AVM

|

Rosa Luxemburg


Rosa Luxemburg

Sufragi femení i lluita de classe

«Frauenwahlrecht und Klassenkampk», de »Frauenwahlrecht«, Propagandaschrift zum II. sozialdemokratischen Frauentag, Stuttgart, 12. Mai 1912.


«Per què no hi ha cap organització de treballadores a Alemanya? Per què hom sent tan poc del moviment de les treballadores?» Amb aquests mots introduïa una de les fundadores del moviment de dones proletàries a Alemanya, Emma Ihrer, una seua obra de l'any 1898: «Les treballadores en la lluita de classes». Amb prou feines s'hi han escolat catorze anys, i avui s'ha ampliat el moviment de dones proletàries a Alemanya. Més de cent cinquanta mil de treballadores organitzades sindicalment fan part del cos central de la lluita econòmica del proletariat. Molts centenars de dones organitzades políticament s'apleguen sota la bandera de la socialdemocràcia: l'òrgan de la dona socialdemòcrata compta amb més de cent mil subscriptores; la demanda del sufragi femení destaca en l'ordre del dia de la vida política de la socialdemocràcia.

Precisament aquests fets poden dur-nos a menysprear la importància de la lluita pel sufragi femení. S'hi pot pensar: fins i tot sense la igualtat política del gènere femení hem aconseguit espectaculars avenços en la il·lustració i organització de les dones, de forma que el dret de sufragi femení no seria cap necessitat urgent. Si s'hi pensa així, hom oblida quelcom. El desvetllament polític i sindical de les masses del proletariat femení en els darrers quinze anys ha sigut ben fort, però tan sols ha sigut possible perquè les dones del poble treballador prenien un interès viu en la vida política i en la lluita parlamentària de la llur classe tot i la manca de drets. Les proletàries fins ara comptaven amb el sufragi dels homes, en el qual hi participaven, per bé que indirectament. La lluita electoral ja és ara considerada per grans masses tant de dones com d'home de la classe treballadora com quelcom comú. En totes les trobades electorals socialdemòcrates les dones constitueixen un bon segment, sovint el majoritari, i sempre s'hi impliquen amb interès i passió. En totes les circumscripcions electorals on hi ha una ferma organització socialdemòcrata, les dones realitzen treballs electorals. Són també elles les que han fet un gran servei a la distribució de fulls, i a la consecució de subscriptors de premsa socialdemòcrata, l'arma més important de la lluita electoral.

L'estat capitalista no ha pogut allunyar les dones del poble d'aquests deures i esforços de la vida política. Fet i fet, s'ha vist forçat a atorgar i garantir-les aquesta possibilitat en concedir-les drets sindicals i de reunió. Tan sols el darrer dret el polític, el dret de vot, el de decidir directament els representants populars en el legislatiu i en l'adminisració, el d'ésser un membre electe d'aquests òrgans, els hi és negat encara. Ací, com en totes les altres àrees de la vida social, cal dir: «Que no comencen!». L'estat actual començà, però, quan admeté les dones proletàries en les trobades públiques, en les associacions polítiques. D'altra banda no ho concedí de lliure voluntat, sinó per pura necessitat, sota la pressió irresistible de la classe obrera ascendent. No fou res més que el tempestuós impuls cap endavant de les pròpies proletàries qui forçà l'estat policial prussiano-alemany a crear la famosa «secció femenina» en les trobades de les associacions polítiques i obrir a les dones les portes de les organitzacions polítiques. Per tant ja fa temps que la pedra roda. L'avenç irresistible de la lluita de la classe proletària ha arrossegat les dones treballadores al remolí de la vida política. Gràcies a la concessió dels drets d'associació i de reunió les proletàries han pres part activa en la vida parlamentària i en les lluites electorals. I ara és tan sols una conseqüència inevitable, tan sols el resultat lògic del moviment, que avui milions de dones proletàries criden confiades i desafiadores: Totes amb el sufragi femení!

Abans, en els bells temps de l'absolutisme pre-marçal, s'hi deia habitualment de tot el poble treballador, que «no era encara prou madur» per l'exercici de drets polítics. Avui no es pot dir això de les dones proletàries, ja que han demostrat la llur madures per l'exercici de drets polítics. Se sap, a més, que sense elles, sense la col·laboració entusiasta de les proletàries, la socialdemocràcia alemanya no hauria aconseguit l'esplendorosa victòria del 12 de gener, no hauria obtingut 4 ¼ milions de vots. Però igualment: el poble treballador ha hagut de demostrar sempre la seua maduresa per la llibertat política amb un victoriós aixecament revolucionari de masses. Tan sols quan l'ocupant diví del tro i els més nobles i alts de la nació senten el puny endurit del proletariat en l'ull i el genoll damunt el pit, llavors confiaran sobtadament en la «maduresa» política del poble.

