AVM  >  AVM (ct)  >  Lafargue


1880

Aquest text és la resposta a un opuscle de Louis Blanc que aparegué el 1848 en defensa del «dret al treball». La reivindicació del «dret al treball» fou proposada en el decurs de la revolució del 1848, i ben aviat represa i caricaturitzada pels socialistes reformistes, nom que el mateix Louis Blanc s’hi atribuïa.

El text que traduïm (Le droit a la paresse) fou obtingut pels companys de la secció francesa del siti del CENTRE D’ETUDES POLITIQUES ET SOCIALES.


El dret a la peresa

Refutació del dret al treball del 1848

Paul Lafargue (1880)




Prefaci

El senyor Thiers, al si de la Comissió sobre la instrucció primària del 1848, digué: «Vull fer pujar la influència del clergat, perquè compt amb ells per propagar aquella bona filosofia que ensenya l’home que és a sota per sofrir i no aquella altra filosofia que li diu al contrari: ‘Juga’». El senyor Thiers formulà la moral de la classe burgesa de la que encarna l’egoïsme ferotge i la intel·ligència estreta.

La burgesia, quan lluitava contra la noblesa sostinguda pel clergat, enarborà el lliure pensament i l’ateïsme; però, en triomfar, canvià i de to i de pas; i, ara, prova de recolzar en la religió la seua supremacia econòmica i política. Als segles XV i XVI havia recuperat alegrement la tradició pagana i glorificà la carn i les seues passions, reprovades pel cristianisme; en els nostres dies, ennuegada de béns i d’entreteniments, renega dels ensenyaments dels seus pensadors, els Rabelais, els Diderot, i predica l’abstinència als assalariats. La moral capitalista, penosa paròdia de la moral cristiana, fereix d’anatemes la carn del treballador; pren com a ideal la reducció del productor al mínim més petit de necessitat, de suprimir-li alegries i passions i de condemnar-lo al paper de màquina que lliura treball sens treva ni misericòrdia.

Els socialistes revolucionaris han de reprendre el combat que es féu contra les filosofies i els pamflets de la burgesia; han d’assaltar la moral i les teories socials del capitalisme; han de demolir, dins dels caps de la classe cridada a l’acció, els prejudicis sembrats per la classe regnant; han de proclamar, a la cara dels puritants de totes les morals, que la terra deixarà d’ésser la vall de llàgrimes del treballador; que, a la societat comunista del futur que fundarem, «pacíficament, si és possible, i si no, violentament», les passions dels homes tindran la brida sobre el coll: car «totes són bones per llur natura, i no n’hem d’evitar res més l’ús dolent i els excesos [1]», i no en seran evitats més que amb l’equilibri mutu, el desenvolupament hàrmonic de l’organisme humà, ja que, segons ha dir el doctor Beddoe, «tan bon punt una raça assoleix el seu màxim de desenvolupament físic, assoleix el seu punt més alt d’energia i de vigor moral». Aital fou també l’opinió del gran naturalista, Charles Darwin [2].

La refutació del dret al treball, que reedit amb qualques notes addicions, aparegué a L’égalité hebdomadaire de 1880, segona sèrie.

 

I
Un dogma desastrós

«Semblem en totes coses,
estranys en estimar i en beure,
estranys en semblar»
.
Lessing.

Una estranya follia posseeix les classes obreres de les nacions on hi regna la civilització capitalista. Aquesta follia arrossega rera ella les misèries individuals i socials que, durant segles, torturen la trista humanitat. Aquesta follia és l’amor al treball, la passió moribunda del treball, portada fins a l’esgotament de les forces vitals de l’individu i la seua progènie. En lloc de reaccionar contra aquesta aberració mental, els sacerdots, els economistes, els moralistes, han sanctificat el treball. Homes cecs i bornis, han volgut ésser més savis que llur Déu; homes febles i menyspreables, han volgut rehabilitar ço que el llur Déu havia maleït. Jo, que no profés d’ésser cristià, economista o moralista, compar llur judici al de llur Déu; les predicacions de la llur moral religiosa, econòmica, lliurepensadora, a les espantoses conseqüències del treball en la societat capitalista.

En la societat capitalista, el treball és la causa de tota degeneració intel·lectual, de tota deformació orgànica. Compareu els pura-sang dels estables de Rothschild, servits per tota una colla de criats birmans, a les formes pesades de les dones normandes, que treballen la terra, carreguen fems, apilen la collita. Mireu el noble salvatge que els missioners del comerç i els comerciants de la religió encara no han corromput amb el cristianisme, la sífilis i el dogma del treball, i mireu-nos tot seguit a nosaltres, miserable sirvents de màquines [3].

Quan, a la nostra Europa civilitzada, hom vol retrobar una traça de la bellesa nadiua de l’home cal anar a cercar-la a les nacions on els prejudicis econòmics encara no han desarrelat l’odi al treball. Espanya, que, ai las!, degenera, pot encara vantar-se de posseir menys fàbriques que nosaltres presons i casernes; però l’artista gaudeix en admirar l’atrevit andalús, bru com castanyes, dret i flexible com una tija d’acer; i el cor de l’home tremola en sentir el pidolaire, superbament cobert dins la seua «capa» foradada, tractar d’«amigo» els ducs d’Osuna. Per a l’espanyol, a casa del qual l’animal primitiu no s’ha atrofiat, el treball és el pitjor dels esclavatges [4]. Els grecs de la gran època no tenien, ells també, més que menyspreu pel treball: tan sols als esclaus se’ls permetia de treballar: l’home lliure no coneixia més que els exercicis corporals i els jocs de la intel·ligència. Era també el temps on hom marxava i respirava en un poble d’Aristòtils, de Fídies, d’Aristòfans; era el temps on un grapat de valents esclafava a Marató les hordes de l’Àsia que Alexandre ben aviat anava a conquerir. Els filòsofs de l’antiguitat ensenyaren el menyspreu del treball, aquesta degradació de l’home lliure; els poetes cantaren la peresa, aquest regal dels Déus:

O Melib, Deus nobis hæc otia fecit [5].

Crist, en el seu discurs de la muntanya, predica la peresa:

«Contempleu com creixen els lliris dels camps, ni treballen ni filen, i, amb tot, jo us dic que Salomó en tota la seua glòria, mai no es vestí més brillantment [6]».

Jehovà, el déu barbut i irat, donà als seus adoradors l’exemple suprem de la peresa ideal; després de sis dies de treball, reposa per l’eternitat.

Per contra, quines són les races per les quals el treball és una necessitat orgànica? Els alverniesos; els escocesos, els alverniesos de les illes Britàniques; els gallecs, els alverniesos d’Espanya; els pomeranis, els alverniesos d’Alemanya; els xinesos, els alverniesos de l’Àsia. En la nostra societat, quines són les classes que estimen el treball pel treball? Els pagesos propietaris, els petits-burgesos, els uns corvats damunt la terra, els altres vinclats en les llurs botigues, es remouen com el talp en la seua galeria subterrània, i mai no es redrecen per mirar a plaer la natura.

I mentrestant, el proletariat, la gran classe que inclou tots els productors de les nacions civilitzades, la classe que, en emancipar-se, emanciparà la humanitat del treball servil i farà de l’animal humà un ésser lliure, el proletariat traeix els seus instints, oblida la seua missió història, en deixar-se pervertir pel dogma del treball. Dur i terrible ha estat el seu càstig. Totes les misèries individuals i socials han nascut de la seua passió pel treball.

 

II
Benediccions del treball

El 1770 aparegué, a Londres, un escrit anònim titulat An Essay on Trade and Commerce. Va fer un cert brogit a l’època. El seu autor, un gran filàntrop, s’indignava del fet que

«la plebs manufacturera d’Anglaterra s’ha ficat al cap la idea fixa que, en qualitat d’anglesos, tots els individus que la composen tenen, per dret de naixença, el privilegi d’ésser més lliures i més independents que els obrers de qualsevol altre país d’Europa. Aquesta idea pot tindre la seua utilitat pels soldats ja que en ells estimula la bravura; però com menys la tinguen els obrers de les manufactures, millor els hi serà a ells i a l’estat. Els obrers mai no s’haurien de tindre per independents de llurs superiors. És extremadament perillós de donar cabuda a capricis com aquests en un estat comercial com el nostre on, potser, les set vuitenes parts de la població o no tenen propietats o en tenen poca. La cura mai no serà completa fins que els nostres pobres de la indústria no és resignen a treballar sis hores per la mateixa suma que guanyen per quatre».

Així, més d’un segle abans de Guizot, hom predicava obertament a Londres el treball com a fre a les nobles passions de l’home.

«Com més pobres treballen, menys vicis hi haurà, escrivia des d’Osterode, el 5 de maig del 1807, Napoléon. Sóc l’autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, passada l’hora dels oficis, les botigues fossen obertes i els obrers anassen a la feina».

Per extirpar la peresa i vinclar els sentiments d’orgull i d’independència que genera, l’autor de l’Essay on Trade proposà d’empresonar els pobres en cases ideals de treball (ideal workhouses) que esdevendrien «cases de terror on se’ls faria treballar catorze hores diàries, de tal forma que, tret de les hores de dinar, hi restassen dotze hores de treball plenes i senceres».

