del govern...
Els membres de la CNT que controlaven el Consell (Ministeri) de Defensa de la Generalitat donaren ordres a totes les llurs forces de no intervindre en cap bàndol del conflicte. I també van veure que les ordres eren dutes a terme.
El Comitè de Defensa de la CNT també donà a ordres a tots els barris de Barcelona que ningú no anàs al centre a respondre les provocacions. Aquestes ordres també foren dutes a terme perquè ningú no arribà al centre a respondre les provocacions... Moltes de les trampes foren posades a la CNT fins al final però la CNT restà ferma en la seua posició i no es deixà provocar...
Dijous al vespre: el PSUC i els guàrdies d’assalt continuaven les redades, detencions, trets. De forma que... la Casa de la CNT-FAI envià una nova delegació al govern amb noves propostes per cessar les hostilitats: tots els grups s’obligaven a retirar els guàrdies i patrulles armades de les barricades; a alliberar tots els presoners; sense represàlies
Notícies de Tarragona i Reus, ‘on membres del PSUC i d’Estat Català, aprofitant-se [!] de la presència de certs guàrdies d’assalt que hi passaven camí de Barcelona, empraren aquesta situació per desarmar i matar obrers’. (Souchy).
‘La CNT provà d’obtindre la promesa del govern de València i Barcelona que els guàrdies d’assalt no entrarien immediatament [!] en la ciutat, sinó que s’aturarien als límits municipals fins que la situació s’hagués aclarit... Eren un pèl escèptics quant a les garanties que les tropes que venien serien lleials als obrers’. Però aquest escepticisme (quan sorgí?) no l’havien compartit els ministres dels governs de València i català que havien votat que el govern central prengués el control de l’ordre públic a Catalunya. El ministeri de l’ordre públic de Catalunya havia deixat per tant d’existir el 5 de maig.
La nit del 6-7 de maig: ‘Una vegada més els anarquistes s’oferiren per negociar, desitjosos de posar fi al conflicte’. El govern, és clara, era sempre disposat a negociar mentre les forces trencaven l’espinada de la classe obrera sota la coberta fornida per la Casa de la CNT. Els obrers propers als anarquistes s’havien aplegat per defensar Tortosa i Tarragona. A les quatre el comitè provincial –la direcció de la CNT a Catalunya fora de Barcelona– informà la Casa de la CNT-FAI que es preparaven a aturar els guàrdies de València. No, ho heu de fer, deia la Casa de la CNT. A les 5.15, el govenr i la Casa de la CNT feia un altre acord: armistici, que tots abandonassen les barricades, que totes dues parts alliberassen els presoners, que les patrulles obreres reassumissen els llurs funcions... De nou el Comitè Regional radià als obrers: ‘en haver arribat a una entesa... volem informar-vos... establiment d’una pau i calma completes... mantingueu la calma i la presència de ment...”
Divendres: sota les ordres de la Casa de la CNT-FAI part dels obrers comencen a desmuntar les barricades. Però les barricades dels guàrdies d’assalt, d’Estat Català, del PSUC, restaven intactes. Els guàrdies d’assalt desarmaven sistemàticament obrers. De nou, a mesursa que els obrers veien que les forces del govern continuaven l’ofensiva, tornaven a les barricades, contra la voluntat tant de la CNT com del POUM. Però la desil·lusió i el descoratjament hi calaren: molts dels obrers anarquistes havien mantingut la fe en la Casa de la CNT-FAI fins al final, uns altres a mesura que la fe anava en retirada havien cercat direcció en els obrers del POUM fins que aquests reberen l’ordre de deixar les barricades. Els Amics de Durruti i els bolxevics-leninistes foren capaços de fer tornar els obrers a les barricades el dijous i el divendres a la nit, però no amb prou força, en no haver arrelat suficientment en aquestes masses, per organitzar-los per una llarga lluita.
Els guàrdies de València arribaren la nit de divendres. Prengueren immediatament la premsa i els dirigents dels Amics de Durruti. Grups de guàrdies patrullaren tots els carrers per atemorir els obrers. ‘El govern de la Generalitat ha suprimit l’aixecament amb les pròpies forces’, anunciava Companya. Ep, cridaven els dirigents de la CNT, sabeu que no era un aixecament. ‘Hem de desarrelar els incontrolats’, responia Companys...
