Sobre la contradicció
Agost del 1937
Text procedent d'Edicions en Llengües Estrangeres. Col·lecció "Clàssics acolorits" #15 (català). Una col·lecció dirigida per Christophe Kistler. Contacte - flpress@protonmail.com. Girona, 2022. ISBN: 978-2-491182-25-0
Aquest assaig filosòfic va ser escrit pel camarada Mao Zedong després de l'assaig Sobre la pràcticaamb el mateix objectiu de superar l'error greu del pensament dogmàtic existent al Partit d'aquells temps. Originàriament s'impartia com una conferència a l'Institut Polític i Militar Antijaponès de Yan'an, va ser revisat per l'autor quan es va incloure en les seves Obres escollides.
La llei de la contradicció de les coses, és a dir, la llei de la unitat dels contraris, és la llei bàsica del materialisme dialèctic. Lenin va dir, "La dialèctica en sentit estricte és l'estudi de la contradicció en la mateixa essència dels objectes"12. Lenin solia anomenar aquesta llei l'essència de la dialèctica; igualment ell ho anomenava el nucli de la dialèctica13. En l'estudi d'aquesta llei, consegüentment, no podem sinó tocar una gran varietat de qüestions, sobre un nombre de problemes filosòfics. Si podem ser clars en tots aquests problemes, arribarem a un enteniment fonamental del materialisme dialèctic. Els problemes són: les dos concepcions del món, la universalitat de la contradicció, la particularitat de la contradicció, la contradicció principal i l'aspecte principal de la contradicció, i la identitat i la lluita entre els aspectes d'una contradicció.
La crítica a partir de la qual l'idealisme de l'escola de Deborin ha estat sotmesa per part dels cercles filosòfics soviètics en anys recents ha despertat un gran interès entre nosaltres. L'idealisme de Deborin ha exercit una molt mala influència al Partit Comunista Xinès, i no es pot dir que el pensament dogmàtic del nostre partit sigui aliè a l'aproximació d'aquesta escola. En aquest estudi filosòfic hem per tant de tenir com a objectiu principal l'eradicació del pensament dogmàtic.
I.Les dos concepcions del món
Al llarg de la història del coneixement humà, hi ha hagut dues concepcions sobre la llei del desenvolupament de l'univers, la concepció metafísica i la concepció dialèctica, les quals formen dos perspectives del món oposades. Lenin va dir:
Les dues concepcions bàsiques (o les dues possibles? o les dues observables històricament?) del desenvolupament (evolució) són: desenvolupament com a decrement i increment, com a repetició, i el desenvolupament com una unitat de contraris (la divisió d'una unitat en oposats mútuament excloents i la seva relació recíproca).14
Aquí Lenin es referia a aquestes dues perspectives del món.
A la Xina un altre nom per la metafísica és xuan xue. Durant un llarg període en la història ja fos a la Xina o a Europa, aquesta forma de pensar, la qual es part de la visió idealista del món, ocupant una posició dominant en el pensament humà. A Europa, el materialisme de la burgesia en els seus primers temps va ser també metafísic. Amb l'avenç de l'economia social en molts països europeus vers l'estadi d'un alt desenvolupament del capitalisme, amb el desenvolupament de les forces de producció, de la lluita de classes i de les ciències a un nivell històric sense precedents, i en la mesura que el proletariat industrial esdevingué la gran força motriu en el desenvolupament històric, va sorgir la visió marxista del món del materialisme dialèctic. Llavors, juntament amb un idealisme reaccionari obert i descarat, va aparèixer entre la burgesia l'evolucionisme vulgar per oposar el materialisme dialèctic.
La perspectiva del món metafísica o evolucionisme vulgar veu les coses de forma isolada, estàtica i unilateral. Considera totes les coses de l'univers, les seves formes i espècies, com isolades eternament unes de les altres i immutables. Tot canvi tal com hi ha només pot ser un increment o decrement en quantitat o en desplaçament. El que és més, la causa d'aquest increment o decrement o desplaçament no es situa dins les coses sinó fora d'elles, això és, la força motriu és externa. Els metafísics sostenen que totes les tipologies de coses diferents de l'universa i totes les seves propietats han estat les mateixes des que es van originar. Tots les canvis subsegüents han esta simples increment so decrements en quantitat. Defensen que una cosa només es pot anar repetint a si mateixa com una mateixa tipologia de cosa i no pot canviar en res de diferent. En la seva opinió, l'explotació capitalista, la ideologia individualista de la societat capitalista, etcètera, es poden trobar totes en les antigues societats esclavistes, o fins i tot en les societats primitives, i existiran inalterables per sempre més. Assignen les causes del desenvolupament social a factors externs de la societat, com la geografia i el clima. Cerquen d'una forma excessivament simplificada fora de les coses les causes del seu desenvolupament, i neguen la teoria del materialisme dialèctic, que sosté que el desenvolupament prové de les contradiccions internes de les coses. Consegüentment ells no poden explicar ni la diversitat qualitativa de les coses, ni el fenomen de canvi d'una qualitat en una altra. A Europa, aquest mode de pensament ha existit com a materialisme mecanicista als segles XVII i XVIII i com a evolucionisme vulgar a finals del segle XIX i inicis del XX. A la Xina, hi havia un pensament metafísic com ho il·lustra la dita "el cel no canvia, de la mateixa manera el Tao no canvia",15 i va ser recolzat per les classes dirigents feudals en decadència durant llarg temps. El materialisme mecanicista i l'evolucionisme vulgar, que foren importats d'Europa durant els darrers cent anys, van ser recolzats per la burgesia.
Oposat a la perspectiva metafísica del món, la perspectiva materialista dialèctica del món sosté que per tal d'entendre el desenvolupament d'una cosa hem d'estudiar-la internament i en les seves relacions amb altres coses; en altres paraules, el desenvolupament de les coses s'hauria de veure com el seu propi automoviment intern i necessari, mentre que cada cosa en el seu moviment és interrelacionada i interacciona amb les coses del seu voltant. La causa fonamental del desenvolupament d'una cosa no és externa sinó interna; rau en les contradictorietat al seu si. Hi ha una contradicció interna en cada cosa, d'aquí el seu moviment i desenvolupament. Les contradiccions al si d'una cosa és la causa fonamental del seu desenvolupament, mentre que les seves interrelacions i interaccions amb altres coses són causes secundàries. Així doncs, el materialisme dialèctic combat efectivament la teoria de les causes externes, o d'una força motriu externa, impulsada pel materialisme mecanicista metafísic i l'evolucionisme vulgar. És evident que les causes purament externes només poden produir un moviment mecànic, això són, canvis d'escala o quantitat, però no poden explicar perquè les coses difereixen qualitativament en milers de formes i perquè una cosa es transforma en una altra. De fet, fins i tot el moviment mecànic sotmès a forces externes es produeix a través de la contradictorietat interna de les coses. El creixement simple de les plantes i animals, el seu desenvolupament quantitatiu, també és deu principalment al resultat de les seves contradiccions internes. De forma similar, els desenvolupaments socials es deuen principalment no a causes externes sinó internes. Els països amb gairebé les mateixes condicions geogràfiques i climàtiques mostren una gran diversitat i desigualtat en el seu desenvolupament. A més a més, es poden esdevenir grans canvis socials en un mateix país malgrat que deixin inalterats la seva geografia i el seu clima. La Rússia imperialista va transformar-se en la Unió Socialista Soviètica, i el Japó feudal, que havia tancat les seves portes al món exterior, va transformar-se en el Japó imperialista, tot i que cap canvi va ocórrer en la geografia i el seu clima de cap dels dos països. Llargament dominada pel feudalisme, la Xina ha experimentat grans canvis en els darrer cent anys i ara s'està transformant vers una nova Xina, alliberada i lliure, i tanmateix cap canvi ha succeït en la seva geografia i el seu clima. Canvis en la geografia i en el clima de la terra en conjunt i en cadascuna de les seves parts succeeixen, però són insignificants quan es comparen amb els canvis en la societat; els canvis en la geografia i el clima es manifesten en ermes de desenes de milers d'anys, mentre els canvis socials es manifesten en milers, centenars o desenes d'anys, i fins i tot en pocs anys o mesos durant els temps de revolució. Segons el materialisme dialèctic, els canvis en la natura són deguts principalment pel desenvolupament de les contradiccions internes en la natura. Els canvis en la societat són deguts principalment pel desenvolupament de les contradiccions internes de la societat, això és, la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció, la contradicció entre classes i la contradicció entre allò antic i allò nou; és el desenvolupament d'aquestes contradiccions que empeny la societat endavant i dóna l'ímpetu per la supressió de la societat antiga per la nova. El materialisme dialèctic exclou les causes externes? De cap manera. Sosté que les causes externes són la condició del canvi i les causes internes són la base del canvi, i que les causes externes esdevenen operatives mitjançant les causes internes. En una temperatura adequada un ou es transforma en un pollastre, però cap temperatura pot transformar una pedra en un pollastre, perquè cadascun té una base diferent. Hi ha una interacció constant entre els pobles de diferents països. A l'era del capitalisme, i especialment a l'era de l'imperialisme i la revolució proletària, la interacció i l'impacte mutu dels diferents països en les esferes política, econòmica i cultural són extremadament grans. La revolució socialista d'octubre inaugurà una nova època en la història mundial així mateix com en la història russa. Va exercir una influència en els canvis interns en els altres països del món i, de manera similar i de forma particularment profunda, sobre els canvis interns a la Xina. Aquests canvis, però, foren afectats a través de les lleis internes del desenvolupament d'aquests països, Xina inclosa. A la batalla, un exèrcit és victoriós i l'altre és derrotat, tant la victòria com la derrota són determinades per causes internes. Un és victoriós ja sigui perquè és fort o perquè és competent en la direcció de les seves tropes, l'altre és derrotat ja sigui perquè és dèbil o perquè és incompetent en la direcció de les seves tropes; és mitjançant les causes internes que les causes externes esdevenen operatives. A la Xina, la derrota del proletariat per la gran burgesia de 1927 provenir de l'oportunisme que llavors es podia trobar al si del mateix proletariat xinès (dins del Partit Comunista Xinès). Quan vam liquidar aquest oportunisme, la revolució xinesa va reprendre el seu avenç. Més tard, la revolució xinesa va tornar a patir greus contratemps en mans de l'enemic, perquè l'aventurisme havia aparegut dins del nostre partit. Quan vam liquidar aquest aventurisme, la nostra causa avançada altra vegada. Així es pot veure que per conduir la revolució cap a la victòria, un partit polític ha de dependre de la correcció de la seva pròpia línia política i de la solidesa de la seva pròpia organització.
La perspectiva dialèctica del món va sorgir en temps antics tant a la Xina com a Europa. La dialèctica antiga, tanmateix, tenia una mena de caràcter espontani i ingenu; en les condicions socials i històriques que prevalien llavors, no era capaç encara de formar un sistema teòric, per tant no podria explicar el món completament i va ser suplantada per la metafísica. El famós filòsof alemany Hegel, qui va viure entre finals del segle XVIII i principis del XIX, va fer les contribucions més importants a la dialèctica, però la seva dialèctica era idealista. No va ser fins que Marx i Engels, els grans protagonistes del moviment proletari, van sintetitzar els reeiximents positius en la història del coneixement humà i, en particular, van absorbir críticament els elements racionals de la dialèctica hegeliana i va crear la gran teoria del materialisme dialèctic i històric que una revolució sense precedents es va produir en la història del coneixement humà. Aquesta teoria va ser desenvolupada més endavant per Lenin i Stalin. Tan bon punt es va estendre a la Xina, va produir grans canvis en el món del pensament xinès.
