LES TASQUES IMMEDIATES DEL GOVERN SOVIÈTIC


Nikolaj Lenin


març-abril del 1918


Manuscrit (Очередные задачи Советской власти) redactat el març-abril del 1918. Foren discutides com a tesis en la reunió del Comitè Central del 26 d’abril del 1918. El CC n’acordà la publicació en forma d’article a «Pravda» i a «Izvestia VCIK», i en forma de pamflet.



1. La situació internacional de la República Soviètica Russa i els objectius principals de la revolució socialista.

2. La consigna general del moment.

3. La nova fase de la lluita contra la burgesia.

4. La importància de la lluita per una comptabilitat i un control d’abast nacional.

5. L’elevació de la productivitat laboral.

6. L’organització de la competència.

7. «Organització harmoniosa» i dictadura.

8. El desenvolupament de l’organització soviètica.

9. Conclusió.

La situació internacional de la República Soviètica Russa i els objectius principals de la revolució socialista

A través de la pau aconseguida –malgrat tota la seua feixuguesa i fragilitat– la República Soviètica Russa té una oportunitat de guanyar temps per concentrar les forces en l’aspecte més important i difícil pel partit de la revolució socialista, és a dir la tasca organitzativa.

Aquesta tasca es presentava també clarament davant de tots els obrers i les masses oprimides en el quart paràgraf (Part 4) de la resolució adoptada a Moscou el 15 de març del 1918 en el Congrés Extraordinari del Soviets, en el mateix paràgraf (o part) que parla de l’autodiscikplina dels treballadors i la lluita implacable contra el caos i la desorganització.

La fragilitat de la pau aconseguida per la República Soviètica Russa no la causa certament el fet que pense ara en reemprendre accions militars; a banda dels contrarevolucionaris burgesos i els llurs lacais (menxevics i d’altres), cap polític assenyat hi pensa. La fragilitat de la pau la causa el fet que en els estats imperialistes que rodegen Rússia per l’oest i per l’est i que posseeixen una enorme força militar, els bel·licistes se senten temptats per la feblesa momentània de Rússia i impulsats per l’odi al socialisme i la fam capitalista per un lladrocini que pot començar en qualsevol instant.

En aquesta situació l’única garantia real, i no en paper, de pau per nosaltres rau exclusivament en l’antagonisme entre les potències imperalistes, que ha arribat al màxim i que s’hi mostra, d’una banda, en la represa de les massacres a l’oest, i d’altra banda en l’agreujament extrem de la competència imperialista del Japó i d’Amèrica pel domini del Gran Oceà i del seu litoral.

És clar que, protegida per una guàrdia tan deslleial, la nostra República Socialista Soviètica es troba en una situació internacional extremadament fràgil, certament crítica. Cal emprar al màxim totes les nostres forces disponibles per fer que les circumstàncies ens permeten un respir per guarir de les ferides que la guerra ha fet a tot l’organisme social de Rússia, i per aconseguir un ascens econòmic del país sense el qual no hi pot haver cap discurs seriós d’enfortir la capacitat de defensa.

És clar també que tan sols podrem oferir un suport seriós, ara ajornat per tota una sèrie de raons, a la revolució socialista a l’oest en la mesura que aconseguim de resoldre el problema organitzatiu que se’ns posa.

La condició bàsica per l’acompliment reeixit de la tasca organitzativa que tenim al davant és, primer de tot, la completa assumpció pels dirigents polítics populars, és a dir pels membres del Partit Comunista Rus (Bolxevic) i després tots els representants conscients de les masses obreres, de la distinció radical entre les anteriors revolucions burgeses i l’actual revolució socialista en l’aspecte considerat.

En les revolucions burgeses la tasca principal de les masses treballadores consistia en la realització d’una feina negativa o destructiva d’enderrocament del feudalisme, de la monarquia, de l’Edat Mitjana. L’obra positiva o creativa de l’organització d’una nova societat la realitzava la minoria burgesa propietària de la població. I realitzava aquesta tasca, malgrat la resistència de treballadors i pagesos pobres, d’una forma ben fàcil no tan sols perquè l’oposició de les masses explotades pel capital era llavors, per la dispersió i l’endarreriment, extremadament pobre, sinó també perquè la força organitzadora de la societat capitalista construïda anàrquicament creixia espontàniament en abast i profunditat amb el mercat, nacional i internacional.

Contràriament la principal tasca del proletariat i de la pagesia pobra que el segueix en qualsevol revolució socialista –i, en conseqüència, en la revolució socialista que iniciàrem el 25 d’octubre del 1917 a Rússia– és una obra positiva i creativa de teixir una fina xarxa de noves relacions organitzatives que cobresquen sistemàticament la fabricació i la distribució de productes necessaris per l’existència de desenes de milions de persones. Una revolució així tan sols es pot dur a terme reeixidament amb la creativitat històrica i independent de la majoria de la població, i principalment de la majoria dels treballadors. Tan sols en el cas que el proletariat i la pagesia pobra aconseguesquen de trobar-hi prou consciència, substància moral, autosuficiència, persistència, s’hi obtindrà la victòria de la revolució socialista. En haver creat un nou tipus d’estat, el soviètic, que obre una oportunitat pels obrers i les masses oprimides per prendre una participació activa en la construcció independent d’una nova societat, hem resolt tan sols una petita part d’un difícil problema. La principal dificultat rau en l’àrea econòmica: realitzar la comptabilitat i el control més estricte i universal de la producció i la distribució de productes per elevar la productivitat laboral i socialitzar la producció a la pràctica.

___

El desenvolupament del partit bolxevic que és a hores d’ara el partit governamental a Rússia, mostra de forma especialment evident de quina forma el capgirament històric, que hem experimentat i que fa únic l’actual moment polític, demana una nova orientació a l’autoritat soviètica, és a dir una nova presentació de nous problemes.

La primera tasca de qualsevol partit del futur és convèncer la majoria del poble de la correcció del seu programa i de la seua tàctica. Aquesta tasca era en un primer pla en el tsarisme, i igualment durant els intents de conciliació entre els Cereteli amb els Kerenski i els Kiškin. Ara aquesta tasca, que certament és lluny d’haver-se completat (i que mai no pot solucionar-se del tot), s’ha resolt en ço principal, ja que la majoria d’obrers i camperols de Rússia s’ha posicionat sens dubte en el darrer Congrés dels Soviets de Moscou al costat del partit bolxevic.

La segona tasca del nostre partit era la conquesta del poder polític i reprimir la resistència dels explotadors. I aquesta tasca no s’ha resolt completament, i això no s’hi pot ignorar ja que monàrquics i cadets, d’una banda, i els llurs portantveus i lacais, menxevics i esses-erres de dretes, de l’altra, continuen els intents d’unir-se per enderrocar el govern soviètic. Però, en general, la tasca de reprimir la resistència dels explotadors ja es resolgué entre el 25 d’octubre del 1917 fins (aproximadament) el febrer del 1918, o abans de la rendició de Bogaevski.

Ara és a punt de presentar-se com a tasca següent, particularitat del moment que experimentam, una tercera – organitzar l’administració de Rússia. Certament que aquesta tasca se’ns presentà i la resolguérem l’endemà del 25 d’octubre del 1917, però fins ara, mentre la resistència dels explotadors encara assumia la forma de guerra civil oberta, fins ara, la tasca administrativa no podia esdevindre la principal i central.

Ara ho ha fet. Nosaltres, el partit bolxevic, hem convençut Rússia. Hem guanyat Rússia – dels rics pels pobres, dels explotadors pels explotats. Hauríem d’administrar Rússia ara. I tota la particularitat del moment que experimentam, tota la dificultat, consisteix en comprendre els trets de la transició de la tasca principal de convèncer el poble i reprimir militarment els explotadors a la tasca principal d’administrar.

Per primera vegada en la història universal un partit socialista ha tingut temps per acabar la primera tasca a grans trets, la d’aconseguir el poder i de reprimir els explotadors, ha tingut temps per apropar-se estretament a la tasca d’administrar. Cal que ens mostram dignes executors d’aquesta complicada (i gratificant) tasca de la revolució socialista. Cal assumir que per una administració reeixida és necessària, a banda de capacitat de convèncer, a banda de capacitat per guanyar la guerra civil, una capacitat pràctica d’organització. Aquesta és la tasca més difícil ja que és qüestió d’organitzar d’una forma profundament diferent les bases econòmiques de la vida de desenes i desenes de milions de persones. I aquesta és la tasca més gratificant perquè tan sols després d’emprendre-la (en general i en els trets fonamentals) serà possible dir que Rússia ha esdevingut no tan sols una república soviètica, sinó també socialista.

La consigna general del moment

La situació objectiva resumida abans, creada per una pau molt feixuga i fràgil, pel terrible estat de ruina, desocupació i fam que ens deixà d’herència la guerra i el domini de la burgesia (representada per Kerenski i recolzada en els menxevics i els esses-erres de dreta), provoca en general un desgast extrem i fins i tot l’esgotament d’àmplies masses obreres. Demanaven urgentment –i ho havien de fer– un descans. Són a l’ordre del dia la restauració de les forces productives destruïdes per la guerra i sabotejades per la burgesia; el sanament de les ferides provocades per la guerra i la derrota, les jugades i els intents de la burgesia per restaurar l’autoritat enderrocadament dels explotadors; l’aixecament econòmic del país; una protecció enèrgica de l’ordre més elemental. Pot semblar paradoxal però, de fet, com a conseqüència de les condicions objectives citades, és absolutament indubtable que l’autoritat soviètica en l’actualitat pot únicament reforçar la transició de Rússia al socialisme si resol pràcticament, contra la reacció de la burgesia, dels menxevics i dels esses-erres de dretes, aquests problemes simples i completament elementals de preservació de la vida pública. La decisió pràctica d’aquests elementals problemes i la superació de les dificultats organitzatives de les primeres passes del socialisme són ara, com a conseqüència dels trets concrets de la situació present són per l’existència del govern soviètic amb les seues lleis de socialització de la terra, de control obrer, etc., dues cares de la mateixa moneda.