La promesa d’alliberar presoners no fou mantinguda; al contrari començaren detencions massives. Cap represàlia era una altra promesa; però les setmanes següents arribaren brutal represàlies contra poblacions i barris que havien gostat de resistir. El govern, és clar, mantingué el control de la Telefònica –era per això que havia començat la lluita. El control de la policia era ara a València –aviat per passar a mans dels estalinistes! El ministeri de defensa i l’exèrcit de Catalunya havien esdevingut propietat de València –per aviat passar al control de Prieto. Les patrulles obreres serien dissoltes poc després, amb l’aplicació del decret d’ordre públic d’Aiguader. L’autonomia catalana havia deixat d’existir a mesura que les forces armades de València hi afluïen. Aiguader, ‘destituït’, que deia la CNT, en una setmana va anar a València per seure en el govern central com a representant de la Generalitat... en la qual encara hi seia la CNT.
Després que els guàrdies d’assalt entraren a Barcelona, La Batalla es queixà: ‘Això és una provocació. Amb una manifestació de força proven de convertir la nostra victòria en derrota’. I, planyiderament, ‘fou el POUM qui aconsellà de deixar la lluita, d’abandonar els carrers, de tornar a la feia; fou qui –ningú no hi pot dubtar– més contribuí a normalitzar la situació’. La docilitat de l’anyell poumista, però, no el salvà del llop. Lamentables polítics, de fet, els qui no poden distingir la victòria de la derrota!
‘No ens sentirem espiritualment o físicament prou forts com per prendre la iniciativa en organitzar les masses per la resistència’, deia un membre de l’Executiva Central del POUM a Chales Orr el dimarts. Així... havien de racionalitzar la llur impotència en una ‘victòria’ per justificar la fi de la lluita.
Suposam que el POUM hagués anat al capdavant i, malgrat la CNT, hagués cercat de dirigir els obrers si més no a un armistici real, és a dir, amb els obrers encara armats pels carrers i fàbriques disposats a resistir qualsevol nova ofensiva. Suposam que ni tan sols haguessen arribat a això, que el POUM i els obrers haguessen sigut vençuts per la força bruta de les armes. ‘En el pitjor dels casos’, assenyalava l’oposició del POUM, ‘s’hi podria haver organitzat un comitè central de defensa, basat en la representació de les barricades. Ja que amb això n’hi hauria hagut prou per celebrar inicialment una reunió de delegats de cadascuna de les barricades del POUM i d’altres de la CNT, per nomenar un comitè central provisional. Durant la vesprada de dimarts el comitè local del POUM treballava en aquesta línia. Però no trobà cap entusiasme de la direcció central per dur-ho a terme’. Com a mínim, un òrgan central directament arrelat en les masses hauria sigut capaç d’organitzar la resistència davant els ulteriors assalts, detencions, supressió de premsa, il·legalització dels Amics de Durruti i del POUM.
Certament l’intent d’organitzar la resistència no hauria resultat en més víctimes que les produïdes per capitulació: 500 morts i 1.500 ferits, gairebé tots després que la CNT començàs la retirada la vesprada de dijous; uns quants centenars més foren morts o ferits durant l’‘adob’ de les següents setmanes; la ‘neteja’ de les tropes poumistes i anarquistes enviant-les durant les setmanes següents a la línia de foc sense la protecció de l’aviació i l’artilleria; Nin, Mena, altres dirigents del POUM assassinats, milers i desenes de milers empresonats en el període següent. La capitulació prengué si més no tantes víctimes com hauria fet la lluita i la derrota.
L’oposició del POUM –i no és una oposició trotskista– era més que encertada quan deia en el Butlletí del 29 de maig:
Aquesta retirada, ordenada sense condicions, sense obtindre el control de l’ordre públic, sense la garantia de les patrulles obreres, sense òrgans pràctics de front [unit] obrer, i sense una explicació satisfactòria a la classe obrera, que posava tots els elements en lluita –revolucionaris i contrarevolucionaris– en el mateix sac, és una de les capitulacions i traïcions més grans del moviment obrer.
