Discurs a la Conferència nacional del Partit Comunista Xinès sobre el treball de propaganda
12 de març del 1957
Text procedent d'Edicions en Llengües Estrangeres. Col·lecció "Clàssics acolorits" #15 (català). Una col·lecció dirigida per Christophe Kistler. Contacte - flpress@protonmail.com. Girona, 2022. ISBN: 978-2-491182-25-0
Camarades,
Aquesta conferència ha anat molt bé. Durant la conferència s'han plantejat moltes qüestions i hem après moltes coses. Ara faré algunes observacions sobre les qüestions que els camarades hi han estat discutint.
Vivim un període de grans canvis socials. La societat xinesa es troba enmig de grans canvis prolongats. La Guerra de resistència contra el Japó va ser un període de grans canvis i la Guerra d'alliberament un altre. Però els canvis actuals tenen un caràcter de major profunditat que els anteriors. Ara estem construint el socialisme. Centenars de milions de persones participen en el moviment per la transformació socialista. Les relacions de classe estan canviant a tot el país. Tant la petita burgesia en l'agricultura i l'artesania com la burgesia en la indústria i el comerç ambdues han experimentat canvis. S'ha canviat el sistema social i econòmic; l'economia individual s'ha transformat en economia col·lectiva, i la propietat privada capitalista està essent transformada en propietat pública socialista. Per descomptat, canvis d'aquesta magnitud es reflecteixen en el pensament de les persones. L'ésser social de les persones determina la seva consciència. Aquests grans canvis en el nostre sistema social es reflecteixen de manera diferent entre persones de les diferents classes, estrats i grups socials. Les masses els donen suport amb entusiasme, perquè la vida mateixa ha confirmat que el socialisme és l'única sortida per a la Xina. Enderrocar l'antic sistema social i establir-ne un de nou, el sistema socialista, significa una gran lluita, un gran canvi en el sistema social i en les relacions de les persones entre si. Cal dir que la situació és bàsicament sòlida. Però el nou sistema social s'acaba d'establir i requereix temps per tal que es consolidi. No es pot assumir que el nou sistema es pugui consolidar completament en el mateix moment en què s'ha establert: això és impossible. S'ha de consolidar pas a pas. Per assolir la seva consolidació definitiva, cal no només provocar la industrialització socialista del país i perseverar en la revolució socialista en el front econòmic, sinó també dur a terme constants i àrdues lluites socialistes revolucionàries i l'educació socialista en els fronts polític i ideològic. A més, es requereixen diverses condicions internacionals complementàries. A la Xina la lluita per a consolidar el sistema socialista, la lluita per a decidir si prevaldrà el socialisme o el capitalisme, tindrà lloc durant un llarg període històric. Però tots hauríem d'adonar-nos que el nou sistema del socialisme sens dubte es consolidarà. Podem certament construir un estat socialista amb una indústria moderna, una agricultura moderna i una ciència i cultura modernes. Aquest és el primer punt que volia tractar.
El segon punt serà en relació amb la situació dels intel·lectuals al nostre país. No hi ha estadístiques precises disponibles sobre el nombre d'intel·lectuals a la Xina. S'estima que n'hi ha uns cinc milions de tota mena, tant intel·lectuals superiors com intel·lectuals ordinaris. D'aquests cinc milions la gran majoria són patriòtics, estimen la nostra República Popular i estan disposats a servir al poble i a l'estat socialista. A un petit nombre no els sembla bé el sistema socialista i no n'estan contents. Encara són escèptics sobre el socialisme, però són patriòtics a l'hora d'enfrontar-se a l'imperialisme. El nombre d'intel·lectuals hostils al nostre estat és molt reduït. No els agrada el nostre estat, la dictadura del proletariat, i enyoren la vella societat. Sempre que en tinguin oportunitat, provocaran problemes i intentaran enderrocar al Partit Comunista i restaurar l'antiga Xina. Entre les línies proletària i la burgesa, entre les línies socialista i capitalista, opten tossudament per seguir aquesta darrera. De fet, aquestes línia no és practicable i, per tant es troben disposats a capitular davant l'imperialisme, el feudalisme i els buròcrates-capitalistes. Aquestes persones es troben en cercles polítics i en cercles industrials i comercials, culturals i educatius, científics i tecnològics i religiosos, i són extremadament reaccionaris. Només representen un o dos o tres per cent dels cinc milions d'intel·lectuals. La majoria aclaparadora, o sigui més del 90 per cent, del total de cinc milions, donen suport al sistema socialista en diferents graus. Molts d'ells encara no tenen massa clar com treballar sota el socialisme i com entendre, manejar i resoldre molts dels problemes nous.
