SERIA libel contra les masses d’orientació socialista i anarquista pensar que no s’alarmaren davant l’avenç de la contrarevolució. Amb el malcontentament, però, no n’hi ha prou. Cal també conèixer la sortida. Sense una estratègia ferma i ben desenvolupada per refusar la contrarevolució i conduir les masses al poder estatal, el malcontentament pot acumular-se indefinidament i tan sols eixir en demostracions esporàdiques i desesperades que són condemnades a la derrota. En altres mots, les masses requereixen una direcció revolucionària.
Especialment en els rengles de la CNT i la FAI el malcontentament era enorme. Ho plasmaven centenars d’articles i lletres en la premsa anarquista. Per bé que els ministres anarquistes de València i de la Generalitat votaren els decrets governamentals o s’hi sotmeten sense protestar-ne públicament, la premsa no gosà de defendre directament les polítiques governamentals. A mesures que les repressions governamentals augmentaren, la pressió dels obrers de la CNT en la direcció augmentà.
El 27 de març, els ministres de la CNT abandonaren el govern català. La consegüent crisi ministerial durà tres setmanes senceres. ‘No podem sacrificar la revolució a la unitat’, declarà la premsa de la CNT. ‘Cap més concessió al reformisme’. ‘La unitat s’ha mantingut fins ara gràcies a les nostres concessions’. ‘No podem retirar-nos més’.
Precisament què proposava ara la direcció de la CNT era un misteri. Companys dibuixà nítidament la seua posició amb un resum de la trajectòria ministerial des de desembre, que demostrava que els ministres de la CNT ho havien votat tot –els decrets de desarmament dels obrers, de mobilització i de reorganització de l’exèrcit, de dissolució de les patrulles obreres, etc. Deixau-vos de romanços i tornau a la feina, concloïa Companys. De fet, els ministres de la CNT ja es disposaven a tornar al final de la primera setmana. En aquest punt, però, els estalinistes demanaren una nova capitulació: les organitzacions que aportassen ministres haurien de signar una declaració on es plegaven a realitzar una sèrie explícita de tasques. Els ministres de la CNT protestaren en dir que n’hi hauria prou amb la declaració ministerial habitual després de constituir nou govern –la proposta de Stalin hauria deixat els ministres de la CNT absolutament nus davant les masses. Així la crisi ministerial s’arrossegà dues setmanes més.
Llavors hi seguí un petit viarany que no consistia en res més que en una divisió del treball, on els dirigents de la CNT es lligarien més fortament que mai a la Generalitat. Companys assegurà la CNT que hi era d’acord amb ells i no amb els estalinistes, i els oferí els seus serveis per ‘forçar’ els estalinistes a retirar la proposta. Al mateix temps, el conseller en cap Tarradellas, delegat de Companys, defensà l’administració de les indústries de guerra (dirigides per la CNT) contra un atac en l’òrgan del PSUC, Treball, que titllà de ‘les més arbitràries falsetats’. Per aquests pocs serveis, la CNT lliurà a Companys un suport polític incondicional:
Declaram públicament que la CNT s’hi trobarà al costat del president de la Generalitat, Lluís Companys, amb el qual hem acordat mesures per solucionar la crisi política. Fem costat al president que, sense cap mena d’atitud servil –quelcom incompatible amb la moral del nostres moviment revolucionari– sap que pot comptar amb el nostre més profund respecte i amb el nostre més sincer suport. (Solidaridad Obrera, 15 d’abril del 1937, p.12).
Companys, és clar, aconseguí de persuadir els estalinistes de retirar la proposta d’un pacte, i el 16 d’abril, es ‘resolgué’ la crisi ministerial. El nou govern, com l’anterior, comptava amb una majoria per la burgesia i els estalinistes i, és clar, no diferia en res de l’anterior.
Les masses de la CNT no podien ésser tan ‘flexibles’. Tenien una tradició heroica de lluita fins a la mort contra el capitalisme. Encara amb més insistència, la revifalla de l’estat burgès els hi tenia lloc a l’esquena. La inflació i la manipulació incontrolada de preus pels negociants que ‘mitjançaven’ entre la pagesia i les masses urbanes duia ara a uns augments perpendiculars dels preus. En aquest període l’augment de preus és el leit-motif de tota activitat. La premsa va plena del problema. La situació de les masses es fa diàriament més intolerable, i els dirigents de la CNT no els mostren cap sortida.
