Durant trenta anys després de la guerra civil els partits polítics principals, malgrat que confrontats en enceses campanyes presidencials, no eren agudament i clarament oposats en moltes qüestions d’importància vital. En cap moment hi hagué una topada d’opinió sobre temes específics com els que plagaren el país el 1800 quan Jefferson cavalcà una onada popular fins a la victòria, o de nou el 1828 quan les hordes de l’oest de Jackson arribaren agranant fins al poder. El demòcrates, que abans del 1860 s’oposaven decididament als aranzels protectors, la banca federal, millores internes, i forts impostos, ara parlaven cautelosament de tots aquests punts. Els republicans, conscients del fet que havien estat una minoria dels votants el 1860 i advertits per la primerenca pèrdua de la Cambra de Representants el 1874, també es movien amb prudència considerable entre els problemes enquimeradors del moment. Una vegada i una altra els vots al Congrés mostraven que cap línia clara separava tots els demòcrates de tots els republicans. Hi havia republicans que afavorien les reduccions aranzelàries i els «diners barats». Hi havia demòcrates que contemplaven amb parcialitat l’alta protecció o amb indulgència la contracció de la moneda. Tan sols en matèries relacionades amb la coerció del Sud era la divisió entre els partits ben definida; això es podia fàcilment explicar per raons tan pràctiques com sentimentals.
Després de tot, les crítiques i propostes vagues que trobaven entrada en les plataformes polítiques no feien més que reflectir la confusió de ment que dominava en el país. El fet que, dels divuit anys entre el 1875 i el 1893, els demòcrates retinguessen la Cambra de Representants durant catorze anys mentre que els republicans tinguessen tots els presidents excepte un, mostrava que els votants, com els polítics, eren en un estat d’indecisió. Hayes tingué una Cambra demòcrata durant tot el seu mandat i un Senat demòcrata durant dos anys dels quatre. Cleveland fou confrontat per una majoria republicana bel·ligerant en el Senat durant la seua primera administració; i al mateix temps tenia el suport d’una majoria demòcrata a la Cambra. Harrison fou sostingut amb èxits republicans continus en eleccions senatorials; però a la Cambra tingué la majoria més nua del 1889 al 1891 i la perdé totalment en l’elecció celebrada a mig mandat. L’opinió del país era evidentment gens assentada i fluctuant. Encara era distreta per memòries del passat mort i incerta quant a la tendència del futur.
Amb tot, aquests anys de política embolicada i qüestions nebuloses resultaren ésser un període en el qual s’aplegaven forces socials per a la gran campanya del 1896. Excepte per tres nous trets – els ferrocarrils, els consorcis, i els sindicats – les matèries de debat entre la gent eren les mateixes que les que havien atret la llur atenció des de la fundació de la república: la moneda, el deute nacional, banca, l’aranzel, i la taxació.
Deutors i la caiguda de preus.- Per moltes raons la qüestió monetària ocupava el centre d’interès. Com d’antuvi, els grangers i plantadors de l’Oest i del Sud eren fortament endeutats amb l’Est per diners manllevats amb la garantia d’hipoteques sobre granges; i comptaven amb la venda de cotó, panís, blat, i porc per afrontar interès i principal a venciment. Durant la guerra, els grangers de l’Oest havien estat capaços de col·locar el llur producte a alt preu i així descarregar els llurs deutes amb relativa facilitat; però després de la guerra els preus davallaren. Blat que es venia a dos dòlars el búixel el 1865 aportava seixanta-quatre centaus vint anys més tard. El significat d’això per als grangers endeutats – i gairebé tres quartes parts d’ells eren en aquella classes – es pot mostrar amb una única il·lustració. Una hipoteca de mil dòlars sobre una granja de l’Oest es podia cancel·lar amb cinc-cents búixels de blat quan els preus eren alts; mentre que calien vora mil cinc-cents búixels per pagar el mateix deute quan el blat era al fons de l’escala. Per al granger, cal recordar-ho, el blat era la mesura de la seua feina, el producte del seu esforç sota el sol de l’estiu; i en el seu preu trobava la prova de la seua prosperitat.
Creditors i preus en caiguda.- Per als tenidors de bons o creditors, d’altra banda, preus en caiguda eren guany clar. Si un copó de cinquanta dòlars sobre un bo comprava setanta o vuitanta búixels de blat per comptes de vint o trenta, l’avantatge per al posseïdors del copó era obvi. A més l’avantatge li semblava complement just. Els creditors havien patit fortes pèrdues quan la guerra civil enfilà els preus cap al centre mentre les taxes d’interès sobre els llurs vells bons romanien estacionàries. Per exemple, si un home tenia un bo de 1.000 dòlars emès abans del 1860 i que pagava interès al cinc per cent, en rebia cinquanta dòlars a l’any. Abans de la guerra cada dòlar compraria un búixel de blat; el 1865 tan sols compraria mig búixel. Quan els preus – és a dir, el cost de la vida – començaren a davallar, els creditors contemplaven doncs generalment el canvi amb satisfacció com un retorn a condicions normals.
La causa de la caiguda de preus.- La caiguda de preus era deguda, sens dubte, a nombrosos factors. Entre ells cal comptar la interrupció de compra governamental amb finalitats bèl·liques, la maquinària agrícola estalviadora de mà d’obra, immigració, i l’obertura de noves regions productores de blat. La moneda, també, era un element de la situació. Fos quina fos la causa, els grangers descontents creien que la forma d’elevar preus era emetre més diners. Ho veien com un cas d’oferta i demanda. Si hi havia un petit volum de moneda en circulació, els preus serien baixos; si hi havia un gran volum, els preus serien alts. D’ací que contemplassen amb favor tots els plans d’augmentar la quantitat de diners en circulació. Primer defensaven més bitllets – dorsos verds – i després s’adreçaren a l’argent com a remei. Els creditors, d’altra banda, aprovaven naturalment la reducció del volum monetari. Desitjaven veure els dorsos verds retirats de la circulació i l’or – un metall més limitat en volum que l’argent – convertit en l’única base del sistema monetari nacional.
