EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

X. L’opressió de Catalunya

Vaig a acabar, però abans de fer-ho vull dir dues paraules sobre la vergonyosa opressió de Catalunya.

No retraure aquí cap «memorial de greuges», ni crec que ens manqui per res. Contestaré només a la falsa afirmació que ha fet algú darrerament que els obrers, «com més conscients són, més s’allunyen del nacionalisme». De quin?

Un gran mestre del socialisme, Jaurés—com ens recordava molt bé En Fabra Ribas, fa alguns anys—deia que una mica de patriotisme allunyava de la Internacional, i un gran patriotisme hi acostava; que una mica d’internacionalisme allunyava de la pàtria, i que molt internacionalisme hi duia.

Jo us diré així mateix, que una mica d’intel·ligència pot allunyar del nacionalisme, però que una forta intel·ligència hi acosta.

Però és que no ho veiem així a tot arreu, igual que a casa nostra?

És que en la història del moviment anarquista barceloní no hi trobem una pila d’homes inflamats de catalanitat?

És que en el mateix sindicalisme actual els homes de major sinceritat i de major intel·ligència no reconeixen i respecten el fet viu de la nació catalana?

És que els joves obrers, sindicalistes gairebé tots, de l’Escola del Treball, que després de la jornada quotidiana van, cada dia també, dues hores a classe, i al vespre encara en la llar humil els plau el diàleg amb el llibre amic, no són la flor i nata del poble de Barcelona? Parlo dels Joanxic, dels Gabriel, dels Albet, dels Fronjosà, dels Casajoana, i de tants altres.

És que aquests homes que es diuen Serra i Moret, Andreu Nin, Escorza, Recasens i cent d’altres, representen potser la part més endarrerida de l’obrerisme català?

És que el venerable Comaposada, l’apòstol de les idees socialistes a Catalunya—el nostre Pau Iglesias, el nostre Jaurés—pot ésser titllat per ningú d’«obrer inconscient», sense cometre una iniquitat revoltant?

Vaja, hi ha coses tan gruixudes que ja ni poden fer gràcia als que som una mica exigents amb la qualitat dels nostres esplais espirituals. Hi ha coses que només poden contestar-se amb aquell «No hi ha dret!» amb què un conegut sindicalista interrumpé enèrgicament l’altra nit un conferenciant de l’Ateneu. Cap argument doncs; els fets apuntats tenen massa eloqüència. Jo afirmo, amb tot la força de l’objectivitat, contràriament al que pugui desbarrar qualsevol «que els obrers de més afinada consciència de classe, es troben, amb cada jorn més rares excepcions, dintre del moviment nacionalista».

I és natural i forçós que així sigui. Com el gos que va caminant darrera el carro, pensa potser que és ell qui el fa moure lliurement i no sent el pes de la cadena que el fa seguir, així l’esclau de les èpoques més endarrerides, el que vivia en la màxima abjecció, era el que menys es planyia de les vexacions i de l’oprobi del seu esclavatge.

Per sentir el fibró dolorós de la nostra opressió, per redreçar-nos davant de les vergassades de l’Estat espanyol, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d’homes lliures i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual.

Qui hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya?

Pitjor per a ell!