Mantingueu els comptes acuradament i honesta, gestionau econòmicament, no badau, no robau, observau la disciplina estricta del treball –aquestes consignes, de les quals en feien befa amb raó els proletaris revolucionaris quan la burgesia cobria amb paraules similars el domini de classe dels explotadors, esdevenen ara, després de l’enderrocament de la burgesia, les consignes immediates i principals del moment. I l’aplicació pràctica i continuada d’aquestes consignes per part de les masses obreres és, d’una banda, l’única oportunitat de salvar un país torturat fins a la mort per una guerra imperialista i pels depredadors imperialistes (amb Kerenski al capdavant), i, de l’altra, la realització pràctica i continuada d’aquestes consignes per part de l’autoritat soviètica en els seus mètodes, d’acord amb les lleis que la vinculen, és una condició necessària i suficient per la victòria final del socialisme. És precisament això el que no poden entendre els que menyspreen la idea de presentar aquestes consignes «carrinclones» i «trivials». En un país de petits pagesos que tan sols fa un any que enderrocaren el tsarisme i menys de mig any que es lliuraren de Kerenski resta, naturalment, un munt d’anarquisme espontani reforçat per la brutalitat i salvatgisme que acompanya tota guerra perllongada i reaccionària, i s’hi ha creat molta desesperació i animositat desorientades; si a això cal afegir la política provocadora dels lacais de la burgesia (menxevics, esses-erres de dretes, etc.) es fa ben clar com de llargs i persistents han d’ésser els esforços dels millors i més conscienciats obres i camperols per aconseguir una transformació completa d’atitud en les masses i la seua transició vers un treball correcte, sostingut i disciplinat. Tan sols la realització d’aquesta transició en les masses empobrides (proletaris i semiproletaris) pot ésser capaç de culminar la victòria damunt la burgesia i, particularment, damunt la burgesia agrària més persistent i nombrosa.

La nova fase de la lluita contra la burgesia

Hem vençut la burgesia, però encara no l’hem erradicada ni destruït, ni tan sols colpida definitivament. En l’ordre del dia hi ha una forma nova i superior de lluita contra la burgesia, una transició de la tasca elemental de continuar l’expropiació dels capitalistes fins a la tasca molt més complexa i difícil de crear les condicions sota les quals la burgesia no hi podrà existir en endavant, ni sorgir de nou. Clarament és una tasca incommensurablement superior i sense l’assoliment de la qual no hi pot haver encara socialisme.

Si hem de prendre com a escala les revolucions de l’Europa occidental podem valorar que ara ens trobam aproximadament al nivell assolit en la del 1793 i la del 1871. Tenim un dret legítim d’enorgullir-nos d’haver-nos aixecat fins a aquest nivell i, en un cert punt, haver arribat, sens dubte, un poc més enllà: hem decretat i introduït per tant per tot Rússia el tipus suprem d’estat, el govern soviètic. Però en cap cas no podem donar-nos per satisfets, ja que tan sols hem començat la transició al socialisme i no hem resol res encara en aquest sentit.

L’organització d’una comptabilitat i control nacionals estrictes sobre la fabricació i la distribució de productes és decisiva. Amb tot, no ens ha arribat encara la comptabilitat i el control de les empreses de branques i sectors econòmics que han sigut arrabassats a la burgesia, i sense això no hi poden haver discursos sobre la segona i igualment essencial condició material per la introducció del socialisme: l’augment, en el pla nacional, de la productivitat del treball.

És per això que la tasca actual no es pot definir amb la simple fórmula de continuar l’ofensiva contra el capital. Per bé que certament no hem posat fi al capital i tot i que certament necessari continuar l’ofensiva contra aquest enemic del poble treballador, aquesta fórmula seria inexacta, no seria concreta, no prendria en consideració la peculiaritat de la situació present en la qual, per tal d’avançar existosament cap al futur, hem de «suspendre» la nostra ofensiva per ara.

No cal dir que podem parlar de la «suspensió» de l’ofensiva contra el capital únicament entre cometes, és a dir únicament de forma metafòrica. En la guerra ordinària es pot emetre una ordre general per aturar l’ofensiva i es pot detindre realment l’avenç. En la guerra contra el capital, però, l’avenç no es pot aturar, i no hi pot haver cap pensament d’abandonar la progressiva expropiació del capital. Parlam ara de traspassar el centre de gravetat de la nostra feina econòmica i política. Fins ara les mesures d’expropiació directa dels expropiadors eren al capdavant. Ara l’organització de la comptabilitat i del control de les empreses on ja s’ha expropiat als capitalistes, i en totes les altres empreses, passa al capdavant.

Per explicar-ho la nostra composició en la guerra contra el capital es pot comparar amb la posició d’un exèrcit victoriós que ha conquerit, posam, la meitat o dos terços del territori de l’enemic i que es veu obligat a suspendre l’avenç per aplegar forces, per augmentar les reserves de mitjans de combat, per reparar i mantindre línies de comunicació, per construir nous magatzems, per portar noves reserves, etc. La suspensió de l’avenç d’un exèrcit victoriós en aquestes condicions és necessàriament precisament per tal de prendre a l’enemic la resta del territori, és a dir, per tal d’aconseguir la completa victòria. Qui no ha entès que és precisament la situació objectiva la que ens marca la «suspensió» momentània de l’avenç front el capital no ha entès res del moment polític que experimentam.

Si haguéssem volgut ara continuar amb el mateix ritme l’expropiació del capital, probablement hauríem patit una derrota en la nostra feina d’organitzar la comptabilitat i el control proletaris, que òbviament per qualsevol persona conscient hauria quedat darrera de la feina directa «d’expropiar els expropiadors». Si ens concentram ara en bona mesura en la feina d’organitzar la comptabilitat i el control, podem resoldre aquest problema, recuperar el temps perdut i guanyar tota la nostra «campanya» contra el capital.

Però el reconeixement d’allò que és necessari per recuperar el temps perdut no equival al reconeixement d’una mena d’error? De cap manera. Reprenem la comparació militar. Si és possible vèncer i dispersar l’enemic amb grups de cavalleria lleugera cal fer-ho, i si això es pot fer amb èxit únicament fins a un cert punt és ben lògic suposar que a partir d’aquest límit ja serà necessari dur-hi l’artilleria pesada. Reconèixer que per recuperar el temps perdut ara cal fer ús de l’artilleria pesada no significa de cap manera reconèixer com un error l’atac victoriós de la cavalleria lleugera.

Sovint ens han retret els lacais de la burgesia que vam realitzar un atac «de guàrdies vermells» contra el capital. El retret és ridícul i prop de lacais dels rics. Ja que l’atac «de guàrdies vermells» contra el capital en el moment oportú el determinaven certament les circumstàncies: primer, el capital resistia llavors militarment, mitjançant Kerenski, Krasnov, Savinkov i Goc (Gegečkori resisteix fins ara mateix), Dutov i Bogaevski. La resistència militar no es pot trencar per cap altre mitjà que el militar, i els guàrdies vermells feren la tasca més noble i més gran de la història de l’alliberament dels obrers i dels explotats sotmesos a l’opressió.

En segon lloc no podíem llavors posar al capdavant els mètodes de gestió per comptes dels mètodes de repressió i, com que l’art de la gestió no és innat al poble, sinó adquirit per l’experiència, era això el que ens mancava. Ara la tenim. En tercer lloc, llavors no podíem tindre a la nostra disposició experts de les diferents branques del coneixement i de la tècnica ja que o bé combatien en els rengles de Bogaevski, o encara tenien l’oportunitat d’oferir una resistència regular i persistent de sabotatge passiu. I ara hem vençut el sabotatge. L’atac «de guàrdies vermells» contra el capital fou exitós i victoriós, ja que hem vençut alhora la resistència militar del capital i la resistència mitjançant el sabotatge.

Vol dir això que és sempre pertinent, sota qualsevol circumstància l’atac «de guàrdies vermells» contra el capital, que no tenim cap forma diferent de lluita contra el capital? Pensar així seria infantil. Hem guanyat amb la cavalleria lleugera, però també tenim una artilleria pesada. Hem guanyat amb mètodes de repressió i aconseguirem de guanyar amb mètodes de gestió. Els mètodes de lluita contra l’enemic haurien de poder canviar si les circumstàncies canvien. No hauríem de pensar-nos-ho ni un minut de reprimir «amb guàrdies vermells» als senyors Savinkov i Gegečkori, així com qualssevol altres contrarevolucionaris terratinents i burgesos. Però no hauríem d’ésser tan ximples com per posar en primer lloc les accions «de guàrdies vermells» en un moment on l’època de la necessitat dels atacs «de guàrdies vermells» bàsicament ja ha finalitzat (i ho ha fet victoriosament) i en una època on pica la porta de govern proletari el període d’utilitzar experts burgesos per llaurar una terra on ja no puga crèixer cap burgesia.

Som en una època original o, més ben dit, en un estadi de desenvolupament on per guanyar al capital fins a la fi, cal ésser capaços d’adaptar les formes de la nostra lluita a aquestes condicions originals.