La batalla sobre els dorsos verds.- La contesa entre aquestes faccions començà tan aviat com el 1866. En aquell any, el Congrés aprovà una llei que autoritzava el Tresor a retirar els dorsos verds de la circulació. El partit del paper moneda llençà un crit estrident de protesta, i mantingué la lluita fins que, el 1878, forçà el Congrés a preveure la re-emissió contínua dels bitllets de curs legal a mesura que entraven en el Tresor en pagament d’impostos i d’altres càrregues. Llavors els amics del diner fàcil podien congratular-se:
La represa del pagament en espècie.- Hi hagué, però, una altra cara a aquesta victòria. Els contraris als dorsos verds, incapaços d’aturar la circulació de paper, induïren el Congrés a aprovar una llei el 1875 que preveia que de l’1 de gener del 1879 en endavant, «el Secretari del Tresor redimirà en moneda els bitllets de curs legal dels Estats Units que depassassen llavors de la llur presentació a l’oficina del Tresorer Ajudant dels Estats Units a la Ciutat de New York en sumes de no pas menys de cinquanta dòlars». «La forma de represa», havia dit John Sherman, «és reprendre». Quan l’hora de redempció arribà, el Tresor era preparat amb un enorme cúmul d’or. «En el dia assenyalat», escrivia el secretari ajudant, «l’angoixa regnava en l’oficina del Tresor. Hora rere hora passava; cap notícia de New York. Una investigació per fil mostrava que tot era tranquil. Al final del dia arribava aquest missatge: ‘135.000$ en bitllets presentats a canvi de moneda – 400.000$ d’or per bitllets». Això era tot. La represa fou acomplerta sense cap pertorbació. A les cinc en punt la notícia corria per tot el país, i els banquers de New York prenien el te amb seguretat absoluta».
El problema de l’espècie – la paritat d’or i argent.- Derrotats en els esforços per aturar «l’actual política suïcida i destructiva de contracció», els defensors de moneda abundant exigiren un augment en el volum d’argent en circulació. Això precipità una de les batalles polítiques més dures en la història americana. La qüestió girà al voltant tant de punts legals com econòmics. La Constitució donava al Congrés el poder d’encunyar moneda i prohibia els estats de no fer de curs legal res tret d’or i argent en el pagament de deutes. Contemplava evidentment l’ús de tots dos metalls en el sistema monetari. Aquesta, si més no, era la idea de molts estadistes eminents, incloent un personatge no menor com James G. Blaine. La dificultat, però, consistia en mantindre monedes d’or i argent a un nivell que els permetés de circular amb facilitat igual. Òbviament, si l’or d’un dòlar d’or excedeix el valor de l’argent d’un dòlar d’argent en el mercat obert, la gent acumularà moneda d’or i deixarà la moneda d’argent en circulació. Quan, per exemple, el Congrés el 1792 fixà la ratio dels dos metalls en un a quinze – una onça d’or es declarava d’un valor de quinze d’argent – es trobà aviat que l’or havia estat subvalorat. Quan, de nou, el 1834 la ratio fou col·locada en un a setze, es trobà que l’argent era subvalorat. En conseqüència, el darrer metall no era introduït en l’encunyació i l’argent gairebé sortí de la circulació. Més d’un dòlar d’argent fou fos per fàbriques d’argenteria.
L’argent desmonetitzat el 1873.- Així eren les coses el 1873. En aquell moment, el Congrés, en aprovar una llei de moneda, suspengué l’encunyació del dòlar estàndard d’argent, llavors pràcticament fora de circulació. Aquesta llei fou denunciada més tard pels amics de l’argent com «el crim del ‘73», una conspiració dissenyada pel poder monetari i duta a terme secretament. Aquesta afirmació no la semblen sostindre els debats del Congrés. En el curs de la discussió de la llei de moneda fou clarament dit per un orador, si més no: «Aquest decret preveu fer canvis en la moneda de curs legal del país i de substituir-la amb una moneda de curs legal de tan sols un metall per comptes de dos com fins ara».
El declivi del valor de l’argent.- Absorbida en la controvèrsia dels dorsos verds, la gent aparentment no aprecià, en el moment, la importància de la «desmonetització» de l’argent; però en pocs anys diversos intents s’uniren en fer-la el centre d’una tempesta política. Alemanya, en haver abandonar l’argent el 1871, augmentava continuadament la seua demanda d’or. Tres anys més tard, els països de la Unió Llatina seguien aquest exemple, contribuint així a enfortir el preu del metall groc. Mentrestant, noves vetes d’argent, descobertes al Llunyà Oest, abocaven al mercat grans torrents del metall blanc, arrossegant el preu cap avall. Llavors arribà la represa del pagament en espècie, que, en efecte, col·locava el paper moneda damunt d’una base d’or. En vint anys l’argent valia en or tan sols la meitat del preu del 1870.
Que hi havia hagut un declivi real en l’argent era negat pels amics d’aquell metall. Al·legaven que l’or s’havia apujat perquè se li havia donat un monopoli en els mercats d’encunyació dels governs civilitzats. Aquest monopoli, seguien, era el fruit d’una conspiració contra el poble concebuda pels banquers del món. A més, continuaven, la col·locació dels dorsos verds damunt d’una base d’or havia provocat ella mateixa una contracció de moneda; davallava els preus del treball i del producte en benefici dels tenidors d’investiments a llarg termini que comportaven una taxa fixada d’interès. Quan el blat es venia a seixanta-quatre centaus el búixel, la llur recerca d’ajut esdevingué desesperada, i finalment concentraren els esforços en obrir les ceques del govern per a la lliure encunyació d’argent a la ratio de setze a un.