Moltes veus cridaven ara pel retorn al tradicional apoliticisme de la CNT. ‘Cap més govern!’. Els diaris locals de la CNT trencaven la disciplina i adoptaven aquesta consigna. Era el resultat d’una desesperació forassenyada.
Molt més important fou l’ascens dels Amics de Durruti. En nom del dirigent màrtir, s’alçà un moviment que havia assimilat la necessitat de la vida política, però que refusava la col·laboració amb la burgesia i els reformistes. Els Amics de Durruti s’organitzaren per arrabassar la direcció a la burocràcia de la CNT. En els darrers dies d’abril, encartellaren Barcelona amb les llurs consignes –un trencament obert amb la direcció de la CNT. Aquestes consignes incloïen els punts essencials d’un programa revolucionari: tot el poder per la classe obrera, i òrgans democràtics d’obres, camperols i combatents, com a expressió del poder obrer.
Els Amics de Durruti representaven un ferment profund en el moviment llibertari. L’1 d’abril, un manifest de la Joventut Llibertària de Catalunya (Ruta, 1 d’abril del 1937) havia denunciat que la ‘Joventut Socialista Unificada’, els primers a contribuir a la revalorització d’Azaña, després que caigués tan baix en els primers dies de la revolució quan provà de fugir del país, cridaven a la Joventut Catòlica Unificada i fins i tot a aquells que simpatitzaven amb el feixisme; estigmatitzava el bloc burgès-estalinista com a ‘obertament partidari de totes les intencions dels governs anglès i francès d’encerclar la revolució espanyola’; condemnava els assalts contrarevolucionaris a editorials i estacions radiofòniques del POUM a Madrid. Assenyalava que ‘es neguen armes al front d’Aragó perquè és decididament revolucionari, per tal de poder llençar després fang a les columnes que operen en aquell front’; ‘el govern central boicoteja l’economia catalana per tal de forçar-nos a renunciar a les nostres conquestes revolucionàries’; ‘els fills del poble són enviats al front, però per objectius contrarevolucionaris les forces uniformades resten en la reraguarda’; ‘han guanyat terreny per una dictadura –no proletària!– sinó burgesa’.
En diferenciar clarament la Joventut Anarquista dels ministres de la CNT, el manifest concloïa: ‘Som fermament decidits a no fer-nos reponsable dels crims i traïcions dels quals s’hi fa objecte la classe obrera... Som disposats a tornar, si cal, a la lluita clandestina contra els enganyadors, contra els tirans del poble i els mercaders miserables de la política’. Un editorial del mateix número de Ruta declarava: ‘Que no vinguen certs camarades amb mots de reconciliació. No renunciarem a la lluita. Els automòbils oficials i la vida sedentària de la burocràcia no ens tempten’. Això de l’organització oficial de la joventut anarquista!
Ni en un dia ni en un mes, però, té lloc un
reagrupament. La CNT tenia una llarga tradició i el
malcontentament de les seues masses evolucionaria únicament a
un ritme lent cap a una lluita organitzada per una nova direcció
i un nou programa. Això era particularment cert perquè
no hi havia cap partit revolucionari que encoratjàs aquest
desenvolupament.
Un abisme s’obria entre els dirigents de la CNT i les masses del moviment cenetista. Faria el POUM un pas cap a dins l’esquerda i es col·locaria al capdavant de les masses militants?
La prevalença d’una àmplia tendència en els rengles de la CNT per tornar al tradicional apoliticisme era una crítica anihiladora del POUM, que no havia fet res per guanyar aquests obrers a la vida revolucionària-política. A més, sense cap ajut de la direcció del POUM, cristal·litzava una corrent genuïnament revolucionària en els Amics de Durruti i la Joventut Llibertària. Si el POUM havia de lluitar mai independentment de la direcció de la CNT, aquest era el moment!
El POUM no va fer res de semblant. Al contrari, en la crisi ministerial del 26 de març-16 d’abril, demostrà que no havia après res de res de l’anterior participació en la Generalitat. El Comitè Central del POUM adoptà una resolució que declarava:
Cal un govern que canalitze les aspiracions de les masses, que done una solució radical i concreta a tots els problemes mitjançant la creació d’un nou ordre que garantesca la revolució i la victòria al front. Aquest govern tan sols pot ésser un govern format per representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals de la classe obrera, que es proposen com a tasques immediates la realització del següent programa. (La Batalla, 30 de març).