Sense la gestió d’experts de les diferents branques del coneixement, de la tècnica, de l’experiència, la transició al socialisme és impossible ja que el socialisme demana un moviment conscient i de masses vers a la màxima productivitat laboral en relació al capitalisme i damunt les bases assolides pel capitalisme. El socialisme ha de realitzar aquest avenç amb els seus mitjans –hauríem de dir, més concretament, amb mitjans soviètics. I els experts són inevitablement entre les masses burgeses i en virtut de totes les condicions d’aquell sistema social n’han esdevingut experts. Si el nostre proletariat, en haver pres el poder, hagués resolt ràpidament el problema de la comptabilitat i del control, el de l’organització a l’escala nacional (la qual cosa era impracticable degut a la guerra i a l’endarreriment de Rússia), llavors, una vegada vençut el sabotatge, hauríem subordinat completament els experts burgesos a aquesta comptabilitat i control generals. Degut a l’important retard en relació al control en general, hem tingut temps, però, per vèncer el sabotatge, si bé encara no s’han creat les condicions que posen a la nostra disposició els experts burgesos; les masses de sabotejadors «continuen en acció», però l’estat pot emprar els millors organitzadors i els més grans experts a l’antiga, a la burgesa (és a dir, amb millors pagues), o a la nova, a la proletària (és a dir, amb la creació de les condicions de comptabilitat i control nacionals des de sota que fan inevitable per si mateixes la implicació subordinada dels experts).

Hem de recòrrer ara a l’antic mitjà burgès i acordar una paga ben alta pels «serveis» dels més grans experts burgesos. Tothom que siga familiaritzat amb la qüestió ho veu, però no tothom valora igual aquesta mesura quan procedeix d’un estat proletari. És clar que aquesta mesura és un compromís, una desviació dels principis de la Comuna de París i de qualsevol estat proletari, que demana que els salaris s’ajusten a les pagues del treballador mitjà, que exigeix la lluita de fet, i no tan sols de paraula, contra el carrerisme.

Encara n’hi ha més. És clar que aquesta mesura no és tan sols una suspensió –en una determinat sector i fins a un cert abast– de l’ofensiva contra el capital (ja que el capital no és la suma de diners, sinó una determinada relació social), sinó també una retirada del nostre govern socialista i soviètic, que des d’un bon principi proclamà i ha menat una política de rebaixada dels salaris alts fins als ingressos del treballador mitjà.

És clar que els lacais de la burgesia, especialment la morrialla, com els menxevics, els novožiznistes, els esses-erres de dreta, fruiran per aquest reconeixement de la passa endarrere. Però no ens fa res els llurs fruiments. Hem d’estudiar els trets de les dificultats extremes i de la nova via al socialisme sense cobrir els nostres errors o febleses, i provar d’arribar a temps a resoldre les qüestions pendents. Amagar a les masses que el fitxatge d’experts burgesos mitjançant ingressos extremadament alts és una desviació dels principis de la Comuna suposaria caure al nivell dels polítics burgesos i enganyar les masses. Explicar obertament com i per què hem fet una passa endarrere, i després discutir públicament els mitjans per recuperar el temps perdut suposa educar les masses i aprendre de l’experiència juntament amb elles per a la construcció del socialisme. Amb prou feines hi pot haver cap campanya militar victoriosa en la història on no el guanyador s’estiga de cometre errors individuals, patir derrotes parcials, retrocedir temporalment en tal o tal cosa i ací o allà. I la «campanya» que hem emprès contra el capitalisme és un milió de vegades més difícil que la campanya militar més complicada, i desanimar-se per una retirada particular i parcial seria ximple i vergonyós.

Ens adreçarem ara a la qüestió des de la banda pràctica. Admetem que calen 1.000 experts de diferents àrees de coneixement, de la tècnica, de l’experiència pràctica, científics de primera classe per la gestió del treball nacional d’aixecar econòmicament el més aviat possible la República Soviètica Russa. Admetem que cal pagar aquests «estels de primera magnitud» –la majoria d’ells, certament, completament corromputs per la moral burgesa alhora que planyen la depravació dels obrers– uns 25.000 rubles l’any. Admetem que aquesta suma (25 milions de rubles) s’hagués de doblar (si assumim el repartiment de premis per realitzacions especialment exitoses i ràpides dels més importants projectes organitzatius i tècnics) o fins i tot quadruplicar (si assumim el reclutament de diversos centenars d’experts forasters més qualificats). Hom es qüestiona si és possible de qualificar d’excessiva o onerosa per la República Soviètica la despesa de cinquanta o cent milions de rubles anuals per treball d’organització nacional basat en la ciència i la tècnica? És clar que no. La immensa majoria d’obrers i camperols conscients aprovarien aquesta despesa, en conèixer per la vida pràctica que el nostre endarreriment ens força a perdre milers de milions, i que encara no hem arribat al grau d’organització, comptabilitat i control que genere una participació universal i voluntària dels «estels» de la intel·lectualitat burgesa en la nostra feina.

És clar que la qüestió té també una altra cara. La influència corruptora d’alts salaris és evident –tant en el govern soviètic (ja que la rapidesa de la revolució ha fet impossible d’evitar que un cert nombre d’aventurers i brivalls s’unissen a comissaris inútils o sense escrúpols en l’aspiració d’aixecar-se en «estels» i posar la mà en els fons públics) i en les masses treballadores. Però qualsevol persona conscient i honesta d’entre els treballadors i els camperols pobres hi serà d’acord amb nosaltres en reconèixer que no ens trobam en la situació de poder alliberar-nos de l’herència roïna del capitalisme tot d’una, i que tan sols podem alliberar la República Soviètica de pagar un «tribut» de 50 o 100 milions de rubles (un tribut pel nostre propi endarreriment en la tasca d’organitzar la comptabilitat i el control nacionals des de sota) si ens organitzam, si estretam la disciplina entre nosaltres, si eliminam dels nostres rengles aquells que «guarden l’herència del capitalisme», «observen les tradicions del capitalisme», és a dir els dropos, els paràsits, els qui s’aprofiten dels fons públics (ara que tota la terra, totes les fàbriques, tots els ferrocarrils són «tresor» de la República Soviètica). Si els dirigents conscients dels obrers i dels camperols pobres arriben a temps, mitjançant les institucions soviètiques, a organitzar-se, disciplinar-se, redreçar-se en un any, a crear una poderosa disciplina laboral, llavors en un any ens lliurarem d’aquest «tribut», que fins i tot es podria reduir abans... exactament d’acord amb els èxits que comporte la disciplina laboral i l’organització dels obrers i camperols. Com més aviat nosaltres, obrers i camperols, aprenguem la millor disciplina laboral i assolim el màxim nivell tècnic a la feina, per l’ús de la ciència d’aquests experts burgesos, més aviat ens lliurarem de qualsevol «tribut» a aquests experts.

La nostra feina d’organitzar, sota la direcció del proletariat, la comptabilitat i el control nacionals damunt la fabricació i la distribució de productes ha anat fortament darrera la nostra feina d’expropiació directa dels expropiadors. Aquesta posició és el nucli per comprendre els trets del moment actual i les tasques del govern soviètic que s’hi segueixen. El centre de gravetat es mou de la lluita contra la burgesia a l’organització d’aquesta comptabilitat i control. Tan sols si hi avançam serà possible definir correctament les tasques immediates en política econòmica i financera en el camp de la nacionalització dels bancs, de la monopolització del comerç exterior, del control estatal de la circulació monetària, la introducció satisfactòria, des del punt de mira proletari, de contribucions sobre propietat i ingressos, i de la introducció del servei laboral.

Anam extremadament endarrerits en les transformacions socialistes en aquestes àrees (que són ben i ben essencials), i és justament per això que la comptabilitat i control generals són insuficientment organitzats. Certament aquesta tasca és una de les més difícils, i davant la ruina creada per la guerra exigeix una gran decisió, però és impossible d’oblidar que és justament ací on la burgesia – i particularment la nombrosa petita burgesia i l’agrària – ens presenta el més seriós combat, minant el control introduït, minant el monopoli de gra, guanyant posicions pel joc i el comerç especulatiu. Som lluny d’haver posat a la pràctica suficientment ço que ja hem decretat, i la principal tasca del moment consisteix en la concentració de tots els esforços en aquesta missió, la realització pràctica dels fonaments de les transformacions que ja han esdevingut llei (però que encara no són una realitat).

Per continuar la nacionalització dels bancs i avançar continuadament en la transformació dels bancs en eixos centrals de la comptabilitat pública del socialisme cal primer que res i per damunt de tot assolir èxits reals en l’augment del nombre de seccions del Banc Bacional, en l’atracció de contribucions, en la simplificació pel públic de les operacions d’ingressos i retirades de diners, en l’eliminació de les «cues», en la detenció i execució de sobornadors i especuladors, etc. De nou cal dur a la pràctica allò elemental, organitzar adientment el que hi ha més a l’abast, i després preparar-se pels aspectes més complexos.

Cal enfortir i ordenar els monopolis estatals (del pa, del cuir, etc.) que ja s’han introduït, i amb això preparar la monopolització del comerç exterior per part de l’estat, ja que sense aquesta monopolització no podrem «lliurar-nos» del capital exterior mitjançant el pagament d’un «tribut». I tota l’oportunitat de construir el socialisme depèn de si aconseguim durant un període de transició de fer el pagament d’una mena de tribut al capital exterior per protegir la independència econòmica interna.

També anam extremadament endarrerits en la recaptació de contribucions en general, i particularment en les contribucions de la propietat i de renda. Imposar contribucions a la burgesia – una mesura que, en essència, es comprèn sense reserves i que mereix l’aprovació proletària – mostra que en aquest sentit encara som més propers als mètodes bèl·lics (arrabassar Rússia als rics pels pobres) que als mètodes de gestió. Però, per tal d’esdevindre més forts i aixecar-nos més fortament hauríem de passar a aquests darrers mètodes, hauríem de substituir les contribucions de la burgesia per una recaptació constant i regular sobre la propietat i els ingressos que donàs més a l’estat proletari, i que demana una millor organització, millor comptabilitat i millor control.