Dotze hores de treball diari, vet ací l’ideal dels filàntrops i moralistes del segle XVIII. Que nosaltres hem superat cap al nec plus ultra! Els tallers moderns han esdevingut cases ideals de correcció on s’hi empresonen les masses obreres, on se’ls condemna a treballs forçats durant dotze i catorze hores, no únicament els homes, sinó les dones i els infants [7]! I dir que els fills dels herois del Terror s’han deixat degradar per la religió del treball fins all punt d’acceptar després del 1848, com una conquesta revolucionària, la llei que limitava a dotze hores el treball a les fàbriques; proclamaven com un principi revolucionari el dret al treball. Quina vergonya per al proletariat francès! Tan sols els esclaus haurien estat capaços d’aital baixesa. A un grec dels temps heroics li caldrien vint anys de civilització capitalista per concebre aital vilesa.

I si els dolors del treball forçat, si les tortures de la fam que han caigut damunt del proletariat són més nombroses que les plagues de la Bíblia, ha estat ell qui les ha cridades.

Aquell treball, que el juny del 1848 els obrers exigien amb les armes a la mà, l’imposaren a llurs famílies; lliuraren als barons de la indústries llurs dones i fills. Amb les pròpies mans demoliren la llar; amb les pròpies mans, tallaren la llet de llurs dones; malaurades, prenyades o alletant criatures, havien d’anar a les mines i les manufactures, doblegar l’esquena i perdre-hi els nervis; amb les pròpies mans, trencaren la vida i el vigor de llurs fills. - Quina vergonya pels proletaris! On hi són aquelles comares de les que ens parlen les nostres faules i les nostres velles rondalles, atrevides, lliurades a la gula, amants de la divina botella? On són aquelles llurones, sempre amunt i avall, que sempre cuinaven, que sempre cantaven, que sempre sembraven la vida en engendrar joia, en infantar sens dolors nadons sans i vigorosos?... Ara tenim les noies i les dones de la fàbrica, febles flors de pàlids colors, amb una sang gens rutilant, amb una estòmac destrossat, amb unes extremitats llànguides!... Mai no han conegut el plaer robust i no sabrien relatar amb gràcia com les quebraren la coquilla! - I els infants? Dotze hores de feina pels infants. O, misèria! - Però tots els Jules Simon de l’Acadèmia de ciències morals i polítics, tot els Germinys de la jesuïteria, no haurien pogut inventar un vici més embrutidor per la intel·ligència dels infants, més corruptor de llurs instints, més destructor de llur organisme, que el treball en l’atmosfera viciada del taller capitalista.

La nostra època és, es diu, el segle del treball; és en efecte el segle del dolor, de la misèria i de la corrupció.

I alhora, els filòsofs, els economistes burgesos, des del penosament confús August Comte, fins al ridículament clar Leroy-Beaulieu; els lletraferits burgesos, des del xarlatanescament romàntic Victor Hugo, fins al grotescament naïf de Paul de Kock, tots han entonat els cants nauseabunds en honor del déu Progrés, fill primogènit del Treball. Al llur entendre, la felicitat anava a regnar sobre la terra: ja hom en sentia la vinguda. Anaven fins als segles passats a excavar entre la pols i la misèria feudals per comparar les ombres repulsives amb les delícies dels temps presents. - Estem fatigats, aquests farts i satisfets, no fa gaire encara membres del servei dels grans senyors, avui dia plomalls de la burgesia, ben rentats; estem fatigats del camperol del retòric La Bruyère? I bé! Vet ací el brillant quadre dels goigs proletaris de l’any del progrés capitalista del 1840, pintat per un d’ell, pel doctor Villermé, membre de l’Institut, el mateix qui, el 1848, fomarà part d’aquella societat de savis (Thiers, Cousin, Passy, Blaqui, l’acadèmic, hi eren) que propagà en les masses les ximpleries de l’economia i de la moral burgeses.

És de l’Alsàcia manufacturera de la que parla el doctor Villermé, de l’Alsàcia dels Kestner, dels Dollfus, aquelles flors de la filantropia i del republicanisme industrial. Però abans que el doctor en dispose davant nostre el quadre de les misèries proletàries, escoltem un manufacturer alsacià, el senyor T. Mieg, de la casa Dollfus, Mieg i Cia, quan pinta la situació de l’artesà de l’antiga indústria:

«A Mullhouse, fa cinquanta anys (el 1813, aleshores que neixia la moderna indústria econòmica), els obrers eren tots fills de la terra, que vivien a la ciutat i als pobles veïns i gairebé tots posseïen una casa i sovint un petit tros [8]».

Era l’edat d’or del treballador. Però, aleshores, la indústria alsaciana no inundava el món amb les seues peces de cotó i no feia milionaris els seus Dollfus i Koechlin. Però vint-i-cinc anys després, quan Villermé visità l’Alsàcia, el minotaure modern, el taller capitalista, havia conquerit el país; en la seua bulímia de treball humà, havia arrencat els obrers de la llar per explotar-los millor i per exprimir-hi millor el treball que contenien. Eren milers els obrers que acudien al xiulet de la màquina.

«Un gran nombre, deia Villermé, uns cinc mil de setze mil, eren obligats, per la manca de vivendes, a allotjar-se en els pobles veïns. Alguns vivien a dues llegües i un quart de la fàbrica on hi treballaven.

»A Mulhouse, a Dornach, la feina començava a les cinc del matí i acabava a les cinc de la tarda, fos estiu o hivern[...] Se’ls havia de veure arribar cada matí a la ciutat i partit cada tarda. Entre ells hi havia una multitud de dones pàlides, magres, que caminaven amb els peus nus pel mig del fang i que a manca de paraigües, portaven, girats sobre el cap, quan plovia o nevava, davantals per cobrir-se la cara i el cos, i un nombre més considerable de nens, no menys bruts i no menys prims, coberts d’esparracs i de l’oli que els cau mentre treballen. Aquests darrers, més ben protegits de la plutja per la impermeabilitat de la roba, no porten al bras, com les dones que hem esmentat, una panera amb les provisions del dia; porten tan sols a la mà, o sota la roba o com poden, el tros de pà que els ha de nodrir fins l’hora que tornen a casa.

»Així, a la fatiga d’una jornada desmesuradament llarga, de com a mínim quinze hores, s’hi junten per aquesta malaurats la de les anades i tornades tan freqüents i tan penoses. En resulta que al vespre arriben a casa vençuts per la necessitat de dormir, i que l’endemà han de sortir abans de recuperar-se del tot per ser-hi al taller a l’hora que obre».

Vet ací ara els caus on s’hi apilen els qui s’allotjen a ciutat:

»He vist a Mulhouse, a Dornach i a les rodalies, vivendes misserables on dormien dos famílies, cadascuna en un racó, sobre la palla estesa pel terra i retinguda amb dues planxes... Aquesta misèria en la que viuen els obrers de la indústria cotonera en el departament de l’Alt Rin est tan profunda que ha produït com a trist resultat que, mentre que a les famílies dels fabricants, els negociants de draps, els directors de fàbriques, la meitat dels infants arriben a l’edat de vint-i-un anys, i que aquesta mateixa meitat deixe d’existir abans dels deu en les famílies dels teixidors i dels obrers de les filatures de cotó».

Quan parla del treball del taller, Villermé hi afegeix:

«No hi ha pas allà un treball, una tasca, hi ha una tortura, i és inflingida a nens de sis a vuit anys[...] és aquest llarg suplici de tots els dies qui mina principalment els obrers de les filatures de cotó».

I, a pròposit de la durada del treball, Villermé observà que els treballadors forçats dels presidis no treballen més de deu hores, els esclaus de les Antilles, nou hores com a promig, mentre que hi havia a la França que havia fet la revolució del 89, que havia proclamat els pomposos drets de l’home, manufactures on la jornada era de setze hores, durant les quals hom donava als obrers una hora i mitja per dinar [9].

O miserable avortament dels principis revolucionaris de la burgesia! O lugubre regal del seu deu, Progrés! Els filàntrops aclamen com a benefactors de la humanitat els qui, per enriquir-se sense fer res, donen treball als pobres; més valdria que sembrassen la pesta, enverinassen les fonts, que no que erigesquen una fàbrica en mig d’una població rústica. Introduïu-hi el treball de la fàbrica, i adéu joia, salut, llibertat; adéu tot ço qui feia la vida bella i digna de viure’s [10].

I els economistes es dediquen a repetir als obrers: treballeu per augmentar la fortuna social! I mentrestant un economista, Destut de Tracy, els ho respon:

«és a les nacions pobres, on el poble és al seu aire; és a les nacions riques on és ordinàriament pobre».

I el seu deixeble Cherbuliez hi continua:

«Els propis treballadors, en cooperar en l’acumulació de capitals productius, contribueixen a l’esdeveniment que, tard o d’hora, els haurà de privar d’una part de llur salari».

Però, ensordits i idiotitzats per llurs propis xiscles, els economistes hi responen: treballeu, treballeu sempre per crear el vostre benestar! I, en nom de la mansuetud cristiana, un sacerdot de l’Esglèsia anglicana, el reverend Townshend, salmodia: treballau, treballau nit i dia; en treballar feu crèixer la vostra misèria, i la vostra misèria ens dispensa d’imposar-vos el treball per la força de la llei. L’imposició legal del treball «fa molta pena, exigeix molta violència i molta força; la fam, al contrari, no és tan sols una pressió tranquila, silenciosa, incessant, sinó que, com és el mòbil més natural del treball i de la indústria, provoca també els esforços més elevats».