Avui són les dones del proletariat les que s'arrengleren per fer arribar a l'estat capitalista la consciència de la llur maduresa. Això s'assoleix amb un moviment de masses constant i poderós, que ha d'emprar tots els mitjans de la lluita i de la pressió proletàries a l'abast.

Es tracta del sufragi femení com a objectiu, però el moviment de masses no és una qüestió exclusivament femenina, sinó un afer comú de la classe de les dones i els homes del proletariat. Ja que la manca de drets de la dona és avui a Alemanya tan sols una baula en la cadena de la reacció, que sotmet la vida del poble, i presenta una connexió particular amb l'altra pilar d'aquesta reacció: amb la monarquia. En l'Alemanya actual del gran capital i de la indústria desenvolupada del segle vint, en l'era de l'electricitat i de l'aviació, la manca de drets polítics de la dona és una resta tan reaccionària del passat com el domini de l'ocupant diví del tron. Tots dos fenòmens, l'instrument del cel com a força destacada de la vida política i la dona, apartada de les tempestes de la vida pública, de la política i de la lluita de classes, arrelen en les relacions corruptes del passat, de l'època de la servitud en el camp i dels gremis en la ciutat. En aquests temps eren justificables i necessaris. Tots dos, la monarquia i la manca de drets de la dona han esdevingut avui, pel desenvolupament capitalista modern, unes caricatures lamentables per la humanitat. Existeixen encara en l'actual societat moderna, no tan sols perquè a hom se li haja oblidat d'abolir-les, no tan sols per la simple persistència i inèrcia de les circumstàncies. No, hi són encara perquè totes dues—la monarquia i la manca de drets de la dona—han esdevingut poderoses eines dels interessos dels enemics del poble. Rere el tron i l'altar s'hi amaguen l'esclavització política del gènere femení així com els pitjors i més brutals defensors de l'explotació i l'opressió del proletariat. La monarquia i la manca de drets de la dona han esdevingut les eines més fortes del domini de la classe capitalista.

Per l'estat actual es tracta en realitat de mantindre fora del sufragi particularment les dones treballadores. En tem correctament l'amenaça a totes les institucions tradicionals del domini de classe. Com ara el militarisme, del qual tota proletària conscient n'és enemiga mortal; la monarquia; el robatori sistemàtic de les duanes i contribucions als mitjans de vida, etc. El sufragi femení és per l'actual estat capitalista una atrocitat i un horror, perquè al darrera hi ha milions de dones, que reforçarien l'enemic interior, la socialdemocràcia revolucionària. Si fos qüestió de les dames de la burgesia, l'estat capitalista no podria esperar res més que el suport efectiu a la reacció. La majoria de les dones burgeses que actuen com a lleones en la lluita contra «els privilegis dels homes», esdevindrien amb la possessió del sufragi dòcils ovelles en les pastures de la reacció conservadora i clerical. Serien segurament encara més reaccionàries que el sector masculí de la llur classe. Fora del petit nombre que tenen ocupacions, les dones de la burgesia no tenen cap participació en la producció social, són simples co-consumidores de la plus-vàlua que els llurs homes prenen del proletariat, són paràsits dels paràstis del cos popular. I els co-consumidors són habitualment encara més rabiosos i cruels en la defensa dels llurs «drets» de parasitisme que no pas els realitzadors directes del domini i de l'explotació de classe. La història de totes les grans lluites revolucionària ho confirma de la forma més cruel. Com ara després de la caiguda del domini jacobí en la gran revolució francesa, quan l'encadenat Robespierre era dut al lloc d'execució mentre les dones de la vida despullades de la burgesia embriagada de victòria ballaven pels carrers una desvergonyida dansa de joia al voltant de l'heroi caigut de la revolució. I quan l'any 1871 al París de l'heroica comuna obrera eren vençuts amb metralladores, les furioses dones de la burgesia depassaven en ràbia cruenta contra el proletariat sotmès fins i tot als llurs homes més bestials. Les dones de les classes propietàries defendran sempre fanàticament l'explotació i la submissió del poble treballador, del qual reben de segona mà els mitjans de la llur existència socialment inútil.