El nostre retard en la introducció d’un servei laboral mostra una vegada més que a l’ordre del dia apareix de forma predominant el treball preparatiu i organitzatiu, que consolide finalment les nostres conquestes i que, d’altra banda, esdevé necessària la preparació per una operació d’«encerclament» del capital que el force a «rendir-se». Hauríem d’iniciar la introducció d’un servei laboral immediatament, però introduir-ho amb gran gradualitat i discreció, comprovant a cada passa l’experiència pràctica i, de ben segur, com a primera passa, introduir el servei laboral pels rics. La introducció de llibres de comptabilitat pel treball i el consum per part de tot burgès, inclòs el rural, seria una passa seriosa cap a un «encerclament» complet de l’enemic i cap a la creació d’una comptabilitat i d’un control realment nacionals sobre la fabricació i la distribució de productes.

La importància de la lluita per una comptabilitat i un control d’abast nacional

L’estat que durant segles fou un òrgans d’opressió i d’expoli del poble ens ha deixat en herència l’odi i la malfiança més gran per part de les masses envers tot estat. Superar això és una tasca molt difícil, a l’abast únicament de l’estat soviètic, però que alhora també li demana molt de temps i una enorme persistència. Aquesta és una qüestió radical per una revolució socialista l’endemà d’haver enderrocat la burgesia. Aquesta «herència» afecta de forma especialment dura la qüestió de la comptabilitat i del control. Inevitablement trigarà un temps fins que les masses no se senten per primera vegada lliures després de l’enderrocament dels terratinents i de la burgesia, i no entenguen – no pels llibres sinó per ells mateixos – l’experiència soviètica, fins que no entenguen i experimenten que sense una comptabilitat i un control globals per part de l’estat damunt la fabricació i la distribució de productes, el governs dels obrers, la llibertat dels obrers, no es podrà mantindre, i que sense ell el retorn al jou del capitalisme és inevitable.

Tots els hàbits i les tradicions de la burgesia en general i de la petita burgesia en particular s’oposen també al control estatal, en base a la inviolabilitat de la «sagrada propietat privada», de la «sagrada» empresa privada. Ara ens és en gran mesura evident com de correcta és la posició marxista segons la qual l’anarquisme i l’anarco-sindicalisme són essencialment corrents burgeses, com són d’irreconciablement contradictòries amb el socialisme, amb la dictadura proletària, amb el comunisme. La lluita per introduir en les masses la idea soviètica – el control i comptabilitat estatals, realitzar aquesta idea a la pràctica, trencar amb el passat podrit que acostumà la gent a veure en l’elaboració de pa i de roba un negoci «privat», en la venda i en la compra una transacció que «tan sols a jo m’importa» – aquesta lluita és de la més gran importància històrica, ja que és la lluita de la consciència socialista contra l’espontaneïtat burgeso-anarquista.

El control obrer l’hem introduït com a llei, però fins i tot en la consciència de les masses àmplies del proletariat amb prou feines a començat a prendre vida. La manca de comptabilitat, l’absència de control en la qüestió de la fabricació i distribució de productes suposa la destrucció de les beceroles del socialisme, hi ha un aprofitament de fons públics (ja que tota la propietat pertany al tresor, i el tresor ara i ací és l’estat soviètic, l’estat de la majoria treballadora), aquesta manca de cura en la comptabilitat i el control és directament còmplice dels Kornilov alemanys i russos, els quals poden enderrocar l’estat obrer tan sols si no superam el problema de la comptabilitat i del control, i que mitjançant tota la burgesia rural, mitjançant els cadets, els menxevics, els esses-erres de dreta que ens «vigilen» i que esperen el moment, de tot plegat se n’ha parlat insuficientment en l’agitació, s’hi ha pensat insuficientment i n’han parlat poc els dirigents dels obrers i dels camperols. Fins que el control obrer no esdevinga un fet, mentre els dirigents obrers no s’hagen organitzat i hagen menat una campanya victoriosa i implacable contra els que infringeixen aquest control o el descuren, fins llavors no serà possible d’anar més enllà de la primera passa cap al socialisme (el control obrer) i fer-ne la segona, és a dir passar a la regulació obrera de la indústria.

L’estat socialista tan sols pot sorgir com a xarxa de comunes de productors i consumidors que consideren honestament la fabricació i el consum, que estalvien la feina, que eleven de forma creixent la seua productivitat i que arriben fins a l’oportunitat de reduir la jornada laboral fins a set o sis hores diàries, o fins i tot menys. Sense embastir una estricta comptabilitat i control nacional i universal del pa i de l’elaboració del pa (i després de tots els altres productes de primera necessitat) no hi haurà gestió. El capitalisme ens ha deixat en herència organitzacions de masses capaces de facilitar la transició vers la comptabilitat i el control de masses sobre la distribució de productes – les societats cooperatives. A Rússia s’han desenvolupat més pobrament que en els països avançats, però amb tot han captat més de deu milions de membres. El decret publicat da uns dies sobre les societats cooperatives és un fenomen extremadament important que mostra evidentment una posició original sobre les tasques de la República Socialista Soviètica en l’actualitat.

El decret és un acord amb les societats cooperatives burgeses i amb les societats cooperatives obreres que resten amb un punt de mira burgès. L’acord o compromís consisteix, primerament, en què els representants de les institucions esmentades no tan sols participaren en la discussió del decret, sinó que també han aconseguit de fet el dret de refusar les parts del decret que trobaren una oposició decidida per part d’aquestes institucions. En segon lloc, fet i fet, el compromís consisteix en el refús per part de l’estat soviètic del principi d’entrada lliure de càrregues a les societats cooperatives (l’únic principi consistentment proletari), i igualment al de l’associació de tota la població d’un determinat districte a una societat cooperativa. Contràriament a l’únic principi socialista, que s’adiu a la tasca de destruir les classes, se’ls hi ha concedit a les «societats cooperatives de classe obrera» (les quals són de «classe» únicament en el sentit que se sotmeten als interessos de classe de la burgesia) el dret de continuar. Finalment, l’oferta de l’estat soviètic per excloure completament la burgesia dels consells de les societats cooperatives fou força afeblir, i la prohibició tan sols cobreix als propietaris d’empreses comercials i industrials de caràcter privat i capitalista.

Si el proletariat, que opera a través de l’estat soviètic, hagués tingut temps d’organitzar la comptabilitat i el control a una escala nacional o, si més no, de posar-hi els fonaments, no hi hauria hagut la necessitat de compromisos similars. A través dels departaments d’aliments dels soviets, a través dels òrgans de subministrament dels societs, uniríem la població en una societat cooperativa uniforme, gestionada per proletaris, i sense l’ajut de societats cooperatives burgeses, sense concessions al principi netament obrer que indueix la societat cooperativa obrera a restar obrera al costat dels burgesos per comptes de subordinar-hi completament aquestes societats cooperatives burgeses, fusionant-les totes i prenen per si mateixa tot el consell, després d’haver pres a les mans la supervisió del consum dels rics.

En arribar a aquest acord amb les societats cooperatives burgeses, l’estat soviètic ha definit particularment els objectius tàctics i els mètodes originals d’acció per l’actual franja de desenvolupament: supervisar els elements burgesos, emprar-los, fer-ne determinades concessions particulars, crear condicions per un avenç que serà més lent que no ens pensàvem originalment, però que alhora serà més fort, amb una base més sòlida i una línia de comunicació millor trenada, amb un millor reforçament de les posicions guanyades. Els soviets poden (i han de) mesurar ara l’èxit en la tasca de la construcció socialista, entre d’altres coses, amb un criteri extremadament clar, simple, pràctic: en el nombre de comunitats (comunes o poblaments, barris, etc.) i el grau de desenvolupament de les societats cooperatives que cobreixen tota la població.

L’elevació de la productivitat laboral

En tota revolució socialista, una vegada s’ha resolt la tasca de la presa del poder pel proletariat i en la mesura que es resol el problema que n’és nucli: expropiar els expropiadors i reprimir-ne la resistència, cal posar endavant la tasca radical de crear un sistema social superior al capitalisme: elevar la productivitat laboral i en relació a això (i amb aquest objectiu) optimitzar-ne l’organització. El nostre estat soviètic es troba, gràcies a les victòries sobre els explotadors, des de Kerenski fins a Kornilov, en posició d’adreçar-se directament a aquesta tasca, d’emprendre-la de ple. I ací es fa visible tot d’una que si es pot prendre el govern central en dies, si es pot reprimir la resistència militar (i sabotejadora) dels explotadors fins i tot en els darrers confins d’un gran país, una forta iniciativa en la tasca d’elevar la productivitat laboral demana, en tot cas (i especialment després d’una guerra terrible i extremadament ruinosa) diversos anys. El llarg termini el determinen ací clarament circumstàncies objectives.

Elevar la productivitat labora exigeix, primer que res, la creació d’una base material per la gran indústria: el desenvolupament de la indústria petroliera, siderúrgica, mecànica, química. La República Soviètica Russa gaudeix fins ara de condicions favorables ja que té – fins i tot després de la pau de Brest – enormes reserves minerals (als Urals), combustible a la Sibèria Occidental (carbó), en el Caucas i en el sud-est (petroli), en el centre (torba), una gran quantitat de fusta, força hidràulica, matèries primeres per la indústria química (Karabugaz), etc. El desenvolupament d’aquests recursos naturals pels mètodes de la tecnologia moderna forniran la base d’un progrés sense precedents de les forces productives.

Una altra condició per l’augment de la productivitat laboral és, primerament, l’elevació educativa i cultural de les masses populars. Aquesta elevació té lloc ara amb una rapidesa que la gent encegada per la rutina burgesa no pot veure ni tampoc és capaç d’entendre com de gran es desenvolupa l’impuls vers la il·lustració i la iniciativa en les «classes socials baixes» gràcies a l’organització soviètica. En segon lloc, una condició per l’elevació econòmica és també l’augment de la disciplina dels treballadors, la destresa en el treball, l’efectivitat, la intensitat a la feina, la millora de l’organització.