Republicans i demòcrates dividits.- En aquesta qüestió tant els republicans com els demòcrates es dividiren, amb la línia traçada entre l’Est d’una banda i el Sud i l’Oest de l’altra, més que no pas entre els dos partits principals. Un líder de la confiança de James G. Blaine declarava, en un discurs pronunciat al Senat el 1878, que, com que la Constitució requeria el Congrés de fer tant l’or com l’argent la moneda de la terra, l’única qüestió era la de fixar la ratio entre ells. Afirmava, a més, que la principal afirmació de la facció d’argent que una reobertura de les ceques governamentals del món a l’argent l’elevaria a la seua antiga relació amb l’or. Admetia també que els llurs advertiments més ominosos eren ben fundats, dient: «crec que la lluita que hi ha ara en aquest país i en altres països per un únic patró or produiria, si reïx, un desastre generalitzat per tot el món comercial. La destrucció de l’argent com a moneda i l’establiment de l’or com l’única unitat de valor hauria de tindre un efecte arruïnador sobre totes les formes de propietat, excepte aquells investiments que rendeixen un retorn fixat».
Aquesta era exactament la concessió que el partit de l’argent volia. «Tres quartes parts de les empreses de negocis d’aquest país es realitzen amb capital prestat», deia el senador Jones, de Nevada. «Tres quartes parts de les llars i granges que es troben a nom dels ocupants reals han estat comprades a termini i una proporció molt gran d’elles són hipotecades per al pagament d’una part dels diners de compra. Sota l’operació d’una restricció en el volum monetari, aquesta massa enorme de prestataris, en el venciment dels llurs deutes respectius, malgrat pagar nominalment no pas més de la quantitat prestada, són en realitat, en la quantitat de tan sols el principal, retornant un percentatge de valor més gran del que reberen – més en equitat que el contractaren de pagar... En totes les discussions de la matèria els creditors intenten d’esborrar les equitats en burlar-se dels deutors».
La llei de compra d’argent (1878).- Fins i tot abans de la represa real del pagament en espècie, els defensors de l’argent lliure eren un poder amb qui calia comptar, particularment en el Partit Demòcrata. Tenien una majoria en la Cambra de Representants el 1878 i presentaren un decret d’argent a través d’aquella cambra. Blocat pel Senat republicà acceptaren un compromís en el decret Bland-Allison, que preveia enormes compres mensuals d’argent pel govern per a encunyar-hi dòlars. Tan fort fou el sentiment que una majoria de dos terços fou aplegada després que el president Hayes vetàs la mesura.
L’efecte d’aquesta llei, com alguns havien anticipat, fou decebedor. No aturà l’argent en el seu curs de baixada. Més endavant la facció d’argent impulsà a través del Congrés el 1866 un decret que preveia l’emissió de certificats en paper basats en l’argent acumulat en el Tresor. Encara l’argent continuava a caure. Llavors els defensors de la inflació declararen que no s’acontentarien amb res més que la lliure encunyació a la ratio de setze a un. Si la qüestió s’hagués presentat directament el 1890, hi ha bona raó per veure que l’argent lliure hauria rebut una majoria en totes dues cambres; però no fou presentada.
La llei de compra d’argent de Sherman i les vendes de bons.- Líders republicans, particularment de l’Est, trampejaren la marea d’argent amb una estratègia diversiva. Aprovaren la Llei Sherman del 1890 que preveia grans compres mensuals d’argent i l’emissió de bitllets redimibles en or o argent a la discreció del Secretari del Tresor. En una clàusula de superba ambigüitat anunciaren que era «la política establerta dels Estats Units de mantindre els dos metalls en una paritat d’acord amb la ratio legal actual o qualsevol altra ratio que es puga disposar per llei». Per una temporada l’argent reflotà. Llavors girà una vegada més cap a un curs de descens. Mentrestant, el Tresor era en un trist predicament. Per mantindre la reserva d’or, el president Cleveland se sentí obligat a vendre bons governamentals; i pel seu desànim trobà que tan aviat com l’or era portat a la porta d’entrada del Tresor, es presentaven bitllets en redempció i l’or era ràpidament conduït a la porta del darrere. Alarmat per cercle viciós així creat, sol·licità al Congrés la revocació de la Llei de Compra d’Argent de Sherman. Per això fou rotundament condemnat per molts dels seus propis seguidors que titllaren la seua conducta de «traïció al partit»; però el republicans, especialment de l’Est, arribaren al seu rescat i el 1893 agranaren les seccions problemàtiques de la llei del codi d’estatuts. La ràbia de la facció d’argent no coneixia límits, i els líders es prepararen per a la propera campanya presidencial.
Fluctuació en la política aranzelària.- Així com cadascun dels vells partits era dividit sobre la qüestió monetària, no és sorprenent que hi hagués certa confusió en els llurs rengles sobre l’aranzel. Com la qüestió de l’argent, l’aranzel tendia a alinear l’Est manufacturer contra l’Oest i el Sud agrícoles més que no pas a tallar directament entre els dos partits. Encara els republicans en general defensaven fermament les taxes imposades durant la guerra civil. Si exceptuam les reduccions del 1872 que foren aviat compensades amb augments, podem dir que aquelles taxes foren substancialment intactes durant gairebé vint anys. Quan s’hi realitzà una revisió, però, fou iniciada per líders republicans. En veure un enorme excedent d’ingressos en el Tresor el 1883, s’anticiparen al clamor popular en revisar l’aranzel sobre la teoria que calia ésser reformat pels seus amics més que no pas pels seus enemics. D’altra banda, foren els republicans també els qui aprovaren el decret aranzelari de McKinley, que duia la protecció fins al punt més elevat llavors conegut.
Els demòcrates, per la llur banda, no eren tots confirmats lliurecanvistes o ni tan sols defensors d’aranzel exclusiu per ingressos. En la primera administració de Cleveland atacà el sistema protector a la Cambra, on tenien una majoria, i en això tingueren el suport vigorós del President. L’assalt, però, resultà un gest fútil ja que fou blocat pels republicans en el Senat. Quan, després de la victòria agranadora del 1892, els demòcrates a la Cambra de nou intentaren d’abaixar l’aranzel amb el decret Wilson del 1894, reberen l’escac i mat dels llurs propis col·legues de partit de la cambra alta. Al final foren conduït a un compromís que semblava més un aranzel McKinley que un Calhoun. Els republicans els blasmaren per ésser «els nois dels boscos». El president Cleveland era tan insatisfet amb el decret que refusà de signar-lo, permetent que esdevingué llei, en el decurs de deu dies, sense la seua aprovació.
