Full volant del maig del 1915
Publicat originàriament com a «Der Hauptfeind steht im eigenen Land!» el maig del 1915
Ço que des de fa deu mesos, des de l’atac d’Àustria a Sèrbia, s’esperava cada dia, ha passat: La guerra amb Itàlia és ací.
Les masses populars dels països bel·ligerants han començat a alliberar-se de la xarxa de mentides oficials. La perspectiva en les causes i objectius de la guerra mundial, en la responsabilitat immediata del seu esclat s’ha ampliat també en el poble alemany. Les il·lusions sobre els objectius bèl·lics sagrats han cedit més i més, s’afebleix l’entusiasme per la guerra, la voluntat d’una pau ràpida creix poderosament – també en l’exèrcit!
És un problema difícil per als imperialistes alemanys i austríacs, que cerquen desesperadament la salvació. Semblen haver-la trobada ara. La intervenció d’Itàlia en la guerra hauria d’oferir-los la benvinguda oportunitat d’agitar nous espasmes d’odi nacional, d’ofegar el desig de pau, d’apagar les espurnes de la pròpia culpa. Especulen amb l’oblit del poble alemany, al qual han posat a prova massa sovint.
Si el pla descrit reïx, el resultat de l’experiència cruel de deu mesos s’anorrearia, i el proletariat internacional es trobaria de nou desarmat i completament descartat com a factor polític independent.
El pla ha d’ésser sabotejat – en la mesura que la part del proletariat alemany que roman fidel al socialisme internacional manté el seu sentit històric en aquest temps inoït i es fa valdre.
L’enemic del poble compta amb l’oblit de les masses – nosaltres confrontam aquesta especulació amb al solució:
No oblidar res!
Hem viscut, amb l’esclat de la guerra, que les masses han estat empresonades per les classes dominants amb les melodies encantadores dels objectius bèl·lics capitalistes. Hem viscut com les bombolles brillants de sabó dels demagogs esclataven, els somnis embogits d’agost s’esvaïen, com per comptes de la felicitat aclaparaven al poble la misèria i el patiment; com les llàgrimes de les vídues de guerra i dels orfes de guerra inflaven torrents; com el manteniment de la vergonya de tres classes, l’obstinada sacralització de la quaternitat: semiabsolutisme – domini junker – militarisme – despotisme policial esdevenien una veritat amarga.
Per l’experiència se’ns ha advertit – aprenem-ho tot, no oblidam res!
Ofensives són les tirades amb les quals l’imperialisme italià proclama la seua política d’espoliació; ofensiva és aquella tragicomèdia romana, en la qual també la grima esdevinguda moneda corrent de la «pau civil» no hi manca. Encara més ofensiu és que el fet que en tot això ho reconeixem tan sols com un mirall dels mètodes alemanys i austríacs de juliol i agost del 1914.
Tot blasme mereixen els instigadors italians de la guerra. Però no són més que còpies dels instigadors alemanys i austríacs de la guerra, els principals responsables de l’esclat de la guerra. Mateixos germans, mateixes talles!
A qui ha de demanar comptes per les noves hecatombes de sacrifici que s’apilaran?
Roman igual: l’ultimàtum austríac a Sèrbia del 23 de juliol del 1914 fou la guspira que encengué el món, encara quan el foc arriba tard a Itàlia.
Roman igual: aquest ultimàtum fou el senyal del nou repartiment del món i convocà necessàriament tots els estats espoliadors capitalistes al pla.
Roman igual: aquest ultimàtum incloïa la qüestió del domini en els Balcans, a l’Àsia Menor i en tota la Mediterrània i per tant també contenia d’un colp tots els antagonismes entre Àustria-Alemanya i Itàlia.
Quan els imperialistes alemanys i austríacs proven d’amagar-se ara rere el bosc de la política espoliadora italiana, darrera del paisatge de la deslleialtat italiana; quan s’esquincen la toga de la indignació moral, de la innocència agreujada, mentre a Roma no han trobat més que els llurs iguals, mereixen la riallada de menyspreu més encès.
No oblidar val sobre com amb el poble alemany s’ha jugat precisament en la qüestió italiana, jugat de part de patriotes alemanys molt honorables.
Des de la Triple Aliança amb Itàlia que fou una farsa – hom us ha enganyat des de llavors!
Sempre han tingut Itàlia els experts com un enemic segur en cas de guerra contra Àustria i Alemanya – hom us ha enganyat en presentar-la com un company lleial de l’Aliança!
En la Triple Aliança, que fou conclosa i renovada sense mai consultar-vos-ho, es basava una bona part del destí de la política mundial d’Alemanya – fins a dia d’avui no us han comunicat ni una lletra d’aquest Tractat.