En aquest sentit la situació ens és especialment dolenta i fins i tot desesperada si hem de creure la gent que es deixa intimidar per la burgesia o els corifeus que la serveixen. Aquesta gent no entén que no hi ha ni hi pot haver cap revolució sense que els partidaris de l'antic sistema no deploren el desordre, l'anarquia, etc. Naturalment, en les masses que tot just s'han alliberat d'una opressió inusitadament salvatge hi ha alhora uns ànims i una agitació enormes, i el procés pel qual es desenvoluparan en les masses uns nous fonaments de disciplina laboral serà ben llarg, si bé sense ell ni tan sols no pot obtindre’s una completa victòria sobre el terratinent i el burgès.

Però nosaltres, que de cap manera ens deixam caure en la desesperació, sovint fictícia, que difon la burgesia i els intel·lectuals burgesos (desesperats per defensar els antics privilegis), no hauríem d’amagar mai un perill que és obvi. Al contrari, l’hem de mostrar i enfortir els mètodes soviètics de lluita per combatre’l, ja que l’èxit del socialisme és inconcebible sense una victòria de la disciplina conscient proletària damunt l’anarquia espontània petit-burgesa, aval actual per una possible restauració kerenskiana i korniloviana.

L’avantguarda més conscient del proletariat rus ja s’ha posat a la tasca d’augmentar la disciplina laboral. Per exemple, tant en el Comitè Central del Sindicat del Metall com en el Consell Central dels Sindicats han començat a desenvolupar-se les corresponents actuacions i projectes de decret. Cal donar suport a aquesta feina i impulsar-la tot el possible. Cal presentar la qüestió del pagament a preu fet, posar-ho a prova i aplicar-ho, i també la de l’aplicació de tot allò que hi ha de científic i progressiu en el sistema tailorià, la de la correspondència dels ingressos amb els resultats generals de producte, o de serveis en el cas del ferrocarril i del transport fluvial i marítim, etc.

El rus és mal treballador en relació als països avançats. I no podia ésser d’altra manera en el sistema tsarista i en la supervivència de recialles servils. Aprendre a treballar, aquesta és la tasca que el govern soviètic hauria de presentar al poble amb tot l’esforç. L’última paraula del capitalisme en aquest sentit és el sistema tailorià, així com tot el capitalisme progressista, que combina la refinada atrocitat de l’explotació burgesa amb una sèrie de fructíferes conquestes científiques en l’àrea de l’anàlisi dels moviments mecànics en el treball, l’abandonament dels moviments superflus i complicats, el desenvolupament de mètodes laborals eficaços, la introducció de millors sistemes de comptabilitat i de control, etc. La República Soviètica hauria d’adoptar tot allò de valuós en les conquestes de la ciència i de la tècnica en aquesta àrea. La viabilitat del socialisme la definiran els nostres èxits en la combinació del govern soviètic i de l’organització soviètica de la gestió amb els progressos més recents del capitalisme. Cal organitzar l’estudi i l’ensenyament del sistema tailorià, de la seua verificació i de l’adaptació a Rússia. Cal alhora, en la direcció d’augmentar la productivitat laboral, considerar els trets transitoris del capitalisme al socialisme, que d’una banda ens demanen fonamentar l’organització socialista de la competència, i de l’altra aplicar l’obligatorietat de forma que la consigna de la dictadura del proletariat no la profane a la pràctica un govern proletari covard.

L’organització de la competència

Entre els absurds que la burgesia malda per distribuir sobre el socialisme hi ha el de dir que els socialistes neguen el valor de la competència. De fet, únicament el socialisme, en destruir les classes, i, per tant, l’opressió de les masses, obre per primera vegada el camí de la competència realment a gran escala. I l’organització soviètica, en passa del democratisme formal de la república burgesa a la participació real de les masses obreres en la gestió, amplia per primera vegada la competència. És més fàcil d’aconseguir en l’àrea política que en l’econòmica, però pel triomf del socialisme és la darrera la que importa.

Prenem un mitjà d’organització de la competència com la publicitat. La república burgesa la forneix tan sols formalment i a la pràctica subordina la premsa al capital, distrau la «púrria» amb sucoses intrigues polítiques, amaga ço que passa als tallers, en les transaccions comercials, en la distribució, etc. sota una coberta de «secret comercial» per protegir «la sagrada propietat». El govern soviètic ha abolit el secret comercial, ha emprès una nova via, però encara no hem fet gairebé res per l’ús de la publicitat amb vistes a la competència econòmica. Cal realitzar sistemàticament, al costat de la repressió implacable de la premsa burgesa profundament falsa i impúdicament difamadora, una obra de creació de premsa que no distrega ni enganye les masses amb picabaralles i embolics polítics, sinó que presente especialment les qüestions de l’economia quotidiana a l’opinió de les masses, que els ajude a estudiar-les seriosament. Cada fàbrica, cada poble, és una comuna de productors i consumidors que té el dret i l’obligació d’aplicar a la seua manera la legislació general soviètica («a la seua manera» no en el sentit d’infringir-la, sinó en el sentit d’una diversitat de formes de dur-la a terme), de resoldre a la seua manera el problema de la comptabilitat en la fabricació i distribució de productes. Sota el capitalisme això era un «negoci privat» de capitalistes, terratinents, kulaks individuals. Amb el govern soviètic ja no és un negoci privat sinó el principal afer d’estat.

I gairebé encara no hem començat l’enorme, difícil, però gratificant, feina d’organitzar la competència de les comunes, d’introduir el reportatge i la publicitat en el procés d’elaboració del pa, de la roba, etc., de transformar els reports secs, morts, burocràtics, en exemples vivents – tant repulsius com engrescadors. En el sistema capitalista de producció la vàlua de l’exemple aïllat, posam, d’una cooperativa de producció es retringia inevitablement en darrer terme, i tan sols la il·lusió petit-burgesa podia somniar en la «correcció» del capitalisme per la influència de l’exemple dels establiments virtuosos. Després del traspàs del poder polític a mans del proletariat, després de l’expropiació dels expropiadors, la situació varia radicalment – com havien assenyalat repetidament els socialistes més destacats – la força de l’exemple té per primera vegada l’oportunitat de tindre un efecte de masses. Les comunes exemplars haurien de servir i serviran com a tutors, mestres, elevadors de les comunes endarrerides. La premsa hauria de servir com a instrument de la construcció socialista, comunicant amb tot detall els èxits de les comunes exemplars, estudiant-ne les raons de l’èxit, els mètodes que segueixen, i posant, de l’altra banda, «en la llista negra» les comunes que persistentment mantenen «les tradicions del capitalisme», és a dir l’anarquia, la peresa, el desordre, l’especulació. L’estatística era en la societat capitalista matèria exclusiva de «funcionaris» o d’experts focalitzats, mentre que nosaltres hauríem d’introduir-la en les masses, popularitzar-la de forma que els obres aprenguessen gradualment a entendre-la i a veure quant i de quina manera cal treballar, així com per quants és possible de descansar, de forma que la comparació dels resultats econòmics de les instal·lacions de les diferents comunes esdevinguessen matèria d’interès general i d’estudi, i que les comunes més destacades fossen immediatament remunerades (reducció del període fixat de jornada laboral, augment dels ingressos, atorgament de beneficis i valors culturals o estètics, etc.).

Quan una nova classe es presenta en l’escena històrica com el dirigent i el cap de la societat no ho fa mai, d’una banda, sense un període de fortes «friccions», xocs, lluites i tempestes, i de l’altra, sense un període passes incertes, d’experiments, de fluctuacions, de vacil·lacions en la tria de nous mètodes adients a les noves condicions objectives. L’agònica noblesa feudal es revenjà de la burgesia que l’havia vençut i superat, no tan sols amb complots, intents de revolta i de restauració, sinó també amb corrents de befa sobre la manca de destresa, la covardia, els errors dels «arribistes» i «insolents», que gosaven de prendre a les mans «el sacre timó» dels estats sense la preparació secular de prínceps, barons, nobles i dignataris, exactament com es revengen ara de la classe obrera de Rússia pel seu intent «impúdic» de prendre el poder als Kornilov i als Kerenski, als Goc i als Martov, a tota aquesta fraternitat d’herois de l’estafa o de l’escepticisme burgès.

És clar que no calen setmanes sinó llargs mesos i anys perquè una nova classe social, i especialment la classe fins ara oprimida i assetjada per la misèria i la foscor, puga acostumar-se a la nova situació, contemplar, organitzar la feina, formar els organitzadors. És clar que el partit que condueix el proletariat revolucionari no podia tindre l’experiència i la destresa necessària per organitzar milions i desenes de milions de ciutadans, que la mutació de l’antiga destresa, gairebé exclusivament agitativa, és una qüestió que demana força temps. Però no hi ha res d’impossible, i quan, amb el temps, siguem clarament conscients de la necessitat d’un canvi, i hi haja una ferma determinació per dur-lo a terme i perseverància en aquest gran i difícil objectiu, ho realitzarem. Hi ha talents organitzadors entre el «poble», és a dir entre les masses camperoles, treballadores i els qui no viuen de treball d’altri; el capital els esclafà, ensorrà i expulsà a milers, i encara no som capaços de trobar-los, d'encoratjar-los, de posar-los en peu, de fer-los avançar. Però n’aprendrem si ens hi posam amb tot l’entusiasme revolucionari sense el qual no hi ha revolucions victorioses.

