I els perills que l'amenacen
Escrit el 28 de maig del 1931
Publicat originalment:
The
Spanish Revoluton in Danger pamflet publicat per Pioneer
Publishers, editorial de la Communist League of American
(Opposition), New York, 1931; pages 5-37.
La revolució espanyola creix. En el procés de lluita les seues forces internes creixen. Però juntament amb elles, també creixen els perills. No parlam dels perills que procedeixen de les classes dirigents i dels llurs sirvents polítics republicans i socialistes. Això és una qüestió d'enemics oberts i les tasques en relació amb ells són del tot clares. Però també hi ha perills interns.
Els obrers espanyols miren amb confiança la Unió Soviètica, la filla de la revolució d'octubre. Aquesta atitud representa un capital valuós pel comunisme. La defensa de la Unió Soviètica és el deure de tot obrer revolucionari. Però no hem de permetre que la fe obrera en la revolució d'octubre siga aprofitada amb l'objectiu de atreure'ls cap a una política que va en contra de totes les lliçons i de l'herència de l'octubre.
Cal dir-ho clarament. Cal dir clarament de forma que l'avantguarda del proletariat espanyol i internacional sente: L'actual direcció de la Comintern amenaça la revolució proletària d'Espanya amb un perill immediat. Tota revolució pot ésser derrotada, fins i tot la més prometedora: això ho demostrà l'experiència de la revolució alemanya del 1923 i encara de forma més lúcida l'experiència de la revolució xinesa del 1925-1927. En tots dos casos, la raó immediata de la derrota fou una direcció errònia. Espanya és la següent de la llista. Els dirigents de la Comintern no han après res dels errors. Pitjor encara. Per tal d'encobrir els errors passats, són obligats a defendre'ls i a desenvolupar-los. Fins al punt que si depèn d'ells, són disposats a preparar per a la revolució espanyola el destí de la xinesa.
Durant dos anys, els obrers avançats foren embolicats per la malaurada teoria del “tercer període”, que afeblia i desmoralitzava la Comintern. La direcció finalment tocà la retirada. Però quan? Precisament en el moment que la crisi mundial creava un trencament de les circumstàncies i posava el primer prerequisit per a l'ofensiva revolucionària. Els processos interns a Espanya, mentrestant, s'esdevenien sense que la Comintern se n'adonàs. Manuilsky seguia declarant – i Manuilsky en l'actualitat actua com a dirigent de la Comintern! - que els esdeveniments d'Espanya en general no mereixen atenció.
En el nostre esquema de la revolució espanyola, escrit abans del capgirament de l'abril, ens expressàvem en el sentit que la burgesia, en jugar amb diferents cobertes de republicanisme, mantendria, amb totes les forces i fins al darrer moment, la seua aliança amb la monarquia. “Una combinació de circumstàncies és possible, certament”, escrivíem, “on les classes propietàries es vegen obligades a sacrificar la monarquia per tal de salvar-se (exemple: Alemanya!)”. Aquestes línies donaren els estalinista una excusa—després del fet, és clar—de parlar d'un pronòstic incorrecte.[1] La gent que mai no ha previst res, demanen als altres no un pronòstic marxià sinó una previsió teosòfica del dia i de la forma dels esdeveniments que tindran lloc: aquesta és la forma amb la qual el malalt ignorant i supersticiós exigeix miracles a la medicina. La tasca d'un pronòstic marxià és contribuir a orientar en la direcció general dels desenvolupament i de preparar-se contra les “sorpreses”. El fet que la burgesia espanyola decidís de trencar amb la monarquia s'ha d'explicar per dues raons igualment importants. La manifestació tempestuosa del resentiment de les masses imposà a la burgesia l'intent de convertir el generalment despistat Alfonso en un cap de turc. Però aquesta maniobra, que comportava un risc seriós, fou possible per a la burgesia espanyola tan sols perquè les masses confiaven en els republicans i en els socialistes i perquè en el capgirament, el perill comunista es podia ignorar. La variant històrica que ha tingut lloc a Espanya és en conseqüència el resultat de la força de la pressió de les masses d'una banda, i la feblesa de la Comintern de l'altra. Hom ha de començar per establir aquests fets. És una norma bàsica de la tàctica: si vol enfortir-te, no comences amb una exageració de les pròpies forces. Però aquesta regla no s'aplica per a l'epígon de la burocràcia. Si abans dels fets, Manuilsky predeia que en general res de seriós no tindria lloc, un dia després del capgirament, l'insubstituïble Péri, el portador de la falsa informació dels països llatins, començà a enviar telegrama rera telegrama de com el proletariat espanyol donava suport gairebé sense fisures al partit comunista, i com els camperols espanyols construïen soviets. Pravda publicà aquest absurd, i l'acompanya amb l'absurd que els “trotskistes” eren a la cua del govern de Zamora, en una època en la qual Zamora enviava i continua a enviar comunistes d'esquerres a la presó... Finalment, el 14 de maig, Pravda publicà un editorial programàtic, “Espanya en flames”, que constitueix un destil·lat de les exageracions i errors dels epígons, traduïts al llenguatge de la revolució espanyola. Què hi ha de les Cortes? Pravda prova d'emprar com a punt de partida la veritat irrefutable que la propaganda nua és insuficient “el partit comunista ha de dir a les masses què han de fer ara”. Què proposa Pravda en relació a això? Unir els obrers “per desarmar la reacció, per armar el proletariat, per l'elecció de comitès de fàbrica, per la realització de la jornada laboral de set hores, etc”. Etc.--és així com ho presenta. Les consignes enumerades són incontestables, tot i que es presenten sense cap cohesió interna i sense aquella seqüència que fluiria de la lògica del desenvolupament de les masses. Però ço que sobta és que l'article editorial de Pravda no diu ni una sola paraula de les eleccions a les Cortes, com si aquest esdeveniment polític no existís en la vida de la nació espanyola, o com si els obrers no hi tinguessen res a veure. Com s'ha d'entendre aquest silenci?
Aparentment, el capgirament republicà tingué lloc, com ja se sap, mitjançant les eleccions municipals. S'entèn que rera el capgirament hi havia raons més profundes i parlàrem d'elles molts abans de la caiguda del govern de Berenguer. Però la forma “parlamentària” de la liquidació de la monarquia es realitzà correspon completament als republicans burgesos i als demòcrates petits-burgesos. Un munt d'obrers a Espanua s'imaginen ara que les qüestions bàsiques de la vida social es poden decidir amb l'ajut del vot. Aquesta il·lusió sols serà bandejada per l'experiència. Però hom ha de saber ajudar l'experiència. Com? Donant l'esquena a les Cortes o, al contrari, participant en les eleccions? Aquesta qüestió demana una resposta.