Treballau, treballau, proletaris, per agrandir la fortuna social i les vostres misèries individuals, treballau, treballau perquè, en esdevenir més pobres, teniu més raons per treballar i ésser miserables. Aquesta és la llei inexorable de la producció capitalista. Perquè, en prestar oïda a les paraules enganyoses dels economistes, els proletaris es lliuren en cos i ànima al vici del treball, precipiten tota la societat en aquelles crisis industrials de superproducció que convulsionen l’organisme social. Llavors, degut al fet que hi ha plètora de mercaderies i penúria de compradors, els tallers tanquen i la fam colpeja les poblacions obreres amb el seu fuet de mil tires. Els proletaris, aclaparats pel dogma del treball, no comprenen que el treball excedentari que s’han inflingit en el temps de pretesa prosperitat és la causa de la llur misèria actual, i en lloc de còrrer al graner de blat i cridar: «Tenim fam i volem menjar!... Certament que no tenim un cèntim, però per molt que semblem brivalls, hem estat nosaltres qui recollirem el blat i qui veremarem el raïm...» En lloc d’encerclar els magatzems del senyor Bonnet, de Jujurieux, l’inventor dels convents industrials, i cridar: «Senyor Bonnet, són les vostres obreres ovalistes, molineres, filadores, teixidores, tremolen sota la roba de cotó, amb pegats que farien mal a ulls d’un jueu i, amb tot, són elles les que han filat i teixit la roba de seda de les senyores de tota la cristiandat. Les pobres, que treballen tretze hores diàries, no tenien temps de somniar en els tocadors, aleshores que les altres restaven i podien gaudir de les sedes que no havien treballat. D’ençà que perderen les dents de llet, s’han dedicat a la vostra fortuna i han viscut en l’abstinència, i ara tenen lleure i volen gaudir un poc dels fruits del llur treball. Per tant, senyor Bonnet, lliurau-les les vostres peces de seda, el senyor Harmel les fornirà de musselines, el senyor Pouyer-Quertier de calicots, el senyor Pinet de botes per als llurs encantadors peus petits, freds i húmids... Vestides de cap a peus, faran goig de veure. Per tant, res de tergiversacions- sou l’amic de la humanitat, no, i cristià - fora del mercat? - Posau a disposició de les vostres obreres la fortuna que us han construït amb la carn llur. Sou amic del comerç? - Faciliteu la circulació de les mercaderies; vet ací consumidores noves, obriu-les crèdit il·limitat. Teniu tot el dret a no donar ni un vas d’aigua a marxant que no coneixeu ni d’Adam ni d’Eva, i que no us ha donat res. Les vostres obreres us pagaren com pogueren; si a l’hora que venç el prèstec, no poden pagar i reconeixen la llur signatura, les haureu trobades en falta, i si no tenen res per satisfer-vos, els exigireu que us paguen amb prendes: elles us duran al paradís, millor que els vostres sacs de negres de tabac».

En lloc d’aprofitar els moments de crisi per una distribució general dels productes i per un gaudi universal, els obrers, reventats per la fam, no volen girar el cap de les portes del taller. Amb figures demacrades, cossos magres, un discurs llastimós, assalten els fabricants: «Bon senyor Chagot, dolç senyor Schneider, doneu-nos treball, no és la fam, sinó la passió del treball la que ens tormenta!» I aquests miserables, que consideren un càstig no tenir res a fer, vénen dotze i quatre hores de treball la meitat de cares de com les vénen els que tenen pa a taula. I els filàntrops de la indústria s’aprofiten dels sense feina per fabricar a millor ritme.

Si les crisis industrials segueixen els períodes de treball excedentari tan fatalment com la nit el dia, i porten amb elles l’atur forçós i la misèria sens límit, duen alhora cap a la bancarrota inexorable. Tant que el fabricant demana un crèdit, deixa sense brides la força de treball, i demana més prèstecs encara per poder fornir de matèries primeres els obres. Cal produir, sense reflexionar que si la marxa s’atura, i les mercaderies no es poden vendre, no podrà pagar els prèstecs. Atemorit, va a implorar el jueu, es posa als seus peus, li ofereix la sang, l’honor. «Un poquet d’or ja em farà el pes, respon el Rothschild, teniu 20.000 parells de mitges al magatzem, valen vint sous, les prenc per quatre». Obtingudes les mitges, el jueu les ven per sis i vuit sous, i s’embutxaca unes brillants peces de cent sous que no deuen res a ningú: però el fabricant ha reculat per saltar millor. A la fi arriba la debacle i els magatzems són plens: hom llença llavors tantes mercaderies per la finestra, que ja no sap com entraren per la porta. Es valoren en centenars de mil·lions la xifra del valor de les mercaderies destruïdes; en el segle passat, les cremaven o les llençaven a l’aigua [11].

Però abans d’arribar a aquesta conclusió, els fabricants recorren el món a la recerca de destinacions per a les mercaderies que s’apilen; forcen llur govern a annexionar-se el Congo, a fer-se amb Tonkín, a demolir a cops de canó les muralles de la Xina, per ficar-hi les seues peces de cotó. En els darrers segles hi hagué un duel a mort entre França i Anglaterra per obtindre el privilegi exclusiu de vendre a Amèrica i a les Índies. Milers d’homes i joves vigorosos han tenyit de vermell de sang les mars, durant les guerres colonials dels segle XV, XVI i XVIII.

Els capitals abunden com les mercaderies. Els finacers ja no saben on posar-los; van llavors a les nacions afortundades que jeuen al sol mentre fumen cigarretes, per posar-hi línies fèrries, erigir-hi fàbriques i importar-hi la maledicció del treball. I aquesta exportació de capitals francesos s’acaba un bon matí per complicacions diplomàtiques: a Egipte, França, Anglaterra i Alemanya eren a punt d’anar als cavalls per veure quins usurers serien els primers a rebre; a les guerres de Mèxic hom envià soldats francesos per fer el paper de cobradors de deutes impagats [12].

Aquestes misèries individuals i socials, per grans i innombrables que siguen, per enternes que semblen, s’esvairen com les hienes i els xacals quan el lleó s’apropa, quan el proletariat dirà: «Hi vaig». Però per tal que arribe a la consciència de la seua força, cal que el proletariat abandone els prejudicis de la moral cristiana, econòmica, lliurepensadora; cal que retorne als seus instints naturals, que proclame els Drets de la peresa, milers i milers de vegades més nobles i més sagrats que els tísics Drets de l’home, conculcats pels advocats metafísics de la revolució burgesa; que es negue a treballar més de tres hores diàries, a no fer res i a gaudir la resta del dia i de la nit.

Fins ara, la meua tasca ha estat fàcil, no havia de fer res més que descriure mals reals ben coneguts per tots nosaltres, ai las! Però convèncer el proletariat que la paraula que li han inculcada és perversa, que el treball sense fre al que es lliure des del començament del segle és el flagel més terrible al que mai s’hi haja colpejat la humanitat, que el treball esdevindrà un simple condiment de plaer de la peresa, un exercici beneficiós per l’organisme humà, una passió útil per l’organisme social que serà estrictament reglamentat i limitat a un màxim de tres hores diàries, és una tasca àrdua per damunt de les meus forces; tan sols els fisiòlegs, els higienistes, els economistes comunistes la podrien emprendre. A les pàgines que segueixen, em limitaré a demostrar que donats els mitjans de producció moderns i llur capacitat reproductiva ilimitada, cal matar la passió extravagant dels obrers pel treball i obligar-los a consumir les mercaderies que produeixen.

 

III
Ço que segueix la superproducció

Un poeta grec de l’època de Ciceró, Antípatros, cantava així la invenció del molí d’aigua (per moldre gra): emanciparia les dones esclaves i duria a l’època d’or:

«Estalvíau el braç que fa girar la mola, o molineres, i dormiu plàcidament! Que el gall us advertisca debades que s’ha fet de dia! Dao ha imposat a les nimfes el treball de les esclaves i guaitau com salten alegrement damunt la roda i guaitau com l’eix es mou per la roda, i fa girar la pesada mola. Vivim de la vida dels nostres pares i, ociosos, gaudim dels dons que la dea ens dóna».

Ai las! Els plaers que el poeta pagà anunciava no arribaren: la passió cega, perversa i homicida del treball transforma la màquina alliberadora en instrument de servitud dels homes lliures: la seua productivitat els empobrí.

Una bona obrera no fa amb el fus més de cinc malles per minut, certs aparells circulars de tricotar fan trenta mil en el mateix temps. Cada minut en la màquina equival doncs a cent hores de treball de l’obrera: o bé, cada minut de treball de la màquina dóna a l’obrera deu dies de repós. Ço que és cert per a la indústria de tricotar és més o menys cert per totes les indústries renovades per la mecànica moderna. Però què veiem? A mesura que la màquina es perfecciona i abat el treball de l’home amb una rapidesa i una precisió que no deixa de crèixer, l’obrer, en lloc de prolongar el seu repós en consonància, redobla d’ardor, com si volgués rivalitzar amb la màquina. O, concurrència absurda i mortificant!