No hi hagut cap moviment nacional profund i poderós en la història que no aixecàs bromera bruta, sense aventurers ni aprofitats, sense jactanciosos i xerraires adherits a innovadors maldestres, sense esvalotaments ridículs, sense estúpids «dirigents» individuals dedicats a 20 afers diferents sense acabar-ne cap. Que els gossos d’aigües de la societat burgesa, des de Belorussov fins a Martov, s’agiten i borden per cada astella que salte en tallar la gran i vella llenya. Que d’altra cosa poden fer els gossos d’aigües que bordar a l’elefant proletari. Que borden. Hem d’anar a la nostra, esforçant-nos tot el possible per provar i distingir amb tota cura i paciència els organitzadors reals, gent amb ment sòbria i sentit pràctic, gent que combine la fidelitat al socialisme amb una laboriositat sense soroll (i malgrat l’esvalotament i el soroll), per reclutar un equip fort i coordinat dins els límits de l’organització soviètica. Únicament aquesta gent, després de desenes de proves, si calen, en passar de les tasques més elementals a les més difícils, hauria de promoure als càrrecs de responsabilitat de dirigents del treball nacional, de dirigents de la gestió. Encara no n’hem après. N’aprendrem.

«Organització harmoniosa» i dictadura

La resolució del darrer Congrés dels Soviets (a Moscou) presentà com a primera tasca del moment la creació d’una «organització harmoniosa» i l’augment de la disciplina. Tothom «vota» i «signa» de bon grat aquestes resolucions, però dur-les a terme a la pràctica exigeix l’obligatorietat – i obligatorietats en la forma de dictadura –, cosa que habitualment no es valora. I amb tot seria el més gran dels absurds i l’utopisme més ximple creure que sense obligatorietats ni dictadura fos possible la transició del capitalisme al socialisme. La teoria de Marx actuà contra aquest absurd democràtic-petit-burgès i anarquista des de fa molt de temps i amb la més clara decisió. I la Rússia del 1917-18 confirma la teoria de Marx en aquest sentit d’una forma tan frapant, palpable i impressionant que tan sols la gent irremeiablement estúpida i persistentment decidida a donar l’esquena a la realitat, s’hi pot confondre. O la dictadura de Kornilov (si hem de prendre’l com el tipus rus del burgès Cavaignac) o la dictadura del proletariat – no té sentit parlar de qualsevol altra sortida en un país que es desenvolupa amb una rapidesa extraordinària i amb girs sobtats, en mig de la ruina desesperada creada per una de les guerres més horribles. Tota solució intermitja o és un engany al poble d’una burgesia que no pot dir la veritat, que no gosa dir que necessita un Kornilov, o és una ximpleria de demòcrates petit-burgesos, de Černov, Cereteli i Martov, amb tota la xerramenca sobre la unitat de la democràcia, de la dictadura democràtica, del front de tots els demòcrates, etc., i absurds similars. Els qui ni tan sols amb el curs de la revolució russa del 1917-18 no han après que les solucions intermitges són impossibles cal deixar-los com a casos perduts.

D’altra banda, és fàcil de convèncer-se que en qualsevol transició del capitalisme al socialisme la dictadura és necessària per dues raons principals o per dues grans vies. En primer lloc, és impossible de vèncer i erradicar el capitalisme sense una repressió implacable de la resistència dels explotadors, que no poden ésser desposseïts tot d’una de les riqueses, dels avantatges en organització i coneixement i, com a conseqüència, durant un període prou llarg provaran inevitablement d’enderrocar l’odiós govern dels pobres. En segon lloc, qualsevol gran revolució, i en particular una de socialista, encara que no hi haja una guerra exterior, és inconcebible sense una guerra interior, és a dir una guerra civil que comporta una ruina encara més gran que l’exterior –que comporta milers i milions de casos de vacil·lacions i desercions d’una banda a l’altra–, la més gran incertesa, desequilibri, caos. I, certament, tots els elements de descomposició de l’antiga societat, que són inevitablement força nombrosos, connectats majoritàriament amb la petita burgesia (ja que és ella la que en qualsevol guerra i en qualsevol crisi s’arruina i s’ensorra primer), es posen «a prova» en una revolució tan fonda. I aquests elements de descomposició «a prova» no poden demostrar res més que esvalotament, corrupció, especulació, ultratges de tota mena, així com una més gran criminalitat. Per tractar-ho cal temps i cal una mà de ferro.

No hi ha hagut cap gran revolució en la història on la gent no sentís instintivament això i no estalviàs duresa en abatre els lladres en l’escenari del crim. El problema de les revolucions anteriors consistia en el fet que l’entusiasme revolucionari de les masses, que les sostenia en l’estadi de tensió i els hi donava força per realitzar una repressió implacable dels elements de descomposició, no es mantenia per gaire temps. La raó social, és a dir, de classe, d’aquesta fragilitat de l’entusiasme revolucionari de les masses era la feblesa del proletariat, que és l’únic en situació (si és prou nombrós, conscient i disciplinat) de guanyar-se la majoria dels treballadors i oprimits (la majoria dels pobres per dir-ho més senzillment i planera) i de mantindre el poder prou temps com per reprimir completament tots els explotadors i tots els elements de descomposició.

Aquesta experiència històrica de totes les revolucions, aquesta lliçó històrica –econòmica i política–, la resumí Marx, en donar-se la breu, punyent, acurada i brillant fórmula: la dictadura del proletariat. Per tant, que la revolució russa s’ha adreçat correctament a l’assoliment d’aquesta tasca històrica ho prova el progrés victoriós de tots els pobles i llengües de Rússia cap a l’organització soviètica. Ja que l’estat soviètic no és res més que la forma organitzativa de la dictadura del proletariat, de la dictadura de la classe avançada, que eleva a la nova democràcia i a la participació independent en el govern desenes i desenes de milions d’obrers i oprimits que, per experiència, aprenen a veure en l’avantguarda disciplinada i conscient del proletariat el dirigent més sòlid.

Però la dictadura és un mot seriós. I els mots seriosos no es poden malgastar. La dictadura és un govern de ferro, una direcció coratjosa i ràpida, implacable en la repressió dels explotadors i dels provocadors. I el nostre govern és forassenyadament feble, i molt sovint més similar a la gelatina que no al ferro. No podem oblidar ni un minut que els elements burgesos i petit-burgesos lluiten contra el govern soviètic d’una forma doble: d’una banda, operant des de l’exèrcit, a la Savinkov, Gocov, Gegečkori, Kornilov, complots i revoltes, i pel llur reflex «ideològic», corrents de mentides i difamacions en la premsa dels cadets, dels esses-erres de dretes i els menxevics; de l’altra banda, aquests elements operen des de dins, emprant tot element de descomposició, tota feblesa pel soborn, per l’enfortment de la indisciplina, per la dissolució, pel caos. Com més ens apropam a la completa repressió militar de la burgesia, més perillosos ens són els elements de l’anarquisme petit-burgès, i la lluita contra aquests elements no es pot dur a terme únicament amb l’agitació i la propaganda, únicament amb l’organització de la competència, únicament amb la selecció d’organitzadors, –la lluita cal fer-la per mitjans coercitius.

Com que l’objectiu primordial del govern no és la repressió militar sinó l’administració, la demostració típica de repressió i coerció no serà les execucions sumàries, sinó els judici. I en aquest sentit les masses revolucionàries, després del 25 d’octubre del 1917, han presa la via correcta i han demostrat la vitalitat de la revolució, en haver començat a establir tribunals obrers i camperols, fins i tot abans dels decrets que dissolien les instàncies judicials burgeses i burocràtiques. Però els nostres tribunals revolucionaris i populars són forassenyadament i increïblement febles. Sembla que la visió popular dels tribunals, com quelcom oficial i aliè, heretada del jou dels terratinents i burgesos, no ha sigut encara superada. No hi ha prou consciència del fet que el tribunal és un òrgan d’accés universal dels pobres al govern (ja que l’activitat judicial és una de les funcions del govern), ni que el tribunal és l’autoritat del proletariat i de la pagesia pobra, que el tribunal és l’instrument d’educació en la disciplina. No hi ha prou consciència del simple i obvi fet que si els principals problemes de Rússia són la fam i la desocupació, és impossible de vèncer aquests desastres amb impulsos, i que tan sols l’organització i la disciplina globals, universals i nacionals farà augmentar la confecció de pa pel poble i de pa per la indústria (combustible), de transportar-los regularment i de distribuir-los correctament; que dels torts de la fam i de la desocupació n’és culpable tothom qui viole la disciplina laboral en qualsevol fàbrica, en qualsevol instal·lació, en qualsevol activitat, i cal trobar, perseguir i castigar implacablement aquesta culpabilitat. Els elements petit-burgesos contra els qui hem de realitzar ara la lluita més persistent són els relacionats amb la consciència de la relació econòmica i política de la fam i la desocupació amb el caràcter dissolut de tota feblesa organitzativa i disciplinària en l’economia, en la visió fortament petit-propietària d’arreplegar tot el que pugue, i que no hi torne a crèixer l’herba.

Aquesta lluita dels elements petit-burgesos dissolvents contra l’organització proletària afecta de forma especialment conspícua l’activitat ferroviària, la qual és potser la que encarna de forma més evident les relacions econòmiques de l’organisme creat pel gran capitalisme. L’element «administratiu» forneix sabotejadors i cobradors de soborns amb gran abundància; la millor part de l’element proletari lluita per la disciplina; però entre els dos elements hi ha, certament, un munt de malfeiners i febles, incapaços de resistir la «temptació» del joc, del soborn, del benefici personal comprat amb perjudici de tot l’aparell, del correcte funcional del qual depèn la victòria damunt la fam i la desocupació.