Aquesta perspectiva dialèctica del món ens ensenya principalment com observar i analitzar el moviment dels contraris en coses diferents i, sobre la base d'aquesta anàlisi, per indicar els mètodes per a resoldre les contradiccions. És per tant molt important per a nosaltres entendre la llei de la contradicció en les coses d'una forma concreta.
II.La universalitat de la contradicció
Per facilitar l'exposició, tractaré primer amb la universalitat de la contradicció i després seguiré cap a la particularitat de la contradicció. El motiu és que la universalitat de la contradicció es pot explicar de forma més breu, ja que ha estat àmpliament reconegut des que la perspectiva del món materialista-dialèctica va ser descoberta i el materialisme dialèctic es va aplicar amb un èxit excepcional per analitzar molts aspectes de la història humana i la història natural i per transformar molts aspectes de la societat i la natura (com a la Unió Soviètica) pels grans creadors i continuadors del marxisme: Marx, Engels, Lenin i Stalin; mentre que la particularitat de la contradicció encara no és entesa profundament per molts camarades, i especialment pels dogmàtics. Ells no entenen que és precisament en la particularitat de la contradicció on resideix la universalitat de la contradicció. Tampoc entenen com d'important és l'estudi de la particularitat de la contradicció en les coses concretes que ens enfronten per guiar el curs de la pràctica revolucionària. Per tant, és necessari emfasitzar l'estudi de la particularitat de la contradicció i explicar-ho amb una extensió adequada. Per aquesta raó, en la nostra anàlisi de la llei de la contradicció en les coses, analitzarem primer la universalitat de la contradicció, llavors posarem un èmfasi especial en l'anàlisi de la particularitat de la contradicció, i finalment tornarem a la universalitat de la contradicció.
La universalitat o absolutitat de la contradicció té un doble significat. Un és que la contradicció existeix en el procés de desenvolupament de totes les coses, i l'altre és que en el procés de desenvolupament de cada cosa existeix un moviment de contraris de principi a fi.
Engels va dir: "el moviment en si mateix és una contradicció".16 Lenin va definir la llei de la unitat dels contraris com "el reconeixement (descobriment) de les tendències contradictòries, mútuament excloents i oposades en tots els fenòmens i processos de la natura (inclosa la ment i la societat)".17 Són aquestes idees correctes? Si, ho són. La interdependència dels aspectes contradictoris que trobem en totes les coses i la lluita entre aquests aspectes determinen la vida de totes les coses i empenyen el seu desenvolupament endavant. No hi ha res que no contingui contradiccions; sense contradicció res podria existir.
La contradicció és la base de les formes simples del moviment (per exemple, el moviment mecànic) i encara ho és més de les formes complexes del moviment.
Engels va explicar la universalitat de la contradicció com segueix:
Si un simple canvi mecànic de lloc conté una contradicció, això és encara més cert per les formes superiors del moviment de la matèria, i especialment de la vida orgànica i el seu desenvolupament... [L]a vida consisteix precisament i principal en això -que un ésser és en cada moment ell mateix i una altra cosa encara. La vida és per tant també una contradicció que està present en les coses i en els processos mateixos, i que constantment s'origina i es resol; i tan bon punt la contradicció cessa, la vida, també, arriba a un final, i la mort s'esdevé. De la mateixa manera vam veure que també en l'àmbit del coneixement no podríem escapar de les contradiccions, i que per exemple la contradicció entre la capacitat inherentment il·limitada de cognició de les persones i la seva existència real només en persones que estan limitades externament i posseeixen una cognició limitada troben la seva solució en allò que és -almenys pràcticament, per nosaltres- una successió interminable de generacions, en progrés infinit.
…[U]n dels principis bàsics de les matemàtiques superiors és la contradicció que en determinades circumstàncies línies rectes i corbes poden ser les mateixes... Però fins i tot les matemàtiques inferiors són curulles de contradiccions.18
Lenin va il·lustrar la universalitat de la contradicció com segueix:
En matemàtiques: + i -. Diferencial i integral.
En mecànica: acció i reacció.
En física: electricitat positiva i negativa.
En química: la combinació i la dissociació d'àtoms.
En ciències socials: la lluita de classes.19
En guerra, ofensa i defensa, avenç i retirada, victòria i derrota són tots fenòmens mútuament contradictoris. Un no pot existir sense l'altre. Els dos aspectes es troben alhora en conflicte i en interdependència, i això constitueix la totalitat d'una guerra, impulsa el seu desenvolupament endavant i resol els seus problemes.
Tota diferència en els conceptes de les persones hauria de ser considerada com a reflex d'una contradicció objectiva. Les contradiccions objectives es reflecteixen en pensament subjectiu, i aquest procés constitueix el moviment contradictori dels conceptes, empeny endavant el desenvolupament del pensament, i soluciona de forma incessant problemes en el pensament de les persones.
Oposició i lluita entre idees de diferent tipus succeeixen constantment al si del partit; això és un reflex de les contradiccions al si del partit de les contradiccions entre classes i entre allò nou i allò antic en la societat. Si no hi haguessin contradiccions al partit i no hi hagueren lluites ideològiques per resoldre-les, la vida del partit arribaria a la seva fi.
Per tant queda clar que la contradicció existeix universalment i en tots els processos, ja sigui en les formes simples o complexes del moviment, ja sigui en fenòmens objectius o fenòmens ideològics. Però també existeix la contradicció a l'etapa inicial de cada procés?
Hi ha un moviment de contraris de principi a fi en el procés de desenvolupament de cada sola cosa?
Com es pot veure dels articles escrits pels filòsofs soviètics que la critiquen, l'escola de Deborin manté que la contradicció no apareix a l'inici d'un procés, sinó només quan s'ha desenvolupat vers una etapa determinada. Si aquest fos el cas, llavors la causa del desenvolupament del procés abans d'aquesta etapa seria externa i no interna. Deborin reverteix així a les teories metafísiques de la causalitat exterior i del mecanisme. Aplicant aquesta visió a les anàlisis dels problemes concrets, l'escola de Deborin només veu diferències però no contradiccions entre els kulaks i els pagesos en general en les condicions existents a la Unió Soviètica, per tant està plenament d'acord amb Bukharin. A l'analitzar la revolució francesa, sosté que abans de la revolució hi havia igualment només diferències però no contradiccions al si del tercer estat, el qual era format pels treballadors, els pagesos i la burgesia. Aquests punts de vista de l'escola de Deborin són antimarxistes. Aquesta escola no ho entén que tota i cadascuna de les diferències ja contenen contradiccions i que la diferència és en si mateixa contradicció. Treball i capital han estat sempre en contradicció des que les dues classes van aparèixer, només a l'inici la contradicció encara no havia esdevingut encara intensa. Fins i tot en les condicions socials existents a la Unió Soviètica, hi ha una diferència entre treballadors i pagesos i aquesta mateixa diferència és una contradicció, encara que, a diferència de la contradicció entre treball i capital, no s'intensificarà en un antagonisme o assumirà la forma de la lluita de classes; els treballadors i els pagesos han establert una aliança ferma en el transcurs de la construcció socialista i mica en mica estan resolent aquesta contradicció en el transcurs de l'avenç del socialisme al comunisme. La qüestió és d'un altre tipus de contradicció. La contradicció és universal i absoluta, es troba en el procés de desenvolupament de totes les coses i impregna cada procés de principi a fi.
Què s'entén per l'aparició d'un nou procés? L'antiga unitat amb els seus oposats constituents cedeix a una nova unitat amb els seus oposats constituents, amb la qual cosa apareix un nou procés per substituir l'antic. El procés antic acaba i comença el nou. El nou procés conté noves contradiccions i comença la seva pròpia història de desenvolupament de contradiccions.
Com va assenyalar Lenin, El capital de Marx va proporcionar un model d'anàlisi d'aquest moviment de contraris que transcorre pel procés de desenvolupament de les coses d'inici a fi. Aquest és el mètode que s'ha d'emprar en l'estudi del desenvolupament de totes les coses. Lenin, també, va utilitzar aquest mètode correctament i s'hi va adscriure en tots els seus escrits.
A El capital, Marx analitza primer la relació de la societat burgesa (de mercaderies) més simple, més ordinària i fonamental, més habitual i quotidiana, una relació present milers de milions de vegades, és a dir l'intercanvi de mercaderies. En aquest ben senzill fenomen (en aquesta “cèl·lula” de la societat burgesa) l'anàlisi revela totes les contradiccions (o els embrions de totes les contradiccions) de la societat moderna. L'exposició subsegüent ens mostra el desenvolupament (ambdós creixement i moviment) d'aquestes contradiccions i d'aquesta societat en la [suma] de les seves parts individuals, des del seu inici fins a la seva fi.
Lenin va afegir, "Aquest també ha de ser el mètode d'exposició (o estudi) de la dialèctica en general".20
Els comunistes xinesos han d'aprendre aquest mètode; només així podran analitzar correctament la història i l'estat actual de la revolució xinesa i inferir el seu futur.
III.La particularitat de la contradicció
La contradicció es troba en el procés de desenvolupament de totes les coses; impregna el procés de desenvolupament de cada cosa d'inici a fi. Aquesta és la universalitat i l'absolutitat de la contradicció la qual hem comentat més amunt. Ara deixem-nos discutir la particularitat i la relativitat de la contradicció.
Aquest problema ha de ser estudiat a diversos nivells.
En primer lloc, la contradicció en cada forma del moviment de la matèria té la seva particularitat. El coneixement de les persones de la matèria és un coneixement de les seves formes de moviment, perquè no hi ha res en aquest món excepte matèria en moviment, i aquest moviment ha d'assumir certes formes. Quan considerem cada forma del moviment de la matèria, hem d'observar els punts en que té en comú amb altres formes de moviment. Però el que és especialment important i necessari, constituent com ho fa el fonament del nostre coneixement d'una cosa, és observar el que és particular en aquesta forma del moviment de la matèria, és a dir, observar la diferència qualitativa entre aquesta forma de moviment i altres formes. Només quan ho hem fet podrem distingir entre coses. Tota forma de moviment conté en si mateix la seva contradicció particular. Aquesta contradicció particular constitueix l'essència particular la qual permet distingir una cosa d'una altra. És la causa interna o, com es podria dir, la base d'una immensa varietat de coses en el món. Hi ha moltes formes de moviment en la natura, moviment mecànic, so, llum, calor, electricitat, dissociació, combinació, etc. Totes aquestes formes són interdependents, però en la seva essència cadascuna és diferent de les altres. L'essència particular de cada forma de moviment ve determinada pel seu per la seva pròpia contradicció particular. Això no només és cert per la naturalesa sinó també pel que fa als fenòmens socials i ideològics. Cada forma de societat, cada forma d'ideologia, té la seva pròpia contradicció particular i essència particular.