Pel que fa a l'actitud dels cinc milions d'intel·lectuals envers el marxisme, es pot dir que més d'un 10 per cent, entre comunistes i simpatitzants, està relativament familiaritzat amb el marxisme i pren una postura ferma -la posició del proletariat. Entre el total de cinc milions, són una minoria, però són el nucli i una força poderosa. La majoria té ganes d'estudiar el marxisme i ja n'han après una mica, però encara no s'hi han familiaritzat. Alguns d'ells encara tenen dubtes, la seva posició encara no és ferma i vacil·len quan hi ha problemes. Aquest sector d'intel·lectuals, que constitueix la majoria dels cinc milions, encara mantenen una posició intermèdia. Aquells que s'oposen fermament al marxisme, o s'hi mostren hostils, són molt pocs en nombre. Alguns de fet no estan d'acord amb el marxisme, encara que no ho diguin obertament. Hi haurà gent així durant molt de temps i hauríem de permetre'ls que no hi estiguin d'acord. Prenem per exemple alguns dels idealistes. Potser poden donar suport al sistema polític i econòmic socialista, però no estan d'acord amb la visió del món marxista. El mateix és cert pel que fa als patriòtics dels cercles religiosos. Ells són teistes i nosaltres som ateus. No podem forçar-los a acceptar la visió del món marxista. En resum, l'actitud cap al marxisme dels cinc milions d'intel·lectuals es pot resumir de la següent manera: aquells que donen suport al marxisme i s'hi ha familiaritzat relativament són una minoria, aquells que s'hi oposen també són una minoria, i la majoria recolza el marxisme però no s'hi ha familiaritzat i el recolzen en graus variables. Aquí hi ha tres tipus de posicions diferents -decidida, vacil·lant i antagònica. Cal reconèixer que aquesta situació continuarà durant un període llarg de temps. Si no ho reconeixem, exigirem massa als altres i al mateix temps ens proposarem una tasca massa menuda. Els nostres camarades encarregats del treball de propaganda tenen la tasca de difondre el marxisme. Això s'ha de fer gradualment i s'ha de fer bé, perquè la gent ho accepti de bon grat. No podem forçar la gent a acceptar el marxisme; només els podem persuadir. Si durant diversos plans quinquennals un nombre bastant gran dels nostres intel·lectuals accepten el marxisme i n'adquireixen una comprensió bastant bona a través de la pràctica, mitjançant el seu treball i vida, mitjançant la lluita de classes, la producció i l'activitat científica, això estarà bé. I això és el que esperem que passi.
En tercer lloc, hi ha la qüestió de la remodelació dels intel·lectuals. El nostre és un país culturalment subdesenvolupat. Per a un país tan vast com el nostre, cinc milions d'intel·lectuals són massa pocs. Sense intel·lectuals la nostra tasca no es pot fer bé i, per tant hauríem de fer bé d'unir-nos a ells. La societat socialista comprèn principalment tres sectors de població: els obrers, els pagesos i els intel·lectuals. Els intel·lectuals són treballadors de la ment. La seva feina està al servei del poble, això és, al servei dels obrers i dels pagesos. Pel que fa a la majoria d'intel·lectuals, poden servir a la nova Xina tal com ho feren a la vella, servir al proletariat com ho feren amb la burgesia. Quan els intel·lectuals serviren a l'antiga Xina, l'ala esquerra va resistir, la intermèdia va vacil·lar i només l'ala dreta es va mantenir ferma. Ara, quan es tracta de servir la nova societat, la situació es present a l'inrevés. L'ala esquerra es manté ferma, la intermèdia vacil·la (aquesta vacil·lació en la nova societat és diferent a la de l'antiga), i l'ala dreta resisteix. A més, els intel·lectuals són educadors. Els nostres diaris eduquen la gent cada dia. Els nostres escriptors i artistes, científics i tècnics, professors i mestres estan tots educant als estudiants, educant al poble. Com a educadors i mestres, tenen el deure de ser educats primer. I més en l'actual període de grans canvis en el sistema social. Han tingut una mica d'educació marxista en els darrers anys, i alguns han estudiat molt i han grans avenços. Però a la majoria encara els queda un llarg camí per recórrer abans de poder substituir completament la seva visió del món burgesa per la visió del món proletària. Alguns han llegit uns quants llibres marxistes i es creuen molt savis, però el que han llegit no ha produït resultats, no ha arrelat en les seves ments, de manera que no saben com utilitzar-lo i els seus sentiments de classe romanen inalterats. Altres són presumptuosos; després d'haver pres algunes frases llibresques, es pensen que són fantàstics i són molt arrogants. Però sempre que esclata una tempesta, prenen una postura molt diferent a la dels obrers i a la de la gran majoria de treballadors pagesos. Vacil·len mentre els darrers es mantenen ferms, s'equivoquen mentre els segons són francs. Per tant és erroni assumir que les persones que eduquen els altres ja no necessiten ser educades elles mateixes i ja no necessiten estudiar més, o que la remodelació socialista vol dir remodelar els altres -els terratinents, els capitalistes i els productors individuals- però no els intel·lectuals. Els intel·lectuals, també, necessiten una remodelació, i no només els que no han canviat la seva posició bàsica; tothom hauria d'estudiar i remodelar-se. I dic "tothom", i això ens inclou a tots els que som aquí presents. Les condicions estan canviant tota l'estona, i per adaptar el nostre pensament a les noves condicions, cal que estudiem. Fins i tot aquells que coneixen millor el marxisme i són relativament ferms