La lluita que es desenvolupà en aquest sentit al voltant del darrer decret sobre la gestió dels ferrocarrils, un decret que atorga poder dictatorials (o poders «il·limitats») a caps individuals és característic. Els representants conscients (i la majoria, probablement, dels inconscients) de la dissolució petit-burgesa hi voldrien veure una desviació tant del principi de col·legialitat com de la democràcia i dels principis del govern soviètic en atorgar a persones individuals poders «il·limitats» (és a dir, dictatorials). Ací i allà, entre els esses-erres d’esquerres s’hi desenvolupa una agitació directament provocadora, és a dir, una crida als baixos instints i a l’aspiració petit-propietària «d’acaparar», contra el decret dictatorial. La qüestió ha assolit realment una importància enorme: primerament, la qüestió bàsica de la compatibilitat en general de la investidura de persones individuals amb poders il·limitats de dictador, amb els principis radicals del govern soviètic; i en segon lloc, quina relació té aquest cas –aquest precedent, si es vol– amb les tasques específiques de govern en l’actual moment concret. Tant en l’una com en l’altra cal aturar-s’hi de ben a prop.

Que la dictadura de persones individual ha sigut molt sovint en la història l’expressió de moviments revolucionaris, el vehicle o el canal de la dictadura de les classes revolucionàries, ho mostra indiscutiblement l’experiència històrica. La dictadura de persones individuals es combinà amb el democratisme burgès sens dubte. Però en aquest punt els vituperadors burgesos del govern soviètic, i igualment els llurs cors petits-burgesos, mostren sempre un joc de mans: d’una banda, declaren que el govern soviètic és simplement quelcom ridícul, anàrquic, salvatge, i salten diligentment tots els nostres exemples en la història i en la teoria que proven que els consells són, en essència, la forma suprema de democràcia, i encara més: el començament de la forma socialista de la democràcia; de l’altra banda, ens fan demandes democràtiques superiors a les burgeses i diuen: la dictadura personal és absolutament incompatible amb la vostra democràcia soviètica bolxevic (és a dir, no burgesa, sinó socialista).

Són raonaments ben pobres. Si no som anarquistes, hem d’acceptar la necessitat de l’estat, és a dir, que la coerció és necessària per la transició del capitalisme al socialisme. La forma de coerció la determina el grau de desenvolupament de la classe revolucionària implicada, i també circumstàncies especials, com, per exemple, l’herència d’una guerra llarga i reaccionària, i també de les formes de resistència de la burgesia i la petita burgesia. No hi ha per tant absolutament cap contradicció bàsica entre la democràcia soviètica (és a dir, socialista) i l’atribució de poders dictatorials a persones individuals. La diferència de la dictadura proletària vers la burgesa consisteix en el fet que la primera dirigeix els atacs contra la minoria explotadora en interès de la majoria oprimida, i que l’exerceixen –a banda de persones individuals– no tan sols les masses obreres i oprimides, sinó també les organitzacions construïdes per aquestes masses per despertar-les i elevar-les a la creativitat històrica (les organitzacions soviètiques pertanyen a aquesta mena d’organitzacions).

Pel que fa a la segona qüestió, la de la validesa dels poders dictatorials individuals des del punt de mira dels problemes específics del moment present, cal dir que qualsevol gran indústria mecanitzada –és a dir, la font i base material i industrial del socialisme– demana una unitat incondicional i estricta de voluntat, que ha de dirigir equips de centenars, milers i desenes de milers de persones. Aquesta necessitat és obvia tan tècnicament com econòmicament i històrica, i tot el pensament socialista l’ha admès com a condició. Però com assolir aquesta estricta unitat de voluntat? Mitjançant la submissió de la voluntat de milers a la voluntat d’un.

Aquesta submissió pot recordar-nos, en una situació ideal de consciència i disciplina dels participants en la tasca comuna, a una direcció tan suau com la del director d’orquestra. Pot assumir les formes dures de la dictadura si no hi ha la disciplina i la consciència idònies. Però, amb tot, la submissió implícita a una única voluntat és certament necessària per garantir l’èxit de processos laborals organitzats com en la gran indústria mecanitzada. Pels ferrocarrils és doblement o triplement necessària. I és en aquesta transició d’una tasca política a una altra, que en aparença no és completament diferent de l’anterior, on rau tota l’originalitat del moment que experimentam. La revolució tan sols ha trencat les cadenes més antigues, més fortes i més feixugues que subjugaven les masses. Això era ahir. I avui la mateixa revolució, i en interès de desenvolupar-s’hi i enfortir-s’hi, en interès del socialisme, demana l’obediència implícita de les masses a la voluntat única dels caps del procés laboral. És clar que aquesta transició és inconcebible de fer tot d’una. És clar que tan sols la durem a terme a través d’una tremenda agitació, xoc i reversió a les formes antigues, a través d’un esforç enorme per part de l’avantguarda proletària, que dirigeix el poble a les formes noves. Els qui cauen en l’histerisme estret de mires de «Novaja Žizn», «Vperjod», «Djelo Naroda» o «Naš Vek» no hi han reflexionat.

Prenguem la psicologia d’un individu mitjà i corrent, representatiu de les masses obreres i oprimides, i comparam-la amb les condicions objectives i materials de la seua vida social. Abans de la revolució d’octubre no va veure ni en un sols cas que les classes propietàries i explotades li oferissen realment res, o que renunciassen als llurs avantatges. No va veure tampoc que li donassen les tantes vegades promeses terra i llibertat, que li donassen la pau, o que renunciassen als interessos «de les grans potències» i als pactes secrets amb elles, que renunciassen al capital i als beneficis. Tan sols ho va veure després del 25 d’octubre del 1917, quan ho va prendre per la força, i per la força ho va haver de defendre dels Kerenski, Gocov, Gegečkor, Dutov, Kornilov. És ben clar que per un temps tota l’atenció, tots els pensaments, totes les forces de l’ànima es concentraven en prendre alè, en enfortir-se, en desenvolupar-se, en prendre les bones coses de la vida més immediates que li havien sigut arrabassades pels explotadors. És clar que cal un temps perquè el representant corrent de les masses no tan sols vege, no tan sols es convence, sinó que també senta, que no pot simplement «prendre», pispar, arrambar, que això condueix a una ruina creixent, a la destrucció, al retorn dels Kornilov. Les transformacions corresponents en les condicions de vida (i, conseqüentment, en la psicologia) de les masses treballadores corrents amb prou feines ha començat. I tota la nostra tasca, la tasca del partit dels comunistes (bolxevics), en ésser el portantveu conscient de l’aspiració a l’emancipació dels oprtimits, és adonar-se d’aquestes transformacions, entendre’n la necessitat, per elevar-nos al capdavant d’unes masses exhaustes i que desitgen desesperadament una sortida, i per alçar-les de la forma correcta, d’una forma basada en la disciplina obrera, d’una forma basada en la coordinació de la tasca de discutir en mítings les condicions laborals i de la tasca de l’obediència implícita a la voluntat del cap soviètic, el dictador, en la feina.

La «mitingomania» és objecte de ridícul i, molt sovint, de blasme entre burgesos, menxevics, novozhiznistes, que tan sols viuen caos, estupidesa i explosions d’egoïsme de petit propietari. Però sense la mitingomania les masses oprimides mai no podrien passar de la disciplina obligada pels explotadors, a la disciplina conscient i voluntària. La mitingomània és també la democràcia present dels obrers, els referma, els desperta a una nova vida, per fer les primeres passes en un camp que han netejat de rèptils (explotadors, imperialistes, terratinents, capitalistes), al qual volen aprendre a adaptar-s’hi, per ells mateixos, en base a un govern soviètic, per comptes del govern d’un altre, senyorial o burgès. La victòria d’octubre dels obrers damunt els explotadors era necessària, ho era tota una franja històrica, perquè els obrers discutissen d’entrada les noves condicions de vida i els nous problemes, perquè fos possible una forta transició a la formes supremes de disciplina obrera, a la conscienciació de la idea directriu de la necessitat d’una dictadura del proletariat, a l’obediència implícita en la feina a estaments individuals de representants del govern soviètic.

Hem realitzat reeixidament la primera tasca de la revolució: hem vist com les masses obreres han desenvolupat la condició bàsica pel seu èxit, la unió de forces contra els explotadors per tal d’enderrocar-los. Etapes contra les d’octubre del 1905, el febrer i l’octubre del 1917, tenen una importància històrica mundial.

Hem realitzat reeixidament la segona tasca de la revolució: despertar i alçar aquelles «fondàries» que els explotadors havien mantingut sotmeses i que tan sols després del 25 d’octubre del 1917 han rebut plena llibertat per enderrocar-los i començar a fer-se càrrec de tot d’acord amb un criteri propi. Els mítings amb els més marginats i oprimits, amb les masses obreres menys preparades, la seua transició vers el partit dels bolxevics, l’establiment a tot arreu de l’organització soviètica –vet ací la segona gran etapa de la revolució.

La tercera comença ara. Cal consolidar allò que ja hem conquerit, allò que ja hem decretat, legalitzat, discutit, planificat –consolidar-ho en les fortes formes de la disciplina laboral quotidiana. És la tasca més difícil, però també la més gratificant, perquè únicament el seu assoliment es donarà un règim socialista. Cal aprendre a connectar la democràcia assembleària d’unes masses obreres rudes, que ho cobreixen tot com crescudes de primavera, amb una disciplina de ferro en el treball, amb una obediència implícita a la voluntat d’una persona, el cap soviètic, en el treball.

Encara no n’hem après.

N’aprendrem.

La restauració de l’explotació burgesa ens amenaçava ahir amb els Kornilov, els Goc, els Dutov, els Gegečkori, els Bogaevski. Els hem vençut. Aquesta restauració, la mateixa restauració, ens amenaça avui en una altra forma, en la forma dels elements de la dissolució i l’anarquisme petit burgès, en el «no és cosa meua» del petit propietari, en la forma de petits i quotidians, però nombrosos, avenços i invasions d’aquests elements contra la disciplina proletària. Haurem de vèncer aquests elements d’anarquia petit-burgesa, i els vencerem.