Les ciències es diferencien precisament en la base de contradiccions particulars inherents als seus respectius objectes d'estudi. Així la contradicció peculiar en un determinat camp de fenòmens constitueix l'objecte d'estudi d'una branca específica de la ciència. Per exemple, els nombres positius i els negatius en matemàtiques; l'acció i la reacció en mecànica; l'electricitat positiva i la negativa en física; la dissociació i la combinació en química; les forces de producció i les relacions de producció,les classes i la lluita de classes, en les ciències socials; l'ofensiva i la defensiva en ciència militar; l'idealisme i el materialisme, la perspectiva metafísica i la perspectiva dialèctica, en filosofia; i així successivament -tots aquests són els objectes d'estudi de diferents branques de la ciència precisament perquè cada branca té la seva pròpia contradicció particular i essència particular. Per descomptat, tret que nosaltres entenem la universalitat de la contradicció, no tenim cap manera de descobrir la causa universal o la base universal per les quals les coses es mouen o es desenvolupen; tanmateix, llevat que estudiem la particularitat de la contradicció, no tenim cap manera de determinar l'essència particular d'una cosa la qual es diferencia de les altres coses, cap manera de descobrir la causa particular o la base particular del moviment o desenvolupament d'una cosa, i cap manera de distingir una cosa d'una altra o de delimitar els camps de la ciència.
Pel que fa a la seqüència en el moviment del coneixement de les persones, sempre hi ha un creixement gradual des del coneixement de les coses individuals i particulars vers el coneixement de les coses en general. Només després que les persones coneguin l'essència particular de moltes coses diferents elles poden seguir cap a la generalització i conèixer l'essència comuna de les coses.
Quan les persones assoleixen el coneixement d'aquesta essència comuna, l'utilitzen com una guia i continuen estudiant diverses concretes les quals encara no han estat estudiades, o no s'han estudiat prou a fons, i descobrir-ne l'essència particular de cadascuna; només així són capaces de complementar, enriquir i desenvolupar els seus coneixements de les essències comunes i impedir que aquest coneixement es marceixi o es petrifiqui. Aquests són els dos processos de la cognició: un, d'allò particular a allò general, i l'altre, d'allò general a allò particular. Així la cognició sempre es mou en cicles i (sempre que es respecti estrictament el mètode científic) cada cicle fa avançar el coneixement humà una passa més amunt i així esdevé cada vegada més profund. On els nostres dogmàtics s'equivoquen en aquesta qüestió és que, d'una banda, ells no entenen que hem d'estudiar la particularitat de la contradicció i conèixer l'essència particular de les coses individuals abans que puguem conèixer adequadament la universalitat de la contradicció i l'essència comuna de les coses, i que, d'altra banda, ells no entenen que després de conèixer l'essència comuna de les coses, nosaltres hem d'anar més enllà i estudiar les coses concretes que encara no s'han estudiat prou a fons o que acaben d'emergir. Els nostres dogmàtics són ganduls. Es neguen a emprendre cap estudi meticulós de coses concretes; consideren que les veritats generals apareixen del buit; les converteixen en fórmules incomprensibles purament abstractes, i per tant neguen i inverteixen completament la seqüència normal a partir de la qual les persones arriben a conèixer la veritat. Tampoc entenen la interconnexió entre els dos processos en la cognició -d'allò particular a allò general i llavors d'allò general a allò particular. Ells no entenen res de la teoria marxista del coneixement.
No només cal estudiar la contradicció particular i l'essència determinada per ella de cada gran sistema de les formes del moviment de la matèria, sinó també cal estudiar la contradicció particular i l'essència de cada procés en el llarg transcurs del desenvolupament de cada forma del moviment de la matèria. En cada forma de moviment, cada procés de desenvolupament que sigui real (i no imaginari) és qualitativament diferent. El nostre estudi ha d'emfatitzar i iniciar-se des d'aquest punt.
Les diferents contradiccions qualitatives només es poden resoldre mitjançant mètodes qualitativament diferents. Per exemple, la contradicció entre el proletariat i la burgesia es resol pel mètode de la revolució socialista; la contradicció entre les grans masses populars i el sistema feudal es resol pel mètode de la revolució democràtica; la contradicció entre les colònies i l'imperialisme es resol pel mètode de la guerra revolucionària nacional; la contradicció entre la classe obrera i la classe pagesa en la societat socialista es resol pel mètode de la col·lectivització i la mecanització en l'agricultura; la contradicció al si del Partit Comunista es resol pel mètode de la crítica i l'autocrítica; la contradicció entre la societat i la natura es resol pel mètode de desenvolupament de les forces productives. Els processos canvien, processos antics i contradiccions antigues desapareixen, processo nous i contradiccions noves aparèixer, i els mètodes per resoldre les contradiccions difereixen en conseqüència. A Rússia, hi va haver una diferència fonamental entre la contradicció que va resoldre la revolució de febrer i la contradicció que va resoldre la revolució d'octubre, així com entre els mètodes emprats per resoldre-les. El principi d'emprar diferents mètodes per resoldre contradiccions diferents és un dels quals els marxistes-leninistes han d'observar estrictament. Els dogmàtics no observen aquest principi; ells no entenen que les condicions difereixen en diferents tipus de revolució i no entenen que els diferents mètodes s'haurien d'emprar per resoldre contradiccions diferents; pel contrari, ells adopten de forma invariable el què imaginen que és una fórmula inalterable i l'apliquen arbitràriament arreu, cosa que només provoca contratemps a la revolució o fan un embolic lamentable del que originalment estava ben fet.
Per tal de revelar la particularitat de les contradiccions en qualsevol procés en el desenvolupament d'una cosa, considerada en la seva totalitat o en les seves interconnexions, això és, per tal de revelar l'essència del procés, és necessari revelar la particularitat d'ambdós aspectes de cadascuna de les contradiccions en aquest procés; altrament serà impossible descobrir l'essència del procés. Això requereix igualment el màxima atenció en el nostre estudi.
Hi ha moltes contradiccions en el transcurs del desenvolupament de qualsevol cosa important. Per exemple, durant el transcurs de la revolució democràtico-burgesa de la Xina, quan les condicions són extremadament complexes, existeix la contradicció entre totes les classes oprimides a la societat xinesa i l'imperialisme, la contradicció entre les grans masses del poble i el feudalisme, la contradicció entre el proletariat i la burgesia, la contradicció entre la pagesia i la petita burgesia urbana d'una banda i la burgesia de l'altra, la contradicció entre els diversos grups dirigents reaccionaris, etc. Aquestes contradiccions no es poden tractar de la mateixa manera ja que cadascun té la seva particularitat; a més, els dos aspectes de cada contradicció no es poden tractar de la mateixa manera ja que cada aspecte té les seves característiques. Els qui estem compromesos en la revolució xinesa no només hauríem d'entendre la particularitat d'aquestes contradiccions en la seva totalitat, és a dir, en les seves interconnexions, sinó que hauríem d'estudiar també els dos aspectes de cada contradicció com a únic mitjà d'entendre'n la totalitat. Quan parlem d'entendre cada aspecte d'una contradicció, nosaltres ens referim a entendre quina posició específica ocupa cada aspecte, quina forma concreta assumeix en la seva interdependència i en la seva contradicció amb el seu contrari, i quins mètodes concrets s'empren en la lluita amb el seu contrari, quan ambdós són interdependents i en contradicció, i també després que es trenqui la interdependència. És de gran importància estudiar aquests problemes. Lenin volia dir això mateix quan va dir que el més essencial del marxisme, l'ànima viva del marxisme, és l'anàlisi concreta de les condicions concretes.21 Els nostres dogmàtics han violat els ensenyaments de Lenin; no utilitzen mai els seus cervells per analitzar qualsevol cosa concretament, i en els seus escrits i discursos utilitzen sempre estereotips desproveïts de contingut, creant així un estil de treball en el nostre partit molt dolent.
En l'estudi d'un problema, hem de defugir la subjectivitat, la unilateralitat i la superficialitat. Ser subjectiu significa no mirar els problemes objectivament, és a dir, no emprar la perspectiva materialista a l'hora de mirar els problemes. N'he parlat al meu assaig "Sobre la pràctica". Ser unilateral significa no mirar els problemes en totes les seves facetes, per exemple, entendre només la Xina però no el Japó, només el Partit comunista però no el Guomindang, només el proletariat però no la burgesia, només els pagesos però no els propietaris, només les condicions favorables però no les dificultats, només el passat però no el futur, només les parts individuals però no el conjunt, només els defectes però no els èxits, només el cas del demandant però no el del demandat, només la tasca revolucionària clandestina però la tasca revolucionària pública i així successivament. En una paraula, significa que no entendre les característiques d'ambdós aspectes d'una contradicció. Això és el que entenem per mirar un problema unilateralment. O es pot anomenar veure'n la part però no el conjunt, veient-ne els arbres però no el bosc. D'aquesta manera és impossible trobar el mètode per a resoldre una contradicció, és impossible acomplir les tasques de la revolució, dur a terme els encàrrecs bé ni desenvolupar correctament la lluita ideològica al si del partit. Quan Sun Wuzi va dir referint-se a la ciència militar, "coneix a l'enemic i coneix-te a tu mateix, i podràs lliurar un centenar de batalles sense perill de ser derrotat",22 referint-se a ambdós bàndols en una batalla. Wei Chengyi23 de la dinastia Tang també va entendre l'error de la unilateralitat quan va dir, "escolteu les dues parts i seràs il·luminat, si només poses atenció a una banda romandràs en les tenebres". Però els nostres camarades sovint miren els problemes de manera unilateral, i així sovint es topen amb embolics. A la novel·la Shuihu Zhuan, Song Jiang va atacar per tres vegades el poble de Zhu24. Dues vegades fou derrotat perquè desconeixia les condicions locals i va emprar el mètode equivocat. Més tard va canviar el seu mètode; primer va investigar la situació, i es va familiaritzar amb el laberint de camins, llavors va trencar l'aliança entre els pobles de Li, Hu i Zhu i va enviar els seus homes disfressats al campament enemic on restaren a l'espera, emprant una estratagema semblant a la del cavall de Troia del qual parla una llegenda estrangera. I en la tercera ocasió va guanyar. Hi ha molts exemples de materialisme dialèctic a Shuihu Zhuan, dels quals l'episodi dels tres atacs al poble de Zhu és un dels millors.
Lenin va dir:
…[P]er tal de conèixer realment un objecte hem d'abastar, estudiar, totes les seves cares, totes les connexions i "mediacions". Mai ho aconseguirem completament, però l'exigència d'estudiar les coses en tots els seus aspectes ens previndrà contra els errors i la rigidesa.25
Hem de recordar les seves paraules. Ser superficial significa no tenir en compte ni les característiques d'una contradicció en la seva totalitat ni en les característiques de cadascun dels seus aspectes; significa la negació de la necessitat d'explorar de forma aprofundida una cosa i estudiar de forma acurada les característiques de la seva contradicció, però en comptes de mirar merament des de lluny i, després d'albirar-ne un esbós aproximatiu, per intentar resoldre'n la contradicció immediatament (respondre una pregunta, resoldre una disputa, gestionar la feina o dirigir una operació militar). Aquesta manera de fer les coses està destinada a provocar problemes. El motiu per la qual els camarades dogmàtics i empiristes a la Xina han comès errors precisament rau precisament en la seva manera de mirar a les coses subjectiva, unilateral i superficial. Ser unilateral i superficial és alhora ser subjectiu. Totes les coses objectives estan realment interconnectades i es regeixen per lleis internes, però en comptes d'emprendre la tasca de reflectir les coses tal com són algunes persones només miren les coses unilateralment o superficial i no coneixen ni les seves interconnexions ni les seves lleis internes, pel que el seu mètode és subjectivista.
