Quan hom arriba d'un centre industrial com Sabadell, on domina l'individualisme econòmic més eixorc i raquític, té d'estranyar-li molt la forma com a Moscou rutllen les indústries. La primera fàbrica que ens han fet visitar es dedica a la construcció de material elèctric. És un edifici vell on abans de la Revolució hi havia instal·lada una indústria de cautxú. La primera impressió a l'entrar sembla quelcom caòtica. A Rússia tothom corre en el treball. El que ells diuen l'emulació socialista és portada fins a l'extrem. Un soldat barra l'entrada. Cal presentar el carnet de treball o alguna contrassenya del Sindicat. Al mot de delegació obrera s'obren totes les portes. Ens rep un director i ens recomana a un jove konsomol (Joventut Comunista) un torner de la fàbrica que ha estat promogut pels seus camarades com a cap de producció i ens diu amb orgull que en aquella fàbrica s'ha acabat el Pla Quinquennal en dos anys i mig.

Ens explica les particularitats de la fàbrica que el camarada Ibàñez, que ens fa d'intèrpret, ens va traduïnt. La fàbrica ocupa actualment 23.000 obrers, entre ells 2.000 enginyers, tècnics i ajudants; 800 de l'aparell administratiu i els restants obrers qualificats, aprenents i peonatge. Contràriament a la tendència inicial per la nivellació de salaris i seguint la darrera consigna donada per Stalin hi han establertes fins a 8 categories de salaris per a cada especialitat. Des de l'aprenent, que guanya de 60 a 80 kopeks per hora (un ruble igual a 100 kopeks), fins al primer enginyer, que guanya 3 rubles.

Aquests 23.000 obrers estan ocupats en tres torns de set hores cada un i una hora de descans per a cada torn, per tal de menjar. Fan la setmana de quatre dies de treball i un dia de descans, amb la particularitat que molts d'ells, especialment els que pertanyen al Konsomol o al Partit, esmercen en la tasca d'organització de les institucions que funcionen dins de la fàbrica tot el dia de descans.

Del cens obrer aproximadament 4.000 pertanyen al Partit, 5.000 als Konsomols i 3.000 als pionners.

Actualment hi han classificades set especialitats: dinamos, magnetos, transformadors, receptors, etcètera i cada especialitat té un instructor sindical. Funcionen quinze seccions: Cultura, Relacions amb el Camp, Conflictes, Intercanvi d'Experiències, etc.

Treballen en aquesta fàbrica un bon nombre d'obrers d'altres països, els quals ho demanen i ací se'ls classifica. La majoria són alemanys, italians i americans.

La direcció de la fàbrica, segons un gràfic que ens han ensenyat, és un xic complicada i no cabria explicar-ho en l'espai limitat d'aquesta crònica, però de fet les consignes les dóna el partit i un Comitè de quinze individus anomenat Presídium del Ple del Comitè Executiu les fa complir. Aquests quinze membres, el President i Secretari de cada secció o sigui trenta individus més i set instructors sindicals, un per a cada especialitat, en total 52, són buròcrates retribuïts.

Els obrers mengen en la mateixa fàbrica. Per 27 kopeks, nosaltres mateixos hem menjat una ració que consisteix en una pilota feta de peix i pa, guisat amb una verdura semblant a la col i dos troços de confitura. Calculant el terme mig del que podria costar a Espanya aquest menjar, el ruble té un valor adquisitiu de 3 pessetes. Però tingui's en compte que en un restaurant particular val dos o tres vegades més.

La segona fàbrica que hem visitat està en construcció. Es dedica exclusivament a la fabricació de boles per a coixinets. Diuen que serà la més gran del món en aquesta especialitat. Ocupa una ària de 138.000 metres quadrats. Fou començada el 5 de febrer d'aquest any. En els plànols consten de 2.400.000 metres cúbics d'edificació, i costarà 150 milions de rubles or amb màquines i tot. Treballen aquí, actualment, 17.000 obrers. L'empresa és tota a càrrec de l'Estat Soviètic, solament tenen contracte amb una casa italiana per a proporcionar-li enginyers i tècnics. Si bé treballen molts tècnics russos, la mateixa direcció ens ha dit que eren inferiors als dels demés països, però aquests tècnics russos que cobren de 250 a 350 rubles, assisteixen durant l'hivern a la Universitat per tal d'ampliar coneixements i, mentrestant cobren el mateix sou. Els tècnics i els obrers qualificats tenen dret de demanar als enginyers que els ensenyin tot el procés de producció i la construcció en detall de totes les màquines.

Funcionen unes escoles, que és el primer que construiren, on assisteixen 2.500 aprenents. Tres hores al dia a l'escola i altres tres treballant. A Alemanya i a Nordamèrica, és possible que hi hagi quelcom semblant o millor al d'aquestes escoles. A Espanya ja podem assegurar que no hi ha res que s'hi assembli.

L'organització de la fàbrica i la seva direcció és semblant a l'altra que visitàrem.

Les brigades de xoc o, millor dit, de remolc, són quelcom específic del règim soviètic. En la construcció d'aquesta fàbrica es disputen l'hegemonia els obrers de la construcció russos i alemanys. Treballen a preu fet en grups de cinc obrers. A continuació donem un detall del jornal que guanyen, tret d'una estadística de la fàbrica i la comparació de les dues brigades:

rubles

Brigada alemanya:

Dilluns, 33'45 hores .....................................................................57'40

Dimarts, 35'15 hores....................................................................44'57

Dimecres, 16'35 hores..................................................................37'53

Brigada russa:

Dilluns, 33'45 hores .....................................................................56'10

Dimarts, 35'15 hores....................................................................44'12

Dimecres, 14'55 hores..................................................................31'23

De tots aquests obrers els que més es distingeixen els donen vacances de tres setmanes, a compte de l'Estat.

Naturalment, també hom s'adona d'algun motiu sentimental. Mentre estàvem en una Secretaria, una obrera jove plorava, tot informant-nos perquè havia tingut de dormir a terra la nit passada junt amb el seu fill. L'advertírem que nosaltres éren una delegació obrera, i immediatament, sortí del local. Però els dirigents no són sentimentals perquè la línia general del partit no ho és. Dins d'uns quants anys no serà possible donar-se aquest cas vist l'impuls formidable d'aquest país i el seu enorme esperit de sacrifici.

Moscou, desembre 1932