en la seva posició proletària han de continuar estudiant, han d'absorbir allò que és nou i estudiar nous problemes. Fins que no deslliguin la seva ment del que no és correcte, els intel·lectuals no poden assumir la tasca d'educar a altres. Naturalment, hem d'aprendre mentre ensenyem i ser alumnes mentre fem de professors. Per ser un bon professor, primer cal ser un bon alumne. Hi ha moltes coses les quals no es poden aprendre només dels llibres; s'ha d'aprendre dels qui es dediquen a la producció, dels obrers, dels pagesos i, a les escoles, dels estudiants, dels qui ensenyem. En la meva opinió, la majoria dels nostres intel·lectuals estan disposats a aprendre. Tenint en compte la seva voluntat, és el nostre deure ajudar-los sincerament a estudiar; els hem d'ajudar d'una manera adequada i no hem de recórrer a la compulsió i no els hem d'obligar a estudiar.
En quart lloc, hi ha la qüestió de la integració dels intel·lectuals amb les masses obreres i pageses. Atès que han de servir les masses d'obrers i pagesos, els intel·lectuals han, abans de res, conèixer-los i familiaritzar-se amb la seva vida, treball i idees. Animem als intel·lectuals a anar entre les masses, a anar a les fàbriques i als pobles. És molt dolent si mai en tota la teva vida et trobes amb un obrer o un pagès. El nostre personal estatal, escriptors, artistes, professors i investigadors científics haurien d'aprofitar totes les oportunitats per apropar-se als obrers i als pagesos. Alguns poden anar a fàbriques o a pobles només a fer-hi una ullada; això es pot anomenar "mirar les flors des d'un cavall al trot" i és millor que no fer res. Altres poden quedar-s'hi uns mesos, investigant i fent amics; això es pot anomenar "desmuntar per mirar les flors". Altres encara poden quedar-s'hi i viure-hi durant un temps considerable, diguem, dos o tres anys o fins i tot més; això es pot anomenar "establir-s'hi". Alguns intel·lectuals viuen entre els obrers i els pagesos, per exemple, tècnics a les fàbriques, personal tècnic a l'agricultura i mestres a les escoles rurals. Han de fer bé la seva feina i ser un de sol amb els obrers i els pagesos. Del fet d'apropar-nos als obrers i pagesos n'hauríem de fer una pràctica habitual -en altres paraules, hauríem de tenir un gran nombre d'intel·lectuals fent-ho. No tots és clar; alguns no hi poden anar per una raó o una altra, però esperem que tants com sigui possible hi vagin. Tampoc hi poden anar tots alhora; hi poden anar en grups i en moments diferents. En temps de Yan'an, els intel·lectuals van ser instats a establir un contacte directe amb obrers i pagesos. Molts intel·lectuals a Yan'an estaven molt confosos en el seu pensament i venien amb tota mena d'argumentacions estranyes. Vam fer un fòrum i els vam aconsellar que anessin entre les masses. Més tard molts ho van fer, i els resultats foren molt bons. Fins que els coneixements dels llibres d'un intel·lectual no s'integrin amb la pràctica, seran incomplets o de fet summament incomplets. És sobretot a través de la lectura de llibres que els intel·lectuals adquireixen l'experiència dels nostres avantpassats. Per descomptat, no es pot prescindir de llegir llibres, però per si sols no resolen els problemes. S'ha d'estudiar la situació real, estudiar l'experiència pràctica i el material fàctic, i fer amistat amb els obrers i els pagesos. Fer amistat amb els obrers i els pagesos no és feina senzilla. Avui també hi ha gent que va a les fàbriques o als pobles, i els resultats són bons en alguns casos però no en d'altres. Del que aquí es tracta és de la qüestió de posició o d'actitud, això és, de la pròpia visió del món. Defensem "que competeixin cent corrents de pensament", i poden haver-hi moltes escoles i tendències en cada branca del saber, però pel que fa a la perspectiva del món, bàsicament només hi ha dues escoles a la nostra època, la proletària i la burgesa. És l'una o l'altra, ja sigui la visió del món proletària o la burgesa. La visió comunista del món és la visió del món del proletariat i de cap altra classe. La majoria dels nostres intel·lectuals actuals provenen de l'antiga societat i de famílies del poble no treballador. Fins i tot els que provenen de famílies obreres o pageses segueixen sent intel·lectuals burgesos, perquè l'educació que van rebre abans de l'alliberament era una educació burgesa i la seva visió del món és fonamentalment burgesa. Si els intel·lectuals no descarten allò vell i ho substitueixen per la visió del món proletària, seguiran diferenciant-se dels obrers i camperols pel que fa a la seva perspectiva, posició i sentiments i seran com clavilles quadrades en forats rodons, i els obrers i pagesos no els obriran el seu cor. Si els intel·lectuals s'integren amb els obrers i pagesos i fan amistat amb ells, el marxisme que han après dels llibres pot esdevenir veritablement seu. Per tal de tenir una comprensió real del marxisme, cal aprendre'l no només dels llibres, sinó sobretot a través de la lluita de classes, a través del treball pràctic i del contacte estret amb les masses obreres i camperoles. Quan a més d'estudiar una mica de marxisme els nostres intel·lectuals n'aconsegueixen adquirir certa comprensió gràcies al contacte estret amb les masses d'obrers i pagesos i a través del seu propi treball pràctic, tots estarem parlant la mateixa llengua -no només la llengua comuna del patriotisme i del sistema socialista, sinó probablement fins i tot el de la concepció comunista del món. Si això passa, segur que tots treballarem molt millor.