A banda de l'editorial esmentat abans, el mateix diari du un article “teòric” (en els números del 7 al 10 de maig) que pretèn fer una anàlisi marxiana de les forces internes de la revolució espanyola i una determinació bolxevic de la seua estratègia. Aquest article també oblidar esmentar les Cortes ni que fos de paraula: boicot a les eleccions o participació? En general, Pravda calla completament les consignes i les tasques de la democràcia política, tot i que anomena la revolució democràtica. Què significa aquest silenci? Es pot participar en les eleccions, es pot fer un boicot. Però es poden ignorar?
En relació a les Cortes de Berenguer, la tàctica de boicot era perfectament correcta. Era clar d'antuvi que Alfonso o tenia èxit durant un cert període de girar una vegada més cap al camí de la dictadura militar o bé el moviment passaria per damunt del cap de Berenguer amb les seues Cortes. Sota aquestes condicions, els comunistes, havien de prendre la iniciativa en la lluita pel boicot a les Cortes. Això és precisament on insistírem amb l'ajut dels migrats mitjans que teníem a la nostra disposició[2]. Si els comunistes espanyols haguessen sortit a temps i decicidament amb la crida al boicot, ni que fos tan sols amb la distribució del comunicat més gran sobre el tema, la llur autoritat hauria crescut considerablement en el moment que el govern Berenguer fou enderrocat. Els obrers avançats s'haurien dit: “aquesta gent és capaç de preveure quelcom”. Malauradament, els comunistes espanyols, arrossegats per la direcció de la Comintern, no entengueren les circumstàncies de la situació i es prepararen per participar en les eleccions, però de nou sense cap confiança. Els esdeveniments els passaren per damunt, i la primera victòria de la revolució no comportà gairebé cap augment d'influència pels comunistes.
Ara el govern de Zamora ha decidit de reunir unes Cortes constituents. Hi ha cap base per pensar que la convocatòria d'aquestes Cortes serà interrompuda per la segona revolució? No hi ha cap mena de base. Són força possible moviments poderosos de masses, però sense cap programa, sense cap partit, sense cap direcció, aquests moviment no poden portar una segona revolució. La consigna del boicot seria ara la consigna de l'aïllament. Ha de tindre lloc la més activa participació en les eleccions.
El cretinisme parlamentari dels reformistes i el cretinisme antiparlamentari dels anarquistes
El cretinisme parlamentari és una malaltia repugnant, però el cretinisme antiparlamentari no és gaire millor. Això ho veiem més clarament en el destí dels anarcosindicalistes espanyols. La revolució posa qüestions políticament directament i en el present estadi els hi dóna una forma parlamentària. L'atenció de la classe obrera no pot evitar de concentrar-se en les Cortes, i els anarcosindicalistes votaran secretament pels socialistes o potser pels republicans. Combatre contra les il·lusions parlamentàries sense lluitar simultàniament contra la metafísica antiparlamentària dels anarquistes, és menys possible a Espanya que enlloc.
En una sèrie d'articles, i lletres, vam demostrar la terrible importància de les consignes de democràcia pel desenvolupament ulterior de la revolució espanyola. Mesures contra la desocupació, la jornada laboral de set hores, la revolució agrària, l'autonomia nacional, totes aquestes qüestions bàsiques i vitals connecten d'una forma o d'una altra amb la gran majoria dels obrers espanyols—els anarcosindicalistes inclosos—amb les futures Cortes. En el període de Berenguer, les Cortes per gràcia d'Alfonso, havien d'ésser boicotejades en nom de les Cortes constituents revolucionàries. Des d'un bon començament, la qüestió del sufragi s'havia de col·locar com el fonament de l'agitació. Sí: la prosaica qüestió del sufragi! La democràcia soviètica, no cal dir-ho, és incomparablement superior a la democràcia burgesa. Però els soviets no cauen del cel. Hom ha de fer-los crèixer.
Hi ha—és clar—marxistes que senten un gran odi per aquesta consigna, com a exemple, la del sufragi universal, igual, directe i secret per tots els homes i dones de més de 18 anys. Amb tot, si els comunistes espanyols haguessen presentat aquesta consigna a temps i l'haguessen defensat en discursos, articles, fulls volants i manifests, haurien adquirit una gran popularitat. Precisament com que els espanyols tendeixen a exagerar el poder creatiu de las Cortes, tot obrer conscient, tota dona camperola revolucionari, vol participar en les eleccions. No ens solidaritzam ni un moment amb les il·lusions de les masses; però tot allò que hi ha de progressiu en aquestes il·lusions ho hem d'utilitzar el màxim, car d'altra forma no seríem revolucionaris, sinó pedants odiosos. La simple davallada de l'edat de vot arriba al cor de molts centenars de milers d'obrers i obreres, de camperols i camperoles. I a quins? Als joves i actius, als qui són cridats a crear la segona revolució. Posar aquesta jove generació contra els socialistes, que cerquen el suport dels obrers grans, és una tasca força elemental i incontestable de l'avantguarda comunista.
És més. El govern Zamora vol sotmetre a les Cortes una constitució que dispose dues cambres. Les masses revolucionàries que tot just han enderrocat la monarquia i que són imbuïdes amb una convicció apassionada, per bé que vaga, cap a la igualtat i la justícia, respondran càlidament a l'agitació dels comunistes contra el pla de la burgesia de posar una “cambra dels lords” damunt l'esquena de la gent. Aquesta qüestió parcial pot jugar un paper important en l'agitació, crear grans dificultats pels socialistes i cavar una fossa entre els socialistes i els republicans, és a dir, dividir ni que siga per un temps els enemics del proletariat i—ço que és mil vegades més important—cavar una fossa entre les masses obreres i els socialistes.
La reivindicació de la jornada laboral de set hores, presentada pel Pravda, és força correcta, extremadament important i inajornable. Però pot presentar-se aquesta simple demanda, si s'ignora el rerefons polític i les tasques revolucionàries de la democràcia? En parlar sols de la jornada laboral de set hores, de comitès de fàbrica i d'armar els obrers, tot ignorant la “política”, sense tindre ni un sol mot a dir en tots els seus articles sobre les eleccions a les Cortes, Pravda va dretament a trobar-se amb l'anarcosindicalisme, a justificar-lo, a cobrir-lo. De mentre, el jove obrer que veu com republicans i socialistes el priven de sufragi tot i el fet que la legislació burgesa el considera prou madur per l'explotació capitalista o per imposar-li una segona casa—demà, en la lluita contra aquesta abominació, voldrà girar l'esquena a l'anarquisme i allargarà la mà per demanar un rifle. Oposar la consigna d'armar els obrers als processos polítics reals que arriben al cor de les masses, suposa aïllar-se de les masses i les masses—de les armes.