Per tal que la concurrència de l’home i de la màquina tingués pas lliure, els proletaris aboliren les sàvies lleis que limitaven el treball dels artesans de les antigues corporacions; suprimiren els dies festius [13]. Per què els productors d’aleshores no treballaven més que cinc dies a la setmana i, com reconeixen els economistes mentiders, no vivien més que d’aigua i aire frescos? I doncs! Tenien lleure per gaudir de les joies de la terra, per fer l’amor i per riure, per fer banquets joiosament en honor de l’alegre déu del No-fer-res. La seriosa Anglaterra, engabiada en el protestantisme, s’anomena aleshores «la joiosa Anglaterra» (Merry England). Rabelais, Quevedo, Cervantes, els autors anònims de les novel·les picaresques, ens fan arribar l’aigua a la boca amb llurs quadres d’aquelles gresques monumentals [14] que es regalaven llavors entre dues batalles i dues devastacions, i en les que tot «anava a les escudelles». Jordaens i l’escola flamenca les han escrit en llurs joioses teles.

Sublims estòmacs gargantuescs, on heu anat a parar? Sublims cervells que abastaveu tot el pensament humà, on heu anat aparar? Som ben petits i degenerats. La vaca enrabiada, la patata, el vi fúcsia i els schnaps combinats sàviament amb el treball forçat han debilitat el nostre cos i empetitit els nostres esperits. I és llavors quan l’home estretà el seu estòmac i la màquina eixamplà la seua productivitat, és llavors quan els economistes ens prediquen la teoria maltusiana, la religió de l’abstinència i el dogma del treball? Més valdria arrencar-los la llengua i llençar-la als gossos.

Perquè la classe obrera, amb la seua bona fe simplista, s’ha deixat adoctrinar, perquè, amb la seua impetuositat nadiua, s’ha precipitat cegament en el treball i l’abstinència, la classe capitalista s’ha vist condemnada a la peresa i a la diversió forçada, a la improductivitat i al sobreconsum. Però si el sobreesforç del treball de l’obrer mortifica la seua carn i atenalla els seus nervis, és també fecund en dolors per als burgesos.

L’abstinència a la qual es condemna la classe productiva obliga els burgesos a consagrar-se al sobreconsum dels productes que fabrica amb desordre. Al principi de la producció capitalista, fa un o dos segles, el burgès era un home ordenat, de costums raonables i plaents; es contentava amb la seua dona i no gaire més; no bevia més que quan tenia set ni menjava més que quan tenia fam. Deixava als cortesans i a les cortesanes les nobles virtuts de la vida desbocada. Actualment, no hi ha cap fill de nou arribat que no es crega amb el deure de desenvolupar la prostitució i de mercurialitzar el seu cos per donar una sortida a la feina que s’imposen els obrers de les mines de mercuri; no és burgès qui no s’omple de capons trufats i de lafite navigué, per animar els criadors de la Flèche i els vinaters del Bordelès. Amb aquest ritme, l’organisme es destrueix ràpidament, els cabells cauen, les dents es mouen, el tronc es deforma, el ventre s’infla, la respiració es dificulta, els moviments es fan feixucs, les articulacions s’anquilosen, les falanges es fan rígides. D’altres, massa febles per suportar les fatigues de la gresca, però dotats del sac del proudhomisme, malbaraten el cervell com els Garnier de l’economia política, els Acollas de la filosofia jurídica, en elucubrar en grans llibres soporífers per ocupar el lleure dels compaginadors i dels impressors.

Les dones de món viuen una vida de màrtir. Per provar i fer útils les màgiques peces que les costureres es maten per teixir, del vespre fins al matí es canvien de roba una vegada i una altra; durant hores, lliuren el cap buit als artistes capilars que, a tot preu, volen satisfer llur passió per bastir falsos monyos. Embotides en els corsets, estretades en els botins, escotades fins al punt de fer envermellir un sapador, giren nits senceres en balls de caritat per tal de recollir un grapat de sous pel pobre món. Santes ànimes!

Per omplir la seua doble funció social de no-productor i de sobreconsumidor, el burgès no ha de violentar tan sols el seu gust modest, perdre els seus hàbits laboriosos de dos segles i lliurar-se al luxe sense fre, a indigestions trufades i a gresques sifilítiques, sinó que a més ha de sostreure del treball productiu una massa enorme d’homes per tal de garantir-se un ajut.

Vet ací qualques xifres que demostren com de colossal és aquest malbaratament de forces productives:

«Segons el cens del 1861, la població d’Anglaterra i el país de Gal·les comprenia 20.066.224 persones, de les quals 9.776.259 eren de sexe masculí i 10.289.965 de sexe femení. Si hom descompta els que són massa vells i els que són massa joves per treballar, les dones, els adolescents i els nens improductius, a més de les professions ideològiques com ara el govern, la policia, el clergat, el magisteri, l’exèrcit, els savis, els artistes, etc. i, en resum les gents exclusivament ocupades a menjar del treball d’altri, sota la forma de renda, d’interessos, de dividends, etc., i a la fi els pobres, els vagabunds, els criminals, etc., queden uns vuit milions d’individus dels dos sexes i de totes les edats, inclosos els capitalistes que tenen funcions en la producció, el comerç, les finances, etc. D’aquests vuit milions, hom compta:

- Treballadors agrícoles (inclosos els pastors, els mossos i les mosses de granja que viuen amb el granger): 1.098 261;
- Obrers de les fàbriques de cotó, de lana, de worsted, de lli, de cànem, de seda, de puntilles i d’oficis manuals: 642.607;
- Obrers de les mines de carbó i de metall: 565.835;
- Obrers amb feina en les fàbriques metal·lúrgiques (alts forns, llaminadors, etc.) i en les manufactures de metall de tota mena: 396.998;
- Classe domèstica: 1.208.648.

»Si sumem els treballadors de les fàbriques tèxtils i els de les mines de carbó i de metall, obtenim la xifra de 1.208.442; si sumem els primers i el personal de totes les fàbriques i manufactures de metall, tenim un total de 1.039.605 persones; és a dir en tots dos casos un nombre més petit que el dels esclaus domèstics moderns. Vet ací el resultat magnífic de l’explotació capitalista de les màquines [15]».

A tota aquesta classe domèstica, la grandària de la qual indica el grau assolit per la civilització capitalista, cal afegir-li la classe nombrosa dels malaurats que es consagren exclusivament a la satisfacció dels gustos malbaratadors i futils de les classes riques, talladors de diamants, encaixeres, brodadores, enquadernadors de luxe, costureres de luxe, decoradors de residències de lleure, etc. [16].

Una vegada ajaguda en la peresa absoluta i desmoralitzada pel gaudi forçat, la burgesia, malgrat el mal que hi ha en ell, s’acomoda en el seu nou gènere de vida. Considera amb horror qualsevol canvi. La visió de les miserables condicions d’existència acceptades amb resignació per la classe obrera i la de la degradació orgànica engendrada per la passió depravada del treball augmenten encara més la seua repulsió per qualsevol imposició de treball i per qualsevol restricció del gaudi.

Es precisamet aleshores que, sense tindre en compte la desmoralització que la burgesia s’ha imposat com un deure social, els proletaris miren d’inflingir el treball als capitalistes. Innocents, s’han pres seriosament les teories dels economistes i dels moralistes sobre el treball i cinyeixen els regnes per tal d’inflingir la pràctica als capitalistes. El proletariat arbora la divisa: Qui no treballe, que no menge; Lió, el 1831, s’aixeca per dir o plom o treball, els federats de març del 1871 declaren llur aixecament la Revolució del treball.

A aquests desencadenaments de furor bàrbara, destructiva de tot gaudi i de tota peresa burgeses, els capitalistes no podien respondre més que amb la repressió ferotge, però saben que, si bé han pogut reprimir aquestes explosions revolucionàries, no han negat en la sang de llurs massacres gegantines l’absurda idea del proletariat de voler inflingir el treball a les classes ocioses i afartades, i és per desviar aquest malestar que es rodegen de pretorians, de policies, de magistrat, de carcellers, mantinguts en una improductivitat laboriosa. Hom no pot conservar ja cap il·lusió sobre el caràcter dels exèrcits moderns, no són mantinguts com a permanents més que per reprimir «l’enemic interior»; així és que els forts de París i de Lió no han estat pas construïts per defendre la ciutat contra el foraster, sinó per esclafar-les en cas de revolta. I si cal un exemple sense rèplica citem l’exèrcit de Bèlgica, d’aquell país, Cucanya del capitalisme; la seua neutralitat es garantida per les potències europees i, amb tot, el seu exèrcit és un dels més forts en relació a la població. Els gloriosos camps de batalla del valent exèrcit belga són les planes de Borinage i de Charleroi; i és en la sang dels miners i dels obrers desarmats on els oficials belgues trempen llurs espases i es guanyen les garroteres. Les nacions europees no tenen exèrcits nacionals, sinó exèrcits mercenaris, que protegeixen els capitalistes contra el furor popular que els voldria condemnar a deu hores a les mines o a les filatures.

Car, en estrènyer el propi ventre, la classe obrera ha donat com a resultat que el ventre de la burgesia s’haja condemnat al sobreconsum.

