EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

Pròleg de Gabriel Alomar

Era de preveure que la divergència plantejada pel meu estimat amic Rafael Campalans sorgiria, més aviat o més tard, en l’ideari del socialisme català. La qüestió nacional i la qüestió obrera són les vibracions més intenses de la vida catalana, i no és possible que mutualment es desconeguin. Hi ha una confusió de principis en la creença de que sien incompatibles. L’una i l’altra són formes de llibertat, nascudes de diferent origen; perquè l’una és de caràcter biològic i l’altra de caràcter social.

El dret polític podria definir-se com l’esforç d’incorporació de l’individu a l’humanitat amb la menor renúncia possible de les seves expansions vitals, això és, de la seva llibertat. Tota la qüestió a resoldre és, doncs, la naturalesa dels organismes intermitjos.

Dues forces determinen l’equilibri d’aqueixa relació: una força diversificadora i una força unificadora. L’individu, per l’afirmació mateixa de la seva personalitat, aspira a dissimilar-se. Però la llei de convivència imposa un corrent d’assimilació. La nacionalitat és el punt on se troben aquests dos corrents oposats: l’assimilació humana o universal i la diversificació individual.

Cal tenir en compte el grau d’evolució en què es troba avui l’humanitat. El corrent universalista opera en el temps i en l’espai. Històricament, o sia en el temps, les castes i les classes, nuclis parcials d’associació humana, van incorporant-se poc a poc en el domini de la terra i en la sobirania de la societat. Geogràficament, o sia en l’espai, el progrés es forma en altres coàguls parcials, determinats per la terra i la niçaga, això és, per les nacions, en el doble concepte de raça i territori. És evident que les circumstàncies del medi (clima, dificultats de vida, facilitat o dificultat de comunicació, resistència tradicional, etc.), fan que la llei de progressió humana no pugui ésser uniforme en tots els nuclis en què es va formant. Les lluites causades per aquest desequilibri de creixença són precisament la causa de sobtades regressions, com si l’humanitat portés en sí mateixa el ferment de la seva destrucció.

La forma principal de diversificació entre els pobles és l’idioma. Cada un dels nuclis humans deposa en el seu llenguatge, no una musicalitat exterior, a la qual pugui fàcilment renunciar-se per coaccions educatives, sinó la relació vital entre l’esperit i l’acció, entre la psicologia i l’història.

En l’estat present de la civilització, no podem imaginar encara l’unitat humana, la cooperació pacífica entre tots els homes, més que per mitjà de la federació de nuclis col·lectius, on s’han anat formant les progressives evolucions. Sols imaginem l’associació de tots els homes per una concòrdia de pobles o nacions. L’idea d’agrupament total va suggerir la paraula socialisme, introduïda per Pierre Leroux; però al mateix temps la paraula internacional mostrava ben clarament la reconeixença del nucli nació com a vincle entre els dos extrems; o més pròpiament com a cercle concèntric o intermedi entre home i humanitat.

No vull ara insistir sobre la compenetració entre la tendència de llibertat col·lectiva en les nacionalitats opreses i la tendència de llibertat dels nuclis obrers. Altres vegades he tractat aqueixa qüestió, a la qual vaig dedicar un llarg estudi a la Revista Jurídica de Cataluña. Ara vull concretar-me a l’aspecte del problema a Catalunya.

Espanya, com a organisme intermig de relació individual i humana, no té una fisonomia uniforme. Li manca, doncs, plenitut de grau nacional per a esglaonar-se en aquella escala de valors ascendents. És un Estat, un organisme artificial, sotmès a un règim atrassadíssim, intencionalment sustret a tota llei d’avenç, a tota regulació progressiva.

La qualitat nacional de Catalunya no pot ésser dubtosa. No es tracta d’un dret, sinó d’un fet. El nostre problema no és altre que l’integració d’aquest valor nacional en el corrent amplificador, en els cercles concèntrics de radi major.

No confonguem la reconeixença del fet nacional amb l’escola política del nacionalisme. Ben al contrari: l’exaltació de ço que s’anomena pàtria, com a valor polític, és d’essència contrària al socialisme, perquè és tradicionalista i xenòfoba. I precisament la nostra afirmació de personalitat catalana és una defensa contra la coacció patriòtica i nacionalista imposada per l’Estat espanyol, com arma contra l’inquietut i la dinamia de Catalunya. Si el nucli espanyol fos una concreció més avançada, política i socialment, qu’el nucli català, seria un instrument més apte per a la federació universal. Però la convivència està fonamentada en la coacció, com ho revelen algunes lleis vergonyoses, que tots tenim presents.

Judico ara la respectiva situació actual de l’Estat espanyol i de la nacionalitat catalana. Tal volta un dia l’Estat espanyol, evolucionant, podrà constituir-se com un veritable grau en aquella escala ascendent, i la voluntat de lliure convivència de tots els seus ciutadans li donarà la qualitat de nació. Però sempre tindrà Catalunya un dret personalíssim a la veu pròpia en el concert internacional dels pobles: el seu idioma.

***

En Rafael Campalans ha tractat amb lluminosa competència l’armonia entre la seva personalitat de català i la seva aspiració de socialista, qu’és ja el distintiu de les íntimes superioritats d’un home. L’aversió als dogmatismes i a les ortodoxies l’impulsa generosament a la diversificació personal, qu’és l’afirmació més intensa d’una vida. ¿Què podria dir jo en elogi de l’esperit sempre jovenívol d’aquest bon amic meu, al qual m’uneixen consemblances nadiues de gust i fins d’estil?

Gabriel Alomar

Palma, març de 1923