La consigna de l'autodeterminació nacional ha adquirit una importància excepcional a l'Espanya d'avui. Amb tot, aquesta consigna també es troba en un pla democràtic. Ço que ens pertoca, s'entèn, no és cridar els catalans i bascs de separar-se d'Espanya, sinó de lluitar per assegurar-los aquesta possibilitat si la volen. Però com es determina si la volen o no? Molt simplement: mitjançant el vot universal, igual, directe i secret dels districtes afectats. No hi ha cap mètode en l'actualitat. En el futur, les qüestions nacionals, així com les altres, es decidiran en els soviets com a òrgans de la dictadura del proletariat. Però no podem fer aparèixer soviets entre els obrers en qualsevol moment que ho desitgem. Sols podem dur els obrers cap als soviets. Encara menys podem introduir els soviets que el proletariat crearà sols en el futur. De mentres, cal respondre a la qüestió d'avui. En el mes de maig, els òrgans d'autogovern de Catalunya convocaren eleccions per elegir els llurs diputats per elaborar una constitució temporal per la província, és a dir, per determinar la seua relació amb Espanya en general. Poden els obrers catalans tindre una atitud diferent al fet que la democràcia petit-burgesa, en subordinar-se com sempre al gran capital, prova amb l'ajut d'eleccions antidemocràtiques de decidir el destí del poble català? La consigna d'autodeterminació nacional sense les consignes de democràcia política que la suplementen i la concreten, és una fórmula nua, o encara pitjor, és llençar pols als ulls.
Durant un cert temps, totes les qüestions de la revolució espanyola d'una forma o altra passaran pel prisma del parlamentarisme. Els camperols esperaran amb la més gran ansietat ço que les Cortes diran de la qüestió agrària. És difícil d'entendre quina importància tindria un programa agrari comunista desplegat des de la tribuna de les Cortes en les actuals condicions? Per això, calen dues condicions: hom ha de tindre un programa agrari i hom ha d'aconseguir un accés a la tribuna parlamentària. Les Cortes no resoldran la qüestió agrària, això ja ho sabem. La iniciativa combativa de les masses camperoles és necessària. Però per aquesta iniciativa les masses necessiten d'un programa i d'una direcció. La tribuna de les Cortes és necessària pels comunistes com a lligam amb les masses. I a partir d'aquest lligam desenvoluparà accions que passaran per damunt del cap de les Cortes. En això consisteix l'essència de la relació revolucionària i dialèctica amb el parlament.
Amb tot, com s'explica que la direcció de la Comintern calle en aquesta qüestió? Sols pel fet que és captiva del seu propi passat. Massa sorollasament van refusar els estalinistes l'Assemblea Constituent per a la Xina. El Sisè Congrés condemnà oficialment les consignes de democràcia política pels països colonials com a “oportunismes”. En l'exemple d'Espanya, un país incomparablement més avançat que Xina i Índia, tota la incoherència de les decisions del Sisè Congrés es posa de manifest. Però els estalinistes són lligats de peus i mans. En no gossar de cridar per un boicot del parlamentarisme, simplement callen. Deixem que la revolució mora, però llarga vida a la reputació d'infalibilitat dels dirigents![3]
Quina mena de revolució es presenta a Espanya?
En l'article teòric citat abans, que és com si s'hagués escrit especialment com a trencaclosques, després de l'intent de determinar el caràcter de classe de la revolució espanyola, es diu literalment el següent: “Prenent tot això en consideració [!] seria, amb tot, [!] incorrecte de caracteritzar la revolució espanyola ja en l'actual estadi com a revolució socialista”. (Pravda , May 10, 1931.) Amb aquesta frase n'hi ha prou per apreciar l'anàlisi. Hi ha gent en el món, s'ha de demanar el lector, capaces de pensar que la revolució espanyola “en el present estadi” es pot caracteritzar com a socialista, sense arriscar-se a aterrar en un asil per a dements? On en general el Pravda agafà l'a idea de la necessitat d'aquesta mena de “demarcació” i, és més, d'una forma tan fluixa i reservada: “prenent tot això en consideració, seria, amb tot, incorrecte”... Això s'explica pel fet que els epígons, per desgràcia llur, llegiren en Lenin la frase del “creixement” de la revolució democràtica burgesa cap a la socialista. Sense entendre Lenin, oblidant o distorsionant les experiències de la revolució russa, fan de la concepció del “creixement” una base per les manipulacions oportunistes més grolleres. No es tracta—diguem-ho clar—d'una qüestió de delicadeses acadèmiques, sinó de la vida o la mort de la revolució proletària. Fa ben poc, els epígons esperaven que la dictadura del Guomindang “creixeria” en una dictadura obrera i camperola, i aquesta—en una dictadura socialista del proletariat. Tenien en ment, en aquesta connexió, que Stalin desenvolupà aquest tema amb particular profunditat—que en un flanc de la revolució, els “elements dretanosos” gradualment se separarien, mentre que en l'altre flanc, els “elements esquerranosos” s'enfortirien: és en això que se suposa que consisteix el “creicement”. Malauradament la magnífica teoria d'Stalin-Martinov es basa completament en la manipulació de la teoria de classes de Marx. El caràcter del règim social, i en conseqüència també el caràcter de tota revolució el determina el caràcter de classe que sosté el poder. El poder pot passar de mans d'una classe a una altra mitjançant un capgirament revolucionari, i no per cap “creixement” orgànic. Aquesta veritat bàsica els epígons l'han manipulada—primer per a Xina i ara per a Espanya. I veiem que els saberuts bruixots del Pravda que es cobreixen el cap amb calaveres, posen el termòmetre sota la llengua de Zamora, i debaten: podem reconèixer o no que el procés de “creixement” ha dut la revolució espanyola a l'estadi socialista? I els bruixots—deixem que la llur saviesa arribe a la conclusió: no, per ara no podem.