Per alleugerir el seu penós treball, la burgesia ha retirat de la classe obrera una massa d’homes força superiors als qui resten consagrats a la producció útil i els han condemnat al seu torn a la improductivitat i al sobreconsum. Però aquesta tropa de boques inútils, malgrat la seua voracitat insaciable no és suficient per consumir totes les mercaderies que els obrers, convençuts del dogma del treball, produeixen com maníacs, sense voler-los consumir, i sense somniar tan sols si trobarà gent que els consumisca.

En presència d’aquesta doble follia dels treballadors, de matar-se en el sobreesforç del treball i de vegetar en l’abstinència, el gran problema de la producció capitalista ja no és trobar productors i decuplicar llurs forces, sinó de descobrir consumidors, d’exercitar llurs apetits i de fer-los creure en necessitats fictícies. Ja que els obrers europeus, mentre tremolen de fred i de fam, no volen dur les teles que teixen, beure els vins que recolecten, els pobres fabricants, com vagabunds, han de còrrer a les antípodes per cercar qui les durà i qui els beurà: així són centenars i milers de milions ço que Europa exporta a tots els anys als quatre racons del món, als pobles que no tenen res a fer [17]. Però els continents explorats no són ja prou grans, calen països verges. Els fabricants d’Europa somnien dia i nit amb l’Àfrica, amb el llac del Sahara, amb el ferrocarril del Sudan; amb ansietat segueixen els progressos de Livingstone, de Stanley, de Du Chaillu, de de Brazza; amb la boca oberta, escolten les històries meravelloses d’aquells valents viatgers. Quines meravelles desconegudes amaga el «continent negre»! Camps són sembrats de dents d’elefants, rius d’oli de coco porten pedretes d’or, milions de culs negres, nus com el rostre de Dufaure o de Girardin, esperen manufactures de cotó per aprendre la decència, ampolles d’schnaps i bíblies per conèixer les virtuts de la civilització.

Però tot és debades: burgesos que s’afarten, una classe domèstica que supera la classe productiva, nacions estrangeres i bàrbares que hom inunda amb mercaderies europees; res, res no pot arribar a acollir les muntanyes de productes que s’apilen com més va més altes i més enormes que les piràmides d’Egipte: la productivitat dels obrers europeus desafia tot consum, tot malbaratament. Els fabricants, assolats, ja no saben on ficar el cap, ja no poden trobar les matèries primeres per satisfer la passió desordenada, depravada, de llurs obrers pel treball. En els nostres departaments llaners, es fan draps bruts i mig podrits, en fan draps anomenats de renaixença, que duren ço que duren les promeses electorals; a Lió, en lloc de deixar la fibra de seda amb la seua simplicitat i flexibilitat naturals, hom la carrega de sals minerals que, en donar-li pes, la fan més fràgil i menys duradora. Tots els nostres productes són adulterats per facilitar l’obsolescència i fer-los d’existència més breu. La nostra època serà anomenada l’edat de la falsificació, de la mateixa forma que les primeres èpoques de la humanitat han rebut els noms d’edat de la pedra, d’edat del bronze, segons el caràcter de llur producció. Els ignorants acusen de frau els nostres pietosos industrials, mentre que en realitat la idea que els anima és fornir de treball als obrers, que no es poden resignar a viure de braços creuats. Aquestes falsificacions, que tenen com a únic mòbil el sentiment humanitari, però que reporten uns beneficis superbs als fabricants que les practiquen, si bé són desastroses pel que fa a la qualitat de les mercaderies, són una font incalculable de malbaratament del treball humà, que prova el geni filantròpic dels burgesos i l’horrible perversió dels obrers que, per absorbir llur vici del treball, obliguen els industrals a ofegar els crits de llur consciència i a violar fins i tot les lleis de l’honestedat comercial.

I alhora, malgrat la superproducció de mercaderies, malgrat les falsificacions industrials, els obrers els destorben el pas de forma innombrable, per implorar treball! Treball! Llur sobreabundància els hauria d’obligar a refrenar llur passió; al contrari, aquesta la porta al paroxisme. Que es presente una oportunitat de feina, preguen; per tant són dotze, catorze hores que reclamen per tindre un sou, i l’endemà els teniu de nou tirats per terra, sense res més per alimentar llur vici. Tots els anys, a totes les indústries, tornen les aturades amb la regularitat de les estacions. Al treball mortal per l’organisme li succeeix el repos absolut, durant dos o quatre mesos; i sense treball, no hi ha menges. Ja que el vici del treball està diabòlicament clavat en el cor dels obrers; ja que les seues exigències ofeguen tots els altres instints de la natura; ja que la quantitat de treball requerida per la societat és forçosament limitada pel consum i per l’abundància de les matèries primeres, per què devorar en sis mesos el treball de tot un any? Per què no distribuir-lo uniformement en els dotze mesos de l’any i obligar a tot obrer a satisfer-se amb sis o cinc hores de treball diàries, al llarg de l’any, en lloc de prendre indigestions de dotze hores durant sis mesos? Amb la seguretat de llur part quotidiana de treball, els obrers no engelosiran, ni es batran ja per arrabassar-se la feina de les mans i el pa de la boca; aleshores, sense l’esgotament del cos i de l’ànima, començaran a practicar les virtuts de la peresa.

Brutalitzats per llur vici, els obrers no poden arribar a comprendre el fet que, per a que hi haja treball per tothom, cal racionar-lo com l’aigua en un vaixell amb problemes. Alhora, les indústries, en nom de l’explotació capitalista, després de molt de temps demanaren la limitació legal de la jornada de treball. Davant de la comissió del 1860 sobre l’ensenyament professional, un dels més importants fabricants d’Alsàcia, el senyor Bourcart, de Guebwiller, declarà:

«Que la jornada de dotze hores era excessiva i que s’havia de reduir a onze hores, que s’havia de suspendre el treball per dues hores el diumenge. Puc aconsellar l’adopció d’aquesta mesura i tot i que semble onerosa a primera vista; l’hem experimentada en els nostres establiments industrials durant quatre anys i ens trobem bé, i la producció mitjana, lluny de disminuir, ha augmentat».

En el seu estudi sobre les màquines, el senyor F. Passy cita la lletra següent d’un gran industrial belga, el senyor M. Ottavaere:

«Les nostres màquines, si bé són les mateixes que hi ha a les filatures angleses, no produeixen el que haurien de produir i el que produirien aquestes mateixes màquines a Anglaterra, si bé allà les filatures treballen dos hores diàries menys que aquí. [...] Tots treballem dues bones hores de més; tinc la convicció que si hom treballàs onze hores en lloc de tretze, tindríem la mateixa producció i produirien per tant de forma més econòmica».

D’una altra banda, el senyor Leroy-Beaulieu afirma que «un gran fabricant belga ha observat que les setmanes on hi cau una festivitat no donen una producció inferior a la de les setmanes ordinàries» [18].

Ço que el poble, enganyat en la seua ximpleria pels moralistes, no ha gosat mai fer, ho gosà de fer un govern aristocràtic. Tot menyspreants les altes consideracions morals i industrials dels economistes, qui, com els ocells de mal averany, creuen que disminuir en una hora el treball de les fàbriques seria decretar la ruina de la indústria anglesa, el govern d’Anglaterra prohibí per una llei, estrictament observada, treballar més de deu hores diàries; i després, com abans, Anglaterra continua com la primera nació industrial del món.

La gran experiència anglesa hi és, l’experiència de qualques capitalistes intel·ligents hi és, i demostra irrefutablement que, per elevar la productivitat humana, cal reduir les hores de treball i multiplicar els dies festius i de lleure, però el poble francès no s’ha convençut. Però si una miserable reducció de dues hores ha augmentat en deu anys en més d’un terç la producció anglesa [19], quina marxa vertiginosa imprimirà a la producció francesa una reducció legal de la jornada laboral de tres hores? Els obrers no poden, doncs, entendre que en privar-se de la feina, eleven llurs forces i les de llur progènie; que, si n’abusen, arriben abans a una edat en la que són incapaços de qualsevol mena de treball; que absorbits, brutalitzats per un únic vici, ja no són homes, sinó trossos d’hores; que maten en ells totes les belles facultats per no deixar-ne dempeus i, amb força, la follia furibunda del treball.

A! Com els papagais d’Arcàdia repeteixen la lliçós dels economistes: «Treballam, treballam per fer crèixer la riquesa nacional». O, idiotes! és perquè treballau massa que l’utillatge industrial es desenvolupa lentament. Deixau de bramar i escoltau un economista; no és pas un àguila, és el mateix senyor L. Reybaud, qui hem tingut la sort de perdre fa qualques mesos:

«és en general sobre les condicions de la ma d’obra que es regula la revolució en els mètodes de treball. Mentre la mà d’obra forneix els seus serveis a preu baix, hom la prodiga; hom cerca d’estalviar-la quan els seus serveis es fan massa costosos [20]».

Per forçar el capitalistes a perfeccionar llurs màquines de fusta i de ferro, cal apujar els salaris i disminuir les hores de treball de les màquines de carn i os. Les proves que ho demostren? N’hi ha centenars que hom pot fornir. En la filatura, la màquina de filar (self acting mule) fou inventada i aplicada a Manchester, perquè els filadors refusaven de treballar el mateix temps que abans.