En cinquè lloc, hi ha la rectificació. Rectificar significa corregir la pròpia manera de pensar i l'estil de treball. Els moviments de rectificació es van dur a terme al si del Partit Comunista durant la Guerra antijaponesa, durant la Guerra d'alliberament i els primers dies després de la fundació de la República Popular de la Xina. Ara el Comitè central del Partit Comunista ha decidit una altra rectificació al si del Partit que començarà aquest any. Les persones que no formin part del partit hi podran participar o abstenir-s'hi a voluntat. El principal en aquest moviment de rectificació és criticar les maneres de pensar i estils de treball incorrectes següents: el subjectivisme, el burocratisme i el sectarisme. Com en el moviment de rectificació durant la Guerra antijaponesa, el mètode aquesta vegada serà primer estudiar una sèrie de documents, i després, sobre la base d'aquest estudi, examinar el pensament i el treball propis i desplegar la crítica i l'autocrítica amb la finalitat d'exposar les mancances i els errors i promoure el que és correcte i bo. D'una banda, hem de ser estrictes i conduir la crítica i l'autocrítica pel que fa als errors i mancances de manera seriosa, no superficial, i corregir-los; de l'altra, hem d'utilitzar el mètode de la "brisa agradable i pluja suau" i el d'"aprendre dels errors passats per evitar-ne de futurs i curar la malaltia per a salvar el pacient", i hem d'oposar-nos al mètode d'"acabar amb la gent d'un sol cop".
El nostre és un gran partit, un partit gloriós, un partit correcte. Això s'ha d'afirmar com un fet. Però encara tenim mancances, i això també s'ha d'afirmar com un fet. No hem de reafirmar-ho tot de nosaltres mateixos, sinó només allò que és correcte; al mateix temps, no hem de negar-ho tot sobre nosaltres mateixos, sinó només allò que és erroni. Els èxits són allò principal en la nostra tasca, i encara hi ha no poques mancances i errors. Per això necessitem un moviment de rectificació. Soscavarà el prestigi del nostre partit si critiquem el nostre propi subjectivisme, el nostre burocratisme i el nostre sectarisme? Jo crec que no. Al contrari, servirà per augmentar el prestigi del partit. Això va ser confirmat pel moviment de rectificació durant la Guerra antijaponesa. Va augmentar el prestigi del nostre partit, dels nostres camarades de partit i dels nostres quadres veterans, i també va permetre que els nous quadres avancessin molt. Quin dels dos temia les crítiques, el Partit Comunista o el Guomindang? El Guomindang. Va prohibir les crítiques, però això no va salvar-lo de la derrota final. El Partit Comunista no té por de les crítiques perquè som marxistes, la veritat està del nostre cantó i les masses bàsiques, els obrers i els pagesos, estan del nostre costat. Com acostumàvem a dir, el moviment de rectificació és “una campanya generalitzada d'educació marxista”.39 Rectificació significa que tot el partit estudia el marxisme a través de la crítica i l'autocrítica. Segurament podrem aprendre més marxisme en el transcurs del moviment de rectificació.