Les dones de les classes explotadores no constitueixen ni econòmicament ni socialment cap sector independent de la població. Per les classes dominants tan sols realitzen la funció social de la llur propagació natural. Contràriament les dones del proletariat són econòmicament independents, són de fet tan productives per a la societat com els homes. No en el sentit que ajuden als homes amb el treball domèstic a mantindre la família amb salaris escasos ni a que pugen els fills. Aquest treball no és productiu en el sentir de l'actual ordre econòmic capitalista, amb independència dels sacrificis i de l'energia que s'hi esmerça, els milers de petites obligacions que el constitueixen. econòmic capitalista. És tan sols un afer privat del proletari, la seua sort i benedicció, i per això mateix pur aire per l'actual societat. Com a productiu tan sols hi ha—mentre perduren el domini del capital i el sistema salarial—aquell treball que genera plus-vàlua, que produeix benefici capitalista. Des d'aquest punt de mira la ballarina de varietat que amb les cames agrana benefici cap a la butxaca del seu empresari és una treballadora productiva, mentre que tots l'esforç de les dones i de les mares del proletariat dins les quatre parets de la llar es considera una activitat improductiva. Això sona cru i malalt, però es correspon perfectament a la cruesa i a la malaltia de l'actual ordre econòmic capitalista, i copsar aquesta crua realitat de forma clara i marcada és la primera necessitat de les dones proletàries.

Precisament des d'aquest punt de mira l'aspiració de les proletàries a la igualtat de drets polítics és ancorada en uns sòlids fonaments econòmics. Milions de dones proletàries generen actualment benefici capitalista igual com els homes—en fàbriques, en tallers, en l'agricultura, en la indústria domèstica, en oficines, en magatzems. Són per tant productives en el sentit econòmic més estricte de la societat actual. Cada dia augmenten les files de les dones explotades pel capitalisme, cada nou avenç en la indústria, en la tècnica, genera nous llocs per les dones en la maquinària del benefici capitalista. I per tant cada dia i cada avenç industrial afegeix una nova pedra al sòlid fonament de la igualtat de drets polítiques de les dones. Pel propi mecanisme econòmic és ara necessària l'educació i la intel·ligència racional de les dones. La dona limitada i aïllada del món del «cercle domèstic» de l'antic patriarcat respon avui tan poc a les aspiracions de la gran indústria i del comerç com als requeriments de la vida política. Certament que també en aquest sentit l'estat capitalista ha oblidat el seu deure. Fins ara han sigut les organitzacions sindicals i socialdemòcrates les que han fet més i millor pel desvetllament mental i moral de les dones. Com ja passava fa dècades a Alemanya, quan els socialdemòcrates eren reconeguts com els treballadors més capaços i intel·ligents, igualment avui les dones del proletariat, a través de la socialdemocràcia i dels sindicats, s'han elevat per damunt de l'existència limitada i mancada d'esperit de la cura domèstica. La lluita de la classe proletària n'ha ampliat el cercle mental, n'ha fet uns esperits elàstics, n'ha desenvolupat les capacitats intel·lectuals, els hi ha mostrat grans objectius pels llurs esforços. El socialisme ha comportat el renaixement mental de les masses de dones proletàries i sens dubte els ha fet també treballadores productives aptes pel capital.

Segons tot això la manca de drets polítics de les dones proletàries és una injustícia tan baixa, i ho esdevé més si tenim present que és una mitja mentida. Les dones participen, tot i així, en la vida política activa i de masses. Amb tot la socialdemocràcia no lluita amb l'argument de la «injustícia». La diferència fonamental entre nosaltres i el socialisme utòpic i sentimental anterior consisteix en això, que no depenem de la justícia de les classes dominants, sinó únicament i per damunt de tot de la força revolucionària de les masses obreres i en el decurs del desenvolupament social que prepara el terreny d'aquest poder. Així la injustícia no es per si mateixa cap argument per enderrocar institucions reaccionàries. Quan, però, hi ha un sentiment d'injustícia en amplis sectors de la societat—diu Friedrich Engels, el co-fundadors del socialisme científic—és un signe segur que els fonaments econòmics de la societat s'han mogut considerablement de lloc, que les condicions actuals contradiuen l'avenç del desenvolupament. El poderós moviment actual de milions de dones proletàries, que senten la manca de drets polítics com una injustícia indignant, és un signe infal·lible que els fonaments socials de l'ordre estatal existent es podreix i que els seus dies són comptats.

Un dels primers grans apòstols de l'ideal socialista, el francès Charles Fourier, escrigué fa cent anys els memorables mots: en tota societat és el grau d'emancipació (llibertat) femenina la mesura natural de l'emancipació general. Això val completament per la societat actual. La lluita actual de masses per la igualtat de drets polítics de la dona és tan sols una expressió i una part de la lluita general d'alliberament del proletariat, i per tant en ella rau la seua força i el seu futur. El sufragi universal, igual, directe, de les dones—gràcies al proletariat femení—farà avançar i enfortirà immensament la lluita de la classe proletària. És per això que la societat burgesa abomina i tremola davant el sufragi femení, i és per això que el volem i l'aconseguirem. També amb la lluita pel sufragi femení precipitarem l'hora on la societat actual caurà a trossos sota les martellades del proletariat revolucionari.