A Amèrica, la màquina envaeix totes les branques de la producció agrícola, des de la fabricació de mantega, fins la trilla del blat: per què? Perquè l’americà, lliure i peresós, preferiria abans mil morts que la vida bovina del camperol francès. La feina, tan penosa en la nostra gloriosa França, tan escruixidora, és, a l’Oest americà, un agradable passatemps a l’aire lliure que hom pren de gust, mentre fuma tranquilament en pipa.

 

IV
Aire nou, cançó nova

Si, en disminuir les hores de treball, hom conquesta per a la producció social noves forces mecàniques, en obligar els obrers a consumir llurs productes, hom conquerirà un immens exèrcit de forces de treball. La burgesia, lliurada llavors de la seua tasca de consumidora universal, es dedicarà a llicenciar la patuleia de soldats, magistrats, figaristes, proxenetes, etc., que havia retirat del treball útil per a que els ajudassen a consumir i malbaratar. Serà aleshores que la marxa del treball desbordarà, serà aleshores quan caldrà una llei que establisca limitacions en el treball: serà impossible trobar la necessitat per tots aquest núvol de coses que esdevindran improductives, més nombroses que les puces al bosc. I després caldrà fer somniar a tots aquells que proveïen llurs necessitats i gusts futils i malbaratadors. Quan ja no n’hi haurà lacais i generals per condecorar, ni prostitutes lliures ni casades per cobrir de drapets, ni canons, ni palaus per construir, caldrà, per lleis severes, imposar a les obreres i obrers, passatemps, robes delicades, obres de ferro, edificis, passeigs higiènics en bot i exercicis coreogràfics per restablir-los la salut i perfeccionar la raça. En el moment que els productes europeus consumits en el mateix lloc no seran transportats fins al diable, bé caldrà que els mariners, els homes d’equip, els carreters s’asseguen i aprenguen a girar-se els polzes. Els benaurats polinesos podran aleshores lliurar-se a l’amor lliure sense por als colps de peu de la Venus civilitzada i als sermons de la moral europea.

I encara més. Per tal de trobar treball per tots els improductius de la societat actual, per tal de deixar que l’utillatge industrial es desenvolupe indefinidament, la classe obrerà haurà de violentar, com la burgesia, el seu gust per l’abstinència, i desenvolupar indefinidament les seues capacitats consumidores. En lloc de menjar diàriament una o dues onzes de viandes coriàcies, quan en menge, menjarà joiosos bistecs d’una o dues lliures; en lloc de beure moderadament vi roïn, més catòlic que el papa, beurà grans i profunds glops de bordeus, de borgonyes, sense bateigs industrials, i deixarà l’aigua per les bèsties.

Els proletaris s’han de treure del cap inflingir als capitalistes deu hores de forja i de refineria; aquesta és la gran error, la causa dels antagonismes socials i de les guerres civils. Prohibir i no imposar el treball, és el que caldria. S’admetrà que els Rotschild, els Say proven haver estat, durant llurs vides, uns perfectes trapelles; i, si juren que volen continuar amb la vida de perfectes trapelles, malgrat l’atracció general pel treball, se’ls posarà en la llista dels ajuntaments respectius per rebre tots els matins una peça de vint francs pels llurs petits plaers. Les discòrdies socials s’esvairan. Els rendistes, els capitalistes, tots els principals, s’afegiran al partit popular, un colp es convencen que, lluny de voler-los cap mal, hom al contrari els vol lliurar del treball del sobreconsum i del malbarataments, que han hagut de suportar des del naixement. Quant als burgesos incapaços de provar llur títol de trapella, hom els deixarà seguir llurs instints: n’hi ha prou oficis esgotadors per col·locar-los - Dufaure netejarà les lletrines públiques; Galliffet tindrà cura dels porcs sarnosos i dels cavalls furiosos; els membres de la comissió de les gràcies, enviats a Poissy, marcaran els bous i els moltons que s’han d’abatre; els senadors, contractats per les pompes fúnebres, faran de soterradors. Pels altres, hom trobarà oficis adequats a llur intel·ligència. Lorgeril, Broglie, taparan les ampolles de xampany, si bé caldrà posar-los un morrió per impedir que acaben beguts; Ferry, Freycinet, Tirard destruiran les xinxes i els cucs dels ministeris i d’altres albergs públics. Caldrà alhora posar els diners públics fora de l’abast dels burgesos, per por dels hàbits adquirits.

Però hom prendrà una dura i llarga venjança dels moralistes que han pervertit la natura humana, aquests miserables, bocamolls, hipòcrites, i altres sectes similars que es disfressen per voltar pel món. Car en donar entendre al poble comú que no s’ocupen tant de la contemplació i la devoció, en el joc i la masceració de la sensualitat, com veritablement en sostindre i alimentar la petita fragilitat de la llur humanitat: fan tot al contrari. Déu sap què! et Curios simulant sed Bacchanalia vivunt [21]. No ho podeu llegir en grans lletres i il·luminat en les selles vermelles de les llurs montures, menys que quan es perfumen de sofre [22]».

Els dies de grans celebracions populars, on, per comptes d’empassar-se la polsegada com en els 15 d’agost i els 14 de juliol del burgesisme, els comunistes i els col·lectivistes faran anar les ampolles, trotar els pernils i volar els gobelets, els membres de l’Acadèmia de les ciències morals i polítiques, els capellans de roba llarga o curta de l’església econòmica, catòlica, protestant, jueva, positivista i lliure-pensadora, els propagadors del maltusianisme i de la moral cristiana, altruïsta, independent o submisa, vestits de groc, sostindran l’espelma fins a cremar-se els dits i viuran en fam davant dones gal·les i taules carregades de viandes, de fruites i de flors, i moriran de set davant barrils a vessar. Quatre vegades l’any, en els canvis d’estació, com es fa amb els gossos dels esmoladors, hom els tancarà en grans rodes i durant deu hores se’ls condemnarà a mossegar el vent. Els advocats i els legisladors patiran la mateixa pena.

En règim de peresa, per matar el temps que ens mata segon a segon, hi haurà espectacles i representacions teatrals sempre i tothora; seran de tota l’obra que ens han relatada els nostres legisladors burgesos. Hom els organitzarà per bandes que recorreran les fires i les viles, donant representacions legislatives. Els generals, en botes altes, amb la pitrera engalanada d’agulletes, d’escopinades, de creus de la Legió d’honor, aniran pels carrers i les places, empaitant la bona gent. Gambetta i Cassagnac, el seu compare, faran demostracions porta a porta. Cassagnac, en gran uniforme de matamoros, girant els ulls, recargolant-se en bigoti, escupint des de l’estopa inflamada, amenaçarà tot el món amb la pistoleta del seu pare i es precipità des d’un trau des del qual hom el mostrarà el retrat de Lullier; Gambetta discurrirà de política estrangera, de la petita Grècia que l’adoctrina i fotrà foc a Europa per hostigar Turquia; de la gran Rússia que l’estupiditza amb la compota que li promet de fer amb Prússia i que desitja a l’oest d’Europa plagues i nafres per fer la seua a l’Est i estrangular el nihilisme a l’interior; del senyor de Bismarck, qui ha estat prou bo com per permetre’l de pronunciar-se sobre l’amnistia... després, despullant la seua gran panxa pintada de tres colors, el batrà sota el record i enumerarà les delicioses petites bèsties, els hortolans, les trufes, els vidres de margalls i d’iquem que s’hi ha empassat per encoratjar l’agricultura i tindre contents els electors de Belleville.

En la tarasca, hom debutarà per la Farsa electoral.

Davant els electors, amb caps de bou i orelles d’ase, els candidats burgesos, vestits de pallasso, dansaran la dansa de les llibertats polítiques, s’eixugaran la cara i la post-cara amb els llurs programes electorals amb múltiples promeses, i parlant amb llàgrimes als ulls de les misèries del poble i amb coure a la veu de les glòries de la França; i els caps dels electors esclafiran en cor i sòlidament: hi ha! hi ha!

Després començarà la gran peça: El vol dels béns de la nació.

La França capitalista, enorme femella, amb vel al rostre i calva de crani, aclaparada, amb les carns flaques, bufades, pàlides, amb els ulls apagats, endormiscada i badallant, s’estira damunt un canapé de bellut; als seus peus, el Capitalisme industrial, gegantí organisme de ferro, amb màscara simiesca, devora mecànicament homes, dones, infants, els crits lugubres i colpidors dels quals omplen l’aire; la Banca té rostre de fagina, cos de hiena i mans d’harpia, li retira prestament monedes de cent sou de la butxaca. Hordes de miserables proletaris descarnats, desarrapats, escortats per gendarmes amb el sabre descobert, perseguits per fúries que els empaitant amb el fuets de la fam, condueixen als peus de la França capitalistes munts de mercaderies, de barriques de vi, de sacs d’or i de blat. Langlois, amb les seues calces en una mà i amb el testament de Proudhon en l’altra, el llibre de pressupostos entre les dents, campa al capdavant dels defensors dels béns de la nació i monta guàrdia. Els farcells deposats, a colps de crossa i de baioneta, fan treure els obrers i obren la porta als industrials, als comerciants i als banquers. A la babalà, es precipiten damunt la pila, fent-se amb cotoneries, sacs de blat, lingots d’or, buidant les barriques; en no poder més, bruts, regalimant, s’ofeguen dins els llurs excrements i vòmits... Llavors el tro esclata, la terra se somou i es contorba, la Fatalitat històrica sorgeix; del seu peu de ferro esclafa els caps dels qui baden, titubegen, cauen i no poden ja fugir, i amb la llarga mà capgira la França capitalista, estupefacta i suada de por.