La transformació i la construcció de la Xina depèn de nosaltres pel que fa a lideratge. Quan hàgim rectificat la nostra manera de pensar i el nostre estil de treball, gaudirem de major iniciativa en la nostra feina, serem més capaços i farem una tasca millor. El nostre país necessita molta gent que serveixi de tot cor les masses i la causa del socialisme i que estigui determinada a aconseguir transformacions. Tots els comunistes hem de ser persones d'aquesta mena. Prèviament, a l'antiga Xina, era un delicte parlar de reformes, i els infractors eren decapitats o empresonats. No obstant això, hi van haver reformadors decidits que eren intrèpids i van publicar llibres i diaris, van educar i organitzar el poble i van lliurar lluites indomables sota tota mena de dificultats. L'estat, la dictadura democràtica popular, ha aplanat el camí per al ràpid desenvolupament econòmic i cultural del nostre país. Fa només uns quants anys de la constitució del nostre estat i, tanmateix la gent ja pot constatar el floriment sense precedents de l'economia, la cultura, l'educació i la ciència. En la construcció de la nova Xina als comunistes tampoc ens intimida cap dificultat. Però no ho podem aconseguir tot això pel nostre compte. Necessitem un bon nombre de persones no afiliades al partit i amb ideals alts que mantinguin l'orientació socialista i comunista i lluitin intrèpidament amb nosaltres per a transformar i construir la nostra societat. És una tasca colossal garantir una vida millor als diversos centenars de milions de persones de la Xina i fer del nostre país endarrerit econòmicament i cultural un país pròsper i poderós amb un alt nivell de cultura. I és precisament per poder assumir aquesta tasca amb més eficàcia i treballar millor amb totes les persones que no són membres del partit que tenen uns ideals elevats i la determinació d'instituir reformes que hem de dur a terme moviments de rectificació tant ara com en el futur, i desfer-nos constantment del que hi hagi de malament en nosaltres. Els materialistes conseqüents no tenen por; esperem que tots els nostres companys de lluita assumeixin amb coratgia les seves responsabilitats i superin totes les dificultats, sense témer contratemps ni burles, ni dubtant en criticar-nos als comunistes i fer-nos arribar els seus suggeriments. "Qui no té por a morir per mil talls s'atreveix a descavalcar l'emperador" -aquest és l'esperit intrèpid necessari en la nostra lluita per a construir el socialisme i el comunisme. Per la nostra banda, els comunistes hem de crear condicions útils per als qui col·laboren amb nosaltres, establir bones relacions de camaraderia amb ells en el nostre treball comú i unir-nos amb ells en la nostra lluita conjunta.
En sisè lloc, hi ha la qüestió de la unilateralitat. Ser unilateral significa pensar en termes absoluts -això és, adoptar un enfocament metafísic dels problemes. En la valoració del nostre treball, és unilateral afirmar-ho tot o negar-ho tot. Encara hi ha força gent dins del Partit Comunista i molta gent fora d'aquest que ho fan. Afirmar-ho tot és veure només el bo i no el dolent, i admetre només elogis i no crítiques. Parlar com si la nostra feina fos bona en tots els aspectes és contrari als fets. No és cert que tot sigui bo; hi ha mancances i errors. Però tampoc és cert que tot sigui dolent; això també està en desacord amb els fets. Aquí l'anàlisi és necessària. Negar-ho tot és pensar, sense anàlisis prèvies, que res s'ha fet bé i que la gran tasca de construir el socialisme, la gran lluita en què participen centenars de milions de persones, és un desastre complet sense res digne de ser elogiat. Encara que hi ha una diferència entre molts dels qui tenen aquestes opinions i els qui són hostils al sistema socialista, aquests punts de vista són molt equivocats i nocius i només poden desencoratjar la gent. És erroni valorar la nostra feina des del punt de vista d'afirmar-ho tot o des del punt de vista de negar-ho tot. Hem de criticar aquelles persones que adopten un enfocament tan unilateral dels problemes, encara que per descomptat ho hauríem de fer amb l'esperit d'"aprendre dels errors passats per evitar-ne de futurs i curar la malaltia per a salvar el pacient", i hauríem d'ajudar-los.
Algunes persones diuen: com que hi ha d'haver un moviment de rectificació i com que es demana a cadascú que expressi les seves opinions, la unilateralitat és inevitable, i per tant sembla que en demanar l'eliminació de les unilateralitats, el que realment es vol és que la gent no s'expressi. És correcta aquesta afirmació? És naturalment difícil per a tothom estar lliure de qualsevol rastre d'unilateralitat. Les persones sempre examinen i tracten els problemes i expressen les seves opinions a la llum de la seva pròpia experiència, i inevitablement de vegades mostren una mica d'unilateralitat. No obstant això, no els hauríem de demanar a poc a poc que superin la seva unilateralitat i mirin els problemes d'una manera relativament completa? Al meu entendre, ho hauríem de demanar. Estaríem estancant-nos i estaríem aprovant la unilateralitat i contradient tot el propòsit de la rectificació si no féssim l'exigència que dia rere dia i any rere any cada cop més gent vegi els problemes d'una manera relativament completa. La unilateralitat viola la dialèctica. Volem difondre progressivament la dialèctica i demanar a tothom que a poc a poc aprengui l'ús del mètode científic dialèctic. Alguns dels articles que apareixen avui són extremadament pretensiosos però buits, sense cap anàlisi de problemes ni arguments raonats, i no porten cap força convincent. Cada cop hi hauria d'haver menys articles d'aquesta mena. Quan s'escriu un article, no s'ha d'estar pensant constantment, "que llest sóc!" sinó que s'hauria de posar en peu de completa igualtat amb els lectors. Potser portes molt de temps de militància revolucionària que estàs a la revolució, però si dius alguna cosa errònia, la gent et refutarà igualment. Com més aires de grandesa et posis, menys gent ho defensarà i menys es molestaran en llegir els teus articles. Hauríem de realitzar la nostra feina amb honestedat, adoptar una aproximació analítica, escriure de manera convincent i mai adoptar una postura per intimidar a la gent.