La lògica irònia de la política és inexorable. El curs erroni du els seus partidaris a profunditat mai somniades. Decidits a continuar la política de col·laboració amb l’estat burgès, la direcció anarquista –sembla que era ahir que aquests homes desafiaven la monarquia a la mort– sacrificaven les vides i el futur dels llurs seguidors de la forma més covarda. Aferrats a la cua de la CNT, els dirigents del POUM empenyien els obrers fora de les barricades quan encara eren sota el foc. Ells, menys que ningú, haurien cregut, un any abans, que eren capaços de caure tan baix... Dirigents que han traït els obrers com els que han fet perdre irrevocablement al moviment revolucionari; no poden tornar endarrere, admetre la terrible complicitat... Però també són dignes de llàstima, perquè l’endemà de la traïció, la burgesia, enfortida, també se’n desfà.
Recordam als apòlegs del POUM un altre aspecte de l’analogia del Petersburg del juliol del 1917 que no se sosté. La fallida de la ‘manifestació armada’ fou seguida d’una cacera salvatge dels bolxevics: Trockij fou empresonat, Lenin i Zinoviev s’amagaren; les publicacions bolxevics foren suprimides. S’alçava el crit: els bolxevics són agents alemanys. En quatre mesos, però, els bolxevics havien realitzat la revolució d’octubre. Escric sis mesos després dels dies de maig, i el POUM és encara esclafat, mort. L’analogia no se sosté en aquest punt perquè la diferència és que els bolxevics es col·locaren sense por al capdavant del moviment de juliol i per tant es feren carn i pell amb les masses, mentre que el POUM els girà l’esquena, i les masses, en resposta, no se sentiren impulsades a salvar el POUM.
1. L’entrellat de justificar la presa armada de la Telefònia fou ‘resolta’, en la premsa estalinista, a través de, com a mínim, quatre explicacions diferents:
- 1. ‘Salas envià la policia armada republicana a desarmar-hi els empleats, la majoria d’ells membres de sindicats cenetistes. Durant un temps considerable el servei telefònic s’havia realitzat d’una forma exposada a les més greus crítiques, i era imperatiu per tot l’esforç bèl·lic que els defectes del servei fossen remeiats. (Daily Worker, de Londres, 11 de maig).
- 2. La policia ‘ocupà la central telefònica. En fer-ho la policia no volia interferir de cap manera amb els drets dels obrers tal com els garanteix la llei (com afirmaren posteriorment els provocadors trotskistes). Ço que volia la policia eras posar totes les connexions telefòniques sota la supervisió immediata del govern’ (Inprecorr, 22 de maig). Ço que es ‘garantia per llei’, però era el control obrer ratificat pel decret de col·lectivitzacions del 24 d’octubre del 1936!
- 3. Una setmana després, una nova història: ‘El camarada Salas anà a la Telefònica que la nit anterior havia sigut ocupada per 50 membres del POUM i diversos elements incontrolats. La guàrdia aconseguí de penetrar en l’edifici i fer-ne fora els ocupants. L’afer fou resolt aviat. Sorpresos pel ràpid moviment per part del govern els 50 deixaren l’edifici i la Central Telefònica fou de nou (!!) en mans del govern’. (Inprecorr, May 29.)
- 4. En la versió final, emesa per la secció catalana de la Comintern com la pròpia història de Salas: ‘En primer lloc no hi va haver cap ocupació de la Telefònica, ni mai no s’hi plantejà l’ocupació de la Telefònica. Vaig rebre una ordre signada per Aiguader, ministre d’ordre públic, segons la qual calia instal·lar-hi un delegat del govern i que jo era responsable de veure que s’hi instal·lava. En conseqüència, jo, amb el capità Menéndez, i una escorta personal de quatre homes, entràrem a la Central Telefònica. Vaig explicar la meua tasca i vaig dir que volia parlar amb un membre responsable del comitè. Se’m digué que no n’hi havia cap en l’edifici. Amb tot, esperàrem a sota mentre hi anaven a mirar. Dos minuts després qualcuns individus començaren a disparar-nos des de les escales. Ningú de nosaltres no fou ferit. Immediament vaig trucar perquè hi enviassen guàrdies, no per ocupar l’edifici on ja hi érem sinó per acordonar-lo i impedir que ningú no hi entràs... Jo i Eroles (funcionari de policia anarquista) anàrem a dalt de l’edifici, on havien establert una metralladora, granades de mà i rifles. Pujàrem sense escorta i sense armes. A dalt vaig explicar l’objectiu de la meua visita. Baixaren. El delegat fou instal·lat d’acord amb les ordres. Les forces s’hi retiraren. No hi hagué cap ferit ni detingut’. La CNT assegura que aquesta història és una mentida: Salas començà per desarmar els guàrdies i forçar els treballadors telefònics a posar les mans enlaire; els guàrdies dels pisos superiors tan sols es retiraren l’endemà com a part d’un acord general de retirada totes dues parts –que el govern aviat violaria. Les quatre versiones estalinistes diferents testimonien la dificultat de descobrir la simple veritat: volien posar fi al control obrer de la Telefònica i ho feren.