L’impost de renda del 1894.- Els defensors de la reducció aranzelària habitualment l’associaven amb la llur proposta d’un impost sobre les rendes. L’argument que presentaven a favor del llur programa era simple. La majoria de les indústries, deien, són a l’Est i l’aranzel protector que taxa els consumidors en benefici dels manufacturers és, en efecte, un tribut carregat damunt la resta del país. Com a compensació oferiren un impost sobre rendes altes; això, degut a la forta concentració de gent rica a l’Est, cauria principalment sobre els beneficiaris de la protecció. «Proposam», deia un d’ells, «de col·locar una part de la càrrega sobre la riquesa acumulada del país per comptes de col·locar-la tota sobre el consum del poble». En aquest esperit els promotors del decret aranzelari de Wilson establire un impost sobre totes les rendes de 4000 $ anuals o més.
En prendre aquesta passa, els demòcrates trobaren oposició en el llur propi partit. El senador Hill, de New York, s’hi girà ferotgement, exclamant: «Els professors amb els llurs llibres, els socialistes amb els llurs plans, els anarquistes amb les llurs bombes tots instrueixen el poble en els... principis de la taxació». Fins i tot els republicans de l’Est amb prou feines eren tan salvatges en la denúncia de l’impost. Però tota aquesta feina fou malbaratada. L’any següent el Tribunal Suprem dels Estats Units declarà l’impost de renda com a impost directe, i per tant nul i buit perquè taxava rendes allà on es trobassen i no repartides entre els estats segons la població. El fet que quatre dels nou jutges dissentiren d’aquesta decisió era també un indicador de la diversitat d’opinió que dividia tots dos partits.
Els grangers i la regulació estatal.- La mateixa incertesa sobre els ferrocarrils i consorcis amarava les files dels republicans i demòcrates. Pel que fa als ferrocarrils, la primera ferma i coherent reivindicació per a la llur regulació arribà de l’Oest. Allà els grangers, a començament dels setanta, en haver aconseguit el control en legislatures estatals, particularment a Iowa, Wisconsin, i Illinois, aprovaren lleis dràstiques que prescrivien les tarifes màximes que els companyies podien aplicar per al transport de càrrega i passatgers. L’aplicació d’aquestes mesures, però, era limitada perquè l’estat no podia fixar les tarifes per al transport de béns i passatgers més enllà de les seues pròpies fronteres. El poder de regular el comerç interestatal, sota la Constitució, pertanyia al Congrés.
La Llei de Comerç Interestatal del 1887.- En cinc anys, el moviment que havia estat tan efectiu en legislatures de l’oest aparegué a Washington en la forma de reivindicacions per a la regulació federal de tarifes interestatals. El 1887, la pressió esdevingué tan forta que el Congrés creà la comissió de comerç interestatal i prohibí molts abusos de la part dels ferrocarrils; com ara la discriminació en tarifes entre un carregador i un altre i concedir rebaixes secretes a persones afavorides. Aquesta llei era un principi significatiu; però deixava la qüestió principal de la fixació de tarifes intacta, per gran descontent de pagesos i carregadors.
La Llei Anti-Consorci de Sherman del 1890.- Com en el cas dels ferrocarrils, els atacs als consorcis es feren primer en legislatures estatals, on es posà de moda disposar penes severes per als qui formaven monopolis i «conspiraven per estimular preus». Republicans i demòcrates s’uniren en la promoció de mesures d’aquesta mena. Com en el cas dels ferrocarrils també, el moviment per doblegar els consorcis aviat tingué portaveus a Washington. Malgrat que Blaine havia declarat que «els consorcis eren en gran mesura un afer privat que ni el president ni cap ciutadà privat tenia cap dret particular d’interferir-hi», fou un Congrés republicà el que aprovà el 1890 la primera mesura – la Llei Anti-Consorci de Sherman – dirigida contra grans combinacions de negoci. Aquesta llei declarà il·legal «qualsevol contracte, combinació en la forma de consorci o altri, o conspiració en restricció de negoci i comerç entre els diversos estats o amb nacions estrangeres».
La futilitat de la Llei Anti-Consorci.- Si la llei Sherman es dirigia contra tota combinació o merament contra aquelles que suposaven «una restricció forassenyada» en el comerç i la competència, no era aparent. El senador Platt de Connecticut, un estadista curós de la vella escola, advertí: «Les qüestions de si el decret seria operatiu, o com operaria, o si era en el poder del Congrés d’aprovar-lo, s’han xiulat sota el vent en aquest Senat com xerrameca ociosa i tot l’esforç ha anat a aconseguir un decret encapçalat: ‘Un decret per castigar consorcis’, amb el qual anar pel país». Fos quin fos el seu objectiu, el seu efecte sobre els consorcis existents i sobre la formació de noves combinacions fou negligible. Fou deixat pràcticament sense aplicació pel president Harrison i el president Cleveland, malgrat la demanda constant d’acció dura contra «monopolis». Era patent que ni els republicans ni els demòcrates eren preparats per a una guerra contra els consorcis fins a l’extrem.
Les reivindicacions de partits dissidents.- Des de l’elecció del 1872, quan Horace Greeley féu la seua malaurada excursió cap a la política, en endavant, hi apareixia a cada campanya presidencial un, i de vegades dos o més partits, que insistien en qüestions que cridaven principalment a assalariats i grangers. Tant si triaven denominar-se Reformadors Laborals, Greenbackers, o Anti-monopolistes, les llurs consignes i les llurs plataformes assenyalaven totes en una direcció. Fins i tot els Prohibicionistes, que en el 1872 començaven la llur carrera amb un únic tema, l’abolició del tràfic de licor, es trobaren fent declaracions de fe sobre altres matèries i s’escindiren sense remei sobre la qüestió monetària el 1896.