El desenvolupament de l’organització soviètica

El caràcter socialista de la democràcia soviètica, és a dir prolerària, tal com se l’aplica concretament, consisteix, primerament, en el fet que els votants són les masses obreres i oprimides, que s’hi exclou la burgesia; en segon lloc, que han desaparegut totes les formalitats i restriccions burocràtiques de les eleccions, que les masses defineixen l’ordre i els mandats de les eleccions, amb plena llibertat per destituir els elegits; en tercer lloc, que s’hi ha creat la millor organització de masses de l’avantguarda obrera, del proletariat de la gran indústria, la qual cosa li permet dirigir les grans masses explotats, involucrar-les en una vida política independent, elevar-los políticament d’acord amb la pròpia experiència, i així per primera vegada s’intenta que tota la població aprengue d’una forma realment universal a administrar i comence a fer-ho.

Aquests són els principals trets distintius de la democràcia vigent a Rússia, una democràcia d’un tipus superior que trenca amb la seua distorsió burgesa, una transició cap a la democràcia socialista i a les condicions que permeten que l’estat comence a esvair-se.

Certament, els elements desorganitzadors petit-burgesos (que inevitablement apareixen fins a cert punt en tota revolució proletària, i de forma especialment patent en la nostra revolució, degut al caràcter petit-burgès del nostre país, el seu endarreriment i les conseqüències d’una guerra reaccionària) no poden evitar de deixar petjada igualment en els soviets.

Cal treballar constantment en el desenvolupament de l’organització dels soviets i de l’autoritat soviètica. Hi ha una tendència petit-burgesa de transformar els membres del soviet en «parlamentaris» o, d’altra banda, en buròcrates. Per lluitar-hi cal involucrar tots els membres a una participació pràctica en la gestió. En molts llocs els departaments dels soviets es fusionen gradualment als òrgans dels comisarriats. El nostre objectiu és l’atracció de tots els pobres a una participació pràctica en la gestió, i com més passes variades i millors es prenguen en aquesta direcció més se la provarà amb l’experiència, i millor serà l’estudi sistemàtic. El nostres objectiu és la realització gratuïta de les tasques estatals per part de tot obrer després de la «lliçó» de 8 hores de treball productiu: aquesta transició és especialment difícil, però únicament és en aquesta transició on hi ha hipotecada la consolidació final del socialisme. La novetat i la dificultat del canvi comporta, naturalment, un gran nombre de passes a fer o, per dir-ho així, un gran nombre d’errors, de vacil·lacions, sense les quals no s’hi pot fer cap avenç seriós. Tota l’originalitat de la situació que experimentam des del punt de mira molts que voldrien ésser considerats socialistes consisteix en el fet que la gent s’ha acostumat a comparar abstractament el capitalisme amb el socialisme, i alhora entre ells hi han posat assenyadament un mot: «salt» (alguns d’ells, recopilant fragments llegits en Engels, hi ha afegit encara més assenyadament, «un salt des d’un imperi de la necessitat a un imperi de la llibertat»). Aquest denominat «salt», des del punt de mira del mestre del socialisme, és un punt d’inflexió en la història mundial, que no pot deixar d’abastar dècades senceres, o fins i tot períodes més llargs, cosa que no són capaços de copsar la majoria dels autodenominats socialistes, que saben del socialisme el que han «llegit en llibres», però que mai no s’han endinsat seriosament en la qüestió. És natural que la notòria «intel·lectualitat» faça en aquests temps una quantitat infinita de planys sobre els morts: un plora l’assemblea constituent, un altre la disciplina burgesa, un tercer l’ordre capitalista, un quart el terratinent cultivat, un cinquè el bel·licisme imperialista, etc., etc.

L’interès real d’una època de grans salts consisteix en l’abundància de fragments antics, que de vegades s’acumulen més ràpidament que la quantitat de noves llavors (no sempre visibles des d’un bon principi), la qual demana capacitat per escatir que el més essencial de la línia o cadena de desenvolupament. Hi ha moments històrics on el més important per l’èxit de la revolució és acumular runa, és a dir volar el màxim d’institucions antigues; hi ha moments on n’hi ha prou de volar, i apareix el treball «prosaic» (pel revolucionari petit-burgès «avorrit») de netejar el terra de runa; hi ha moments on el més important de tot és la cura de les noves llavors, que creixen en un terreny encara no del tot netejat de runa.

No n’hi hja prou amb ésser revolucionari i partidari del socialisme o comunista en general. Cal ésser capaç de trobar aquella part específica de la cadena en cada moment, cal copsar amb totes les forces la cadena sencera i preparar fortament la transició per la següent etapa, i l’ordre de les etapes, les formes, l’encaix, les diferències entre elles en una seqüència història d’esdeveniments no són tan simples ni senzilles com les cadenes que fan els ferrers reals.

La lluita contra la distorsió burocràtica de l’organització soviètica s’alimenta de la fermesa de la connexió dels soviets amb el «poble», en el sentit de treballadors i oprimits, i en la flexibilitat i elasticitat d’aquesta connexió. Fins i tot en la república capitalista amb la millor democràcia del món els pobres mai no consideren els parlaments burgesos com les «llurs» institucions. Però els soviets són «llurs», i de ningú més, de les masses d’obres i camperols. Pels «socialdemòcrates» moderns a l’estil de Scheidemann o, pel que és gairebé el mateix, de Martov, els soviets són repulsius, ja que se senten més atrets pels decents parlaments burgesos, o per l’assemblea constituent, de la mateixa forma que Turgenev, fa 60 anys, se sentia més atret per la monarquia moderada i la constitució nobiliària que per la democràcia camperola de Dobroliubov i Černiševski.

L’afinitat dels soviets al «poble» de treballadors crea forma especials de convocatòria i d’altres controls des de sota que caldria desenvolupar ara amb una assiduïtat particular. Per exemple, el soviet d’educació nacional com a conferència periòdica dels electors soviètics i dels llurs delegats per la discussió i el control de l’activitat de les autoritats soviètiques en aquesta àrea, mereix la més gran simpatia i suport. No hi ha res més estúpid que la transformació dels soviets en quelcom adormit i cofoi. Com més decididament ara haguem d’ésser per una autoritat implacablement ferma, per una dictadura de persones individuals per certs processos laborals, en certs aspectes de funcions purament executives, més variades haurien d’ésser les formes i els mètodes de control des de sota per aturar qualsevol ombra de possibilitat de distorsió de l’autoritat soviètica, per arrencar repetidament i infatigable les males herbes del burocratisme.

Conclusió

Una situació inusualment feixuga, difícil i perillosa en les relacions internacionals; la necessitat de maniobrar i retrocedir; un període d’espera de noves explosions revolucionàries que madura lentament i dolorosa a l’oest; dins el país un període de lenta construcció i d’implacable «restricció», lluita llarga i persistent d’una severa disciplina proletària contra els elements amenaçadors de la dissolució i l’anarquia petit-burgeses –vet ací, en breu, els trets distintius de la franja de revolució socialista que ara experimentam. Aquesta part de la cadena històrica d’esdeveniments és la que hem de copsar ara amb totes les forces per tal d’ésser a l’alçada de les tasques pendents per la transició a la part següent, la qual cosa ens demana una especial clarividència, la clarividència de les victòries de la revolució proletària internacional.

Provau de comparar el concepte normal i corrent de «revolucionari» amb les consignes que se segueixen dels trets de la franja que experimentam: maniobra, retrocedir, esperar, construir lentament, restringir implacablement, disciplina severa, combatre la dissolució... És cap sorpresa que qualcuns «revolucionaris», quan ho senten, s’omplen d’una noble indignació i comencen a «combatre’ns» per oblidar les tradicions de la revolució d’octubre, per conciliar-nos amb els experts burgesos, per arribar a un compromís amb la burgesia, per mostrar tendències petit-burgeses, reformistes, etc., etc.?

El problema d’aquests enlairats revolucionaris consisteix en el fet que, fins i tot els moguts per les millors raons del món i incondicionalment fidels a la causa socialista, no comprenen la situació particularment i específicament «desagradable» per la qual cal inevitable que passe un país endarrerit tormentat per una guerra reaccionari malaurada, i que ha començat una revolució socialista molt abans que els països més avançats; no s’han forjat en els moments difícils d’una transició difícil. És natural que siguen els esses-erres d’esquerra els qui exerceixen aquesta oposició «oficial» front el nostre partit. Certament que hi ha i hi haurà sempre excepcions personals de grup i de classe. Però les tipologies socials resten. En el camp on hi ha una enorme prevalença de la població de petits propietaris per damunt de la netament proletària serà inevitable que es mostre –i de tant en tant ho farà de forma extrema– una contraposició entre el proletariat revolucionari i la petita burgesia. Aquesta darrera oscil·la en cada gir dels esdeveniments, passa d’un revolucionaris ardent el març del 1917 a una defensa de les «coalicions» el maig, d’un odi contra els bolxevics (o un lament pel llur «aventurerisme») el juliol, a un allunyament cautelós d’ells a finals d’octubre, de donar-los suport el desembre fins que, finalment, el març i abril del 1918, arrufa sovint el nas per dir: «No som dels qui canten himnes ‘orgànics’ al treball, al sentit pràctic i al gradualisme».

L’origen social d’aquests tipus és el petit propietari, irat pels horrors de la guerra, per la ruina sobtada, per la tortura sense precedents de la fam i de la misèria, que histèricament mou a cercar una sortida i salvació, que hi posa la confiança en el proletariat i li dona suport, amb una mà, l’ataca desesperadament, amb l’altra. És necessari entendre clarament i fermament que damunt aquesta base social és impossible de construir cap socialisme. L’única classe que pot guiar les masses treballadores i oprimides sense vacil·lació és la classe que segueix el camí, sense perdre coratge i no còrrer desesperadament en les més difícils, feixugues i perilloses transicions. No ens calen impulsos histèrics. Ens cal l’avenç continu dels batallons de ferro del proletariat.