Després d'haver presentat aquest valuós report sociològic, Pravda entra en l'esfera dels pronòstics i de les directrius. “A Espanya”, diu, “la revolució socialista no pot ésser una tasca immediata en aquest moment. La tasca més immediata [!] és la revolució obrera i camperola contra els terratinents i la burgesia”. (Pravda, 10 de maig del 1931). Que la revolució socialista no és “una tasca immediata en aquest moment” a Espanya és indiscutible. Amb tot hauria sigut molt millor i més acurat dir que l'aixecament armat amb l'objectiu de la presa del poder pel proletariat no és una “tasca immediata en aquest moment” a Espanya. Per què? Perquè la dispersa avantguarda del proletariat no té la classe al darrera, i perquè la classe no té al darrera les masses oprimides dels pobles. Sota aquestes condicions, una lluita pel poder seria aventurerisme. Però sota aquestes circumstàncies, què significa la frase addicional: “la tasca més immedata és la revolució obrera i camperola contra els terratinents i la burgesia”? Vol dir que entre l'actual règim republicano-burgès i la dictadura del proletariat, hi ha davant nostre una “revolució obrera i camperola” diferenciada? I més encara, vol dir que aquesta diferenciada “revolució obrera camperola” intermèdia, a diferència de la revolució socialista, és una “tasca immediata” a Espanya? Vol dir que en l'agenda actual hi ha un nou capgirament? Mitjançant un aixecament armat o per altres mitjans? De quina forma precisa es diferenciarà la revolució obrera i camperola “contra els terratinents i la burgesia” de la revolució proletària? Quina combinació de forces de classe hi haurà com a fonament seu? Quin partit dirigirà la primera revolució a diferència de la segona? On s'hi troben les diferències en els programes i el mètodes d'aquestes dues revolucions? Cercaríem debades una resposta a aquestes qüestions. L'emboirament i la confusió de pensament es cobreix amb la paraula “creixement”; malgrat totes les reserves contradictòries, aquesta gent somnia en un procés de transició evolutiva d'una revolució burgesa a una de socialista, mitjançant una sèrie d'estadis orgànics, que es presenten sota diferents pseudònims: Guomindang, “dictadura democràtica”, “revolució obrera i camperola”, “revolució popular”—i ço que és més, el moment decisiu d'aquest procés, quan una classe pren el poder a una altra, es dissol imperceptiblement.
El problema de la revolució permanent
S'entén que la revolució proletària és alhora una revolució camperola; però sota les circumstàncies contemporànies, és impossible una revolució camperola sense una revolució proletària. Podem dir als camperols amb tot el dret que el nostre objectiu és crear una república obrera i camperola de la mateixa forma que, després de la revolució d'octubre, anomenàrem el govern de la dictadura proletària de Rússia, “govern obrer i camperol”. Però no contraposam la revolució obrera i camperola a la proletària; al contrari, les identificam. Aquesta és l'única forma correcta de posar la qüestió.
Ací una vegada més arribam al veritable nucli del problema de l'anomenada “revolució permanent”. En la lluita contra aquesta teoria, els epígons s'han desviat fins a un complet trencament amb el punt de vista de classes. Després de l'experiència del “bloc de les quatre classes” a Xina, és cert que han esdevingut més prudents. Però per això mateix encara són més confosos i ara es dediquen amb totes les forces de confondre els altres.
Afortunadament, però, els fets han apartat la qüestió de l'esfera la filosofia professional vermella dels antics texts. No és una qüestió de reminiscències històriques, de triar citacions, sinó d'una nova i magnífica experiència històrica que es desplega davant els ulls de tothom. Ací els dos punts de vista han topat en el camp de la lluita revolucionària. Els fets diran la darrera paraula. Allunyar-se del llur control és impossible. Els comunistes espanyols que no consideraren en el seu moment l'essència de les qüestions connectades amb la lluita contra el “trotskisme” es trobaran teòricament desarmats davant les qüestions fonamentals de la revolució espanyola.
Què és el “creixement” de la revolució?
Sí, Lenin el 1905 presentà la fórmula hipotètica: “la dictadura democràtica-burgesa del proletariat i de la pagesia”. Si amb tot hi havia d'haver un país on s'esperàs una revolució democràtica agrària independent abans de la presa del poder pel proletariat, aquest país era Rússia, on la qüestió agrària dominava tota la vida nacional, on existien de feia dècades moviments camperols revolucionaris, on existia un partit agrari revolucionari independent amb una gran tradició i una influència generalitzada entre les masses. Amb tot, fins i tot a Rússia resultà que no hi havia lloc per una revolució intermèdia entre la burgesia i la proletària. L'abril del 1917, Lenin repetí i repetí a l'atenció d'Stalin, Kamenev i d'altres, que s'adherien a l'antiga fórmula bolxevic del 1905: no hi ha ni hi pot haver cap “dictadura democràcia” que no siga la dictadura de Miliukov-Ceretelli-C'ernov; dictadura democràtica perquè la seua essència és una dictadura de la burgesia damunt el proletariat; tan sols la dictadura del proletariat pot prendre el lloc d'aital “dictadura democràtica”. Qualsevol que invente fórmules intermèdies de mig camí és o un il·lusionista estrafet o un xarlatà. Aquesta és la conclusió que Lenin extragué de l'experiència viva de les revolució de febrer i d'octubre. Ens basam completament en aquestes experiències i aquestes conclusions.
Amb tot, que volia dir el “creixement” de Lenin de la revolució democràtica en una de socialista sota aquestes condicions? Res de ço somniat pels epígons i les veletes de la mena dels professors vermells. El fet és que la dictadura del proletariat no coincideix del tot mecànicament amb el concepte de revolució socialista. La presa del poder per la classe obrera té lloc en un entorn nacional determinat, en un període determinat, per la solució de tasques determinades. En les nacions endarrerides, aquestes tasques immediates són de caràcter democràtic: l'alliberament nacional del jou imperialista i la revolució agrària, com a Xina; la revolució agrària i l'alliberament de les nacionalitats oprimides, com a Rússia. Veiem el mateix en l'actualitat a Espanya, tot i que en una combinació diferent. Lenin fins i tot deia que el proletariat a Rússia arribà al poder l'octubre del 1917 principalment com a agent de la revolució democràtico-burgesa. El proletariat victoriós començà amb la solució de les tasques democràtiques i únicament de forma gradual per la lògica del seu domini, es dedicà a les tasques socialistes: inicià seriosament la col·lectivització de l'agricultura tan sols en el dotzè any del seu poder. És precisament per això que Lenin parlava del creixement de la revolució democràtica en socialista. No és poder burgès que creix en un d'obrer i camperol i després en un poder proletari: no, el poder d'una classe no passa al poder d'una altra classe, sinó que és capgira amb els rifles a la mà. Però després que la classe obrera haja pres el poder, les tasques democràtiques del règim proletari creixen inevitablement en tasques socialistes. Una transició evolutiva i orgànica de la democràcia fins al socialisme sols és concebible sota la dictadura del proletariat. Aquesta és la idea central de Lenin. Els epígons l'han desfigurada, l'han confosa i l'han distorsionada, i ara enverinen la consciència del proletariat internacional amb les llurs falsificacions.