Una visió composta de la plataformes presentades pels partits dissidents des de l’administració de Grant fins al tancament del segon mandat de Cleveland revela certes nocions comunes a tots ells. Incloïen entre molts altres: el pagament al més aviat possible del deute nacional; regulació de les tarifes de les companyies de ferrocarrils i telègrafs; revocació de la llei de represa de l’espècie del 1875; l’emissió de bitllets de curs legal pel govern convertibles en obligacions portadores d’interès a demanda; encunyació il·limitada tant d’argent com d’or; un impost d’herència graduat; legislació per arrabassar de «terra, ferrocarril, diners, i altres monopolis corporatius gegantins... els poders que han usurpat tant corruptament i injusta»; elecció popular o directa dels senadors dels Estats Units; sufragi femení; i un impost de renda graduat, «que col·loque la càrrega del govern damunt dels qui millor es poden permetre de pagar per comptes de caure damunt de grangers i productors».
Crítica dels vells partits.- A aquest llarg programa de mesures els reformadors afegien una crítica dura i agra dels vells partits i, de vegades, cal dir, d’institucions establertes de govern. «Denunciam», exclamava el Partit Laborista el 1888, «els partits demòcrata i republicà com a irremeiablement i desvergonyidament corruptes i per raó de la llur afiliació amb els monopolis igualment indignes dels sufragi dels qui no viuen del saqueig públic». «El Senat dels Estats Units», insistien els greenbackers, «és un òrgan integrat principalment de milionaris aristòcrates que, segons la premsa dels llurs propis partits, generalment compren les llurs eleccions per tal de protegir els grans monopolis que representen». De fet, si les llurs plataformes s’han d’acceptar pel que diuen, els greenbackers creien que tot el govern havia fugit de les mans del poble.
Els grangers.- Aquesta crítica implacable, per no dir revolucionària, de la vida política americana, atreia, segons sembla, principalment a pagesos del Mitjà Oest. Sempre actius en política, abans de la guerra civil, havien fet costat a un o l’altre dels partits dirigents. El 1867, però, cresqué entre ells una associació coneguda com els «patrons del mas» que era destinada a jugar un gran paper en les conteses partidàries de les dècades següents. Aquesta societat, que organitzà llotges locals o «granges» sota principis de secretisme i fraternitat, fou originalment dissenyada per promoure d’una forma general els interessos dels pagesos. La rellevància política no fou aparentment copsada inicialment pels seus promotors. Amb tot, en crida com feien als esperits més actius i independents entre els pagesos i en aplegant-se la força que sempre prové de l’organització, aviat es trobà en les mans de líders més o menys implicats en política. Allà on uns pocs vots s’arrengleren en una democràcia, hi ha poder.
El Partit dels Dorsos Verds.- La primera activitat extensiva dels Grangers es connectà amb l’atac als ferrocarrils a l’Oest Mitjà que força diverses legislatures estatals a reduir les tarifes de càrrega i passatge per llei. Al mateix temps, alguns líders del moviment, sens dubte animals per aquest èxit, llençaren el 1876 un nou partit polític, popularment conegut com a dorsos verds, que afavorien una re-emissió continuada de curs legal. Els començaments foren decebedors; però dos anys més tard, en les eleccions congressuals, els dorsos verds agranaren seccions senceres del país. Els llurs candidats aplegaren més d’un milió de vots i catorze d’ells foren elegits per a la Cambra de Representants. D’acord amb tots els signes externs un nou i formidable partit havia entrat en les llistes.
Les esperances sanguínies dels líders resultaren il·lusòries. Les silencioses operacions de la llei de represa de l’any següent, una revifalla de la indústria del pànic sever que s’havia instal·lat durant el 1873, la Llei de Compra d’Argent, i la re-emissió de dorsos verds tallaren alguns dels motius d’agitació. Hi hagué també una diversió de forces cap a la facció d’argent que tenia un suport substancial en els propietaris de mines d’argent de l’Oest. En tot cas el vot dors verd caigué a uns 300.000 en l’elecció del 1880. Una caiguda encara més forta arribà quatre anys més tard i el partit reté l’esperit, amb els seus promotors retornant a la llur vocació anterior o embolicant-se en les llurs tendes.
L’ascens del Partit Populista.- Els líders dels vells partits que ara contemplaven un futur feliç no vexat per noves faccions eren condemnats a la decepció. El funeral del Partit dels Dorsos Verds amb prou feines havia passat abans que sorgissen dos altres espectres polítics en les seccions agràries: l’Aliança Nacional de Pagesos i la Unió Industrial, particularment fortes al Sud i l’Oest; i l’Aliança de Pagesos, que operava en el Nord. El 1890 les dues ordres declaraven més de tres milions de membres. Com en el cas dels Grangers molts anys abans, els líders entre ells trobaren una via fàcil cap a la política. El 1892 celebraven una convenció, nominaren un candidat a president, i adoptaren el nom de «Partit del Poble», pel qual foren coneguts com a populistes. La llur plataforma, en cada línia, respirava un esperit de radicalisme. Declaraven que «els diaris són en gran mesura subsidiats o emmordaçats; l’opinió pública silenciada; l’economia prostrada; les nostres llars cobertes d’hipoteques; i la terra concentrant-se en les mans de capitalistes... Els fruits de l’esforç de milions són directament robats per construir fortunes colossals per a uns pocs». En haver pronunciat aquesta acusació agranadora, els populistes presentaven els llurs remeis: la lliure encunyació d’argent, un impost de renda graduat, bancs d’estalvis postals, i propietat governamental de ferrocarrils i telègrafs. Al mateix temps aprovaven la iniciativa, referèndum, i elecció popular de senadors, i condemnaven l’ús de tropes federals en disputes laborals. Damunt d’aquesta plataforma, els populistes aconseguiren un milió de vots, capturaren vint-i-dos electors presidencials, i enviaren una poderosa delegació al Congrés.