No només el procés total del moviment de les contradiccions en el desenvolupament d'una cosa, considerada tant pel que fa a les seves interconnexions com pel que fa a cadascun dels seus aspectes, tenen característiques particulars a les quals hem de parar atenció, sinó que cada etapa del procés té les seves característiques particulars a les quals hem de parar atenció també.
La contradicció fonamental en el procés de desenvolupament d'una cosa i l'essència del procés determinat per aquesta contradicció fonamental no desapareixerà fins que el procés s'hagi completat; però en un procés prolongat les condicions solen diferir en cada etapa. El motiu és que, tot i que la naturalesa de la contradicció fonamental en el procés de desenvolupament d'una cosa i l'essència del procés romanen sense canvis, la contradicció fonamental s'intensifica cada cop més a mesura que passa d'una etapa a una altra durant un procés prolongat. A més, entre les nombroses grans i petites contradiccions que són determinades o influenciades per la contradicció fonamental, algunes s'intensifiquen, altres es resolen o mitiguen temporalment, i altres de noves emergeixen; per tant, el procés està marcat per etapes. Si les persones no paren atenció a les etapes del procés de desenvolupament d'una cosa, no es poden tractar correctament amb les seves contradiccions.
Per exemple, quan el capitalisme de l'època de la lliure competència esdevingué imperialisme, no hi va haver cap canvi en la naturalesa classista de les dues classes en contradicció fonamental, és a dir, el proletariat i la burgesia, o en l'essència capitalista de la societat; tanmateix, la contradicció entre aquestes dues classes s'intensificà, la contradicció entre el capital monopolista i el no monopolista va emergir, la contradicció entre les potències colonials i les colònies es van intensificar, la contradicció entre els països capitalistes com a conseqüència del seu desenvolupament desigual es va manifestar amb una nitidesa particular, i així va sorgir una etapa especial de capitalisme, l'etapa de l'imperialisme. El leninisme és el marxisme de l'època imperialista i la revolució proletària precisament perquè Lenin i Stalin han explicat correctament aquestes contradiccions i formulat correctament la teoria i les tàctiques de la revolució proletària per tal de resoldre-les.
Preneu el procés de la revolució democràtico-burgesa de la Xina, que va començar amb la revolució de 1911; aquesta, també, consta de diverses etapes diferenciades. En particular, la revolució en el seu període de lideratge burgès i la revolució en el seu període lideratge proletari representen dues èpoques històriques ben diferents. En altres paraules, el lideratge proletari ha canviat fonamentalment tota la fisonomia de la revolució, ha provocat un nou alineament de classes, ha donat lloc a un repunt tremend en la revolució pagesa, conferí meticulositat a la revolució contra l'imperialisme i contra el feudalisme, va crear la possibilitat de la transició de la revolució democràtica a la revolució socialista i així successivament. Res d'això va ser possible en el període en què la revolució estava sota el lideratge burgès. Encara que no s'ha produït cap canvi en la naturalesa de la contradicció fonamental en el procés en conjunt, per exemple, en la natura del procés antiimperialista, antifeudal, democràtico-revolucionari del procés (el contrari del qual és de naturalesa semicolonial i semifeudal), però aquest procés ha passat per diverses etapes de desenvolupament del curs de més de vint anys; durant aquest temps han tingut lloc grans esdeveniments -el fracàs de la revolució de 1911 i l'establiment del règim dels senyors de la guerra del nord, la formació del primer front nacional unit i la revolució de 1924-27, el trencament del front unit i la deserció de la burgesia cap al costat de la contrarevolució, les guerres entre els nous senyors de la guerra, la guerra revolucionària agrària, l'establishment del segon front nacional unit i la guerra de resistència contra el Japó. Aquestes etapes estan marcades per característiques particulars com la intensificació de determinades contradiccions (per exemple, la guerra revolucionària agrària i la invasió japonesa de quatre províncies nord-orientals), la resolució parcial o temporal d'altres contradiccions (per exemple, la destrucció dels senyors de la guerra del nord i la nostra desamortització de la terra dels terratinents), i l'aparició encara d'altres contradiccions (per exemple, els conflictes entre els nous senyors de la guerra, i la recuperació per part dels terratinents de la terra després de perdre les nostres bases revolucionàries en zones del sud).
A l'estudiar les particularitats de les contradiccions en cada etapa del procés de desenvolupament d'una cosa, no només les hem d'observar en les seves interconnexions o en la seva totalitat, també ho hem d'examinar els dos aspectes de cada contradicció.
Per exemple, considereu el Guomindang i el Partit Comunista. Preneu un aspecte, el Guomindang. En el període del primer front unit, el Guomindang va dur a terme les “tres grans polítiques” de Sun Yat-sen d'aliança amb Rússia, cooperació amb el Partit Comunista, i assistència als pagesos i als obrers; per tant va ser revolucionari i vigorós, va ser una aliança de diverses classes per a la revolució democràtica. Després de 1927, tanmateix, el Guomindang es transformà en el seu contrari i esdevingué un bloc reaccionari dels terratinents i la gran burgesia. Després de l'incident de Sian al desembre de 1936, va començar un altre canvi en la direcció de finalitzar la guerra civil i cooperar amb el Partit Comunista per fer una oposició conjunta a l'imperialisme japonès. Aquestes han estat les característiques particulars del Guomindang en les tres etapes. Per suposat, aquestes característiques han sorgit d'una diversitat de causes. Prenem ara l'altre aspecte, el Partit Comunista Xinès. En el període del primer front unit, el Partit Comunista Xinès estava a les beceroles; va liderar amb valentia la revolució de 1924-27 però va revelar la seva immaduresa en la seva comprensió del caràcter, de les tasques i dels mètodes de la revolució, i consegüentment va ser possible per al chenduxiuisme, que va aparèixer durant la darrera part d'aquesta revolució, reivindicar-se i provocar la derrota de la revolució. Després de 1927, el Partit Comunista va dirigir amb valentia la guerra revolucionària agrària i va crear l'exèrcit revolucionari i les bases de recolzament revolucionàries; tanmateix, es van comprometre errors aventuristes que van provocar grans pèrdues tant a l'exèrcit com a les bases de recolzament.
Des de 1935 el Partit ha corregit aquests errors i ha estat liderant el nou front únic de resistència al Japó; aquesta gran lluita es desenvolupa ara. En l'etapa actual, el Partit Comunista és un partit que ha passat per la prova de dues revolucions i ha adquirit una experiència rica. Aquestes han estat les característiques particulars del Partit Comunista Xinès en aquestes tres etapes. Aquestes característiques, també, han sorgit d'una varietat de causes. Sense estudiar ambdós conjunts de característiques no podem entendre les relacions particulars entre els dos partits durant els diferents estadis del seu desenvolupament, és a dir, l'establiment d'un front únic, la ruptura del front únic, i l'establiment d'un altre front únic. El que és encara més fonamental per a l'estudi de les particularitats dels dos partits és l'examinació de la base de classe dels dos partits i les contradiccions resultants que sorgeixen entre cada part i altres forces en períodes diferents. Per exemple, en el període de la seva primera cooperació amb el Partit Comunista, el Guomindang es trobava en contradicció amb l'imperialisme estranger i fou per tant antiimperialista; per altra banda, es trobava en contradicció amb les grans masses de persones dins del país -encara que de paraula va prometre molts beneficis al poble treballador, de fet els en va donar pocs o cap. En el període en el qual es va produir la guerra anticomunista, el Guomindang va col·laborar amb l'imperialisme i el feudalisme contra les grans masses populars i va bandejar tots els guanys que s'havien aconseguit en la revolució, i per tant es van intensificar les seves contradiccions amb elles. En el període actual de guerra antijaponesa, el Guomindang es troba en contradicció amb l'imperialisme japonès i vol cooperar amb el Partit Comunista, sense tanmateix relaxar la seva lluita contra el Partit Comunista i el poble o la seva opressió sobre ells. Pel que fa al Partit Comunista, ha estat sempre, en cada període, al cantó de les grans masses populars contra l'imperialisme i el feudalisme, però en el període actual de la guerra antijaponesa, ha adoptat un política moderada envers el Guomindang i les forces feudals autòctones perquè el Guomindang les ha pressionades en favor de la resistència al Japó. Les circumstàncies anteriors ara han resultat en una aliança entre els dos partits i ara en una lluita entre elles, i fins i tot durant els períodes d'aliança n'hi ha hagut un estat complicat d'aliança simultània i lluita. Si no estudiem les característiques particulars d'ambdós aspectes de la contradicció, errarem en entendre no només les relacions de cada partit amb les altres forces sinó també les relacions entre els dos partits.
Així es pot veure que estudiant la particularitat de qualsevol tipus de contradicció -la contradicció en cada forma de moviment de la matèria, la contradicció en cadascun dels seus processos de desenvolupament, els dos aspectes de la contradicció en cada procés, la contradicció en cada etapa d'un procés-, estudiant la particularitat de totes aquestes contradiccions, no hem de ser subjectius ni arbitraris sinó que les hem d'analitzar concretament. Sense una anàlisi concreta no hi pot haver coneixement de la particularitat de cap contradicció. Hem de recordar sempre les paraules de Lenin, l'anàlisi concreta de les condicions concretes.
Marx i Engels foren els primers en proporcionar-nos models excel·lents d'aquests tipus d'anàlisis concretes.
Quan Marx i Engels aplicaven la llei de la contradicció en les coses en l'estudi del procés sociohistòric, van descobrir la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció, van descobrir les contradiccions entre les classes explotadores i explotades i també la contradicció resultant entre la base econòmica i la seva superestructura (política, ideologia, etc.), i ells van descobrir com aquestes contradiccions condueixen inevitablement a diferents tipus de revolució social en diferents tipus de societat de classes.
Quan Marx va aplicar aquesta llei a l'estudi de l'estructura econòmica de la societat capitalista, va descobrir que la contradicció bàsica d'aquesta societat és la contradicció entre el caràcter social de la producció i el caràcter privat de la propietat. Aquesta contradicció es manifesta en la contradicció entre el caràcter organitzat de la producció en empreses individuals i el caràcter anàrquic de la producció en el conjunt de la societat. Pel que fa a les relacions de classe, es manifesta en la contradicció entre la burgesia i el proletariat.
Degut a que el ventall de coses és immens i no hi ha límit en el seu desenvolupament, allò que és universal en un context esdevé particular en un altre. Contràriament, allò que és particular en un context esdevé universal en un altre. La contradicció en el sistema capitalista entre el caràcter social de la producció i la propietat privada dels mitjans de producció és comuna a tots els països on existeix i es desenvolupa el capitalisme; pel que fa al capitalisme, això constitueix la universalitat de la contradicció. Però aquesta contradicció del capitalisme només pertany només a una etapa històrica determinada en el desenvolupament general de la societat de classes; pel que fa a la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció de la societat de classes en conjunt, aquesta constitueix la particularitat de la contradicció. Tanmateix, en el transcurs de disseccionar la particularitat de totes aquestes contradiccions en la societat capitalista, Marx dilucidà de manera més profunda, més adequada i més completa la universalitat de la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció en la societat de classes en general.