El programa proposat de quinze punts no és dolent –per un govern revolucionari. Però l’absurditat de proposar-ho a un govern que per definició inclou els estalinistes i la Unió de Rabassaires (camperols independents) controlada per Esquerra s’indica immediatament amb el darrer punt del programa: la convocatòria d’un congrés de delegats de sindicats, camperols i combatents que alhora elegiran un govern obrer i camperol permanent.
Durant sis mesos el POUM havia dit que els estalinistes organitzaven la contrarevolució. Com podia, llavors, el POUM proposar de col·laborar amb ells en el govern i en la convocatòria del congrés? D’aquesta proposta els obrers tan sols podien concloure que la caracterització poumista dels estalinistes havia sigut bàsicament xerrameca faccional, i que d’ara endavant no calia prendre’s seriosament les acusacions poumistes contra els estalinistes.
I Companya i la seua Esquerra? Un nou govern ha de rebre un mandat de Companys, i el POUM no proposava cap infracció d’aquesta llei. Era concebible que Companys fos d’acord amb un govern que convocàs un congrés així? Ací, també, les masses tan sols podien treure la conclusió que la declaració del POUM del paper necessària contrarevolucionari de l’Esquerra de Companya no s’havia de prendre seriosament.
De fet, els obrers no podien sentir que el POUM donava una importància fonamental al congrés. Molt més important semblava l’entrada del POUM a la Generalitat. La Batalla (30 de març) publicà a banda i banda dues columnes encapçalades amb ‘Balanç de dos períodes de govern’. Un, ‘el govern on participà el POUM’, l’altre, ‘el govern on el POUM no participà’. El govern del 26 de setembre-12 de desembre és descrit líricament com un període de construcció revolucionària. Així el POUM encara refusava d’entendre com el govern on havia participat havia fet passes de gegant per revifar l’estat burgès. D’aquesta plana l’obrer tan sols podia treure una única conclusió lògica: que n’hi havia prou amb què el POUM fos readmès al govern.
La proposta del POUM no era de fet res més que una formulació avergonyida per retornar al govern del 26 de setembre. Això ho mostra el poumista Adelante de Lleida (13 d’abril) que, més obertament, escriu d’un govern on les organitzacions obreres tindran el primer lloc i la burgesia el segon. Totes les lliçons de vuit mesos s’havien passat desapercebudes per la direcció del POUM!
Miram de més a prop el congrés proposat pel POUM de delegats de sindicats, camperols i combatents. Sona ‘gairebé’ com soviets; i de fet fou proposat justament per enganyar la incansable ala esquerrana del POUM. Però no tenia res en comú amb la concepció leninista dels soviets.
Hom no ha d’oblidar mai –ço que els estalinistes han soterrat completament– que els soviets no començaren com a òrgans de poder estatal. Sorgiren el 1905, el 1917, a Alemanya i a Àustria el 1918, més aviat com a poderosos comitès de vaga i representants de les masses per tractar problemes immediats i amb el govern. Molt abans que poguessen prendre el poder estatal, continuaren com a òrgans defensors dels interessos quotidians dels treballadors. Molt abans que els delegats d’obrers, de camperols i de soldats s’haguessen unit en un congrés nacional, s’hi havia d’haver format els soviets de ciutat, de poble, de regument que més tard s’unirien en un òrgan nacional. La forma de començar a preparar un congrés així és a través de l’elecció de comitès de fàbrica, de camperols i de combatents sempre que es puga ensenyar els obrers a actuar a través dels propis comitès. L’exemple d’uns pocs comitès en unes poques fàbriques i regiments guanyarà les masses a aquesta forma, el mètode més democràtic de representació conegut per la humanitat. Llavors, únicament llavors, pot hom organitzar un congrés nacional a l’assalt del poder.
En aquest punt, a més, el congrés serà inevitablement un reflex, fins i tot més acurat que d’altres òrgans, del nivell polític de les masses. Si els estalinistes, anarquistes i d’altres organitzacions reformistes són encara poderosos, llavors el congrés reflectirà la llur línia política. No hi ha, en un mot, cap màgia en la forma soviètica: és simplement la més acurada; la forma de representació política de les masses que més ràpidament reflecteix i més bé respon a canvis.