L’ultimàtum austríac a Sèrbia, amb el qual una petita colla sorprengué la humanitat, fou la ruptura del Tractat d’Aliança entre Àustria i Itàlia – hom no us digué res d’això.
Aquest ultimàtum es realitzà contra l’oposició explícita d’Itàlia – hom us ho amagat.
El 4 de maig d’enguany Itàlia ja havia dissolt l’aliança amb Àustria – fins el 18 de maig aquest fet decisiu fou retingut al poble alemany i austríac, sí, malgrat que la veritat era precisament oficialment desmentida – una duplicitat que recorda aquell engany intencionat del poble alemany i del Reichstag alemany sobre l’ultimàtum alemany a Bèlgica del 2 d’agost del 1914.
A les negociacions d’Alemanya i d’Àustria amb Itàlia, de les quals depenia la intervenció d’Itàlia, hom no us atorgà cap influència. Com a menors d’edat fóreu tractats en aquesta qüestió vital, mentre que el partit de la guerra, mentre que la diplomàcia secreta, mentre que un grapat d’individus a Berlín i Viena jugaven amb el destí d’Alemanya.
Mitjançant el torpedinament del «Lusitania» no tan sols es consolidà el poder dels bel·licistes anglesos, francesos i russos, es provocà un difícil conflicte amb els Estats Units, i s’impulsà a tots els països neutrals a una indignació apassionada contra Alemanya, sinó que també facilità precisament l’obra desastrosa del partit italià de la guerra en un moment crític – també davant d’això havia de callar el poble alemany; el puny de ferro de l’estat de setge li estrenyia la gola.
El març d’enguany ja es podia negociar la pau – la mà d’Anglaterra s’oferia -, però l’avarícia dels imperialistes alemanys ho refusà. S’hi interposaven als esforços de pau interessos alemanys en la conquesta colonial de gran estil, en l’annexió de Bèlgica i de la Lorena francesa, a través dels capitalistes de les grans societats navieres, a través dels agitadors de la indústria pesada.
També això hom ho mantenia en secret davant del poble alemany, tampoc no se li demanava consell.
Demanam doncs a qui ha d’agrair el poble alemany la continuació d’una guerra plena d’horrors i a qui la intervenció d’Itàlia? A qui altre que els irresponsables responsables del propi país.
La imitació italiana dels esdeveniments alemanys de l’estiu de l’any passat no pot ésser per a les persones reflexives cap espurna d’un nou bel·licisme, sinó tan sols una nova palanca per esvair totes les vanes esperances d’una nova albada política i de justícia social, tan sols una nova llum per exposar les responsabilitats polítiques, per descobrir tota la perillositat dels agitadors bèl·lics austríacs i alemanys, tan sols una nova evidència contra ells.
Aprendre i no oblidar val però també per damunt de tot per la lluita heroica que els nostres companys italians han lluitat contra la guerra i encara lluiten. Lluiten en la premsa, en assemblees, en manifestacions al carrer, lluiten amb energia i fermesa revolucionàries, desafiant amb cos i vida les rabioses agressions de les onades nacionalistes que s’hi han desfermat. A la llur lluitar fem valdre les nostres congratulacions entusiastes. Que el llur esperit siga el nostre model! Procuram que siga el model de la Internacional!
Si hagués estat així des dels dies d’agost, hi hauria millors hores en el món. Millors hores per al proletariat internacional.
Ha fet bancarrota la consigna absurda del «resistir», que tan sols condueix més fonament al remolí de la carnisseria de pobles. La lluita de la classe proletària internacional contra la carnisseria imperialista internacional de pobles esdevé l’exigència socialista del moment.
L’enemic principal del poble alemany es troba a Alemanya: l’imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemanya. A aquest enemic del propi país ha de combatre el poble alemany, combatre’l en un un combat polític, actuant juntament amb el proletariat dels altres països, la lluita del qual es fan contra els seus imperialistes locals.
Ens sabem un amb el poble alemany - no tenim res en comú amb els Tirpitz i Falkenhayn, amb el govern alemany de repressió polític i servitud social. Res per a aquests, tot per al poble alemany. Tot per al proletariat internacional, pel bé del proletariat alemany, pel bé de la humanitat castigada!
Els enemics de la classe obrera compten amb l’oblit de les masses – procuram que s’hi descompten fonamentalment! Especulen amb la passivitat de les masses – però elevam el crit tempestuós:
Fins quan temps encara els jugadors de l’imperialisme abusaran de la paciència del poble? Prou i més que prou de la massacre! Abaix els instigadors de la guerra i d’ací i enllà de la frontera!
Proletaris de tots els països, seguir l’exemple heroic dels vostres germans italians! Uniu-vos a la lluita internacional de classe contra les conspiracions de la diplomàcia secreta, contra l’imperialisme, contra la guerra, per una pau d’esperit socialista.