2. Fins i tot el dirigent de l’ILP, Fenner Brockway, sempre a la dreta del POUM, concedeix en aquest cas que ‘durant dos dies els obrers eren a dalt. L’acció ferma i unida de la direcció de la CNT podia haver enderrocat el govern’.
3. Leon Trotsky, The Revolution in Spain, abril del 1931; The Spanish Revolution in Danger, 1931—Pioneer Publishers, New York.
4. Un conegut dirigent anarquista em digué: ‘Vosaltres els trotskistes sou uns utòpics pitjors del que mai haguem sigut nosaltres. Marroc és en mans de Franco, governat amb una mà de ferro. La nostra declaració d’independència de Marroc no tindria cap efecte’. Li vaig recordar que la Declaració d’Emancipació de Lincoln dels esclaus fou emesa mentre la Confederació encara controlava el Sud. Els marsistes, si més no, recordaran que Marx i Engels donaren a aquest acte polític un pes enorme en la derrota del Sud. Un altre anarquista em digué: ‘Els nostres camperols han pres molta terra, i això no ha tingut cap efecte en els camperols sota Franco’. Qüestionat, però, admeté que els camperols temien que el govern provàs de recuperar la terra després de la guerra. A Rússia, també, el novembre del 1917 els camperols prengueren molta terra. La treballaren, però, amb gran esforç. El decret soviètic de nacionalització de la terra transformà la psicologia dels camperols i els va fer majoritàriament partidaris del règim soviètic.
5. Discurs a París, Spain and the World (anarquista) 2 de juliol del 1937.
6. Fenner Brockway, secretari del Partit Laborista Independent, The Truth About Barcelona, London, 1937.
7. La política militar del govern s’analitza amb detall en els capítols 15 i 16.
8. Per exposicions crítics dels fets dels dies següents, sóc en deute amb dos camarades americans, Lois i Charles Orr (el segon era editor de la publicació del POUM en llengua anglesa Spanish Revolution) i al llarg i documentat report dels Bolxevics-Leninistes espanyols, que aparegué a La Lutte Ouvrière, el 10 de juny del 1937.
9. El butlletí en llengua anglesa del POUM, Spanish Revolution (19 de maig del 1937), diu: ‘Atrapats en les regnes del govern (la CNT) provà de saltar la tanca amb una ‘unió’ de les forces opositores... L’atitud de la CNT no impedí la resistència i les protestes. El grup d’‘Amics de Durruti’ dugué a la superfície el desig unànime de les masses de la CNT però no fou capaç de prendre la direcció... Els obrers que eren profundament ferits per la capitulació de la llur federació sindical, cerquen ara una nova direcció en altres bandes. El POUM hi hauria de fornir-la’. Aquests mots radicals eren únicament per exportació. Res de semblant aparegué en la premsa regular del POUM. En general Spanish Revolution ha donat als lectors anglesos que no podien seguir la premsa espanyola del POUM, una visió distorsionada de la conducta del POUM; n’ha estat una ‘cara esquerranosa’. Això s’hi diu sense cap intenció de menystindre la integritat revolucionària del camarada Charles Orr, el seu editor, que amb prou feines pot ésser responsabilitzat la disparitat entre el butlletí anglès i la voluminosa premsa espanyola del POUM.
10. Tan sols publicaren la història el 15-16 de maig, Solidaridad Obrera.