La simple convocatòria del congrés no resoldria la tasca política bàsica del POUM: arrabassar als estalinistes i als anarquistes la direcció política d'una majoria de la classe obrera. El congrés concentraria els pensaments i parers polítics de les masses com no podia fer cap altre òrgan. Forniria l’arena on el partit revolucionaria podria guanyar el suport de la classe obrera –però únicament amb la lluita més esmolada contra les falses línies polítiques dels reformistes de totes menes.
Si la direcció del POUM s’hagués pres seriosament el congrés proposat, no hauria demanat el govern de convocar-lo, sinó que hauria cercat immediatament l’elecció de comitès allà on fos possible. Però el POUM ni tan sols elegí aquests comitès en les fàbriques o milícies que controlava. Els seus deu mil milicians eren controlats burocràticament per oficials nomenats pel Comitè Central del partit, en haver-se prohibit explícitament l’elecció de comitès de soldats. A mesura que la vida interna del partit es va fer més intensa, amb els obrers d’esquerres demanant un nou curs, més i més burocràtic esdevingué el control de la direcció de les fàbriques i milicians. Ben galdós per ésser un exemple d’inspiració als obrers d’arreu per crear comitès electes!
La forma soviètica es basa directament en les fàbriques, per la representació directa de cada fàbrica en els òrgans locals. Això proporciona un contacte directe amb les fàbriques, la qual cosa permet el soviet a través de mandats i de noves eleccions de renovar-se i reduir el temps de retard en relació al desenvolupament polític a un mínim. Aquesta característica dels soviets també permet els revolucionaris de conversar directament amb les fàbriques, sense la intervenció dels buròcrates sindicals. Amb tot, justament en aquesta bàsica, el congrés proposat pel POUM difereix de la forma soviètica: el POUM proposa una representació dels sindicats. Aquesta era simplement una altra concessió als prejudicis de la direcció de la CNT, que concebia els sindicats, i no els molt més amples soviets d’obrers, de camperols i de soldats, com la forma de govern de la indústria en una societat socialista i –casualment!– recelen del fet que els revolucionaris s’apropen als obrers en les fàbriques.
Així el projecte utòpic del POUM era un frau, una falsificació, condemnada a una existència en paper –una concessió buida a l’ala esquerra.
Hom cerca debades, en els documents del POUM, una defensa sistemàtica del seu curs oportunista. Hom troba únicament un paràgraf ací i allà, que bé pot presumir-se com la llavor d’una nova teoria. Per exemple, Nin semblava pensar que l’única forma genuïna de la dictadura del proletariat s’ha de basar en la direcció de més d’un partit obrer:
La dictadura del proletariat no és la de Rússia, ja que aquesta és una dictadura d’un partit. Els partits obrers reformistes dins els soviets treballaren per una lluita armada contra els bolxevics i això creà les circumstàncies de la presa del poder pel partit bolxevic. A Espanya, ningú no pot pensar en una dictadura d’un partit, sinó en un govern de plena democràcia obrera... (La Batalla, 23 de març del 1937).
Nin agrana així la democràcia soviètica dels primers anys posteriors a la revolució d’octubre, i la història del procés de reacció, resultat de l’aïllament de la revolució d’Europa, que en darrer terme dugué Rússia, no a la dictadura d’un partit sinó a la dictadura d’una burocràcia. Si cal prendre seriosament els seus mots, Espanya no podia tindre una dictadura del proletariat, amb independència de com de gran esdevingués la influència del POUM, si les altres organitzacions (FAI i CNT) no eren d’acord en treballar-hi; si no hi eren, llavors Espanya es condemna al domini capitalista! Així racionalitzava Nin el seu refús a deixar d’anar a la cua dels dirigents de la CNT.
La clau de la qüestió és que Nin havia abandonat la concepció leninista dels soviets. Ho havia fet explícitament:
A Rússia no hi havia cap tradició democràcia. No existia una tradició d’organització i de lluita en el proletariat. Nosaltres ho tenim. Tenim sindicats, partits, publicacions. Un sistema de democràcia obrera.
Hom entén, per tant, que a Rússia els soviets haguessen desenvolupat la importància que tingueren. Els soviets eren una creació espontània que el 1905 i el 1917 prengué un caràcter completament polític.
El nostre proletariat, però, tenia els seus sindicats, els seus partits, les seues organitzacions. Per aquesta raó, no han sorgit soviets entre nosaltres. (El problema fonamental del poder, La Batalla, 27 d’abril del 1937).