Les dues variants: oportunisme i aventurerisme
Es tracta—repetim-ho—no de delicadeses acadèmiques sinó de problemes vitals de l'estratègia revolucionària del proletariat. No és cert que la “revolució obrera i camperola” siga en l'ordre del dia a Espanya. No és cert que en l'ordre del dia a Espanya en general hi haja en l'actualitat una nova revolució, és a dir, una lluita immediata pel poder. No, en l'ordre del dia hi ha la lluita per les masses, pel llur alliberament de les il·lusions republicanes i de la fe en els scoialsites, per la llur consolidació revolucionària. Aquesta segona revolució arribarà, però serà la revolució del proletariat que dirigirà els camperols pobres. Entre un règim burgès i la dictadura del proletariat, no hi haurà cap espai per cap mena de “revolució obrera i camperola”. Comptar amb això i adaptar-hi la pròpia política, guomindangitzar el proletariat, és afonar la revolució.
Les formulacions confusionistes del Pravda obren dues vies, que també han sigut provades fins a la fi a Xina: l'oportunista i l'aventurerista. Si Pravda encara no gossa ara de “caracteritzar” la revolució espanyola com a revolució obrera i camperola, aleshores—qui sap?—si no ens hi trobarem demà, quan en lloc de Zamora—es presente un Jiang Jieshi, o un “veritable Wang Chinwei”, posam un Lerroux d'esquerres. No decidiran aleshores els savis diagnosticadors—Martinov, Kuusinen i companyia—que aquesta és la república obrera i camperola, que ha de “rebre el suport en la mesura” (la fórmula d'Stalin el març del 1917), o el suport complet (la fórmula del mateix Stalin envers el Guomindang el 1925-1927)?
Però hi ha també una possibilitat aventurerista que és potser més adient amb les atituds centristes actuals. L'editorial de Pravda parla del fet que les masses espanyoles “comencen també a dirigir els llurs cops contra el govern”. Però pot presentar el Partit Comunista espanyol la consigna de l'enderrocament d'aquest govern com a tasca del moment? En les saberudes recerques de Pravda—diu, com si ja en fossem conscients, que la tasca immediata és la revolució obrera i camperola. Si hem d'entendre aquest “estadi” no en el sentit de “creixement” sinó en el sentit de l'abolició del poder, aleshores la variant aventurerista resta del tot oberta. El feble partit comunista pot dir-se a Madrid com ja es digué (o li ordenaren que es digués) el desembre del 1927 a Canton: “no hem madurat prou, és clar, encara per a la dictadura proletària; però com que hi ha un estat intermediari en el qual ens hi hem d'implicar ara, una dictadura obrera i camperola, provam aleshores tot i les nostres febles forces de fer un aixecament—potser en treiem quelcom”. No és realment gens difícil de preveure que després d'haver-se revelat la negligència criminal del primer any de la revolució espanyola, els culpables de la pèrdua de temps començaran a castigar els “executors” amb un fuet de nou cues per dur-los a una tràgica aventura de l'estil de Canton.
Les perspectives dels “dies de juliol”
Com de real és aquest perill? És força real. És arrelat en les condicions internes de la pròpia revolució, que afegeixen un caràcter ominós a les omissions i a la confusió dels dirigents. En l'actual situació espanyola s'hi conté una nova explosió de masses, que es correspon si fa no fa a les batalles del 1917 de Petrograd, que han passat a la història com els “dies de juliol”, i que no resultaren en l'esclafament de la revolució tan sols gràcies a la correcció de la política bolxevic. En aquesta qüestió bullent per Espanya, cal aturar-se.
Passam per una mena de “dies de juliol” en totes les antigues revolucions, també, començant per la gran revolució francesa, amb diversos finals, però com a norma general, desfavorables i sovint catastròfics. Aquest estadi és inherent al mecanisme de la revolució burgesa en la mesura que la classe que se sacrifica més que qualsevol altre pel seu èxit i hi posa les més grans esperances, en rep menys que totes. La regularitat del procés és ben clara. La classe propietària, en haver arribat al poder per la revolució, tendeix a pensar que la revolució ha exhaurit la seua missió, i s'ocupa més que res en demostrar la seua fiabilitat a les forces de la reacció. La burgesia “revolucionària” provoca la insatisfacció de les masses per les pròpies mesures amb les quals vol guanyar-se el favor de les classes enderrocades. La desil·lusió de les masses avança molt ràpidament, fins i tot abans que la seua avantguarda haja tingut oportunitat de refredar-se de l'escalfor de les batalles revolucionàries. Al sector avançat li sembla que amb un nou cop pot acabar o corregir ço que prèviament no havia realitzat amb prou decisió. D'això prové l'impuls per una nova revolució, sense preparació, sense programa, sense vigilar les reserves, sense un pensament en les conseqüències. D'altra banda, la burgesia que ha arribat al poder, actua com si hagués esperat un impuls tempestuós des de baix per tal de realitzar un càstic concloent damunt el poble. Aquesta és la base social i psicològica per aquesta semi-revolució suplementària que més d'una vegada en la història esdevingué el punt de partida de la victoriosa contra-revolució.
El 1848, els “dies de juliol” de França s'escaieren el juny i assumiren un caràcter més gran i tràgic que a Petrograd el 1917. Els dits “dies de juny” del proletariat parisí sorgiren de la revolució de febrer amb una força irresistible. Els obrers parisins, amb els rifles de febrer a les mans, no podien fer més que reaccionar davant la contradicció entre el programa pompós i la penosa realitat, l'insoportable contradicció que colpejava els llurs estòmacs i consciències tots els dies. Sense cap pla, sense cap programa, sense cap direcció, el dies de juny del 1848 foren un reflex poderós i ingovernable del proletariat. Els obrers insurrectes foren esclafats implacablement. Així, els demòcrates prepararen el camí del bonapartisme. La conflagració gegantina de la Comuna es trobà en la mateixa relació amb la revolució de setembre del 1870 que els dies de juny amb la revolució de febrer del 1848. L'aixecament de març del proletariat parisí fou quasevol cosa menys una qüestió de càlcul estratègic. Sorgí d'una combinació tràgica de circumstàncies, suplementades amb una d'aquelles provocacions per les quals la burgesia francesa és tan inventiva, quan la por mostra la seua malícia. En la Comuna de París, la protesta reflexa del proletariat contra l'engany de la revolució burgesa arribà al nivell de revolució proletària per primera vegada, però únicament per caure-hi de nou.