El malestar industrial augmenta l’agitació.- Els quatre anys transcorreguts entre la campanya del 1892 i la següent elecció presidencial comportaren molts esdeveniments que agreujaren el mal sentiment expressat en la portentosa plataforma del populisme. Cleveland, un enemic consistent de l’argent lliure, donà el seu suport poderós al patró or i insistí en la revocació de la Llei de Compra d’Argent, alienant-se un nombre creixent del seu propi partit. El 1893 una greu crisi industrial caigué sobre la terra: bancs i cases de negocis entraren en bancarrota amb una rapidesa sorprenent; fàbriques tancaven; homes sense feina recorrien els carrers a la caça de treball; i els preus de blat i panís s’enfonsaren a un nivell ruïnós. Disputes laborals també omplien un registre atapeït. Una vaga en les plantes de carros de Pullman es difongué als ferrocarrils. S’hi seguiren desordres. El president Cleveland, contra les protestes del governador d’Illinois, John P. Altgeld, despatxà tropes a l’escena d’acció. El tribunal de districte dels Estats Units a Chicago emeté una interlocutòria que prohibia el president de la Unió Ferroviària, Eugene V. Debs, o els seus ajudats d’interferir amb la transmissió postal o el comerç interestatal de qualsevol forma. Per refusar d’obeir l’ordre, Debs fou arrestat i empresonat. Amb tropes federals en possessió del camp, amb els llur líder a la garjola, els vaguistes abandonaren la batalla, derrotats però no sotmesos. Per coronar el clímax el Tribunal Suprem dels Estats Units, l’any següent (1895) declarà nul·la i buida la llei d’impost de la renda tot just aprovada pel Congrés, així alenant les flames de descontentament populista per tot l’Oest i Sud.
Conservadors alarmats.- Homes d’idees i posició conservadores en tots dos partits eren per aquesta època profundament preocupats. Contemplaven l’ascens del populisme i el creixement de les disputes laborals com els signes d’un esperit revolucionari, de fet res menys que una amenaça a institucions i ideals americans. La llei d’impost de la renda del 1894, exclamava el distingit advocat de New York, Joseph H. Choate, en un discurs apassionat davant del Tribunal Suprem, «és comunista en els seus objectius i tendències i és defensada ací d’acord amb principis tan comunistes, socialistes – com els anomenaria – populistes com mai no han estat adreçats a qualsevol assemblea política del món». El Sr. Justícia Field en el nom del Tribunal replicà: «El present assalt sobre el capital no és més que el començament. No serà més que la pedra angular d’altres més grans i més extenses fins que les nostres condicions polítiques esdevindran una guerra dels pobres contra els rics». En declarar l’impost de la renda inconstitucional, creia que no feia més que advertir sobre mals més grans amagats sota la seua cobertura. Pel que fa a l’argent lliure, gairebé tots els conservadors eren units en anomenar-la una mesura de confiscació i repudiació; un esforç dels deutors per pagar les llurs obligacions amb moneda de valor de cinquanta cèntims cada dòlar; el clímax de les vilanies obertament defensades; un repte a la llei, l’ordre, i l’honor.
Els republicans surten pel patró or.- Era entre els republicans que aquesta opinió era més àmpliament compartida i fermament sostinguda. Foren ells els qui prengueren el guant llençat pels populistes, per bé que una multitud de demòcrates, com Cleveland i Hill de New York, també batallaren contra la creixent defecció populista en els rengles demòcrates. Quan la convenció nacional republicana es reuní el 1896, el dau fou llençat aviat; una declaració d’oposició a l’argent lliure excepte acord internacional fou adoptada amb un vot de vuit contra un. El Partit Republicà, per emprar el llenguatge vigorós del Sr. Lodge, s’arrenglerà contra «no tan sols aquell fracàs organitzat, el Partit Demòcrata, sinó contra totes les forces errants de caos polític i desordre social... en aquests temps amargs quan les forces del desordre són deslligades i els sabotejadors amb les llurs falses llums s’apleguen a la vora per atreure el vaixell de l’estat cap a les roques». Amb tot, és degut a la veritat històrica afirmar que McKinley, a qui els republicans nominaren, havia votat en el Congrés per la lliure encunyació d’argent, era àmpliament conegut com a bimetal·lista, i fou tan sols amb dificultat persuadit d’acceptar l’endossament inequívoc del patró or sota la pressió dels seus assessors. En haver-lo acceptat, però, resultà ésser-ne un valent campió, per bé que el seu interès principal era sens dubte l’aranzel protector. Per a ell no hi havia res més reprensible que intents «d’arrenglerar classe contra classe, ‘les classes contra les masses’, secció contra secció, treball contra capital, ‘els pobres contra els rics’, o interès contra interès». Aquest fou el llenguatge el seu discurs d’acceptació. Tot el programa del populisme ara el veia com un «assalt sobtat, perillós, i revolucionari contra la llei i l’ordre».
La convenció demòcrata a Chicago.- Mai, excepte en la gran disrupció a les vespres de la guerra civil, un convenció nacional demòcrata demostrà més sentiment que a Chicago el 1896. Des de l’oració inaugural fins a la darrera moció davant la sala, cada acte, cada discurs, cada escena, cada resolució evocà passions i sembra dissensions. Allunyant-se d’un llarg costum de partit, votà furiosament en contra de lloar l’administració del president demòcrata, Cleveland. Quan la plataforma amb els seus plafons radicals, incloent-hi argent lliure, fou reportada, esclatà una veritable tempesta. El senador Hill, tremolant d’emoció, protestà contra l’abandonament de les velles demostracions de fidelitat demòcrata; contra principis que han d’expulsar del partit homes que han envellit al seu servei; contra passes revolucionàries, forassenyades, i sense precedents en la història del partit. El senador Vilas de Wisconsin, amb gran fervor, declarà que no hi havia cap diferència de principi entre la lliure encunyació d’argent - «la confiscació de la meitat dels crèdits de la nació en benefici dels deutors» - i el comunisme mateix - «una distribució universal de la propietat». En el triomf d’aquella causa veia el començament de «l’enderrocament de tota llei, tota seguretat i repòs en l’ordre social».