Una vegada embarcat en un curs fals i oportunista, els revolucionaris es descomposarien políticament a una velocitat esfereïdora. Qui hauria cregut, fa uns anys, que Nin seria capaç d’escriure aquestes línies? La gegantina ‘tradició d’organització i de lluita’ amassada pel proletariat rus en la revolució del 1905, l’estudi i l’anàlisi que en desenvoluparen els quadres que feren la revolució d’octubre, se li ‘escapen’. Què tenia de peculiarment rus la forma soviètica? El 1918, en països amb una tradició proletària molt més rica que Espanya –Alemanys i Àustria– hi sorgiren soviets. Fet i fet, què eren els comitès de fàbrica, els comitès de milícia, els comitès de poble, els comitès obrers de subministrament, les patrulles obreres, els comitès d’investigació, etc., etc., que proliferaren a Espanya el juliol del 1936, si no les pedres fundacionals, que tan sols requerien una politització i una coordinació més fondes, la representació directa de les masses per comptes de les organitzacions, per tal de constituir el poder soviètic? La racionalització de Nin és penosa; no es tindria dempeus ni un moment; s’havia unit amb els estalinistes i la burgesia, el setembre, per abolir explícitament el poder dual soviètic com una ‘duplicació innecessària’– i nou mesos més tard podia dir, ‘els soviets no han sorgit entre nosaltres’.
Així, la direcció del POUM seguia a la cua de la CNT. Per comptes d’assimilar les lliçons del leninisme, el denunciaven com a... trotskisme. Per què els estalinistes ens anomenen trotskistes?– és el plany perenne de la direcció del POUM. El que segueix, d’un article de Gorkin, és típic:
En cap cas Trockij no ha donat cap fonament perquè se’ns anomene trotskistes. El 1931 publicà dos articles sobre el llavors Bloc Obrer i Camperol i el seu cap Maurín. Per ell [Trockij] la nostra línia política era una ‘barreja de prejudicis petit-burgesos, d’ignorància, de “ciència” política i de trapelleria política’...
Amb la guerra civil espanyola, hem vist com s’hi manifestava una vegada més el sectaris de Trockij... El representant actual de la Quarta Internacional a Espanya, just dues hores després d’arribar, i després de parlar amb nosaltres durant un quart d’hora, s’hi va treure de la butxaca un programa preparat a priori, que ens aconsellava la tàctica que havien d’aplicar. Cortèsment, l’aconsellàrem de fer un volt per Barcelona i estudiar una mica millor la situació. Aquest ciutadà... és el símbol perfecte del trotskisme: doctrinarisme sectari, gran suficiència, seguretat de posseir la pedra filosofal de la revolució. (La Batalla, 24 d’abril del 1937).
Aquesta supèrbia provinciana, herència de Maurín, no tan sols l’havia criticada Trockij. El propi Nin, l’agost del 1931, havia declarat que el perill més gran pel Bloc Obrer i Camperol era el menyspreu de Maurín per les lliçons de la revolució russa. En heretar el mantell de Maurín, però, Nin havia pres aquesta tradició de ceguesa provinciana.
No tots els qui havien estat d’acord amb Nin el 1931 el seguiren en la renúncia del leninisme. Suportant la major part dels danys de la repressió burgesa-estalinista, la secció de Madrid del POUM donà una majoria aclaparadora a un programa d’oposició basat en el curs leninista. La principal secció del partit, Barcelona, votà per l’organització immediata de soviets el 15 d’abril del 1937. Nin i Gorkin recorregueren a mesures burocràtiques per impedir el creixement de l’ala esquerrana. Els dissidents foren cridats des del front sota custòdia, i expulsats. S’hi prohibí les organitzacions de fraccions. Més importants que les repressions de la direcció ho foren les del govern, que caigueren especialment, és clar, en els obrers que restaven a files i en les fàbriques. Els obrers d’esquerres del POUM –els expulsats es constituïren en els Bolxevics-Leninistes (quart-internacionalistes) espanyols –establiren contactes estrets amb els obrers anarquistes, especialment els ‘Amics de Durruti’. Però el reagrupament tingué lloc massa poc a poc. Abans que les forces revolucionàries poguessen reagrupar-se i conseguir la confiança de les masses, transformar-ne el malcontentament en un impuls positiu cap al poder, substituir la desesperació subjeciva de les masses per l’estratègia objectiva de la direcció, la fúria dels obrers sense dirigents ja havia vessat: les barricades s’alçaven el 3 de maig.