En l'actualitat, la incruenta, pacífica i gloriosa revolució d'Espanya (la llista d'aquests adjectius és sempre la mateixa) prepara els seus propis “dies de juny” davant els nostres ulls, si prenem el calendari de França, o els “dies de juliol” d'acord amb el calendari rus. El govern de Madrid, recobert amb frases que sovint semblen traduccions de la llengua russa, promet àmplies mesures contra la desocupació i la congestió de la terra, però no gossa de tocar ni una sola de les úlceres socials. Els socialistes de la coalició ajudaren els republicans a sabotejar les tasques de la revolució. El cap de Catalunya, la part més industrial i revolucionària d'Espanya, predica un regne mil·lennari sense nacions oprimides ni classes oprimides, però al mateix temps no gossa de moure ni un dit per tal d'ajudar a lliurar la gent ni que siga d'una part de les més odioses de les antigues cadenes. Macià s'amaga rera el govern de Madrid, que s'amaga rera l'Assemblea Constituent, com si la vida s'hagués d'aturar a la seua espera! Com si no fos clar d'antuvi que les properes Cortes seran tan sols una reproducció a més gran escala de bloc republicano-socialista, que s'ocupa principalment de què tot continue com abans. És difícil de preveure el creixement febril de la revolta dels obrers i dels camperols? La discordància entre el progrés de la revolució de masses i la política de les noves classes dirigents—vet ací la font d'aquell conflicte irreconciliable que, en el seu desenvolupament futur, o soterrarà la primera, la revolució d'abril, o en produirà una segona.
Si el partit bolxevic s'hagués obstinat en avaluar el moviment de juliol de Petrograd com “prematur” i hagués girat l'esquena a les masses, l'aixecament a mitges hauria caigut inevitablement sota la direcció dispersa i discordant d'anarquistes, aventureristes, defensors atzarosos de la revolta de masses, i hauria sigut massacrada en mig de convulsions infructuoses. Però també al contrari, si el partit, en haver-se posat al capdavant dle moviment, hagués abandonat la seua avaluació de la situació general i s'hagués desviat cap al camí de les batalles decisives, l'aixecament hauria assumit sens dubte un abast audaç, els obrers i soldats sota la direcció dels bolxevics haurien conquerit el poder temporalment a Petrograd el juliol, únicament per preparar l'esclafament de la revolució després d'això. Tan sols la direcció correcta del partit bolxevic eliminà totes dues variants del perill fatal: l'esperit dels dies de juny del 1848 i l'esperit de la Comuna de París del 1871. El cop mortal a les masses i al partit el juliol del 1917 fou molt fort. Però no fou un cop decisiu. Les víctimes foren comptades per desenes i no per desenes de milers. La classe obrera sorgí d'aquella prova ni decapitada ni afeblida. Preservà intactes els seus quadres combatius. Aquests quadres aprengueren un munt i dugueren el proletariat a la victòria l'octubre.
Precisament des del punt de vista dels “dies de juliol”, la ficció de la revolució “intermèdia”, de mig camí, que se suposa que serà la següent a Espanya, constitueix un perill terrorífic.
La lluita per les masses i les juntas obreres
És el deure de l'Oposició d'Esquerres de descobrir i de revelar implacablement, i d'una vegada per totes, desacreditar en les ments de l'avantguarda proletària la fórmula d'una “revolució obrera i camperola” diferenciada de la burgesa i de la proletària. No ho creieu, comunistes d'Espanya! És una il·lusió i un engany. És una mentida diabòlica que es transformarà en un nus al voltant del coll. No ho creieu, obrers avançats d'Espanya! Estudieu les lliçons de la revolució russa i les lliçons de les derrotes dels epígons. Una perspectiva de lluita per la dictadura del proletariat s'obre davant vostre. En nom d'aquesta tasca, heu de consolidar al voltant vostre la classe obrera i dur a l'ajut dels obrers els milions de pobres camperols. Aquesta és una tasca gegantina. Damunt vostre, comunistes espanyols, recau en una enorme responsabilitat revolucionària. No tanqueu els ulls a la vostra feblesa, no us infleu amb il·lusions. La revolució no creu en paraules. Ho prova tot, i més encara, ho prova tot amb sang. Tan sols la dictadura del proletariat pot enderrocar el domini de la burgesia. No hi ha, no hi haurà, no hi pot haver cap revolució intermèdia més “simple”, més “econòmica”, més adaptada a les vostres forces. La història no us inventarà cap dictadura de transició, una dictadura de segon ordre, una dictadura a terminis. Tothom qui us parle d'això, us enganya. Prepareu-vos per la dictadura del proletariat, prepareu-vos seriosament, obstinadament, incansablement!
Immediatament, però, els comunistes espanyols s'enfronten a la tasca no de la lluita pel poder, sinó la lluita per les masses, i més encara, aquesta lluita es desenvoluparà en el següent període en base a la república burgesa i fins a un alt grau en les consignes de la democràcia. La creació de Juntas obreres és sens dubte una tasca immediata en l'actualitat. Però és absurd de contraposar les consignes de la Junta a les de la demcoràcia. La lluita contra els privilegis de l'esglèsia, els abusos de les ordres monàstics i dels monestirs—una lluita purament democràtic—produí una explosió de masses el maig que creà condicions favorables, malauradament desaprofitades, per l'elecció de diputats obrers. En un determinat estadi, les Juntas són formes organitzatives pel front proletari unit—per vagues, per l'expulsió dels jesuïtes, per la participació en les eleccions a les Cortes, pel contacte amb els soldats, així com pel suport del moviment camperol. Únicament mitjançant les Juntas, que inclouen el nucli bàsic del proletariat, es poden assegurar els comunistes la llur hegemonia en el proletariat, que també suposa la de la revolució. Sols fins al punt que la influència dels comunistes cresca entre la classe obrera, les Juntas es transformaran en òrgans de lluita pel poder. En un dels darrers estadis—no sabem encara quan—les Juntas, com a òrgans del poder del proletariat, es trobaran oposades a les institucions democràtiques de la burgesia. Tan sols aleshores tocarà la darrera hora de la democràcia burgesa.