Si, erradicant del seu cor el vici que la domina i li envileix la natura, la classe obrera s’alçàs en la seua força terrible, no per reclamar els Drets de l’home, que no són més que els drets de l’explotació capitalista, no per reclamar el Dret al treball, que no és més que el dret a la misèria, sinó per forjar una llei de bronze, que prohibesca a tot home de treballar més de tres hores per dia, la Terra, la vella Terra, bullint d’alegria, sentiria brollar en ella un nou univers... Però com demanar a un proletariat corromput per la moral capitalista una resolució viril?

Com el Crist, personificació malalta de l’esclavatge antic, els homes, les dones, els infants del proletariat sofreixen penosament de fa un segle el dur calvari del dolor: de fa un segle, el treball forçat els esmicola els ossos, els mortifica la carn, els atenalla els nervis; de fa un segle, la fam els tortura les entranyes i els al·lucina el cervell!... O, Peresa, pren pietat de la nostra llarga misèria! O, Peresa, mare de les arts i de les nobles virtuts, sigueu el bàlsam de les angoixes humanes!

 

Apèndix

Els nostres moralistes són gent ben modesta; si han inventat el dogma del treball, en dubten de l’eficàcia per tranquilitzar l’ànima, alegrar l’esperit i garantir el bon funcionament dels ronyons i d’altres òrgans; en volen experimentar l’ús en la població in anima vili, abans de girar-lo contra els capitalistes, dels quals tenen la missió d’excusar i d’autoritzar els vicis.

Però, filòsofs a quatre sous la dotzena, per què batre-us així el cervell per elucubrar una moral de la qual no gosau d’aconsellar la pràctica als vostres amos? El vostre dogma del treball, que us fa sentir tan orgullosos, el voleu veure blasmat, maleït? Obrim la història dels pobles antics i els escrits dels llurs filòsofs i dels llurs legisladors.

«No sabria afirmar, diu el pare de la història, Heròdot, si els grecs adquiriren dels egipcis el menyspreu que fan del treball, perquè trob el mateix menyspreu establert entre els tracis, els escites, els perses, els lidis; en un mot que en la major part dels bàrbars, els qui aprenen les arts mecàniques i fins i tot els llurs infants són considerats com els darrers dels ciutadans... Tots els grecs han estat educats en aquests principis, particularment els lacedemonis [23]».

«A Atenes, els ciutadans eren veritables nobles que no s’havien d’ocupar de res més que de la defensa i l’administració de la comunitat, com els guerrers salvatges als quals remunten l’origen. En deure doncs d’ésser lliures tothora per vetllar, per la força intel·lectual i corporal, pels interessos de la república, encarregaren als esclaus tot el treball. El mateix a Lacedemònia, on ni tan sols les dones no devien ni filar ni teixir per no pas malmetre la llur noblesa [24]».

Els romans no coneixien més que dos oficis nobles i lliures, l’agricultura i les armes; tots els ciutadans vivien de dret a expenses del tresor, sense poder ésser obligats de proveir-se la subsistència per qualsevol de les sordidae artes (així designaven els oficis) que pertanyien de dret als esclaus. Brutus, l’antic, per sublevar el poble, acusà per damunt de tot Tarquí, el tirà, d’haver fet d’artesans i de paletes ciutadans lliures [25].

Els filòsofs antics es disputaven l’origen de les idees, però coincidien quan es tractava d’abominar del treball.

«La natura, diu Plató, en la seua utopia social, en la seua República model, la natura no ha fet ni cordiller, ni forjador; aitals ocupacions degraden la gent que les exerceix, vils mercenaris, miserables sense nom que són exclosos pel llur mateix estat dels drets polítics. Quant als mercaders acostumats a mentir i a estafar, hom no els suportarà en la ciutat més que com un mal necessari. El ciutadà que s’envilirà pel comerç de botiga serà perseguit per aquest delicte. Si és convicte, serà condemnat a un any de presó. El càstig serà doble a cada recidiva [26]».

En la seua Econòmica, Xenofont escriu:

«La gent que es lliura a treballs manuals no són mai elevats a càrrecs, i per una bona raó. La major part, condemnats a ésser lligats tot el dia, alguns d’ells fins i tot per mantindre un foc continu, no poden evitar de tindre el cos alterat i és ben difícil que l’esperit no se’n ressente».

«Què pot sortir d’honorable d’un botiguer? professa Ciceró, i si és que el comerç pot produir honestedat? Tot aquell que es fa dir botiguer és indigne d’un home honest [...], els mercaders no poden guanyar sense mentir, i què hi ha de més odiós que la mentida! Així doncs, hom ha de considerar com quelcom de baix i de vil l’ofici de tots aquells que venen l’esforç i la indústria; car aquell qui dóna el seu treball per diners es ven ell mateix i es posa al nivell dels esclaus [27]».

Proletaris, embrutits pel dogma del treball, escoltau el llenguatge d’aquests filòsofs, que us descriu amb una fidelitat acurada: un ciutadà que dóna el seu treball per diners es degrada al rang dels esclaus, comet un crim, que mereix anys de presó.

La tartuferia cristiana i l’utilitarisme capitalista no havien pas pervertit aquests filòsofs de les repúbliquies antigues; en professar per homes lliures, expressaven desprevingudament el llur pensament. Plató, Aristòtil, aquests pensadors gegants, dels quals el nostre Cousin, el nostre Caro, el nostre Simon no podrien abastar ni la clivella que es cenyien a la punta del peu, volien que els ciutadans de les llurs repúbliques ideals visquessen en el més gran lleure, car, afegeix Xenofont, «el treball se’n du tot el temps i amb ell hom no té cap lleure per a la república i per als amics». Segons Plutarc, el gran títol de Licurg, «el més savi dels humans» per a l’admiració de la posteritat, era d’haver atorgat lleure als ciutadans de la república en prohibir-los tot ofici [28].

Però, respondran els Bastiat, Dupanloup, Beaulieu i companyia de la moral cristiana i capitalista, que aquests pensadors, aquests filòsofs, preconitzen l’esclavatge. - Perfecte, però podien fer altrament, donades les condicions econòmiques i polítiques de la llur època? La guerra era l’estat normal de les societats antigues; l’home lliure havia de consagrar el seu temps a discutir els afers de l’estat i a vetllar-ne la defensa; els oficis eren llavors massa primitius i massa grollers perquè, els qui els practicaven, poguessen exercir l’ofici de soldat i de ciutadà; a fi de posseir guerres i ciutadans, els filòsofs i els legisladors devien tolerar els esclaus en les repúbliques heroiques. - Però els moralistes i els economistes del capitalisme no preconitzen pas l’assalariat, l’esclavatge modern? I a quins homes l’esclavatge capitalista els fa el lleure? - Als Rothschild, als Schneider, a les Mme Boucicaut, inútils i molests esclaus dels llurs vicis i dels llurs domèstics.

«El prejudici de l’esclavatge dominava l’esperit de Pitàgores i d’Aristòtil», ha escrit hom desdenyosament, i mentre Aristòtil preveia que «si cada eina pogués executar sense comandament, o bé tot sol, la seua pròpia funció, com els caps d’obra de Dèdal que es movien per ells mateixos, o com els trípodes de Vulcà es posaven espontàniament a la feina sagrada; si, per exemple, les agulles del teixidor teixissen elles mateixes, el cap de taller ja no tindria necessitat d’assistents, ni l’amo d’esclaus».

El somni d’Aristòtil és la nostra realitat. Les nostres màquines tenen alè de foc, membres d’acer, infatigables, tenen una fecunditat meravellosa, inesgotable, i realitzen dòcilment totes soles la llur feina sagrada; i mentre el geni dels grans filòsofs del capitalisme resta dominat pel prejudici de l’assalariat, el pitjor dels esclavatges. No comprenen encara que la màquina és la redemptora de la humanitat, el Déu que rescatarà l’home de sordidae artes i del treball assalariat, el Déu qui li donarà lleure i llibertat.

 

Notes

[1]. Descartes, Les Passions de l’âme.

2. Docteur Beddoe, Memoirs of the Anthropological Society; Ch. Darwin, Descent of Man.

3. Els exploradors europeus restaven astorats davant la bellesa física i l’orgullosa planta dels homes de les poblacions primitives, gens empapats d’allò que Pæppig anomenava l’«alè enverinat de la civilització». En parlar dels aborígens de les illes oceàniques, lord George Campbell escriu: «no n’hi ha pas poble al món que sobte tan favorablement a primera vista. La llur pell uniforme i d’un tint lleugerament de coure, els llurs cabells daurats i arrissats, la llur bella i alegre figura, en un mot tota la llur persona, formaven una nova i esplèndida mostra del genus homo; la llur aparença física donava la impressió d’una raça superior a la nostra». Els civilitzats de l’antiga Roma, els Cèsar, els Tàcit, contemplaven amb la mateixa admiració els germànics de les tribus comunistes que envaïen l’Imperi romà. - Així que Tàcit, Salvià, el prevere del segle V, que hom motejava de «mestre de bisbes», donava els bàrbars com a exemple als civilitzats i als cristians: «Som impúdics en mig dels bàrbars, més castos que nosaltres. A més, els bàrbars són beneïts per les nostres impudícies, els gots no tolerarien pas que hi hagués entre ells els excessos; sols en mig d’ells, pel trist privilegi de la llur nacionalitat i del llur nom, els romans tenen el dret d’ésser impurs. [La pederàstia era llavors molt de moda entre els pagans i els cristians...] Els oprimits se’n van entre els bàrbars per cercar la humanitat i un refugi». (De Gubernatione Dei). La vella civilització i el cristianisme envellit i la moderna civilització capitalista corrompen els salvatges del nou món.