Ja que allò particular s'uneix amb allò universal i ja que la universalitat així com la particularitat de contradicció és inherent en tot, la universalitat resideix en la particularitat, hauríem, quan estudiem un objecte, d'intentar descobrir tant allò particular com allò universal i la seva interconnexió, descobrir ambdós particularitat i universalitat i també la seva interconnexió al si del propi objecte, i descobrir les interconnexions d'aquest objecte amb els molts objectes fora de si. Quan Stalin va explicar les arrels històriques del leninisme en la seva obra famosa, Els fonaments del leninisme, va analitzar la situació internacional en la qual va sorgir el leninisme, va analitzar aquelles contradiccions del capitalisme que va arribar al seu punt culminant amb l'imperialisme, i va mostrar com aquestes contradiccions feien de la revolució proletària una qüestió d'acció immediata i creaven condicions favorables per a un assalt directe al capitalisme. A més, va analitzar els motius pels quals Rússia es va convertir en el bressol del leninisme, per què la Rússia tsarista es va convertir en el focus de totes les contradiccions de l'imperialisme, i per què va ser possible per al proletariat rus esdevenir l'avantguarda de la revolució proletària internacional. Així, Stalin va analitzar la universalitat de la contradicció en l'imperialisme, mostrant per què el leninisme és el marxisme de l'era de l'imperialisme i la revolució proletària, i al mateix temps analitzava la particularitat de l'imperialisme tsarista rus al si d'aquesta contradicció general, mostrant per què Rússia es va convertir en el bressol de la teoria i la tàctica de la revolució proletària i com la universalitat de la contradicció és continguda en aquesta particularitat. L'anàlisi de Stalin ens ofereix un model per entendre la particularitat i la universalitat de la contradicció i la seva interconnexió.
Pel que fa a la qüestió de l'ús de la dialèctica en l'estudi dels fenòmens objectius, Marx i Engels, i igualment Lenin i Stalin, sempre prescriuen a les persones no ser de cap manera subjectives ni arbitràries sinó, des de les condicions concretes del moviment objectiu real d'aquests fenòmens, descobrir-ne les seves contradiccions concretes, la posició concreta de cada aspecte de cada contradicció i les interrelacions concretes de les contradiccions. Els nostres dogmàtics no tenen aquesta actitud en l'estudi i per tant mai poden encertar en res. Hem d'estar amatents del seu fracàs i aprendre a adquirir aquesta actitud, que és l'única correcta en l'estudi.
La relació entre la universalitat i la particularitat de la contradicció és la relació entre el caràcter general i el caràcter individual de la contradicció. Amb el primer ens referim a que aquesta contradicció existeix i passa per tots els processos d'inici a fi; moviment, coses, processos, pensament -tot són contradiccions. Negar la contradicció és negar-ho tot. Això és una veritat universal per a tots els temps i tots els països, que no admet cap excepció. D'aquí el caràcter general, l'absolutitat de la contradicció. Però aquest caràcter general està contingut en cada caràcter individual; sense caràcter individual hi pot haver cap caràcter general. Si tot caràcter individual fos eliminat, quin caràcter general podria romandre? És degut a que cada contradicció és particular que el caràcter individual emergeix. Tot caràcter individual existeix condicionalment i temporalment i per tant és relatiu.
Aquesta veritat sobre el caràcter general i individual, pel que fa a l'absolutitat i la relativitat, és la quintaessència del problema de la contradicció en les coses; errar en entendre-ho equival a abandonar la dialèctica.
IV.La contradicció principal i l'aspecte principal de la contradicció
Encara queden dos punts en el problema de la particularitat de la contradicció que cal assenyalar per a l'anàlisi, és a dir, la contradicció principal i l'aspecte principal d'una contradicció.
Hi ha moltes contradiccions en el procés de desenvolupament d'una cosa complexa, i una d'elles és necessàriament la contradicció principal l'existència i el desenvolupament de la qual determinen o influeixen l'existència i el desenvolupament de les altres contradiccions.
Per exemple, en la societat capitalista les dues forces en contradicció, el proletariat i la burgesia, formen la contradicció principal. Les altres contradiccions, com aquelles entre els vestigis de la classe feudal i la burgesia, entre la petita burgesia camperola i la burgesia, entre el proletariat i la petita burgesia camperola, entre els capitalistes no monopolistes i els capitalistes monopolistes, entre la burgesia democràtica i la burgesa feixista, entre els països capitalistes i entre l'imperialisme i les colònies, estan tots decidits o influenciats per aquesta contradicció principal.
En un país semicolonial com la Xina, la relació entre la contradicció principal i les contradiccions no principals presenta un panorama complicat.
Quan l'imperialisme desencadena una guerra d'agressió contra un país com aquest, totes les seves classes diferents, excepte per alguns traïdors, poden unir-se temporalment en una guerra nacional contra l'imperialisme. En un moment com aquest, la contradicció entre l'imperialisme i el país en qüestió es converteix en la contradicció principal, mentre que totes les contradiccions entre les diverses classes a l'interior del país (incloent la què fou la contradicció principal, entre el sistema feudal i les grans masses del poble) són temporalment relegades a una posició secundària i subordinada. Així va ser a la Xina en la guerra de l'opi de 1840, la guerra sino-japonesa de 1894 i la guerra de Yihétuán de 1900, i així és ara en l'actual guerra sino-japonesa.
Però en una altra situació, les contradiccions canvien de posició. Quan l'imperialisme continua amb la seva opressió no mitjançant la guerra, sinó a través de mitjans més suaus -polítics, econòmics i culturals- les classes dirigents dels països semicolonials capitulen davant l'imperialisme, i ambdós formen una aliança per a l'opressió conjunta de les masses populars. En aquestes circumstàncies, les masses sovint recorren a la guerra civil contra l'aliança de l'imperialisme i les classes feudals, mentre l'imperialisme empra sovint mètodes indirectes i no tant l'acció directa per ajudar als reaccionaris dels països semicolonials a oprimir el poble, i així les contradiccions internes esdevenen particularment agudes. Això és el que va passar a la Xina en la guerra revolucionària de 1911, la guerra revolucionària de 1924-27, i els deu anys de la guerra revolucionària agrària després de 1927. Les guerres entre els diversos grups dirigents reaccionaris en els països semicolonials, per exemple, les guerres entre els senyors de la guerra a la Xina, cauen en la mateixa categoria.
Quan es desenvolupa una guerra civil revolucionària fins al punt d'amenaçar la mateixa existència de l'imperialisme i els seus lacais, els reaccionaris domèstics, l'imperialisme sovint adopta altres mètodes per tal de mantenir el seu domini; o bé intenta escindir el front revolucionari des de dins o bé envia forces armades per ajudar directament als reaccionaris domèstics. En aquests temps, l'imperialisme estranger i la reacció autòctona es troben prou obertament en un pol mentre que les masses populars es troben en l'altre pol, formant així la contradicció principal la qual determina o influeix el desenvolupament de les altres contradiccions. L'ajuda prestada per diversos països capitalistes als reaccionaris russos després de la revolució d'octubre és un exemple d'intervenció armada. La traïció de Chiang Kai-shek de 1927 és un exemple de divisió del front revolucionari.
Però passi el que passi, no hi ha cap dubte que en cada etapa del desenvolupament d'un procés, només hi ha una contradicció principal la qual té el paper protagonista.
Per tant, si en algun procés hi ha una sèrie de contradiccions, una d'elles ha de ser la contradicció principal que exerceix el paper de primer ordre i decisiu, mentre que la resta ocupen una posició secundària subordinada. Per tant, en l'estudi de qualsevol procés complex en el qual hi ha dues o més contradiccions, hem de dedicar tots els esforços a trobar-ne la contradicció principal. Un cop aquesta contradicció principal és entesa, tots els problemes es poden resoldre aviat. Aquest és el mètode que ens va ensenyar Marx en el seu estudi de la societat capitalista. Igualment Lenin i Stalin ens van ensenyar aquest mètode quan van estudiar l'imperialisme i la crisi general del capitalisme i quan van estudiar l'economia soviètica. Hi ha milers d'erudits i homes d'acció que no ho entenen, i el resultat és que, perduts en una boira, són incapaços d'arribar al cor del problema i, naturalment, no poden trobar una manera de resoldre les seves contradiccions.
Com hem dit, no s'han de tractar totes les contradiccions en un procés com a equivalents però cal distingir entre la contradicció principal i les secundàries, i posar una atenció especial en copsar la principal. Però, en qualsevol contradicció donada, ja sigui principal o secundària, haurien els dos aspectes contradictoris de ser tractats com equivalents? Novament, no. En qualsevol contradicció el desenvolupament dels aspectes contradictoris és desigual. A vegades semblen estar en equilibri, el qual és només temporal i relatiu, mentre que el desequilibri és bàsic. Dels dos aspectes contradictoris, un ha de ser el principal i l'altre secundari. L'aspecte principal és el que té el paper protagonista en la contradicció. La naturalesa d'una cosa està determinada principalment per l'aspecte principal d'una contradicció, l'aspecte que ha assolit la posició dominant.
Però aquesta situació no és estàtica; els aspectes principals i no principals d'una contradicció es transformen a si mateixos entre si mateixos i la naturalesa de la cosa canvia en conseqüència. En un procés determinat o en una etapa determinada del desenvolupament d'una contradicció, A és l'aspecte principal i B és l'aspecte no principal; en una altra etapa o en una altre procés els papers s'inverteixen -un canvi determinat pel grau d'increment o decrement en la força de cada aspecte en la seva lluita contra l'altre en el transcurs del desenvolupament d'una cosa.
Sovint parlem de "la substitució del vell pel nou." La substitució d'allò vell per allò nou és una llei general, eterna i inviolable de l'univers. La transformació d'una cosa en una altra, a través de salts de formes diferents d'acord amb l'essència i les condicions externes -aquest és el procés pel qual allò nou substitueix allò vell. En cada cosa hi ha una contradicció entre els seus aspectes nous i vells, i això dóna lloc a una sèrie de lluites curulles de vicissituds. Com a resultat d'aquestes lluites, el nou aspecte passa de ser menor a major i incrementa el seu predomini, mentre que l'aspecte antic passa de ser major a menor i s'extingeix gradualment. I a partir del moment en què el nou aspecte pren el domini sobre el vell, la cosa vella canvia qualitativament en una cosa nova. Pot ser vist així doncs que la naturalesa d'una cosa és principalment determinada per l'aspecte principal de la contradicció, l'aspecte que ha assolit el predomini. Quan l'aspecte principal que ha assolit el predomini canvia, la naturalesa d'una cosa canvia en concordança.