El discurs de la corona d’espines.- Els campions de l’argent lliure respongueren amb tons estridents. Acusaven els defensors de l’or d’ésser els agressors que havien assaltat la feina i les llars del poble. William Jennings Bryan, de Nebraska, vocalitzà els llurs sentiments en una elocució memorable. Declarà que la llur causa «era tan santa com la causa de la llibertat – la causa de la humanitat». Exclamava que la contesa era entre els tenidors ociosos de capital ociós i els milions d’esforçats. Llavors nomenava aquells pels qui parlava – l’assalariat, l’advocat rural, el petit comerciant, el pagès, i el miner. «L’home que és ocupat per un salari és tan home de negocis com el seu ocupador. L’advocat d’una vila del país és tan home de negocis com el consell corporatiu d’una gran metròpoli. El comerciant en un magatzem de cruïlla és tan home de negoci com el comerciant de New York. El pagès... és tan home de negocis com l’home que va al consell de canvi i aposta sobre el preu del gra. Els miners que van a mil peus sota terra o pugen dos mil peus a les muntanyes... són tan homes de negoci com els pocs magnats financers que en una saló maneguen els diners del món... És per aquests que parlam. No venim com a agressors. La nostra no és una guerra de conquesta. Lluitam en defensa de les nostres llars, les nostres famílies, i la nostra posteritat. Hem fet peticions i les nostres peticions han estat rebudes amb befa. Hem implorat i les nostres imploracions no han estat considerades. Hem demanat i s’han rigut quan la nostra calamitat arribava. Ja no demanam; ja no imploram; ja no fem peticions. Els desafiam... Respondrem a les llurs reivindicacions d’un patró or dient-los, ‘No imposareu damunt del front del treball aquesta corona d’espines. No crucificareu la humanitat en una creu d’or’».
Bryan nominat.- En tota la història de convencions nacionals un orador no havia commogut mai tan completament una multitud; ni tan sols Yancey en el seu prec memorable en la convenció de Charleston del 1860 quan, amb greu i emocionant eloqüència, exposà la causa del Sud contra els destins imminents. Els delegats, després d’haver ovacionat el Sr. Bryan fins que ja no podien ovacionar més, aixecaren els estendards del terra i s’aplegaren al voltant de la delegació de Nebraska per renovar l’aplaudiment ensordidor. La plataforma tal com fou reportada fou aprovada amb un vot de dos contra un i el jove orador de l’Oest, saludat com el Tiberi Grac d’Amèrica, fou nominat com el candidat demòcrata a president. El Sud i l’Oest havien triomfat sobre l’Est. La divisió era seccional, confessadament seccional – l’antiga combinació de poder per la construcció de la qual Calhoun havia treballat tan delerosament un segle abans. Els demòcrates d’or foren repudiats en termes que eren clars a tothom. Uns pocs, incapaços de suportar el pensament de votar el tiquet republicà, celebraren una convenció a Indianàpolis, on, amb la sanció de Cleveland, nominaren candidats propis i endossaren el patró or en una esperança remota.
La plataforma demòcrata.- Fou a la crida de Chicago que els demòcrates prengueren la davantera i els republicans feren la resposta. La plataforma des de la qual s’alçava el Sr. Bryan, a diferència de la majoria de manifestos de partits, era explícita en el seu llenguatge i el seu adreç. Denunciava la pràctica de permetre bancs nacionals d’emetre bitllets destinats a circular com a diners per raó que era «en derogació de la Constitució», recordant el famós atac de Jackson al Banc del 1832. Declarava que les càrregues aranzelàries haurien de fixar-se «amb l’objectiu d’ingressar» - la doctrina de Calhoun. En reivindicar la lliure encunyació d’argent, recorrien a la pràctica abandonada el 1873. L’impost de la renda arribava seguidament en el programa. La plataforma sostenia que la llei del 1894, aprovada per un Congrés demòcrata, era «en estricta concordança a les decisions uniformes del Tribunal Suprem de gairebé cent anys», i llavors assenyalava que la decisió que anul·lava la llei podria ésser revertida pel mateix òrgan «en el moment que siga constituït».
La crida al treball expressada pel Sr. Bryan en el seu discurs de la «corona d’espines» fou enfortida en la plataforma. «En tant que el treball crea la riquesa del país», feia un plafó, «demanam l’aprovació de les lleis que siguen necessàries per protegir-lo en tots els seus drets». En referència a la recent vaga de Pullman, les passions de la qual no s’havien apagat, la plataforma denunciava «la interferència arbitrària d’autoritats federals en afers locals com a violació de la Constitució dels Estats Units i un crim contra institucions lliures». Una objecció especial fou inclosa contra «govern amb interlocutòries com una nova i altament perillosa forma d’opressió amb la qual jutges federals, en menyspreu de les lleis d’estats i drets de ciutadans, esdevenen alhora legisladors, jutges i executors». El remei avançat era una llei federal que garantia judici amb jurat de tot cas de desacatament en disputes laborals. En haver fet aquesta declaració de fe, els demòcrates, amb el Sr. Bryan al capdavant, elevaven l’estendard de batalla.
La campanya escalfada.- La campanya que seguí depassà en el rang de les seues activitats formatives i en l’agror del seu to tots els altres conflictes polítics de la història americana, sense exceptuar la fatal lluita del 1860. Immenses sumes de diners foren contribuïdes als fons de tots dos partits. Ferrocarrils, banca, i altres corporacions donaren generosament als republicans; els miners d’argent, menys fastuosament però amb la mateixa preocupació, donaren suport als demòcrates. El país fou inundat de pamflets, cartells, i fulls volants. Cada fòrum públic, des dels grans auditoris de les ciutats fins a les «escoles vermelles» del camp, fou ocupat per les forces oponents.