Cada vegada que les masses s'impliquen en la lluita, senten invariablement—no poden evitar-ho—una forta necessitat d'una organització amb autoritat per damunt dels partits, faccions, sectes i capaç d'unir tots els obrers per una acció unitària. Hom ha de saber com presentar aquesta consigna a les masses en una ocasió adequada—i aquestes ocasions ara es troben a cada pas. Però contraposar la consigna dels soviets com a òrgans de la dictadura del proletariat a la lluita realitat de l'actualitat, suposa convertir la consigna dels soviets, en una divinitat supra-històrica, en una icona supra-revolucionària, davant la qual tan sols els sants individuals s'hi agenollaran però que les masses mai no seguiran.
La qüestió dels ritmes de la revolució espanyola
Però encara hi ha temps d'aplicar correctament la tàctica? No és massa tard? No s'han perdut totes les oportunitats?
Una determinació correcta del ritme de desenvolupament de la revolució és de gran importància—si no per la determinació de la línia estratègica bàsica si per la determinació de la tàctica. I sense una tàctica correcta, la millor línia estratègica pot dur a la ruina. S'entén que endevinar els ritmes abans d'hora per un llarg període és impossible. El ritme s'ha d'examinar en el curs de la lluita, fent ús dels més diversos indicadors. És més, en el curs dels esdeveniments el ritme pot canviar molt sobtadament. Però amb tot hem de tindre davant els ulls una perspectiva determinada per tal d'introduir les correccions necessàries en el procés de l'experiència.
La gran revolució francesa durà més de tres anys abans que assolí el seu punt àlgid, la dictadura dels jacobins. La revolució russa, en vuit mesos, produí la dictadura dels bolxevics. Hi veiem una gran diferència de ritmes. Si a França els fets s'haguessen desenvolupat més ràpid, els jacobins no haurien tingut temps de formar-se, perquè no existien com a partir abans de la revolució. D'altra banda, si els jacobins haguessen representat un poder abans de la revolució, els fets probablement haurien avançat més ràpidament. Aquest és un dels factors que determinen el ritme. Però n'hi ha d'altres, potser més decisius.
La revolució russa del 1917 fou seguida per la revolució del 1905, que Lenin definí com un assaig general. Tots els elements de la segona i de la tercera revolució foren preparats amb anterioritat, de forma que les forces que participaren en la lluita es movien com si hi hagués un camí marcat. Això accelerà extraordinàriament el període de l'ascens revolucionari fins a la seua culminació.
Amb tot, s'ha de tindre en ment que el factor decisiu en relació al ritme del 1917 fou la guerra. La qüestió agrària es podia haver ajornat mesos, potser un any o dos, però la qüestió de la mort a les trinxeres no es podia ajornar. Els soldats deien: “què té de bo la terra si no sóc viu?” La pressió de dotze milions de soldats fou un factor de l'acceleració extraordinària de la revolució. Si no hi hagués hagut la guerra, malgrat l'“assaig general” del 1905 i la presència del partit bolxevic, el període inaugural pre-bolxevic de la revolució no hauria durat vuit mesos, sinó potser un o dos anys o més.
Aquestes consideracions generals tenen una importància inconfusible per la determinació del ritme possible de desenvolupament dels esdeveniments a Espanya. L'actual generació d'espanyols no ha conegut cap revolució, no ha passat per cap “assaig general” en el passat. El partit comunista entrà en els esdeveniments en una condició extremadament feble. Espanya no fa cap guerra i els camperols espanyols no es concentren per milions en barracons i trinxeres, ni són subjectes d'un perill immediat d'extermini. Totes aquestes circumstàncies obliguen a esperar un desenvolupament més lent dels fets i en conseqüència permeten d'esperar un període més llarg en el qual preparar el partit per la presa del poder.
Però hi ha factors que assenyalen en la direcció contrària i que poden provocar intents inoportuns de fer una batalla decisiva que són equivalents a una derrota de la revolució: l'absència d'un partit fort reforça la importància de l'element espontani del moviment; les tradicions anarcosindicalites actuen en la mateixa direcció; finalment, la falsa orientació de la Comintern obre les portes a explosions d'aventurerisme.
La conclusió d'aquestes analogies històriques és clara: la situació a Espanya (l'absència de tradicions revolucionàries recents; l'absència d'un fort partit; l'absència de guerra) du a una condició en la qual la gestació normal de la dictadura del proletariat s'ajornarà, d'acord amb tots els indicis, durant un període considerablement més llarg que a Rússia i per tant hi ha circumstàncies que reforcen fins a un grau extraordinari el perill d'un avortament de la revolució.
La feblesa del comunisme espanyol, que és el resultat d'una política oficial errònia, el fa al seu torn molt susceptible a les més perilloses conclusions de les directrius errònies. Un feble no vol veure la seua feblesa, té por d'arribar tard, és nerviós i corre massa. Els comunistes espanyols poden tindre una por particular de les Cortes.
A Rússia, l'Assemblea Constituent, que fou endarrerida per la burgesia, es reuní tan sols després de l'encontre decisiu i fou liquidada sense cap dificultat. Les Cortes constituents espanyols es reuneixen en un estadi anterior del desenvolupament de la revolució. Els comunistes a les Cortes seran una minoria negligible, i això si assumim que hi arribaran. A partir d'això no és gaire lluny pensar: provem d'enderrocar les Cortes tan bon punt siga possible, amb una mena d'atac espontani de les masses. Aquesta aventura no sols no solucionarà el problema del poder, sinó que al contrari, bandejarà la revolució durant molt de temps, i amb tota probabilitat amb l'espinada trencada. El proletariat serà capaç d'arrencar el poder de mans de la burgesia únicament a condició que la majoria dels obrers lluiten apassionadament per ell i que la majoria oprimida del poble tinga confiança en el proletariat.
Precisament en aquesta qüestió de les institucions parlamentàries de la revolució, els camarades espanyols no s'haurien de fixar no tant en l'experiència russa com en l'experiència de la gran revolució francesa. La dictadura dels jacobins fou precedida de tres parlaments. Després d'aquests tres passos, les masses elevaren la dictadura dels jacobins. És ridícul de pensar—com els republicans i socialistes de Madrid—que les Cortes suposaran realment un període revolucionari. No, sols pot donar un nou impuls al desenvolupament de la revolució, en el moment que demostre la seua gran inutilitat. Aquesta perspectiva és extremadament important per orientar-se en el curs dels fets, per ésser una contra-agent del nerviosisme i de l'aventurerisme.
