EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

IX. Anècdotes també

Vull però, pel cas que a algú li costi massa seguir una pura seriació ideològica, oposar també algunes anècdotes a la conferència exclusivament anecdòtica a què m’estic referint. Començo per dir-vos que jo dono a tot això una ben minsa importància; posada en bones mans, la història serveix per a tots els mestres. De totes maneres, no us retrauré cap pensament sublim de LA MARINA, de Vilassar de Dalt—terra simpàtica—ni de LA PATRIA GRANDE, de Vitigudino de Abajo—terra famosa. Cada u té les anècdotes que pot o les que es mereix.

Em limitaré doncs, a citar-vos dos contrastos històrics—us en podria citar dos cents—que em serviran per reforçar la nostra tesi de les diferències totals de mentalitat entre Espanya i Catalunya. Remarqueu ben bé que dic entre Espanya i Catalunya; no pas entre catalans i castellans. Perquè, per nosaltres, la Nació és una cosa viva, plena de sentit i de cara al futur, i la raça és una cosa morta, pobre de contingut i plasmada sobre el passat. Perquè, per nosaltres, són les nacions com a forces esperituals les que edifiquen les races, i no les races—simples cristal·litzacions anatòmiques—les que construeixen les nacions.

En aqueste sentit, aquells qui nascuts a Catalunya o de sang catalana, s’incorporen a la vida espanyola i són absorbits, són tan espanyols com els altres; tan espanyols són En Graupera i «el flamant Conde de Cussó», com En Luca de Tena i l’Alcalà Zamora. Per nosaltres, però, contràriament, els forasters que vénen a Catalunya—que sempre acollim amb els braços oberts—i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació, com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència.

Saben molt bé molts dels qui m’escolten, que quan se m’ha acostat un home, un semblant, sofrint persecució de la societat o de la justícia, sempre ha trobat en mi, si més no, l’encoratjament de les meves paraules de germà; fos d’on fos, parlés la llengua que parlés. És que quan la vaga de Riotinto, per exemple, els separatistes radicals vam mancar als nostres deures de solidaritat humana internacional?

I bé; jo afirmo i mantinc, que com a esperit nacional, els caràcters d’Espanya i de Catalunya són totalment oposats. El d’ells és dominador, estàtic, soberg, altiu, absolutista, reaccionari, trist, autoritari..... (que no veieu aquests inadaptats que fa trenta i fa cinquanta anys que són en aquesta terra generosa i no parlen encara un mot de la nostra llengua?).

El nostre esperit nacional, oposadament, és obert, dinàmic, franc, democràtic, lliberal, avençat, alegre i antiautoritari..... (que si cada català té «un rei al cos», tots junts no en volem tenir cap).

Així, quan la història era al moment del triomf de les monarquies, s’havia pogut dir de la de Catalunya «que era ja una veritable república amb presidència hereditària».

Vegeu, només, les contínues irritacions que en l’esperit democràtic del nostre poble provocà el xoc amb el soberg absolutisme del primer rei no català—aquell Ferran d’Antequera que prenia entrar a Balaguer, que li oferia les portes obertes, «per un esvoranc que es fes a la muralla»—les quals feien dir a l’Abarca: «Los catalanes echaban de menor aquella popular humanidad y generosa confianza con que fueron siempre honrados y acariciados por los otros reyes».

Ve’t ací un fet.

Això era en la primera meitat del segle XIV, quan, enutjats els valencians per les intrigues de la gent que voltava la muller del nostre rei Alfons III, germana d’Alfons IX de Castella, van acudir en to de protesta a doldre’s dels seus greuges. I oint la regina la delegació popular, acabdillada per En Guillem de Vinatea, diu que esdevingué pàl·lida d’ira, i espurnejant-li els ulls exclamà, adrençant-se al seu espòs, el rei de Catalunya:

- «Señor, no consentiría el rey Don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que él no los degollase a todos!».

- «Reyna, Reyna!»—va contestar-li el nostre rei Alfons—«Lo nostre Poble es franch e no sta sotsjugat com lo poble de Castella, car los qui el formen nos tenen a Nos com a Senyor et Nos los tenin a ells com a bons vassalls e companys!»

Estigueu-ne, segurs, amics meus, que si en aquell moment la nostra terra hagués estat dominada per la dinastia espanyola, el poble de València hauria hagut de presenciar, si més no, l’horror sagnant d’una altra llei de fugues.

Un altre parell de fets històrics que mostren el viu contrast de què us parlava entre els caràcters nacionals d’Espanya i de Catalunya:

Mentre a mitjan segle XVI, com sabeu, fou cremat de viu en viu a Ginebra, com a heretge, el català Miquel Servet, gloriós descobridor de la circulació de la sang, mireu la mentalitat que mostrava Castella un segle després: (I això no ho trec de cap diariet de províncies, sinó de la «Historia de España», de l’Altamira, Volum III. Pàg. 478.)

En el segle XVII, la comissió nomenada per estudiar—això de nomenar «comissions per estudiar», és molt espanyol, ja ho veieu—per estudiar, com dic, un pla de canalitzacions del Tajo i del Manzanares, refutà el projecte per aquesta saborosa raó:

«Si Dios hubiese deseado que ambos rios fuesen navegables, con un solo «fiat» lo hubiese realizado, y seria atentatorio a los derechos de la Providencia mejorar lo que ella, por motivos inescrutables, habia querido que quedase imperfecto».

Ells són ells: Nosaltres som nosaltres mateixos. «Sinn Fein».