Algunes persones diuen que mentre la unilateralitat es pot evitar en un article extens, és inevitable en un assaig breu. Ha de ser inevitablement unilateral un assaig breu? Com acabo de dir, normalment és difícil evitar la unilateralitat, i no hi ha res de terrible si fins a cert punt se n'hi introdueix un bri. Les crítiques es veurien obstaculitzades si tothom hagués de mirar els problemes d'una manera absolutament universal. No obstant això, demanem a tothom que intenti abordar els problemes d'una manera relativament completa i que tracti d'evitar la unilateralitat no només en articles llargs sinó també en articles curts, assajos curts inclosos. Hi ha gent que qüestiona, com és possible dur a terme l'anàlisi en un assaig d'uns pocs centenars o d'una o dues mil paraules? Jo dic, per què no? No ho va fer Lu Xun? El mètode analític és dialèctic. Per anàlisi volem dir analitzar les contradiccions en les coses. I una anàlisi sòlida és impossible sense un coneixement íntim de la vida i sense una comprensió real de les contradiccions rellevants. Els darrers assaigs de Lu Xun són tan penetrants i poderosos i tanmateix tan lliures d'unilateralitat precisament perquè aleshores ja havia entès la dialèctica. Alguns dels articles de Lenin també es poden considerar assaigs breus; són satírics i punyents, però sense unilateralitat. Gairebé tots els assaigs de Lu Xun anaven dirigits a l'enemic; alguns dels assaigs de Lenin anaven dirigits a l'enemic i altres als camarades. Es pot utilitzar el tipus d'assaig de Lu Xun contra els errors i les mancances al si de les files del poble? Crec que es pot. Per descomptat, hem de fer una distinció entre nosaltres mateixos i l'enemic, i no hem d'adoptar una postura antagònica cap als camarades tractar-los com ho faríem amb l'enemic. S'ha de parlar amb ardor i sinceritat amb el desig de protegir la causa del poble i elevar la seva consciència política i no s'ha de caure en la ridiculització o l'atac.
I si un no s'atreveix a escriure? Algunes persones diuen que no s'atreveixen a escriure fins i tot quan tenen alguna cosa a dir, per temor a ofendre la gent i a ser criticades. Crec que aquestes preocupacions es poden deixar de banda. El nostre és un estat democràtic popular i ofereix un entorn propici per escriure al servei del poble. La política de deixar que s'obrin cent flors i que competeixin cent corrents de pensament ofereix garanties addicionals per al floriment de la ciència i de les arts. Si el que dius és correcte, no has de témer les crítiques, i a través del debat podràs explicar més a fons les teves opinions correctes. Si el que dius és erroni, llavors la crítica et podrà ajudar a corregir els teus errors, i no hi ha res de dolent en això. En la nostra societat, la crítica i la contracrítica militant revolucionària és el mètode saludable que s'utilitza per a exposar i per a resoldre les contradiccions, per a desenvolupar la ciència i les arts i per a garantir l'èxit en tot el nostre treball.
En setè lloc, hi ha si "obrir de bat a bat" o "restringir" l'expressió d'opinions? Aquesta és una qüestió de política. "Que s'obrin cent flors i que competeixin cent corrents de pensament" és una política a llarg termini així com fonamental; no és només una política temporal. En la discussió, els camarades van expressar la seva desaprovació per la "restricció", i crec que aquesta visió és la correcta. El Comitè central del Partit és de l'opinió que hem d'"obrir de bat a bat", no "restringir".