En la societat capitalista, el capitalisme ha canviat la seva posició de ser una força subordinada en l'antiga era feudal a ser la força dominant, i la naturalesa de la societat ha canviat en concordança de feudal a capitalista. En la nova era, capitalista, les forces feudals han canviat de la seva antiga posició dominant a una de subordinació, desapareixent gradualment. Tal fou el cas, per exemple, a Anglaterra i França. Amb el desenvolupament de les forces productives, la burgesia canvia de ser una nova classe jugant un paper progressiu a ser una classe antiga jugant un paper reaccionari, fins que finalment és enderrocada pel proletariat i esdevé una classe privada de posseir privadament els mitjans de producció i desproveïts de poder, quan aquesta, també, s'extingeix a poc a poc. El proletariat, el qual és molt més nombrós que la burgesia i creix simultàniament amb ella però sota el seu domini, és una força nova que, inicialment subordinada a la burgesia, va prenent força gradualment, esdevé una classe independent que juga el paper protagonista en la història, i finalment s'apodera del poder polític i esdevé la classe dirigent. Aleshores, la naturalesa de la societat canvia i la vella societat capitalista esdevé la nova societat socialista. Aquest és el camí ja pres per la Unió Soviètica, un camí que tots els altres països prendran inevitablement.
Vegeu la Xina, per exemple. L'imperialisme ocupa la posició principal en la contradicció en la qual la Xina ha quedat reduïda a una semicolònia, oprimeix el poble xinès, i la Xina ho estat transformada d'un país independent a un de semicolonial. Però aquest estat de coses canviarà inevitablement; en la lluita entre els dos bàndols, el poder del poble xinès que està creixent sota la direcció del proletariat inevitablement canviarà la Xina d'una semicolònia a un país independent, mentre que l'imperialisme serà enderrocat i la vella Xina canviarà inevitablement vers una Xina nova.
El canvi de l'antiga Xina a una nova Xina també implica un canvi en la relació entre les velles forces feudals i les noves forces populars al si del país. L'antiga classe terratinent feudal serà enderrocada, i de ser la governant es transformarà en la governada; i aquesta classe, també, anirà extingint-se a poc a poc. De ser el governat, el poble, liderat pel proletariat, esdevindrà el governant. Aleshores, la naturalesa de la societat xinesa canviarà i la societat vella, semicolonial i semifeudal canviarà en una nova societat democràtica.
Transformacions recíproques d'aquestes característiques es troben en la nostra experiència passada. La dinastia Ching que va governar la Xina durant gairebé tres-cents anys va ser enderrocada en la Revolució de 1911, i el revolucionari Tung Meng Hui sota el lideratge de Sun Yat-sen fou victoriós durant un temps. En la guerra revolucionària de 1924-27, les forces revolucionàries de l'aliança comunista-Guomindang al sud van canviar de febles a fortes i van guanyar la victòria en l'expedició del nord, mentre que els senyors de la guerra del nord els quals duien la veu cantant van ser enderrocats. El 1927, les forces populars dirigides pel Partit Comunista es van reduir numèricament sota els atacs de la reacció del Guomindang, però amb l'eliminació de l'oportunisme al si de les seves files van anar creixent paulatinament. En les bases de suport revolucionàries sota la direcció comunista, els pagesos s'han transformat de ser els governats a ser els governants, mentre que els terratinents han patit una transformació inversa. Sempre és així en el món, el nou desplaçant el vell, el vell essent substituït pel nou, el vell essent eliminat per deixar pas al nou, i el nou que emergeix del vell.
En determinats moments de la lluita revolucionària, les dificultats superen les condicions favorables i així constitueixen l'aspecte principal de la contradicció i les condicions favorables constitueixen l'aspecte secundari. Però a través dels seus esforços els revolucionaris poden superar les dificultats pas a pas i donar lloc a una nova situació favorable; per tant una situació difícil cedeix pas a una de favorable. Això és el que va passar després del fracàs de la revolució a la Xina el 1927 i durant la llarga marxa de l'Exèrcit roig xinès. En l'actual guerra sino-japonesa, la Xina torna a estar en una posició difícil, però nosaltres podem canviar això i transformar radicalment la situació entre la Xina i el Japó. Per contra, les condicions favorables es poden transformar en dificultats si els revolucionaris s'equivoquen. Així la victòria de la revolució de 1924-27 es va convertir en una derrota. Les bases de suport revolucionàries que van créixer a les províncies del sud després de 1927 van patir totes una derrota pel 1934.
Quan ens dediquem a l'estudi, passa el mateix pel que fa a la contradicció en el pas de la ignorància al coneixement. Al principi del nostre estudi del marxisme, el nostre desconeixement o escassa noció amb el marxisme es troba en contradicció amb el coneixement del marxisme. Però amb un estudi assidu, la ignorància pot transformar-se en coneixement, de coneixement escàs a coneixement substancial, i de ceguesa en l'aplicació del marxisme al domini de la seva aplicació.
Algunes persones pensen que això no és cert pel que fa a certes contradiccions. Per exemple, en la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció, les forces productives són l'aspecte principal; en la contradicció entre la teoria i la pràctica, la pràctica és l'aspecte principal; en la contradicció entre la base econòmica i la superestructura, la base econòmica és l'aspecte principal; i no hi ha cap canvi en les seves posicions respectives. Aquesta és una concepció materialista mecanicista, no la concepció materialista dialèctica. És cert, les forces productives, la pràctica i la base econòmica generalment juguen el paper principal i decisiu; qui ho nega no és materialista. Però també cal que s'admeti que en determinades condicions, aspectes com les relacions de producció, la teoria i la superestructura al seu torn es manifesten elles mateixes en el paper principal i decisiu. Quan és impossible per les forces productives desenvolupar-se sense un canvi en les relacions de producció, llavors el canvi en les relacions de producció juga el paper principal i decisiu. La creació i divulgació de la teoria revolucionària juga el paper principal i decisiu en els temps els quals Lenin deia: "Sense teoria revolucionària no hi pot haver moviment revolucionari."26 Quan s'ha de realitzar una tasca, sigui quina sigui, però encara no hi ha cap línia rectora, mètode, pla o política, el principal i decisiu és decidir sobre una línia rectora, mètode, pla o política. Quan la superestructura (política, cultura, etc.) obstaculitza el desenvolupament de la base econòmica, els canvis polítics i culturals esdevenen principals i decisius. Anem en contra del materialisme quan diem això? No. La raó és que, mentre reconeixem que en el desenvolupament general de la història allò material determina allò mental i l'ésser social determina la consciència social, nosaltres també -i de fet hem de- reconèixer la reacció d'allò mental sobre les coses materials, de la consciència social sobre l'ésser social i de la superestructura sobre la base econòmica. Això no va en contra del materialisme; al contrari, evita el materialisme mecanicista i recolza fermament el materialisme dialèctic.
En estudiar la particularitat de la contradicció, tret que examinem aquestes dues facetes -les contradiccions principals i la no principal en un procés, i els aspectes principal i no principal d'una contradicció-, això és, tret que examinem el caràcter distintiu d'aquestes dues facetes de la contradicció, ens trobarem empantanats en abstraccions, serem incapaços d'entendre concretament la contradicció i, consegüentment, serem incapaços de trobar el mètode correcte per a resoldre-la. El caràcter distintiu o la particularitat d'aquestes dues facetes de la contradicció representa el desequilibri de les forces que es troben en contradicció. Res en aquest món es desenvolupa de manera absolutament uniforme; ens hem d'oposar a la teoria del desenvolupament uniforme o a la teoria de l'equilibri. A més, són aquestes facetes concretes d'una contradicció i els canvis en els aspectes principals i no principals d'una contradicció en el transcurs del seu desenvolupament els que manifesten la força d'allò nou que substitueix allò vell. L'estudi de les diferents etapes de desigualtat en les contradiccions, de les contradiccions principals i no principals i dels aspectes principals i no principals d'una contradicció constitueix un mètode essencial pel qual un partit polític revolucionari determina correctament les seves estratègiques i tàctiques polítiques tant en els afers polítics com en els militars. Tots els comunistes hi han de posar atenció.
V.La identitat i la lluita entre els aspectes d'una contradicció
Quan entenem la universalitat i la particularitat de la contradicció, cal seguir amb l'estudi del problema de la identitat i la lluita dels aspectes d'una contradicció.
Identitat, unitat, coincidència, interpenetració, interpermeació, interdependència (o dependència mútua per a l'existència), interconnexió o cooperació mútua -tots aquests termes diferents signifiquen el mateix i fan referència als dos punts següents: en primer lloc, l'existència de cadascun dels dos aspectes d'una contradicció en el procés de desenvolupament d'una cosa pressuposa l'existència de l'altre aspecte, i ambdós aspectes coexisteixen en una única entitat; en segon lloc, sota unes condicions donades, cadascun dels dos aspectes contradictoris es transformen a si mateixos en el seu contrari. Aquest és el sentit d'identitat.
Lenin va dir:
La dialèctica és l'ensenyament que mostra com poden ser els oposats i com passen a ser (com esdevenen) idèntics -sota quines condicions són idèntics, transformant-se els uns als altres- per què la ment humana hauria de prendre aquests oposats no com a morts, rígids, sinó com a vius, condicionals, mòbils, transformant-se els uns als altres.27
Què significa aquest passatge?
Els aspectes contradictoris de cada procés s'exclouen entre si, lluiten entre si i es troben en oposició entre si. Sense excepció, estan continguts en el procés de desenvolupament de totes les coses i en tot el pensament humà. Un procés simple conté només un únic parell d'oposats, mentre que un procés complex en conté més. I al seu torn, els parells d'oposats estan en contradicció els uns amb els altres.
Així és com totes les coses del món objectiu i tot el pensament humà estan constituïts i com es posen en moviment.
Així doncs, hi ha una manca total d'identitat o unitat. Com es pot parlar doncs d'identitat o unitat?
El fet és que cap aspecte contradictori pot existir de forma aïllada. Sense el seu aspecte oposat, cadascun perd la condició de la seva existència. Tan sols penseu-hi, pot existir cap aspecte contradictori d'una cosa o d'una concepció de la ment humana de manera independent? Sense vida, no hi hauria mort; sense la mort, no hi hauria vida. Sense un "a dalt", no hi hauria un "a sota"; sense un "a sota", no hi hauria un "a dalt". Sense la dissort, no hi hauria la bona sort; sense la bona sort, això no seria cap dissort. Sense la facilitat, no hi hauria la dificultat; sense la dificultat, no hi hauria la facilitat. Sense els terratinents, no hi haurien els pagesos; sense els pagesos, no hi haurien els terratinents. Sense la burgesia no hi hauria el proletariat; sense el proletariat, no hi hauria la burgesia. Sense l'opressió imperialista de les nacions, no hi haurien colònies ni semicolònies; sense colònies o semicolònies, no hi hauria opressió imperialista de les nacions. És així amb tots els contraris; en certes condicions donades, d'una banda s'oposen entre si, i de l'altra estan interconnectats, s'interpenetren, s'interpermeen i són interdependents, i aquest caràcter es descriu com a identitat. En certes condicions donades, tots els aspectes contradictoris tenen el caràcter de no identitat i per tant es descriuen com a contradictoris. Però també posseeixen el caràcter d'identitat i per tant estan interconnectats. Això és el que Lenin vol dir quan diu que la dialèctica estudia “com els oposats poden ser i com esdevenen idèntics”. Llavors com poden ser idèntics? Perquè cadascun és la condició per a l'existència de l'altre. Aquest és el primer significat de la identitat.
Però n'hi ha prou amb dir només que cadascun dels aspectes contradictoris és la condició per a l'existència de l'altre, que hi ha identitat entre ells i que consegüentment poden coexistir en una entitat única? No, no ho és. La qüestió no finalitza amb la seva dependència els uns dels altres per a la seva existència; el que és més important és la seva transformació els uns en els altres. És a dir, en certes condicions donades, cadascun dels aspectes contradictoris dins d'una cosa es transforma a si mateix en el seu contrari, canvia la seva posició a la del seu contrari. Aquest és el segon significat de la identitat de la contradicció.