El Sr. Bryan va prendre la soca ell mateix, en visitar totes les parts del país en trens especials i adreçant-se literalment a milions de persones a cel obert. El Sr. McKinley trià el pla més vell i més formal. Rebé delegacions a la seua casa de Canton i discutí els temes de la campanya des del porxo frontal, deixant a un exèrcit d’oradors ben organitzats la tasca d’arribar a la gent de les llurs viles respectives. Desfilades, processons, i manifestacions monstruoses ompliren el país de polític. Estats sencers foren enquestats d’avançada pels republicans i els votants dubtosos personalment visitats per homes equipats amb arguments i literatura. Manufacturers, atemorits davant de la possibilitat d’un crèdit públic desordenat, anunciaren que tancarien les portes si els demòcrates guanyaven l’elecció. Homes eren acomiadats de posicions públiques i privades per raó de les llurs opinions polítiques, amb un eminent president de col·legi expulsat per defensar l’argent lliure. El llenguatge emprat per oradors apassionats i furibunds de totes dues bandes aixecava el públic a un estat frenètic, una vegada més mostrant els extrems als quals poden arribar els homes en l’insult personal i polític.
La victòria republicana.- El veredicte de la nació fou decisiu. McKinley rebé 271 dels 447 vots electorals, i 7.111.000 vots populars contra els 6.509.000 de Bryan. Les eleccions congressuals foren igualment positives encara que, per raó de la composició del Senat, els demòcrates «retencionistes» i populistes encara gaudien d’un poder desproporcionat a la fortalesa tal com s’havia mesurat a les urnes. Tot i així, els republicans aconseguiren ple control de totes dues cambres – un domini de tot el govern que havien de retindre durant catorze anys – fins a la segona meitat de l’administració del Sr. Taft, quan perderen la possessió de la Cambra de Representants. El jou de la indecisió era trencat. El partit de les finances sòlides i aranzels proteccionistes prengué possessió del poder que li havia estat cedit amb una còmoda garantia.
El patró or i l’aranzel.- Per estrany que semble, els republicans no aprovaren de seguida legislació per fer del dòlar or el patró de la moneda nacional. No fou fins el 1900 que prengueren aquesta passa positiva. En el seu primer discurs inaugural el president McKinley, com si fos encara insegur en la seua pròpia opinió o temés una revifalla de la contesa tot just tancada, col·locà l’aranzel, i no la qüestió monetària, en primer pla. «El poble ha decidit», deia, «que ha d’haver una legislació que done àmplia protecció i encoratjament a les indústries i desenvolupament del nostre país». Protecció per a indústries americanes, doncs, sostenia, era la tasca que tenia davant el Congrés. «Amb un ingressos adequats garantits, però no abans d’això, podem encetar canvis en les nostres lleis fiscals». Com que els republicans tan sols tenien quaranta-sis dels noranta senadors, i si més no quatre d’ells eren defensors reconeguts de l’argent lliure, la discreció exercida pel president en seleccionar l’aranzel per al debat congressual era la millor part de valor.
El Congrés atengué l’advertiment. Sota la direcció de Nelson P. Dingley, el nom del qual fou donat al decret, una mesura aranzelària que carregada les taxes més altes mai disposades en la història impositiva americana fou preparada i conduïda a través de la Cambra de Representants. L’oposició trobada en el Senat, especialment de l’Oest, fou depassada amb concessions a favor d’aquella secció; però les càrregues sobre sucre, estany, acer, fusta, cànem, i de fet totes les mercaderies essencials gestionades per aliances i consorcis, foren materialment apujades.
Creixement de consorcis.- Els anys que seguiren l’aprovació de la llei Dingley foren, fos quina fos la causa, els més pròspers que el país hagués presenciat durant moltes dècades. Indústries de tota mena aviat anaven a tota energia; la mà d’obra era ocupada; el comerç s’estenia més ràpidament que mai cap als mercats del món. Coincident amb aquest progrés hi hagué l’organització de les aliances i consorcis més grans que el món no havia vist mai. El 1899 les foneries formaven un consorci amb un capital de 65.000.000 de dòlars; el mateix any la Standard Oil Company amb un capital de més de cent milions prenia el lloc de l’antic consorci; i el Copper Trust era incorporat sota les lleis de New Jersey, amb un capital de valor par fixat poc després en 175.000.000 de dòlars. Un any més tard la National Sugar Refining Company, de New Jersey, arrencava amb un capital de 90.000.000 de dòlars, adoptant la política de no emetre als accionistes cap comunicació pública dels seus guanys o condició financera. Abans que haguessen transcorregut dotze mesos tot finançament corporatiu previ era reduït a proporcions petites amb la flotació de la United States Steel Corporation amb un capital de més de mil milions de dòlars, una empresa posada en moviment per la famosa casa bancària Morgan de New York.
En gairebé totes aquestes gegantines empreses, els mateixos grans líders financers eren més o menys íntimament associats. Per utilitzar el llenguatge d’una autoritat eminent: «Són tots aliats i entrelligats pels llurs diversos interessos mutus. Per exemple, els interessos de Pennsylvania Railroad són d’una banda aliats amb els Vanderbilt i de l’altra amb els Rockefeller. Els Vanderbilt són estretament aliats amb el grup Morgan... Vistos com un tot trobam les influències dominants en els consorcis fetes per una xarxa de grans i petits capitalistes, molts aliats els uns amb els altres per vincles de més o menys importància, però tots com a apèndixs o parts de grups més que són ells mateixos dependents i aliats amb els dos grups mamuts de Rockefeller i Morgan. Aquests dos grups mamuts conjuntament... constitueixen el cor de la vida empresarial i comercial de la nació». Aquest era el quadre de l’empresa de negocis triomfant elaborat per un financer a pocs anys després de la memorable campanya del 1896.
Amèrica havia esdevingut un dels primers tallers del món. Era, per virtut de l’estretament teixida organització de la seua empresa i finances, un dels líders més poderosos i enèrgics en la lluita dels gegants per al negoci de la terra. El capital de la Steel Corporation tot sol era més que deu vegades el deute nacional total que els apòstols de la calamitat en els dies de Washington i Hamilton declaraven que la nació mai no podria pagar. La indústria americana, que omplia mercats domèstics fins a la saturació, era preparada per a nous mons per conquerir.