Per escatir ço que s'amaga al fons de la lluita en malhora encesa a Europa, fóra igualment erroni valer-nos, com a mètode, de la interpretació marxista de la història com de l'escola idealista. Tenen els fenòmens socials una tan extraordinària complexitat, que és absurd voler-los tancar en el motlle esquifit d'un dogmatisme rígid, sigui quin sigui.

Per això ens sembla tan falsa la posició dels qui expliquen la guerra com a conseqüència exclusiva del mode de producció capitalista, com la d'aquells que la jutgen una generosa croada pel Progrés, la Justícia, la Humanitat... buida fraseologia amb què la burgesia del segle XVIII batejà els nous semidéus que vingueren a substituir el déu de la filosofia històrica bossuetiana.

Ens semblen ja molt llunyans aquells temps en què amb un criteri d'ingènua i pueril complicitat consideràvem en tota lluita, ja fos guerrera, ja ideològica, dos elements indispensables, batent-se des de sengles bàndols: la “Llibertat” contra la “Tirania”, el “Progrés” contra la “Reacció”. Mai com ara foren tan oportunes les paraules evangèliques: “Qui pot llançar la primera pedra?”.

De temps, havíem convingut tots a acceptar una fórmula: l'europeïtzació. Europa no era, per a nosaltres, ni la cultura francesa, ni l'anglesa, ni l'alemanya, sinó l'esperit de les cultures europees, la Intel·ligència europea, la Inquietud europea, l'Esforç europeu. Com ens hi sentíem estranys, els qui combregàvem en aquesta superior comunió, dintre el musulmanisme espanyol!

I el que s'ha d'evitar, per tots els mitjans, és que Europa, la de l'Esperit, la indispensable i indestructible unitat de la qual no hem de cansar-nos de proclamar, mori a mans de l'altra Europa, la de la Força.

Totes i cada una d'elles, les nacions europees són necessàries per a la realització de l'ideal que els és comú: la unitat moral, sense l'afirmació prèvia de la qual serà sempre una bella, però utòpica teoria la constitució dels Estats Units d'Europa, suprema plasmació política d'aquesta unitat.