Ja s'entén que això no vol dir que els comunistes actuen com un fre a la revolució. Encara menys vol dir que els comunistes se separen del moviment i dels aixecaments de les ciutats i del camp. Aquesta política enfonsaria el partit que encara s'enfronta a la tasca de guanyar-se la confiança de les masses revolucionàries. Únicament com que els bolxevics lideraren totes les batalles dels obrers i dels soldats tingueren la possibilitat d'aplegar les masses després de la catàstrofe del juliol.
Si les condicions objectives i la malvolença de la burgesia haguessen de forçar el proletariat a una batalla decisiva sota condicions desfavorables, els comunistes, s'entén, trobarien el lloc al capdavant dels rengles dels combatents. Un partit revolucionari sempre prefereix de sotmetre's a una derrota juntament amb les seues masses, que no quedar-se a banda, ocupat en desmoralitzar i en deixar els obrers sense una direcció sota les baionetes de la burgesia. Un partit derrotat en la batalla arrelarà profundament en els cors de les masses i tard o d'hora es revenjarà. Però el partit que s'ha deslligat de la classe en el moment de perill mai no reviurà. Amb tot, els comunistes espanyols no s'enfronten de cap manera a aquesta tràgica alternativa. Al contrari, hi ha un munt de motius per calcular que la política desgraciada del socialisme que és al capdavant, i l'enquimerament penós de l'anarcosindicalisme impulsarà els obrers cap al comunisme i que el partit—sempre que la seua política siga la correcta—tindrà prou temps per preparar-se i per dur el proletariat a la victòria.
Per la unió de les files comunistes
Un dels més maliciosos crims de la burocràcia estalinista és l'escissió sistemàtica de les febles files comunistes a Espanya, una escissió que no sorgí dels esdeveniments de la revolució espanyola sinó que fou inoculada abans en forma de directrius, que derivaven de la lluita per l'existència de la burocràcia estalinista. La revolució sempre crea en el proletariat una poderosa atracció cap a les esquerres. El 1917, tots els corrents i grups que eren propers a l'esperit del bolxevisme, s'hi fusionaren, fins i tot encara que hi haguessen lluitat contra ell en el passat. No sols el partit cresqué ràpidament sinó que també visqué una vida interna extremadament tempestuosa. D'abril a octubre, i més tard en els anys de la guerra civil, la lluita de les tendència i de les agrupacions del partit bolxevic assoliren una extraordinària agudització en determinats moment. Però no hi vam veure cap escissió. Ni tan sols vam veure expulsions individuals.
La forta pressió de les masses consolidava el partit. La lluita interna hi tenia lloc i hi aclaria el camí. En aquesta lluita, tots els membres del partit aconseguien una confiança profunda en la correció de la política del partit i en la fiabilitat revolucionària de la direcció. Tan sols aquesta convicció de les bases bolxevics, aconseguida per l'experiència i la lluita ideològica, dóna a la direcció la possibilitat en un moment necessari de dur tot el partit a la batalla. I tan sols una profunda confiança del propi partit en la correcció de la seua política inspira a les masses obreres una confiança en el partit. Les agrupacions artificials creades des de fora; l'absència d'una lluita ideològica lliure i honesta; la redenominació dels amics en enemics; la creació de llegendes que contribueixen a l'escissió en les files comunistes—és això ço que paralitza ara el Partit Comunista espanyol. S'ha de lliurar dels lligams burocràtiques que el condemnen a la impotència. Les files comunistes s'han d'aplegar en base a una discussió oberta i honesta. Cal preparar una conferència d'unitat del Partit Comunista espanyol.
La situació es complica pel fet que no sols la burocràcia estalinista oficial d'Espanya—petita en nombre i feble, sinó també les organitzacions d'oposició formalment alienes a la Comintern—la Federació Catalana, el grup autònom de Madrid no tenen cap programa clar d'acció i ço que és pitjor, fins a un grau considerable són contaminades dels prejudicis que els epígons del bolxevisme han sembrat tan generosament durant els darrers vuit anys. En la qüestió de la “revolució obrera i camperola” i la “dictadura democràtica” i fins i tot en el “partit obrer i camperol”, els opositors catalans no tenen prou claredat. Això dobla el perill. La lluita per la restauració de la unitat de les files comunistes s'ha d'unir amb la lluita contra la decadència i falsedat ideològiques de l'estalinisme.
Aquesta és la tasca de l'Oposició d'Esquerres. Però també cal dir-hi la veritat: amb prou feines ha tractat la solució d'aquestes tasques. El fet que els camarades espanyols adherits a l'Oposició d'Esquerres no hagen creat encara el llur propi organ és una pèrdua imperdonable de temps i la revolució no ho deixarà sense càstic. Sabem sota quines condicions difícils els nostres co-religionaris es trobaven: la persecució policia implacable sota Primo de Rivera, sota Berenguer, i sota Zamora. El camarada Lacroix, per exemple, surt de la presó tan sols per tornar-hi de nou. L'aparell de la Comintern, impotent pel que fa a la direcció revolucionària, desenvolupa una gran activitat en el domini de la persecució i de la mentida. Tot això fa extremadament difícil la feina. Amb tot, cal fer-la. Hem d'aplegar les forces de l'Oposició d'Esquerres per tot el país, establir un diari i un butlletí, agrupar les joventuts obreres, organitzar cercles, i lluitar per la unitat de les files comunistes sota una correcta política marxiana.
KADIKOY, 2 de maig del 1931
[1] Els estalinistes americans superen tots els altres. És difícil d'imaginar els pilars herculis de vulgaritat i estupidesa que els oficials, que són pagats per això i que ningú no controla, són capaços de dir.
[2] L'Oposició d'Esquerres no té premsa diària. Som obligats a desenvolupar pensaments en lletres privades que haurien de tindre la forma dels continguts dels articles diaris. En el suplement d'aquest treball, donam extractes d'aquestes lletres-articles en ordre cronològic.
[3] El grup italià “Prometeo” (els bordiguistes) refusen les consignes democràtiques revolucionàries en general, per tots els països i per tots els pobles. Aquest doctrinarisme sectari, que coincideix a la pràctica amb la posició dels estalinistes no té res en comú amb la posició dels leninistes bolxevics. L'Esquerra Internacional ha de refusar qualsevol ombra de responsabilitat per aquest infantilisme d'extrema esquerra. Són precisament les experiències recents d'Espanya les que donen testimoni que en el procés d'esclafament del règim de dictadura feixista d'Itàlia, les consignes de democràcia política jugaran indubtablement un paper extremadament important. Entrar en la revolució espanyola o en la italiana amb el programa de “Prometeo”—és equivalent a nedar amb les mans lligades a l'esquena. Un nedador així, com a mínim, s'arrisca a ofegar-se.