Per què hi ha identitat aquí, també? Observeu, per mitjà de la revolució el proletariat, en un moment el governat, es transforma en el governant, mentre que la burgesia, l'antic governant, es transforma en el governat i canvia la seva posició a la que ocupava originàriament el seu contrari. Això ja ha ocorregut a la Unió Soviètica, així com ocorrerà a tot el món. Si no hi hagués interconnexió i identitat dels contraris en certes condicions donades, com es podria produir aquest canvi?
El Guomindang, que va jugar un cert paper positiu en una determinada etapa de la història moderna de la Xina, es va convertir en un partit contrarevolucionari després de 1927 per la seva inherent naturalesa de classe i per la seducció imperialista (aquestes són les condicions); però s'ha vist obligat a acceptar de resistir al Japó per l'agudització de la contradicció entre la Xina i el Japó i perquè la política de front únic del Partit Comunista (aquestes són les condicions). Les coses en contradicció es transformen les unes en les altres i aquí rau una identitat definida.
La nostra revolució agrària ha estat un procés en el qual la classe terratinent propietària de la terra es transforma en una classe que ha perdut la seva terra, mentre que els pagesos que d'antuvi havien perdut les seves terres es transformen en petits propietaris que han adquirit la terra, i serà així un procés com aquest altra vegada. En certes condicions donades tenir i no tenir, adquirir i perdre, estan interconnectats; hi ha identitat de les dues bandes. Sota el socialisme, la propietat privada dels pagesos es transforma en propietat pública de l'agricultura socialista; això ja ha ocorregut a la Unió Soviètica, així com succeirà arreu. Hi ha un pont que porta de la propietat privada a la propietat pública, que en filosofia s'anomena identitat, o transformació recíproca, o interpenetració.
Consolidar la dictadura del proletariat o la dictadura del poble és de fet preparar les condicions per abolir aquesta dictadura i avançar vers l'etapa superior quan tots els sistemes estatals siguin eliminats. Establir i construir el Partit Comunista és de fet preparar les condicions per a l'eliminació del Partit Comunista i de tots els partits polítics. Construir un exèrcit revolucionari sota la direcció del Partit Comunista i dur a terme la guerra revolucionària és de fet preparar les condicions per a l'eliminació permanent de la guerra. Aquests contraris són alhora complementaris.
La guerra i la pau, com tothom sap, es transformen l'una en l'altra. La guerra es transforma en pau; per exemple, la primera guerra mundial es va transformar en la pau de postguerra, i la guerra civil a la Xina s'ha aturat, donant lloc a la pau interna. La pau es transforma en guerra; per exemple, la cooperació entre el Guomindang i els comunistes es va transformar en guerra el 1927, i la situació actual de pau mundial es pot transformar en una segona guerra mundial. Per què succeeix això? Perquè en la societat de classes coses tan contradictòries com la guerra i la pau tenen una identitat en certes condicions determinades.
Totes les coses contradictòries estan interconnectades; no només coexisteixen en una sola entitat en certes condicions determinades, sinó que en altres condicions donades, també es transformen a si mateixes les unes en les altres. Aquest és el sentit complet de la identitat dels contraris. Això és el què volia dir Lenin quan va parlar de "com són (com esdevenen) idèntics -sota quines condicions són idèntics, transformant-se l'un en l'altre."
Per què “la ment humana hauria de prendre aquests oposats no com a morts, rígids, sinó com a vius, condicionals, mòbils, transformant-se l'un en l'altre”? Perquè així és com són les coses en la realitat objectiva. El fet és que la unitat o la identitat dels contraris en les coses objectives no és morta ni rígida, sinó que és viva, condicional, mòbil, temporal i relativa; en certes condicions donades, cada aspecte contradictori es transforma en el seu contrari. Reflectit en el pensament de les persones, això es converteix en la visió marxista del món del materialisme dialèctic. Són només les classes dirigents reaccionàries del passat i del present i els metafísics al seu servei els que consideren els contraris no com a vius, condicionals, mòbils i que es transformen els uns als altres, sinó com a morts i rígids, i propaguen aquesta fal·làcia per tot arreu per enganyar els masses populars, buscant així perpetuar el seu domini. La tasca dels comunistes és exposar les fal·làcies dels reaccionaris i dels metafísics, propagar la dialèctica inherent a les coses, i així accelerar la transformació de les coses i aconseguir l'objectiu de la revolució.
En parlar de la identitat dels contraris en certes condicions donades, ens referim als oposats reals i concrets i a les transformacions reals i concretes dels oposats els uns als altres. Hi ha innombrables transformacions en la mitologia, per exemple, la cursa de Kuafu amb el sol a Shan Hai Jing28, l'abatiment de nou sols per part de Yi a Huainanzi29, les setanta-dues metamorfosis del rei mico a Xi You Ji,30 els nombrosos episodis d'espectres i guineus metamorfosats en éssers humans als Contes estranys de Liaozhai31, etc. Però aquestes transformacions llegendàries dels oposats no són canvis concrets que reflecteixin contradiccions concretes. Són transformacions ingènues, imaginàries, transformacions concebudes subjectivament evocades en la ment de les persones per innombrables transformacions reals i complexes dels oposats els uns als altres. Marx va dir: “Tota la mitologia domina i conquereix i modela les forces de la natura en i a través de la imaginació; per tant, desapareix tan bon punt les persones aconsegueixen el domini de les forces de la natura."32 Les miríades de canvis en la mitologia (i també en els contes infantils) fan les delícies de la gent perquè descriuen imaginativament la conquesta de les forces de la natura per part de les persones, i els millors mites posseeixen un "encant etern", tal com Marx ho va dir; però els mites no es construeixen a partir de les contradiccions concretes existents en certes condicions donades i per tant no són un reflex científic de la realitat. És a dir, en els mites o contes infantils els aspectes que constitueixen una contradicció només tenen una identitat imaginària, no una identitat concreta. El reflex científic de la identitat en les transformacions reals és la dialèctica marxista.
Per què es pot transformar un ou però no una pedra en una gallina? Per què hi ha identitat entre la guerra i la pau i cap entre la guerra i una pedra? Per què els éssers humans poden donar a llum només éssers humans i no a cap altra cosa? L'única raó és que la identitat dels contraris només existeix en determinades condicions necessàries. Sense aquestes determinades condicions necessàries no hi pot haver identitat de cap mena.
Per què a Rússia l'any 1917 la revolució democràtico-burgesa de febrer estava directament vinculada amb la revolució socialista proletària d'octubre, mentre que a França la revolució burgesa no estava directament vinculada a una revolució socialista i la Comuna de París de 1871 va acabar en fracàs? Per què, d'altra banda, el sistema nòmada de Mongòlia i l'Àsia Central s'ha relacionat directament amb el socialisme? Per què la revolució xinesa pot esquivar un futur capitalista i estar directament lligada al socialisme sense prendre l'antiga via històrica dels països occidentals, sense transitar per un període de dictadura burgesa? L'únic motiu són les condicions concretes de l'època. Quan es donen determinades condicions necessàries, sorgeixen certes contradiccions en el procés de desenvolupament de les coses i, a més, els contraris que continguts en ell són interdependents i es transformen l'un en l'altre; en cas contrari res d'això seria possible.
Tal és el problema de la identitat. Què és llavors la lluita? I quina relació hi ha entre identitat i lluita?
Lenin va dir:
La unitat (coincidència, identitat, acció igual) dels contraris és condicional, temporal, transitòria, relativa. La lluita dels contraris mútuament excloents és absoluta, de la mateixa manera que el desenvolupament i el moviment ho són.33
Què significa aquesta cita?
Tots els processos tenen un principi i un final, tots els processos es transformen en els seus contraris. La constància de tots els processos és relativa, però la mutabilitat que es manifesta en la transformació d'un procés en un altre és absoluta.
Hi ha dos estats de moviment en totes les coses, el de repòs relatiu i el de canvi notori. Ambdós són provocats per la lluita entre els dos elements contradictoris continguts en una cosa. Quan la cosa es troba en el primer estat de moviment, està experimentant només un canvi quantitatiu i no qualitatiu i consegüentment presenta l'aspecte exterior d'estar en repòs. Quan la cosa es troba en el segon estat de moviment, el canvi quantitatiu del primer estat ja ha arribat a un punt culminant i dóna lloc a la dissolució de la cosa com a entitat i a continuació es produeix un canvi qualitatiu, d'aquí l'aparició d'un canvi notori. Tal unitat, solidaritat, combinació, harmonia, equilibri, estancament, punt mort, repòs, constància, permanència, solidesa, atracció, etc., tal com veiem en la vida quotidiana, són les aparences de les coses en estat de canvi quantitatiu. D'altra banda, la dissolució de la unitat, això és, la destrucció d'aquesta solidaritat, combinació, harmonia, equilibri, estancament, punt mort, repòs, constància, permanència, solidesa i atracció, i el canvi de cadascuna en el seu contrari són tots les aparences de coses en estat de canvi qualitatiu, la transformació d'un procés en un altre. Les coses es transformen constantment del primer al segon estat de moviment; la lluita dels contraris continua en ambdós estats però la contradicció es resol a través del segon estat. Per això diem que la unitat dels contraris és condicional, temporal i relativa, mentre que la lluita dels contraris mútuament excloents és absoluta.
Quan dèiem més amunt que dues coses oposades poden coexistir en una mateixa entitat i es poden transformar l'una en l'altra perquè hi ha identitat entre elles, estàvem parlant de condicionalitat, això és a dir, en certes condicions donades dues coses contradictòries es poden unir i poden transformar-se les unes en les altres, però en absència d'aquestes condicions, no poden constituir una contradicció, no poden conviure en una mateixa entitat i no poden transformar-se les unes en les altres. És perquè la identitat dels contraris s'obté només en certes condicions donades que hem dit que la identitat és condicional i relativa. Podem afegir que la lluita entre contraris impregna un procés de principi a fi i fa que un procés es transformi en un altre, que és omnipresent, i que per tant la lluita és incondicional i absoluta.
La combinació de la identitat condicional, relativa i la lluita incondicional i absoluta constitueix el moviment de contraris en totes les coses.
Els xinesos sovint diem, “les coses que s'oposen mútuament també es complementen.”34 Això és, les coses que s'oposen entre si tenen identitat. Aquesta dita és dialèctica i contrària a la metafísica. "Oposar-se entre si" es refereix a l'exclusió mútua o a la lluita de dos aspectes contradictoris. "Complementar-se entre si" significa que en certes condicions donades els dos aspectes contradictoris s'uneixen i adquireixen identitat. Tanmateix, la lluita és inherent a la identitat, i sense lluita no pot haver-hi identitat.
En la identitat hi ha lluita, en particular hi ha universalitat, i en la individualitat hi ha generalitat. Per citar a Lenin, "...hi ha un absolut en el relatiu.”35
VI.El paper de l'antagonisme en la contradicció
La qüestió de la lluita dels contraris inclou la qüestió de què és l'antagonisme. La nostra resposta és que l'antagonisme és una forma, però no l'única forma, de la lluita dels contraris.