El senyor F. Le Play, del qual hom ha de reconèixer el talent d’observador, alhora que hom refusa les seues conclusions sociològiques, tacades de proudhomisme filantròpic cristià, diu en el seu llibre Les Ouvriers européens (1885): «La propensió dels baixkirs per la peresa [els baixkirs són pastors semi-nòmades del vessant asiàtic de l’Ural]; els lleures de la vida nòmada, els costums de meditació que fan nèixer entre els individus més ben dotats els comuniquen sovint una distinció de manera, una finesa d’intel·ligència i de judici que es remarquen rarament al mateix nivell social en una civilització més desenvolupada... Ço que els repugna més, són els treballs agrícoles; fan de tot abans d’acceptar l’ofici d’agricultor». L’agricultura és, en efecte, la primera manifestació del treball servil en la humanitat. Segons la tradició bíblica, el primer criminal, Caïm, és un agricultor.

4. El proverbi espanyol diu: Descansar es salud (Reposar és salut).

5. «O, Melibea, un Déu ens ha donat aquesta ociositat», Virgili, Bucòliques.

6. Evangeli segons sant Mateu, cap. VI.

7. En el primer congrés de beneficiència celebrat a Brussel·les, el 1857, un dels més rics fabricants de Marquette, prop de Lille, el senyor Scrive, sota els aplaudiments dels membres del congrés, relatava, amb la més noble satisfacció d’un deure acomplert: «Hem introduït certs mitjans de distracció pels infants. Els fem aprendre a cantar mentre treballen, a comptar igualment a la feina: això els distrau i els fa acceptar amb coratge aquestes dotze hores de treball que són necessàries per procurar-los mitjans d’existència». - Dotze hores de treball, i quin treball! imposades a infants que no tenen dotze anys! - Els materialistes lamentaran sempre que no hi haja pas un infern per llençar-hi aquests cristians, aquests filàntrops, botxins de l’infància.

8. Discurs pronunciat a la Societat internacional d’estudis pràctics d’economia social de París, el maig del 1863, i publicat a «L’Economiste français» de la mateixa època.

9. L.-R. Villermé, Tableau de l’état physique et moral des ouvriers dans les fabriques de coton, de laine et de soie, 1848. No era pas perquè els Dollfus, els Koechlin i d’altres fabricants alsacians fossen republicans, patriotes i filàntrops protestants que tractaven d’aquesta mena els llurs obrers; car Blanqui, l’acadèmic Reybaud, el prototip de Jérôme Paturot, i Jules Simon, el mestre Jacques polític, han constatat les mateixes amenitats per a la classe obrera entre els fabricants més catòlics i més monàrquics de Lille i de Lyon. Aquestes són les virtuts capitalistes que s’harmonitzen a rabiar amb totes les conviccions polítiques i religioses.

10. Els indians de les tribus bel·licoses de Brasil maten els llurs malalts i els llurs vells; testimonien la llur amistat en posar fi a una vida que ja no gaudeix de combats, de festes i de danses. Tots els pobles primitius han donat als llurs aquestes proves d’afecte: els Massagetes de la mar Caspiana (Heròdot), així com els wends d’Alemanya i els celtes de Gàlia. En les esglésies de Suècia, darrerament encara, hom conservava maces, dites maces familiars, que servien per lliurar als pares de les tristeses de la vellesa. Com de degenerats són els proletaris moderns per acceptar amb paciència les espantables misèries del treball de fàbrica!

11. En el Congrés industrial celebrat a Berlin el 21 de gener del 1879, hom estimava en 568 milions de francs la pèrdua que havia patit la indústria siderúrgica a Alemanya durat la darrera crisi.

12. La Justice, del senyor Clemenceau en la seua partida financera, deia el 6 d’abril del 1880: «Hem sentit l’opinió que, sense Prússia, els miliards de la guerra del 1870 els hauria perdut igualment la França, i això, sota la forma d’emprèstits periòdicament emesos per equilibrar els pressupostos estrangers; aquesta és igualment la nostra opinió». Hom estima en cinc miliards la pèrdua de capitals anglesos en els emprèstits de les repúblics de l’Amèrica del Sud. Els treballadors francesos no tan sols han produït els cinc miliards pagats al senyor Bismarck; sinó que continuen a servir els interessos de la indemnització de guerra als Ollivier, als Girardin, als Bazaine i d’altres portadors de títols de renda que han conduït la guerra i la derrota. Mentrestant els resta una fitxa de consolació: aquests miliards no ocasionaran pas cap guerra de recobrament.

13. Sota l’Antic Règim, les lleis de l’església garantien al treballador 90 dies de repòs (52 diumenges i 38 dies festius) durant els quals era estrictament prohibit treballar. Era el gran crim del catolicisme, la causa principal de la irreligió de la burgesia industrial i comerciant. Sota la revolució, des que en fou la mestressa, abolí els dies festius i substituí la setmana de set dies per la de deu. Alliberà els obrers del jou de l’Església per sotmetre’ls millor al jou del treball.

L’odi contra els dies festius no apareix fins que la moderna burgesia industrial i comerciant pren cos, entre els segles XV i XVI. Henri IV en demanà la reducció al papa; refusà perquè «una de les heretgies que corren avui és tocar les festes» (lletra del cardinal d’Ossat). Però, el 1666, Péréfixe, arquebisbe de París, en suprimí 17 en la seua diòcesi. El protestantisme, que era la religió cristiana acomodada a les noves necessitats industrials i comercials de la burgesia, fou menys amiga del repòs popular; destronà del cel els sants per abolir a la terra les llurs festes.

La reforma religiosa i el lliurepensament filosòfic no eren més que pretextos que permetiren a la burgesia jesuïta i rapaç d’escamotejar els dies de festa a la població.

14. Aquestes festes pantagruèliques duraven setmanes. Don Rodrigo de Lara guanyà la seua promesa en expulsar els moros de Calatrava la vella, i el Romancero narra que:

Las bodas fueron en Burgos,
Las tornabodas en Salas:
En bodas y tornabodas
Pasaron siete semanas
Tantas vienen de las gentes,
Que no caben por las plazas...

(Les noces foren a Burgos, les tornanoces a Salas: en noces i tornanoces, set setmanes passaren; tanta gent vingué que les places no les podien contindre...)

Els homes d’aquestes noces de set setmanes eren els heroics soldats de les guerres de la independència.

15. Karl Marx, El capital, llibre primer, cap. XV, § 6.

16. «La proporció en la qual la població d’un país és ocupada com a domèstica al servei de les classes elevades, indica el seu progrés en riquesa nacional i en civilització». (R. M. Martin Ireland before and after the Union, 1818). Gambetta, que nega la qüestió social, d’ençà que ja no és l’advocat necessitat del Café Procope, volia dir sens dubte aquesta classe domèstica, que creix sense aturador, quan reclamava l’adveniment de noves capes socials.

17. Dos exemples: el govern anglès, per complaure als països indians que, malgrat les fams periòdiques que desolen el país, s’entesten a cultivar cascall per comptes d’arròs o blat, ha hagut d’emprendre guerres sagnants, a fi d’imposar al govern xinès la lliure introducció de l’opi indià. Els salvatges de Polinèsia, malgrat la moralitat que en fou la conseqüència, hagueren de vestir-se i d’alimentar-se a l’anglesa, per consumir els productes de les destil·leries d’Escòcia i els tallers tèxtils de Manchester.

18. Paul Leroy-Beaulieu, La Question ouvrière au XIVe siècle, 1872.

19. Vet ací, segons el cèlebre estatístic R. Giffen, de l’Oficina d’estatística de Londres, la progressió creixent de la riquesa nacional d’Anglaterra i d’Irlanda: el 1814 era de 55 miliards de francs; el 1865, era de 162,5 miliards de francs, el 1875 era de 212,5 miliards de francs.

20. Louis Reybaud, Le Coton, son régime, ses problèmes, 1863.

21. «Simulen com a Curius i viuen com a les Bacanals» (Juvenal).

22. Pantagruel, livre II, chap. LXXIV.

23. Hérodote, t. II, trad. Larcher, 1876.

24. Biot, De l’abolition de l’esclavage ancien en Occident, 1840.

25. Titus Livi, llibre primer.

26. Plató, La república, llibre V.

27. Ciceró, Dels deures, I, tit. II, cap. XLII.

28. Plató, La republica, V, i Les lleis, III; Aristòtils, Política, II i VII; Xenofont, Econòmica, IV i VI; Plutarc, Vida Licurg