Es poden adoptar dos mètodes alternatius de liderar el nostre país, o en altres paraules dues polítiques alternatives es poden adoptar -"obrir de bat a bat" o "restringir". “Obrir de bat a bat” significa deixar que totes les persones expressin les seves opinions lliurement, per tal que s'atreveixin a parlar, s'atreveixin a criticar i s'atreveixin a debatre; significa no tenir por de les visions equivocades ni de res verinós; vol dir encoratjar la discussió i la crítica entre persones que tenen punts de vista diferents, permetent la llibertat tant pel que fa a la crítica com pel que fa a la contracrítica; significa no coaccionar les persones amb opinions equivocades per tal que se sotmetin, sinó convèncer-les raonant. "Restringir" significa prohibir que la gent manifesti opinions diferents i expressi idees equivocades, i s'"acabin amb elles d'un sol cop" si arriben a fer-ho. Aquesta és la manera d'agreujar més que de resoldre les contradiccions. "Obrir de bat a bat" o "restringir"? Hem de triar una o altra d'aquestes dues polítiques. Triem la primera, perquè és la política que ajudarà a consolidar el nostre país i a desenvolupar la nostra cultura.
Tenim la intenció d'utilitzar la política d'"obrir de bat a bat" per unir-nos amb els diversos milions d'intel·lectuals i canviar la seva visió actual. Com he dit més amunt, una immensa majoria dels intel·lectuals del nostre país volen avançar i remodelar-se, i són prou capaços de ser remodelats. En aquest sentit, la política que adoptem jugarà un paper important. La qüestió dels intel·lectuals és sobretot una qüestió d'ideologia, i no és útil sinó perjudicial recórrer a mesures tosques i matusseres per resoldre qüestions ideològiques. La remodelació dels intel·lectuals, i sobretot el canvi de la seva concepció del món, és un procés que requereix un llarg període de temps. Els nostres camarades han d'entendre que la remodelació ideològica implica un treball a llarg termini, pacient i minuciós, el qual ha de prendre forma, i no han d'intentar canviar la ideologia de la gent, la qual s'ha anat modelant al llarg de dècades de vida amb meres conferències o unes quantes reunions. La persuasió, no la coacció, és l'única manera de convèncer la gent. La coacció mai no tindrà com a resultat convèncer la gent. Intentar que es sotmetin per la força simplement no servirà. Aquest tipus de mètode és admissible per tractar amb l'enemic, però absolutament inadmissible per tractar amb camarades o amics. I com ho fem si no sabem convèncer a d'altres? Doncs n'haurem d'aprendre. Hem d'aprendre a conquerir les idees errònies mitjançant el debat i el raonament.
Deixeu "que s'obrin cent flors" és la manera de desenvolupar les arts, i "que competeixin cent corrents de pensament" la manera de desenvolupar la ciència. Aquest no només és un bon mètode per a desenvolupar la ciència i les arts, sinó que, aplicat més àmpliament, és un bon mètode per a tota la nostra tasca. Ens permet cometre menys errors. Hi ha moltes coses que no entenem i per tant som incapaços de resoldre, però a través del debat i la lluita arribarem a entendre-les i aprendrem com abordar-les. La veritat es desenvolupa mitjançant el debat entre diferents punts de vista. El mateix mètode es pot adoptar per tractar amb tot allò que és verinós i antimarxista, perquè en la lluita en contra això el marxisme es desenvoluparà. Això és desenvolupament a través de la lluita de contraris, en desenvolupament d'acord amb la dialèctica.
La gent no ha parlat sempre d'allò veritable, bo i bell al llarg dels segles? Els seus oposats són allò fals, dolent i lleig. Els primers no existirien sense els darrers. La veritat existeix en oposició a la falsedat. En la societat com en la natura, cada entitat es divideix invariablement en diferents parts, només hi ha diferències de contingut i de forma sota diferents condicions concretes. Sempre hi haurà coses equivocades i fenòmens lletjos. Sempre hi haurà oposats com el correcte i l'incorrecte, el bo i el dolent, el bell i el lleig. El mateix passa amb les flors oloroses i les males herbes verinoses. La relació entre l'un i l'altre n'és una d'unitat i lluita de contraris. Només comparant podem distingir. Només fent distincions i mantenint la lluita es poden desenvolupar. La veritat es desenvolupa a través de la seva lluita contra la falsedat. Així es com es desenvolupa el marxisme. El marxisme es desenvolupa en la lluita contra la ideologia burgesa i petitburgesa, i només a través de la lluita pot avançar.