En la història humana, l'antagonisme entre classes existeix com una manifestació particular de la lluita dels contraris. Considereu la contradicció entre les classes explotadores i les classes explotades. Classes tan contradictòries conviuen durant molt de temps en la mateixa societat, ja sigui una societat esclavista, una societat feudal o una societat capitalista, i lluiten entre si; però no és fins que la contradicció entre les dues classes es desenvolupa fins a un cert estadi que assumeix la forma d'antagonisme obert i es converteix en revolució. El mateix passa amb la transformació de la pau en guerra en la societat de classes.
Abans d'explotar, una bomba és una única entitat en la qual els contraris coexisteixen en certes condicions donades. L'explosió només es produeix quan hi ha una nova condició, la ignició, es fa present. Una situació anàloga es produeix en tots aquells fenòmens naturals que finalment adopten la forma de conflicte obert per resoldre antigues contradiccions i produir coses noves.
És molt important ser conscients d'aquest fet. Ens permet entendre que les revolucions i les guerres revolucionàries són inevitables en la societat de classes i que sense elles, és impossible fer cap salt en el desenvolupament social i derrocar les classes dominants reaccionàries i per tant impossible que el poble assoleixi el poder polític. Els comunistes han d'exposar la propaganda enganyosa dels reaccionaris, tal com l'afirmació que la revolució social és innecessària i impossible. Han de mantenir fermament la teoria marxista-leninista de la revolució social i permetre al poble entendre que la revolució social no només és del tot necessària sinó també totalment practicable, i que tota la història de la humanitat i el triomf de la Unió Soviètica han confirmat aquesta veritat científica.
Ara bé, hem de fer un estudi concret de les circumstàncies de cada lluita concreta de contraris i no hem d'aplicar arbitràriament la fórmula comentada amunt a totes les coses. La contradicció i la lluita són universals i absolutes, però els mètodes per a resoldre les contradiccions, això són, les formes de lluita, difereixen segons les diferències en la naturalesa de les contradiccions. Algunes contradiccions es caracteritzen per un antagonisme obert, d'altres no. D'acord amb el desenvolupament concret de les coses, algunes les contradiccions que originàriament no eren antagòniques es converteixen en antagòniques, mentre que altres que eren originalment antagòniques es converteixen en no antagòniques.
Com ja s'ha esmentat, mentre les classes existeixin, les contradiccions entre les idees correctes i incorrectes al Partit Comunista són reflexos dins del partit de les contradiccions de classe. Al principi, pel que fa a determinades qüestions, aquestes contradiccions poden no manifestar-se com a antagòniques. Però amb el desenvolupament de la lluita de classes, poden créixer i esdevenir antagòniques. La història del Partit Comunista de la Unió Soviètica ens mostra que les contradiccions entre el pensament correcte de Lenin i Stalin i el pensament fal·laç de Trotski, Bukharin i d'altres no es van manifestar en un primer moment de forma antagònica, però més tard es van desenvolupar fins a esdevenir antagòniques. Hi ha casos semblants en la història del Partit Comunista Xinès. Al principi, les contradiccions entre el pensament correcte de molts dels nostres camarades del partit i el pensament fal·laç de Chen Dixiu, Zhang Guotao i d'altres tampoc no es van manifestar en una forma antagònica, però més tard es van desenvolupar fins a esdevenir antagòniques. En l'actualitat la contradicció entre el pensament correcte i incorrecte al nostre partit no es manifesta de forma antagònica, i si els camarades que han comès errors poden corregir-los, no es convertiran en antagonisme. Per tant, el partit ha de dur a terme, d'una banda, una lluita seriosa contra els pensaments erronis, i de l'altra, donar als camarades que han comès errors plenes oportunitats de despertar. En aquestes circumstàncies, una lluita excessiva és evidentment inadequada. Però si les persones que han comès errors persisteixen en ells i els agreugen, hi ha la possibilitat que aquesta contradicció es desenvolupi en antagonisme.
Econòmicament, la contradicció entre la ciutat i el camp és extremadament antagònica tant en la societat capitalista, on sota el domini de la burgesia les ciutats saquegen sense pietat el camp, com en les zones contrades pel Guomindang a la Xina, on sota el domini de l'imperialisme estranger i la gran burgesia compradora xinesa les ciutats saquegen amb més rapacitat el camp. Però en un país socialista i a les nostres bases de suport revolucionàries, aquesta contradicció antagònica s'ha transformat en una que no és antagònica; i quan s'assoleixi la societat comunista serà abolida.
Lenin va dir, “l'antagonisme i la contradicció no són en absolut una i la mateixa cosa. Sota el socialisme, el primer desapareixerà, la segona romandrà.”36 Això significa que l'antagonisme és una forma, però no l'única forma, de la lluita dels contraris; la fórmula de l'antagonisme no es pot aplicar arbitràriament a tot arreu.
VII.Conclusió
Ara podem dir algunes paraules per resumir. La llei de la contradicció en les coses, això és, la llei de la unitat dels contraris, és la llei fonamental de la naturalesa i de la societat i per tant també la llei fonamental del pensament. S'oposa a la perspectiva metafísica del món. Representa una gran revolució en la història del coneixement humà. D'acord amb el materialisme dialèctic, la contradicció és present en tots els processos de les coses objectivament existents i del pensament subjectiu i impregna tots aquests processos d'inici a fi; aquesta és la universalitat i l'absolutitat de la contradicció. Cada contradicció i cadascun dels seus aspectes tenen les seves característiques respectives; aquesta és la particularitat i la relativitat de la contradicció. En certes condicions donades, els oposats posseeixen identitat, i consegüentment poden coexistir en una sola entitat i poden transformar-se els uns en els altres; aquesta és de nou la particularitat i la relativitat de la contradicció. Però la lluita dels contraris és incessant, continua tant quan els contraris conviuen com quan es transformen els uns en els altres, i es fa especialment visible quan es transformen l'un en l'altre; aquesta és novament la universalitat i l'absolutitat de la contradicció. A l'estudiar la particularitat i la relativitat de la contradicció, hem de prestar atenció a la distinció entre la contradicció principal i les contradiccions no principals i a la distinció entre l'aspecte principal i l'aspecte no principal d'una contradicció; a l'estudiar la universalitat de la contradicció i la lluita dels contraris en la contradicció, hem de posar atenció a la distinció entre les diferents formes de lluita. En cas contrari cometrem errors. Si, a través de l'estudi, aconseguim una comprensió real les tesis explicades anteriorment, serem capaços d'enderrocar les idees dogmàtiques que són contràries als principis bàsics del marxisme-leninisme i perjudicials per a la nostra causa revolucionària, i els nostres camarades amb experiència pràctica seran capaços d'organitzar la seva experiència en principis i evitar que es repeteixin errors empiristes. Aquestes són algunes conclusions breus del nostre estudi de la llei de la contradicció.
Notes:
12. V. I. Lenin, "Resum del llibre de Hegel Ciència de la lògica", ibíd.
13. Al seu assaig "Sobre la qüestió de la dialèctica", Lenin va dir, "El desdoblament en dues parts d'un tot i el coneixement de les seves parts contradictòries (veure la cita de Filó sobre Heràclit a l'inici de la secció 3 'Sobre la cognició' al llibre de Lassalle sobre Heràclit) és l'essència (un dels 'essencials', un dels principis, si no el principi, característics o peculiars) de la dialèctica". (Obres escollides, vol. XXXVIII). En el seu "Resum del llibre de Hegel Ciència de la lògica", va dir, "En resum, la dialèctica es pot definir com al doctrina de la unitat dels contraris. Això comprèn el nucli de la dialèctica, però requereix d'explicacions i desenvolupament". (Ibíd.)
14. V. I. Lenin, "Sobre la qüestió de la dialèctica", op. cit.
15. Una dita de Dong Zhongshu (179-104 a. C.), un exponent ben conegut del confucianisme durant la dinastia Han.
16. F. Engels, "Dialèctica. Quantitat i qualitat", a Anti-Dühring, Edicions en Llengües Estrangeres, Beijing, 1976, p. 152.
17. V. I. Lenin, "Sobre la qüestió de la dialèctica", op. cit.
18. F. Engels, Anti-Dühring, op. cit., p. 153-154.
19. V. I. Lenin, "Sobre la qüestió de la dialèctica", op. cit.
20. Íbid.
21. Vegeu "Problemes estratègics de la guerra revolucionària de la Xina", Obres escollides de Mao Zedong, vol. I, p. 159-230.
22. Ibíd.
23. Wei Zheng (580-643) fou un home d'estat i un historiador de la dinastia Tang.
24. Shui hu Zhuan (marge d'aigua), una novel·la xinesa famosa del segle XIV, descriu una guerra camperola cap al final de la dinastia Song del Nord. El poble de Zhu als voltants de Liangshanpo, on Song Jiang, líder de l'alçament camperol i heroi de la novel·la, va establir-hi la seva base. Zhu Chaofeng, el cap d'aquest poblat, era un terratinent despòtic.
25. V. I. Lenin, "Un cop més sobre els sindicats, la situació actual i els errors de Trotsky i Bujarin" dins Obres escollides, vol. XXXII.
26. V. I. Lenin, Què fer?, op. cit., p. 24
27. V. I. Lenin, "Resum del llibre de Hegel Ciència de la lògica", op. cit.
28. Shan Hai Jing (El clàssic de les muntanyes i els mars) va ser escrit a l'època dels Regnes combatents (403-221 aC.). En una de les seves fàbules, Kuafu va perseguir i va sobrepassar el sol. Però va morir de set, i el seu bastó es va transformar en el Bosc de Deng.
29. Yi és un dels herois llegendaris de l'antiga Xina, famós pel seu domini del tir amb arc. Segons una llegenda a Huainanzi (Llibre del mestre de Huainan), compilada al segle II aC., hi havia deu sols al cel en temps de l'emperador Yao. Per posar fi als danys que aquests sols abrasadors causaven a la vegetació, l'emperador Yao va ordenar a Yi que els disparés. En una altra llegenda registrada per Wang Yi (segle II dC.), es diu que l'arquer va abatre els deu sols novament.
30. Xi You Ji (Viatge a l'oest) és una novel·la del segle XVI, l'heroi de la qual és el déu mico Sun Wukong. Es podia transformar miraculosament a voluntat en setanta-dues formes diferents, com un ocell, un arbre i una pedra.
31. Els Contes estranys de Liaozhai, escrits per Pu Songling al segle XVII, és una coneguda col·lecció de 431 contes, que versen sobretot sobre fantasmes i esperits de guineu.
32. K. Marx, Prefaci i Introducció a la Contribució a la crítica de l'economia política, Edicions en Llengües Estrangeres, Beijing, 1976, p. 44.
33. V. I. Lenin, "Sobre la qüestió de la dialèctica", op. cit.
34. La dita: "les coses que s'oposen mútuament també es complementen," va aparèixer per primera vegada a La història de la primera dinastia Han de Ban Gu, un famós historiador del segle I dC. Ha estat durant molt de temps una dita popular.
35. V. I. Lenin, "Sobre la qüestió de la dialèctica", op. cit.
36. V. I. Lenin, “Observacions sobre l'Economia del període de transició de N. I. Bukharin” a Obres escollides, ed. rus., Moscou-Leningrad, 1931, vol. XI, p. 357.