Estem a favor de la política d'"obertura de bat a bat"; fins ara n'hi ha hagut ben poca d'aquesta més que d'excessiva. No hem de tenir por d'"obrir de bat a bat", ni hem de tenir por de les crítiques i de les males herbes verinoses. El marxisme és la veritat científica; no tem cap crítica i no pot ser enderrocat per la crítica. El mateix passa amb el Partit Comunista i el govern popular; no temen cap crítica i no poden ser enderrocats per la crítica. Sempre hi haurà coses errònies, i d'això no cal tenir-ne por. Recentment, han aparegut en escena fantasmes i monstres. Alguns camarades s'han preocupat molt per aquest espectacle. En la meva opinió, una mica d'això no importa gaire; d'aquí a unes quantes dècades aquests fantasmes i monstres desapareixeran de l'escenari per complet, i no els podreu veure encara que ho vulgueu. Hem de promoure allò correcte i oposar-nos a allò incorrecte, però no ens hem d'espantar si la gent entra en contacte amb coses errònies. No resoldrà cap problema simplement emetre ordres administratives que prohibeixin a la gent tenir qualsevol contacte amb fenòmens perversos i lletjos i amb idees errònies, o prohibir-los veure fantasmes i monstres a l'escenari. Per descomptat, no defenso la difusió d'aquests absurds, només estic dient "una mica d'això no importa gaire". No és gens estrany que existeixin coses errònies, ni això hauria de causar cap por; de fet ajuda a la gent a aprendre a lluitar millor contra ells. Fins i tot les grans tempestes no s'han de témer. És enmig de grans tempestes que avança la societat humana.
Al nostre país la ideologia burgesa i petitburgesa i les ideologies antimarxistes persistiran durant molt de temps. Bàsicament, al nostre país s'hi ha establert el sistema socialista. Si bé hem aconseguit una victòria bàsica en la transformació de la propietat dels mitjans de producció, encara estem més lluny de la victòria completa en els fronts polític i ideològic. En el front ideològic, la qüestió de qui guanyarà, el proletariat o la burgesia, encara no s'ha resolt definitivament. Encara hem de mantenir una lluita prolongada contra la ideologia burgesa i petitburgesa. És erroni no entendre això i renunciar a la lluita ideològica. Totes les idees errònies, totes les males herbes verinoses, tots els fantasmes i monstres, han de ser sotmesos a crítica; en cap cas s'han de permetre que es difonguin lliurement. Tanmateix, la crítica hauria de ser plenament raonada, analítica i convincent, i no aspra i burocràtica, ni metafísica i dogmàtica.
Des de fa molt de temps ja la gent ha fet moltes crítiques al dogmatisme. Així és com hauria de ser. Però sovint descuiden criticar el revisionisme. Tant el dogmatisme com el revisionisme van en contra del marxisme. El marxisme ha d'avançar necessàriament; s'ha de desenvolupar juntament amb la pràctica i no pot quedar-se quiet. Quedaria sense vida si estigués estancat i estereotipat. Tanmateix, els principis bàsics del marxisme no s'han de violar mai, sinó es cometran errors. És dogmatisme abordar el marxisme des d'un punt de vista metafísic i considerar-lo com una cosa rígida. És revisionisme negar els principis bàsics del marxisme i negar-ne la seva veritat universal. El revisionisme és una forma d'ideologia burgesa. Els revisionistes neguen les diferències entre el socialisme i el capitalisme, entre la dictadura del proletariat i la dictadura de la burgesia. El que ells defensen, de fet, no és la línia socialista sinó la línia capitalista. En les circumstàncies actuals, el revisionisme és més perjudicial que el dogmatisme. És una tasca important per a nosaltres desplegar ara la crítica al revisionisme en el front ideològic.
En vuitè i darrer lloc, és imprescindible que els comitès del partit de les províncies, municipis i regions autònomes abordin la qüestió de la ideologia. Aquest és un punt que alguns dels camarades aquí presents volen que toqui. En molts llocs, els comitès del partit encara no han abordat la qüestió de la ideologia, o hi han fet ben poca cosa, sobretot perquè estan ocupats. Però ho han d'abordar. Amb "abordar" vull dir que s'ha de posar a l'ordre del dia i s'ha d'estudiar. En general, les lluites de classes a gran escala i turbulentes de les masses característiques dels temps de revolució al nostre país han arribat a la seva fi, però encara hi ha lluita de classes -principalment en els fronts polític i ideològic- i també és molt aguda. La qüestió de la ideologia ha adquirit ara una gran importància. Els primers secretaris de les comissions del partit de totes les províncies, municipis i regions autònomes haurien d'abordar personalment aquesta qüestió, que només es pot resoldre correctament quan hi hagin posat una atenció seriosa i hi aprofundeixin. En tots aquests llocs s'haurien de fer reunions sobre el treball de propaganda similars a aquesta per parlar del treball ideològic local i de tots els problemes que hi estan relacionats. En aquestes reunions no només hi han d'assistir els camarades del partit sinó que persones de fora del partit, i persones amb opinions diferents hi haurien d'estar incloses. Tot això repercutirà en benefici d'aquestes reunions, i no en sorgirà cap dany, com ho ha demostrat l'experiència d'aquesta conferència.
Nota:
39. "Sobre la producció de l'exèrcit per al seu propi sosteniment i sobre la importància dels grans moviments per a la rectificació i la producció" a Obres escollides de Mao Zedong, vol. III, Edicions en Llengües Estrangeres, París, 2021, p. 259-263
.